LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Otro asesinato, un nombre más que añadir a la lista, un argumento menos para creer en el mundo y confiar en que no hay personas tan horribles.

Cada vez aparecen más casos de violencia machista en las noticias. Más allá del frío titular que nos muestran, hay dolor, llantos, lucha y miedo. Hay un hombre con las manos manchadas de sangre que escapa y hay una mujer inocente muerta. Hay años, semanas, días de sufrimiento por parte de ella. Hay una muerte cruel y un trato antinatural. Hay algo que debe frenarse.

¿Qué clase de hombre sería capaz de maltratar una persona hasta el punto de hacerle sentir que no es nada, que es inferior, que se lo merece? ¿Qué clase de hombre cometería tal bestialidad? Siempre que escucho el nombre de una nueva víctima no puedo evitar preguntarme cuántas mujeres han pasado y están pasando por ello, desde el anonimato, con miedo a denunciar.

Nadie merece ese trato, no hay que dejar que te destrocen de esa manera, que te hagan ese tipo de daño. Hay que prevenir, mentalizar, hacer que el dolor de esas mujeres, su fuerza y su memoria quede en algún lugar más allá de las insulsas estadísticas de muerte, hasta que forme parte del pasado y sea, únicamente, un ejemplo de la atrocidad humana. Porque si hay algo peor que matar, es hacerle creer a la víctima que merece morir.

Ana

La família per part de la meva mare és bastant nombrosa, si ens posem a comptar en total són vuit persones: els meus avis i sis fills; la més gran de tots és la meva mare la Rosa Mª que es porta setze anys amb la Marta, la més petita. Entremig d’elles hi ha dos nois i dues noies.

Això era una petita introducció perquè no us vull parlar dels meus tiets i tietes sinó de la tercera generació de la família, els néts i nétes, aquí m’incloc jo.

Tot va començar quan vaig néixer fa quinze anys, després de tres anys de casats, els meus pares van decidir tenir el primer fill, com comprendreu els meus cinc tiets i avis estaven d’allò més contents perquè ara tindrien una neboda i néta petita per mimar.
La meva arribada va ser perfecta, a tots els queia la bava, perquè era la primera. Segons la meva mare em tenien massa mimada, i tot el dia em portaven regalets. A més tenia la tieta Marta que només tenia onze anys quan jo vaig néixer i em tenia molt entretinguda. I no deixem de banda els meus avis i la tieta Sílvia que em van fer de cangur quan els meus pares treballaven.

Però al cap de tres anys vaig deixar de ser la primera perquè va néixer el meu germà en Pol que també va tenir una molt bona rebuda. Ara ja no es podien barallar perquè ja tenien dos petitonets per jugar, la nena i el nen. Tot i això s’ha de dir que jo era una mica gelosa perquè ja se sap, quan et prenen el lloc de protagonista no cau molt bé. A més un bebè sempre fa més gràcia i jo ja tenia més edat i no era l’única, això em va fer tornar una mica punyetera.

Fa catorze anys que el meu germà i jo som els únics néts i nebots de la família. Perquè els meus tiets s’han casat amb noies una mica més joves que ells i fins fa poc no s’havien plantejat la idea de formar una família.

Però la noticia més sorprenent va ser fa dos anys quan el meu tiet Lluís i la tieta Mireia ens van dir que estaven esperant el seu primer fill en Pau, això ens va fer molta il·lusió, feia molt de temps que no teníem un membre més a la família i amb en naixement d’en Pau seria una manera de tornar a recordar quan nosaltres dos érem petits.

Però jo crec que amb l’arribada d’en Pau la família es va animar i al cap d’un any el meu tiet i padrí Josep Mª i tieta Natàlia ens van dir que esperaven un nen, en Roc que avui fa un any. Al cap d’un més la meva tieta Silvia i tiet Joan van dir-nos que esperaven una nena, la Jana que ara té 11 mesos. I fa un mes va néixer la germana d’en Pau, la Mariona.

És a dir que amb tres anys hem passat de ser dos néts i nebots a ser-ne sis. Això és fantàstic. En aquests moment estem molt entretinguts perquè ara són petits i tots fan molta gràcia. És molt bonic veure que la família creix i que tots estem tan units. Per la meva part estic molt contenta i animo als meus tiets i tietes a seguir augmentat la família i sobretot agraeixo poder compartir tots plegats aquests esdeveniments.

Marina

Estava sopant, i mirant la televisió, llavors van fer el temps. L’home del temps va dir que pel Maresme faria fred i nevaria. En aquells moments em vaig posar molt content.

Al matí següent, quan em vaig llevar, vaig obrir les finestres ràpidament per saber si el que havia dit l’home del temps era veritat o no. I estava nevant. Em vaig alegrar molt, perquè ja feia temps que no nevava a Vilassar de Dalt, un dos anys em sembla.

Quan vaig anar cap a d’institut va començar a nevar més i em vaig imaginar moltes coses, com per exemple que cancel·larien les classes i no aniríem durant tot el dia, però no va ser així ja que nevava poc i no era difícil arribar a l’institut amb cotxe, però el servei d’autobús escolar no estava disponible. Quan vaig sortir al pati, vaig veure que la neu queia cada cop més lentament i nevava menys. La neu no es quedava al terra, sinó que es desfeia ràpidament, a diferència de la de fa dos anys que va ser una nevada espectacular, tots els carrers nevats, el parc de Can Rafart tot blanc i s’havien suspès les classes. Quan estàvem fent classes, va venir la directora a l’aula i ens va dir que per la tarda no hi haurien classes.

Més tard va deixar de nevar, però a mi no m’importava, perquè jo estava al sofà, tapat amb la manta, amb la llar de foc encesa i mirant la televisió.

Quim

El treball de recerca serà un dels treballs més importants que segurament arribarem a fer al llarg de la nostra vida.

Tothom li te por, m’inclueixo, és un treball difícil, ja que, la nota que treguis és molt important, però crec, que al triar nosaltres el tema podem disfrutar i gaudir de la realització del mateix.

Jo tinc diferents idees però la que m’agrada més és sobre la proporció àurea . Aquest tema m’encanta perquè tracta d’un fet natural que es compleix a molts objectes, com el espiral nautilus o fins i tot a l’esser humà, de manera involuntària

La naturalesa considero que és magnífica, ja que, crea aquesta proporció extraordinària només pel fet de poder sobreviure millor.

Quan cada dia penso el que fa la naturalesa per nosaltres m’avergonyeixo del que els humans li estem fent i el mes preocupant és que quan destrossem la naturalesa directament ens estem destrossant a nosaltres.

Xavi

Divendres passat vaig anar al cinema a veure ‘Promoción fantasma’ amb una amiga. La sessió començava a les 20’30h i, com que teníem temps, vam estar voltant pel centre comercial un parell d’horetes fent bàsicament el burro.

Més que una amiga és una germana per a mi. No ens veiem gaire sovint i parlem més aviat poc, però el simple fet d’interessar-nos l’una per l’altra quan ens necessitem fa que la nostra relació sigui especial. Ens coneixem des de fa bastants anys però han sigut els darrers els que m’han fet veure que ens complementem con dues gotes d’aigua. No som iguals ni molt menys, però ser diferents és el que ens crea aquesta complicitat gairebé indestructible.

És un any més petita que jo, encara que basant-me en la seva maduresa interior podría dir que em supera d’edat. Tenim gustos més o menys semblants per a tot i ens entenem amb una sola mirada que, de vegades ens ha portat fins a la llàgrima del riure.

Veure-la trista és com veure una floreta pansida i no m’agrada gens. Em surt un instint maternal, i encara que sigui pràcticament impossible tenir aquesta sensació amb 15 anys respecte una noia de 14, jo la sento cada cop que penso que algú pot trepitjar la meva floreta.

Ella ho sap tot de mi i m’estima, amb els meus pros i contres que no són pocs. En realitat l’excusa d’escriure sobre el cinema és el que m’ha impulsat a poder valorar-la com amiga i el que és millor, com a una germana petita de sang diferent.

Sé que apreciarà que hagi pensat en ella una estoneta perquè sap perfectament que no acostumo a mostrar gaire els meus sentiments. No crec que la perdi durant el transcurs de la vida però si es donés el cas sé que la podré trobar al meu cor, al apartat de persones molt importants.

Paula

Des que estic enganxada a un sofà les meves prioritats han canviat bastant. De voler que s’acabin els dies de classe per poder gaudir del cap de setmana, he passat a considerar els dies com a números, cada dia un número més i a la vegada un número menys. De voler jugar el màxim bé possible els partits de bàsquet, a aconseguir doblegar la cama com a mínim noranta graus. De queixar-me de l’estrés i desitjar unes vacances com abans millor, a tenir tot el temps lliure del món, més del que m’agradaria.

