LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Gairebé ja puc donar les vacances de nadal per acabades, estem a diumenge dia 8 i demà tornem a la escola, ara a casa s’hi està d’ allò més bé però a fora fa un fred que pela. Ara són les 8:42 de la tarda, tinc tots els deures fets però no sé ben bé per què tinc la sensació que demà em caurà una fava d’un lloc o altre.
Aquestes festes han sigut d’allò més divertides, i m’han anat de meravella per desconnectar una miqueta. També puc dir que aquest nadal he acabat ben fart de torró, sopes, etc. Sort que amb els primers entrenaments de físic en el bàsquet, vaig cremar-ho tot i de sobres.

ESPEREM QUE..
AQUEST ANY SIGUI MILLOR QUE EL PASSAT!
BON ANY A TOTHOM

Jordi Xivillé Furment

Molta gent em jutja per els meus resultats acadèmics, molta gent jutja als demès per la roba que porten i per moltes mes coses que podria dir però seria una llista sense fi que no portaria a cap lloc si no entenem ja la primera frase que he dit.

La gent s’equivoca des de que som persones que deixen de ser animals que es guien per l’instint.

Soc algú a qui li agraden les experiències, les converses amb un cert contingut, no una conversa que no porta a cap lloc, no una simple lectura narrada sense sentit que pot semblar d’allò més intel·lectual i a l’hora de la veritat que l’endemà ni la mateixa persona amb la que he parlat recordi el significat de “Algolagnia”. Amb aixo el que vull dir es que no és més culte el que més definicions esmenta, sinó el que més n’entén i més benefici en treu per a les seves pròpies experiències, sigui com sigui el seu vocabulari. Precisament la paraula cultura be de la paraula cultivar, podrien estar els avantpassats parlant de la ment, relacionant-ho amb la agricultura?

Suposo que generalment quan qualsevol persona parla de cultura parla de de la millora, i el refinament de cadascú mitjançant l’educació. Peró habitualment i més a la edat que tenim nosaltres, com diuen: “l’edat d’estudiar” i “l’edat del pavo” la gent s’equivoca i s’oblida que l’educació hi es a tot arreu, no només en el llibre de qualsevol assignatura de 4t d’ESO, hi és a casa, està als carrers, està en el centre educatiu de cadascú, està a Internet, en els diaris, a la pròpia vida, la vida quotidiana, el dia a dia i suposo que també enteneu què vull dir amb això, no cal que allargui més aquesta llista. Dóna la casualitat que molta gent des d’una edat molt prematura té a l’abast aquest medis d’informació i molts de nosaltres quan som infants comencem a fer-nos preguntes, a mesura que creixem cadascú busca les seves pròpies respostes adaptades a les circumstancies de la seva vida, hi ha qui es conforma amb el que li ensenyen, hi ha qui no vol escoltar-s´ho, hi ha qui necessita més i també hi ha a qui l’interessen altres temes.

En tot cas hem de anar molt en compte a l’hora de anomenar, i senyalar a algú dient-li inculte, perquè ningú no deixa mai de aprendre i de culturitzar-se, el que tu sàpigues tal vegada ell ho ignora, però possiblement el que ell hagi après de la vida en aquest sentit tu siguis un verdader novell i ell et pot donar una bona lliçó.

Em dic Edgard i soc un aprenent d’escriptor, poeta, filòsof, pintor, actor i moltes coses més (apart de ser estudiant) en conclusió soc un aprenent de la vida, si m’ho demanes amb bones paraules compartiré amb tu la meva experiència, només et demano que si ets tan expert com dius en el que dius, no et riguis de mi per la meva poca habilitat en els teus temes, no he viscut mai la teva vida, simplement si ets tan bo com dius ensenya’m perque un dia sigui un mestre en la matèria igual que tu.

E.Caballero

Quan tenia cinc anys i em donaven un paper per dibuixar el que m’agradava, sempre hi feia una noia pintant, deia que de gran volia ser pintora. La veritat és que ara que sóc gran i molt més madura m’adono que tot el que deia que volia ser de petita ara no em fa gens de gràcia, suposo que deia això perquè m’agradava dibuixar i pintar i jo ho associava amb fer de pintora.

Al cap d’uns anys la meva elecció va ser una altra, em vaig decantar per fer de mestra, això de fer de professora m’agradava bastant, i, a casa sempre jugava a ensenyar la lliçó a les meves nines. Aquesta professió també em va cridar l’atenció pel simple fet que la canalla m’agrada molt, sobretot els nens petits. I creia que fent de professora d’infantil o primària m’ho passaria  bé. Però des de fa dos anys la meva elecció a començat a trontollar, ara ja no tinc tant clar això de fer de professora, perquè ara també em crida l’atenció la medicina.

Cada cop estic en un nivell més alt i aquest setembre començo batxillerat i hauria de tenir més o menys clar el meu futur professional i laboral per tal de que pugui escollir l’itinerari que en derivi a la carrera a la qual em vull dedicar. I com deia abans el magisteri ja no és la meva prioritat. La biologia sempre  ha sigut la meva assignatura preferida, i tot el que té a veure amb el cos  humà. Per això m’he plantejat estudiar medicina, però com que els nens petits em continuen agradant, la pediatria seria una bona manera d’unir les meves dues prioritats en una.

La meva nova decisió ha agradat molt als meus pares. La seva postura  envers a les meves decisions de futur sempre han sigut molt favorables per mi, perquè no posen pegues en les meves decisions, sempre m’han dit que faci el que més em cridi l’atenció i el que cregui que em farà més feliç, que ells sempre em recolzaran. Per mi això que és un avantatge. Però si jo els demano que em donin la seva opinió ells ho fan. I quan els vaig dir que la pediatria em feia gràcia em van dir que era una molt bona elecció. Perquè si em poso a pensar en el món que tenim actualment, la paraula que em surt és por. Por a equivocar-me d’elecció, que no sigui la carrera que em donarà un futur, feina i també felicitat a l’hora d’exercir-la.

Però si el les dubtes no fan replantejar-me la decisió crec que ja tinc més o menys clar quin vull que sigui el camí a seguir cap el meu futur.

Marina.

Pasadas las navidades, la mayoría de españoles podríamos recurrir a una limpieza de estómago y una dieta controlada, por lo menos el mes de enero. Los expertos aseguran que Enero es el mes con más cantidad de riesgo en infartos, aumento del colesterol en la sangre y de la presión arterial. Debido a todos estos factores de riesgo, los centros hospitalarios se llenan de pacientes con problemas cardiovasculares en el primer mes del año.

Este pequeño problema viene causado por los excesos en la comida durante las vacaciones navideñas, la tradición del jamón, canalones, marisco y suculentos turrones y polvorones debería reducirse para que los consumidores dejaran de enriquecer al señor Dukan comprando sus libros de dieta.

Hay personas que aprovechan los regalos de reyes para satisfacer los deseos de algunos parientes cercanos regalando pautas y libros para bajar unos quilillos durante los meses de invierno. Para el bien de nuestra salud deberíamos suprimir las comidas y cenas navideñas de nuestras vidas, o bien cambiarlas por un buen plato de ensalada y pescado a la plancha como la dieta mediterránea ofrece.

Otro inconveniente que tiene la navidad es el consumismo general al que nos obliga. Es decir, compras, regalos, comida y viajes. Con la crisis, sólo los más afortunados que tienen la suerte de ser premiados con ‘el gordo de navidad’ o ‘el sorteo del niño’ pueden permitirse estar felices cuando les llegue la factura del banco este primer mes.
La solución, por lo tanto, es suprimir la navidad ya que nuestra propia salud y la de nuestro bolsillo lo agradecerá.

Paula

Durant el Nadal hi ha dies de festa, plens de llumetes de mil colors que decoren els carrers i portals de les cases, arbres de Nadal plens de regals, dolços, torrons i menjars deliciosos col·locats a totes les taules, les trobades amb tota la família estan a l’ordre del dia i s’hi comparteix tota la il·lusió i alegria. El que no es pensa durant aquests idíl·lics dies, però, és que les festes tenen uns efectes secundaris no gaire agradables:

Tots aquests dinars en família acompanyats amb els torrons i les delícies del Nadal ens fan estrenar el nou any amb uns quilets de més, cosa que no per tothom és benvinguda. Molts es fan nous propòsits per al nou any com: deixar de fumar, aprimar-se (però amb els nous quilets no serà tan fàcil ) portar una vida més sana i fer més exercici… però molts d’aquests propòsits mai és compliran.

Un altre dels efectes secundaris del Nadal són els diners; econòmicament les festes en aquesta època produeixen un dispendi molt important amb els regals, celebracions.. i ara més que mai es nota.

I segurament hi ha gent que en té més, dels problemes típics d’aquestes èpoques però dins del que cap s’ha de gaudir que només és un cop a l’any!

