LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A finals d’aquest estiu, un dia d’aquells en que et trobes a casa sense fer res però amb ganes d’aprofitar el poc estiu que et queda i de fer coses que no havies fet durant l’estiu. Vaig decidir que allò no podia seguir així, per tant, vaig agafar el meu mòbil i vaig trucar a molts amics per anar al cinema. En total érem 4,  no masses per tampoc pocs, els suficients.

A les quatre i mitja vam agafar l’autobús de Vilassar i una hora més tard vam arribar a l’Hospital de Mataró, al costat de Mataró Parc.

La pel·lícula començava a les vuit, per tant teníem molt temps abans de veure la pel·lícula, i què vam fer? Doncs per matar el temps vam estar passejant-nos pel centre comercial, mirant botigues, comprant alguna cosa i quan ens va entrar la gana vam anar al Burger King on vam omplir-nos una mica l’estómac per pocs diners.

Quan faltaven cinc minuts perquè comences la pel·lícula vam anar a l’entrada del cinema a comprar les entrades i directes cap a la sala vuit on feien la pel·lícula que teníem tantes ganes de veure, Batman, després dels anuncis, és clar, però a mi els anuncis en el cinema m’entretenen molt i fins i tot m’agraden.

Després de veure la pel·lícula vam sortir al carrer directament i vam dirigir-nos cap a la parada del autobús que ens portava de tornada a Vilassar. On vam arribar a les onze de la nit.

Ens ho vam passar d’allò més bé i no només veient la pel·lícula sinó durant tota l’estona que vam estar rondant pel centre comercial, en definitiva, va ser un dia per recordar.

Alan.

M’agradaria parlar d’un tema força delicat, un tema que a molts treu la son i que potser a d’altres, sincerament ni els va ni els ve. Però és un fenomen (ho podríem dir així) que tard o d’hora tots haurem de passar. Almenys encara ningú se n’ha pogut escapar. Suposo que sabeu que parlo de la mort. La mort és d’aquells temes que a mi no em deixen viure tranquil. Sembla estúpid haver de venir al món per haver de marxar.. A més a més mai saps quan. Però ja veureu que no ho és tant d’estúpid. Espero sobreviure abans d’acabar l’article i parlar una mica sobre aquesta tan amiga nostra.

La mort és d’aquelles coses que cada dia la veus d’un color. Hi ha moltes teories, segons religions i creences. Realment quan morim anem a un altre món? O simplement els humans som com robots que quan s’espatllen deixen de funcionar per tota l’eternitat? Crec que ningú sabrà respondre’m del cert. Però cadascú pot pensar el que vulgui. El món no és tal com en diuen a les notícies, com diu el veí o com creu la nostra tieta. No, el món és senzillament com nosaltres el veiem. Qui ens assegura que tots el veiem de la mateixa manera? Que tots tinguem la mateixa visió d’espaitemps? Potser per mi el color blau no és el mateix blau que vosaltres, però quan el veiem, els dos sabem que els humans l’anomenem blau, no? Bé, ja me n’he anat una mica del tema… Amb la mort és bàsicament el mateix. Tothom la pot veure de la seva manera. I en aquest article m’agradaria que tots els lectors us plantegéssiu realment la vostra visió d’aquesta tenebrosa imatge. La imatge de la mort, d’un possible final.

A mi sempre m’ha agradat dir que “El final només és el principi” però quan parlem de la mort és bastant diferent. Jo simplement penso que quan arribi, arribarà (que serà molt tard). Però sí, potser fa una mica de por. Aquest temor a deixar de viure el dia a dia, no ser més que cossos sense ànima i pensar que potser ja no ens en n’adonem.

Però, i els que es queden? A mi, per sort no se m’ha mort ningú proper però suposo que deu ser dur. Deu ser dur haver de perdre una persona que veus cada dia, que la veus somriure, la tens molt a prop i d’un dia per l’altre, en un sol instant, deixes de sentir-la prop teu, deixes de veure brillar els seus ulls. I suposo que deus pensar que l’has perdut per sempre i no saps com sortir, com viure el dia a dia sense la persona que fa dos dies t’ajudava a seguir aquest camí tan llarg com és la vida. I de cop, aquesta persona no hi és. Però jo sóc dels que penso que sí, serà molt típic però sí, encara hi és, si vols que hi sigui. Perquè diuen que no hi ha lluny ni a prop quan la mesura és l’amor. Sempre la tindrem en el fons dels nostres cors. La mort només és una etapa més que tots hem de passar. Un altre viatge sense transport i sense un destí concret. La vida són les vacances de la mort. No hem de sentir pena pels morts, sinó pels vius, i sobretot per aquells que viuen sense amor.

Però també està clar que a mi m’és molt fàcil dir això sense saber ni la meitat del que és perdre a una persona. Però sí que penso que en aquesta vida, les coses més dures són les que ens ensenyen a ser més forts, ens fan veure el món d’una altra manera i a viure el dia a dia d’una forma molt més intensa. A valorar més el que tenim i no envejar tant el que tenen els altres. Però, per què hem d’esperar a passar un mal tràngol o a tenir una mala experiència per aprendre la lliçó? No, hem d’intentar viure el dia a dia sempre al cent per cent. I somriure-li a la vida per molts problemes que ens porti. Perquè, plorar no és dolent, però riure és millor. Així que millor no patir per quan arribarà el moment de morir, veure-ho com una cosa més i mirar el món amb bons ulls. Perquè la vida és tal i com nosaltres la fem. Si volem que tot siguin flors i violes, segur que ho serà.

Així que no pensem en la mort. Pensem en cada moment i quan arribi li donem la mà i acceptem de bon grat que ha arribat el final de les vacances de la mort. Perquè jo crec que tot té un per què. Tot passa per alguna cosa i si passa és perquè ha de passar. I no hem de tenir por perquè, després d’una cosa dolenta, per llei, ha de venir una bona, perquè no plou 365 dies a l’any, oi?

Potser sí, potser acabeu de llegir l’article, us talleu amb el full, aneu a netejar-vos al lavabo, feu un glop d’aigua, us doneu un fort cop al cap amb l’aixeta i moriu. Però també pot ser que viviu cent cinquanta anys i sigueu molt feliços. Ningú us pot dir que no.

El món, com ja he dit, és com vosaltres el mireu, la vostra forma de veure el món és la vostra realitat i ningú us la pot canviar. Així que visqueu cada moment, sense oblidar el passat ni deixar de pensar en un futur millor, però vivint el present. I fixant-nos ens els petits detalls que fan que el món sigui una mica millor. Perquè, les petites coses, les que semblen insignificants, són les més importants i grans. Aprofiteu aquest somriure del company, aquest petó de la mare o aquest reny del professor perquè mai sabreu quan pot ser l’últim cop que pugueu viure-ho. I els humans no ens adonem del que tenim fins que ho perdem. No pensem en tot el que no tenim sinó amb el poc que no ens fixem. Que no és tan poc. Però, quan més tenim, més volem. I això no ha de ser així. Intentem aprofitar tot el que posseÏm perquè som molt, molt afortunats. I no parlo només de les coses materials perquè el més important en aquesta vida, és tenir algú al costat que t’estimi i que t’agafi de la mà per viure aquestes vacances el més feliç possible.

Per acabar de parlar, m’agradaria que llegíssiu un conte escrit per JK Rowling. La història rep el nom de “La rondalla dels tres germans ” i ens ensenya una mica a valorar més el que ens envolta i a acceptar el destí tal i com és.

“La rondalla dels tres germans.
Una vegada hi havia tres germans que anaven per un camí solitari i ventós al capvespre. Al cap d’una estona, els tres
germans van arribar a un riu que era massa profund per passar-lo a gual i massa perillós per travessar-lo nedant. Però aquests tres germans eren experts en arts màgiques, i amb un simple cop de vareta van fer aparèixer un pont per sobre de les aigües traïdores.
Quan van arribar al mig del pont, van trobar que els barrava el pas una figura encaputxada. I la Mort se’ls va adreçar. Estava enfurismada per no haver pogut emparar-se de tres noves víctimes, perquè els viatgers acostumaven a ofegar-se al riu. Però la Mort era astuta. Va fer veure que felicitava els tres germans per la seva màgia, i els va dir que cada un havia guanyat un premi per haver sigut prou llest per eludir-la. El germà gran, que era un home bel·licós, va demanar una vareta més poderosa que totes les que hi havia al món: una vareta que donés la victòria al seu propietari en tots els duels que fes, una vareta digna d’un bruixot que havia vençut la Mort! I la mort va anar fins a un àlber que hi havia a la vora del riu, va fer una vareta amb una branca que penjava sobre l’aigua i la va donar al germà gran.
El germà mitjà, que era un home arrogant, va decidir que volia humiliar la Mort encara més i li va demanar la facultat de fer tornar altres persones del món dels morts. La Mort va agafar una pedra de la vora del riu i la va donar al germà mitjà, i li va dir que aquella pedra tenia el poder de convocar els morts.
Aleshores la Mort va demanar al germà petit què volia. El germà petit era el més modest i també el més savi dels tres germans, i no es refiava de la Mort. I li va demanar una cosa que li permetés anar-se’n d’allà sense que la Mort el seguís. I la Mort, de molt mala gana, li va lliurar la seva pròpia capa d’invisibilitat.
Aleshores la Mort es va enretirar i va permetre que els tres germans continuessin el seu camí, i ells se’n van anar tot parlant meravellats de l’aventura que acabaven de viure i admirant-se dels obsequis de la Mort. Quan va ser l’hora, els tres germans es van separar i cada un va seguir el seu camí.
El germà gran va viatjar una setmana o més, i, arribant a un poble molt remot, va buscar un altre bruixot amb qui combatre. Com és natural, tenint la vareta d’àlber com a arma, va guanyar el duel. Tot seguit va deixar el cadàver del seu enemic estès a terra i va anar a un hostal, on va començar a presumir amb baladrera de la poderosa vareta que havia arrencat de les mans de la Mort en persona, i de com aquella vareta el feia invencible. Aquella mateixa nit, un altre bruixot va acostar-se al germà gran mentre jeia al llit carregat de vi, li va robar la vareta i, per si de cas, li va tallar el coll. I així va ser com la Mort es va apoderar del germà gran.
Per la seva banda, el germà mitjà va continuar fins a casa seva, on vivia sol. Un cop a casa va agafar la pedra que tenia el poder de convocar els morts i la va fer giravoltar tres vegades dins la mà. Meravellat i joiós, va veure que se li apareixia la figura de la noia amb la qual s’hauria volgut casar si no hagués tingut una mort prematura. Però ella estava trista i freda, com si un vel la separés d’ell. Tot i haver tornat al món dels mortals, no hi pertanyia, i això la feia patir. Al final el germà mitjà, embogit per aquell anhel sense esperança, es va suïcidar per reunir-s’hi definitivament. I així va ser com la Mort es va apoderar del germà mitjà.
En canvi, tot i que el va buscar durant molts anys, la Mort no va ser capaç de trobar el germà petit. No es va treure la capa d’invisibilitat fins que no va haver arribat a una edat molt avançada, en què la va regalar al seu fill. I aleshores va rebre la Mort com una vella amiga, i se’n va anar amb ella de bon grat, i, com ànimes germanes, van abandonar aquest món.”