Crec que per primera vegada, tinc un problema que em molesta de veritat, sovint em preocupo per coses estúpides, suposo que estic massa acostumada a que les coses vagin bé. En fi, tinc la sensació que estic atrapada en una espècie de parèntesi. Com en una bombolla que m’aïlla del exterior, com si el món s’hagués detingut mes enllà del meu menjador. Però no és així.

Quan tinc l’oportunitat de contactar amb l’exterior me’n adono que tot segueix, tot el meu món segueix i jo estic completament fora de joc, cosa que em preocupa. Em preocupa tot, em preocupen les classes que no faig, les preguntes que no em fan i que per tant, en el seu moment no sabré respondre, les coses que em perdo, les coses que deixo de fer. Tot en general.

De totes maneres, em va bé. Tot i que la meva cicatriu sembla digna de Frankenstein, el metge diu que se m’està curant la mar de bé i que el meu progrés és molt correcte. Escric ara perquè estic just al mig de tot el procés: Fa tres setmanes que em van operar i queden tres setmanes perquè em treguin el guix.

La veritat és que jo i el guix tenim una relació d’amor i odi, m’explico: Per una banda, em molesta moltíssim, com qualsevol guix. No puc caminar còmodament i m’impedeix moure’m com a una persona normal. Però per altra banda (com que és un guix amb cremallera i me’l puc treure) quan no el porto em sento molt insegura, sembla que la meva cama sigui de goma i que amb qualsevol moviment, per lleuger que sigui, se’m pot trencar per totes parts.

En fi, en aquests moments l’únic que vull és recuperar-me ràpid i poder està bé el més aviat possible.

Laura

“UNA FAMILIA BRITÁNICA PODRÍA IR A LA CÁRCEL POR VOLVERSE AUTOSUFICIENTES E INDEPENDIENTES DEL GOBIERNO.
1 de septiembre de 2011

“La familia Mason abandonó la vida en la ciudad para vivir en un terreno de 400 metros cuadrados que les pertenece, se instalaron allí con su autocaravana y producen sus propios vegetales y huevos orgánicos. Los Mason, una pareja con dos hijos de 8 y 9 años, lo han trabajado por dos años con técnicas de permacultura y jardinería. Ahora el gobierno podría expulsarlos por que según ellos el terreno solo se puede usar para cultivar y no para vivir en él.

Los Mason tenían un sueño: lograr una vida acorde a su filosofía, y volverse sostenibles y ecológicos. Para eso adquirieron un terreno de 400m2 en el campo, compraron un caravana que contase con energía solar, y comenzar a cultivar un camino duro para algunos pero cuando se tiene pasión por lo que se esta haciendo, hasta la tarea mas dura parece fácil, y lo lograron ese fue el principio de sus problemas.

El terreno que se encontraba abandonado y que ellos consiguieron transformar en una huerta productiva con manzanos y todo, de donde obtienen el alimento para ellos y su familia, además de proveer de huevos y verduras ecológicas al cercano pueblo de Willand. Pero el consejo del distrito ahora les pide que abandonen su tierra y su casa por que según ellos esos no son terrenos habitables, solamente se pueden destinar para cultivo y de no hacerlo podrían ser desalojados y hasta enfrentarse a la cárcel.

Los Mason, hace ya un tiempo que tratan de conseguir un permiso que les permita vivir en su terreno de forma legal, que se le negó en 2009 y que está en proceso de apelación. Las razones del Consejo para la denegación del permiso se basa en que según su opinión la pareja no tenía un “plan sólido de negocios”.

Entonces quieren obligar a esta familia, a dejar su sueño, volver a la ciudad y convertirse poco mas que en mendigos, la familia no cobra ningún tipo de subsidio del estado, los niños van a la escuela y cual es el real problema del gobierno, no lo se podría suponerse que no pagan los suficientes impuestos y no consumen quizás sea eso.

Sin embargo, varias personas de todo el país se han dirigido al Consejo en apoyo de la familia Mason. Anne Wallington, cuya familia ha tenido un intereses en el pueblo durante 44 años, escribió al Consejo en apoyo de los Mason, alabando su trabajo en la recuperación de lo que se “estaba convirtiendo rápidamente en tierras abandonadas”. David Thompson, quien también vive en el pueblo, dijo que “están tratando de cumplir con el compromiso del Gobierno de cuidar del medio ambiente y esta es la última huerta en las cercanías de Willand”.

Sin embargo el Consejo continúa sin enterarse, y es que las leyes parecen no estar hechas para familias como los Mason. Esperemos que alguien se apiade de esta familia y logre alguna solución que les permita continuar con su sueño y vivir su vida como ellos quieren. El estado no debería interferir en el camino a la felicidad de las personas, más bien debería ser garante del bienestar de las mismas, pero en este caso ocurre todo lo contrario.

Artículo escrito por Raul Mannise para ecocosas.com basado en noticia de This is Devon.”

Estoy segura de que si todos viviéramos como esta familia ha intentado, siendo autosuficientes e independientes de manera autónoma, sostenible y ecológica, podríamos vivir mucho mejor (felices), nos haríamos un favor y a su vez, le haríamos un favor al planeta.

Pero el gobierno nunca lo permitirá porque no les interesa nada más que el dinero y si lo hicieran no les saldría rentable. Parece que les da igual que haya gente muriendo de hambre y sufriendo de enfermedades, y también que la Tierra esté tan deteriorada y siga menoscabándose. Aparentan que les es indiferente todo esto mientras reciban plata. Son de lo más avaricioso, destructivo y materialista, y de lo menos sensible, humanista y naturalista.

Yo pienso que nos tienen engañadísimos y el primer medio por el que nos engañan es la educación. Desde pequeños nos enseñan a callar, obedecer, sentar y hacer las cosas que nos dicen que hagamos cuando nos dicen que las hagamos. Nunca hemos podido escoger que queremos aprender y cuando lo queremos aprender. Lo que quiero decir con todo esto es que pienso que nos tendrían que dejar crecer libremente e interiormente antes que nada.

Si desde pequeños no nos hubieran basado tanto en teoría y hubiéramos aprendido y desarrollado prácticas de distintos ámbitos/campos, luego cada uno según su experiencia sacaría su propia teoría. Tendríamos todos prácticas en común y teorías libres, diferentes y personalizadas. Seria un mundo libre donde las personas tendrían una conciencia innata y no necesitaríamos ni leyes, ni normas, ni instituciones…

Entonces nos espabilaríamos más independientemente y nadie tendría que trabajar para nadie más que para uno mismo y a la vez lo compartiríamos todo porque todo sería de todos, no habría nada individual. La gente viviría en comunidad y contribuiría con amor para ella. Nos libraríamos de vergüenzas y iríamos desnudos excepto para refugiarnos del frío (somos puros tal como somos y los ideales de belleza son la naturaleza y la pureza). Tendríamos más contacto con la Tierra y la valoraríamos más por acogernos como madre.

Me da pena que el mundo sea así. Y aunque no soy nadie para decir como deberían ser la cosas, pienso que las cosas no son como deberían ser.

Celia

El dijous passat va nevar a Vilassar de Dalt i tot i que semblava que nevava prou com per què es formés una capa de neu al terra, es desfeia només tocar-lo. Em va agradar ja que aquí gairebé mai neva, de fet, des de l’ultim cop que va nevar en feien dos anys. Més tard ens van dir que podriem sortir a les 14h però jo vaig marxar abans perquè la gent ja estava marxant cap a casa seva i faltaven professors.

Va ser un bon dia ja que ens van deixar sortir abans d’hora, tot i que crec que no feia falta perquè la neu no va cuallar i no impedia que es poguéssin fer les classes, encara que no em queixaré ja que preferia quedar-me a casa.

Adrià

Va parar el despertador a la tercera repetició, com sempre. Va desfer-se del llençol de la mandra i va aixecar-se davant d’un nou dia. Decidida a esmorzar, amb la cara encara somnolenta, va obrir la nevera i va observar el seu contingut. Tristesa i alegria. “Mmmm … avui toca alegria, que caduca aviat! La tristesa per un altre dia, que no té data de caducitat “, va pensar. Després de l’últim glop de vitalitat i de l’última mossegada al bocata de la maduresa, va anar al lavabo i va entrar a la dutxa. L’aigua la va sorprendre de cop amb la fredor i sense cap mena d’avís, va obrir l’aixeta de la dolçor i va aconseguir la temperatura perfecta. Amb el sabó de la sinceritat es va netejar l’enveja i la falsedat i es va assecar amb la suau tovallola de la delicadesa. Es va dirigir despullada, sense cap tipus de pudor, cap a la seva habitació per vestir-se. Roba interior alegre, pantalons texans i camisa verda esperança. Es va calçar amb les sabates de la valentia i va adonar-se’n que ja no li venien grans. Va veure que arribava tard després de mirar el rellotge, que tant es menja el temps que desaprofitem. Va anar una vegada més al lavabo per pentinar-se el seu llarg cabell ros amb una mica de pressa. Es va maquillar, com sempre, tapant algunes de les imperfeccions que, al cap i a la fi, tots tenim. Va sortir corrents i va agafar al vol la jaqueta vermella. Va tancar amb doble volta la porta de l’amor i va córrer enèrgicament per l’escala de la vida. Un cop al vestíbul, va obrir de bat a bat la porta de les grans esperances i va tancar la dels somnis trencats i promeses oblidades. Ella, tan maca, tan viva, tan dona. Disposada, un dia més, a menjar-se el maleït món.

