LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Les vacances de Nadal m’encanten. Primer perquè fa fred i sóc calorós, perquè hi ha molts dies de festa i venen familiars a casa i et fan regals, decores la casa, veus els carrers il·luminats i passes bones estones amb companyia agradable menjant menjar típic de l’hivern.

Quan era petit i s’apropava el Nadal no podia parar d’estar quiet. Estava nerviós, molt content, les nits abans m’era impossible dormir. Tot un fet de coses que em feien el nen més feliç del món. Ara amb el pas del temps aquesta il·lusió s’ha anat acabant. Arriben les nits de reis i del Pare Noel i t’adones que no existeixen quan tens una edat.

Tinc familiars que són petits i els veig amb aquelles ganes que jo tenia, que fins i tot em fan enveja. Com m’agradaria tornar a ser petit i gaudir un altre cop d’aquella il·lusió! Recordo que va haver un any, un regal que sempre serà present a la meva ment. Tot anava bé, com sempre, obrint regals i de sobte em van portar una capsa molt gran, gairebé era més gran que jo i, clar, jo estava al·lucinant. En obrir-la vaig veure com un gos petit de 4 mesos com a màxim. El gos és diu Tro.

En altres paraules, el Nadal és una de les èpoques més boniques de l’any i les hem de gaudir al màxim. Una mica abans del que toca però… Bon Nadal a tothom!

Carles

Fa dotze anys que jugo a futbol. Vaig començar a jugar quan només en tenia tres. Aquell any jo volia jugar a futbol i ja que al club de futbol 11 encara no deixaven entrar nens tan petits, la meva mare em va apuntar al club de futbol sala del poble. Molts dels meus amics també s’hi van apuntar, si no aquell any, el següent. Vaig estar jugant a futbol sala fins als set anys i llavors com que molts dels meus amics volien passar-se a futbol 11 jo també m’hi vaig apuntar. Al cap de tres o quatre anys, com que veia que no jugava gaire i que no m’agradava molt córrer distàncies tan llargues, vaig tornar al futbol sala. El futbol sala és molt més dinàmic que el futbol 11 ja que constantment toques la pilota i el camp és molt més petit i, al contrari del que pensa la gent, per jugar a futbol sala es necessita molta més tècnica que per jugar a futbol 11.

Un diumenge que ens tocava jugar un partit fora de casa, vam anar a jugar a Palafolls. Jo pensava que seria un partit normal amb un resultat normal. Suposava que guanyaríem, ja que el Palafolls és dels últims de la lliga i nosaltres anem primers. El que no sabia ni m’esperava era el resultat. Vam quedar divuit a zero. No recordo que mai hagués quedat ni a favor ni en contra amb una diferencia de gols tan gran. Fins i tot quan érem petits i vam jugar contra el FC Barcelona de futbol sala no ens va fer tants gols (vam quedar disset a zero).

Ara anem primers a la lliga ja que la setmana passada vam guanyar el Sant Joan, màxim equip rival, amb el qual ens disputem el liderat. La setmana que ve jugarem contra el Dosrius que encara no ha perdut cap partit i si ens guanya ens passarà davant a la classificació. Espero que guanyem !!

Enric

Ho recordo com si fos ahir. Estava molt nerviosa i no era l’única que ho estava del vestuari. No podia parar de mossegar-me les ungles, les cames em tremolaven. Suposo que tampoc era tan estrany estar nerviosa davant de una semifinal del campionat d’Espanya. A més a més, per si fos poc, jugàvem contra el Caja Canarias, l’únic equip que havia estat imbatut des de fa anys.

Un cop acabades les instruccions d’en Màrius, el meu entrenador, varem sortir del vestuari. Els meus ulls no ho creien. Totes les grades eren de color groc, tot el públic ens recolzava i ens animava. Era increïble, tota l’afició s’havia desplaçat, ni més ni menys, que des de Mataró a Saragossa només per a poder veure aquest partit. Tot això ens van donar el triple de ganes de jugar aquest matx.

Si he de ser sincera. una mica de por si que feien, ja que la més baixeta del equip contrincant era més alta que jo. El primer quart va ser difícil de pair, igual que la segona part ja que varem marxar al descans amb una diferencia de menys 16 punts. Mirant-ho des de un altre punt de vista no estava gens malament, ja que el Caja Canárias a la mitja part acostuma a guanyar de 50 al seu adversari

El tercer quart va estar bastant millor, 3 triples consecutius ens van motivar per a seguir treballant per a una futura victòria. Un cop acabat aquest quart perdíem només de 5 i encara no ens ho creiem, tot i que les cames ens començaven a fer figa sabíem que era el moment més important per a poder posar-nos per davant i així ho varem fer. Quan només faltaven 3 minuts pel final del partit guanyàvem de 2 però les canàries no es donaven per vençudes tan fàcilment.

Faltaven 55 segons, guanyàvem de 4. Si elles haguessin anotat un triple encara es podien haver posat per davant, però no va ser així vàrem defensar com cal i vàrem fer cistella En aquest moment el pavelló va esclatar d’alegria, tothom cantava i animava però quedaven 14 segons. Per sort elles van fallar. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit vàrem cridar, vàrem saltar, vàrem cantar i vàrem plorar. Un cop més la unió de l’equip va guanyar a la qualitat del contrincant, un cop més David va guanyar Goliat. Puc descriure tot el partit punt per punt, cistella a cistella, però la sensació que vaig tenir quan el marcador va marcar 00:00 és indescriptible.

Andrea

Ahir em vaig llevar sobre les deu del matí i vaig esmorzar. Després, vaig anar a vestir-me. Llavors vaig pujar a l’ordinador a esperar que arribés el meu cosí per agafar l’autobús per anar a Mataró.

El dia pintava d’allò més bé. Ens vam trobar tots a la parada d’autobús del Videoclub. A Premià, van pujar uns altres amics. Érem set en total. Vam arribar al Mataró Parc a la una del migdia. Vam decidir quina pel·lícula veuríem. Ens vam decidir per “Fuga de Cerebros 2” una pel·lícula d’humor. A continuació Vam anar al McDonalds a dinar. Després vam anar a fer un tomb pel Centre comercial i finalment vam anar al Media Markt a jugar amb les consoles on et deixen provar jocs. Llavors vam anar a l’Alcampo a comprar begudes i menjar per la pel·lícula, i quan vam pujar a dalt per comprar les entrades hi havia una cua immensa. La pel·lícula començava a les quatre i encara no teníem les entrades. Vam comprar-les just i vam entrar a la sala quan la pel·lícula no havia començat. La pel·lícula va ser molt divertida: va durar dues hores però no es va fer pesada de veure. Quan va acabar faltaven deu minuts perquè l’autobús marxés. Tornant vam comentar la pel·lícula i parlant sobre altres temes. Vaig arribar a casa a un quart de vuit molt content.

Quim

Estoy muy nerviosa últimamente por los posibles resultados de la primera evaluación. Pienso que esos resultados no son todo lo buenos que deberían ser.

Soy consciente que hay algunas asignaturas que me cuestan como física y química y catalán. Pero lo que más me molesta es que, durante este trimestre he intentado empezarlo con buen pie, es decir esforzándome al máximo para aprobar todas las asignaturas.

Os voy a poner un ejemplo de injusticia: Hace tres semanas que llevo sin salir de casa o de fiesta para poder sacar una buenas notas, pero lo increíble es que aunque no he salido hay algunos exámenes que no los he aprobado. Por ejemplo para el examen de catalán, estuve todo el sábado por la mañana y todo el domingo estudiando para que luego no aprobara el examen.

Pero bueno, voy a centrarme otra vez en los nervios que estoy pasando últimamente. No sé si alguno de vosotros también esta nervioso o nerviosa por sus notas, pero lo peor no son los resultados de esta primera evaluación sino la charla de los padres.

Muchos de nosotros nos esforzamos para poder aprobar las asignaturas y los padres a veces no lo saben ver ni reconocer, pero bueno ese es otro tema que a lo mejor ya os explicaré otro día.

Bueno, espero que todos tengamos unas buenas calificaciones y no tengamos que escuchar esa charla.

Rosa Puertas

Cogerlo todo o no coger nada, pero huir, salir corriendo de todo aquello que nos agobia o que simplemente no nos gusta.

No sabría contar los días en que he tenido ganas de desaparecer o de irme una temporadita fuera, sin saber nada de nadie, y lo más importante sin que nadie te conozca, que puedas salir a la calle sin preocupaciones, en pijama si te apetece, en zapatillas porque son mas cómodas o con ese abrigo hortera que tienes al final del armario pero que a ti te gusta.