Bé, cadascú pots interpretar el conte a la seva manera. Jo acabaré amb una petita reflexió. Els dèbils esperen les oportunitats, els forts, les creen. El fabulós conte de la vida pot acabar en qualsevol moment i no hem d’esperar a que vinguin les oportunitats sinó anar nosaltres a per elles i viure el dia a dia al cent per cent, i la nostra amiga, quan hagi de venir, ja vindrà!

Pau

Aquesta és la pregunta típica que tenim els pericos a la societat catalana. Jo, que sóc un d’ells, ho estic vivint i per això vull explicar el que sento. Posaré un exemple. A vegades em pregunten, “ Ets perico?” i responc, “Sí”. Aquest punt de la conversa es ben normal, però més tard arriba la resposta que preferiria que no em fessin,“Pff, no sé com pots ser de l’Espanyol si sempre ho perd tot”. Dins meu penso: perquè emprenyar-me per aquesta tonteria?, però de mica en mica vas agafant ràbia, al no poder explicar les coses que sents per culpa de la minoria d’aquest equip. Així doncs, quan vas amb una samarreta de l’Espanyol, la gent et mira malament i s’estranya.

Jo sóc perico des de ben petit, i sempre he anat a veure els partits a l’antic estadi de Montjuïc, juntament amb els meus pares i la meva germana. He seguit  l’equip a les finals, a les lligues i fins i tot als amistosos, ja que m’agrada el futbol i m’agrada veure’l jugar. Ara, amb el nou estadi, m’agradaria fer-me soci i poder anar-lo a veure cada partit, però penso que els carnets són força cards. Si no vaig a l’estadi, el miro per Internet, ja que tot el protagonisme publicitari se l’enduen el Barça i el Madrid i per tant no el donen casi mai per la televisió. De tot aquest tema ja n’estic acostumat. Penso que no només és l’Espanyol qui pateix la falta de publicitat, els altres equips sobrants de la lliga també ho pateixen i els aficionats d’aquests, es troben a la mateixa situació que jo.

Del que també vull parlar és del sentiment futbolístic que tenim. Som pocs aficionats comparats amb els dels altres equips com el Barça, per això se’ns fa estrany trobar-nos a un altre perico i poder parlar de futbol tranquil·lament amb ell. Quan vas al camp, sembla que siguem tota una família unida animant a un sol equip. Tenim una “Curva Jove”, que anima sense parar durant tot el partit i fa que la gent també s’animi. Sincerament, sempre he volgut introduir-me en aquest grup i així poder passar-m’ho d’allò més bé. Espero que d’aquí uns quants anys ho pugui fer.

Resumint tot el que he dit, soc d’un equip petit i amb pocs seguidors, però que donen resultat. M’agradaria canviar les diferències que hi ha a la lliga espanyola però això no és feina meva. Feia temps que volia explicar aquesta petita “part futbolística” diferent que tinc dels altres i així ho he fet. Tal com diu l’eslògan del equip, “RCD Espanyol, la força d’un sentiment”.

Pere

Aquest curs m’he replantejat moltes coses, potser és que m’he replantejat la meva existència i què fer amb ella. L’estiu ha estat un punt d’inflexió, tots els dies els he dedicat a estudiar, i l’esforç ha tingut la seva merescuda recompensa, fins i tot he pogut gaudir de les meves vacances. De no fer gairebé res, -bé…, res de res no: de fet pensava molt-, he passat a tenir moltes coses a fer, i a fer-les.

Ara, gràcies a la constància que he adquirit durant l’estiu, les hores del dia tenen un contingut, i la meva vida té un altre color i tot això em fa sentir millor.

A més a més del temps dedicat a l’estudi i als deures, a escoltar música, a quedar amb els amics…, també he decidit anar a córrer: el treball intel·lectual requereix compensar-ho amb exercici físic.

Així que avui, malgrat sigui diumenge, m’he despertat al toc de despertador a les 8 del matí i després d’una dutxa i una bona tassa de llet amb cola-cao he sortit de casa i he tirat muntanya a munt fins al dolmen de La roca d’en Toni. Pel camí m’he creuat amb joves i no tan joves, que, bé caminant, corrent, en bici, o fins i tot a cavall, dedicaven les primeres hores d’aquest diumenge assolellat a fer exercici, potser ells també han d’estar molta estona asseguts dedicant-se a estudiar o amb una feina que requereix força esforç mental.

Cap a les 10 del matí he arribat a casa, tenia tot el dia per endavant per repassar exàmens, acabar deures…, però em venia més de gust posar-me a fer-ho que si hagués estat tirat al sofà. El meu cos estava cansat, en especial les meves cames, però la meva ment estava desperta i en alerta per adquirir nous coneixements.

Ha estat el primer dia que he anat a córrer, però no serà l’últim. És una bona medecina pel cos i per la ment.

Andreu Ruf

Per explicar-vos aquesta historia, ens hem de remuntar a finals de la temporada passada.
Jo anava a jugar un partit, quan de cop em crida el president del club, jo tot sorprès i pensant, “ara què he fet”. Vam anar al seu despatx i em va suggerir de manera poc formal, si m’interessaria entrenar als prebenjamins, jo vaig dir-li que una oferta així s’havia de pensar i que li diria al dia d’entrenament.
El següent dia, tot il·lusionat, vaig respondre afirmativament.

Una setmana abans que comencés la temporada 2012-2013 vaig anar al club per veure’l, vaig preguntar-li quins horaris tindria, i ell em va respondre de 6:30 a 7:30 cada dimarts i dijous.

Ara ja em veieu content entrenant el meu propi equip. Preparant cada entrenament i cada partit com si fos el primer dia.

Pau Cuenca

Me imagino que no soy la única que alguna vez se ha hecho esta pregunta, pero ¿realmente sabemos que es el destino?

Quiero hablar del destino porque creo que es un tema interesante y que no ha salido aún. No sé muy bien cómo empezar este escrito ni qué explicar exactamente, he buscado definiciones que lo describan de forma clara  ya que es  algo difícil de describir y que a la vez existen diferentes opiniones. La que más me ha gustado y creo que se entiende perfectamente es: el destino es una fuerza sobrenatural que actúa sobre los seres humanos, y se manifiesta con una sucesión inevitable de acontecimientos de la que ninguna persona puede escapar.

Y ahora voy a plantear la pregunta, ¿existe? La existencia del destino supone que nada ocurre por azar sino que todo tiene una causa ya predestinada. ¿No os asusta la idea? A mí un poco, el hecho de que algo va a ocurrir y que tu no puedas hacer nada al respecto es a veces frustrante.

Resultaría imposible llegar a la respuesta y que todos estuviéramos de acuerdo. Supongo que mucha gente pensará que el destino no existe y que solo existen diferentes resultados pero yo personalmente sí que creo. Bien, no voy a entrar en discusión para encontrar la respuesta correcta porque se trata de una opinión, pero simplemente pienso que si algo está destinado a pasar va a pasar por muchos impedimentos que haya.

Silvia.

Hi ha gent que pensa que la felicitat s’aconsegueix mitjançant diners o coses materials. Si us sóc sincera, jo sóc molt més feliç tenint una família que m’estima, em valora tal i com sóc i la qual m’ajudarà sempre que pugui.

Malauradament tinc la meitat de la família a Cehegin, un poble de Murcia i l’altre meitat aquí. Els meus avis, tiets i cosins per part de mare, viuen a Murcia i això no em permet gaudir d’ells com m’agradaria. Per aquest motiu, quan anem a veure’ls al Nadal o a l’estiu si podem, gaudim tots els moments com si fossin els últims, ja que mai no sabem quan ens faltarà algú.

L’altre meitat de la família, és a dir, per part de pare vivim “tots” a Vilassar. Per què “tots”? Doncs perquè per desgracia no hi som tots físicament. Aquí és on volia arribar:

La matinada del dia 30 de desembre de l’any 1997 va succeir un esdeveniment que ens quedaria marcat per tota la vida. El meu padrí, Sergio Fernàndez Martínez va tenir un accident amb el cotxe, juntament amb la seva novia, la germana d’ella i la seva parella. Tornaven cap a casa després de sopar junts, però només la seva cunyada va tenir la sort d’arribar. Aquesta desgracia ens va afectar tant que fins i tot encara, se’ns fa complicat poder parlar d’ell. Pel que m’han explicat, el meu padrí era una persona d’aquelles que hi ha una entre un milió. Era responsable, ajudava a casa, estudiava, era educat… La meva tieta, és a dir, la seva mare i el meu pare, sempre han dit que els àngels no estan fets per estar a la Terra i que per això ell va marxar. Tot el que jo puc saber d’ell, és perquè amb els anys m’ho han anat explicant, ja que quan va succeir només tenia nou mesos.

Per aquest motiu, quan la meva mare em va explicar el que jo feia quan tenia dos anys em vaig quedar glaçada. Resulta que jo anava al cotxet, quan de sobte aixeco la mà i començo a parlar. Els meus pares em van preguntar: “Itzi què fas?” i jo els vaig respondre: “Doncs què voleu que faci? Estic parlant amb el meu padrí”. Si ara pogués fer això, tindria tantes preguntes per fer que segurament no acabaria en molt de temps. Molta gent em diu que m’arregli les celles, però jo no vull, perquè és l’únic que em queda d’ell. Miro les fotos i em sento orgullosa de les meves celles per ell.

He escrit aquest text perquè mai no havia pogut parlar del meu padrí d’aquesta manera i penso que ja tocava. M’ha costat llàgrimes i uns quants fulls, però poc o molt ho he aconseguit.

Itziar

Al juliol em van dir que aquest curs la Lola no seria a l’institut. En rebre la notícia em vaig quedar de pedra. No em podia creure que pogués passar, i en canvi m’ho estaven assegurant. No m’ho van dir amb un “tal vegada…”, ni amb un “segurament…”, o un “és probable que…”. Era categòric i definitiu: No hi serà.

Era l’anunci d’un final molt dolorós, i per agafar una bona enrabiada, perquè hi ha finals inevitables (tot s’acaba!) però no era el cas. La Lola havia de deixar l’institut no per decisió d’ella, ni per jubilació, o per malaltia (tot això hauria estat dolorós però no per emprenyar-se). Argumentant uns motius que encara no entenc (així que no em demaneu que us els expliqui), l’administració educativa del nostre país, en un nou exercici de miopia o de ceguesa, havia decidit traslladar la Lola a la seva plaça de Vilassar de Mar. No els importava que l’educació és una cosa de persones i que la Lola ha estat durant molts anys una referència humana imprescindible al Jaume Almera. Calia ignorar tot això a fi d’acomplir ves a saber quina lletra petita de ves a saber quin reglament estúpid.

Algú en un despatx llunyà (Barcelona és molt lluny) necessitava posar un nom (o un número!) en un altre lloc, i ja està. No sabia el mal que feia, ni la feina que destruïa (només faltaria que ho hagués de saber! La seva feina era quadrar els nombres). El cas és que, després de pitjar el botó adequat, la Lola va desaparèixer del Jaume Almera, i no van servir de res les protestes. Suposo que l’autoritat d’aquestes protestes en diria “sentimentalismes”, tot ignorant que els sentiments i les emocions són una part molt important de l’educació. El cas és que ella és una figura que tots els seus companys i els seus alumnes recordaran, precisament per l’afecte que constantment acompanya la seva tasca.

Una vegada començat el curs a setembre res no era com havia estat, perquè faltava ella. Nosaltres hem perdut una peça cabdal en la vida de l’institut i als del Pere Ribó de Vilassar de Mar els ha tocat la loteria. I a mi m’agrada somiar que algún dia tornaré a compatrtir amb ella aquests passadissos i aquestes aules, on tantes coses hem compartit.