Jade

Com diu el títol, per fi ha nevat. Amb aquesta frase no em vull referir aquí a Vilassar sinó on ha de nevar, a les muntanyes. Aquí només causa destrosses i és una molèstia, però també va bé de tant en tant.

Referint-me al tema que havia començat, és que ja ha nevat a les pistes andorranes, per fi podem anar a fer el meu esport preferit que és l’esquí.

Des que va començar la temporada no havia nevat res, només havia fet una mica de fred per així per poder fer neu. Teníem un anticicló aquí a Espanya que no deixava passar res i tot anava directe a els Alps, que em tenien envejós amb els seus 5-6 metres de neu. Però entre aquesta setmana i la passada ha fet una nevada d’1-2 metres que ja li ha donat el color esperat, just a temps per un esdeveniment molt especial com es la copa del món femenina d’esquí.

Joan Ros

Fa aproximadament 3 anys que esquio, la veritat és que el primer dia no m’agradava gens, perquè no em sortia res, queia en la pista de principiants i veia com nens de 4 anys m’avançaven àgil i fàcilment. Així que a l’hora de portar els esquís al peu ja m’arrepentia de haver fet cas al Sergi i haver anat amb tots ells d’esquiada.

La sort va ser que el pare d’en Sergi me’n va ensenyar, i al final del dia ja li començava a agafar la pràctica. Tot aquell dia em va deixar fet pols. Al dia següent vaig progressar molt. I al final va ser un dels millors caps de setmana que he passat.

Aquestes esquiades les hem anat repetint i al no tenir por he pogut gaudir molt, encara que m’hagi caigut més d’una vegada i alguna de bastant perillosa, sobretot en la pista més forta, la negra.

Per això el que temo és que l’escalfament global del que tothom parla acabi amb aquesta època de l’any que tant m’agrada i haguem de deixar de practicar aquest esport tan impressionant.

Gerard

El otro día en la clase de tescri,estuvimos haciendo una actividad en la cual había cuatro temas diferentes,y teníamos que formular preguntas sobre cada uno de ellos. Uno de esos temas era los concursos de televisión. Todos fuimos formulando preguntas como éstas:

-Son divertidos?

-Quién participa?

-Dónde se hacen?

-Quién los hace?

-etc

Pero hubo una pregunta que se formuló ,que me llamó la atención y esa era “Por qué nos llaman la atención los concurso de televisión ?”. Esa pregunta me gustaría contestarla según mi punto de vista.

Hay concurso de televisión como “Pasapalabra”,”Atrapa un millón” o “Ahora caigo” que son entretenidos y divertidos,porqué puedes ir contestando las mismas preguntas que le formulan al concursante,es decir puedes hacer como si tú fueras el concursante. Además puedes pasar un rato entretenido y aprender cosas nuevas.

Para finalizar, me gustaría que vosotros me dijerais por qué os gustan los concursos de televisión o no.

Rosa

Fa uns quants dies, va nevar d’una manera molt intensa i durant quasi tot el dia no va parar. Això ja havia passat fa dos anys però la nevada d’aquest any ha sigut diferent, ja que, a causa de la pluja del dia anterior, la neu no va cuallar.

Em vaig estar quasi totes les hores de classe mirant per la finestra com queia la neu recordant-me de la ultima vegada que havia anat a esquiar.
A la hora del pati podies observar a un munt de nens principalment nens de primer, jugant amb la neu rient i pasant-s’ho d’allò més bé, llàstima que encara quedaven tres hores mes de classes això em desagradava perquè volia anar a la muntanya a jugar amb la neu, en lloc de fer classes.

Després de les classes uns amics i jo vam decidir pujar a la muntanya concretament a la Creu de Sant Mateu, ja que des del poble es veia que estava tota nevada i ho volíem aprofitar per poder jugar amb la neu que s’hi i hagués quedat. Desprès de estar dues hores caminant i tirant boles de neu vam decidir fer el viatge de tornada cap a casa però de la millor manera possible, baixant pel mig del bosc corrent amb risc de relliscar amb una pedra i fer-nos mal, però no ens importava.

Aquell dia va ser un dia perfecte ja que no vaig parar de divertir-me ni riure, i és que quan vaig a esquiar, o quan veig que neva, estic més feliç i de més bon humor i fa que m’oblidi de tots els meus problemes.

Sergi Rubio

El 02/02/2012 va nevar a Vilassar de Dalt mentre érem a classe.

Feia molt de temps que no nevava aquí i penso que, per a un cop que neva, ens podrien haver deixat sortir, així podríem haver pogut disfrutar de la neu, que no és un fenòmen molt comú. Tot i això, a la classe no hi érem tots i els que quedàvem ens vam quedar indignats i amb les ganes de sortir. En canvi, aquells que han sortit han tingut sort i han gaudit del dia. En conclusió, encara que per la tarda no hi han hagut classe, penso que ens podrien haver deixat sortir també pel matí.

David

Ja fa molt de temps que escric un diari, és un petit llibre de color lila ple de fulles blanques, que tens que escriure tu amb els teus pensaments i les teves experiències del dia a dia … mai t’adones de la importància que té fins que un dia te’l llegeixes des del principi, et fa recordar tot allò que has viscut , inclús alguna cosa de la qual no t’enrecordaves.

Un diari recull tots els teus records , els que t’agrada recordar i els que cada vegada que llegeixes recordes aquelles paraules que vas dir a una persona i de les quals t’arrepenteixes tant…

També serveix per desfogar-te, tot allò que li has volgut dir a algú, o els sentiments que sents, els escrius i d’alguna manera et sens millor .

No l’escric cada dia , principalment perquè no tinc tantes coses per explicar, només les coses importants, i així saps que totes les teves històries estan ben guardades i que qualsevol dia pots llegir-les i recordar tots els detalls.

Paula

Sí, és cert, mai una sensació tan viva i alhora àcida m’havia omplert tan l’ànima.

És una cosa tan senzilla com trepitjar el verd camp amb el peu dret, és clar. És el precís instant que estic dins del terreny de joc, que formo part d’ell, que tan la meva ment com la meva ànima es traslladen en un món totalment paral·lel, el qual m’encanta visitar sovint.

Perquè un cop hi sóc dins, m’envolta i m’acomoda per tal que em deixi portar cap al mer objectiu, un objectiu que va més enllà d’introduir una pilota en una porteria, estic parlant de saber en cada moment el que la meva companya em vol dir amb tan sols una mirada, un gest… de cada aixecament de mans que té el seu significat corresponent, de cada pilota disputada fins al final, de cada abraçada abatuda, o pel contrari forta i alegre, de cada crit de dolor que afortunadament solen acabar arxivats en la nostra experiència, de cada suspir d’alleujament, de cada mirada amb ganes de millor joc, de cada caiguda acompanyada d’una mà desconeguda que t’ajuda a aixecar-te de nou, de cada somriure còmplice d’una bona jugada i uns aplaudiments finals, que per molt esgotada que estigui sempre em fan somriure de nou, i aquest últim somriure és el que procuro emportar-me per la resta del dia.

És per tot això i més que sempre he dit que aquest món forma part i formarà de la meva petita segona vida, i la gent que ha col·laborat i col·labora en fer-me feliç, la meva segona família.

“MÁS QUE SÓLO DEPORTE, UN ESTILO DE VIDA.”

Laura Morales

No fa molt que et conec, però he compartit moltes coses amb tu perquè, tu em vas fer un escrit, així que ara em toca al a mi.
I per cert odio aquestes coses horribles que dius, que si et sents sola o que ningú et vol, saps? En aquesta vida hi ha coses que et poden arribar a sorprendre moltíssim o fins i tot hi ha coses que no t’esperaries de certa gent, però no t’has de deixar portar per aquestes coses, i per descomptat saps que moltíssima gent et t’estima, així que no hi ha motius per estar en el llit, em sents? Aixeca’t ràpid que aquí estaré jo de peu esperant la teva abraçada.
De debò no pensis que estas sola, simplement has de mirar al teu voltant una vegada, amb això n’hi ha prou.
A més a mi sempre m’has ajudat quan he estat una mica més tristona, i estic segura que ho fas amb tots els que estimes, així que no et preocupis. Estic més que segura de que tots pensen com jo, ets fabulosa princesa!
És curtet però no em fa falta dir res més. 🙂
Patricia W.