Marina

A principis d’aquest estiu van fer l’últim programa de “Buenafuente”. Quan l’Andreu i en Berto van anunciar que el programa s’acabava no m’ho podia creure. Podria dir perfectament que “Buenafuente” era el meu programa preferit i, encara que no em cansi de veure capítols repetits per internet, saber que ja no podria riure’m cada nit d’un programa en directe em va afectar molt.

Però hi havia un altre motiu: estic enamorada d’en Berto Romero. Moltes altres noies tindran com amor platònic al Mario Casas o algun d’aquests. Però jo no. Jo em vull casar amb en Berto, i sóc perfectament conscient que no és un home especialment atractiu i que té un nas de grans dimensions, però l’amor és així.

Per aquesta raó, encara em va afectar més quan Buenafuente va arribar a la seva fi. Això volia dir que no tornaria a veure el meu futur marit fent monòlegs, fent la seva secció d’anàlisi de noticies: Bertovisión. Tampoc el podria veure imitant a la perfecció a Freddie Mercury, o a Eduard Punset o a l’Agatha Christie. I el que era pitjor, ja no podria tornar a veure’l fent “Doblaos Flamencos”.

Però quan la meva desesperació i el meu amor reprimit eren, fins i tot, dolorosos, em van regalar unes entrades per Terrat Pack: Andreu Buenafuente, Ana Morgade, José Corbacho i Berto Romero en directe. Va ser impressionant. I em van demostrar, una vegada més, que el que fan és art en estat pur i que gràcies al seu humor sóc una mica més feliç dia a dia. I també, per què no dir-ho, vaig arribar a la conclusió que en Berto Romero és l’amor de la meva vida.

Paula

Recuerdo aquella noche como si fuera ayer. Estábamos bajo la fría nieve de un 24 de Diciembre, recorriendo las calles de un pequeñísimo municipio cerca del Pirineo Catalán. Para llegar hasta allí, nos pasamos horas y horas en el coche, escuchando el mismo CD una y otra vez y además sin un destino fijo, simplemente una calle y un número encontrados de casualidad en una web especializada. Fue bajar del coche y helarnos, ya que no estábamos lo suficientemente preparados para esas bajísimas temperaturas.

Corriendo, nos dirigimos hacia el lugar. Se trataba de una casa de montaña grandiosa. Todos impacientes por saber quién nos recibiría, llamamos al timbre. Una voz muy cálida nos dio la bienvenida y abrió la puerta. Allí, nos recibieron unos cachorros de Bulldog cargados de energía, que apenas debían tener dos meses. Seguidamente, a paso más ligero, la madre de éstos. La llegada de los pequeños hizo que sin pensarlo ni un segundo nos acercáramos más a ellos para acariciarlos. Una vez dentro, al fondo de aquellos interminables jardines, volvimos a escuchar aquella voz tan y tan cálida. Pertenecía a una mujer de unos cincuenta y pico años. Ella, muy amable nos invitó a entrar a su vivienda. Una vez dentro le pedimos que nos enseñara el que iba a ser nuestro regalo de Reyes. Así hizo. Nos dejó solos en su amplio comedor, mientras se dirigía a la parte trasera de su casa. Pasados unos diez minutos, volvió. Venía con la chaqueta llena de copos de nieve, y la mano dentro, pegada al cuerpo. Sacó la mano, y nos mostró el regalo. Al verlo, todos nos miramos unos a otros y no dudamos en ir a por aquello. Se trataba de una bola muy, muy pequeña de pelo blanco que no hacía mas que temblar de frío. Nunca había visto una cosa tan bonita y pequeña. Nos quedamos con las ganas de llevarnos aquel bichillo esa misma noche. Cosa que se nos hizo imposible porque tenían que ponerle el chip y vacunarlo.

Con una pena terrible, lo dejamos allí, jugando con aquellas mini-bestias. Pero no por mucho tiempo, al cabo de tres días, se lo llevaron a Sant Adrià de Besòs, allí lo recogimos. Nada más vernos, se dirigió a nosotros, con la máxima velocidad que sus piernecitas le permitieron. Y desde aquel día, justo hace cuatro años, por mi casa ronda esa bola blanca, su nombre es Chico.

Laura Alarcon

Ja han passat les dues setmanes que dura el nadal, i tornem a la rutina: aixecar-se ben d’hora, esmorzar, agafar el bus, i passar set o cinc hores tancat a l’institut, treballant, fent exàmens…

Però el que em fa més ràbia és saber que, fins d’aquí tres mesos, quan arribi la setmana santa, no podré sortir per la nit, allitar-me molt tard, poder aixecar-me a les dotze…

Però el que de veritat m’importa és anar bé a l’institut, ja que, si no és així, m’hauré de preocupar de recuperar la que hagi suspès, tornar a estudiar el que ja havia fet… i ja porta molts maldecaps estudiar-se el que s’ha d’estudiar cada trimestre, així que, espero seguir, o millor encara, pujar la meva mitja, i seguir esperant les festes.

Uriel

El dia abans del Pare Noel, estava amb una amiga a un centre comercial de Barcelona, tot just davant de la tenda de jugets. Allà hi havia un nen petit mirant l’aparador. Tant la meva amiga com jo ens vam mirar i em va dir: no t’agradaria tornar a tenir la il·lusió que ara té aquest nen pel Nadal? Em vaig quedar sobtada. Després d’uns segons li vaig respondre que per suposat, que m’agradaria moltíssim poder tornar a tenir la il·lusió que tenen els nens petits quan s’apropa Nadal i sobretot quan és el dia de Reis Mags o del Pare Noel.

Quan vaig arribar a casa per la nit, m’hi vaig quedar pensant. En el nen, en la pregunta i en las ganes que jo tenia de tornar a sentir el mateix quan s’apropava Nadal. La pena és que no ho vaig poder sentir, i ara passat Nadal, el Pare Noel i els Reis, us puc confirmar que no tampoc he sentit res.

A qui no li agradaria ser petit un altre cop? I només saber dels reis i del Pare Noel que poden fabricar els regals que vulguin i que només amb una nit els poden repartir per tot el món? És una pregunta llarga, ho sé, però a mi si m’agradaria tornar a creure en el Nadal i no només voler que arribi per no tenir escola i que ens portin regals.

Pot semblar un escrit força tonto quan me’l llegeixo però, perdoneu-me, algú ho havia de dir.

Bon any 2012!

Marta

Per a mi les vacances de Nadal van començar el dia de l’excursió a la muntanya, m’ho vaig passar molt bé. Vam sortir de bon mati amb poques ganes. Però la cosa cada cop anava cap a millor ja que vam portar una pilota i un bon esmorzar. El dia va passar volant i no ens vam adonar que ja haviem tornat i ja ens havien donat les notes.

Al cap de tres dies ja va arribar Nadal, a mi em van donar els regals de reis per poder-los disfrutar més, i después tota la família ens vam reunir a casa de la meva àvia. Allà ens vam inflar de torronos i vam jugar molt amb els cosins petits que estaven trasbalsats en veure que el tió els donava regals. Després de tot aquest dia vaig quedar amb els amics i vam acabar de passar la nit.

Al dia de Sant Esteve vaig anar a casa dels tiets i vam menjar un altre vegada fins a rebentar, més tard els meus pares em van portar a casa d’un amic i vaig estar-hi fins tard.

Al dia de cap d’any teniem plans però els vam haver de cancelar i al final ens vam quedar a sopar a casa d’en Sergi. I després vam sortir fins molt tard a celebrar l’any nou.

El dia de reis em van portar una mica de roba ja que des de fa temps ho faig per Nadal, però a la tarda vaig anar a casa la tieta a buscar més regals i també a donar-ne. Així que espero tenir un any tant bo com aquest!

Gerard

Encara recordo la felicitat que sentia el dia de reis. Era una sensació inexplicable. El dia 5 de gener a la nit anava a dormir molt d’hora, perquè els reis mags em deixessin la major quantitat de regals possible, però estava hores al llit sense poder dormir pels nervis que tenia.

El dia 6 em despertava a gairebé a las 7 del matí i anava corrent a despertar els meus pares i la meva germana per obrir els regals. Estava feliç, molt feliç. Saltava i cridava “han vingut els reis, han vingut els reis” Tota la família anava al menjador i mentre el meu pare em gravava i ma mare em feia fotos jo obria els regals, desitjant que fossin el que jo volia. Ho fossin o no, jo estava completament feliç. Estava segura que la il·lusió i la felicitat arribava a tots els nens arreu del món, però ara que he crescut m’he adonat de la crua realitat.

Tothom que rebem regals som uns privilegiats, hi ha milers, millor dit milions de nens sense recursos que no reben cap regal o que desgraciadament estan tant de temps a l’hospital que es com si fos la seva segona casa. Afortunadament hi ha moltes associacions i ONG que ens faciliten poder ajudar a aquests nens. Fa uns anys una amiga em va dir que ella dona regals i joguines de quan era petita a una associació que s’encarrega de repartir-los entre els nens més necessitats. Hi ha moltíssimes injustícies en aquests món, però els més petits no són els culpables de res i per desgràcia són els que normalment pateixen les conseqüències dels errors d’altra gent.