Hoy tengo un día de estos, me gustaría irme un tiempo, no se a dónde, pero si fuera lejos mejor. Estoy agobiada, tenemos unos días de vacaciones y ya nos ponen deberes, también tenemos exámenes la semana que viene, y a parte de eso no todo sale como uno planea, hay días en que uno lo ve todo realmente negro. Es cierto que cuando estás así tienes a la gente que más te quiere a tu lado, gracias a ellos sabemos sacar una sonrisa por mucho que nos duela y mirar hacia al frente con firmeza sin rendirnos, porque sabemos que estarán ahí o que por lo menos lo intentarán.

Es por ellos que no lo echamos todo a perder, porque son los que más nos conocen los que confían en nosotros, los que nos dicen que por un día de éstos no vale la pena darle la espalda a todo y huir sin más. Al final siempre le acabamos dando las gracias por sacarnos del gran agujero en donde habíamos caído.

Y así aprendemos que es cierto, cada uno de nosotros es distinto, con nuestros defectos y virtudes con nuestras alegrías y bajones, pero lo que no hemos de olvidar nunca es que cada uno de nosotros es especial, y nunca tenemos que perder la pequeña confianza que nos tengamos.

Patricia W.

Comença l’hivern, i tot i que aquesta setmana ha fet força calor, la gent comença a treure els abrics, tot i que a mi, la temperatura no m’afecta gaire, de fet podem estar a 15 graus i jo amb màniga curta, tot i que des d’ahir, ja s’ha començat a notar.

Encara així, les dues setmanes de festa compensen de sobres el fred, i a més, estaré aquests 14 dies descansant de la rutina i oblidant els deures. Tot i que per a mi, les vacances de Nadal no són prou llargues, espero aprofitar al màxim aquests dies; estar amb els amics i la família i oblidar els exàmens una temporada.

Segurament, en algun dels dies de Nadal anirem a la neu, i tot i que no em fa gaire gràcia, perquè no ser ni esquiar, estarà bé canviar d’hàbits i sortir una mica de la ciutat.

Uriel

El Nadal és una època que els nens sempre agafen amb moltes ganes perquè no han d’anar a l’escola, i gaudiran de la fantasia, dels regals dels reis, el caga tió etc. En canvi quan més gran et fas sembla que cada cop t’agrada menys. Primer descobreixes que tot allò que et feia somiar amb coses i llocs inexistents però per tu sorprenents, desapareix. Jo personalment quan ho vaig saber pel típic company de classe que ja ho sap i se li escapa expressament, em vaig posar molt trista. Havia desaparegut tota la màgia del Nadal per mi en aquell moment, però després em vaig adonar que no tot es basa en els regals. Després comences a preocupar-te pels regals que has de comprar a tota la família i amics i sembla que et caigui el món a sobre. Però jo sempre veuré el Nadal com l’excusa per reunir i passar una bona estona amb la família, ja que la rutina moltes vegades no ho deixar fer tant sovint. I gaudeixes de les estones i sobretot dels bons menjars que preparen les mares, tietes i àvies normalment.

Aquest any, a més a més, estic realment contenta de que arribi perquè tornaré a tenir aquí a dues de les meves amigues, la Irene i la Mireia. La Irene tornarà de Canadà per quedar-se aquí ja per sempre i la Mireia tornarà d’Irlanda per passar les festes aquí. Les dues estan allà per aprendre anglès i conèixer a gent nova i gaudir de l’experiència.

Alba

.

No us passa que els vostres pares us treguin el tema de: “Què voldràs estudiar quan siguis gran? Segur que sí, i també us proposen les seves pròpies idees del que podríeu fer. Bé, a mi em passa constantment. La meva mare vol que faci el que vulgui però a vegades, es contradiu assegurant-me que hauria de plantejar-me ser metge. Tot i que li diguis que no és el teu fort, que no t’agrada, etc. ella sempre insistirà com a opció secundària. En la meva experiència, la meva mare està molt convençuda en que ho hauria de ser, es més, l’altre dia estava a classe de biologia i comentàvem per què desapareixen els queixals del judici, ja que estem estudiant evolució, i jo vaig respondre correctament. La mestra em va dir que si seria metge, aquesta pregunta em va fer gràcia i la vaig comentar a casa. La meva mare es va recolzar en aquesta afirmació dient-me que, si fins i tot una professora creia que hauria de ser metge, potser hauria d’estudiar la carrera. Vam tenir una lleu discussió.

Ara ja mai li parlo d’aquestes coses a la meva mare perquè sinó, hi hauria una disputa entre les dues sempre.

Maria Padial

Encara vivia a Brasil, quan el meu avi em va regalar el meu primer cavall. Era una euga i es deia Paula. Tenia un to entre marró i vermell fosc molt poc freqüent i una cua llarga i encrespada. Molts cop el meu avi m’acompanyava a fer un tomb amb la Paula al prat que teníem a uns quilòmetres de la masia del meu avi.
Eren moments inoblidables, ja que, poques vegades més es van repetir des de que hi sóc aquí a Espanya. Recordo també, quan el meu avi em renyava perquè feia córrer massa al cavall i ell deia que era perillós, a mi no m’ho semblava, però ell deia que només tenia cinc anys i era fàcil que la Paula em tirés al terra.
Després del tomb anàvem a dutxar a la Paula, que es posava molt contenta, ja que allà feia molta calor. Omplíem un cubell d’aigua molt freda amb sabó i li ho tiràvem pel damunt, llavors amb unes esponges molt grosses que tenia el meu avi, li refregàvem tot el cos. Finalment li trèiem el sabó, la respatllàvem i li donàvem de menjar. Veiem que la Paula estava molt contenta, la cuidàvem i la mimàvem molt.

A vegades em poso a pensar en aquells moments i els trobo moltíssim a faltar, sé que per moltes coses que em passin aquí, cap podrà substituir els records que guardo sobre la meva infància a Brasil.

Tiago.

L’any passat a començament de 3r d’ESO, quan vaig arribar a la classe, vaig veure una personeta guapíssima, que en cap moment em va passar pel cap que ara mateix, la pogués arribar a estimar tant.

Ella es una persona increïble, bona persona, simpàtica, guapa, amable, ajuda els seus amics. A mida que va anar passant el temps, la vaig anar coneixent, vam començar a parlar, i mica en mica ens vam anar coneixent. A mi sempre m’havien dit que ella era una antipàtica… però ara que la conec, puc dir que tot el que m’havien dit era “una mentida com una casa”.

Ella es una persona que estimo moltíssim, ha sigut una de les persones que més m’ha ajudat, sempre que l’he necessitat ha estat al meu costat, sempre ha tingut un somriure per treure’m. Tinc una cosa molt clara i es que no em penedeixo per res del món d’haver-la conegut, perquè és una de les millor persones del món!!!
Ella es la Patrícia Wic, i li dono las gràcies per ser com és, i per lo guapa que arriba a ser!!!

Gisela

No puedo entender a la gente que dice que no le gusta la Navidad. Pienso que es una época preciosa en la que la gente se reúne con sus familias, se hacen regalos, se besan y abrazan, y los pequeños de la familia pueden estar horas y horas jugando con sus juguetes nuevos. Ver la cara de felicidad de un niño cuando va corriendo hacia su gran árbol de Navidad, todo está oscuro iluminado con las humildes luces del árbol y el “peque” mira con gran felicidad a su alrededor, está lleno de regalos, grandes y pequeños, con su nombre, también hay chucherías y chocolate, todo es perfecto. Sólo por ese momento ya vale la pena la Navidad.

También es época de nieve, de frío y de lluvia, la nieve lo hace todo alegre y blanco, mayores y pequeños juegan con ella. Cuando hace frío, es genial, siempre te regalan jerséis , leotardos y calcetines, también zapatos nuevos porque los del año pasado, pues eso ya están pasados, o simplemente nos ha crecido el pie. Y la lluvia es perfecta para quedarse en casa descansando y mirando películas de Navidad con la manta tapándote hasta la nariz.

En fin, soy una persona a la que sí le gusta la Navidad. Su espíritu, sus villancicos y todos esos momentos mágicos que te hace vivir y revivir.
Criis

La vida passa molt ràpid, per això s’ha de gaudir.

L’altre dia estava molt avorrit i vaig estirar-me al llit a reflexionar. Després d’haver pensat en moltíssimes coses, em va venir al cap, una imatge amb els amics de la classe al pati de l’escola jugant a fútbol en la nostra zona del pati.