Lola, et trobem a faltar molt.

Josep Maria

Això de fer de professor crec que no ho porto massa bé. El fet d’entendre conceptes que altres no entenen m’ha fet oblidar que jo també havia de fer l’escrit. I mira que n’he fet, però, el meu l’he deixat de banda. I ja em veus aquí davant l’ordinador, pensant què puc escriure. La veritat és que aquests últims dies m’han passat moltes coses i m’agradaria destacar-ne una que em va passar ahir:

Amb tres amics meus formem un conjunt que es diu “A trenc d’alba”. No portem ni un any però treballem força perquè aquest projecte tiri endavant. Composem, assagem… La veritat és que gràcies al grup, la música ara ocupa una gran part de la meva vida. Però no estic massa acostumat al públic i als concerts, i si a més a més em passa el que em va succeir ahir… Teníem una actuació a Mataró, a la Plaça de l’Ajuntament. Per mi era impressionant. Mai havia tocat en un escenari com aquell. Un equip de so extraordinari i la il·luminació increïble. Bé això pensàvem.

Vaig arribar a les set en punt. L’únic puntual. Dos membres del grup van arribar mitja hora tard i l’altre es va posar malalt. La cosa ja començava a anar malament. Però jo sabia que ho teníem preparat i que per nassos havia de sortir bé. “Sortirà bé”, em deia. A les deu encara estàvem esperant per fer les proves de so. I és que els altres grups que tocaven van trigar una hora cadascun. Nosaltres a les onze vam pujar a l’escenari, vam estar dos minuts fent les proves i vam començar a tocar.

La presentació la vam fer genial, impecable. Després tocava la primera cançó, “Tots som humans”. Mentre la tocàvem, pensava per dins que era la vegada que millor sonàvem, que més claredat tenia la meva veu i que no fèiem cap error. Era perfecte. “Tots som humans, tots tan semblant. Tots som u!”. Pum. “Què passa?”. Jo continuava cantant i tocant la guitarra però no sentia res. Les llums ja no m’il·luminaven la cara. S’havia parat tot. Quin desastre, déu meu! La “burra” s’havia escalfat massa i va dir prou.

Que en el segon concert de la teva vida, t’hagis de quedar un quart d’hora assegut a l’escenari esperant a que ho arreglin tot, no és normal. Me’n vaig anar molt enfadat. Per culpa d’això, no vam poder tocar tot el que teníem preparat. I vam fer un ridícul espantós. Ja sé que no era culpa nostra. Però la gent ens recordarà. I no per haver tocat molt bé (que ho vam fer) sinó per els pobres nens que van parar en sec! Espero que el pròxim concert tinguem més sort…

Pau

Estic segura de que tots algun cop, quan em sentit que el GPS ens parla, quan hem vist un robot-aspiradora que neteja sol, o quan hem vist la pel·lícula de Yo Robot , no hem pogut evitar preguntar-nos si en el futur el nostre món estarà dominat per màquines. Si res caracteritza a la nostra societat, és que la tecnologia està per tots llocs.

Si féssim una llista dels aparells tecnològics que ens envolten, no acabaríem mai, i si en féssim una altre dels quals som dependents tampoc. De la tecnologia podem fer-ne un bon ús i treure’n profit, ens fa la vida més còmoda, em pogut inventar aparells per ajudar a discapacitats o salvar vides. Tot això és fantàstic però la cosa va més enllà. Què hi ha dels milers de llocs de treball ocupats per persones que la tecnologia reemplaça per màquines? Estem parlant de reemplaçar una persona, no em digueu que no fa por això… O de les persones que no s’adapten als avanços de la tecnologia perquè van massa ràpid? Tot ara va massa ràpid! Tothom va massa ràpid! Cliques Internet Explorer i com no se’t obri en menys de 5 segons ja et desesperes! A sobre, a les parades de bus desapareixen els horaris i

els has de buscar a Internet; al institut si et demanen un treball a ordinador i resulta que no tens, et toca anar a la biblioteca o espavilar-te a casa d’un amic; no fas ús dels magnífics diccionaris, de les fabuloses enciclopèdies que existeixen, i a més de llegir, estàs al facebook buscant novia…Un altre aspecte negatiu és el del consumisme. Et compres el darrer mòbil que ha sortit al mercat i al mes, ja hi ha un altre idèntic al teu però que té una càmera una miqueta més bona. I dius, per a què? Ja m’espero! Si total, d’aquí dos mesos a més de tenir la càmera més bona ja et farà un massatge! Aquest bucle en el que caiem i en el que vivim no sentit. I l’últim aspecte més destructiu que hem de vigilar de la tecnologia és l’efecte que té sobre el medi ambient. La quantitat de satèl·lits dels seixanta i pico canals de televisió dels que disposem (perquè són necessaris TOTS) que rodegen el nostre planeta, del mal que fa a la vista i a la natura les centrals nuclears i etc… Perquè podria seguir ficant exemples vuit línies més, però ja ho hem entès tots. Vull dir, que podríem fer ús de totes les eines tecnològiques de les que disposem, per col·laborar en els esforços ecològics que hem de fer per no torturar més a la Terra.

Ens deixem arrossegar per la tecnologia i algun dia haurem de dir prou si no volem deixar de ser responsables de la nostra vida. Jo vull despertar-me i sentir els ocellets com canten, no una veu robòtica que com a les pel·lícules et desperta dient-te: -Bon dia Maria, avui vols el cafè sol o amb llet? Puc semblar una mica paranoica però es que estic preocupada.

Perquè la realitat supera la ficció.

Maria

Jo no he fet mai extraescolars d’anglès. A casa som partidaris que l’aprenantatge d’una llengua s’ha de fer en el seu lloc d’origen i, és per això, que tant a la meva germana com a mi, a l’estiu que fem els quinze anys, ens envien a l’estranger per “practicar” l’anglès. De fet, ja amb la família, hem fet més de mitja dotzena de viatges a llocs on es parla aquest idioma, però mai ho havia fet sol, fins aquest estiu.

Els meus pares em van deixar triar el lloc i el tipus d’estada que volia, però no l’agència en què viatjaria perquè la meva germana ja hi havia anat tres anys i havia funcionat molt bé. Jo em vaig mirar molt detingudament el catàleg i vaig triar un campus de futbol en anglès.

Ja havia assistit a altres campus de futbol del Barça, per exemple, però mai fora de Catalunya ni tampoc sense algú conegut que m’acompanyés. Aquesta vegada seria diferent: aniria sol, a Angleterra, amb gent totalment nova per mi i amb l’afegiit de parlar un idioma que no dominava gaire.

Tot un repte. I encara més quan ens vam trobar a l’aeroport tot el grup que marxàvem junts, en total uns quinze o vint més els monitros. Tots eren extranys per mi. Per acabar-ho d’embolicar, però, els tres que venien des de Madrid van arribar vestits amb els colors de “la roja”. Havíem triat un mal dia per marxar: era la final d’Espanya contra Itàlia i em tocaria passar dues setmanes amb aquella colla d’eufòrics per un equip que a mi, personalment, no em motiva.

Un cop a l’avió tot va cambiar. Aquells nois amb qui pensava que no tindria res en comú, van començar a parlar amb mi i els vaig anar coneixent. Al final no eren tantes les diferències i vam arribar a construir una bona amistat. Ràpidament, em vaig fer amic de tres nois de la meva edat, de Barcelona, amb qui vaig compartir habitació. Fins i tot un d’ells tenia una casa a Cabrils i algun dia de l’estiu ens vam trobar. També segueixo parlant amb molts altres gràciels al Facebook.

Jofre Matamoros Bosch

El día 12 de octubre de 2010 mamá y yo estábamos ansiosas esperando que tú nacieras. Casi era la hora, mamá había entrado en la sala de partos y yo me había quedado fuera. Después de unas horas apareciste tú con mamá, estabas preciosas, tan pequeña que me dío ganas de llorar.

Ya casi es tu cumpleaños, soplarás más de una velita, te deseamos muchos años de vida y salud. Pena que he tenido que esperar todos estos años para tenerte, pero al final valió la pena porque naciste tú, a la que juego y cuido. Me encanta cuando ríes porque me haces reír y sé que estás bien y feliz. Cuando te pones enferma me preocupo, pero después de unos días ya estás bien otra vez.

Eres muy bonita y significas mucho para mí, quiero que sepas que te quiero mucho y siempre te voy a cuidar, mamá también te quiere, besos cariño de tu hermana,

Carla.

Per algunes persones, començar de nou pot ser fàcil, per altres difícil. Jo aquest any he començat una nova etapa: he canviat d’institut. Durant el final de curs passat i tot l’estiu he estat neguitosa pensant com seria la meva nova vida en aquell lloc desconegut; gent nova, classes diferents, noves amistats, professors nous, etc. A mesura que passava l’estiu m’anava informant de la gent que estudiava al Jaume Almera. El meu germà m’explicava com eren els professors i com funcionava tot en general.

El dia anterior de començar la rutina de nou, em sentia nerviosa.

Quan va sonar el despertador vaig pensar: “Ja ha arribat el dia”. Em vaig aixecar de seguida, ja que tenia ganes d’anar arreglada. Se’m va fer estrany llevar-me pel matí i pensar que no veuria les meves amigues en tot el dia, les trobava a faltar.

Vaig arribar a l’institut, de seguida una amiga em va acompanyar a la meva classe. Quan va sonar el timbre em vaig asseure a primera fila. Em sentia observada. A poc a poc va passar el mati, però jo continuava enyorant el meu antic cole. Al acabar les classes em vaig adonar que tampoc havia estat tan difícil integrar-se amb gent nova.

Gairebé ha passat un mes des d’aquell dia. Quina diferència! Ja he fet nous amics, cada cop vaig agafant més confiança en el grup. De mica en mica també vaig coneixent els professors i la seva manera de ser. No obstant això, continuo pensant en els meus amics i antics profes.

Crec, però, que aquest canvi m’ha servit per reflexionar. Els canvis comporten noves situacions i el adaptar-nos ens fa madurar. Jo de moment vaig guanyant: segueixo conservant les meves antigues amigues i a més a més estic coneixent gent que pinta fantàstica. Espero que en un futur arribin a formar part de les persones especials de la meva vida.

Paula.

Fa tres anys quan anava a l’escola (El Hoy Alfaro) em vaig perdre a la ciutat de Quito. En sortir de classe, a les vuit de la nit, vaig agafar el Trole (és un tipus d’autobús doble enganxat per la meitat) aquest Trole no era el correcte, em vaig equivocar i vaig acabar al sud.

Aquell dia, jo hauria d’haver agafat el Trole cap al Centre Nord, però com em vaig perdre, vaig demanar ajuda a la policia del centre sud, ja que li preguntava a la gent i no em feien cas, i vaig anar a l’estació de la “Dinapen” que es troba a la terminal.

Un cop allà, la policia em van preguntar d’on era, és a dir, de quin lloc havia vingut i què feia pel centre sud, ells em van demanar els meus documents personals, els números de telèfon, la direcció d’on vivia amb el nom dels meus avis i a quina escola anava. Ells van trucar els meus avis i a la meva tieta i després de dues hores, van venir a buscar-me. En tornar cap a casa, la meva família estava preocupada i em van dir que els expliqués com m’havia perdut i els vaig explicar que em vaig equivocar al agafar el Trole.

