LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Benvolguts professors i professores del claustre:

Em dic Gerard Floriach i sóc un alumne del curs de 4t d’ESO d’aquest centre. El motiu d’aquesta carta és ben senzill: vull donar una opinió sobre uns actes que es van realitzar gràcies o per culpa d’un o d’uns professors (utilitzaré el plural). Aquesta sèrie de professors van incitar a realitzar aquest acte. L’opinió que vull donar a conèixer la comparteixo amb, si fa o no fa, la majoria d’alumnes del que formo part, i és que:

Primerament, trobo que és una falta de respecte i d’educació no llegir la carta que van redactar els representants del curs de 4t en què es demanava poder fer el nostre viatge de final de curs, el qual ens marca una etapa de la nostra vida com a estudiants principalment. En general m’esperava que fóssiu més comprensius. En segon lloc fer-vos entendre que amb aquest tipus de protestes perjudiqueu als alumnes i nosaltres ens sentim com si ens passéssiu la pilota a nosaltres. Seguidament dir-vos que els alumnes no tenim cap mena de culpa de les retallades que s’estan fent en l’ensenyament públic, som víctimes directes igual com els professors. Tampoc tenim cap culpa de que els professors no tinguéssiu unes bones condicions de feina, però no per això heu de prendre mesures com a protesta que afectin els vostres alumnes.

Per acabar, voldria demanar disculpes als professors o professores que s’hagin ofès o mosquejat al no estar d’acord amb mi però remarco i repeteixo que és una opinió personal o fins i tot una ideologia, moltes gràcies per la seva atenció.

Gerard Floriach
4t ESO –A
11-11-2012

Per explicar-vos aquesta historia ens hem de remuntar a finals d’estiu d’aquest any. En acabar l’entrenament de la pretemporada de futbol sala, el Marc, el Ferran i jo. Vam acordar anar l’endemà a la platja amb bicicleta, jo no tenia bici, per això vaig agafar la de l’Estela (la meva germana). Feia un any que aquesta bici no es movia. El dia següent solament vaig mirar que les rodes estiguessin inflades, i ho  estaven. En Marc em va passar a buscar i continuació vam passar per casa el Ferran per recollir-lo, ja que ens venia de camí. Al baixar cap a la platja vaig notar un petit “crec!”, malgrat això vaig decidir continuar sense donar-li més importància. Quan anàvem pel passeig marítim direcció Barcelona l’eix que uneix la bici i el manillar es va mig descollar, jo començava a estar més preocupat. A la platja de Montgat vam parar a menjar uns entrepans, banyar-nos una mica i jugar a futbol. Per allà a les 12 vam decidir tornar. Vam decidir tornar pel mateix passeig marítim, i per Premià a l’altura de la Salle vam decidir pujar fins a les Cisa.Per mala sort el meu pedal va cedir i es va trencar. Anava llavors amb ferro, en el qual va enganxat el pedal. Això implicava fer més força amb els braços, això va provocar que el manillar s’acabés  de desmuntar. Això va succeir al camp de futbol del Premià De Dalt. Al baixar de la bicicleta em vaig tallar amb el canto del pedal trencat em va sortir bastanta sang. Vaig acabar anant fins a casa amb una bicicleta a l’esquena i sagnant. La gent pel carrer em mirava entranyada, havia ser perquè anava sense camiseta, amb una bici a l’esquena, sagnant i com que era estiu estava molt moreno.

Aquesta es la millor historia que m’ha passat en tot l’estiu.

Pau Cuenca

Hi ha persones que el descriuen com un sentiment, d’altres com una sensació… Jo, no el sabria descriure.

Jo sóc molt orgullosa i ho sé, el que mai m’ha dit ningú és si això és un avantatge o un inconvenient per mi. El meu avi sempre em deia:  “L’orgull dels mediocres consisteix en parlar sempre de si mateixos, l’orgull dels grans homes és de no parlar mai d’ells” recordo que deia que el meu cas era el segon, m’encantava. L’orgull mai m’havia causat problemes, fins que fa uns anys vaig trobar a una persona especial, increïble, fantàstica… Em va fer obrir els ulls, sempre quan ens barallàvem em deia que era molt orgullosa. Fins que un dia em vaig adonar, jo mai havia cedit a demanar-li perdó, de cop i volta tot va canviar, jo vaig canviar. Només per aquesta persona m’he empassat l’orgull, per això és tan especial per mi, i sempre ho serà. Últimament crec que li he enganxat això de l’orgull, ja que cada cop es posa més en contra meu. Però d’una cosa estic segura ho solucionarem, passi el que passi.

M’he documentat sobre el tema i he trobat el següent: “Les persones orgulloses solen tenir problemes per reconèixer els seus errors”. El que això no diu és que sempre hi haurà algú al teu costat que et faci obrir els ulls, però mai t’intentarà canviar simplement li agradarà el teu defecte.

Gràcies per tot.

Laura

Temps enrere la telefonia mòbil era una cosa que estava poc desenvolupada, només els més afortunats podien gaudir de tenir un aparell amb el qual es podien comunicar a distancia amb una altra persona. Però avui en dia és molt diferent. La majoria de la gent té un mòbil, amb el qual no només pot parla amb altres persones, sinó que també pot enviar fotos, missatges; es pot connectar a internet, accedir al seu correu electrònic… i tot a partir d’un objecte no més gran de 11×6 cm ( parlant dels més voluminosos).

Els joves d’avui en dia no podem sortir de casa sense tenir-lo a les nostres mans, i si ens el roben, el perdem o simplement se’ns espatlla, ja estem suplicant als pares que ens en comprin un de nou, a ser possible amb internet, clar està. La gran majoria de pares ens renyen perquè estem tot el dia sotmesos dintre aquestes minipantalles, diuen que ens passem l’estona parlant amb els amics i ens importa més el que hi ha a la pantalla de l’aparell, que el que ens envolta. En el fons tenen raó, però és una cosa addictiva que no pots controlar. Si sentim el soroll del mòbil tens la necessitat de mirar-lo. Ara cada vegada més, sobre tot amb el WhatsApp. Ens passem gairebé les 24 hores del dia xatejant amb els amics. La meva mare sempre es pregunta de què parlem, què és tan important que ens té tan enganxats. Però si sóc sincera la major part són converses estúpides, coses que no corren presa i que podries esperar fins l’endemà per explicar-ho amb persona.

També he de dir que a vegades em treu de polleguera això del tenir WhatsApp. Tot el dia el mòbil vibrant: Que si ara et parla aquest, que si ara et parla l’altre… i ja no et dic dels grups, 11 persones en una mateixa conversa, que si et descuides, quan mires el mòbil tens 200 missatges. Però si no el tingués tot el dia el costat donant-me la vara, tindria la sensació de que em falta alguna cosa. És un mal vici, ho sé, però seria incapaç d’estar 24 hores incomunicada.

Mariona Ros.

Avui us volia parlar dels canvis, sí, aquelles coses que estan presents diàriament a les nostres vides, i que vulguem o no, succeeixen i les condicionen en certa manera.

Sincerament, a mi no m’acostumen a agradar els grans canvis. Si una cosa no em sembla molt malament ja m’esta bé, no m’agrada que me la canviin per una millor si no és necessari, per exemple, fa uns dos anys, els meus pares van decidir canviar de casa perquè la nostra estava molt allunyada del centre del poble i per anar a buscar qualsevol cosa sempre havíem d’anar amb cotxe, així, que van decidir posar-la a la venda i quan ja l’havíen venuda en van comprar una al centre del poble, a mi la idea ja no em va agradar perquè havia viscut allà des dels tres anys i hi tenia molts records, li havia agafat molt afecte i sempre m’havia agradat molt.

Total, que al final ens va enganxar la crisi i els compradors es van tirar enrere.Això va provocar que quedéssim amb dues cases comprades i sense saber què fer. Aquí van començar els problemes econòmics però ara ja estem bastant bé. El que vull dir amb això és que mentre alguna cosa no et causa molts problemes és millor deixar-ho com està o en un tres i no res acabes tenint un munt de mals del cap.

Guillem

No us ha passat mai que la vostra mare us crida per l’estat lamentable de la vostra habitació?

És que des de que tinc memòria que cada dos diumenges aproximadament la meva mare sense previ avís (encara que ara ja ens ho coneixem) decideix netejar la casa i evidentment no ho fa sola, obre la porta de la nostra habitació i ens comença a donar ordres de l’estil: recull la roba que t’he plegat, llença els papers que tens a sobre la taula, passa-li un drap a la tauleta de nit… i si veu que no fem cas, comença a escridassar-nos en castellà i aleshores si que ens fiquem mans a l’obra.

A mi personalment mai m’ha preocupat gaire la neteja però sempre he tingut uns límits, els que mai els ha tingut és el meu germà però això és un altre tema. Més o menys sempre havia tingut l’habitació decentment ordenada però aquests últims anys he anat perdent la rutina i cada vegada la tinc més desastrosa per més que ma mare m’escridassi. I és que sincerament ja no m’importa el més mínim.

Això ho dic perquè per exemple, de que serveix fer-se el maleït llit? De què serveix tenir la roba ordenada al armari? Amb aquestes coses vull dir que sí que és bo tenir una higiene decent però que aquest concepte moltes vegades es confón amb l’ordre i són coses molt diferents, el desordre pot semblar una cosa molt bruta però mentre el que estigui desordenat estigui mínimament net tant se val.