Ara ja es tard, però animo a tothom que pugui que el Nadal que bé donin les joguines que ja no facin servir i així entre tots podem treure un gran somriure a aquests nens que tant ho necessiten.

Núria.

Ja fa més de dos anys que tinc dos gossos molt bonics. És diuen Tro i Llamp. Són preciosos i em donen una felicitat molt gran quan els veig a diari.

Són dos mascles, el Tro és marró i el Llamp negre. Són molt obedients, i molt llestos, saben en tot moment quan els donaré el menjar, quan els trauré a passeig… Quan entra a casa una persona desconeguda, comencen a bordar i això és bo per si ens entressin a robar, però ho dubto perquè estem a dalt de tot de la muntanya.

Els dos van arribar a casa quan eren cadells, justament en aquestes èpoques de festes de Nadal. El tro va ser un regal de Nadal, on tota la meva família no s’esperava que em regalessin un gos. L’any següent va arribar en Llamp però aquest cop va ser un regal de reis.

Ara, després de tres anys els estimo com el primer dia. Els dos s’han fet molt grans. Cada dia els dono de menjar un cop, i com sempre m’esperen impacients perquè els porti el bol de menjar. Quan els trec de passeig es posen contents, més ben dit histèrics per sortir i no paren de moure la cua.

Abans ja havia tingut més gossos, exactament tres “Alaska Malamute”, els vaig conèixer grans ja que era des de que em va vindre la memòria al cap. Per desgracia però com tothom van morir per vells. En canvi els d’ara són meus del tot i no els canviaria per res del món.

Carles.

Encara que ells diguin que són grans, en Dídac de vuit i en Gerard de sis anys, són petits. Ja feia uns quants anys que no em despertava a les sis del matí per veure què havien deixat els reis sota l’arbre de Nadal i per veure si els camells s’havien menjat tot el pa sec que els deixàvem la nit anterior. En fi, em vaig despertar aixafada per peus, mans i crits d’en Dídac i en Gerard:
-Cristina! Cristina! Han vingut els Reis! Vine, corre!

Vam baixar tots tres corrents per les escales, i efectivament, estava tot el menjador ple de regals, amb els nostres noms , els dels pares i els dels tiets. També teníem cucurutxos plens de llaminadures dins les nostres sabates!
Veure les seves cares de felicitat em va recordar a quan era petita, la il·lusió que em feia veure tots aquells regals amb el meu nom escrit…

Van baixar els pares i els tiets en sentir tot aquell escàndol, i finalment els vam convèncer per obrir els regals. Vam fer fotos, vídeos i vam estar jugant i rient tot el matí i tota la tarda.

M’ha agradat molt aquest dia i espero que l’any que ve sigui igual o millor.

Cris

A mi m’encanten les rebaixes. De fet m’encanta comprar i quan compres en èpoques de rebaixes estàs convençut de que fas un gran negoci, perquè compres coses a meitat de preu o amb grans descomptes, però si ens posem a pensar que les botigues esperen guanyar molts diners amb les rebaixes i venen els productes amb el 50% o fins i tot el 70 % de descompte, no seria preferible que venguessin més barat tota la temporada, en lloc de carregar tant el producte, i potser vendrien més durant tot l’any?

Amb això vull dir que si un botiguer guanya diners venent un producte al 70%, imagineu la quantitat de diners que guanyava quan el producte no estava rebaixat.

Aida

Era estiu de 1972, Ana María, el seu marit Jaume, els seus fills David i Esther i amb la tercera filla en camí, Diana, van decidir comprar un lloc on passar unes vacances tranquil·les: La “caseta de Gualba”.

Gualba és un petit poble als peus del Montseny dividit en dues zones: la de dalt i la de baix. La caseta està situada a una finca propera a la zona baixa de Gualba i forma part d’una urbanització de nou cases més, de nou famílies diferents.

Cada estiu les famílies es reunien a la urbanització. Els fills jugaven amb els fills; gaudien de la piscina, es perdien pel bosc, jugaven al camp de tennis, passaven tardes a la petanca…I els pares amb els altres pares gaudien de la tranquil·litat del Montseny.

Però d’això ja fa anys: els “nens” ara són els nostres pares o tiets. I els que abans eren “pares” ara són els nostres avis. Però Gualba continua, generació rere generació. Com cada any, els estius ens reunim totes les famílies, continuem gaudint de la finca com els nostres pares ho feien de petits i, n’estic segura, com els nostres fills ho faran.

I avui, 31 de Desembre, el que més desitjo és passar el cap d’any aquí, a Gualba, i agraeixo als meus avis haver pres la decisió de comprar aquesta casa i convertir-la en el lloc ideal per passar-hi les vacances i viure moments inoblidables, i per donar-me la oportunitat de conèixer les persones que han compartit amb mi tots aquests moments durant quinze anys.

Paula

Hoy tendría que ser un día para pasar en familia, pero ya se sabe que en navidad la gente se pone mala por casualidad, cuando toca comprar los regalos ir a casa de los abuelos, de los tíos, de los primos, y ese es el caso de mi padre, hoy tendría que estar en mi casa toda mi familia, mis tíos, mis abuelos, mi primo, pero mi padre cada año se pone malo, no sé si será por la crisis, por el dinero que valen los regalos o por el miedo a ir al paro, pero cada año igual, pero este año es muy raro, porque siempre se pone malo para no ir a casa de mis abuelos, ya sabéis cuestión de suegra.

Ahora os voy a contar como vivimos mi familia y yo el día 1 de enero, en casa de mi tía Merche o más bien dicho Mercedes, la verdad de las tres casas que vamos por navidad es la que menos ilusión me hace pero este año fue diferente.

Porque descubrimos un juego nunca visto: el bingo, y yo con la suerte que tengo, no jugué y me dediqué toda la tarde a dar vueltas al aparatito pero el aparatito no iba hasta que descubrí un botón que sacaba las bolas, en la primera partida ellos jugaron sin dinero, por eso de los cabreos, como ya sabréis, pero a medida de que la cosa se animaba se empezó apostando 20 cent. y yo venga a darle vueltas al aparatito, ganaron todos mi primo, mi tío, mi tía dos veces wala qué logro, mi madre, y en la partida más emocionante de la historia del bingo donde se apostaron la mayor cantidad de todos los tiempos 1 euro señoras y señores, un euro, sorprendente verdad, mientras tanto mis abuelos veían una película muy rara de vikingos que no tenía sentido nada, pero bueno volviendo a lo interesante, la partida del bingo, todos escogieron su cartón hicieron su apuesta, el campeón de los pesos pesados ganaba nada más ni nada menos que seis eurazos, mi otra tía iba muy mal clasificada necesitaba un touch down para ganar, mentira pero le faltaban 5 números, mientras que a los demás solo le quedaban dos o tres y yo le dije que si me daba dos euros del premio ganaría ella, y efectivamente ganó y me llevé mi comisión, en tiempos de crisis es un gran oficio, porque siempre hay gente mayor dispuesta a dejarse su pensión en partidas, y no se me da mal, asi que ya tengo trabajo, y como dije antes y yo ya lo sabía que la gente se cabrearía por un miserable euro, y como mi familia tiene tanta suerte, mi padre no ganó ni una partida, mientras que los demás ganaron una como mínimo.

Pero no quiero que penséis que mi padre es un fracasado, porque él es un buen hombre, y tiene una familia que le quiere, y la vida no le va mal aunque él insiste pero eso no es verdad, tiene un buen trabajo gana dinero, y por ahora nos puede dar todo lo que necesitamos.

Gerard.

Estoy en un pueblo cuyo nombre es Vélez de Benaudalla. Está en Andalucía, en la provincia de Granada. Mi familia tiene una casa aquí, es bonita y luminosa, ubicada en uno de los puntos altos del pueblo, alejada del centro. Tiene un gran ventanal que da a las montañas. ¿Os imagináis despertaros de buena mañana y encontraros un mar de montañas, incluida Sierra Nevada? Y eso no es todo, al atardecer el espectáculo de luces anaranjadas y rosadas sobre las montañas nevadas (éste año menos) no tiene precio, te proporciona una paz inexplicable.

En Vélez pierdes la noción del tiempo. Algún día hemos comido a las cinco de la tarde, pero es una sensación de libertad! Es como si el pueblo estuviese ausente del paso del tiempo, no cambia mucho. El nacimiento es una de las virtudes del pueblo, como su nombre indica es el nacimiento del agua en una gruta preciosa, el líquido transparente sale tan claro y limpio, que hasta se pueden diferenciar peces y otros organismos. Otro curioso monumento es el castillo del cual os voy a hablar. Está situado en frente de nuestra casa y pertenece al siglo XVI, es muy peculiar porque su forma es hexagonal! Ya me perdonaréis si no os describo, pero hace muchos años que lo visité y no me acuerdo. La última maravilla que os voy a describir es el Jardín Nazarí. Es un recinto que engloba varias partes de una residencia musulmana de la época de Al-Ándalus, con muchas fuentes i cascadas y hasta cuevas, todo muy verde y armónico ya que a los musulmanes les encantaba el agua.