Se oye el perfecto compás de sus tacones bajando las escaleras. Abre el coche y entra. Espera a que entre yo. Se pone el cinturón de una manera especial: arrastra suavemente el dedo pulgar por toda la cinta, como acariciándolo. La música suena automáticamente: Parisienne Walkways, de Gary Moore.

-Escucha cielo, escucha como la guitarra llora porque la voz no la comprende. – las dos callamos. – Le suplica… –  Sigo callada. Ella ahora va muy despacio, está concentrada en la canción. – No puede más…está desquiciada, y grita… no sabe como hacerle entender a la voz lo que siente.- La canción termina. Seguimos calladas, ella suelta el volante para volver a poner la misma canción.
[…]

Estoy en mi cama a punto de dormirme con los auriculares puestos y, de repente, suena el primer acorde de Parisienne Walkways. Sin poderlo remediar, y sin ningún tipo de esfuerzo, imagino el dolor de la guitarra y puedo sentirlo dentro de mi. Se me eriza la piel. Siento hasta escalofríos. Ella me ha enseñado a sentir esta canción.
Solo tú eres capaz de adivinar los sentimientos de una guitarra y hacer que yo sea capaz de sentirlos. Soy todo lo que soy porque tú me has enseñado, sabes que eres la persona que más admiro. Gracias por enseñarme a sentir, y a querer.

Te quiero.

[ http://www.youtube.com/watch?v=5-j5vCJKM-4&ob=av2n ]

Paula

Hoy, después de dos años, vuelve a caer nieve, pero no esa nieve que cae i se deshace que no sirve para nada, nieva de una manera intensa, con ganas de quedarse, de seguir en el suelo durante unos días.

Hace dos años Vilassar de Dalt sufrió una de las nevadas más fuertes desde hace años, quedó todo lleno de nieve, una capa gruesa de nieve. Ahora, dos años después parece que la nieve intenta volver con ganas, parece que podremos volver a tirarnos bolas de nieve, sacar el trineo y tirarte por la calle como niños pequeños.

Cada vez que veo nevar me quedo mirando igual que un bobo como cae la nieve, y me hace pensar en todo. En el momento en que me quedo mirando como cae me relajo y me quedo “empanado”.

Estoy escribiendo el escrito mientras nieva, y solo pienso en las ganas que tengo esta tarde de salir a la montaña, mirar por todos lados como está de todo bañado en blanco y jugar con mis amigos por todos sitios con la nieve.

Víctor

D’aquí a uns dies farà tres mesos que els meus pares van prendre una decisió molt important a la vida de tots tres (els meus pares i jo), separar-se. Vaig anant i venint entre dues cases: 3 nits dels dies laborals dormo a la casa on he viscut sempre, amb ma mare, i les altres dues al nou apartament del meu pare, a Cabrils mateix, i ahir va ser una d’aquelles.

Ahir, mentre estava a ballet em va enviar un missatge al mòbil; em faria Tataki per sopar (tacos tonyina pràcticament crua amb una densa salsa de vinagre), un dels meus “platillos” preferits. Em va fer molta il·lusió. Ell no ha estat mai tan acostumat a cuinar, ja que té un horari laboral diari molt llarg. Però ara no li queda altre remei.

Després de que sortís de la dutxa per anar a parar taula el vaig veure molt engrescat, amb molta il·lusió i esperança de que li sortís perfecte. Semblava un nen jugant amb la nova joguina que li acaben de portar els reis.

Efectivament, estava boníssim! I li vaig fer saber. M’agrada que estigui content. Feliç és com el vull veure sempre.

Laia.

A vegades no us ha passat mai, la sensació de que ningú t’estima, que no tens a ningú al costat. Et sens sola, em ganes d’agafar el primer tren i marxar, marxar a on sigui sense mirar enrere, fugint de tot i de tothom. No tens ganes de fer res, ni de parlar amb algú, ni d’escoltar, ni de somriure… Tens ganes d’estirar-te a un llit, tapar-te amb una manta fins les orelles, baixar la persiana, i dormir, només dormir, desconnectar de tot, necessitar només foscor.

A mi si, a mi si que m’ha passat, no només un o dos cops, sinó més. Es el pitjor, necessites algú que t’entengui, que et comprengui, que et faci somriure, que t’abraci, algú que et digui: “Gisela, somriu”. Notes com si ningú et volgués ajudar. Però en veritat si mires enrere, veus molta gent, molts entrebancs, molts riures, molts plors, molts moments, i sobre tot molts SENTIMENTS.

Però de sobte t’anedones que no estàs sola en aquest camí, que els entrebancs, els has superat, has caigut però t’has aixecat. I tot això es gràcies a ELLES, les meves amigues.

A Elles no les canviaria per res del món.

Gisela

Feia temps que em volia fer un pírcing, jo tenia molt clar on me’l volia fer des de fa molt de temps, però els meus pares no me’l deixaven fer. Deien que només era una moda, i que al cap de uns dies ja no el voldria i m’hauria maltractat el cos per res.

Jo vaig escoltar-los, però desitjava tant un pírcing al cartílag que no em va importar molt. Fa cosa de uns 4 mesos que ja el tinc fet, i la veritat estic molt contenta, però tot te la seva part negativa. Els dos primers mesos, el forat no es tancava i cada dia tenia algun problema.

Un com ja se m’havia tancat i ja el tenia amb l’arracada que jo volia, estava jugant amb el meu germà i em vaig donar un cop a l’orella amb una corda, i l’arracada va sortir volant. La veritat, em va fer força mal però el pitjor no era el mal sinó que des d’aquell dia encara no tinc tancat el forat. Ara cada dia m’he de posar ‘’Mercromina’’ perquè se’m tanqui.
Espero que tot surti bé i el tingui tancat en breu, encara que quan vols alguna cosa de veritat no t’importa el que hagis de patir.

Sara

Em considero privilegiada per tenir sis princesetes al meu costat.  Son unes princeses  molt normals, cada una porta una vestit d’un color diferent: una rosa, l’altre blau, l’altre llarg i l’altre curt. Una porta una cinta al cabell i una altre una polsera al canell. Una m’ajuda quan estic trista, l’altre m’ajuda a posar-me contenta. Una altre em fa companyia quan no tinc a ningú, l’altre  m’observa quan necessito estar sola. La següent m’anima a fer coses difícils i l’altre em frena quan vaig a fer alguna cosa que no dec.

A vegades elles s’enfaden o es posen tristes quan estic molt de temps sense canviar els seus vestits, però al final tornen a posar-se contentes quan vaig i les abraso per jugar amb elles. Altres cops m’enfado quan no les trobo al calaix, però quan es donen compte de que les estic buscant treuen el cap per demostrar-me que allà estan.

Aquestes princeses no les tinc les sis des de sempre, les he anat aconseguint  al llarg de la meva vida, per això són tant especials. M’ha costat bastant trobar-les per què princeses de veritat com elles no es troben fàcilment. HI ha algunes amb les que pasaries una tarda, però al final t’acaves cansan d’ella per què no et rius com amb les teves,  te’n adones de que  li falta allò que les teves tenen que et fa sentir tant plena i contenta.

Per això  espero tenir-les molts anys més, per què amb elles he passat moltes estones increibles que sempre recordaré.

Alba

Per Nadal és costum que la gent faci un pessebre petit en un raconet de casa seva representant el naixement de Jesús. Al museu arxiu de Vilassar de Dalt cada any una sèrie de voluntaris també en fa un, però no un de petit, sinó un que ocupa una sala de 200 m2. En aquets pessebre a part de l’anunciata, el naixement  i els altres llocs clàssics dels pessebres, s’hi representa un poble de

Catalunya. Aquest any es representava el poble on es va rodar la pel·lícula “Pa Negre”.
A principis de desembre el meu pare em va proposar que anés a ajudar a fer el pessebre del poble. Segurament m’ho va dir perquè em veia avorrit a casa tot el dia i, ja que ell forma part de la junta del museu, se li devia acudir proposar-me aquesta activitat. Al principi vaig pensar que feia broma però després m’ho vaig anar rumiant millor i vaig decidir anar-hi ni que fos per sortir una mica de la rutina. El primer dia no sabia si allò m’agradaria o no, però un cop allà, de seguida vaig començar a conèixer tots els col·laboradors i vaig començar a treballar.