Així que ja li he dit a ma mare que els diumenges ajudaré a netejar però que em nego rotundament a fer-me el llit i començo a veure clar que és la decisió que va prendre el meu germà anys enrere perquè la seva habitació no estava bruta, però això sí, semblava que hagués passat un huracà per allà.

En fi, de moment ja tinc un límit fixat, haig de poder entrar per la porta de la meva habitació sense molt problemes.

Guillem

Ara, fa cosa d’un mes, dues amigues i jo vam conèixer a un grup de nois que tenen un any menys que nosaltres. Amb tan poc temps ja podem dir que tenim la certesa de que són increïbles, la veritat. Gairebé cada dia tenen una estoneta per parlar amb nosaltres, si més no algun. Nosaltres cada divendres anem a veure’ls entrenar. Encara que haguem de portar mantes per no passar fred, val la pena, pel simple fet que, quan surtin, podrem passar una estoneta amb ells, per mínima que sigui. També anem als partits quan juguen a Vilassar de Dalt, i és que encara que ens puguem arribar a sentir pesades, el nostre subconscient ens fa anar-hi perquè sap que després hi seran ells amb un bon somriure a la cara. Passem tardes increïbles amb ells, i a les nits que ens reunim les tres per dormir plegades, ens dediquem a trucar-los a les 3 de la matinada perquè s’enfadin una miqueta, ja que després ens acaben perdonant. Quan estàs bé amb un grup de gent ho notes, i llavors és quan reflexiones i dius: no els deixaré perdre mai, a partir d’ara seran els nostres petits però grans amics!
Us estimem molt nois!

Júlia

A veces somos muy injustos con el perdón, hay gente que ha perdonado todos nuestros errores y ha cerrado nuestras heridas, pero nosotros se nos hace muy pero muy difícil perdonar a aquel que hizo algo que nos dolió mucho.
Y digo que somos injustos con el perdón, porque nos gusta que la gente nos perdone, pero no nos gusta perdonar. Supongo que por miedo a que nos fallen otra vez.

A menudo veo y oigo a personas que se suponen que “han perdonado”, pero sus palabras, sus frases denotan que lo que existe en su corazón, es verdaderamente falta de perdón y cariño.

Una persona no es capaz de perdonar a otra si no la han perdonado antes, porque no va a sentir el alivio de saber que está en paz con alguien que le ha fallado y que le da una segunda oportunidad en su amistad, o quizá no.

Cuando nosotros perdonamos a alguien, no tenemos por qué andar sacando en cara lo que nos hicieron todo el rato, en parte porque es pesado, pero ¿acaso no le perdonamos ya?, ¿Por qué andar recordándoselo cada vez si se puede olvidar lo que hizo?, eso es ser injusto y una mala persona, porque no siempre se anda recordando a cada momento nuestros errores como razón para acusarnos y hacernos sentir mal, al contrario, olvidamos nuestros pecados y nos hace nuevas personas.

Emma

El respeto es la base principal para vivir en comunidad, es decir tener en cuenta los sentimientos de la otra persona, aceptar tal y como es. A pesar de que existen diferencias entre dos o más personas, no es simplemente la consideración o la diferencia sinó que implica un verdadero interés no egoísta por la otra persona más allá de las obligaciones explícitas que puedan existir.

A veces fingimos ser amables, seer cordiales o mostrar cierta simpatía con algunas personas en particular para conseguir alguna meta para nuestro interés o para que no se sienta humillado ante todos: en ese preciso momento lo estamos haciendo mal, no nos mostramos tal y como somos

En realidad , a veces confundimos el respeto con los buenos modales o con la amabilidad. Es mejor decir la verdad y no fingir ser amables o cordiales, decir lo que pensamos en todo momento. Eso es el respeto y eso es muy diferente a la amabilidad o a los buenos modales porque simplemente el respeto es aceptar a un ser humano tal y como es o ser tu mismo para mostrar veracidad y transparencia.

En mi opinión, el respeto no es ser simpático o afable, el respeto para mi es un valor muy importante porqué sin este valor todos estaríamos peleando, nos insultaríamos y el mundo sería totalmente diferente, un caos para ser exactos. Nadie estaría en paz. Este valor nos hace vivir en comunidad, nos permite conocer a una persona persona tal y como es.

” Ante un imprevisto enfrentamineto, debo tener bien a punto y afilados mis mejores armas: la educación y el respeto.”
-Albert Einstein-

Stuardo

El 25 de este mes ya hará 9 meses que estoy con Dan, no creo que os interese este tema, pero como me toca escribir algo aquí, prefiero que sea sobre él.

No sé si a muchos os parecerá que nueve meses son demasiado tiempo con la misma persona, pero para mi, se han pasado volando.

No hay un solo día que no piense en él, y creo que no hay nada malo en eso. Ahora es la época de salir de fiesta por ahí, y tal, pero si os soy sincera prefiero mil veces estarme en casa mirando una película con Dan, o ir a cenar a algún lado, que no ir una discoteca con tíos pesados, olores desagradables, gente borracha o que se lo hace para ir de guay y todas esas cosas. No creo que me esté perdiendo nada interesante.

Si la adolescencia pensáis que es solo juerga y juerga, estáis equivocados, es un tiempo de cambios y de conocimiento de uno mismo, y yo ya me he conocido lo suficiente como para saber que lo que quiero es estar con él lo máximo posible.

Puede que de aquí a unos años ya no estemos juntos y que me arrepienta de todo lo que estoy diciendo, pero ahora tengo fe en mis palabras.

Dicho esto, os explicare nuestra historia: nos conocimos en la feria, cabe decir que nuestra primera conversación fue algo estúpida:

Dan: -Hola, quieres piruletas?

Cris: -No, engordan y salen caries.

Dan: -Estas son especiales, llevan en mi bolsillo mucho tiempo.

A simple vista parecía un chico corriente, de esos adictos al skate, y de largas cabelleras sucias, eso sí, tenia los ojos más bonitos que había visto nunca, y no se por qué, pero me gustó.

Nos fuimos conociendo más y más, y vimos que teníamos muchísimas cosas en común, hasta que un día me dijo que había tenido un accidente de moto y que estaba en el hospital. Ahí fue cuando me di cuenta de que era mi mundo. Desde aquel momento hice todo lo posible para que estuviéramos juntos, y al final así fue.

Siempre he estado a su lado, y él al mio. Hemos tenido muchos problemas para poder llegar a ser lo que somos ahora, pero al final, cuando lo veo sonreír cada vez que me ve, y que a cada beso me demuestra lo mucho que quiere, sé que todo ha valido la pena.

Mañana martes comeré con él, y le contaré que he escrito en el blog del instituto sobre nosotros, seguro que se pondrá muy contento, verlo sonreír es lo que más me gusta, sobretodo cuando sé que la razón de su sonrisa soy yo.

Teiubesc Danuts.

Suntem unu.

Cristina

Són les 05:00 i penso que no m’adormiré. És cert que estar davant de la pantalla de l’ordinador no ajuda, i menys mirant pel·lícules que m’inciten a agafar una motxilla, passar a buscar a la Joana, anar-nos ben lluny i oblidar-nos que és diumenge i que demà tenim classe. La crisi dels diumenges…

Estic sobre el meu llit estirada de bocaterrosa, ara són les 06:43. Just davant meu em queda la finestra per on puc veure com es comença a trencar el color negre del cel, s’està fent de dia. Estic perdent el temps com una tonta, com deia Tom Hanks a Forrest Gump: “un tonto es quien hace tonterias”. Exactament el que estic fent. En comptes de dormir m’he pintat les ungles, m’he fet un plat combinat de fruites, he mirat quatre pel·lícules, he ballat una mica, he experimentat amb el meu cabell, m’he ficat a youtube a mirar vídeos sobre l’univers i he acabat desconcertada mirant vídeos sobre l’àrea 51 … Tot això durant tota la nit i amb els llavis pintats de vermell, que em sento més sexi.

Ja són les 07:30. He pensat de sortir a córrer amb la Imma i la Sole, però abans, vull treure una reflexió (que només entendran aquells que hagin vist Monstruos S.A.) sobre aquest escrit tan caòtic: si fes això més sovint, aguditzaria la crisi energètica.

Maria

L’altre dia fent neteja a la meva habitació vaig trobar els meus primers patins, i el meu vestit de la meva primera exhibició. En aquell moment quan ho vaig veure vaig recordar tota la història del meu patinatge. Només recordo que tenia 7 anys quan vaig començar a patinar, i a hores d’ara encara estic practicant-lo.

En aquell moment el patinatge per mi era un simple extraescolar, per no haver de fer futbol o basquet, però avui per avui és una de les coses més importants de la meva vida. Cada dilluns, dimecres, i divendres entreno 2 hores, m’agrada tant que se’m passa volant (encara que si el meu entrenador crida és molt desagradable). Són unes hores en les que desconnecto, només penso en correr i saltar, i quan tinc exàmens és el meu moment de relaxar-me per desprès poder continuar estudiant.

És un esport que mai esperava practicar però a hores d’ara no sóc res sense ell.