Finalment, aquesta experiència em va servir de molta ajuda, ja que en el present em fixo sempre quan agafo el autobús de no equivocar-me.

Stuart Infante

Hace 6 años practicaba un deporte cualquiera. Normalmente los padres deciden futbol para los niños, ballet para las niñas y una vez empiezas a crecer y te haces como persona empiezas a saber el que realmente quieres aunque a veces decides cosas porque sí. Este es mi caso; a los 9 años después de estar 6 años haciendo ballet, natación y música decidí dejarlo todo por un deporte llamado waterpolo. Mi padre llevaba toda la vida jugando pero a mi, sinceramente, nunca me había llamado la atención.

Todo empezó un día mientras estaba nadando cuando se me acercó una de las monitoras a decirme que si me interesaría probarlo. En aquel momento respondí que sí como podía haber dicho que no. Al probarlo me gustó, era diferente a todo lo que había hecho anteriormente, era un deporte en equipo y donde toda la elegancia de la danza y la música se dejaba fuera del agua. Desde mi punto de vista lo veía así, pero tuve que escoger, no podía hacerlo todo; empezar con el waterpolo significaba entrenar cada día y sacrificar todo lo otro.

Los primeros años eran aburridos, jugaba pocos minutos porque era la más pequeña del equipo y porque jugaba una categoría superior que no me correspondía. Dos veranos después llegaron más niñas de mi edad y los entrenadores decidieron que hiciésemos equipos mixtos. Allí aprendimos muchísimo, seguramente más de lo que había aprendido durante 2 años anteriores, el porqué no lo sé. Aquel año a dos niñas de mi equipo y a mi nos seleccionaron para jugar con la preselección catalana de waterpolo y así estuvimos 4 años hasta el día de hoy.

Al principio era una alegría para todas estar en la selección catalana muy a pesar del enorme esfuerzo y dedicación, pero a medida que iba pasando el tiempo te cuestionabas si valía la pena lo que una estaba viviendo. Cada miércoles teníamos que ir a Sant Cugat a entrenar, todos los puentes, cada dos fines de semana y en las vacaciones de navidad. Esto suponía muchas veces no poder estar con tus amigos por lo que me llegaba a plantear si me estaba perdiendo momentos y más de una vez lo habría dejado todo pero siempre tenía a mis padres que me ayudaban a reflexionar lo que realmente quería.

Y ahora me doy cuenta que no he perdido el tiempo aunque no he podido muchas veces estar con amigos pero, por otro lado, he ganado dos amigas de verdad con las que hemos vivido muchísimos momentos juntas. He vivido experiencias que no mucha gente puede vivir, y finalmente ahora he pasado de jugar unos pocos minutos a ser la portera titular del cadete y del juvenil. He aprendido algo muy importante en la vida, que si te sacrificas por una cosa al final consigues eso y más.

Andrea Jiménez García.

Libertad, es difícil explicar lo que es, coloquialmente hablando, diríamos que la libertad es la capacidad que tiene el ser humano de poder obrar según su propia voluntad, a lo largo de su vida. Por lo que es responsable de sus actos. Todos somos responsables de nuestros actos, y cada uno de nosotros es libre de juzgar, pero únicamente a uno mismo. Nadie puede creer que tiene la libertad de juzgar a los demás, cada persona es como es y ninguno de nosotros deberíamos intentar cambiar a los demás, ya que juzgando, lo que hacemos es intentar que las personas rectifiquen y se parezcan más a nosotros mismos. Todos cometemos errores, somos humanos y esos errores dan pie a los demás, para empezar a juzgar. Hay personas con diferente color de piel que nosotros, que hablan diferente, visten distinto, y normalmente, cuando las vemos, juzgamos.

Una consideración filosófica es la de Isaiah Berlin, que señala una importante diferencia entre la libertad positiva y la libertad negativa. Por ejemplo, la libertad de la opresión y la libertad para desarrollar el potencial propio. Estos dos tipos de libertad son, en realidad, las que se reflejan en la Declaración Universal de los Derechos Humanos. La ética filosófica señala que la libertad es inherente al hombre, es un dato fundamental originario de la existencia humana, fundamentado en la autoconciencia y la responsabilidad moral.

Llegando al final, solo se puede decir que es una gran injusticia ser juzgado por personas que deberían fijarse más en sus problemas que en los de la otra gente. Espero que este mundo, pueda llegar a cambiar.

Clara

He jugat tota la meva vida a futbol. De ben petit ja hi jugava al jardí de casa meva amb el meu germà. Als 6 anys vaig començar a jugar al club de Vilassar de Dalt. La primera temporada vaig marcar 13 gols i la següent, 35. Aquell any  vam guanyar la lliga. Al cap d’un temps vaig passar de jugar a futbol 7 a futbol 11. En aquells moment, per mi, el futbol només era una afició i una manera de divertir-me juntament amb els meus amics.

Però aquest estiu tot ha canviat. Un entrenador del Premià de Mar em va trucar a casa per comunicar-me que estava formant un equip i estava interessat en mi. En aquell moment no m’ho creia, perquè sempre havia estat jugant a segona divisió i el Premià estava  dues divisions per damunt, a preferent.  El meu pare i jo vam anar tot decidits a parlar amb l’entrenador. Aquest ens va informar dels objectius que es proposava i del que m’exigia com a jugador del seu equip. Vaig decidir provar, veure  com m’ anava. El meu primer partit que vaig jugar amb el Premià ho vaig fer bastant bé i vam guanyar el torneig en què participàvem tres equips; però el següent no vam tenir tanta sort i vam perdre. En sortir del vestidor, després del torneig, l’entrenador em va cridar i em va dir que comptava amb mi per tota la temporada.

Jugar en aquesta nova divisió, per mi, és molt  més difícil que el que feia fins ara, perquè l’entrenador exigeix molt  i si no ho  fas, no jugues. Els equips contraris són molt més competitius i ens enfrontarem contra alguns amb molt de prestigi, com el Barça, l’Espanyol… Tot això em suposa ser més responsable i més autoexigent, però em sento molt orgullós i content de què l’entrenador del Premià s’hagi fixat en la meva manera de jugar. Després de molts anys jugant a futbol m’he sentit valorat. Aquest fet m’ha fet molt feliç.

Marc

La paraula perdó és una paraula amb molts sentiments i que ara s’utilitza poc. Fins i tot, té una definició pròpia al diccionari. Però el meu objectiu és que la gent se n’adoni de que tothom es mereix ser perdonat, només si aquest s’arrepenteix i ha demanat perdó. Molta gent creu que demanar perdó és innecessari i pensen: “Ja se li passarà…”, però potser l’altre persona no pensa el mateix.

En aquests moments jo no estic gaire bé amb una persona molt important per mi. Aquesta persona és la meva amiga perquè, encara que estiguem enfadades, ella sap que me l’estimo i sempre que em necessiti jo l’ajudaré. Ella i jo hem viscut moltes experiències ja que ens coneixem des de primer de la Eso, encara que cap de les dues recordem com ens vam conèixer. He passat tot l’estiu amb ella, hem anat a la platja quasi cada dia, hem fet noves amistats, ens hem quedat a casa seva passant unes tardes magnífiques i per últim, però no menys important, hem enfortit la nostra amistat. És una persona impressionant i ja sap tot el que penso d’ella. Ens enfadem sovint (les dues tenim molt d’orgull) però al cap i a la fi, sempre són tonteries, encara que no suporto estar enfadada amb ella.

Així que, ja sabeu, deixeu enrere el vostre orgull. Això és el que jo faré, perquè, per molt que m’enfadi amb la meva amiga, ella sap que me l’estimo milions, simplement, la necessito. T’estimo nena.

Ruth Blanes

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

Tres preguntes que ho diuen tot.

Dissabte passat vaig veure una pel·lícula, “Peaceful Warrior” (El guerrero pacífico).

D’aquí és d’on he intentat treure i expressar amb el màxim de claredat possible la meva reflexió i el meu nou punt de vista de la vida. Viure el present no es fa tan ràpid com es diu. No és fàcil, però és l’únic que podem viure encara que pensem que ja ho fem, no som plenament conscients de cada moment que transcorre. El temps és una paradoxa que viatja d’un “passat” a un “futur” sense cap existència excepte en les nostres ments. Per això vull que us pregunteu: -Què sents en aquest moment, aquí i ara?

Jo m’he fet conscient del continu fluxe de pensaments, aquell diàleg constant que ocupa sempre la nostra atenció i que ens separa de l’única experiència real: viure plenament el moment present. Per apendre a viure’l d’una manera deliberada hem de començar per coses relativament fàcils. Per exemple: quan ens netegem les mans hem de posar tota la nostra atenció a les percepcions sensorials associades amb el que estem fent. El so i la sensació de l’aigua, el moviment de les mans, l’aroma del sabó…

M’agrada viure la vida sense pautes, improvisant, m’agrada anar al meu ritme, m’agrada observar el meu voltant fixant-me en cada detall sense cap finalitat… Suposo que per això em van cridar tant l’atenció aquestes tres preguntes que potser per a un altre són insignificants.

Només tenim aquest moment, només l’ara és real. Només és possible viure feliç per sempre un moment rere altre.

Joana

Miro per la finestra i només veig un cel grisós, ennuvolat. Una pau immensa s’apodera de tot el que entra dins la meva visió a través del vidre fred.

Recordo amb melancolia aquells dies on les preocupacions no existien. Aquells dies que sempre es feien curts, en els que feies el possible per escoltar a la mare dient que podies quedar-te cinc minuts més jugant amb els amics al parc. Aquells apreciats cinc minuts que, per molt que s’allarguessin, sempre es feien curts. Que fàcil era tot, mai deixaves de somriure. Eres feliç.

No estic dient que ara no ho sigui, no. Per res del món. Al que m’estic referint és a com de complicat es va tornant tot. Sé que tant els meus problemes com les meves preocupacions no deuen tenir ni punt de comparació amb les d’una persona més gran. Però, tot i així, ja són més importants que les d’un innocent nen petit.

No obstant, tots aquests entrebancs que ens van sorgint ens ajuden a formar-nos com a persona. Així és com podem aprendre a superar els diversos aspectes que apareixen en el nostre camí, aprenent a afrontar els dolents i a gaudir dels bons.

Xènia Caballero

Vaig començar a jugar a basquet al Vilassar de Dalt amb sis anys. M’hi vaig apuntar perquè un amic s’havia apuntat i vaig anar a provar. Aquell mateix any, abans de començar la lliga, ens van agafar a uns quants de cada equip i vam formar un equip. Per Setmana Santa, varem fer un torneig on varem quedar dècims.

Quan tenia vuit anys va arribar un entrenador que no m’agradava la seva manera d’entrenar-nos i per aquest motiu durant dues setmanes cada dilluns anava a entrenar a Premià De Dalt. Quan va començar la lliga va canviar la seva manera d’entrenar i vaig decidir quedar-me. Com he explicat a dalt per Setmana Santa varem tornar a anar al mateix torneig i aquest cop varem quedar vuitens.

Amb nou anys encara tenia el mateix entrenador i varem anar. Quan tenia nou anys continuava amb el mateix entrenador i aquest cop varem anar a un torneig de Nadal a la Seu d’Urgell i també al de Setmana Santa que anàvem cada any. Aquest cop varem quedar quarts i abans d’acabar la temporada ja vam pujar de categoria.