La setmana següent que ja era l’última abans de Nadal, hi vaig anar gairebé cada dia, ja que el pessebre estava molt endarrerit. Al final vam acabar de posar les ultimes figures una hora abans de la inauguració oficial, és a dir, a les onze de la nit del dia 23 de Desembre.

Ara fa una setmana vam quedar tots els col·laboradors un diumenge al matí per guardar totes les peces, el suro, la molsa, la sorra, etc. Vam desmuntar tot el pessebre en dues hores mentre que per fer-lo vam estar gairebé un mes !

Enric

– ¿Conoce usted esos días en los que se ve todo de color rojo?

– ¿Color rojo? Querrá decir negro.

– No, se puede tener un día negro porque una engorda o porque ha llovido demasiado, estás triste y nada más. Pero los días rojos son terribles, de repente se tiene miedo y no se sabe por qué.

(Breakfast at Tiffany’s)

Tengo días rojos con muchísima frecuencia. A veces, cuando estoy intentando dormir, siento una presión, una sensación aterradora que me oprime el pecho y me impide relajar la mente. No sé por qué tengo esa sensación y tampoco tengo la esperanza de que alguien lo sepa. Creo que eso me ocurre por un hecho importante que me ha pasado durante el día y al que no he prestado atención hasta el momento de estirarme en la cama.

También se siente miedo en algunas tardes en las que estás estirada en el sofá completamente sola. Una sensación de incertidumbre hace que empieces a pensar qué estará haciendo tu hermana o tu padre. ¿Estarán bien?, ¿Habrá pasado algo?, ¿Por qué llegan tan tarde a casa?, ¿Por qué no les he acompañado? Preguntas sin respuesta que te vienen a la cabeza sin motivo. Luego los llamas y les preguntas como están, ellos te responden que bien y tú en ese momento te quedas mucho más tranquila.

Supongo que todo el mundo tiene sus propios días rojos, ya que cada uno tiene diferentes miedos e incertidumbres. ¿Os imagináis un mundo sin días rojos? Resulta difícil, siempre hemos vivido con ellos y hemos acabado por acostumbrarnos.

Sandra

Ja tinc ganes d’anar a Berlín! Encara queden uns mesos perquè anem a aquesta ciutat, però jo ja m’estic imaginant com ens ho passarem de bé.
Els mesos previs al viatge, els alumnes de 4t hem fet bastantes coses per a recaptar diners, perquè ens surti el viatge una mica més barat. Vam muntar una paradeta de coses de segona mà a una fira de Premià, on vam guanyar bastants diners, hem venut alguns dies entrepans i begudes a alumnes d’altres cursos, i vam tenir una paradeta a la fira de Santa Llúcia, on vam recaptar moltíssim. Actualment, s’està dissenyant samarretes i estem preparant coses pel dia de Carnestoltes. Esperem recollir molts diners perquè el viatge és molt car.
Quan estiguem allà, anirem a visitar bàsicament la ciutat (museus, esglésies, places…) i a passar-nos-ho molt bé amb els amics i companys.
Però per això queda un temps… Ara a seguir estudiant per als exàmens.

Pau

Hace ya un tiempo conocí a un pino que me resulto muy curioso e interesante, la verdad. Era alto y más o menos bonito, con esas hojas finas y el tronco robusto. Supongo que como todos los de su especie. No suelo relacionarme con pinos pero ese concreto me llamó la atención. Sé que suena raro pero me parecía hasta simpático. Desde luego su olor fresco también hizo que me acercara a él.

A veces hablamos y mantenemos conversaciones bastante divertidas: que si un perro se ha meado en sus raíces, si el viento ha hecho caer sus hojas, si un leñador ha matado a su amigo … Aún así siempre se encuentra un poco distante del tema, al fin y al cabo, tan solo es un simple árbol. ¡Qué se puede esperar de él! Pero aunque no se puede esperar nada de un vulgar pino a veces ocupa mis pensamientos, será que le estoy cogiendo aprecio. Sea por su interior, sus raíces o sus hojas siempre acaba consiguiendo un hueco en mi cabeza.

Puede que relacionarme con pinos sea una de las cosas mas originales y entretenidas que hago en todo el día, a veces me siento un poco estúpida, como cuando tienes un amigo invisible y estás la mar de feliz, le explicas tus cosas y todo eso. Entonces pienso ¿Vale la pena perder el tiempo pensando en un pino?

Ainoa

Ahir es va jugar la tornada de quarts de final de la copa del rei, entre el Fútbol Club Barcelona i el Reial Madrid.

L’anada al Estadi Santiago Bernabeu van quedar 1-2 a favor del F.C.B. Aleshores el R.M necessitava com a mínim marcar dos gols i que el F.C.B no en marquès cap. Però el R.M va encaixar dos gols a la primera part. Semblava que ja estava tot decidit (4-1 gols en total). Però el R.M es va enfortir molt i en cinc minuts va aconseguir marcar dos gols.

Aleshores el partit estava molt igualat i l’ambient molt escalfat, perquè només quedaven vint minuts de joc, i si el R.M marcava, el F.C.B quedaria eliminat però amb una gran defensa van aconseguir aguantar el marcador i així el R.M va quedar eliminat.

Ara el F.C.B es troba a semifinals. Cal destacar la mala actuació arbitral, ja que va perjudicar als dos equips.

Guillem

En un minut talen uns 6 arbres, en altres paraules, uns 8000 per dia. Aquestes són les xifres actualment de la destrucció de la selva Amazònica. Gairebé un 60% dels residus totals al món és paper, i cada persona del planeta consumeix una mitjana de 180Kg de paper l’any. Per culpa nostra milions d’espècies i ecosistemes són devastats a diari.

A conseqüència de consumir tanta quantitat de paper a part de destruir els ecosistemes, entre altres, també ens destruim a nosaltres mateixos. Què som els humans sense OXÍGEN?

Francament aquesta és una pregunta estúpida, en general els éssers vius necessitem l’oxígen per sobreviure i els únics organismes que en fabriquen són les plantes.

Cada vegada més els humans destruim la capa d’Ozó, sense ella moriríem per les radiacions solars; i ja posats que l’estem destruint amb l’efecte hivernacle i el CO² acabarem de devastar-la talant els arbres.

Per reduir aquest consum tan extens es poden enviar e-mails, escriure per les dues cares dels fulls, llençar els papers al contenidor adient, etc.

Personalment opino que si no actuem ràpid comencem a trobar energies alternatives, a deixar d’utilitzar el paper i tot, acabarem amb la vida del planeta.

Pol

Ahir va ser un dia ben especial per una gran amiga, la Carla, que va fer quinze anys. Fa molt de temps que ens coneixem, des de que érem ben petites. Sé el que li agrada i el que no, el que li fa por o el que li fa riure, és una d’aquelles persones que penses que hauria d’haver estat la teva germana. Ens és igual si són les dotze del migdia o les cinc de la matinada, sempre tenim coses per explicar-nos, anècdotes per comentar o mil històries per riure fins que no et queda aire als pulmons.

Bé doncs ahir a la tarda vam quedar tots –els seus amics de l’ institut i jo– a casa seva, més tard després de berenar vam anar a donar un tomb pel poble fins que es va posar a ploure i vam tornar a casa a mirar una pel·lícula. Crec que mai havia rigut tant mirant una peli de por. Després vam sopar unes pizzes tots plegats i per últim la Carla va obrir els seus regals. Em sembla que podrà vestir-se amb molta roba diferent durant molt de temps!

Aquest cap de setmana m’ho he passat d’allò més bé, tinc ganes de que arribi divendres un altre cop.

Cris.

Ja feia uns mesos, gairebé un any, que no veia a un bon amic amb el qual, no farà tant, volia quedar, però per estudis i per altres raons, no acabaven de coincidir del tot els nostres temps lliures.

L’última vegada que ens vam veure va ser per anar en bicicleta i per xerrar pel camí, i aprofitant que era estiu, fer un bon bany a la platja abans de pujar cada un cap a casa seva. Aquesta vegada hem anat més lents per gaudir del sol pel passeig del maresme i vam tenir més temps per xerrar i fruir del paisatge, tot i que no vam arribar tant lluny, el que importava era parlar de les nostres ultimes vivències, com que hem de tornar a repetir una altra vegada, el anar a “jugar a paintball”, que va ser per reunir antics amics que feia temps que no ens vèiem. Com els estudis, tema que em feia cosa treure ja que no vaig gaire bé i ell és un alumne casi de 10, i en general vam arribar a la conclusió de que molt poca gent sap quin camí agafar per encaminar els seus estudis.