Em recordo dels nostres partits com si fos ahir, algunes converses amb els amics més íntims, els piques amb l’altra classe i un munt de coses que podria explicar. Després, l’estiu pensant com seria l’ESO i la gent d’allà, i ara, ja no em queda res per acabar-la. El temps m’ha passat volant des d’aquests records, això és bo, perquè vol dir que aquests anys m’ho he passat molt bé (a l’escola, a l’institut, amb els amics o la família).

Espero que els pròxims anys passin tant ràpids com els anteriors.

Pau Ròdenas

Me decido a escribir sobre ellos, Los Delinqüentes, un grupito musical compuesto por unos cuantos individuos muy locos capaces de transmitir de todo a través de guitarras de palo y letras callejeras.

Todo comenzó un soleado día de enero del 1998, dos muchachos de entre 14 y 15 años conocidos como ”Er Migue” (Migue Benítez) y ”Er Canijo” (Marcos del Ojo) , se conocieron en un instituto de Jerez de la Frontera donde recibían clases de guitarra. Marcos, al ver que Migue llevaba una camiseta del grupo andaluz ”Triana”, mantuvieron una conversación donde descubrieron que compartían gustos musicales: The Beatles, Pata Negra, Camarón y Kiko Veneno; surgió la amistad y un nuevo grupo de música.

Esta agradable gente creó su propio estilo, el estilo garrapatero, capaz de tocar flamenco, rumba, flamenco-rock, o ”blues aflamencado”, gracias a la llegada de Diego Pozo, el ”Ratón”.

Desgraciadamente, en julio de 2004 murió el cantante del grupo, con su voz ronca, ”Migue”, a sus corta edad de 21 años a causa de un paro cardíaco, vinculado a su problema de adicción a las drogas. Hecho que marcó un antes y un después en la historia de estos chicos.

Son gente capaz de alegrarte el día a través de su música, de hacerte disfrutar ratitos de tu vida, expresar sentimientos callejeros con solamente unas palmas, una guitarra y, por supuesto, que siempre con una sonrisa de oreja a oreja, la mayoría de veces fruto de la imaginación y la improvisación.

“¡Que no decaiga nuestra generación, la generación garrapatera!”

Saúl Lara López de Mota.

Tot ésser humà posseeix uns drets imprescindibles, o almenys hauria de ser així, però aquest no és el tema que vull tractar en aquest escrit. Els drets imprescindibles a que em refereixo corresponen per exemple: els aliments, i per tant, el menjar, un sostre on poder refugiar-se, aigua potable i en condicions de consumir, o bé, per a rentar-se un…

Totes aquestes coses les entenem per imprescindibles, són coses que necessitem per a la nostre existència, per a una vida mínimament correcte. Però n’hi ha que en són de prescindibles, ja que, en podríem viure sense elles, com per exemple: un peluix, un sofà, un televisor, unes ulleres de sol, un reproductor de música…

El darrer exemple que he anomenat ( reproductor de música ) per a mí, per al meu petit món intern, està completament dins del grup de les coses imprescindibles. Un reproductor de música, reprodueix música, i aquesta és totalment imprescindible per a la meva vida diària. Aquesta m’ha fet molts cops allunyar-me del dolor més profund, i d’altres d’endinsar-m’hi ben endins.

A vegades, et trobes amb cançons que et recorden a una persona en especial, una persona que et fa somriure cada dia, o bé, fa temps que no la veus, i per tant, l’enyores…

Sense saber el per què, inconscientment hi ha cançons que fan que les relacionem amb gent molt propera a nosaltres, generalment importants o que ho han sigut.

Aquest tipus de cançons et fan principalment recordar, recordar tot allò que ja havies oblidat, tot allò que ja feia temps que no hi pensaves.

La música ha participat , també, en els moments més divertits i despreocupats que he pogut protagonitzar. Ha estat sempre una forma de relativitzar les coses i de perdre la noció del temps per uns minuts, fet que trobo que de tant en tant sempre està bé.

En definitiva, penso que la música és una manera molt interessant i efectiva de marxar, de traslladar-se un en un món diferent però sempre relacionat amb el real.

També cal dir que un bon i durader silenci sempre és benvingut.

Laura Morales

Tenia el pelatge marró, una taca blanca al pit i unes de petites de color negres. No caminava molt bé perquè de petit havia tingut algún problema a les potes del darrera, però tot i així podia córrer. El més bonic que tenia eren els ulls, només que els hi veiessis sabies què volia.

Va néixer al 25 de desembre de 2001, i morir al 21 de nobembre de 2011. En aquest deu anys, ell va fer que passés alguns dels millors moments de la meva vida; no solament era el meu gos, sinó que erem com germans. Aquest temps que va estar amb nosaltres, crec que va viure bé i ens ha deixat a tots els que el coneixiem un molt bon record. Encara m’entristeixo bastant quan penso que ja no hi és, o que no el tornaré a veure mai més, però sempre el portaré al meu cor; i a casa meva hem fet un quadre amb algunes fotografies que teniem seves.

No era humà però, no sé per què, era com si m’entengués o simplement escoltava els meus problemes. Era tenir una sensació de que ell sempre estaria al nostre costat. Quan arribava de l’institut, o del entrenament, o d’on fos; ell estava allà plantat a la porta de casa esperant impacient que el treguessim a pasejar i el mimèssim. Ara quan arribo a casa no hi és, i m’en recordo d’on es posava, les coses que feia i tot quan arribavem.

Jo no sé si teniu gat o gos o periquito, entre altres, però una cosa que heu de fer és gaudir el màxim que pugueu amb la vostra mascota; i que si ja no hi és com en Flai, que recordeu com era i les coses bones que havíeu fet junts.

Aquest escric el dedico al meu gos, a tota la gent que l’havia conegut i a la gent que ha perdut la seva mascota i en té un bon record.

Pol

Un día leyendo una historia descubrí que tener una amiga es tener un tesoro, porque si verdaderamente es amiga tuya nunca te abandona, siempre está a tu lado si la necesitas, en todo momento te apoya y respeta tus decisiones.

Yo tengo la suerte de tener buenas amigas con las que me divierto mucho. Nos gusta quedar, pasar la tarde dando vueltas, hablar de nuestras cosas… y sobre todo pasarnos todo un día en el centro comercial mirando tiendas y comprándonos ropa, zapatos, complementos, maquillaje, etc. A veces nos juntamos en casa de alguna y vemos una película, jugamos al sing-star o bailamos, se nos pasa el rato volando.

Hay veces que nos enfadamos por chorradas y empezamos a discutir entre nosotras, pero al poco tiempo ya se nos ha pasado el enfado y volvemos a estar como siempre. Enfadarse con una amiga es una de las peores cosas que hay, para mí al menos, porque luego me siento muy mal por ello.

Me gusta tenerlas porque siempre están conmigo tanto para las cosas buenas como para las malas, y me ayudan a no sentirme sola.

Andrea

Ara que s’acosta Nadal me’n recordo de quan era petita. Aquestes festes eren molt especials, semblava que tot canviés. Les llums dels carrers, els aparadors, la música….

Me n’adono de com en són d’innocents els nens i de que la il·lusió fa que no vegis les coses que passen al teu voltant. Quan anaves a les botigues, tothom comprava regals, sobretot joguines i no et sorprenia. A l’hora de fer cagar el tió, cada vegada que el tió “cagava” ens enviaven a escalfar el bastó a la cuina i no ens adonàvem de les corredisses que havia al passadís, perquè els pares havien de tornar a carregar el tronc. Encara que no li haguessis donat gaire menjar, sempre “cagava”.

Tampoc no ens adonàvem que la nit de reis, milers de reis sortien al carrer, no sospitàvem que encara que sabíem que els reis eren tres, n’hi haguessin per tot arreu. I l’endemà, no sabies com, havien pogut entrar a casa i havien deixat tots els regals.

Ara les festes les vius diferent, ja no hi ha la màgia del desconegut, saps qui et porta els regals, però el dia de Reis em segueix fent il·lusió.

Sandra

Tinc moltes ganes que arribin les vacances de Nadal. Per una banda, perquè és el meu aniversari i en faré 15 anys, que ja era hora.

D’una altra banda, perquè vull baixar a València, per visitar la meva família. El dia 23 de desembre, ens n’anirem, haurem de fer la maleta i aixecar-nos a les 6 del matí per anar a l’estació de Sants. Per la roba hauré de portar roba d’abric, perquè allà fa molt de fred.