La gente que vive allí, es muy amable, en general son todos muy agradables.
Hasta aquí llega mi escrito y lo finalizaré recomendando que visitéis Granada al menos una vez en vuestras vidas!

Maria Padial

Una de les coses que mes m’agrada fer durant les vacances d’hivern és anar a esquiar. Des dels 6 anys que vaig començar a esquiar no ha passat ni un sol any en que no hi hagi anat, ja sigui pels Pirineus catalans o pels Andorrans.

Normalment o quasi sempre anem a les pistes d’Andorra, perquè són les més grans i pots estar-hi moltes estones esquiant sense haver d’agafar un telecadira com faig jo, que sobre les 9 o 10 del mati ja estem a les pistes disposats a esquiar i fins les 3 del migdia no parem ni un sol cop, ja faci molt de fred estigui nevant o faci molt de vent.

Quan he acabat d’esquiar i em trec les botes d’esquí que tant m’estrenyen els peus del fred i de tantes hores que les porto i em poso les sabates noto com els peus van entrant en calor i com els dits reaccionen entrant en calor.

Desprès de fer això durant tres o quatre dies, tornem cap a casa, però jo ja estic pensant en l’any vinent quan hi tornaré!!!!!!!!!.

Sergi Rubio

Tinc una ròtula autònoma. Suposo que fisiològicament això és impossible, però la veritat és que ja fa dos anys que em passa. I es que, des de l’estiu del 2009, cada vegada que faig algun moviment brusc passa la catàstrofe: se’n va. Sí, la meva ròtula se’n va. Jo noto com, sense dir-me adéu ni res, m’abandona. Per sort, només m’ha abandonat del tot un sol cop. Els altres s’ho repensa, fa veure que se’n va, per demostrar-me que jo depenc d’ella, però després li faig pena i decideix quedar-se.

Al principi no hi donava massa importància, creia que era un problema passatger, que passàvem una mala ratxa però que tot acabaria bé. Però es veu que no, això nostre és terminal. I si vull fer una vida normal, córrer, saltar o fins i tot caminar sense problemes hauré de passar per quiròfan.

Quan m’ho van dir em va sobtar, la veritat és que les paraules “bisturí”, “anestesista”, “ingressar”… mai m’han caigut massa simpàtiques. Tot i això, és el que toca. I encara que no em faci massa gràcia, l’operació no és el que més em preocupa, al cap i a la fi, l’únic que sentiré és una punxada que m’adormirà durant unes dos o tres horetes. El que em preocupa de veritat és el que dona nom a aquest escrit: L’estat vegetatiu en el qual em veuré una vegada m’hagin operat. Serè un vegetal, i les meves capacitats anatòmiques es limitaran a les d’un vegetal. Com que no podré moure la cama em passaré el dia del sofà al llit i del llit al sofà. Això pot sonar temptador per a moltes persones, però la veritat és que perdre el temps d’aquesta manera durant sis setmanes seguides m’agrada tan poc com passar-les a l’escola. Però és el que toca i si això m’ha d’assegurar una despreocupació total de la meva ròtula autònoma, serè un vegetal tot el temps que calgui.

Laura

Fa cosa d’un mes vaig anar a Egipte de viatge. Egipte, de moment, de tots els llocs on he estat, potser és el que més m’ha agradat. Té una història i cultura molt diferent a la nostra i tenen un altre estil de vida que em sembla molt interessant de veure. A més hi ha la seva religió, que marca molt la seva manera de viure.

En aquest viatge, primer vam fer un creuer pel riu Nil, que neix a Egipte, i vam visitar diferents llocs de les seves ribes: Luxor, Aswan, i altres i vam veure diferents monuments i temples que tenien. El que més em va agradar del creuer, va ser els temples d’Abu Simbel, que són dos temples, un al costat de l’altre, fets per Ramsès II per a ell i la seva dona. El més espectacular són unes estàtues molt grans que hi ha a l’entrada, fetes de roca, i que estan molt ben conservades.

També em va agradar molt el Nil. És un riu molt diferent a tots els que he vist. Al seu voltant, s’hi pot veure des de ciutats, fins a desert, passant per plantacions immenses i tota mena de vegetació.

La segona part del viatge, va ser El Caire. És un lloc molt estressant, ja que hi ha moltíssima gent, i els carrers van plens de cotxes. A més, els venedors no paren de molestar als turistes per vendre’ls records i coses. El millor d’El Caire, és sense dubte les piràmides. Són molt més grans del que m’imaginava, i és estrany perquè sobresurten per sobre de grans edificis, i de cop, passes d’estar a una ciutat plena de gent a estar al desert. A més vaig entrar a la gran. És un lloc molt estret, i has de passar ajupit. De tot el viatge, les piràmides van ser el que més em va agradar.

Jofre

Ja tenia ganes de que arribessin les vacances de Nadal. Encara que el primer trimestre d’escola m’hagi passat molt ràpid, necessitava un descans.

En aquestes festes la gent es reuneix amb la família ja que són dies importants per celebrar juntament, es donen els regals del tió o del pare Noel i dels reis, i és l’època en que es mengen neules i torrons. Són uns dies especials, màgics, i d’una manera o altra, has d’estar content.

El terme de “vacances” en si, ja sona bé, però el terme de “vacances de Nadal” sona encara millor.

Com que tinc els pares separats, la meitat de vacances les passo amb la meva mare i l’altra amb el meu pare, i la veritat és que en els dies que portem ja de vacances no he parat de fer coses: quedar amb les amigues, anar a Barcelona, fer el festival de hip hop, esquiar, anar a casa dels meus cosins… i m’encanta. M’encanta desconnectar, fer coses que normalment no faig, llevar-me tard sense despertador i gaudir d’aquests dies de festa.

Per això crec que per Nadal la felicitat ha de regnar per sobre de tot, ha de fer que els problemes es facin cada vegada més petits, fins que no tinguin importància, i ha de substituir les males cares per somriures; has d’estar acompanyat de la gent que realment estimes, poder riure sense parar i deixar-te portar, com si res no existís.

Per això ja tenia ganes de que arribessin les vacances de Nadal.

Pau

Ahir per acabar l’any bé vaig anar amb la família a les aigües termals de Santa Coloma de Farners que es diu Magma; vàrem sortir de casa a les quatre però no vam arribar fins les sis de la tarda. Quan ens van deixar entrar a un quart de sis, vam anar als vestuaris a canviar-nos la roba pel banyador i curiosament, no es pot anar amb xancles per l’interior, finalment a dos quarts de set ja érem dintre les piscines.

La primera que vam anar va ser una que es deia l’ou, era una piscina de forma ovalada que pels costats tenia sortidors petits i en el centre uns sortidors més grans, després vàrem entrar a la piscina normal que té formes corbes i l’aigua està a 39 graus, i vam estar canviant de piscina fins que va ser un quart de vuit.

Després de les piscines vàrem anar a la cromoteràpia, que és una sala a 50 graus que al sostre esta plena de llums que van canviant de color i relaxa molt, després d’aquesta sala jo vaig anar a la sauna a 70 graus mentre que els altres van tornar a les piscines però no vaig ser-hi molt de temps, en sortir d’allà vaig anar a un lloc que es diu el pou de glaç que és un paret amb un forat on cau gel i el pots agafar per refrescar-te i tornar a entrar a la sauna o canviar de sala; finalment vaig entrar a l’última sala, els banys turcs on vaig poder estar-hi una estona més que la sauna.

Per acabar vam agafar les coses d’una taquilla que ens havien deixat i vàrem entrar als vestidors individuals.

Jo crec que és una bona manera d’acabar l’any perquè et quedes ven relaxat de cara al següent.