Laia

Abans d’ahir la meva àvia em va donar un ensurt gegant: No es trobava gaire bé, i va anar al metge amb la meva mare. Van trucar dient que la metgessa els havia manat anar a l’hospital de Mataró, i un cop allà s’hi van estar quasi tot el dia.

La meva preocupació augmentava cada minut que elles no venien, i havia de fer esforços perquè el nus que tenia a la gola baixés.
I és que la meva àvia no és com les demès; ella és simpàtica amb tothom; encara que es senti cansada, fa bromes; i a la que pot conversar amb qualsevol persona, no calla ni a baix de l’aigua. He tingut l’oportunitat de conèixer tots els seus secrets i detalls de la seva vida, ja que viu amb mi i així fa que tinguem una relació intensa. La veritat és que sense ella la casa quedaria amb un buit molt gran.

Espero que jo de gran, arribi a ser almenys una mica com ho és la meva àvia, i que els meus nets m’estimin tant com jo l’estimo a ella.

Gemma.

Intentaré explicar una cosa que em sembla inexplicable, una gran amistat.

Des del dia que vaig néixer el supersavi ens va destinar a ser més que amigues. Porto des de ben petita amb vosaltres i ens hem anat unint a base de  baralles, aventures, dies i dies juntes… un cúmul de coses que m’han fet créixer i adonar-me de quines persones són indispensables per a mi.

Se’m fa difícil escriure en un full en blanc el que entenc jo com amistat, però el que vull transmetre amb aquest escrit és que realment hi ha persones amb les que connectes i estableix lligams tan forts que t’arribes a sentir part d’elles i viceversa.

Tinc dues explicacions que juntes m’agraden molt i que per mi defineixen l’amistat. En primer lloc diuen que amic prové del grec i que singnifica “sense el meu jo”, amb la qual cosa es considera a un amic com l’altre jo. I en segon lloc, crec que som unes forces fonamentals oposades però al mateix temps som complementàries.

Amb tot això vull dir que sou l’essència de la meva vida, us estimo fins i tot quan us odio.

Joana

Us sorprendrà el títol, ja que no l’he acabat. Però l’he escrit per un simple motiu: cridar l’atenció del lector. Encara us preguntareu de què parlo i perquè hi ha tants. El que vull transmetre en aquest escrit són els sentiments d’un petó. I per això m’he interessat parlar d’ells. Un petó és un acte de tocar amb els llavis uns altres. Igual que en els sentiments. Han de ser de veritat i sempre han de transmetre alguna cosa. Hi ha molts sentiments: de confiança, d’alegria, de benestar, i el que m’agrada més a mi, el de seguretat, etc. Des del meu punt de vista, la seguretat d’un petó és el més important, ja que no tothom té seguretat en si mateix.

Des de ben petita que en dono. Sempre en sortir del col·legi li donava un petó a l’avia o a la mare, perquè eren elles les que em venien a buscar. El petó preferit de la infància era el de bona nit. Quan la mare et venia i et posava el llençol fins que no podies respirar i desprès et donava un petó al front, en aquell moment era quan em transmetia seguretat.

En canvi, els petons d’amor transmeten desig i passió, ja que són petons intensos plens de sentiments. Però no poses el mateix sentiment quan li fas un petó a una amiga que quan li fas a la teva parella, ja que la teva parella és la que et dóna suport en una relació i, en una amiga li transmets desig per conservar-la per sempre.

Judith

Ahir va ser el meu sant, bé, un sant  no és gaire important però com no tenia clar sobre què escriure m’ha semblat que podia parlar d’això.

No vaig fer res fora de lloc, em vaig llevar tard, vaig esmorzar, vaig dinar, vaig sopar, els familiars i els amics em van felicitar (si més no perquè als que no se’n recordaven els ho deia jo) i algun regalet vaig tenir.

Per la tarda vaig anar amb la meva germana i la meva mare a Mataró Parc a canviar uns pantalons i ja que estàvem allà ens vam quedar donant una volta. Al centre del Parc Comercial estaven fen una mena d’espectacle, la veritat és que era molt divertit, hi havia homes disfressats que cantaven i ballaven i al davant hi havia nens petits imitant-los. Em vaig quedar una estona mirant i quan em vaig cansar me’n vaig anar.

Portava setmanes dient-li a la meva mare que em vull fer un pírcing al melic. Ella sempre em posava una excusa perquè no me’l faci, però jo no acceptava un no per resposta, ja que la meva germana se’l va fer a la meva edat i per tant jo tinc el mateix dret de fer-me’l.  Ahir, pel meu sant, vaig aprofitar i li vaig dir “ Mama, ja que és el meu sant podria anar a fer-me el pírcing”, em va sorprendre però em va dir que sí.

Vam marxar de Mataró Parc i vam anar a Premià de Mar a un local on fan tatuatges i pírcings. Em vaig haver d’esperar perquè li estaven fent un tatuatge a una noia. Estaven amb la porta oberta i sentia el soroll de la màquina i apart ho podia veure perfectament, però no volia mirar gaire. Se’m va passar pel cap no fer-me el pírcing però després vaig pensar que el mal seria només un moment i ja està. La meva germana em va començar a dir que a ella li va fer molt de mal i que d’haver-ho sabut no se’l hagués fet. Vaig ignorar els seus comentaris i vaig entrar per fer-me’l. No vaig estar ni 5 minuts. Em va fer una mica de mal però  era perfectament suportable.  La meva germana és una exagerada.

Sílvia

Últimament he estat molt decaiguda, ja que em donava la sensació que les coses no anaven com deurien. Qualsevol cosa que intentava dur a terme no tenia el resultat desitjat i, això, realment em preocupava bastant.

Per una banda, a casa, les coses no anaven massa bé. Sempre estàvem barallant-nos i no ens escoltàvem els uns als altres, per aquesta raó gairebé sempre marxava al llit abans d’hora, sense sopar i enfadada amb tothom.

D’altra banda, al futbol, a part de no parlar quasi amb ningú, tampoc no aixecava el cap, ja que per molt que ho intentés, no hi havia manera que em sortís res: no feia cap passada en condicions, no aconseguia parar cap pilota per fàcil que fos i els entrenadors tampoc m’ajudaven, ja que tenien més coses a fer, fet que em portava a pensar que no havia d’estar allà. A més a més, no sempre tenia l’oportunitat d’anar a entrenar, ja que l’horari de treball del meu pare no ho permet. Tots aquests fets, per insignificants que puguin semblar, a mi m’afectaven i no em deixaven pensar amb claredat. Malgrat no trobar el camí per on havia d’anar sense més entrebancs, jo seguia donant els màxim de les meves possibilitats, és a dir, em seguia esforçant tot el que podia.

Per culpa d’aquests dos motius, el meu estat d’ànim requeia a l’institut i també em semblava que el meu rendiment no era el mateix de sempre. Aquests problemes tenien certa connexió: si el futbol no anava bé, a casa estava enfadada i a l’institut no rendia; si a casa estava enfadada, a l’institut no anava bé i quan anava al futbol tampoc; si l’institut no anava bé, els meus pares m’ho deien i al futbol no rendia.
Per sort, al cap d’uns dies, un d’aquests problemes, el relacionat amb l’esport, es va poder relacionar, ja que vaig parlar amb el president del club i li vaig explicar que tenia problemes amb el transport. Al cap d’uns dies em va trobar una solució: em va dir que el meu entrenador em vindria a buscar i li pagaria per fer-ho. D’aquesta manera el meu estat va canviar radicalment. Gràcies a això he estat entrenant, m’han anat sortint les coses i, per això, em van convocar amb la selecció catalana per anar a entrenar aquest dimecres. Malauradament no vaig poder entrenar, perquè el dilluns vaig anar al metge i em va enguixar el braç.

Jo m’he esforçat i he aconseguit la meva recompensa, que era anar convocada amb la selecció, però, per algun motiu de l’univers, per dir-ho d’alguna manera, no ho he pogut gaudir de la meva recompensa. Espero que aquest tren no em passi de llarg i pugui pujar-hi aviat.

Itziar

Tot comença a finals d’Octubre, quan un amic  em va proposar formar un grup de música. El primer que se’m va ocórrer va ser: “Per què m’ho pregunta si o no tinc ni idea de música?”, però després de una bona estona reflexionant vaig arribar a la conclusió de que era una bona idea. Trobava que era una aspecte positiu el fet de crear un col·lectiu amb tots els meus amics i tocar la música que nosaltres ens agradava. Era un aire diferent al que nosaltres estàvem acostumats.

Tot això em va comportar bastanta feina, ja que havia d’aprendre a tocar algun instrument que m’agradés i em semblés atractiu. El teclat va ser el que comprenia aquests dos termes. Primer de tot, vaig anar a comprar-me’n un gràcies als estalvis. No era el teclat més bo de la botiga, però creia que per aprendre aquell ja em serviria. A mida que va anar passant el temps vaig anar relacionant-me amb aquell nou instrument i vaig anar aprenent pel meu comte. El que feia, bàsicament, era mirar els diferents acords i les notes a través dels vídeos de “Youtube”. També aprenia a través del grup, que ja tenia nom, “A Trenc d’Alba”.