A l’estació agafarem el tren, que ens portarà al nostre destí. El viatge durarà unes quatre hores. Mentre anem podré contemplar les altes muntanyes i els grans paisatges, mentre escolto música. A mi m’agrada anar a València perquè és una ciutat molt bonica, sobretot per les taronges i les mandarines, ja que les d’allà per mi són úniques. Els dies que ens quedarem anirem per, Puerto Sagunto, Torrente, Valencia… intentarem visitar tots els llocs possibles.

El que més m’agrada és la ciutat de les arts i la ciència, ja que és un lloc molt bonic, amb una vista molt blava, com si estiguessis en el cel. En un dia d’aquests farem el bateig del nen petit, amb una petita festa, amb tota la família. Després s’acabaran les vacances i haurem de tornar a Barcelona i començar la rutina de cada dia.

Amal

Hace seis meses que al menos una vez por semana un pingüino aparece en mis sueños. Suelo tener sueños sin sentido, como todo el mundo, supongo. Las ideas se mezclan, personas que no se relacionan en la vida real aparecen juntas; escenarios que nunca has visto antes se acoplan a los cotidianos… Son sueños, al fin y al cabo. Así que cuando soñé por primera vez con un pingüino no le di ni la menor importancia.

Pero ese sueño sólo fue el principio de lo que en un futuro sería mi obsesión. Recuerdo que a la semana siguiente desperté y mientras desayunaba me vino a la mente el sueño que esa noche había tenido: bajaba unas escaleras en un bosque de Cabrils y, de repente, vi pasar un pingüino, como quien ve pasar a una persona…Y así mi pingüino fue acompañándome en mis fantasías nocturnas

Una noche, hace mucho tiempo, mi amiga Paula durmió en mi casa. Recuerdo esa noche como si fuera ayer. Al levantarme, lo primero que le dije fue que había soñado con ese maldito pingüino. Como era domingo y nuestra vida social es muy poco interesante, decidimos buscar la interpretación de mi sueño en internet. Teniendo en cuenta lo supersticiosa que soy y lo obsesiva y paranoica que puedo llegar a ser, podréis imaginaros la cara que se me quedó al descubrir que mis sueños con pingüinos simbolizaban un claro desequilibrio emocional en mi vida debido a relaciones que no tenían ni pies ni cabeza.

Me compré un amuleto que supuestamente te ayudaba a encontrar tu paz espiritual (y lo perdí), intenté abandonar mi obsesión con los pingüinos, me mantuve al margen de cualquier situación, objeto o persona que me recordara o estuviera relacionado con este animal… pero fracasé. Es lo malo de los sueños, son controlados por tu subconsciente, no por tu sensatez.

Esta noche he soñado con el pingüino, le he cogido hasta cariño y ya no tengo ningún interés en abandonar esta obcecación, aunque ello signifique tener desequilibrios emocionales de por vida. Quizá la pequeña ruptura de una vida equilibrada sea exactamente lo que necesite para darle emoción a esta rutina que me mata. Y tal vez este pingüino sea una creación de mi subconsciente para salvarme de la aburrida realidad, o simplemente un factor más para volverme loca, cosa que, por cierto, me encanta.

Paula

L’altre dia estava a la meva habitació sense saber exactament què fer ja que totes les coses que em venien al cap les trobava pesades. Finalment, vaig arribar a la conclusió de que la meva solució per aquests dies és la música. Crec que no podria viure sense escoltar cançons. Cada una d’elles em recorda algun moment que he viscut, per això, quan em vaig posar a escoltar “The lazy song” em va venir al cap l’estiu, la costa Brava, concretament el poble de l’Escala. Aquest estiu hi vaig passar catorze dies únics, va ser el millor començament d’estiu que podria haver tingut, a més a més vaig conèixer nova gent i vam compartir moments inoblidables.

I és així que, quan escolto aquesta cançó, em venen al cap cada una de les persones que van fer que aquests dies fossin especials: les xerrades amb l’Andrea, les nits amb les de l’habitació 105, les classes amb el Nico, el Guille, el Lluís i el Marc, les abraçades de la Marta, el beat box del Guillem… Totes aquestes i moltes més persones han fet que l’estiu del 2011 hagi estat un dels millors estius de la meva vida, així doncs els dedico aquest escrit, perquè són unes grans persones que no vull perdre.

Pau

Érem 3 a la família fins que va aparèixer ella..:)

Segons la meva mare, quan jo era petita, era una nena molt feliç, sempre estava somrient, transmetia felicitat, alegria i tothom deia ¡Que niña mas bonita!

La meva mare fa temps em va explicar que jo de petita volia una germaneta un germanet i que només feia que demanar això.. després de molt insistir es veu que com vaig veure que no rebia res.. vaig decidir canviar i en comptes de demanar una/un germanet, vaig començar a demanar una mascota… doncs ja us ho podeu imaginar, a mi com una boja demanant qualsevol mascota… que si una tortuga, un peix, un gat, un gos…. Tots els animals que em passaven pel cap.

Però jo seguia sense rebre cap resposta per part dels meus pares apart d’alguns: “ Ari, i el cuidaràs tu? I el trauràs a passejar tu tots els dies?” i jo anava dient “sí,sí,sí,sí,síí” estava clar que en aquell moment, no sabia el que deia i la responsabilitat que comportava tindre un gos, però m’era del tot igual jo seguia dient tota convençuda que sí, que sí i que sí…

Cada matí quan em llevava i em posava les meves sabatilles anava cap a la cuina a esmorzar alguna coseta que em preparés la meva mare i només acabar agafava un potet, sortia al jardí i començava a aixecar les pedres en busca d’algun animaló que em pugués entretenir… i efectivament en trobava.

Sota les pedres sempre trobava uns insectes molt curiosos que fins fa poc no tenia ni idea de que es diguessin “PORQUETS DE SANT ANTONI..” de tota la vida se’ls ha dit “BITXOS BOLA” jajajaj… en conclusió que jo els agafava amb molt de cuidadet i els posava dins del meu potet amb unes quantes pedres i una mica d’herba perquè no notessin molt el canvi d’habitat, però tot i això, sempre acabaven ressecs… en quant la meva mare va veure que això era cada mati i cada tarda, va arribar a la conclusió i li va anar a dir al meu pare:” aquesta nena necessita una mascota” des de aquell moment tinc una gosseta preciosa que es l’animal més carinyós, més dolç i més bo que us podeu trobar en el món!

DOLÇA t’estimo!

Ariadna

Les famoses retallades del govern arriben també a TV3. El seu pressupost disminuirà un 13% l’ any vinent, representen uns 40 milions d’euros. Una de les conseqüències més immediates serà la supressió de dos canals dels sis que té la Corporació. Potser s’hauran de fusionar canals o fer sacrificis laborals. Els treballadors estan d’acord en rebaixar-se un 5% del seu sou a canvi de mantenir tots els llocs de treball.

La Corporació porta cinc anys reduint els seus ingressos i aquesta retallada representarà un dèficit difícil suportar. Mònica Terribas, la directora de TV3, diu que veu perillar el lideratge d’ aquest canal ja que segurament s’eliminaran les retransmissions dels partits de lliga de futbol.

Davant la competència dels altres canals, la televisió nacional de Catalunya es troba a la corda fluixa, en un estat de fragilitat. El govern no pot oblidar que és la que més es veu i que fins ara ha tingut una qualitat respectable. Cal conservar aquest model i la qualitat.

Pau

Des de que anava a segon d’ ESO els meus pares em van dir que tenia problemes dentals, no càries sinó que tenia les dents mal col·locades.

A mitjans del segon curs de l’ ESO em van operar de la boca. Un dentista de Barcelona em va fer un tall a la geniva de la mandíbula inferior, i em va treure l’ullal dret que tenia en posició horitzontal en comptes de vertical. Més tard, una setmana abans de començar el tercer curs de l’ ESO, em van posar els “brackets” a la part de dalt. Sis mesos després me’ls va posar a la part de baix.

Ara, aquesta setmana passada vaig anar a Barcelona, al meu dentista, per fer-me una revisió, i em va arrencar un altre ullal. Ara em falta un, però el que faran és moure’m les dents per que es posin en la posició d’aquest. La noticia dolenta és que dintre d’uns mesos,em faran un tall en el paladar superior i em baixaran els ullals superiors.

Ara per ara no em preocupa perquè ja ho sé, pitjor hauria sigut que un dia em llevés i de cop m’ho diguessin. No?

Marcos Giménez

Hoy es uno de esos días en que me he parado a pensar en todo lo que he vivido al largo de los años. Me doy cuenta de aunque ha pasado mucha gente por mi vida, algunos o mejor dicho, algunas, siempre han estado presentes para mí.