Als deu anys va ser l’últim any que vaig jugar amb el C.B Vilassar de Dalt. Vam fer la lliga amb un nou entrenador i al acabar la temporada ens vam acomiadar

Els onze anys no vaig jugar a basquet, però els dotze vaig voler tornar a jugar-hi, dubtava entre anar a jugar a Premià de Mar, Premià de Dalt o tornar a jugar a Vilassar de Dalt, li vaig preguntar a un amic que havia entrenat al Premià de Dalt, al Premià de Mar i que ara estava al Vilassar de Dalt. Aquest em va dir que el Premià de Dalt com a club era millor i que tenia els entrenadors amb més experiència i d’altra banda com que jo de petit vaig estar allà provant ja em coneixien.

El primer dia que vaig entrenar tenia molts nervis ja que no coneixia a ningú. El primer any va anar molt bé i em vaig fer amic de tothom i ens portàvem molt bé. Vam quedar segons a nivell B i aquest any estem a categoria A. De moment hem entrenat i hem jugat un torneig contra el Sant Cugat on ens van eliminar.

Oriol Blanch

Té uns ulls marrons fosc gairebé negres, com els de la meva mare. És alegre i sempre està ballant, rient i fent abraçades. Només veure’l m’entren ganes de fer-li un petó, i sentir-lo dir “Vanina”, ja que encara és massa petit per pronunciar bé el meu nom, o potser li fa mandra aprendre’l. El meu germanet, al que tant estimo i tant petit és.

Amb la meva mare teníem la broma de que el Martí seria ballarí o músic perquè sempre està ballant i inventant-se cançons amb el piano de joguina que té. Jo moltes vegades ballo amb ell, i el dia que no ho faig, amb la veueta que té em diu “Ballem?”. No puc dir-li que no. Però

també m’enfado quan es porta malament amb la Sofia, i llavors ell es posa trist. El Martí és peculiar, s’enfada sovint i es desenfada més ràpidament. Després d’enfadar-me jo, és ell el que diu que no vol parlar-me i ho exagera dient que ja no m’estima. I quan li dic “Una abraçada?” ve corrents i s’oblida de tot, sigui el que sigui.
Tan de bo pogués arreglar els problemes amb els meus amics i amigues així.

Moltes vegades dic que és analfabet, perquè parla tan poc i ha trigat tan a aprendre’n que em fotia d’ell. Però, Martí, tu saps que no és veritat! Aprèn a parlar lent, potser, però és més llest que una guineu. No sabria dir com n’és d’important per mi. Com la meva vida canviaria si no hi fos. Suposo que no m’ho he parat a pensar, perquè sé que és aquí.
T’estimo Martinet, monstre.
Valentina Araya

Jugo a futbol des dels cinc o sis anys. He perdut i he guanyat moltes vegades a la meva vida, però el que vull explicar ara  és el que em va passar fa uns dos anys amb l’equip de futbol on jugo.

M’he dedicat a aquest esport quasi tota la vida, però no sóc d’aquells que arribaran a ser estrelles del futbol, ni molt menys. La meva vida com a futbolista, encara que no hagi acabat, no ha sigut molt meritosa, però no em puc queixar, ja que he jugat contra molt bons equips. Cada any es fa una competició, una ‘’lliga’’, i com el nom diu és una lliga on tots els equips competeixen per ser el millor. Bé, tornem dos anys enrere, perquè vaig viure una anècdota que passa pocs cops a la vida d’un futbolista. Vam jugar molt bé aquesta temporada, vam guanyar gairebé tots els partits, però a vegades no és suficient com per guanyar la competició.

Durant la lliga, van haver factors de mala sort, com per exemple, vam fallar penaltis en partits decisius, ens van marcar gols molt desafortunats, vam perdre punts contra equips força fluixos…. Doncs aquests detalls són els que marquen la diferència al cap del temps. En tota la lliga vaig jugar trenta-dos partits.

Vaig perdre la lliga sencera per un punt! Sembla un acudit, però és molt real. Després de passar per això, m’he adonat que els detalls tan insignificants resulten ser els més importants.

David de Egea

Me’n recordo de l’últim dia de “cole” com si fos ahir, just quan havia acabat el crèdit de síntesi i m’estava acomiadant d’alguns companys i professors.

Ja s’havia acabat el curs i no tenia cap mena de preocupació, podria anar a la platja i a la piscina cada dia, quedar amb el amics fins tard sense haver-me de llevar d’hora al matí, podria fer tot el que em vingués de gust.

Però realment ha passat tot en un obrir i tancar d’ulls, no he tingut temps de fer tot el que volia, i a sobre ara comença un nou curs que pel que diuen és més difícil que l’anterior. I la veritat és que no en tinc gens de ganes de tornar-m’hi a ficar ni d’haver d’estudiar i fer deures cada tarda sense tenir temps de fer el que realment m’interessa.

Però una de les coses que em fa més ràbia és que aquest any no hi ha transport escolar hi he d’anar cada dia caminant de Cabrils a Vilassar amb la motxilla que pesa una bestiesa per culpa d’aquests llibres que cada any són més totxo.

En fi aquest any se’m fa molt pesat tornar a començar les classes.

Ara ja estic començant a comptar els dies que queden per a les vacances de Nadal.

Pol

Des de ben petit que jugo a futbol. Primer vaig començar en el futbol sala, concretament dos anys. Després em vaig adonar que m’agradava més el futbol 11 i em vaig apuntar al Vilassar de Dalt. Des de llavors porto jugant 7 anys al mateix equip. Però aquest any, he decidit marxar.

Al acabar la temporada de l’any passat, el meu entrenador em va comentar que al Premià de Mar els hi faltaven alguns jugadors i que si volia, podia anar a fer les proves. M’ho vaig estar pensant durant uns dies, però vaig decidir que si. Principalment perquè sempre havia jugat a segona divisió i ara tenia una bona oportunitat per jugar a preferent (dos categories més altes.)

Abans de que s’acabés l’escola ja vaig anar a entrenar un parell de dies al nou equip. Al primer entrenament estava bastant nerviós, ja que si no els hi agradaves als entrenadors, no entraves a l’equip. Al final de l’entrenament em va dir que per ser el primer dia no havia estat del tot malament, però que necessitava veure’m més entrenaments. Al següent entreno, ho vaig fer millor, ja no tenia tants nervis. I llavors, com a tots els equips, al cap de setmana fan un partit. Allà era on havia de demostrar si tinc qualitat suficient per entrar a l’equip.

El dia del partit si que estava nerviós, i molt. Però al final em va sortir bé. Després del partit em va dir que haviem de parlar. Em va dir que li havia agradat i que estava dins l’equip.

Didac

Mi querida bicicleta,

No recuerdo muy bien la primera vez que me subí encima de ti, de eso ya hace mucho, yo era muy pequeña. Supongo que no me costó demasiado, siempre escucho a mi padre explicar que a los cinco minutos de conocernos ya íbamos las dos solas.

De las ruedecitas no podemos decir grandes cosas, porque pronto pasaron al olvido. Pero tú y yo, amiga mía, hemos pasado momentos inolvidables, como paseos bajo la lluvia, escapadas nocturnas, días soleados, días no tan soleados, risas y llantos.

Poco a poco, nos hicimos inseparables, formamos parte de un puzle de dos piezas, sin ti no me siento llena, me falta mi otra mitad, y esa mitad eres tú, mi querida bicicleta.

Mientras bajamos a toda velocidad por un sendero, o saltamos algún obstáculo me olvido de todo y desconecto del mundo, me relajo. Tú me transmites seguridad, aunque a la hora de hacer algún salto siempre me hace respeto, y tengo la duda de saltar o no saltar, como en el día a día la duda de hacer o no hacer algo, pero al final decido arriesgarme para no quedarme con la duda de: ¿qué hubiera pasado? y, ¡pam! Salto. Muchas de las veces sale bien y me siento orgullosa de haber tomado esa decisión, pero muchas otras sale mal, y caemos (esto lo sabes muy bien, ¿verdad?). Hay caídas dolorosas y caídas que no esperábamos, pero si algo he aprendido a lo largo de mi corta vida, es que después de cada caída hay que levantarse y seguir adelante.
Te quiere,

Carla.

Norma fonamental: “no tinguis pressa”, recordeu? Aquest era un principi bàsic del procés d’escriptura, el primer de tots. Potser hi ha algunes coses que es poden fer bé i a corre-cuita, però l’escriptura no és una d’elles.

Doncs ara, precisament ara, després de tant de predicar, resulta que jo tinc molta pressa, se m’ha acumulat un munt de feina i he d’escriure sense temps!. Sempre em passa el mateix a final de curs i ja hi hauria d’estar acostumat després de tants anys, però incomprensiblement sempre m’agafa amb els pixats al ventre.

Però què us he de dir, a vosaltres que sou víctimes pacients de les demandes urgents d’una colla de professors que ho volem tot d’avui per demà com si la nostra fos l’única assignatura del món, oi? A vosaltres també s’us acumula la feina, i no només a final de curs, que també.

Així que no penseu que no us entenc quan em dieu que això d’escriure costa. Escriure és difícil, certament, però a més demana un exercici feixuc de nedar contra corrent, perquè no està previst que a la nostra vida quotidiana hi hagi moments per fer coses sense anar amb el coet al cul. La velocitat és un valor amb bona cotització, i es fan concursos per veure qui fa més de pressa les coses, des de recórrer una distància a menjar calçots. Em direu que exagero, però no està ben vist que algú es prengui les coses amb calma, tot i que, en molts assumptes, la satisfacció i la velocitat no són gaire compatibles.

Molts de vosaltres heu entès perfectament que l’escriptura segueix una lògica semblant a la dels regals amb què obsequiem les persones que ens estimem. Encara que tots els regals s’agraeixen, en uns hi invertim més temps i esforç que en d’altres, i no té el mateix mèrit el regal comprat a darrera hora que el pensat, imaginat o fins i tot fabricat expressament (encara que aquest últim tingui menor “valor” econòmic, això no el fa pas menys valuós!). Bé, doncs amb els escrits passa el mateix: són un regal, i el seu valor depèn en bona mesura de l’esforç que s’hi ha esmerçat.

Entre els sis-cents articles (està dit aviat!) que heu anat escrivint, hi ha de tot, com és natural. A alguns se’ls nota fills de la improvisació, però la majoria són fruit del treball tranquil i pacient, indispensable perquè vagi creixent un bon redactat. Cada escrit ha estat un regal (quants!) per als companys (i per a moltes altres persones) que han pogut gaudir llegint-lo, així que moltes gràcies per tots aquests regals.

S’acaba la Tertúlia, però no l’escriure, no patiu: a partir d’ara podeu escriure al bloc del batxillerat: “Enraonar”. Hi esteu convidats!

Josep Maria Altés

Dentro de una horas, yo y mis compañeros de cuarto de la ESO, haremos el viaje de final de curso, esa es la recompensa, por tanto esfuerzo y sudor malgastados, durante estos últimos cuatro años, donde siempre se encuentran los típicos baches del estudiante, ya me entenderéis.

Después de unos largos meses de espera, por fin se acaba el curso, y con ello la ESO, pero por el lado malo, buenos amigos nos dejan y se van a módulos o a buscar suerte a otros bachilleratos, pero mi suerte está echada, y mi elección fue quedarme en éste instituto, ¿será la mejor elección? Éso lo dirá el tiempo.