Mig any després d’haver format “A Trenc d’Alba”,  havíem aconseguit interpretar  els nostres primers “mini concerts” en llocs com al Teatre la Massa o l’Institut. Gràcies això, aprenia a tocar en públic i a controlar els meus nervis, perquè no es el mateix que tocar a casa o als assajos.

Actualment, segueixo aprenent per mi mateix, però estic mirant de fer alguna classe per aprendre els conceptes bàsics del teclat, i així, poder-m’ho passar encara millor. De cara el grup, anem progressant de mica en mica. Ja arribem a la desena de cançons composades per nosaltres i hem aconseguit tocar a concerts més importants que els de fa mig any, com per exemple a Mataró. Crec que tots els del grup estem encantats de tirar-lo endavant i tenim ganes d’aspirar a alguna cosa més. Considero que ens falta molta teca per poder arribar lluny, però com diu molta gent, res és impossible.

Pere

Avui, 1 de novembre, he anat amb bici juntament amb el germà del xicot de la meva mare (en Lolo) i el seu cosí. Qui ho hauria de dir, però a Òrrius, tindria una sorpresa:

Després d’una dura ruta per camins rurals, un mal d’esquena insoportable i un fred que arronsa el nas, hem arribat a Can Jordi, el bar on hem esmorzat. En entrar al local ens ha pres nota una noia ben simpàtica. Just quan la noia ens ha servit els esmorzars s’ha obert la porta i he mirat, empès per la xafarderia, com seria la persona. Seria un noi, una noia, un home, una dona? Seria gran petit/a? Era la Lola, la nostra professora de tecnologia de l’any passat, també la meva tutora. En veure-la m’he aixecat, i en veure’m ella ha fet cara de sorpresa i ha exclamat: “Flori!”. A partir d’aquí ha saludat a en Lolo i al seu cosí que han resultat ser exalumnes seus. Ens ha explicat que ens troba molt a faltar, i que troba absurda una de les mesures que s’estan prenent al nostre centre com a protesta contra les retallades; no fer sortides durant el curs 2012-13. Finalment en Lolo ens ha convidat a un tallat a tots, ens l’hem pres, hem xerrat, la Lola m’ha repetit i repetit que estudiés, i hem pres el camí de tornada cap a casa.

Mentre tornàvem hem agafat senders que passen pel mig del bosc (trialeres) i el cosí d’en Lolo ha caigut en un revolt, per sort s’ha fet una esgarrinxada a la cama i prou.

Per acabar he arribat a casa, m’he dutxat, i m’he pres un caldo per entrar en calor.

Gerard

Todo pasó un sábado en mayo del 2010 por la tarde en Mataró en el campo del Rocafonda donde nos habían convocado para jugar un partido amistoso, ya que nuestra liga había terminado, ese día a mi me habían convocado para jugar con los cadetes pero tuve que jugar este “dichoso amistoso”.

El partido empezó, hacía un calor tremendo ese día y el campo no lo habían regado, estaba en la portería intentando de que no me marcaran hasta que hubo un momento en la cual tuve que salir a por el balón, el jugador contrario me venía de cara tocó el balón con la puntita, intenté girar.

Al girar me quedé clavado en el césped y escuche un “CRACK”, ahí me quedé en el suelo sin poder moverme con un dolor tremendo.

Desde lejos oía como todas las personas en el campo se asustaron y esperaban que me recuperase para incorporarme y seguir el partido, pero no pudo ser.

Mi madre se acercó y me pregunto cómo estaba y yo dije que mal. En seguida llamaron a la ambulancia y me llevaron al hospital de Mataró, donde me hicieron una radiografía y según ellos era un esquince, más tarde, cuando ya fuimos por Mutua, resulta que tenía el ligamento cruzado anterior de la rodilla roto y que por edad, en aquel entonces tenía recién cumplido los 14, no me podían operar.

Estuve haciendo rehabilitación en Mataró y me llegaron a dar el alta, pero la mala suerte fue que en un entreno me acabé de partir, y aquí ya……, que voy a explicar, aquí ya empezó para mí el calvario, pruebas y más pruebas, cada dos o tres semanas a Barcelona, un agobio, hasta que por fin el 30 de marzo de este año me operaron en la Quirón, donde estuve un par de días ingresado.

Estoy muy contento con el equipo que me ha operado y creo que es unos de los mejores, el equipo del Dr. Cugat, a mi me operó el Dr. Álvarez, un gran médico y como persona es estupendo.

Eso sí, ya llevo 7 meses operado y todavía no me han dado el alta, he perdido casi dos años de liga, pero estoy en ello y pienso volver a jugar.

Héctor

Com que l’any 2011 no vaig fer bàsquet, abans d’acabar l’escola, vaig anar amb uns quants amics a provar per ser porter de l’atlètic català (futbol sala). Vaig decidir-me a anar-hi perquè em deien que era bo fent de porter. El primer dia d’entrenament va anar bé, vaig sortir força content, però quan hi vaig tornar ja no em va agradar tant, em va semblar molt avorrit, com que era l’últim entrenament de la temporada van quedar “les portes obertes”, per si més endavant volia tornar-hi.

El meu tiet em va dir que no em serviria de molt jugar de porter i més de futbol sala, ja que sóc massa alt, i em va dir que potser hauria de continuar jugant al meu esport: el bàsquet.

Durant l’estiu anava a jugar amb els amics al poliesportiu i la veritat és que m’ho passava molt bé, però jo no crec que fos tan bo.

A principis de setembre vaig decidir anar a provar de jugar a bàsquet a Premià de Dalt. El primer entrenament tenia molta vergonya perquè era l’únic nou que hi havia, el segon dia d’entrenament ja era un més de l’equip i vam començar a fer bromes. Vaig fer dos entrenaments més de bàsquet i dos més de futbol sala i finalment vaig decidir-me pel bàsquet.

Oriol Blanch

Fa gairebé dotze anys el meu pare em va portar a l’hospital força feliç i vaig veure a la meva mare amb algo molt menudet als braços. Amb només tres anyets em van fer seure a una cadira que hi havia al costat d’on estava estirada la meva mare, i em van posar la meva germana sobre meu. Em van deixar decidir el seu nom i desde llavors es diu Marta. La vaig mirar, havia nascut amb uns cabell negres com el carbó, uns ulls grans i foscos, uns llavis menudets i carnosos, la pell era extremadament suau, amb unes manetes d’allò més petites i unes galtes incitants per tocar-les.

Diuen que, per estimar a una persona has d’haver passat moments i temps junts, la veritat és que no comparteixo aquesta idea. Jo sé que des que vaig tenir la Marta als braços vaig sentir un gran efecte, vaig notar de cop que sense ella la meva vida quedaria totalment buida, vaig sentir que ja l’estimava infinitament…

La Marta es va fent gran, ens anem coneixent, aprenem coses bones i dolentes una de l’altra, compartim moments, gustos i idees i a la vegada discutim pel mateix, juguem i estudiem juntes. I el que més m’agrada és explicar-li i ensenyar-li coses, donar-li consells i veure que ella m’escolta amb atenció i se’ls aplica perquè confia en mi, veure com em demana ajuda i sap que en cap moment li fallaré.

L’amor cap a un germà res ni ningú ho canvia i és tant gran que amb paraules no es pot explicar, es demostra amb fets dia a dia.

T’estimo Marta.

Laura.

M’agradava passar l’estona jugant amb les meves gosses i acariciar-les, igual que ara. M’agradava despertar-me i sentir l’olor a xocolata desfeta tan bona que fa la meva mare. M’agradava viure feliç, sense preocupacions i perseguint somnis impossibles però alhora reals.

M’agrada quedar-me a casa els dies de pluja, tapada amb la manta mirant una pel·lícula. Una de romàntica, barrejada amb crispetes i bona companyia. M’agrada la calor que desprèn la llar de foc encesa un dia d’hivern, al mateix temps que la presència de l’ambient càlid que produeix. M’agrada l’olor a benzina i a permanent, tant com respirar bon humor i felicitat vagi on vagi. També m’agrada fullejar un nou llibre que m’acabo de comprar i olorar-lo, pensant amb la quantitat d’il·lusions atrapades en el seu interior. M’agrada llegir.

M’agradaria banyar-me en una piscina i, en sortir, veure-ho tot nevat. M’agradaria poder viatjar a tot arreu on volgués, ja que si pogués, no pararia a casa. Viatjar al teu costat. M’agradaria que mai canviés la felicitat amb la que em rebeu sempre que arribo a casa, Kyara i Ona. Sou genials. M’agradaria que mai perdessis la paciència que tens amb mi a l’hora d’explicar-me tot el que faig malament. Em sap greu, saps que no ho faig conscientment. Gràcies. M’agradaria despertar-me cada matí escoltant el cant dels ocells, al bell mig de la natura.

Simplement, són petits detalls que semblen insignificants, però que marquen la diferència. Petits plaers que la vida et dóna. Si t’agraden, no els desaprofitis, fes el que realment t’agradi sense deixar-te influenciar per res ni ningú.