Este escrito va para unas apreciadas amigas que por algunos motivos nos hemos ido distanciando. Hasta ahora. Y digo hasta ahora porque presiento que las cosas van a cambiar. El viaje de cuarto nos puede ayudar a volver a tener, otra vez, ese hilo aparentemente invisible que nos unía. Y si no es así, me gustaría que así fuera. No quiero dejar atrás esta amistad que nos une desde tanto tiempo.

Tengo presente que volver a recuperar una amistad que “perdimos” hace unos años es difícil, y sé que en parte fue culpa mía…

Por decirlo de alguna manera ”el instituto nos separó”, pero también es verdad que dejamos que lo hiciera. Ahora el viaje nos empieza a unir, y siento que podemos lograr estar más unidas otra vez.

Después de tanto tiempo os puede sonar un poco raro todo eso, pero mejor tarde que nunca ¿no, Ana y Paula?

Esperaré ansiosa vuestra respuesta. Os quiero 😀

PD: camps

“Any 2041. Un futur proper en què els éssers humans viuen acompanyats de criatures mecàniques. Álex, un prestigiós enginyer cibernètic, torna a Santa Irene amb un encàrrec molt específic de la Facultat de Robòtica: la creació d’un nen robot. Durant deu anys d’absència, la vida ha seguit el seu curs per al seu germà David i per Lana que, després de la marxa d’Álex, ha refet la seva vida. La rutina d’Álex es veurà alterada de forma casual i inesperada per Eva, la increïble filla de Lana i David, una nena especial, magnètica, que des del primer moment estableix una relació de complicitat amb Álex. Junts emprendran un viatge que els precipitarà cap a un final revelador.”

Ara farà tres setmanes vaig anar a veure una pel·lícula al cinema de Mataró. Es deia “Eva”. És un film de ciència-ficció que parla de robots i coses per l’estil. I a més es nota moltíssim quan els actors són espanyols, perquè les paraules se senten molt més nítides i fluïdes.

Té de tot: suspense, intriga, moments d’aquells que et regiren l’estomac i un final inesperat. Us la recomano, tot i que ja no sigui a la cartellera, perquè les últimes paraules de la pel·lícula em van quedar gravades: “¿qué ves cuando cierras los ojos? Te veo a ti, papá, y a mamá y a mí jugando… por siempre…” Eva diu això mentre el cel es va quedant sense estrelles.

Xavi H

Qui ho hagués dit que després de tant de temps sent filla única i de cop ell.

Farà uns 3 anyets que ja és a la família. Es diu Dani, ell és tot un rei allà on va i sempre que algú el veu diu: “Ai! Que n’és de bufó”, “quins ulls que té!”, … Jo portava força temps volent un germà o una germana però just quan menys me l’esperava va aparèixer al meu món.

Amb en Dani ens discutim i barallem molt cops encara que ens portem dotze anys, suposo que com tots els germans. Però després un cop ja a passat tot la cosa és molt diferent. En part és ell qui molts cops dona alegria a la casa. Molts cops vens cansat o has tingut el mal dia a la feia o l’escola i sempre ell t’aconsegueix treure un somriure amb les seves frases: “tati, saps què? Què? Res dona res!’’ i moltes coses més.

Ara, avui mateix no em podria imaginar la meva vida sense ell, seria tot tan diferent. Suposo que tot seria acostumar-s’hi. Però una cosa tinc molt segura, amb el meu germà només m’hi fico jo!

Sara

Estic al jardí contemplant el cel blau, assolellat i se senten els ocellets cantar. És un dissabte al migdia, és un d’aquells dies que estic relaxada i satisfeta.

Avui m’he llevat aviat, he agafat la bicicleta, m’he posat els auriculars i he seguit una ruta de muntanya de dues hores. He creuat rierols, he superat els diferents desnivells i en arribar al cim la vista que m’esperava era estupenda: es veia el mar tranquil i la gran extensió de poblacions des de Mataró fins a Barcelona. Al llarg del trajecte m’anaven caient les fulles dels arbres formant una catifa amb colors ataronjats.

Fer esport és el meu dia a dia, m’ajuda a sentir-me millor, feliç i contenta amb mi mateixa. Em sento molt satisfeta quan ho faig. És una d’aquelles coses que costa fer però que després hi ha alguna cosa positiva a canvi.

Considero que fer exercici físic ja sigui individual com col·lectiu és molt beneficiós per a la salut i molt important perquè es treballen diferents valors. Per exemple, en l’individual requereix més voluntat, perquè no és una obligació. Tu tries el que et sembla millor: si vols pots quedar-te al sofà que és més còmode i més fàcil… En canvi en el col·lectiu es treballen valors com la col·laboració, implicació… Tens un compromís i unes obligacions amb l’equip.

Tant en una com en l’altre és fonamental l’esforç per superar les metes personals. Per això és necessari tenir ganes de millorar i ser constant. Aporta uns beneficis físics: es cremen toxines evitant l’obesitat, malalties cardíaques, etc. S’enforteixen els músculs evitant, també, l’osteoporosi.
I tot això porta a un benestar emocional perquè després de l’esforç ve la recompensa.

Generalitzant, el meu lema és que voler és poder i que tot el que et proposis ho pots aconseguir amb voluntat.

?

Molts cops, al llarg de la història i de la vida d’un mateix, busquem la perfecció en la majoria de les coses. Si, està bé fer-ho tot amb l’esforç màxim, ja sigui per la feina o els estudis, però realment, cal ser tan autoexigent amb un mateix? Evidentment tots els dies tenim obligacions, qualsevol persona en el món en té. Cal fer-ho de la millor manera, encara que només sigui per la satisfacció posterior del que està ben fet.

L’altre dia recordava el primer cop que vaig fer ‘’crepes’’. Era petita i em feia molta il·lusió. Vaig comprar tots els ingredients: farina, ous, mantega… Quan em vaig posar a mesclar-los em va sortir una massa plena de grumolls i de boles de farina. Tot i que em vaig cansar de seguida em va saber molt de greu que no l’aconseguís fer bé del tot.

Això vinc a dir-ho perquè, el que sé, és que a la vida s’han de fer les coses el millor possible, però si no surten bé del tot, no passa res. Ningú és perfecte. I tampoc existeix la perfecció, ni la massa de ‘’crepes’’ excel·lent. Penso, que quan de debò ho assumeixes i ho acceptes, llavors, és quan comences a ser feliç. La vida només es viu una vegada i no ens podem amargar lamentant-nos del que no fem bé.

Laia

De camí al aeroport encara no m’ho creia, mai havia anat en avió i estava una mica nerviosa. Uns mesos abans, el meu tiet, la meva tieta i les meves cosines havien vingut a dinar a casa i havien proposat anar a Londres durant la setmana blanca.

A les deu vam embarcar a l’avió, jo vaig seure al costat de les meves cosines, la Marta a l’esquerra i la Marina a la dreta. Vam arribar al Regne Unit a les dotze de la nit. D’anada cap a l’apartament vam veure una cosa que ens va sorprendre a tots. Els carrers estaven plens de parades de fruita. Només arribar vam anar al Super a comprar alguna cosa per esmorzar l’endemà. Teníem dos dies per visitar aquella gran ciutat, ja que al tercer tornàvem cap a casa.

El primer dia vam caminar fins al Buckingham Palace i els seus jardins, i vam veure el canvi de Guàrdia. Des d’allà, vam anar fins al Big Ben passant per la Westminster Abbey i el Parlament de Londres. Abans de dinar vam decidir pujar al “London Eye”. Em va encantar veure tot Londres des d’allà, era impressionant. Vam parar a dinar a un Mc.Donalds i després ens vam passejar pel carrer al Soho on hi havia un mercat molt gran. Aleshores vam agafar un autocar i ens vam dirigir fins a l’estació de Waterloo. També vam anar King’s Cross, una estació on s’han gravat escenes de les famoses pel·lícules de Harry Potter. A mitja tarda vam estar passejant per la ciutat i vam veure la Torre de Londres i el famós Pont de la Torre.

Al dia següent ens vam aixecar aviat, vam agafar el metro i ens vam dirigir als jardins del Kensington Palace, vam estar visitant tota aquella zona. Després vam entrar al gran centre comercial “Harrods”. Vam passejar per Oxford Street i vam dinar en una pizzeria. A la tarda vam anar al museu britànic i al museu d’història Natural.

El dia 6 de maig vam agafar l’avió per tornar cap a l’aeroport de Girona. Va ser un viatge increïble que no oblidaré mai.