Tras estos años, ha habido motivos para quejarse uno, pero nunca mi intención fue quejarme de lo profesores, ya que durante el tiempo que llevo aquí, ellos han puesto el cien por cien, para enseñarnos, y siempre han puesto su voluntad y esfuerzo, sólo me queda felicitar a cada uno de los profesores que he tenido en mi camino y les deseo mucha suerte en el futuro.

Gerard

De ben petit ja vaig aprendre a muntar en bicicleta. La veritat es que em va costar molt anar sense rodetes, aquelles petites rodes que anaven enganxades al pneumàtic de darrera i que t’ajudaven a mantenir l’equilibri. Encara recordo quan me les van treure, anava tot el dia amb els genolls pelats i de terra en terra. Quasi sempre practicava per els voltants del parc del costat de casa meva on el meu pare m’empenyia per agafar velocitat i que aixi fos mes fàcil mantenir l’equilibri.

Quan en vaig aprendre anava per tot arreu en bicicleta, fins i tot era el voluntari per anar a llençar les escombraries als contenidors. Des de aquell moment no he deixat d’anar en bicicleta sempre que puc.

Avui en dia encara hi vaig i les meves rutes més habituals son: el castell de Burriac i la creu de Cabrils. Quasi sempre hi vaig acompanyat d’un amic que també apassionat per les bicicletes. El anar en bicicleta em fa sentir lliure, tranquil i a més em fa desconnectar. Tot i aquest amor per les bicicletes mai he tingut l’ocasió de participar en una cursa, tot i que més d’una vegada he estat a punt, però al final sempre hi ha hagut algun inconvenient.

Trobo que les experiències que he tingut anant en bicicleta son inoblidables i per això espero poder seguir anant-t’hi molt de temps.

Jordi Xiville

Berlín, serà el lloc més llunya on haure anat de viatge. L’altre dia a tutoria ens van repartir un mapa de la ciutat, i vam buscar els llocs més importants per visitar i l’hotel. A primera vista, la ciutat és molt gran. Al mapa, hi ha una línia on marca el Mur de Berlín que abans separava la ciutat en dues parts, l’Occidental i l’Oriental. L’hotel està situat a prop d’unes restes del mur i també a prop d’un riu que travessa tota la ciutat. Hi ha grans parc al voltant i moltes pistes i camps de futbol o de basquet.

El camp de concentració no apareix al mapa ja que esta a les afores de la ciutat. Ja tinc moltes ganes de marxar, espero que ens ho passem molt bé!

Quim

És cert que en aquestes últimes setmanes he anat molt però molt estressada, entre una cosa i una altra no parava en tot el dia i per les nits no descansava gaire. Però això no treu que no vulgui acabar aquest curs. Sé que a partir d’aquí res ja no serà igual, molts dels meus amics se’n van de l’insti i ja no ens veurem tant sovint. Aquest any hem estat tots junts i quasi tots a la mateixa classe, la qual cosa feia que em sentís a gust durant el dia a dia i  que poguéssim estudiar conjuntament. En anar plegats a la mateixa classe podíem resoldre els dubtes de deures i estudi més fàcilment. I a més a més, als canvis de classe podíem parlar i explicar-nos la vida. Moltes coses a partir d’ara canviaran, ens anirem fent grans i haurem de deixar de fer moltes de les coses que hem fet fins ara.
Tot es complicarà.

Aquest any crec que he tingut la millor classe, ja que no fèiem enfadar massa els professors, a diferència de primer curs que va ser un desastre. L’any que ve però, tot serà diferent, vindrà gent nova i també marxaran. I ara que ja s’acaba el curs he vist que en realitat no ho volia. Vull que arribi l’estiu per anar a la platja i passar-m’ho be però no vull que passi aquest curs, i molt menys tant ràpid com realment ha estat.

Jennifer

Aquesta setmana tots el meus companys estan de viatge de fi de curs, a Berlín. Jo estic a casa meva molt avorrit, vaig escollir no anar-hi per així a l’estiu poder anar de vacances a un lloc, però resulta que no m’ha sortit gaire bé ja que per no haver estudiat prou al llarg d’aquest curs, i han canviat les normes, hauré d’anar al setembre a fer les recuperacions i per mala sort coincideix amb el viatge que jo tenia previst.

Ara m’hauré d’aguantar, estar tot l’estiu estudiant i al setembre anar a les recuperacions per poder passar de curs, que espero que em vagin genial.

Guillem

Ara ja farà dos anys que faig jazz, aquest tipus de ball és un tipus de ballet modern, a final de curs sempre es fa un festival. Amb aquest escrit vull explicar com em vaig sentir a l’hora de fer aquest festival, i com em sento fent aquest tipus de ball.

Arribes al teatre tota estressada, entres rapid perquè fas tard, quan baixes als “camerinos” veus tothom estresat, donant voltes, corrent pels passadisos, gent vestint-se i maquillant-se. Tu vas caminant mentre veus tot l’ambient i tu que ja estas nerviosa et poses més i més. Arribes al vestuari on has de canviar-te, començes a treure’t la roba i et vesteixes, et maquilles i et pentines, i ara només queda esperar a que arribi la actuació, per sortir a l’escenari.

Ara ja ha arribat el moment pugem a dalt, estan fent l’actuació abans de la meva, i et prepares et cau una gota de suor, i ara si, haig d’estar més preparada que mai. Comença a sonar una música de fons les llums s’il·luminen i comences a moure’t, estàs nerviosa, el cap et recorren les paraules de “i si ho faig malament, i si m’equivoco…”. Però tot i així continues amb un somriure a la cara, fent el que més t’agrada. S’acaba l’actuació creus que ja has acabat tots els teus nervis ja han passat, però no. Baixo corrent cap a baix, i em canvio perquè encara em queda un altre ball, em vesteixo de la nova manera i em maquillo un altre cop. Ara si, pujo cap a dalt i em cau una altra gota suor, i la música torna a sonar i les llums es tornen a il·luminar. Però un cosa comuna que hi ha entre els dos balls, és el gran somriure a la cara que tinc, mentre faig el que més m’agrada, ballar.

Gisela

“Va a ser increíble”, eso es lo primero que dijo Sandra al bajar del avión y poner los pies en tierra alemana. Hay que decir que la bonita frase del primer día quedó eclipsada por unos cuantos “qué asco de cama”, “qué malo está ésto” y “cómo me duelen los pies” con los que Sandra nos alegraba los días. Pero aquella frase, una vez que ya te has ido de allí, se recuerda más que cualquier valoración negativa.

Una larga caminata por el centro histórico de Berlín, descubriendo el palacio rojo comunista y el Check Point Charlie, una visita muy emocionante al barrio judío, el muro de Berlín decorado con grandes y preciosos grafittis, el museo de Pérgamo, justo delante del sospechosamente sencillo pisito de la señora Merkel, Alexander Platz, una triste visita por el campo de concentración de Sachsenhausen, la puerta de Brandemburg (tapada por camiones), el impresionante parlamento alemán… me dejo muchísimas cosas, pero creo que no acabaría nunca.

La palabra que se le pondría atribuir al viaje es “intenso”, pues visitamos muchos lugares y dimos muchas vueltas. Berlín es una ciudad que parece no acabarse nunca, y a mí me daba la sensación de que, aunque ya había pasado por una calle, volvía a descubrir cosas nuevas en ella que la primera vez se me habían pasado por alto: una inscripción en el suelo, una tienda de baratijas y cosas interesantes o una perspectiva preciosa de un edificio que nuestro querido guía nos había mencionado y yo no me había enterado del nombre por intentar hacer una fotografía.

Por cierto, muchas gracias a Martí por sus pausadas, claras e interesantísimas explicaciones (¡deberías dedicarte a la docencia!). Y gracias a Marina, también, que yo no pude escucharla pero valoro la ayuda que nos prestó cuando aquel camarero de un pequeño restaurante no nos entendía ni una palabra y ella acudió en nuestro rescate.

Sé que es un poco tarde para escribir una crónica del viaje, pero el cansancio de los días y la falta de tiempo no ayudaban a que me pusiera a narrar. Siento de corazón, Altés, haberte dejado solo en esto. Como dicen que más vale tarde que nunca, tengo que decir que realmente la frase de Sandra se cumplió y fue un viaje increíble. Con sus “peros”, sus problemas y sus todos, creo que nadie lo olvidará nunca, y en el caso de que alguien olvide algún detalle, siempre quedarán esas preciosas fotos guardadas en un rinconcito del ordenador.

Ana

Ahir vam tornar del viatge de final de curs de 4t d’eso 2012. Va ser una experiencia força interessant i entretinguda.

El primer dia vam arribar a l’aeroport de Berlin desde Barcelona i després directes cap a l’hotel, allà ens van deixar un temps per deixar les maletes en una  habitació, anar al bany i preparar-nos per la sortida que teniem prevista aquella tarda, una petita visita guiada d’una part de la ciutat. Els dos guies eren catalans i fins i tot una era vilassarenc. Jo vaig fer la visita amb la Marina que ens va portar per molts llocs d’interès turístic com el Check Point Charlie entre d’altres. En acabar la visita varem tornar per fi a l’hotel on vam poder descansar a les nostres respectives habitacions. Estàvem distribuits en dos pisos diferents, el  tercer i el setè, jo em trobava al tercer pis i compartia habitació amb alguns dels meus amics, aquesta era tamany bastant acceptable amb vuit llits i un lavabo proveït de vàter, dutxa i pica.
El despertar era potser el que més mandra provocava entre els companys, sentir el despertador a les set i quart i haver-se d’aixecar per arribar a les vuit a l’esmorçar.

Els següents dos  dies van acabar sent gairebé el mateix, pel matí visita amb una mica de lleure i per la tarda més temps lliure fins a l’hora  de sopar. El sopar de l’hotel per a mi era bastant dolent així que menjava un xic del que hi havia, com si fos un primer plat, i més tard em comprava alguna cosa pel carrer. El dijous va ser la tant esperada visita del camp de concentració.  Els barracons i les instal·lacions del camp no semblaven gens estarrifants, però el que amagaven pasaria a la historia com l’holocaust ja que es van matar  milers de víctimes per culpa d’una ideologia que tot i que semblava oblidada, ha tornat a rebrotar una mica en alguna països.

L’últim dia ens van donar temps lliure pel matí per donar una última volta a Berlin i fer els preparatius del retorn a casa. Penso que ha estat un viatge inolvlidable que mai oblidaré.

David

Ahir a quarts de vuit de la tarda arribàvem a l’institut. Cansats però molt satisfets de la nostra estada a Berlín. El balanç general és molt satisfactori, i bona part del mèrit cal atribuir-lo a en Martí, que ens ha fet sentir i comprendre la ciutat (gràcies Martí). Ell i la Marina s’acomiadaven de nosaltres a l’aeroport de Tegel, on a tres quarts de tres s’enlairà l’avió que ens retornà a casa. Era el principi del final d’un viatge que a tots ens havia semblat curt, molt curt.

El matí no podia donar per a gaire: després d’esmorzar, fer maletes, baixar llençols i tovalloles al magatzem de la bogaderia i fer una breu ullada lliure a algun racó de Berlín, fins a retrobar-nos a l’hotel a dos quarts de dotze per agafar l’autobús que ens portà a l’aeroport, això va ser tot (els profes vam fer un intercanvi d’impressions amb alguns protagonistes d’incidents de la nit de comiat, i uns i altres ens vam quedar sense aquesta darrera passejada).