Xènia Caballero

Aquesta setmana, suposo que la majoria de gent haurà vist per les notícies que al famós ciclista Lance Armstrong li han retirat tots els seus títols per dopar-se. Això és un disgust molt gran cap a la gent que li agrada el ciclisme. Jo no sóc un aficionat al ciclisme, però aquest tema m’ha fet enfadar una mica. El ciclisme ha perdut credibilitat. Ja no se sap si estan nets o es dopen. Quina gràcia té tot això?

Si un s’aficiona a un esport de competició és perquè li agrada sentir l’emoció de la competitivitat i també li agrada veure com de mica en mica els humans van millorant aspectes, com per exemple, la velocitat màxima a la que pot arribar un ésser humà o el temps que triga en fer tot el recorregut. Però si els que han de batre els records els baten però amb ajudes de substàncies no aptes, passa de ser un esport maco a ser una enganyifa.

Això del dopatge ha passat en el ciclisme però pot passar en qualsevol esport. Ara ja no sé si algun esportista es bo o és que rep “ajudes´´.

A mi particularment m’agrada el futbol, i ja sé que hi ha controls d’antidopatge a cada partit. Però si algun dia, al cap d’uns quants anys, m’adono que tot ha sigut una estafa, em portaria una decepció molt gran. Fa pocs anys a la lliga italiana es van comprar partits. Ho van descobrir i un dels millors equips italians va haver de descendir. La pregunta és: Quina necessitat hi ha de fer trampes? I la resposta és molt senzilla, la necessitat de fer trampes ve dels diners que es mouen en apostes. Es mou una quantitat de diners exagerada, i la gent que els té mou fils per guanyar-ne més. Ho fan sigui com sigui.

Per acabar, només dir que quan hi ha diners en joc, les coses perden la seva essència i la seva finalitat, que és la de passar una bona estona veient un esport en que els participants estan en igualtat de condicions.

Marc

Hoy me gustaría hablaros de los libros, esos objetos que para algunos solo son una decoración más para la estantería de su casa y para otros son todo un mundo. Hay diferentes tipos de libros, como por ejemplo: terror, románticos, de aventuras, infantiles, para adolescentes, ciencia-ficción, de auto ayuda, de recetas, etc. Todos y cada uno de ellos son lo mismo, libros, pero con contenido diferente. A la mayoría de adolescentes, a los que les gusta leer, prefieren los libros románticos o de aventuras. Yo prefiero los libros de terror con una pizca de romanticismo, tengo la estantería llena de libros de este tipo.

A muchos de los adolescentes de hoy en día no les gusta leer, si lo hacen es porque, por ejemplo, en el colegio les obligan a hacerlo. Creo que para que te guste leer necesitas un poco de imaginación; leer por leer es absurdo, en cambio, si lees y te imaginas cómo sucede la escena, disfrutas muchísimo más. Cuando una persona lee un libro, puede llegar a sentir emociones hacia los personajes, también se puede sentir identificado con alguno de ellos. Aunque no todo es bueno, algunos libros pueden no gustarte, y cuando un libro no te gusta es difícil de leer.

Hay muchas veces en que la gente comparte los mismos gustos hacia los libros. En mi caso, tengo dos amigas a las cuales les encanta leer, igual que a mí. Compartimos gustos semejantes y siempre nos dejamos los libros y luego los comentamos. Me encanta poder compartir esta afición con ellas.

En conclusión, para mí, un libro no es solo una decoración, es toda una historia que puedes ir imaginando al pasar las páginas. Puede ser larga, corta, feliz, triste… Sea como sea, continua siendo una historia que tú mismo puedes imaginar y sentir a tu manera.

Ruth

Després que aquest estiu hagués volat i que ja haguem tornat a l’escola, sempre estic atent al calendari, buscant aquells dies que hi ha algun pont o festes per apuntar-m’ho. La veritat és que les setmanes em passen més o menys ràpides, però igualment sempre estic desitjant que sigui divendres a l’hora d’anar-me’n a casa.

Una de les coses per la qual les classes se’m passen més ràpides que l’any passat, és el canvi d’horari . Aquest curs no anem a classe per les tardes. Tot i que fem les classes més seguides, i així més pesades, al sortir, tens tota la tarda per endavant. Encara que tinguis alguna extraescolar tens temps de fer els deures o estudiar. Al principi pensava que fer sis hores al matí se’m faria etern, però un s’acostuma, i ara m’està agradant aquest canvi.

No portem ni dos mesos d’escola, per una banda quasi ni m’he enterat, d’altra banda estic desitjant que passin aquests mesos ràpidament per poder tornar a tenir vacances. De moment s’haurà de treballar de valent i donar el màxim per aprovar totes les assignatures, i si es pot, treure notes gratificants. Però bé, seguiré contant cada dia, setmana o mes que passi.

S’ha de treballar per tenir tota recompensa. En aquest cas s’ha d’estudiar durant el curs, per tenir les vacances tranquil·les i no estudiar durant elles. Així que a estudiar!

David Egea

¿Qué es la vida? Muchas personas la viven pero no saben qué es. La vida es un fruto de decisiones que tenemos que tomar. Dependiendo de la decisión que tomemos, ella nos puede enseñar varias cosas. Lo que la vida nos ofrecerá en el futuro es el resultado de lo que hicimos ayer y de lo que hacemos hoy. Así nos daremos cuenta de que un día no es igual al otro.

La vida me enseña a pedir perdón, a soñar, a aprovechar cada minuto, a decir adiós a personas que amo, sin echarlas del corazón y a sonreir a las personas a las que no les gusto para enseñarles que soy diferente de lo que ellas piensan.

He tenido que tomar decisiones, muchas de ellas no me han gustado. He superado y estoy superando muchos obstáculos. A algunos de ellos tengo que enfretarme sola, pero en ninguno de ellos he fracasado. Nunca he desistido por más difícil que sean. Estoy luchando para vencerlos porque sé que no estoy sola.

“No existe un camino para la felicidad. La felicidad es el camino”.

Carla

20 ANYS! Bff… que ràpid passa el temps…

Semblava ahir quan em feies fora de la teva habitació perquè et molestava; o quan no parava de fer viatges de la meva habitació a la teva amb el meu “carrito” de la compra ple fins a dalt de coses teves i al cap d’una estona em venies a buscar cridant i jo sempre acabava plorant, però al que renyaven era a tu per ser el gran; o quan em venies a buscar a patinatge a l’hivern que era tot fosc i em posaves la cançó de la niña del exorcista perquè sabies que em feia molta por, t’amagaves, jo sortia corrent i tu venies darrere meu perquè no li digués res a la mama; o de qualsevol tonteria per la que ens enfadàvem.

No sempre estàvem enfadats, clar. També em feies riure molt i em protegies: sempre em deies que ningú es podia ficar amb mi, que això només ho podies fer tu, i jo em preguntava que què més donava si ho feies tu o un altre, si era el mateix!

Ara les coses tampoc han canviat molt: ens seguim barallant, suposo que, com tots els germans. Però ara estem molt més junts que mai, i sé que més que un germà també et puc considerar amic.

No t’ho dic gaire sovint però t’estimo molt!

Felicitats Ernest,

Carla

La nostra societat ha establert dies internacionals gairebé cada setmana per recolzar desgràcies, esdeveniments internacionals, etc.

Fa uns dies, va ser el dia Internacional del Càncer de Mama, aquest càncer es basa en el creixement desenfrenat de cèl·lules malignes en el teixit mamari.

Trobo bé que hi hagi un dia internacional per recolzar a totes les dones que pateixen aquesta malaltia, però… què passa? Qui se’n recorda d’elles la resta de dies de l’any? Penso que les úniques que se’n recorden d’elles són familiars, amics o persones properes a gent amb aquesta malaltia.

Fa 3 dies va ser l’aniversari de la meva tieta. Ja fa quatre anys que és morta degut al maleït càncer de mama. Malgrat això, era una dona alegre, en cap moment perdia l’esperança, tot i que sabia perfectament que estava molt malalta, va afrontar la malaltia amb molta positivitat i amb cert humor, ja que, a ella, li ajudava prendre’s-ho així.

Jo baixava gairebé cada dia a casa seva, parlàvem, fèiem deures, m’ajudava a estudiar, escoltàvem música i moltes més coses. Encara recordo la brillantor dels seus ulls quan estàvem juntes. Desafortunadament també recordo quan vaig rebre la trista noticia de que havia marxat. En aquell moment, em van passar mil i una coses pel cap, tot el que no li havia dit i tot el que ens quedava per fer.

Ens passem els dies trobant-li problemes a tot, el problema de no saber quines arracades escollir, el problema d’escollir entre carn o peix… de debò, això és un veritable problema? NO importa si avui em poso les arracades de perles i demà els aros, NO importa si avui menjo carn i demà peix. El veritable problema és seguir deixant que passi el temps. Temps va ser allò que ens va faltar a la meva tieta i a mi per fer tot allò que no havíem fet i a mi per dir-li tot allò que no vaig dir-li.

Hauríem de centrar-nos en valorar molt més tot el que tenim, i sobretot, aprofitar el moment ja que NINGÚ sap on estarem demà. Fes-ho tot, digueu-ho tot, així evitaràs tenir l’amarg pensament de “tot el que no vaig fer”, “tot el que no vaig dir”.

No et passis els dies trobant problemes a tot, perquè l’única cosa que passa és la vida.