Paula G

La família de part del meu pare viu a Holanda. Per això només ens veiem poques vegades l’any, excepte la meva àvia, que sovint viatja amb avió per veure’ns. Un dels inconvenients d’estar tan lluny és que cada festa familiar que hi ha, ja sigui de Nadal o per un aniversari, ells no hi són. I els trobo a faltar perquè és una família molt divertida, no hi ha cap festa que no diguin alguna tonteria que m’acabi fent riure com una boja.

Però també hi ha molts avantatges, per exemple, si fa molt de temps que uns tiets no veuen els seus nebots què faran? Doncs quan els vegin els consentiran molt. I això és el que ens passa a la meva germana i a mi. Cada vegada que anem a Holanda ens tenen preparades moltes sortides perquè no volen que ens avorrim, es pensen que no voldrem tornar més. Un altre dels avantatges és que pots conèixer un altre idioma, uns altres tipus de menjar, de viure… Quan vaig allà m’agrada molt anar a diferents pobles que encara no he vist mai i, com a mínim un cop cada vegada, m’agrada anar a Amsterdam, m’encanta aquell ambient, les festes, els canals… Un altre lloc on vull anar és al restaurant (i a qui no li agrada) perquè varia una mica la manera de cuinar que tenim aquí, fan servir diferents tipus de salses que són molt bones. I mai me’n vaig d’aquell país sense haver provat un dels millors formatges que existeixen.

I evidentment quan falta un dia per marxar cap a casa em cau el món a sobre, no ens consentiran més i haurem de tornar a la rutina. 🙁

Jennifer

Un cap de setmana divertit!!!

El divendres, després de l’escola el meu germà i jo vàrem anar cap a casa on ens esperaven els nostres pares i la Ona, la nostra gossa, per marxar cap a Berga. Concretament a una casa rural que havíem llogat tota la meva família. Això de llogar una casa rural a diferents comarques catalanes ja comença a ser una tradició, perquè l’any passat ja vàrem organitzar una sortida de cap de setmana com aquesta.

Quan vam arribar ens vàrem adonar que la casa era molt bonica i estava molt ben decorada, al seu voltant tot eren camps verds amb ramats d’ovelles que hi passejaven. Durant la tarda quan ja hi érem tots vam començar a organitzar-nos, també vàrem ordenar la casa de tal manera que tot estigués al seu lloc i no hi hagués desordre, perquè amb tanta colla podria ser un caos. Després de tenir-ho tot enllestit ja era hora de sopar, el temps va passar molt ràpid.

L’endemà, després de llevar-nos i esmorzar vàrem decidir anar a buscar bolets, crèiem que al bosc que teníem al costat de la casa se n’hi feien. Tots contents i preparats amb els cistells vàrem començar a endinsar-nos en el bosc. Vam trobar pinetells majoritàriament, però també teníem una vintena de rovellons. Per dinar ens els vam menjar, eren boníssims!!!

Per la tarda, la meva tieta i jo teníem preparat un joc de proves per a tota la família. Els va agradar, van riure molt i van tirar moltes fotografies.

Després del dia que havíem passat tots estàvem cansats i havent sopat la majoria dormien.

Ja era diumenge l’últim dia que passàvem en aquella meravellosa casa. El dia no acompanyava gaire, plovia una mica i semblava que no es volgués aclarir. Però després d’esmorzar va deixar de ploure, i com que volíem passejar una mica vàrem visitar un pantà que hi havia a la muntanya que teníem darrere la casa. Després de la collita de bolets que vàrem fer hi havia ganes de tornar a buscar-ne. Per no repetir de bosc vàrem anar a un altre, però aquest era una mica sec i no en vàrem trobar tants, després de buscar vàrem tornar a la casa, on el meu pare va preparar un arròs de muntanya que estava per llepar-se’n els dits!!!

No ens vam adonar que eren les sis de la tarda i era hora de tornar cap a Vilassar. El cap de setmana havia passat molt ràpid, era una pena perquè m’ho estava passant molt bé. Suposo que per això diuen aquella frase: “Quan t’ho estàs passant molt bé no t’adones que el temps passa”. I la veritat és que aquesta frase té molta lògica.

Estic molt contenta d’haver passat aquest cap de setmana amb la meva família. Ha sigut molt divertit.

Finalment dir que he desconnectat molt del dia a dia, he descansat i he gaudit d’aquestes terres catalanes tan fabuloses que tenim!!!

Marina

Ahir va ser el dia més esperat per algunes persones, ja que eren les eleccions 2011. Però com que sóc menor i no puc votar, aleshores es podria dir que les eleccions no m’importen, ara bé, al meu pare li va tocar ser un dels senyors aquells que han d’estar a las meses electorals controlant qui ve a votar etc. Llavors ell va tenir tot el dia ocupat… Quan va arribar a casa el primer que va fer va ser engegar la televisió, agafar una cervesa i asseure’s al sofà a mirar els resultats. Com que jo no l’havia vist en tot el dia, tenia ganes de veure’l, parlar amb ell… però no em va fer ni cas perquè estava molt atent als resultats de les eleccions.

Quan va estar tot decidit es va indignar molt i se’n va anar a l’ordinador sense fer-me gens de cas, i no vaig poder dir-li res…

Gillem

Hoy he pasado toda la tarde con ella. Tiene esa increíble capacidad de convertir cualquier momento aburrido y cotidiano en un instante que vale la pena recordar toda la vida. Y hoy lo ha vuelto a hacer; he pasado una tarde increíble con una amiga increíble.

Ella pertenece a ese reducido grupo de personas que te muestran su afecto con solo una sonrisa. Se emociona mucho con muy poco y siempre llora en ciertas escenas de películas: una pareja que se reencuentra, una muerte inesperada… Es graciosa, dinámica y cabezota. Sobretodo lo último, cuando se le mete algo entre ceja y ceja no hay quien la pare. Podría pasarme el día diciendo cosas sobre ella, por ejemplo, que le gusta el color azul marino o que odia con todas sus fuerzas la sopa de su madre, pero lo que de verdad me interesa decir y resaltar, es que es una grandísima amiga.

Hace mucho que nos conocemos; muchísimo. Podría decir perfectamente que hemos crecido juntas. Aunque son infinitos los momentos que compartimos, voy a limitarme ahora a recordar uno muy reciente. Hace unos días, estaba contándole por teléfono problemas y paranoias, cuando, justo antes de colgar, me susurró algo: “Tú ya sabes que me tienes aquí para todo lo que haga falta, ¿no?”

Lo sé, Paula, y te doy ahora y aquí las gracias. Muchísimas gracias por dedicarme esas palabras y estar siempre a mí lado. Te mereces este escrito y más. Tú ya sabes que esta amistad es para siempre, ¿no?

Ana

Ja fa tres setmanes que li vaig deixar la play 3 a un amic, vaig confiar en ell de que me la tornaria quan li demanés, però no és així. Havíem de quedar un cap de setmana per anar a comprar un joc nou que ha sortit i després per jugar a casa seva, però per culpa de la preavaluació que va treure ell no el van deixar quedar. Li vaig preguntar que quan me la tornaria, i no parava de dir-me que no ho sabia!, jo intentava raonar, però és impossible!!!
Espero que me la torni aviat, sinó tindrà un greu problema.
Enric

Yo no tengo ninguna hermana de sangre, pero sí que tengo a una personita tan imprescindible en mi vida que prácticamente es como si lo fuera.

Hace ya tiempo que Patricia y yo queríamos hacernos un tatuaje que significara algo para nosotras, hasta que el miércoles pasado lo conseguimos. Se trata del contorno de un pequeño corazón situado en la muñeca izquierda.

Pienso que es algo bonito porque si algún día, fuera por el motivo que fuera, nos viéramos forzadas a separarnos, siempre nos recordaríamos como las grandes amigas que hemos llegado a ser. Porque puede que no seamos lo suficientemente mayores y que nos falte mucho por aprender aún, pero los cambios más grandes que he hecho de momento han sido a su lado, y eso no lo voy a olvidar nunca.

Puedo asegurar que mi mejor amiga es una de esas personas que no son fáciles de encontrar, tarde o temprano la gente que creías que podías confiar te acaba decepcionando… Menos ella.

Te quiero hermana.

Jade

Avui us seguiré parlant de PortAventura ja que l’últim escrit el vaig deixar per la tercera àrea, Sesamo Aventura.