Pol

-Bueno, pues ya nos llamaremos.
-Sí, sí. Tenemos que quedar, seguro que nos lo pasamos muy bien las tres.
Así acaba la reunión familiar de cada año. Todos nos despedimos con dos besos, compitiendo entre nosotros para ver quien hace el rondo de besos más rápidamente. Siendo tantos, siempre tardamos mucho… catorce tíos, catorce primos y dos abuelos dan para mucho rato de besos. Estas tonterías siempre están a la orden del día en mi familia. Cada San Esteve nos juntamos para comer, todos juntos comemos charlamos de cosas varias y para acabar explicamos chistes.
Los temas imprescindibles en nuestras comidas son siempre los mismos. Toda la familia se mete con mi prima por ser del Madrid, todos son del Barça hasta el fin del mundo, después, hablamos de las bromas que mi tío les gasta a sus dos hijas:
-Pues el otro día, a Carla la vino a buscar un chico, así, muy chulo, con un deportivo rojo y sus gafitas Ryba o Ruy Ban… o como se llamen. Dije, este se va a enterar, me puse el bañador, las chanclas con calcetines, cogí unas cervezas y con el flotador en la cintura salí y le dije: “Nene! Ve abriendo el maletero que Carla ahora baja!”
Todos reímos, y Carla medio enfadada medio riendo nos cuenta que el pobre chico ya no había vuelto a ofrecerse a ir a buscarla. Aún reímos más.
En un momento de despiste mis primas de mi edad (tienen 17 y 18) nos escabullimos y hablamos de lo que sea:
-El otro día fui a una discoteca y una tía vino a pegarme, nos dimos un par de hostias y luego nos hicimos amigos!
-Pero, María, como puedes hacerte amiga de alguien que iba a pegarte?
-Quizá le di tan fuerte que se le giró el cerebro.
Nos llaman nuestros padres al móvil. A las tres a la vez. ¿Por qué no llaman solo a una? Saben que estamos juntas.
Vamos hacia el restaurante, hacemos el rondo de besos, compitiendo para ver quien es más rápido.
-Bueno, pues ya nos llamaremos.
-Si, si. Tenemos que quedar, seguro que nos lo pasamos muy bien las tres.
Cada uno se mete en su coche y va a su casa a descansar. Otra reunión familiar perfecta i divertida. Ya espero impaciente la del año que viene.

Marina

Nadal, una època en que la majoria de gent és feliç. Jo fins fa poc també formava part d’aquesta “majoria”.

Jo era la típica nena partidària de decorar la casa, fer al pessebre, l’arbre, les llumetes… i així a sigut aquest Nadal, però a mida que van passant els dies em vaig adonant, que estic perdent aquesta alegria.

Des de l’u de desembre, jo ja començava a menjar les xocolatines del calendari d’advent, i més endavant m’encantava anar a muntanya amb al meu pare a buscar molsa, i branques per fer el pessebre. Però aquest any no ha sigut així, ja no hem fet pessebre, ja no hem menjat les xocolatines del calendari. Pel pare Noel, em vaig haver d’anar a comprar jo els regals. Segons la meva opinió al Nadal és il·lusió, i amb això se’t treu tota.

Definitivament crec que he perdut l’esperit nadalenc, no tinc il·lusió, no tinc aquella sensació d’anar a Barcelona a veure totes les llums de Nadal, de caminar pel carrer amb un gorret al cap i guants a les mans, mentre penso “Nadal la millor època de l’any”, i la petita sensació d’estar a casa mirant una pel·lícula amb una manteta i amb la família. Aquest any no ha sigut un dels millors, i creia que quan arribaria al Nadal i seria diferent, però no ha sigut així… Espero que al pròxim sigui molt millor.

Gisela

Amistad, un concepto que muchos confunden. Un concepto con varias definiciones y todas válidas. Una de ellas podría ser: confianza y afecto desinteresado entre las personas.

La amistad, para mí, es un sentimiento esencial en la vida, un amigo es aquél que te apoya siempre, aquél que ríe y llora contigo, en definitiva, un amigo, es aquél que está contigo en todo momento. Hasta ahí, está todo claro, pero ¿Qué pasa cuando ese sentimiento se confunde? Se crea un gran problema, todo se complica cuando uno de los dos va más allá de la amistad, aparecen mal entendidos al ver que ese sentimiento no es recíproco. Puedes pasar de creer tener una gran amistad, a tener una gran desilusión. No es nada agradable ver o intuir cómo un amigo/a tuyo/a busca algo más.

La solución que encuentro a este problema bastante común, es dejar desde un principio claras las intenciones y los sentimientos que hay por medio de la relación.

Es posible que a raíz de una bonita e intensa amistad, surja el amor, pero no aconsejo esperar a que esto suceda, ya que es un tanto complicado y corres el riesgo de perderlo todo, como puede ser la confianza y el afecto en una persona.

Andrea

Vaig néixer a l’abril del 1955. Així que no és estrany que, durant bona part de la meva vida, un any amb aquesta xifra em resultés gairebé mític i impossible. Suposo que el mateix els devia passar a tots aquells que van posar títols “llunyans” a unes pel·lícules, que ara resulta que ja estan passades de moda! Han caducat. Com els productes frescos del súper, estan passades de data. Imagino que en tot això hi devia jugar un paper important el canvi de mil·lenni. Des dels seixanta o setanta del segle passat, qualsevol esdeveniment situat més enllà del dos mil resultava propi de les ficcions més agosarades.

Aleshores, dos mil significava lluny, molt lluny. Però ja fa una colla de dies que ens hem empassat el 2001 de l’Odissea a l’espai de Kubrik i ja som a punt d’empassar-nos les catàstrofes del 2012 de Ronald Emmerich. Si ens esperem una mica ens trobarem amb el 2019 del Los Ángeles tenebrós de “Blade Runner”, i amb una mica de sort podrem dir el mateix quan haguem sobrepassat el 2035 del Chicago de “Jo robot”. Tempus fugit.

Això de posar nombres als anys, xifres amb les quals ens orientem en el temps, és un recurs la mar de pràctic per assenyalar la fi d’un període i el començament d’un altre… encara que això que anomenem “temps” no té altres talls que els que hi posem nosaltres. Sigui com sigui, està bé que ens serveixin a tots plegats per desitjar-nos un “feliç any nou”. És un costum molt més saludable que el d’ignorar-nos o destruir-nos mútuament, que és el que els humans farem probablement al llarg d’aquest any que és a punt de començar.

Deixem-ho aquí, perquè m’envaeix el pessimisme. Jo tan sols volia desitjar-vos que els vostres bons desigs es facin realitat!

Josep Maria

Otro año mas, llegan navidades, todo se llena de luces de colores y símbolos navideños como papa Noel o sencillamente los tres reyes magos. Todo y hacer frío la gente sale, porque hay que comprar regalos y también, aunque son pocos, a pasear.

Como cada año, en el mes de diciembre y principios de enero, son días de estar todos juntos, con la familia o nuestros seres queridos. También son momentos de consumir, ya que tenemos los reyes magos y otras fiestas de consumo, como el papa Noel que viene de Estados Unidos, todo para consumir un poco más. Nos dicen que estamos en crisis, pero si vas a un centro comercial por estas fechas, no lo parece. ¿Si la gente no tiene dinero cómo es que siguen gastando?

No solo por la economía, si miramos desde una perspectiva medioambiental, todos nos tendríamos que dar cuenta de que no podemos seguir así, hay demasiados residuos de plásticos y otros materiales muy nocivos para nuestra salud, todo y saberlo las empresas siguen fabricando envoltorios de plástico, que al quemarlos destruimos nuestro planeta. ¿Tan mal estamos que no sabemos ni cuidar nuestro planeta?

Estaría bien que todo el mundo pensara en lo que hace y en las consecuencias para el futuro, todavía estamos a tiempo de cambiar, no esperemos a que sea tarde.

Víctor

Un amic és una persona que tries tu mateix entre molta gent. Per què el tries no ho sé, però ho fas per un impuls o un sentiment. Primer et crida l’atenció pel seu caràcter o perquè sents que t’hi pots entendre bé.

Un amic és algú en qui confies i saps que no et fallarà, igual que ell confia en tu i no el vols trair. No vol dir que sempre li hagis de donar la raó, pots parlar i discutir si fa falta , però sempre serà el teu amic.

Ningú no t’imposa que estiguis amb ell, tu tries les amistats. Hi ha amistats que duren tota la vida i no vol dir que sempre hagis d’estar amb elles, hi ha amics que veus poc, però saps que sempre estan allà, que sense dir-los res saben quan els necessites i t’ajuden sense esperar res a canvi. Sempre estan al teu costat en els bons i en els mals moments.

No tothom té la sort de tenir bons amics, per això si els tens cuida’ls i ajuda’ls, que un bon amic és imprescindible a la vida.

Sandra

Des que era petita sempre he volgut tenir una mascota. A mi m’encanten els animals, els gossos per fer excursions i treure’ls a passejar, els gats perquè són molt carinyosos, els conillets perquè fan companyia… Aquest tipus d’animals són els que m’agraden més, els que es poden tenir a casa.

Com he dit abans, sempre he volgut tenir-ne un però els meus pares no volien. Abans de que jo nasqués, havien tingut un gos i saben que es necessita estar molt pendent d’ell, treure’l a passejar, donar-li de menjar… Per tant, encara que jo en volgués un no me’l compraven.

Fa uns anys un senyor ens va regalar un conill que li vam posar Cuqui. Encara que només fos un conill li vaig agafar molt d’afecte perquè era jo qui el cuidava, qui li donava de menjar… Sempre el veia córrer pel terrat i m’ho passava molt bé. Però fa un temps es va morir i em vaig posar molt trista. Me l’estimava molt, era la única mascota que havia tingut, però ja no hi era.