Lídia

L’estiu de l’any passat, la colla vam proposar d’anar a Tossa, a la costa, a passar uns dies. Però no vam poder-hi anar per diversos problemes. Aquest any, ho vam tornar a proposar, i aquest cop, es va cumplir.

Ens vam aixecar ben d’hora, per agafar un autobús que ens portaria al poble de Tossa. Allà ens allotjariem en un apartament d’un amic. Quan vam arribar a l’apartament, deixàrem les coses i vam começar a planejar les activitats que faríem.Teniem moltes coses al cap per fer: anar a la platja, anar al castell, donar una volta pel poble, etc.

El primer dia només fèiem que comprar: el menjar, algun detall a les botigues… Ens vam passar la tarda a la platja i per la nit, després de sopar, a donar una volta per el poble. El dia següent ja seria diferent. Teniem moltissimes coses a fer. Al matí anar a la platja a jugar a voleibol i després a dinar era una bona proposta. Passejar pel poble, sempre era agradable, estava tot tranquil. Per la tarda d’aquell dia, aprofitar-la al màxim seria l’important, ja que l’endemà al migdia tornàvem cap a Vilassar. Vam passejar pel poble, pujàrem al castell a fer-hi una ullada. Hi havia molta gent allà al castell, ple de turistes. Després de sopar, vam passejar per la platja i vam trobar un hotel on hi havia una festa. Ens acostàrem i passàrem la nit allà. Finalment, vam anar a l’apartament i a dormir.

Tant bon punt ens vam llevar, recollírem tot l’equipatge per esperar els pares que ens venien a buscar en cotxe. Vam tenir temps d’anar un ratet a la platja. A les 12 del migdia aproximadament vam partir cap a Vilassar.

Aquesta experiència ens ha ajudat a tots a ajuntar-nos més i ser més bons amics. D’amics de veritat n’hi ha ben pocs, els de veritat, són els que sempre estan allà, encara que no els hi demanis. Jo, agraeixo tenir-ne més d’un.

Dídac

Acabo de veure un vídeo que m’ha deixat del tot astorada. Una noia, l’Amanda Todd, de Canadà, es va suïcidar el dia 10 d’octubre d’aquest any. Me’l va passar la parella del meu pare ara fa una setmana, però m’havia fet mandra mirar-ho i ara me’n penedeixo. El vídeo està fet per l’Amanda, que té 15 anys, i explica la seva història amb trossos de fulls. Hi ha molta més gent que ha fet saber la seva història pel Youtube, amb aquesta tècnica, però just aquest és el que he vist avui i del que vull parlar.

No coneixia a l’Amanda, i possiblement ningú dels meus amics tampoc. Potser no era la millor persona del món, potser no m’hagués caigut bé o per contra haguéssim sigut molt bones amigues, però no crec que ningú que la conegués hagués pensat que això acabaria d’aquesta forma. No puc evitar pensar que si les persones que la jutjaven, la criticaven, li feien bullying i li deien barbaritats haguessin pogut saber que es suïcidaria, o la història que tenia, no haguessin actuat d’aquesta manera. No pot ser que desitgessin la mort d’aquesta noia realment, perquè mai van pensar que podria passar realment. Recomano que es vegi el vídeo, ja que fa pensar, fa que inevitablement comparis els teus problemes amb els de la noia i et deixa amb la sensació de que s’ha de seguir endavant tot i les dificultats de la vida.

Valentina

Cuando soñamos solos, solo es un sueño. Pero cuando soñamos juntos, el sueño se puede convertir en realidad. El futuro, desde mi punto de vista pertenece a aquellos que creen en la belleza de sus sueños, si, el mundo esta en manos de aquellos que tienen la valentía de soñar y correr el riesgo de vivir sus sueños. Perder el tiempo soñando con la persona que quieres ser, es desperdiciar  la persona que eres. Si de algo nos tenemos que sentir dueños, no es de la vida que vivimos, sino de nuestro sueño. Desde mi punto de vista, cuando perdemos un sueño envejecemos, no cuando se nos arruga la piel. Cuando ya no perseguimos un sueño es cuando nos rendimos, dejamos de luchar por aquello que queremos conseguir. Eso es quedarse quieto, envejecer de manera tonta. Nunca hay que olvidar que un sueño en el que no hay objetivos es un sueño olvidado. Hay que luchar por lo que uno quiere y lo que uno siente, así el sentimiento de ser joven siempre permanecerá dentro de nosotros. Espero que con este escrito, se reflexione sobre la fuerza que puede llegar a tener el simple hecho de tener un sueño, sea lo que sea, sea fácil o difícil, no dejes que nada ni nadie te desilusione, lucha por ello, si realmente sabes que eso te hará feliz y te dibujará una sonrisa en la cara, ¿por qué no hacerlo?.

Todo esto viene al caso, de que hace un par de años, un familiar mío, muy cercano murió, así sin más. Es un golpe duro, muy duro, del cual uno no se levanta en dos días, sinceramente pienso que nunca se consigue levantar uno del todo, el hecho siempre queda, lo que sí se puede hacer es buscar un SUEÑO, proponerse tener algo que te haga tirar hacia adelante, levantar la cabeza y luchar. ¿Mi sueño? Ser feliz. ¿Lo cumpliré? No lo sé, no siempre se puede ser feliz, habrán momentos en los que lo seré mas, y momentos en los que menos, pero lo que si que sé, es que voy a hacer todo lo posible por conseguirlo, voy a LUCHAR por ello, y pienso es que todos tendríais que hacer lo mismo que yo. Recordad: Nunca hay nada que no podamos conseguir, si nos lo proponemos, siempre, podremos lograrlo.

Ariadna Mañé

Me gustan los Lunes. Muchos pensaréis que tendrían que estar prohibidos, que son como un castigo por todo lo hecho el fin de semana y otras frases ingeniosas. Estoy de acuerdo, el lunes es el día internacional del mal humor, claro está. Pero a pesar de todo, me gustan estos días. Y es que cada lunes por la tarde me junto con dos amigas para ver, por Internet, nuestra serie favorita. Es como un trato que, sin darnos cuenta, hemos pactado. Y, sin saber por qué, cuando este trato o rutina (como te apetezca llamarlo) se rompe, te das cuenta de que lo necesitas. Te das cuenta de que una vez te acostumbras a una cosa, por tontería que sea, ésta resulta esencial en tu vida.

Yo podría mirar la serie todos los días por mi cuenta, no me falta ni tiempo ni ganas. Seguro que acabaría antes, podría contarles el final de la trama a mis amigas, “chafarles” la historia y quedarme tan ancha. No niego que tendría gracia, pero ese no es el objetivo, ya que la idea surgió porque queríamos hacer cosas juntas. Además, cuando asociamos una determinada cosa a un determinado día, a una determinada hora, con unas determinadas personas, ya no hay vuelta atrás (o sí, pero el caso es que no quieres que haya vuelta atrás).

Volviendo a los Lunes, posiblemente ahora entendáis por qué me gustan, o posiblemente no. La cuestión es que una tradición insignificante que puede durar como mucho dos horas (en los casos, últimamente frecuentes, en los que miramos tres capítulos seguidos) me sirve para estar animada durante todo el día y eso me sienta bien.

Laia

Quan som petits, acostumen a ser uns pobres innocents que ens empassem tot el que ens diuen, com ara que el Pare Noel baixa per la xemeneia i deixa regals sota l’arbre de Nadal i també que té uns rens màgics que poden volar.

Des que era un marrec que anava a primària que no em crec pas això de la màgia, al igual que tampoc em crec que Déu va formar l’univers.

Quan anava al “cole” ja feia religió, i sempre llegíem parts del nou testament. La veritat és que aquelles historietes escrites pels apòstols de Jesús eren bastant avorrides, i sempre estaven parlant del mateix.

Mai m’havia interessat la religió fins ara, que tinc un punt de vista diferent de veure les coses a diferència de quan anava a l’escola.

Penso que realment Jesús sí que va existir i que era una persona amb molts coneixements, però segueixo pensant que és inútil anar a l’església a resar, simplement és que la gent necessita creure en alguna cosa. Però em fa la sensació que això de les esglésies és simplement un negoci que es va enginyar el govern durant l’època de l’edat antiga que també servia per controlar la gent i perquè tothom tingués els mateixos ideals.

A més a més la gran majoria de les guerres s’han produït per culpa de les religions. I la veritat és que tots hauríem de tenir una mica més de respecte amb les altres religions encara que hi hagin coses estúpides (sense ofendre) com la de no poder menjar porc, i també respecte de la gent que creu a la que no creu, com jo.

Però definitivament encara que em vulguin rentar el cervell amb això de les religions i de coses que no s’han demostrat, com ara l’existència de Déu, seguiré pensant que no existeix, per tant jo no em considero de cap religió.