La quarta àrea és Xina, representa un fragment de la Muralla Xina real. En aquesta àrea hi ha dues parts, la part baixa i la part alta, a la part baixa hi ha unes vuit atraccions, totes pels nens petits, un buffet lliure i dues botigues de souvenirs. A la part alta de la Xina hi ha l’icona del parc, la bèstia vermella, el Dragon Khan, una imponent atracció que es retorça fins marejar-te, fins a vuit vegades es posa cap per avall!, seguint per aquesta preciosa àrea hi trobem Fumanchú, les típiques cadiretes que s’eleven uns quants metres del terra donen voltes, hi ha un teatre, dos restaurants i uns jardins molt bonics.

La cinquena àrea, Méjico, és molt, però molt maca, enmig del carrer hi ha un petit llac amb una font molt maca, hi ha molta vegetació, però no tanta com a la Polinèsia, tot s’ha de dir, també hi ha unes rèpliques de les runes maies d’Amèrica, molt ben cuidades i detallades. En quan a atraccions, hi ha l’atracció que més respecte em dona, l’Hurakan Condor, una vertiginosa caiguda lliure de cent metres. Aquesta atracció ens puja a tal altura que desitges que s’acabi quan abans millor, i, quant menys t’ho esperes, sents un ”pum” i comences a descendir a tota velocitat cap al terra, una sensació terrorífica pel meu gust, però no sé què té aquesta atracció que sempre vull repetir. També hi ha dues atraccions més suaus però molt divertides també. Hi ha dos espectacles, dos restaurants,un teatre maia i una botiga de regals.

La sisena àrea és la més gran del parc, el Far West. Aquesta àrea està tematitzada 100%, consta de moltes atraccions totes molt divertides, entre els quals hi ha els típics troncs d’aigua que cauen i et mullen, unes barques rodones que van perfectament quan fa calor ja que també surts mullat, i l’atracció estrella d’aquesta àrea és la Stampida, una muntanya russa, que en realitat són dos, ja que aquesta atracció és una competició, això vol dir que hi han dues vies que s’enllacen entre sí i formen una competició, l’únic inconvenient que té és que tremola molt. Hi han dos restaurants, tres o quatre botigues de regals i un meravellós espectacle de l’oest.

Per qui no hi hagi anat mai, us el recomano completament, i, per qui ja hi hagi anat, torneu-hi, no us avorrireu!

Fins aquí aquesta segona part d’aquest escrit. Ens veiem!

Hector

Supongo que como yo, muchos de vosotros, tenéis algún amigo especial. Con “amigo especial”, me refiero un amigo que conoces desde hace mucho tiempo i que te compaginas muy bien. Yo tengo uno de esos. Su nombre es Sergi y vive en Barcelona. Se puede decir que somos amigos desde el momento en que nací. Se debe a que nuestros padres ya se conocían, ya que los abuelos de Sergi tienen una torre i mis abuelos la tenían, en una pequeña urbanización de Anoia. Pero no solamente nos conocemos por eso, sino que además también vivíamos en el mismo barrio, e íbamos a la misma escuela.

La verdad es que nos vemos muy de vez en cuando, pero cuando nos vemos estamos muy bien juntos, nos lo pasamos bien y siempre nos explicamos novedades. Sobretodo él, me cuenta cosas de mis antiguos amigos y del barrio.

A finales del mes de Octubre él y sus padres vinieron a pasar el día con nosotros. Los seis nos fuimos a comer a un restaurante de Cabrils, i después los padres se fueron a Mataró i nosotros a Vilassar de Dalt. Se nos pasó el día muy rápido, aunque lo aprovechamos muy bien, se nos hizo corto.

Ahora nuestro contacto se limita simplemente a largas conversaciones a través de Facebook, pero supongo que no tardaremos en volver a vernos y pasar otro día magnífico, o eso espero.

Laura

El futur és impossible de preveure. Però pots decidir moltes coses , que voldràs estudiar, quin estil de vida voldràs tenir, si vols compartir la vida amb algú o no ,que voldràs fer , infinitats de camins. Camins que nosaltres hem d’anar obrint.

Pocs de nosaltres sabem què volem estudiar, si el nostre camí anirà cap a la universitat, cap a mòduls o si ens decidirem per entrar al món laboral (si l’actual situació econòmica ens ho permet). Jo crec que tothom hauria d’estudiar i preparar-se bé pel seu futur. El meu pare em va ajudar a fer una reflexió, em va dir: a qui agafaran abans a un supermercat, a algú que tingui estudis o a un altre que no?.

Ho vaig pensar i vaig veure que tenia raó. Actualment al nostre país tenim una crisi molt important i molta gent no té treball però d’aquesta gent poca té estudis, el que vull dir és que penso que la crisi és molt diferent per la gent amb carrera o sense . Els estudis ens fan tenir més oportunitats, fins i tot, ens poden donar la opció d’anar a buscar el nostre camí en un altre lloc. En la meva reflexió no menyspreo ni molt menys a la gent que no té estudis, però crec que un bon nivell cultural pot ajudar-nos a triar el camí.

Personalment tinc molt clar el que vull estudiar però apart del que vull fer i ser a nivell professional m’agradaria saber moltes coses, com un humanístic, però molt més petit, no sé si m’explico.

Una de les persones que jo considero molt sàvia és l’Eduard Punset. Cada setmana miro el seu programa i em quedo al·lucinant de las reflexions que pot arribar a fer des d’un tema molt petit o irrellevant

El futur és molt important i les decisions són molt difícils però sempre has d’intentar fer el que a tu t’agrada .

Xavi

Hi ha moments en la vida de les persones que no són com ens agradaria que fossin, els moments són únics i no es poden canviar. Moments de plena felicitat i moments en que ho passes malament i que per més que vulguis no pots somriure. En aquests últims descobreixes quines són les persones que de veritat valen la pena i quins són els amics que sempre estaran amb tu.

Un amic és aquella persona que sempre hi serà, sempre la tindràs al teu costat, en els bons i en els mals moments. En la qual et podràs recolzar quan et sentis trist, amb la qual podràs somriure quan estiguis content i a la que podràs abraçar quan et sentis sol. Un bon amic és tot el que es necessita per ser feliç o almenys gran part del que fa que ho siguis. Et donarà la ma quan hagis caigut i t’ajudarà a aixecar-te, et donarà bons consells quan tinguis dubtes, però, el més important, és que sempre estarà allà quan més el necessitis. Et traurà les espines clavades, et curarà i et farà somriure quan ho creguis impossible. Un amic és l’única persona en el món de la qual no es pot prescindir, ho sap tot de tu i tu ho saps tot d’ell. Amb ell no hi ha discussions, no hi ha problemes, només moments inoblidables i altres que desitjaries que no acabessin mai. Estones en les que t’agradaria parar el temps perquè creus que amb cap altre persona serà com amb ell. Perquè amb ell sóc la persona que vull ser en comptes de la persona que sóc.

Penso que he tingut sort, jo tinc un millor amic i no el canviaria per res, perquè aquest amic al final s’acaba convertit en el teu germà.

Àlex

El pasado 4 de Noviembre fue el cumpleaños de mi madre, para celebrarlo fuimos a comer juntas y más tarde ella se marchó a recoger el regalo que le habíamos preparado.

Ella aparte de madre hace muchas más funciones, me hace de consejera cuando lo necesito (y cuando no, también, la cual cosa normalmente no me hace mucha gracia), valora muchas cosas que no todo el mundo aprecia y sabe a la perfección ponerse en la piel de los demás. A mis ojos es una mujer perfecta y el prototipo de madre ideal, aunque tenga sus más y sus menos no hay nada sobre ella que quisiera cambiar, es un modelo a seguir. Con eso no me refiero que me gusten todas las decisiones que ha tomado en su vida, seguramente por tener caracteres muy diferentes yo hubiera tomado otras, no necesariamente las correctas.

Somos dos personas muy diferentes y, aunque no muy a menudo, nuestros caracteres chocan. Probablemente tenga algo que ver con que soy muy tozuda, esa es la principal causa por la cual discutimos. No tengo su facilidad para ver las cosas desde fuera y muy a menudo lo exagero un poco todo, sin dejar atrás que tengo un 0% de paciencia en mi cuerpo. Aunque no lo demuestre casi nunca, agradezco mucho todo lo que hace por mi, como madre y como amiga. A veces pago con ella mi mal humor e impotencias, olvidando que es la persona que más quiero y que ella como madre no quiere verme sufrir.

Ella es mi pilar fundamental, sobre ella vivo y sostengo lo que llevo de vida, y la quiero para siempre.