Els meus pares van veure que jo m’havia fet càrrec d’ell com els hi vaig prometre al principi. Per tant, ara que ve Nadal vaig sentir que la meva mare s’estava plantejant de tenir un gat però no ho tenia molt clar. Quan ho vaig saber no vaig parar d’insistir-hi. Vaig informar-me d’on el podíem adoptar, li vaig preguntar a la Marina com es cuidaven quan eren petits, les vacunes que necessiten… I finalment vaig convèncer els meus pares.

Aquest serà un regal de reis d’aquest any i estic molt contenta perquè és el millor que podia tenir.

Jennifer

Hola!

Avui us vull parlar sobre una artista espanyola, més ben dit, catalana, es diu Mónica Naranjo. Mónica Naranjo és una cantant nascuda a Figueres el 23 de maig de 1974, té 37 anys. Mónica té una veu impressionant, sobrenatural, a mi, personalment, quan la vaig escoltar per primera vegada a ”Operación Triunfo” l’any 2008 em va enamorar amb la cançó ”Europa”.

Ara, al 2011, gràcies al programa de la cadena de televisió ”Antena 3” i al programa ”Tu Cara Me Suena” m’han tornat aquestes ganes d’escoltar-la ja que des de OT no l’havia tornat a escoltar i ara l’escolto cada dia.

Crec que aquesta artista està infravalorada només per cantar en espanyol, la gent diu que en els seus temps era com ara la Lady Gaga, que només generava polèmica però jo crec que mai ha tingut l’èxit que es mereix.

Per acabar aquest escrit us demanaria que gasteu uns minuts de la vostra vida per escoltar aquesta cançó, ”Europa” que és la cançó que més m’agrada de totes les que té, és en directe ja que l’actuació en OT no es veu bé. Mireu-lo i opineu, crec que després de veure aquest vídeo pensareu que està una mica infravalorada (http://www.youtube.com/watch?v=8LEn0jgJCU8)

Ens veiem al pròxim escrit!

Hèctor

Aquest Barça ha tornat a meravellar el món futbolístic donant una autèntica lliçó. El Messi, Xavi, Cesc i companyia van agafar el testimoni per portar una actuació digna de videoteca sent fidel a l’estil que ha fet gran a aquest Barça.

El centre del camp del Barça va agafar la pilota des de l’inici i no la va deixar anar fins al final. Els blaugranes van convertir el partit en un ‘macrorondo’ que establiria les bases d’una primera part d’escàndol basada en la possessió de la pilota, la mobilitat i el perill constant.

El Barça entrava en calor durant els primers deu minuts, madurant el que es convertiria en una primera part de somni. El marcador l’ hagués pogut obrir Thiago quan, pràcticament a porteria buida, fallava després d’una jugada de Messi. La banqueta blaugrana lamentava l’ocasió desaprofitada però poc trigaria el crac argentí a aparèixer com de costum.

La posició dels jugadors del Barça permetia controlar la possessió coent a foc lent un futbol que acabaria culminant Xavi amb el segon gol després d’afusellar a Rafael des del punt de penal gràcies a una gran acció d’Alves. El 0-2 posava la final de cara per als blaugrana i amb el partit obert els de Pep es van agradar encara més.

Pau

Aquest dijous es va complir un dels somnis de la meva vida, anar al concert d’un dels meus grups preferits: Red Hot Chilli Peppers!

Pel meu aniversari em van regalar una entrada i des d’aquell moment he anat comptant els dies que quedaven per anar-hi. Quant finalment va ser l’esperat dia de marxar cap al Palau Sant Jordi no em podia creure que el que m’estava passant, seria un dels moments de més felicitat i emoció de la meva vida, el meu somni s’ha m’havia complert.

Entre 18000 persones més vaig escoltar els seus èxits un darrere l’altre entre crits d’emoció i de salts de la gent que tenia al voltant.

Ha sigut i serà una experiència inoblidable i màgica que recordaré la meva tota la vida.

Cinta

Aquest cap de setmana s’ha jugat al RC POLO el campionat de Catalunya de pàdel de menors. Jo he jugat amb l’Òscar, però vam perdre a la segona ronda per molt poc contra uns nens que eren un any més grans, però la veritat és que jugaven bastant bé. Aleshores jo ara hauria de seguir entrenant molt per mirar d’intentar guanyar el campionat de l’any que ve. Penso que com que entrenaré molt i canviaré de parella per una de millor potser guanyarem el pròxim campionat. I ara a seguir entrenant!

Guillem

La setmana passada es va jugar un partit que enfrontava el Barça contra el Real Madrid. Per molta gent era el partit del segle (com cada Clàssic).

Al principi estava nerviós ja que el Madrid estava amb molta bona forma però de mica amb mica em vaig anar calmat ja que el Barça va anar imposant el seu estil de joc .El partit va ser molt entretingut, Benzema va marcar als 24 segons del partit ja que Valdés va cometre un greu error, però aquest error només va servir per donar una mica d’emoció; ja que el partit el va guanyar el F.C. Barcelona per tres gols a un després que marqués Alexis (de fora l’àrea), Xavi (després d’un refús de Marcelo) i Cesc Fàbregas (de cap).

Després del partit els jugadors del Barça van anar cap a Japó per disputar el Mundial de Clubs, el passat dijous van jugar la semifinal contra l’Al-saad i demà juguen la final contra el Santos de Neymar, espero que el Barça guanyi el tercer títol de la temporada.

VISCA EL BARÇA!!!

Pol Flamarich

Todos deberíamos saber más o menos que significa la palabra “ilusión”.

La ilusión actúa en nuestra vida como un motor. Es una idea que surge en la cabeza de algo que no existe, un sentimiento que nos da algún tipo de esperanza. Un reflejo de un deseo que uno quiere que se convierta en realidad. Por ejemplo, llevas tiempo buscando un libro, o esperas que estrenen una película en el cine, ese periodo de tiempo en el que estas esperando, lo esperas con ilusión.

Hay muchas maneras de ilusionarse; podemos ilusionarnos con amigos, con nuestra pareja, con las notas de final de curso o simplemente con algo material. Hay ilusiones que acaban bien y otras en cambio, acaban en decepción, pero todo tipo de ilusión afecta de manera diferente a cada persona.

Hay que remarcar que cuando nos ilusionamos, nuestro estado de ánimo cambia, lo vivimos todo con más intensidad y con más ganas, estamos felices.

Obviamente creo que una persona caprichosa (o mimada), no tendrá la misma ilusión que una persona “que no puede tener todo lo que quiere”; el caprichoso lo conseguirá en un periodo de tiempo corto sin ningún tipo de esfuerzo, y en cambio, la otra persona estará satisfecha por haber hecho el esfuerzo de conseguirlo por su propio pie.

Pero, ¿no creéis que cuanta menos ilusión se tiene más felices estamos? Es la única manera en la que conectamos con la realidad.

Jade

Quan jo encara no havia nascut als meus pares els agradava molt anar a la Cerdanya; és una comarca de Catalunya molt bonica, no sé si és pel color verd de les muntanyes a l’estiu o la neu a l’hivern o a l’aire tan pur que s’hi respira però els agradava molt, suposo que per això a mi m’agrada tant.

Quan vaig fer tres anys els meus pares m’hi van portar per primera vegada durant un cap de setmana. Van descobrir una casa rural que es deia Mas Meya a la població de Ventajola dins del terme municipal de Puigcerdà. Tenien quatre apartaments davant de la casa dels propietaris i cuidaven vaques, cavalls, conills, gallines, ovelles i altres animals de granja. Ells van pensar que era una bona oportunitat per descobrir el món rural amb família.

I així va ser que vàrem arribar a la casa. Era molt bonica i tenia unes vistes impressionants de les muntanyes i els prats plens de vaques i cavalls. Jo de seguida vaig sortir del cotxe i vaig anar a veure els animals. A poc a poc em vaig anar fent amiga de la propietària dels apartaments, la Pilar. Ella s’encarregava de donar menjar als animals i cuidar-los, a més convidava a tota la canalla a participar-hi. Els apartaments no eren molt grans però si que eren acollidors.

Segons els meus pares m’ho vaig passar molt bé, i quan va ser hora de marxar em volia emportar els animals a casa. Per això des d’aquella vegada que hi vam estar, cada any hi hem tornat. Sempre intentem pujar durant l’any algun cap de setmana. La Pilar i en Ventura que és el seu marit són més que propietaris de la casa rural, ja són uns amics de la família.

A l’hivern és molt divertit perquè al les vuit del matí quan ens aixequem veiem que tot està nevat, agafem els trastos i ens en anem a esquiar. A les cinc quan acabem tornem cap als apartaments i ajudem a la Pilar a donar menjar als animals. A l’hora de sopar encenem la llar de foc i contemplem des de la porta com neva.

A l’estiu fem moltes excursions a peu, amb bicicleta, fem sopars a la fresca i quan es fa fosc pots contemplar els estels i la lluna, que és veu molt més grossa. És meravellós passar-hi uns dies per desconnectar, tornes com nou.

Espero que aquestes festes de Nadal puguem pujar uns dies.