Pol

L’amistat és una de les coses més importants a la vida. Les meves amigues i jo, ja fa més de quatre anys que ens coneixem i estem juntes. Totes estàvem molt unides, fins aquet estiu.
Durant aquestes vacances hem tingut algunes diferències, de forma que ens hem distanciat bastant. Independentment, cadascuna dins del grup s’ha buscat una mena de “millor amiga”. Jo he passat tot l’estiu amb ella, i la veritat no podia haver demanat un de millor. Tenim moltes coses en comú (només cal que us digui que hi ha vegades que diem exactament el mateix i a l’hora), quan estic amb ella totes les meves preocupacions i pensaments marxen, no sé com s’ho fa però sempre em treu un somriure gegant. És perfecte de cap a peus, amb les seves virtuts i els seus defectes, les nostres tonteries i bogeries són úniques igual que les cançons i les tardes juntes. Si és amb ella tot surt bé. És la millor persona que podria haver trobat, i sé que sempre, passi el que passi estarà al meu costat i no cal dir que jo estaré al seu. Li dedico aquesta carta perquè s’ho mereix i no vull que canviï mai.
Finalment tot el grup s’ha tornat a unir, i això és el millor que podia passar. Però ella segueix amb mi, i li dono les gràcies per tots el moments que hem passat, i els que ens queden. Sense ella res seria igual, ho és tot.
T’estimo massa!
Laura

Benvolguts futurs lectors del meu escrit, he decidit que en el meu primer text parlaré d’un tema que la gent que té germans grans entendran i em comprendran. Perquè els pares ens comparen sempre amb els nostres germans?

Començaré fent una pregunta de la cual cap persona que té un germà o una germana gran coneix la resposta, i vet aquí la pregunta: per què sempre ens esteu comparant amb els nostres germans grans? Aquest és un tema que em fa molta ràbia. Estic fart dels comentaris típics com “ta germana ha tret tot notables i excel·lents, a veure si aprens”. És que potser no veieu que nosaltres també fem coses bé?

Però aquestes coses els pares no les veuen, o no les volen veure, que també pot ser…
Sense anar més lluny, l’altre dia vaig fer un examen, el qual em va anar força bé, i estava desitjant arribar a casa, dir-li la nota als meus pares, rebre les seves felicitacions i que així fos un dia rodó. Però això no va passar, el que va succeir de veritat va ser, arribar a casa, vaig esperar a que estiguessin els dos presents per donar-los la notícia. Quan vaig sentir la porta em vaig aixecar del sofà amb la intenció de deixar-los bocabadats amb la meva nota, ja que no estan acostumats a aquestes notes venint de mi, però la seva resposta em va deixar no va ser la resposta que jo esperava, sinó que em va dir: “la teva germana treu aquestes notes a tos els exàmens que fa, no només a un”.

Aquesta resposta em va cabrejar molt i va ser quan em vaig sentir inspirat per començar a escriure aquest text expressant la meva opinió, i si algun pare o mare llegeix aquest escrit, siusplau! No ens compareu més!

Manel Rodríguez

Per fi ja tinc el carnet de ciclomotor! Després de 2 mesos, ja sóc apte per poder circular.

El meu pare, des de principis de juny em deia que m’apuntés a l’autoescola i començar a estudiar per l’examen teòric. Com que encara hi havia escola, vaig pensar que me’l trauria amb més tranquil·litat durant les vacances d’estiu. Vaig quedar amb dos amics que el setembre ens apuntaríem tots tres, i així ho vàrem fer. Després d’unes quantes setmanes anant a l’autoescola i fent uns quants tests, finalment el dia 7 de setembre vaig pujar a l’examen teòric. El vaig aprovar a la primera. El que no em va anar tan bé va ser el pràctic.

El primer dia de pràctiques anava una mica espantada, ja que era la meva primera vegada que agafava una moto. No va anar tan malament com em pensava, però encara havia de practicar molt. Anava tranquil·la, havia de fer set pràctiques abans de l’examen. Un cop totes fetes, ja estava preparada. El primer cop no el vaig aprovar, els nervis em van jugar una mala passada. Són coses que passen. El segon cop, per sort, vaig aprovar. Tenia moltes ganes de poder anar amb el cotxet, que els meus pares m’havien regalat pel meu aniversari.

Aquella mateixa tarda, vaig trucar a l’autoescola per preguntar quan em donarien el carnet provisional. Em van dir que tardaria una setmana aproximadament. Efectivament ahir em van entregar el provisional, així que no hauré d’esperar més. Ara ja tinc molta més independència amb el meu cotxet, i no farà falta que molesti més als pares, demanant :
– Em podeu portar al camp de futbol? He quedat allà amb els amics.

Mariona.

La noche antes de ir al instituto la pasé en vela, pensando cómo serían los profesores y con qué compañeros iría. Estuve mirando la televisión hasta tarde por lo nervioso que estaba y así, poder coger el sueño. Sonó el despertador, me levanté nervioso y ansioso a la vez. Cuando acabé de almorzar, hacerme la mochila, vestirme y lavarme los dientes, abrí la puerta y me fui a buscar a mis amigos. Por el camino estábamos andando y hablando a la misma vez cómo sería todo. Entré por la puerta y lo primero que hice fue observar el edificio y a la gente que me rodeaba. Escuché el timbre, subí por las escaleras y no sabía dónde ir, finalmente encontré la clase junto con mis amigos. Entonces un profesor al cual había visto antes en la entrada, pasó por la puerta y nos dijo que él sería nuestro tutor. En la primera hora estaba comentando todo el funcionamiento de las clases. De lo que me acuerdo más de aquellos momentos, era de la presentación que nos hizo hacer delante de los compañeros. Las otras horas fueron más de lo mismo, el profesor entraba y se presentaba. Todo el día iba perdido cada vez que nos tocaba cambiar de aula. La última clase se me hizo larguísima pensando lo que le iba a contar a mis padres del mi primer día de instituto.

Pol

Des de ben petit que m’ha agradat anar amb una càmera per aquí i per allà, buscant una escena per poder fotografiar i al cap d’un temps observar-la, recordar aquell moment i somriure. És una passió que ningú m’ha ensenyat, ningú m’ha obligat a agafar una càmera i fer una foto, sinó que he sigut jo qui, de mica en mica, m’he anat endinsant dins d’aquest món. Però aquests últims mesos, ha incrementat el meu entusiasme per aquesta afició.

Deu fer cosa d’un any, que per Nadal, em van comprar un iPod, i durant els primers dies, com és normal, el vaig estar utilitzant les vint-i-quatre hores del dia, descargant-me un munt d’aplicacions. Va ser així, com vaig conèixer Instagram, una aplicació on tú tens un perfil i vas publicant les fotografies que vas fent i veus les que penja la gent arreu del món. Al principi no li vaig donar importància, i es va quedar allà, guardada dins la memòria del meu iPod sense donar-li cap ús. Però com tot, sempre torna. Deu fer cosa de tres o quatre mesos, que vaig obrir l’Instagram per veure com anava tot allò després de tant temps en desús. Va ser llavors quan vaig començar a veure que dins d’aquella xarxa social, hi havia gent amb molt de talent, amb unes fotografies que em van encantar des del primer instant. Llavors, vaig intentar trobar alguna escena que pogués fotografiar i publicar en la meva galeria. Però aquí a Vilassar de Dalt, no hi vaig trobar res.

Al cap d’un temps, els meus pares em van dir que aniríem deu dies de vacances a Menorca. Aquella era l’oportunitat perfecte per començar el meu projecte com a fotògraf principiant, vaig pensar. Platges de sorra blanca, aigua cristal·lina, i un munt de bonics paisatges on hi podria treure alguna cosa que em servís. En vaig treure bones fotos, les vaig editar una mica, i les vaig penjar al meu perfil. Aquell va ser el meu començament com a Instagramer.

Avui dia, encara segueixo buscant fotografies per poder-les mostrar a la gent. Busco en antics àlbums de fotografies que vaig tirar en antigues vacances i altres sortides, i ric, veient les pèssimes fotografies que tirava fa un o dos anys. A hores d’ara encara em queda moltíssim per aprendre, moltes fotos per fer, i llocs magnífics per visitar, però intento millorar dia a dia, per així intentar en un futur, poder-me dedicar al que més m’agrada, la fotografia.

Arnau

Fa dos anys es va crear una aplicació per telèfons mòbils molt senzilla, que envia missatges de text a través d’internet, el WHATSAPP. Aquesta aplicació ha creat una revolució de la comunicació per escrit a tot el món.

Aquesta aplicació ha sigut la que ha tingut més èxit en tota l’historia, ja que 1.388 milions d’usuaris l’utilitzen només a Espanya. Permet enviar imatges, vídeos, notes de veu, contactes, la teva localització desde qualsevol part del món i evidentment missatges de text, es com un chat d’ordinador però al mòbil.

Generalment es va crear per missatges d’empresa però la gent que el té l’usa per comunicar-se a totes hores de manera corrent. S’ha convertit amb la “joguina” de la meva generació i la gent fa un gra massa del seu ús. Estem tot el dia connectats al mòbil.

Guillem

L’any passat vaig conèixer una persona realment increïble, volia descriure-la a ella però possiblement tothom qui llegeixi això ja la coneix. Per tant m’agradaria presentar-vos a la seva mare, que pràcticament podria dir que són iguals.
El curs anterior, quan vaig agafar confiança amb la noia, em va explicar que la seva mare estava malalta de càncer de pàncrees però que no avançava i no hi havia motius per preocupar-se. Malauradament el dia del aniversari de la nena li van donar la maleïda noticia que a la seva mare li quedava poc temps…
Per aquesta raó vull descriure fins l’últim detall a la seva mare, la Mariel, perquè qui no va tenir la oportunitat de conèixer-la, la tingui ara.