A l’aeroport de Barcelona ens vàrem acomiadar de la Natàlia, que avui ja vola cap al Canadà. Alguns tenien els pares que els esperaven, però la majoria vam agafar l’autocar cap a casa. Ara Berlín ja és al record i a les fotografies que serviran per recordar-nos que hem passat uns dies fantàstics plegats.

Josep Maria

No hi ha hagut sort amb el temps. Bé, com que és una gran veritat que mai plou a gust de tothom, potser caldrà dir que avui no ha plogut al nostre gust. Així que hem pogut passejar com berlinesos normals, és a dir, com si la pluja no ens afectés. No exagerem, però, perquè la pluja ha estat força intermitent.

Metro fins a Postdamer Platz i, a partir d’aquí cap a la porta de Brandemburg. Abans d’arribar-hi, però, ens hem passejat per l’impressionant i laberíntic bosc de monolits de l’Holocaust Mahnmal, immens recordarori dels assassinats al bell mig de la ciutat.

En arribar a la Porta de Brandemburg ens l’hem trobada envoltada d’una super instalació de pantalles gegants, preparades per l’eurocopa. Això no ens ha privat de fer-nos les fotografies de grup corresponents. Després del ritual fotogràfic ens hem adreçat cap al Bundestag, on teníem visita programada. Abans de la visita, però, hem pogut esmorzar i passejar pels voltants.

A dos quarts d’una hem començat la visita al Parlament després de superar les mesures de seguretat habituals en aquests llocs. La cúpula ha impressionat tothom. Hem anat pujant per la rampa espiral amb les nostres audioguies que ens anaven explicant pas a pas els elements del paisatge que anavem veient, entre d’altres la cancelleria on la senyora Merkel va rebent els mandataris europeus per donar-los les instruccions pertinents. Per cert que ahir vam estar davant de casa seva, un edifici ben normal just davant del Museu de Pèrgam.

Després de la visita, hem quedat que teníem la tarda lliure fins l’hora de sopar a les set. Ara ja hem sopat i anirem a la zona de Kreuzberg on hi trobarem música al carrer. Aviam com va!

Fins demà

Josep Maria

Sachsenhausen ha estat el gran protagonista del dia. Després desmorzar, dos autobusos ens han portat fins al camp de concentració/extermini. El trajecte des de l´Hotel ha durat una mitja hora, i en Martí i en Joan (que avui substituia la Marina) ens han guiat a través de la història d’aquest prototip a petita escala dels que havien de ser els grans camps d’extermini nazis. El cel estava ben cobert i el dia ha estat ben gris, de manera que poc després d’iniciar la visita ha començat a plovisquejar i ja no ha parat en tot el dia. Això ha introduit un element d’incomoditat a una visita que hauríem preferit més tranquila, però també ens ha permès prendre consciència de les dures condicions de la vida quotidiana de les desenes de milers de persones que finalment van morir en aquest camp.

La visita ha estat del tot corprenedora per a tots i completava els elements d’història presentats en dies anteriors, però també permetia posar imatges i vivències molt concretes a coneixements de la història recent d’Europa que els nois i noies han treballat aquest curs. Penso que ha estat una experiència realment profitosa.

La pluja ens ha obligat a dinar a l’hotel el pícnic que ens havien preparat (substituia un sopar que ens devien!), i hem quedat de retrobar-nos per sopar a les set de la tarda. Han pogut passejar lliurement sota la pluja berlinesa durant aquestes hores de la tarda.

Al vespre, després de sopar hem fet reunió general per repassar alguns elements que no acabaven de funcionar en la disciplina nocturna, a fi que tothom es prengui seriosament la necessitat de tenir present que no estan sols a l’hotel i que per això estan les normes. Confio que aquesta nit no hi haurà els problemes, petits o grans, que hi ha hagut en les altres nits!

Demà estaria bé que no ens plogués en la nostra visita als monuments més emblemàtics de la ciutat, i que ens poguessim fer unes fantàstiques fotos amb un rerafons ben lluminós.

Josep Maria

Havent esmorzat, metro i (després de les explicacions de la Marina i en Martí sobre la trista i bàrbara històtia i les característiques del mur) passejada intensa pel fragment de kilòmetre llarg de mur decorat per artistes diversos a Mühlenstrasse, ran del Spree, el riu de Berlín. Tothom ha fet moltes fotografies dels fantàstics graffitti. Un autèntic museu a l’aire lliure.

Un cop reagrupats, ens hem endinsat en el peculiar ambient del barri jueu, hem visitat la casa ocupa “Tacheless”, ens hem aturat davant la fantàstica sinagoga del barri i hem visitat el cementiri jueu. Les explicacions sobre la història dels crims del nazisme han estat sempre corprenedores i es notava en el silenci dels oients esgarrifats. També hem pogut apreciar les plaques que, al paviment davant de les seves cases, indiquen el nom, l’edat i l’any i lloc d’assassinat de les persones que hi vivien abans de ser portades als camps de concentració. Els detalls sobre aquest negre episodi en la història de la humanitat ens els han reservat per la visita de demà.

Després de dinar (en un lloc massa turístic) hem fet la visita a l’espectacular Museu de Pèrgam. Indescriptible. Ha agradat molt, a pesar del cansament acumulat. I després de la visita, cap a les quatre (havíem iniciat la visita a les dues), ens hem dispersat, armats amb els corresponents bitllets de transport públic, de manera que cadascú pogués fer la passejada que li vingués més de gust. La cita era a dos quarts de vuit a l’hotel, per sopar. Ara ja hem sopat i els que ho han volgut han pogut sortir a fer una passejada (fins les onze). Molts, massa cansats, han preferit quedar-se a l’hotel.

L’ambient segueix fantàstic i amb moltes ganes de seguir gaudint de la ciutat. Demà serà un altre dia.

Josep Maria

És tard i tothom és a l’habitació. Havíem quedat que escriuríem alguna cosa cada dia i hi havia corresponsals, però s’ha fet tard i val més que descansin, que el dia ha estat prou ple d’emocions. El vol ha estat molt agradable i Berlin ens ha acollit amb una llum fantàstica i una calor notable. A l’aeroport Tegel ja ens esperaven en Martí i la Marina, que des d’aleshores ens han estat acompanyant. En primer lloc fins a l’hotel (Hostel per a joves), on hem deixat les maletes i prou, perquè anàvem una mica amb retard (l’avió no ha estat gaire puntual). Després hem iniciat la nostra primera caminada per la ciutat. No m’hi entretindré, però hem agafat el metro fins a Alexanderplatz i des d’allí hem fet una bona caminada pel centre històric amb les corresponents explicacions de la Marina i en Martí (estàvem dividits en dos grups per fer-ho possible). El trajecte ens ha permès viatjar des del Berlín medieval fins al Berlín contemporani (hem acabat al check point Charlie).

A mitja passejada ens ha caigut al damunt un bon xàfec just davant de la Staatsoper (ens ha protegit una columnata venerable que aixoplugava tots els turistes que anaven passant), però després de mitja hora hem pogut reprendre el camí amb una atmosfera més neta i més fresca. Als volts del check point Charlie han aparegut els primers símptomes de cansament entre el personal i s’ha decidit que ers hora de sopar, així que ens hem repartit pels abundants locals de restauració de la zona, tot quedant a dos quarts de dèu davant les restes del mur. Després en metro cap a l´hotel.

A l’hotel hens ha costat arreglar el tema del repartiment d’habitacions (hi havia una confusió en la informació de què disposàvem, i ho hem hagut de reconstruir tot de nou, amb els nervis i el cansament al damunt). Ha estat l’únic incident que hauria estat millor estalviar-se.

El clima general al grup ha estat molt agradable. S’ho estan passant molt bè tot descobrint una ciutat fantàstica. Demà seguirem. A les vuit tots a esmorzar! Demà una altra crònica, esperem que més elaborada. Auf wiedersehen!

Josep Maria

Hola, estimats nens i nenes, em costa això “d’alumnes”…

Aquí, amb el balcó obert de bat a bat i veient els arbres d’un parc molt bonic, us escric a tots i a totes. També tinc un cola-cao al costat.

Ja sabeu que a la Roser (profe) mai li falten paraules, que us fa riure tant com pot, que és enginyosa, ocurrent…bla,bla,bla. De vegades, jo crec, que va una mica “passada de voltes”…

Quan entra en una aula se li conecta el “xip” d’actuar perquè, vosaltres, el seu públic, us avorriu el menys possible i…els coneixements entrin lliscant per damunt d’espantosos mapes d’Espanya, “Cervantes i el seu germà en un vaixell de guerra”, o jo què sé el que es pot arribar a fer per amor a l’ensenyament –a vosaltres-.

La Roser, profe, també busca a Serrat cantant a Machado, o “aviam si tenim sort i trobem algun quadre del XIX o XX, amb sexe”. Guixos de colors, pissarres electromagnètiques que escriuen soles, “escombrem que això sembla una cort de porcs” “qui ha llençat el tetra-brick del suc???” “Déu meu!!!, però, s’ha dormit damunt la taula ???” I automàticament, la Roser baixa la veu per no despertar al dormilega (no sóc masclista, però acostumen a ser nois).

Ep! No seria just oblidar el dia que a la Roser li surt baba verda per la boca i té una mala llet que espanta: “Què baixis i t’apuntis!!! Què callis.., perquè sí, perquè ho dic jo que sóc la que mano!!!” o “Joder, que de 30 només hi ha tres llibres de lectura!!!!!. I ara què fem? eh? Què fem tota l’hora???? Molt bé, doncs un dictat d’una hora i a joderse”

O els petitons de segon d’ESO que han après amb la Roser, que les paraules es relacionen, entre elles, formant núvols que es dibuixen a la pissarra i que poden ser de colors, com els mandales que tenim amagats perquè ningú sàpiga que quan estem molt cansats: “toca mandala”.

Però, hi ha una altra Roser, que és la que avui us escriu, silenciosa, gens histriònica (teatral), que ha rebut àvidament (amb molta necessitat) totes les mostres d’amor que li heu fet arribar: les fotografies, els encàrrecs, els records, el ram de flors, els bombons… i que us diu que us estima amb tot el cor.

Gràcies “carinyos”, que deia la Tere Buj.

Roser

La veritat és que sembla ahir mateix quan els professors ens van acomiadar de l’escola i ens van dir que ja ens fèiem grans, aquell any érem els més grans i ens sentíem segurs, les classes eren fàcils, les hores passaven ràpid, els dies volaven… Però com sempre tot acaba, i efectivament sense adonar-nos ja ens vam trobar en aquell lloc tan imponent: L’INSTITUT, el primer dia va ser per recordar, érem els més petits i tot ens semblava gran, jo en particular no em sentia gaire segur, sobretot perquè tothom m’havia dit que hi hauria un gran canvi de l’escola a l’institut i això m’espantava molt. Tot i això l’any va passar molt bé.

I al cap de tres anys aquí ens trobem, en el final de la ESO, els anys han passat volant i ara ja estem acabant 4t i a punt de començar el batxillerat!! Ha sigut un bon curs, tranquil, entretingut i personalment un curs amb moltes experiències de tot tipus… Tanmateix també ha sigut un curs per començar a pensar en el futur, cosa que no m’ha agradat gaire, crec que encara som molt joves per pensar en què volem ser de grans i a molts de nosaltres ens costa trobar la nostra vocació.