Paula

Ahir, a la classe de socials vam participar en un debat sobre les eleccions del 20-N. Cada grup representava un partit, el meu era CiU, i havíem d’exposar les idees que teníem per sortir de la crisi. Jo vaig parlar de la sanitat i de l’educació i, tot i que estava una mica nerviós, me’n vaig sortir força bé i espero treure bona nota. Però fer aquest treball em va fer pensar en la situació actual en que es troba el nostre país i si aconseguirà el PP, que segurament guanyarà les eleccions, ajudar-nos a sortir de la crisi. Tot i que no ho crec, espero que millorin una mica les coses ja que la taxa d’atur és molt elevada i hi han hagut un munt de retallades en el sector sanitari i l’educació.

Adrià

Poca vergonya, capsigrany, irresponsable, son alguns dels adjectius que em va dir el meu pare en veure les notes de 3r. ESO. Sincerament ja n’era conscient del error que havia comès, però en aquelles circumstàncies no val la pena discutir. També s’ha de dir que el pare tenia motiu per esbroncar-me.

Sort que va arribar el meu germà amb una quantitat de suspensos considerable. Va intentar entrar d’incògnit però el van enxampar de seguida. El meu pare va deixar d’escridassar-me i va guardar-se crits per al meu germà, perquè sabia que no li havien anat gens bé.

Li vaig acabar demostrant al pare que havia après del meu error aprovant-les totes en les recuperacions i accedint a 4r. ESO sense pendents.

Aquest any de moment a la preavaluació tot i que no té la menor importància, tan sols me n’ha quedat una, castellà, ho intentaré solucionar com sigui.

Jordi Xiville

Avui, visita amb els de quart a la colònia Vidal de Puigreig. No era la primera vegada que hi anava, ni la segona. Potser la tercera? Com a mínim, perquè recordo alguna altra visita amb pluja i fang, com avui, però també em venen a la memòria els mateixos carrers plens de sol, sota un cel ben blau.

Avui la grisor del dia feia que em fixés més en els aspectes lúgubres de la història de la colònia. L’explotació de l’home per l’home, les llargues jornades de treball, la submissió de les dones, el control ideològic, l’absència de seguretat… Però per damunt de tot, el fet que aconseguir viure en aquestes condicions a la colònia fos envejable. Com devia ser la vida dels que no havien aconseguit treballar en aquell “paradís”! El realment colpidor de tot plegat és la misèria necessària perquè una vida així sigui un somni.

Era fa cent anys, i segueix essent ara. Quanta misèria cal perquè mil·lers de persones s’aventurin en fràgils pateres a la recerca del seu somni! Quanta misèria cal perquè milions de persones dels països del sud somiïn amb treballar per sous ínfims per produir el que nosaltres consumim a bon preu!

Dura i sense màscara o endolcida per paternalismes de tota mena, l’explotació segueix tan vigent com sempre. En diuen mercat: i al mercat les persones, es compren i es venen. I el més important de tot plegat és aconseguir que, de tot plegat, ningú no en tingui la culpa. És la vida!

Josep Maria

L’esport és una activitat molt habitual en la vida de les persones: els nens quan surten de l’escola van al seu entrenament quotidià. La gent quan surt de treballar o els caps de setmana se’n va a córrer pel passeig de la platja, altres van al gimnàs on practiquen una miqueta de cada cosa i en el meu cas jo faig gimnàstica artística.

Són moltes les raons que motiven a la gent a fer esport. Volen sentir-se sans, volen mantenir o recuperar la línia, volen estar en forma… Però un benefici secret de l’esport i que molts no valoren, és que ajuda a evadir-se i a sentir-se bé mentalment. Jo no busco en l’esport mantenir la línia ni mantenir-me en forma, sinó que m’ajuda a escapar de la meva rutina i a canviar d’ambient… L’esport també t’ajuda a pensar, a veure les coses clares i alliberar-te de les tensions de la vida.

En definitiva l’esport és una vivència física i psicològica insuperable que ens ajuda a escapar de les nostres rutines.

Marina

No sóc perfecta, si fos perfecta, no estaria aquí, estaria en un món perfecte i tindria una vida perfecta.

Pel simple fet de què vull fer-ho tot bé a vegades m’equivoco. El meu pare diu que equivocar-se és de savis. Hi ha vegades que una equivocació no té importància però hi ha vegades que en té molta. Quan ja has comés un error no val la pena lamentar-se, s’ha de buscar la millor solució per afrontar-lo.

Sempre m’ha costat reconèixer els errors que faig, encara no entenc per què mentim, i potser no ho entendré mai. Jo sé que mentir no està be, i sé les conseqüències que això comporta però tot i això menteixo, però el que està clar és que les mentides no porten enlloc.

Tan debò existís una màquina especial per tornar enrere i no cometre estupideses que després et puguis penedir. Hi ha ocasions que quan t’equivoques les coses no s’arreglen amb un simple “Ho sento”, tan sols són paraules. Recuperar la confiança d’algú a qui has fallat és difícil però no impossible perquè l’afecte i l’amor cap a una persona val més que mil paraules.

Ainoa

Des de que sóc petit sempre m’ha agradat molt fer esport. Sempre, quan acabava el cole anava al poliesportiu de Can Banús a jugar amb els meus amics a futbol, a mi no m’agradava del tot. Però sempre veia gent jugant a bàsquet i jo hi volia jugar. Jo i dos amics meus ens vam apuntar i des d’aquell moment em vaig “enamorar” d’aquest esport.

Quan érem petits no jugàvem molts partits, i a mi això no em va agradar, però a mida que ens vam fer més grans jugàvem partits cada dissabte i fèiem molts tornejos. Un dia em van cridar per anar a fer unes proves per la selecció del Maresme de Bàsquet. Jo i un amic meu ens van seleccionar per jugar amb altres nens del Maresme per jugar amb els més bons de cada comarca. Fèiem molts tornejos i ens ho passàvem de conya. Però només eren dos anys amb la selecció i els mes bons els van agafar per jugar amb la selecció de Catalunya. Per llàstima no ens van agafar ni al meu amic ni a mi, això em va entristir una mica.

Mica en mica que he anat creixent hem tingut molts entrenadors i amics que s’han anat del nostre equip, però després jugues contra ells en altres equips i quan s’acaba el partit m’agrada parlar amb ells i saber com els hi van les coses.

Quim

Fa tres setmanes es va produir una gran pèrdua en el món del motor. Sempre m’ha aficionat aquest esport, afició que he heretat del meu pare. El diumenge 23 d’octubre estàvem veient els dos junts la carrera de motos, com sempre. Tot anava bé, sense cap sobresalt important. De sobte Marco Simoncelli va caure, i va ser atropellat per Collin Edwards i Valentino Rossi. Encara tinc la terrible imatge gravada al cap.

Ell era un dels meus pilots preferits, a la pista era agressiu, no tenia por i arriscava tot el que podia per aconseguir avançar, fora de la pista era dels pilots més agradables, propers i divertits de la graella. La seva manera de pilotar no l’ajudava a fer amics, però era aquesta valentia precisament la que el convertia en un dels pilots més prometedors, fins i tot deien que seria el proper Valentino Rossi, no només perquè era un boníssim pilot, també pel seu caràcter

La seva mort, tant a mi com a molts aficionats, em va afectar. Gràcies a la seva simpatia és va guanyar l’afecte de milions de persones. Mai l’oblidarem.

D.E.P. # 58

Núria

Cada dia, en acabat de llevar-me, sempre intento recordar el que acabo de somiar. És molt interessant. Als somnis tot és -normalment- un món idíl·lic de fantasia, o bé situacions de la vida real en què et poden passar coses que tu, conscientment, no arribaries a pensar-hi mai.

En ocasions, en els somnis puc predir uns segons del que em passarà l’endemà. Ho sé, perquè al dia següent tinc el que s’anomena “deja vu” i faig exactament el que veig en la reproducció de la meva ment quan dormo. Aquests breus fragments de futur no són res en especial, no són conversacions, ni tan sols puc diferenciar algú. El que em permeten veure les meves premonicions són simplement les meves mans. Les meves mans fent simples gestos com agafar un bolígraf d’una determinada manera. Em resulta molt extraordinari i potser, un dia podria arribar a somiar amb una situació determinada com, per exemple, un accident.

També hi han altres tipus de somnis, els malsons. Els malsons són complicats i a vegades poden fer realment molta por. Les meves experiències en quan els malsons m’han deixat bocabadada.

És rar, però aquest món del subconscient em té molt intrigada i cada nit em pregunto “Què em deu preparar avui la meva ment?”

Maria