L’opinió que he tret d’estar tant de temps sense veure a algú, en general és, que no es pot permetre perdre de vista a algú que ha estat important en algun moment de la teva vida. I que, si creus que aquella persona és tan important, sempre podràs tenir un forat per parlar, triguis el que triguis.

Eduard

L’altre dia mirant la televisió vaig veure un documental sobre la vida a la selva Amazònica. Van fer un recorregut per racons on gairebé mai hi arriba ningú. Són tribus que viuen aïllats de la resta del món, que sobreviuen amb el que els dona la natura.
Això em va fer pensar amb com nosaltres tractem a la natura, no sabem aprofitar el que tenim.

Ells cacen o pesquen pel que necessiten, per cobrir les seves necessitats, s’aprofiten de tots els recursos de la terra, de les plantes , en fan medicaments, menjar, roba….
Cuiden el seu entorn perquè saben que depenen d’ell. És la seva vida, si ells el tracten bé, l’entorn els compensa donat-los el que necessiten.

Són feliços, tampoc coneixen res més, però no es queixen. S’ajuden entre ells, de fet en el poblat, ningú no treballa per ell, tot es fa per tots.

Les feines estan dividides, hi han els homes que surten a buscar menjar, per tots. Les dones es cuiden dels animals, dels fills, de les cases i de cuinar, però tot es fa conjuntament. No hi ha ningú de la tribu que no pugui menjar perquè està malalt i no pot sortir a caçar, els altres ho fan per ell.

Jo no dic que hàgim de tornar a viure com ells, no m’agradaria gens, però he de reconèixer que ells sí que saben conviure amb la natura, mentre que nosaltres no en sabem.
Traiem tot el que podem d’ella però no li donem res a canvi.

Sandra

Eren les quatre de la matinada. Dia 18 de maig de 2011. Em disposava a anar de viatge a Lanzarote. Estava molt emocionat.

Les 11. Ja havia arribat a l’hotel on passaria una setmana sencera. El vol se’m va fer etern, no sabia què fer durant aquelles tres hores. L’hotel era preciós,gran,modern… Tenia una platja privada i l’aigua era cristal·lina. Tenia una cosa negativa, no tenia pista de bàsquet, per mi és molt important. Tota la meva família estava molt encantada.

Aquest viatge no era un caprici, tenia un motiu. Varem acompanyar el meu germà a un “Iroman”. És una prova física molt dura que consta de tres parts. En la primera, els atletes surten a les 7 del matí i neden 3,8 Km a mar obert, sortint tots a la vegada. Centenars de persones nedant tots junts, semblen un banc de peixos. Després de 45 min aproximadament, a la segona part agafen les bicicletes i comencen un recorregut de 189 Km. Recorre tota l’illa de Lanzarote. Nosaltres, com érem familiars de l’atleta varem poder seguir-lo amb el cotxe durant les 5 hores de bicicleta. La tercera part és una Marató, després de tot l’esforç físic anterior. Són les 5 de la tarda i comencen a arribar els primers atletes. Justament després de creuar la línia, els punxen suro perquè no perdin el coneixement, degut al sobreesforç. Jo personalment em vaig quedar al·lucinant quan veia els esportistes arrossegant-se per arribar a la meta. Ja sense forces, alguns aconsegueixen arribar per orgull i força de voluntat. El meu germà va trigar 10h i 30 min, amb això ho dic tot.

A més de la cursa, varem visitar llocs molt bonics com ara “ El Timanfaya, los Jameos del Agua..” Aquell viatge em va encantar, va ser el millor amb diferència. És un viatge molt recomanable, és espectacular. Van ser 7 dies inoblidables i a més em vaig saltar l’institut. El viatge s’acabava i havia de tornar, però pensant que el pròxim dia era el meu aniversari.

Carles.

Ara ja farà un any i mig que estàvem, la meva família i jo, asseguts al porxo de casa meva dinant, la veritat és que era un diumenge de lo mes normal. Quan ja anàvem pel postre, la meva tieta es va aixecar mentre demanava un brindis, ens havia de donar una noticia: estava embarassada!. No va haver-hi reacció de part de ningú, a mi no m’entrava al cap, principalment perquè la tieta tenia quaranta-cinc anys. La meva mare va anar a donar-li la enhorabona, mentre els altres anàvem acceptant la noticia a poc a poc, menys el meu avi, que va trigar una estona mes!

Actualment tenim un nou membre a la família, es diu “Marc”, i és el nen petit mes guapo que he vist en la vida. Té un color d’ulls blau preciós, i és ros, igual que el seu germà. Ara ha aprés a “parlar”, ja sap dir “Paula ” però va costar…

Els seus pares treballen, així que està a casa meva quasi sempre, espero tornar-lo a veure aquesta setmana, perquè quan no esta, la veritat és que el trobo a faltar.

Paula

Casi cada any per carnestoltes, les meves amigues i jo participem al concurs de disfresses que es celebra a Cabrils.

Hem guanyat un parell de vegades, ja que havíem treballat molt en les disfresses, en la primera ocasió anàvem de catwoman i de gates, i en la segona anàvem de comecocos i els fantasmes (pacwoman). Va ser una disfressa bastant incòmoda de portar, també vam passar molta calor i era molt estressant, però va valer la pena ja que vam guanyar el premi a la disfressa més original.

Aquest any hem decidit participar una altra vegada i la idea que hem tingut ha estat anar de bitlles i la bola. El cap de setmana passat ja la vam començar a fer, tenim diversos dies de feina i no ens queda molt de temps, espero que l’acabem pel dia del concurs i que guanyem per tercera vegada.

Andrea

Mai heu tingut un somni que us ha semblat força estrany? Doncs aquest és el que vaig tenir jo: tot va començar quan vaig tornar a casa després d’haver anat a entrenar i d’haver sopat, quan vaig anar a dormir.

Un cop ja dormia, vaig aparèixer en una espècie de món on semblava que no hi hagués ningú. Estava tot compost per boscos i muntanyes, però no s’hi veia cap mena d’edificació. Tot d’una me’n vaig adonar que estava volant, en aquell moment ho vaig veure ben clar. Tot i això vaig seguir avançant i al final de tot, més enllà del que jo aconseguia veure, vaig observar un reflex estrany d’un color metàl·lic o grisós transparent. Llavors vaig decidir apropar-m’hi, però tot d’una vaig aparèixer al bell mig del reflex i va resultar que era una ciutat. Dins la ciutat res no semblava estrany, si no fos perquè no hi havia ningú. Vaig començar a moure-m’hi per dins i de cop estava a Vilassar de Dalt passejant pels carrers, però tot es barrejava, perquè anaven sortint parts de tots els llocs que jo coneixia o on havia estat. I per si això no fos tot notava com si em perseguissin i no podia córrer, un tòpic dels somnis. Cada vegada el lloc per on em movia es tornava més inversemblant.

Tot això continua i el somni cada vegada s’enreda més. Per què us explico tot això? doncs perquè a mi em sembla que els somnis són imprevisibles i mai no saps que acabarà passant. Però sobretot perquè en si són un misteri i em sembla que es trigarà anys i anys a saber el que són exactament i poder dir per quina raó es produeixen.

Nil Farriols i Garcia

Este es el caso de mi equipo, somos posiblemente el equipo más irregular de la historia, somos capaces de ganar a los mejores equipos y a la semana siguiente perder contra una banda, que lo único quue saben hacer es pegar patadas a lo Pepe, pero bueno así es la vida.

Hace dos semanas, era una jornada complicada, nos tocaba jugar contra el líder, el Mataró, un rival complicado, pero nosotros estábamos muy motivados, por cosas del derbi y eso, ya que los dos equipos somos de mataró, pero ellos iban confiados, y dejaron a algunos de sus mejores jugadores en el banquillo.

Empezó el partido, yo compartía el centro del campo con Hector, “la hormiga atómica”, un chico bastante rápido y trabajador, que poco a poco me cae mejor, sobretodo cuando hace de HULK, y en el minuto 11 Hector marcó un gol de estrategia de córner, y ellos sacaron a sus mejores armas, y entonces el partido se puso a su favor, pero se encontraron con un frontón, todo lo que llegaba se lo devolvíamos y poco a poco ellos se iban enfadando y quemando, y acabamos ganando 1-0.

La semana pasada tocaba jugar con un equipo bastante irregular, el Masnou At., iba algunos puestos atrás, pero ellos querían dar la campanada, y lo lograron, nos ganaron 2-1, un partido muy polémico con las expulsiones, otro robo más para mi equipo, que se juntan con los robos del partido contra el Trajana de a Mina y el Sant Andreu, que ya os contaré la historia si me acuerdo

Gerard Martínez Puche

Cuando una persona que quieres te hace daño, ya puede ser un amigo/a, un familiar o un novio/a , mucha gente cree no tener la fuerza suficiente para poder levantarse. En mi caso, me han herido bastantes veces y puedo asegurar que la sensación de estar encallado en el camino no es agradable.