Marina

Des de ben petit he anat a Port Aventura que per a mí és el parc d’atraccions més bo de tot Europa. Aquest està compost per quatre seccions: L’oest, la Xina la Polinesia i la Mediterrania. Amb atraccions molt espectaculars.

Com anava dient, porto anant a Port Aventura des de molt petit, concretament desde els 3 anys. Fins fa uns 2 o 3 anys hi devia anar uns 7 cops a l’any com a mínim ja que n’era soci. Per a mí era un lloc enorme on m’ho passava molt bé perquè cada cop que hi anava era més alt i podia pujar a més llocs i a atraccions més fortes com el “Dragon Kan”. I es per això que cada vegada hi anava amb més ganes.

Però arriba un moment que cansa, principalment cansa pel fet de que t’ho coneixes tot i molt o pel fet de que no posen noves atraccions gairebé mai, però també cansa pel trajecte que has de fer per tot el recinte. I es per això que com molta altra gent vaig parar de renovar el carnet de soci, i vaig deixar d’anar-hi.

Tanmateix s’ha de reconèixer que Port Aventura és un dels millors parcs d’atraccions ja que he estat en altres a Alemanya i ha França i cap d’ells té atraccions com les que pots trobar a Port Aventura.

Així que crec que si no hi heu anat moltes vegades, és una de les millors destinacions per passar un bon dia que conec a Catalunya, sobretot si aneu amb nens.

Gerard

El dissabte passat era el dia del clàssic, el FC Barcelona contra el Madrid. Abans de que comencés el partit ja estava nerviós degut a que era un partit important i complicat. Just abans de que s’iniciés vaig agafar una pizza per sopar i me’n vaig anar al sofà, gairebé em perdo el primer gol del Madrid que va ser al primer minut per una equivocació de Valdés, però més tard el Barça va començar a jugar amb el seu estil característic i em vaig tranquil·litzar, sobretot al veure que va marcar Alexis.

Més tard a la segona part estava convençut de que el Barça guanyaria el partit. Quan Xavi, des de fora l’àrea, va xutar una pilota que va impactar sobre Marcelo i va acabar entrant a porteria, la meva família estava eufòrica i vam començar a cridar. Finalment Cesc Fàbregas va sentenciar el partit marcant de cap i el Barça va guanyar per 1-3. Va ser un bon partit ja que no van haver-hi tants problemes entre els jugadors dels diferents equips com en altres partits.

Adrià D. Angulo

Ahir va ser un dia difícil, hi havia un gran enfrontament que marcaria història: BARÇA vs MADRID.
El meu pare el va anar a veure’l a casa la novia, així que vaig aprofitar per convidar a uns amics a veure el partit. Els meus amics i jo vam estar tota la tarda rondant pel poble fins que el campanar ens va assenyalar les nou en punt. Al veure que s’aproximava l’hora vam anar a agafar uns entrepans a la concòrdia de Cabrils, un bar que està situat al centre del poble. Tot seguit vam dirigir-nos en direcció a casa. Al arribar vam parar taula, perquè si se’m passés pel cap menjar al sofà el meu pare em tallaria al cap. Just al seure a taula per sopar, el partit estava apunt de començar.

Just començar Victor Valdés va fer una errada que va provocar el primer gol en contra al segon 20.
Tota la colla estàvem espantats, però al Barça se’l veia am ganes I anava a totes i així és com va aconseguir a la meitat de la primera part aproximadament el primer gol d’Alexis. Van haver-hi crits eufòrics per casa i alegria per donar i vendre, però el partit només feia que començar.

Al descans per matar el temps vam decidir fer uns dards.

Tot començar la segona part Xavi Hernández va provocar un gol fent un xut de fora l’àrea i al rebotar contra Marcelo se’l posa en pròpia porta. És va repetir la festa a casa i el partit anava molt a favor. El gol que va sentenciar el partit va ser realitzat per Cesc Fàbregas gràcies a un centre de l’Alves. Al acabar el partit vam estar-ho celebrant-ho una estona. Finalment cadascú va anar a casa seva. Al ser un dia tan dur que vaig anar-me’n al llit de cap.

Jordi Xivillé

Hace dos años fui a Nueva York.

Aun recuerdo cuando toda ilusionada hacía las maletas, hacía tiempo que quería ir, era como un sueño hecho realidad.

Me desperté a las 6 de la mañana fuimos al aeropuerto y a las 8 salió el vuelo; el viaje se me hizo muy pesado, seis horas sin poder moverte es una agobio.

Esos quince días fueros perfectos, de visita turística, de tiendas…

La ciudad me gustó mucho aunque tengo que decir que tal como me la habían explicado me la esperaba mejor.

Lo que más me gustó fueron los edificios, el puente Brooklyn, la estatua de la libertad y el Empire State.

Es uno de los mejores sitios que he visitado y espero volver pronto.

Carla

L’altre dia estava estirada al sofà, em cobria una manta dels peus a la cintura i la veritat és que s’hi estava realment bé. La tele estava engegada, i no feien res del meu interès. Llavors va ser quan vaig trobar un canal on acabaven de posar una pel·lícula: “Pocahontas” .

La meva mare em va explicar, que quan era petita, deuria tenir uns quatre o cinc anys, em passava els dies davant de la tele mirant “Pocahontas”. Quan s’acabava, cridava als meus pares perquè me la tornessin a posar, i així podia estar-m’hi hores!

La pel·lícula tracta sobre l’amor entre una noia indígena que vivia a Amèrica, i un conquistador anglès explorador del nou món. La història de Pocahontas, simplement m’encantava, perquè ella li demostra a un estrany que es poden estimar malgrat l’opinió dels altres i les seves diferències.

Aquella tarda al sofà vaig gaudir mirant-la altre cop, i encara recordava tots els moments que transcorrien, inclús la lletra d’alguna cançó. I altre cop em va tornar a encantar.

Paula

S’acosta el Nadal, una època que acostuma agradar a la majoria de la gent, i tot i que no m’excloc d’aquesta gran majoria perquè l’estació de l’any que més m’agrada és l’hivern, tinc motius per estar-ne “en contra”.

Per aquestes festes et trobes amb amics i familiars (sobretot els que no veus durant l’any), et reuneixes amb la gent que estimes. Però aquestes “reunions familiars” no són només per parlar, divertir-se i menjar coses boníssimes fins a rebentar (entre moltes altres coses), sinó que sempre van acompanyades de piles de regals, acció que donem per feta i que ha convertit aquesta en una època totalment consumista.

Per posar un exemple: la típica escena del nen petit quan veu l’arbre de nadal amb tots els regals és un moment molt bonic en el que pots apreciar la felicitat que l’ha envaït, però el que l’ha omplert de felicitat (a ell com a altes tantes persones) han estat els regals.

El que vull dir amb això és que hem convertit el Nadal en la data més consumista de l’any, en la que la felicitat es mesura, potser, depenent de les coses materials que puguem aconseguir.

Júlia

Un dimarts al migdia just quan acabava d’arribar de l’institut, el meu pare em va dir que havien trucat per dir que m’havien preseleccionat per a la selecció del Maresme de futbol sala i que el diumenge hi havia un entrenament per eliminar alguns jugadors. Després de l’entrenament ens van dir que ja trucarien als que tornarien a entrenar. Dues setmanes després, el dijous, van tornar a trucar per a notificar-me que havia de tornar a anar a l’entrenament. En acabar ens van dir el mateix que l’altre dia, però aquest cop no em van trucar, no perquè no em volguessin sinó perquè el meu club no em va passar el missatge.

Jo ja ho donava per perdut ja que havia passat molt de temps des de l’últim entrenament, però un dimarts que estava malalt va trucar el coordinador de l’Athletic Català i em va donar la bona notícia: havia sigut seleccionat per a jugar el campionat de comarques de Catalunya. I després d’uns partits molt intensos a la ciutat esportiva de Blanes ens vam classificar per a les semifinals. Per mala sort i una mala actuació de l’àrbitre, ens van eliminar, però amb l’oportunitat d’optar al tercer lloc que vam aconseguir guanyant a Lleida.

És una experiència de la qual estic molt orgullós i espero poder repetir algun altre any.

David Sánchez Elvira

Les vacances de Nadal m’encanten. Primer perquè fa fred i sóc calorós, perquè hi ha molts dies de festa i venen familiars a casa i et fan regals, decores la casa, veus els carrers il·luminats i passes bones estones amb companyia agradable menjant menjar típic de l’hivern.

Quan era petit i s’apropava el Nadal no podia parar d’estar quiet. Estava nerviós, molt content, les nits abans m’era impossible dormir. Tot un fet de coses que em feien el nen més feliç del món. Ara amb el pas del temps aquesta il·lusió s’ha anat acabant. Arriben les nits de reis i del Pare Noel i t’adones que no existeixen quan tens una edat.