Ah! i ja em descuidava! La millor part d’estar al final d’aquest curs és el viatge que es fa. Nosaltres hem triat Berlín, jo vaig votar-ho per tant estic content d’anar-hi. El viatge serà per descansar de l’Institut, i sobretot per passar-s’ho molt bé amb tots els amics. El que farem allà serà visitar molts museus, i aprendre molt de la història d’una ciutat molt especial com Berlín. En definitiva ha sigut un any esplèndid i amb moltes experiències!!

Gerard

L’exercici no només és bo per al cervell sinó que també ens pot ajudar a prevenir malalties.

Fa molts anys es va descobrir que el cervell va evolucionant gràcies a l’exercici, i que si tens un ritme d’exercici constant el cervell genera una molècula anomenada BDNF, que és l’encarregada del creixement de circuits entre les neurones, per tant necessita gran plasticitat d’adaptació i també afavoreix la memòria. Però la majoria de la gent no és conscient del que ajuda l’exercici al nostre organisme.

El cos està constituït per òrgans connectats entre si per mitjà de circuits com és el BDNF. Si aquesta molècula es bloquegés també faria un bloqueig entre l’aprenentatge i la memòria; això es podria evitar tenint una practica constant d’exercici, ja que hi hauria una aportació més gran de BDNF i també ens ajudaria a prevenir malalties com; depressions i l’Alzheimer, entre moltes altres.

L’exercici juntament amb una bona alimentació és una combinació perfecta per tenir una vida saludable. Però si no fem cap esport i no exercitem el nostre cos, tenim més tendència a patir malalties cardiovasculars, com per exemple; l’obesitat i la diabetes, però sobretot ens estem perjudicant portant una vida sedentària.
L’exercici juga un paper molt important en la nostra vida diària, ens ajuda a portar una vida sana i saludable i a prevenir moltes malalties.

Daniela

Semblava impossible, però ha arribat el dia… avui, per fi, s’han acabat les classes. Avui ha sigut un dia força estressant, perquè jo havia de fer una recuperació de geologia a la mateixa hora que la resta del meu grup assajaria el treball, per tant havia de fer el examen en el menor temps possible i el millor que pogués.

Al final l’examen m’ha anat molt bé i quan he sortit m’he sentit satisfeta de tot l’esforç dels últims dies a la tarda. Al sortir de l’examen he vist que els meus companys del grup encara no havien començat i per tant he tingut temps d’anar amb ells i així reforçar encara més el treball.

El meu grup i jo érem el últims de la nostra aula en exposar i estàvem molt neguitosos durant tot el dia perquè no sabíem com ens sortiria. El grup que anava just abans de nosaltres anava molt just de temps ja que a la nostra aula i havia un grup més i, per tant, això feia que anéssim més justos de temps. Al final hem fet l’exposició i l’hem acabat una mica tard però just per agafar el autobús.

Ara que ja ens hem tret aquest pes de sobre et sents amb molta tranquil·litat, i ara toca esperar a saber la nota fins el dia 26 de juny, l’espera es farà molt llarga, però marxem a BERLÍN DILLUNS!!!! Això farà l’espera menys llarga i sobretot molt més dolça.

Sara

Bé, ja s’acaba el curs, i ja me’n vaig a Canadà. És estrany. Aquest setmana serà la última de la meva vida que viuré a casa meva no com a convidada.

Mireu: aquest estiu estaré amb els pares, però anirem canviant de cases i vivint en molts llocs, com fem cada any. Quan tornin aquí pel setembre viuré entre la casa dels avis i la casa d’uns amics. L’any següent viuré amb uns altres amics, però tindré més llibertat, perquè estaré vivint el seu pis del soterrani, que té cuina i lavabo i tot. Després, òbviament hi haurà la universitat, que espero fer a Escòcia. Suposo que estaré vivint en els dormitoris de l’universitat el primer any o dos, però amb sort podré llogar un pis amb uns amics a fora del campus més tard.
I més endavant… No el tinc molt clar, però tinc esperances d’anar a un país com Alemanya o els Països Baixos. Potser aprendré una llengua més. No sé.

Tinc moltes ganes per l’any que ve. L’escola és molt bona, i ja conec unes quantes persones que hi van. És clar em fa una mica de cosa -és una escola bastant gran, però em sembla que serà més o menys agradable-. També m’agraden les classes que he escollit. I a més d’anglès i mates, que son obligatoris- faré biologia, arts visuals, història mundial fins al segle 16, estudi dels mitjans de comunicació, castellà, i introducció a la sociologia, la psicologia i l’antropologia. Preferixo no fer batxillerat i concentrar-me en una sola cosa, perquè m’interessen molts temes.

No tinc els sentiments gens mixtos sobre marxar de Vilassar. Porto sis anys aquí, i he estat més temps infeliç que feliç. Però potser això té una explicació. Vaig arribar aquí amb deu anys, i fins als deu any generalment les persones són més contentes que antre deu i setze. Probablement ho hauria passat malament a qualsevol país del món. Hi ha persones que saben fer bé l’adolescència, i hi ha persones destinades a seure a casa, fer comentaris cínics i esperar fins que s’acabi. Jo pertanyo definitivament al grup posterior.

No és que m’hauria preferit no venir- al contrari. No seria la persona que sóc avui si no hagués vingut, i, (per fi), més o menys m’agrada com sóc. No hauria aprés català o castellà, o conegut la gent que he conegut, i probablement no hauria sapigut no tenir problema amb ser sempre la rara.

Aquestes últimes setmanes han estat bastant estressants. Entre els deures, exàmens i treballs, preparar les maletes per marxar, solucionar els problemes dels passaports per anar a Berlin i preocupació per l’any que ve, no puc esperar a arribar a Canadà. És clar que trobaré a faltar Vilassar, però ara ja no em cap al cap.

Natalia

Estimada Cristina,

Com estàs? Què fas? Com va anar el examen que et quedava? La setmana passada, quan t’ho preguntava semblava que t’ho sabies prou bé, així que la pregunta la podríem considerar com a inútil. I per Barcelona, què tal? Clar, et passes els dies a casa del xicot i no sé res de tu!  Ahir vàrem parlar pel Whatsapp però ja saps que les nostres converses per xat no se’n poden dir converses.

T’escrivia aquesta carta sense cap tipus de finalitat, simplement per que m’encantava, i m’encanta, escriure’t cartes i ara feia molt, potser anys, que no te’n escrivia cap. En teoria ara hauria de començar a dir-te tot el que t’estimo, que ets la millor germana del món i totes aquestes xorrades però aquest cop ho evitaré per que ja t’ho començaries a creure.

Simplement vull que deixis la ment en blanc per un moment i que facis amb mi un recordatori dels nostres moments, els moments que ens pertanyen i, que només tu i jo coneixem amb exactitud. Les meves orelles recorden les nostres rialles mentre ballàvem juntes a la teva habitació o mentre tu feies el pallasso. Les meves mans recorden els massatges que et feia les nits que dormíem juntes perquè feia molt de fred. El meu olfacte recorda la teva colònia quan abans de marxar cap a la “uni”, cada matí, em dones un petó. El meu gust recorda els teus espaguetis a la carbonara i seguidament la teva pregunta; els falta sal?!. NO, pesada no, mai els hi falta sal! Els meus ulls recorden les notetes que alguns matins em deixaves damunt la taula desitjant-me sort per l’examen que tenia. Òbviament també recordo les tardes que m’obligaves a anar a aeròbic amb tu i no és un record molt agradable, filla meva.

No vull que creguis que tot això ho faig per que pensis i diguis: oh que mona la meva germaneta petita! No, per res, vull que valoris el que hem estat i el que som. Vull que sàpigues que aquests moments m’han fet el que sóc i que no els canviaria per res.

Ha estat un encant poder-te conèixer, Cris, Criii, Krispy, Antonieta, Burrota, Amiga, Germana.

De la teva  Andrea, Andree, robadora de “bolis”, Tonta del cul; de la teva Germana petita.

T’estimo

Andrea

El cap de setmana passat vaig jugar la final a quatre de Catalunya a Tortosa, amb l’equip UEM (Unió Esportiva de Mataró). La temporada ens ha anat molt bé, hem quedat segons a la lliga, per això hem hagut d’anar a les fases, concentrades en dos caps de setmana. El primer vam jugar les semifinals i les vam guanyar. I el segon la final, vam anar amb autocar ja que era un viatge molt llarg, de 3 hores.

Ens vam enfrontar contra el joventut; teníem moltes ganes de guanyar-lo perquè durant la lliga havia estat un dels nostres rivals, i ens van guanyar els dos partits que vam jugar.

Un cop més no va ser possible, però ens vam esforçar i ho vam intentar fins al final. Tothom ens va felicitar, l’entrenador sobretot, per la gran temporada que hem fet i per quedar sub-campions de Catalunya.

Pau

Ja s’acaba el curs i, amb aquest, els quatre anys de l’ESO. Ara cadascú haurà de decidir si vol continuar estudiant batxillerat, cicles formatius, etc…

Com cada any els últims dies han estat molt estresants, amb exàmens finals, treballs… Sort de la jornada intensiva d’aquesta setmana que ens dóna més temps per poder estudiar i acabar els treballs.

Però ara, ja s’acosta el viatge de final de curs que tant hem esperat. Hem organitzat activitats per recaptar diners, com la venda de llibres per Sant Jordi, la venda de pastissos, l’espectacle que vam fer a la Massa, i moltes coses més, que han ajudat a abaratir-lo.

Em fa molta il·lusió perquè es la primera vegada que vaig a Alemanya. Espero que ens ho passem molt bé i ens quedi un bonic record.

Pau

Ja falta poc per anar a Berlín amb els amics.

Semblarà broma, una de les coses que em fa més il·lusió és pujar a l’avió. De petit vaig pujar en un, però ja ni me’n recordo. Un cop a Alemanya visitarem monuments i farem les típiques activitats que es fan quan viatges a un altre país.

També tinc ganes de veure com serà el lloc on passarem els dies, he sentit a dir que no ens allotjarem em un hotel, sinó en una “casa” per estudiants. Espero que sigui maca, que estigui en bon estat i que disposi de bons serveis, ja que no he gastat més de 500 euros en només visitar monuments i per caminar per un carrer qualsevol, com ho podria fer pel poble.

Possiblement, Berlín serà el lloc més lluny al que viatjaré mai, ja que amb tot aquest tema de la crisi, la nostra generació serà la que estarà més afectada (això diuen). No obstant espero que això no sigui cert i que quan sigui gran pugui viatjar per tot el mon.

Marcos Giménez

Català, castellà, socials, ètica, són moltes assignatures.

Jo la història la trobo avorridíssima, es el que més odio i a sobre amb les ganas que li poso, la professora que no m’ajuda gaire a aprovar i el que em costa, ho veig molt difícil poder aprovar.

Després català, és el meu idioma però m’he adonat que no només l’haig de saber parlar bé, per aprovar, no és que em costi molt, però es que jo tampoc li poso molt èmfasi alhora d’estudiar la veritat, tot i que el professor sí que es comporta molt bé amb mi, jo no ho aprofito i així vaig malament..

Castellà, una assignatura que normalment m’ha anat bé, però quan la professora va haver d’agafar la baixa i va venir un substitut, les coses s’han girat completament i vaig fatal per poder aprovar. I per últim ètica, una assignatura nova que em sembla que encara no sé molt bé de que va, m’haig de posar les piles ja, per això estic escrivint aquest text, per poder aprovar, tot i que no em solucionarà gaire cosa. Ja que es bastant tard per començar a pencar. Però mes val ara que mai.

Guillem