Es entonces cuando viene la parte en que la gente que te quiere te ayuda a superarlo y volver a ser fuerte. A veces he llegado a tropezar en una misma piedra tres o cuatro veces, eso es lo que yo considero amor. Por mucho que una relación no haya funcionado, dar una segunda oportunidad , a pesar que tus amigos te adviertan que te volverán a hacer daño, a ti nadie te para.

Yo personalmente pienso que la sensación de no poder controlar el corazón, que se te acelere con tan solo una mirada, ponerte nervioso/a y ese nudo en el estómago es la sensación de estar enamorado.

Mucha gente cree que el primer amor es el verdadero y que los demás son solo para olvidar, yo en cambio, creo que el primero te marca mucho y te cuesta más de olvidar, pero no será el único verdadero ni el que te hará sufrir más.

Olvidar es como dejar de fumar, se necesita mucha fuerza de voluntad y yo soy joven y no tengo mucha experiencia pero creo que no olvidas a una persona que de verdad has querido si no que aprendes a vivir sin ella, a prescindir de ella.

Cada persona tiene su forma de querer y de pensar, y esto es lo que yo pienso del amor. No todo el mundo tiene que pensar como yo ya que el amor es una cosa muy subjetiva.
Cada individuo tiene sus propias experiencias que le harán crear su propio AMOR, porque “amor” es tan solo una palabra, pero sentirlo es un sentimiento precioso.

Irene

Ja sé que parlar d’en Pepe pot arribar a cansar ja que se n’ha parlat molt des dels mitjans de comunicació, però després de trepitjar Leo Messi va assistir a la televisió per demanar perdó i per dir que mai voldria fer mal a un company de professió.

Pepe es va quedar sense càstig després d’agredir Messi i Mourinho el va convocar per al partit davant l’Athletic de Bilbao i crec que Pepe no hauria d’estar jugant dimecres a Barcelona.

Aquest fet embruta la imatge del Real Madrid i sobretot la de Pepe.
Sincerament crec que el Real Madrid hauria de prendre mesures per evitar aquests tipus de problemes i rentar la seva imatge.

Pol

A mida que passa el temps la gent canvia. Per una banda hi ha les persones que sempre hi són, les que saps que pots comptar amb elles pel que sigui, les que mai se’n van. D’altra banda hi ha persones que entren a la teva vida, s’hi poden quedar per molt o poc temps, però al final per unes o altres circumstàncies acaben sortint.

Crec que es bo canviar d’ambient, conèixer altres persones amb les quals poder compartir noves experiències, emocions, sentiments… La vida és canvi, i això no ens ha d’espantar. Hi haurà gent que et deixarà penjada, hi haurà gent amb la que no encaixaràs, per cap motiu en concret, però no encaixaràs i hi haurà gent que mai perdràs.

A mesura que anem creixent ens adonem de qui són les persones que realment valen la pena, les que saps que sempre et faran costat, que intentaran alegrar-te els pitjors dies, que mai et defraudaran.

I encara que l’any que ve no ens podrem veure tan sovint, o encara que visquem en pobles diferents, sé qui són les persones que estan aquí de veritat, amb les quals és impossible perdre la relació.

Pau

Tot el que ens envolta està dissenyat o ha passat per la imaginacio d’alguna persona excepte les muntanyes, els animals i quatre coses més. Estem envoltats de tot tipus d’objectes creats per nosaltres, per exemple seus a taula i penses: aquest plat l’ha fet algú, aquest cobert també, aquest got també etc… La imaginació és molt poderosa:l’altre dia vaig sentir que van triar quatre pacients i els van donar pastilles falses i es van curar.

Quantes coses més podem fer amb la imaginació o fins on podem arribar?…..
Estem guiats per persones,  jo fa poc, sempre em preguntava per què no podia contestar-li a la meva mare i li preguntava i ella no sabia que dir-me. Per qué mengem amb forquilla i ganivet? Estem fets per neixer, creixer, fer una carrera i començar un treball per a una societat capitalista i entrar en una cadena on estàs guiat per un “jefe”, després casar-te i viure fins a morir, i jo em pregunto que per qué és així? Penseu-hi…
Canvio de tema. Penso que hem de ser positius i que no hem de ser negatius. La vida ens posa una sèrie de tanques que hem d’anar saltant per no quedar-nos enrere. Nick Vujicic, no sé si el coneixereu, és un home que no té ni braços ni cames, imagineu-vos com ha de ser la seva vida de complicada, malgrat tot és una persona que pensa en positiu que no es venç fàcilment i que té un interés en fer les coses..Ell s’explica aixi:
“No puedo hacer esto o aquello, y te concentras en las cosas que te encantaría tener o en las cosas que te gustaría hacer alguna vez, y pronto te olvidas de lo que deberías tener.”

En aquest missatge ens explica que s’ esforça per fer les coses i que no li dona importància a la part material. Sobretot m’ agradaria que veiéssiu aquest altre missatge, que per a mi és el més important:
“Y de ninguna manera pienso en mi vida de manera  <<me gustaría tener brazos y piernas>> eso no ayuda.”

La part final és important ja que diu que pensar en coses negatives no és gens bo, sempre has de pensar en positiu. Si penses en un ”treball” per exemple o en una “feina” que vols arribar a assolir has de creure’t que ho pots fer perquè tot el que tu et proposis (dins de la realitat és clar)  ho pots acabar realitzant. Jo crec que un clar exemple seria el de Obama, el president dels Estats Units. Ell s’ ho  va proposar  i qui s’ho creuria que un president dels EEUU pogués ser “negre” .

Finalment us escric aquesta frase perquè reflexioneu..
“Sé que a veces es duro sonreir en la vida, hay cosas que te pasan que no sabes, no entiendes cómo vas a salir de ahí. Lo que he aprendido en esta vida son unas cuantas cosas y la primera es ser agradecido.” Nick Vuijic.

Miquel

Encara recordo aquell 4 de febrer, quan estava a classe i de sobte van picar a la porta.
La porta es va obrir a poc a poc i al moment vaig veure el meu pare tot nerviós cridant: Carla, afanya’t, el teu germà està a punt de néixer!. Ràpidament vaig agafar els llibres i l’estoig i vaig anar cap a l’hospital.

Estava molt il·lusionada, tenia moltes ganes de veure’l i d’estar amb ell; per fi la infermera ens va dir que ja podíem passar, primer va entrar el meu pare i després jo. Quan vaig passar estava estirat en el bressol i no parava de plorar, llavors el meu pare me’l va posar a sobre i per fi vaig poder agafar-lo.

Mai oblidaré aquell dia, aquell quatre de febrer…

Carla

Una vegada li van preguntar a Lewis Hain, un fotògraf de guerra, per què havia triat aquella professió.

Ell va contestar que si pogués contar amb paraules tot el que veia, no necessitaria carregar tot el dia amb una càmera de fotos, que certs moments de bellesa, de desolació, d’amor, i d’egoisme, estaven més enllà de les paraules.

Jo també ho crec, hi ha coses que no podem explicar amb simples paraules. Coses com seguir vius, sentiments com l’amor i el compromís, sensacions com el tornar a abraçar a un amic…

Potser per això la nostra vida es compon d’imatges, moments congelats en el temps per sempre, de decisions que canvien el remei i el rumb de les coses, de fotografies fixes guardades en la memòria, que et recorden cada segon tots els moments que has viscut.

Jade

Según el diccionario de la Real Academia Española la amistad es el afecto personal, puro y desinteresado, compartido con otra persona, que nace y se fortalece con el trato.

Para mi la amistad es mucho más, es saberlo todo sobre la persona a la que consideras tu amiga, es reír con ella pero también llorar y ayudarla en los momentos que más te necesite.

Es sentir que puedes contarle todo y saber que puedes confiar en ella. Pero para mi el mejor ejemplo de amistad es lo que siento por mis verdaderas amigas.

Nos conocemos desde hace doce años y evidentemente hemos pasado innumerables momentos juntas como por ejemplo los incontrolables ataques de risa que nos dan por las noches, los días en que intentamos hacer la cena con nuestras habilidades culinarias, las tardes de cine… aunque los mejores con diferencia son las tardes en las que quedamos para no hacer nada, simplemente estirarnos en el sofá y mirarnos las unas a las otras para ver quien se levanta para encender la tele y poner la película. Para mi, ellas son un elemento que no podría faltar en mi vida, son capaces de convertir el peor día en uno que no olvidarás nunca.