Tinc familiars que són petits i els veig amb aquelles ganes que jo tenia, que fins i tot em fan enveja. Com m’agradaria tornar a ser petit i gaudir un altre cop d’aquella il·lusió! Recordo que va haver un any, un regal que sempre serà present a la meva ment. Tot anava bé, com sempre, obrint regals i de sobte em van portar una capsa molt gran, gairebé era més gran que jo i, clar, jo estava al·lucinant. En obrir-la vaig veure com un gos petit de 4 mesos com a màxim. El gos és diu Tro.

En altres paraules, el Nadal és una de les èpoques més boniques de l’any i les hem de gaudir al màxim. Una mica abans del que toca però… Bon Nadal a tothom!

Carles

Fa dotze anys que jugo a futbol. Vaig començar a jugar quan només en tenia tres. Aquell any jo volia jugar a futbol i ja que al club de futbol 11 encara no deixaven entrar nens tan petits, la meva mare em va apuntar al club de futbol sala del poble. Molts dels meus amics també s’hi van apuntar, si no aquell any, el següent. Vaig estar jugant a futbol sala fins als set anys i llavors com que molts dels meus amics volien passar-se a futbol 11 jo també m’hi vaig apuntar. Al cap de tres o quatre anys, com que veia que no jugava gaire i que no m’agradava molt córrer distàncies tan llargues, vaig tornar al futbol sala. El futbol sala és molt més dinàmic que el futbol 11 ja que constantment toques la pilota i el camp és molt més petit i, al contrari del que pensa la gent, per jugar a futbol sala es necessita molta més tècnica que per jugar a futbol 11.

Un diumenge que ens tocava jugar un partit fora de casa, vam anar a jugar a Palafolls. Jo pensava que seria un partit normal amb un resultat normal. Suposava que guanyaríem, ja que el Palafolls és dels últims de la lliga i nosaltres anem primers. El que no sabia ni m’esperava era el resultat. Vam quedar divuit a zero. No recordo que mai hagués quedat ni a favor ni en contra amb una diferencia de gols tan gran. Fins i tot quan érem petits i vam jugar contra el FC Barcelona de futbol sala no ens va fer tants gols (vam quedar disset a zero).

Ara anem primers a la lliga ja que la setmana passada vam guanyar el Sant Joan, màxim equip rival, amb el qual ens disputem el liderat. La setmana que ve jugarem contra el Dosrius que encara no ha perdut cap partit i si ens guanya ens passarà davant a la classificació. Espero que guanyem !!

Enric

Ho recordo com si fos ahir. Estava molt nerviosa i no era l’única que ho estava del vestuari. No podia parar de mossegar-me les ungles, les cames em tremolaven. Suposo que tampoc era tan estrany estar nerviosa davant de una semifinal del campionat d’Espanya. A més a més, per si fos poc, jugàvem contra el Caja Canarias, l’únic equip que havia estat imbatut des de fa anys.

Un cop acabades les instruccions d’en Màrius, el meu entrenador, varem sortir del vestuari. Els meus ulls no ho creien. Totes les grades eren de color groc, tot el públic ens recolzava i ens animava. Era increïble, tota l’afició s’havia desplaçat, ni més ni menys, que des de Mataró a Saragossa només per a poder veure aquest partit. Tot això ens van donar el triple de ganes de jugar aquest matx.

Si he de ser sincera. una mica de por si que feien, ja que la més baixeta del equip contrincant era més alta que jo. El primer quart va ser difícil de pair, igual que la segona part ja que varem marxar al descans amb una diferencia de menys 16 punts. Mirant-ho des de un altre punt de vista no estava gens malament, ja que el Caja Canárias a la mitja part acostuma a guanyar de 50 al seu adversari

El tercer quart va estar bastant millor, 3 triples consecutius ens van motivar per a seguir treballant per a una futura victòria. Un cop acabat aquest quart perdíem només de 5 i encara no ens ho creiem, tot i que les cames ens començaven a fer figa sabíem que era el moment més important per a poder posar-nos per davant i així ho varem fer. Quan només faltaven 3 minuts pel final del partit guanyàvem de 2 però les canàries no es donaven per vençudes tan fàcilment.

Faltaven 55 segons, guanyàvem de 4. Si elles haguessin anotat un triple encara es podien haver posat per davant, però no va ser així vàrem defensar com cal i vàrem fer cistella En aquest moment el pavelló va esclatar d’alegria, tothom cantava i animava però quedaven 14 segons. Per sort elles van fallar. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit vàrem cridar, vàrem saltar, vàrem cantar i vàrem plorar. Un cop més la unió de l’equip va guanyar a la qualitat del contrincant, un cop més David va guanyar Goliat. Puc descriure tot el partit punt per punt, cistella a cistella, però la sensació que vaig tenir quan el marcador va marcar 00:00 és indescriptible.

Andrea

Ahir em vaig llevar sobre les deu del matí i vaig esmorzar. Després, vaig anar a vestir-me. Llavors vaig pujar a l’ordinador a esperar que arribés el meu cosí per agafar l’autobús per anar a Mataró.

El dia pintava d’allò més bé. Ens vam trobar tots a la parada d’autobús del Videoclub. A Premià, van pujar uns altres amics. Érem set en total. Vam arribar al Mataró Parc a la una del migdia. Vam decidir quina pel·lícula veuríem. Ens vam decidir per “Fuga de Cerebros 2” una pel·lícula d’humor. A continuació Vam anar al McDonalds a dinar. Després vam anar a fer un tomb pel Centre comercial i finalment vam anar al Media Markt a jugar amb les consoles on et deixen provar jocs. Llavors vam anar a l’Alcampo a comprar begudes i menjar per la pel·lícula, i quan vam pujar a dalt per comprar les entrades hi havia una cua immensa. La pel·lícula començava a les quatre i encara no teníem les entrades. Vam comprar-les just i vam entrar a la sala quan la pel·lícula no havia començat. La pel·lícula va ser molt divertida: va durar dues hores però no es va fer pesada de veure. Quan va acabar faltaven deu minuts perquè l’autobús marxés. Tornant vam comentar la pel·lícula i parlant sobre altres temes. Vaig arribar a casa a un quart de vuit molt content.

Quim

Estoy muy nerviosa últimamente por los posibles resultados de la primera evaluación. Pienso que esos resultados no son todo lo buenos que deberían ser.

Soy consciente que hay algunas asignaturas que me cuestan como física y química y catalán. Pero lo que más me molesta es que, durante este trimestre he intentado empezarlo con buen pie, es decir esforzándome al máximo para aprobar todas las asignaturas.

Os voy a poner un ejemplo de injusticia: Hace tres semanas que llevo sin salir de casa o de fiesta para poder sacar una buenas notas, pero lo increíble es que aunque no he salido hay algunos exámenes que no los he aprobado. Por ejemplo para el examen de catalán, estuve todo el sábado por la mañana y todo el domingo estudiando para que luego no aprobara el examen.

Pero bueno, voy a centrarme otra vez en los nervios que estoy pasando últimamente. No sé si alguno de vosotros también esta nervioso o nerviosa por sus notas, pero lo peor no son los resultados de esta primera evaluación sino la charla de los padres.

Muchos de nosotros nos esforzamos para poder aprobar las asignaturas y los padres a veces no lo saben ver ni reconocer, pero bueno ese es otro tema que a lo mejor ya os explicaré otro día.

Bueno, espero que todos tengamos unas buenas calificaciones y no tengamos que escuchar esa charla.

Rosa Puertas

Cogerlo todo o no coger nada, pero huir, salir corriendo de todo aquello que nos agobia o que simplemente no nos gusta.

No sabría contar los días en que he tenido ganas de desaparecer o de irme una temporadita fuera, sin saber nada de nadie, y lo más importante sin que nadie te conozca, que puedas salir a la calle sin preocupaciones, en pijama si te apetece, en zapatillas porque son mas cómodas o con ese abrigo hortera que tienes al final del armario pero que a ti te gusta.

Hoy tengo un día de estos, me gustaría irme un tiempo, no se a dónde, pero si fuera lejos mejor. Estoy agobiada, tenemos unos días de vacaciones y ya nos ponen deberes, también tenemos exámenes la semana que viene, y a parte de eso no todo sale como uno planea, hay días en que uno lo ve todo realmente negro. Es cierto que cuando estás así tienes a la gente que más te quiere a tu lado, gracias a ellos sabemos sacar una sonrisa por mucho que nos duela y mirar hacia al frente con firmeza sin rendirnos, porque sabemos que estarán ahí o que por lo menos lo intentarán.

Es por ellos que no lo echamos todo a perder, porque son los que más nos conocen los que confían en nosotros, los que nos dicen que por un día de éstos no vale la pena darle la espalda a todo y huir sin más. Al final siempre le acabamos dando las gracias por sacarnos del gran agujero en donde habíamos caído.

Y así aprendemos que es cierto, cada uno de nosotros es distinto, con nuestros defectos y virtudes con nuestras alegrías y bajones, pero lo que no hemos de olvidar nunca es que cada uno de nosotros es especial, y nunca tenemos que perder la pequeña confianza que nos tengamos.

Patricia W.