Una amiga es la persona con la cual con una sola mirada sabes sus pensamientos y que con una sola sonrisa sabes que te quiere y que siempre va a estar a tu lado.

Paula

Quan vam començar el curs ens van donar a escollir tres itineraris, per orientar-nos en el que voldrem ser de grans, però jo encara no ho sé.

En el meu cas vaig escollir el tecnològic i, d’alternativa, plàstica. Al començar pensava que seria més difícil, però ara me n’adono que com són coses que m’interessen més doncs no em costen tant.

També, però la classe de física ens costa molt a tothom, però a tecnologia se’ns fa menys pesat, perquè uns dies anem a l’aula d’informàtica i uns altres dies ens ensenyen circuits pneumàtics, per saber com funcionen.

A plàstica m’ho passo d’allò més bé, perquè som només vuit persones a l’aula, i és una hora molt tranquil·la, a més no fem exàmens i quasi no hem d’estudiar.

En conclusió, estic orgullós de la meva tria, i en un futur més llunyà ja em pensaré què faré de gran.

Marcos

Un dia d’hivern, els meus pares van decidir anar a fer una excursió a sant Miquel del Fai a Riells. Va ser un dia que feia molt fred, tots anàvem molt abrigats. El meu pare ja havia planificat la ruta abans d’anar-hi, i portava el GPS amb un programa que, segons ell, ens guiaria. Per tant, vam preparar uns entrepans, vam agafar unes ampolles d’aigua, i vam començar a caminar.

Només arribar ja vam veure un cartell que posava perill de serps d’aigua. Com m’esperava, la meva mare es va posar histèrica i ja volia marxar, només havíem de travessar el riu una vegada però ella no suporta aquests animals. Per sort la vam convèncer de que no passava res i vam continuar. Vam començar a pujar cap amunt, amb pedres, escales… Però no veiem ningú, ens havíem perdut? Per sort vam veure un ciclista que ens va dir que érem a prop del camí i ens va indicar per on havíem d’anar.

Tot seguint el camí, finalment vam arribar on hi havien les cascades. Eren precioses, es podia veure com l’aigua queia davant nostre. Quan vam haver fet fotos i vam descansar, ens van dir que podríem visitar una cova. I així ho vam fer. Ens van donar uns cascs i vam entrar-hi. Hi havien ratpenats, roques punxegudes, uns rierols amb l’aigua congelada… Tot seguit vam decidir anar a dinar.

Ja eren les 4h aproximadament. Com era hivern i estàvem a la muntanya, a les 6h ja seria fosc. Per tant, vam decidir tornar. El meu pare ens va dir que de tornada aniríem per un altre camí que marcava el GPS. Segons deia, era més curt però no deixaven de ser dues hores llargues. A meitat del camí vam fer una parada i ens vam acabar l’aigua que ens quedava ja que portàvem moltes hores caminant i teníem set.

Quasi havíem arribat però de cop i volta vam veure que érem dalt d’una paret de pedra molt alta. Des d’allà veiem el nostre cotxe, els animals de la granja on havíem aparcat, les cases que havíem vist al matí… Però no podíem baixar. El GPS ens indicava que just allà hi havia un caminet, però allà només hi havien arbustos i el precipici. Ja s’estava fent fosc i no trobàvem la sortida. Però tampoc podíem tornar enrere ja que passarien més de dues hores i no portàvem llanternes, i l’aigua ja se’ns havia acabat (tot i que quan estàvem a casa els vaig dir que n’agafessin més). La meva mare ja estava nerviosa perquè aquestes situacions no li agraden gens, ja pensava que no tornaríem. D’altra banda la meva germana, com veia que no podíem trobar el camí, no parava de plorar. El meu pare s’estava barallant amb el GPS, el culpable de que no poguéssim trobar el camí. I jo vaig estar a punt de perdre els nervis quan vaig moure una branca on hi havien els arbustos. Allà vaig veure un caminet molt estret que amb prou feines hi cabia un peu. Era la sortida, l’havia trobat! La cara de la meva mare va canviar de cop. De seguida vam començar a baixar a poc a poc per no caure ja que no es veia res.

Finalment vam arribar a la granja on hi havia el nostre cotxe. Tots estàvem molt cansats després de tot un dia caminant quasi sense parar, així que, abans de tornar a casa, vam decidir anar a un restaurant a beure alguna cosa i a descansar una estona.

Jennifer

Últimamente estoy más negativa de lo normal. Me exaspero por notas de exámenes que normalmente no me afectarían y me desmoralizo cuando pienso en el futuro que me espera. Incluso me atrevería a decir (nótese mi locura) que el cielo que siempre veía claro y azulado se está tornando de un gris desesperanzador.

Pero creo, sinceramente, que no son los exámenes ni el frío del invierno lo que me inunda de estas sensaciones negativas, sino que es nuestra sociedad y nuestro mundo lo que me impulsa a pensar así.

¿Cuántas veces repiten que estamos en crisis? ¿Cuántas veces nos han dicho que acabaremos todos en paro, por mucho que estudiemos? Por no hablar de la continua lucha de la derecha y la izquierda, las promesas sin sentido, la represión de aquellos que se rebelan contra el sistema y los recortes que todos notamos en educación y sanidad. Y mientras consumimos compulsivamente y nos sentamos en la mesa a celebrar las navidades y criticar nuestra situación, millones de personas mueren de hambre y sueñan con tener una vida como la nuestra.

Y cuando te pones a pensar en todo ese carril de desgracias, cuando te das cuenta de la cruda realidad y lo afortunado que eres, es inevitable sentirte culpable por ese examen que tanto te estaba preocupando o ese regalo de reyes que realmente no te hacía ninguna falta.

Ana

Ja s’han acabat les vacances de nadal i comencen els exàmens, aquesta setmana en tinc tres i cada dia només arribar a casa ja m’he de posar a estudiar i a fer els deures, a part d’això he de preparar una exposició oral pel treball de recerca i amb tot això gairebé no em queda temps per fer les coses que m’agraden i poder descansar una mica. Tot i que tampoc em puc queixar gaire perquè he estat tot el nadal a casa fent el vago.

Espero començar bé el curs i adaptar-me a la rutina ja que vull treure bones notes, i si pot ser, millorar les del trimestre passat.

Adrià D.

De vez en cuando mi madre hace rosquillas. Las hace siguiendo una receta muy antigua de su abuela Josefina.

Mi madre me explica que cuando ella era pequeña ayudaba a mi bisabuela a hacer dichas rosquillas y que siempre le salían buenísimas. Se sentaban todos los hermanos a la mesa para merendar y se las acababan todas en periquete.

Cuando me dice que la ayude me pongo muy contenta, de veras, lo hago encantada . Nos ponemos las dos en la cocina , con nuestro delantal , nos lavamos las manos y nos ponemos a cocinar. Mientras cocinamos vamos hablando de nuestras cosas. Es muy divertido hacer pastas redondas, me pringo las manos, hago los agujeros del medio, las frío hasta que están doradas y les pongo azúcar hasta que quedan bien blancas. La verdad es que la forma de las rosquillas me resulta muy graciosa.

Sin embargo lo que más me gusta de hacer rosquillas es comérmelas. Tienen un sabor muy dulce y cuando están acabadas de hacer son esponjosas y desprenden un olor que se extiende por toda la casa. Son tan viciosas que un día llegué a comerme 20 rosquillas en una mañana, y cuando mi madre se dio cuenta casi le da algo. Sin dudarlo, son las mejores rosquillas que he probado nunca.

Gracias mami, por hacer que mi estómago sea feliz !

Ainoa

Fa pocs dies es va enfonsar parcialment (i avui dia encara està així), un vaixell anomenat Costa Concordia, a Itàlia just davant de les costes d’una illa que es diu Giglio.

Aquesta noticia va impactar a molts habitants del mon fins i tot a mi, però el més fort de tot és que el mateix capità del vaixell anomenat Francesco Schettino va abandonar-lo abans de que haguessin sortit tots els passatgers del vaixell.

No puc entendre com pot haver-hi gent capaç de fer una cosa així ja que els motius pels quals es va enfonsar el vaixell, van ser pel fet de que navegava molt a prop de la costa i van xocar contra una roca que, segons el capità, no sortia a les cartes de navegació. El que hauria d’haver fet el capità en lloc d’haver marxat el primer, ja que tot va ser culpa seva, és quedar-se fins que tothom hagués baixat.

Ja sé que, quan passa una cosa així, les persones poden reaccionar de mil maneres diferents, però és que va reaccionar de la manera mes covarda possible i, a sobre, té la cara de dir que va caure damunt d’un bot salvavides.

Espero que el fiquin a la presó durant uns anys perquè és el que es mereix.

Sergi Rubio.