Sincerament la vaig tractar quan ja estava bastant malament, però es veia en la seva manera de parlar i els seus ulls plens d’orgull en mirar la seva família, que no es rendiria fins el final.
Els seus cabells eren llargs i negres però en ser arrissats semblava que eren curts. Els seus ulls eren d’un to marró molt fort però tot i així no deixaven de ser clars i nets. Els seus llavis sempre estaven en moviment davant la televisió, fent ganyotes estranyes i alhora divertides. Treballava d’advocada a Barcelona i sempre que anava cap allà en bus se’n portava a la meva millor amiga, la qual li explicava totes les seves novetats i petaven la xerrada. De fet, una de les coses que li agradava més a la Mariel, eren aquests moments, els que passava al cantó de la seva filla: el 28 d’aquest mes, farà un any que les dues plegades se’n van anar a França. La veritat és que han passat moltes rialles juntes: com quan la Mariel va comprar una truita de patates per dinar a la seva nena, dient-li que l’havia cuinat ella. Una de les qualitats de la meva companya és ser molt intel•ligent i ,evidentment, es va adonar de la mentida gràcies a que aquell menjar tan bo, portava ceba i la seva mare no li posava pas, ja que no li agradava. Una altre hobby que tenia la Mariel era la jardineria, tot eren flors per aquí i per allà, però donaven un toc alegre a la seva acollidora casa del poble( tot i que ella li agradava més la ciutat).

Li ensenyava als seus fills que no tot s’aconsegueix plorant i queixant-se: una vegada, al centre comercial, la meva amiga de petita es va tirar el terra fent un escàndol exagerat perquè la seva mare no li volia comprar una joguina. Aquesta va reaccionar imitant-la, cosa que va fer que la nena s’aixequés immòbil pensant en el que acabava de passar. Però no sempre utilitzava aquesta tàctica : un dia, la sopa va ser rebutjada per la meva companya i la Mariel li va preparar un bistec, però ella tampoc el va voler. La última opció va ser una truita a la francesa i com que va ser descartada , la Mariel va agafar la truita i li va tirar a la cara. En canvi ara la noia és tan llaminera quasi com ho era la seva mare.

La Mariel era molt tossuda, i a vegades s’enfadaven per qualsevol tonteria, però amb una abraçada ja s’ho deien tot inclús perdó, perquè s’estimaven i s’estimaran. Per molt que a partir d’ara serà una mica més complicat.
T’estimo molt Valentina.

De la noia del gronxador.

Gemma

Desde bien pequeña me ha gustado la moda, y quisiera dedicarme a eso, ser una diseñadora famosa que viaja por el mundo haciendo desfiles, y que la gente mas rica se pelee por mis conjuntos.

Cuando acabe el instituto en vez de seguir en Bachillerato, me iré a Barcelona a hacer un modulo de diseño textil, así podre cumplir mi sueño, lo tengo muy claro, y creo que es la mejor opción si quiero dedicarme seriamente a esto.

El verde y el rojo son colores complementarios, pero eso no significa que queden bien juntos.

Recuerdo cuando jugaba con los recortables, que había una niña en ropa interior y a su lado muchas prendas variadas, para que lo cortases y se lo enganchases a tu gusto, siempre estaba jugando con eso. Cuando estaba sola en casa, cogía la ropa de mi madre y la combinaba de forma como si fuera una diseñadora que tiene que vestir a sus modelos para el gran desfile. Mas tarde, cuando los ordenadores se pusieron de moda, empecé a visitar paginas donde había juegos en los que se tenia que vestir completamente a una chica para una cita, o una cena, o para una noche de gala, me pasaba horas jugando y jugando y no me cansaba, incluso ahora si no tengo nada que hacer vuelvo a esas paginas a jugar.

Puede que el negro y el azul marino se parezcan, pero no hacen buena pareja.

No puedo mirar a una persona sin antes pensar si lo que lleva puesto es lo adecuado o le hubiese quedado mejor otro tipo de tejido o color.

No sé si dedicarme a esto me asegura un buen trabajo tanto económico como social, pero es lo que me gusta y lo que quiero hacer de verdad.

Cristina Sirvent.

Cómo he escrito en el título, tengo una amiga que lo es todo para mi. Siempre le doy las gracias por todos los momentos que hemos compartido, momentos llenos de sentimientos, secretos, risas y sobretodo por escucharme y aconsejarme. Ella es increíble y lo que admiro más es su generosidad. Siempre está dispuesta a ayudar a la gente. No quiero que cambie por nada del mundo, porque es una persona maravillosa a la que nunca olvidaré. Me ha apoyado siempre. A veces hemos tenido pequeños roces pero al fin y al cabo, siempre nos hemos perdonado. Ella es la persona que me saca una sonrisa cuando más lo necesito. Mi carácter no es le mismo que el de ella, pero siempre intenta que yo esté bien por muy mala que sea la situación. He estado siete años a su lado, y desde el primer momento que la vi, supe que ella sería especial. Quiero que sepa que estaré siempre a su lado, en los buenos y malos momentos.
Ella ha sido la que me ha dejado una huella en el corazón y por eso le he escrito esta carta hoy. Gracias por todo lo que haces por mi. Ella es mi amiga Valentina.

Te quiero mucho.

Judith

Per a mi, els amics són persones amb les quals pots confiar per explicar-los qualsevol cosa, tan si és bona, ja que et diran que estan d’allò més contents i que els hi encanta que estiguis bé, com si és dolenta, ja que t’animaran, t’ajudaran a solucionar els problemes i et donaran suport. També et poden fer passar una tarda d’allò més divertida. Un moment avorrit es pot convertir en un de ben entretingut. Amb la més mínima cosa et fan riure i a vegades et fan saltar les llàgrimes d’emoció ja que te n’adones que a tothom li agradaria tenir a gent amb la que pots compartir moments únics. Tothom hauria de tenir la oportunitat de poder gaudir aquests petits instants tant meravellosos almenys una vegada.

La meva colla i jo tenim moments per tot. Moments de riure, de cantar, de mirar pel·lícules terrorífiques i morir-nos de por, també de romàntiques o drama que provoquen que alguna llagrimeta llisqui sobre les nostres galtes. També vivim moments més avorrits com ara estudiant, però que sempre hi ha alguna coseta que fa capgirar la tarda i que acabem rient com és de costum. Però quan és moment de posar-se amb més serietat i ajudar a qui faci falta, sempre hi ha la disposició d’aquelles persones que realment t’estimen, aquelles a les quals sí que els hi podem dir amics.

Per totes aquestes persones que es fan estimar tant dia rere dia i que et fan passar moments increïbles, SOU ELS MILLORS!

Júlia

A finals d’aquest estiu, un dia d’aquells en que et trobes a casa sense fer res però amb ganes d’aprofitar el poc estiu que et queda i de fer coses que no havies fet durant l’estiu. Vaig decidir que allò no podia seguir així, per tant, vaig agafar el meu mòbil i vaig trucar a molts amics per anar al cinema. En total érem 4,  no masses per tampoc pocs, els suficients.

A les quatre i mitja vam agafar l’autobús de Vilassar i una hora més tard vam arribar a l’Hospital de Mataró, al costat de Mataró Parc.

La pel·lícula començava a les vuit, per tant teníem molt temps abans de veure la pel·lícula, i què vam fer? Doncs per matar el temps vam estar passejant-nos pel centre comercial, mirant botigues, comprant alguna cosa i quan ens va entrar la gana vam anar al Burger King on vam omplir-nos una mica l’estómac per pocs diners.

Quan faltaven cinc minuts perquè comences la pel·lícula vam anar a l’entrada del cinema a comprar les entrades i directes cap a la sala vuit on feien la pel·lícula que teníem tantes ganes de veure, Batman, després dels anuncis, és clar, però a mi els anuncis en el cinema m’entretenen molt i fins i tot m’agraden.

Després de veure la pel·lícula vam sortir al carrer directament i vam dirigir-nos cap a la parada del autobús que ens portava de tornada a Vilassar. On vam arribar a les onze de la nit.

Ens ho vam passar d’allò més bé i no només veient la pel·lícula sinó durant tota l’estona que vam estar rondant pel centre comercial, en definitiva, va ser un dia per recordar.

Alan.

M’agradaria parlar d’un tema força delicat, un tema que a molts treu la son i que potser a d’altres, sincerament ni els va ni els ve. Però és un fenomen (ho podríem dir així) que tard o d’hora tots haurem de passar. Almenys encara ningú se n’ha pogut escapar. Suposo que sabeu que parlo de la mort. La mort és d’aquells temes que a mi no em deixen viure tranquil. Sembla estúpid haver de venir al món per haver de marxar.. A més a més mai saps quan. Però ja veureu que no ho és tant d’estúpid. Espero sobreviure abans d’acabar l’article i parlar una mica sobre aquesta tan amiga nostra.

La mort és d’aquelles coses que cada dia la veus d’un color. Hi ha moltes teories, segons religions i creences. Realment quan morim anem a un altre món? O simplement els humans som com robots que quan s’espatllen deixen de funcionar per tota l’eternitat? Crec que ningú sabrà respondre’m del cert. Però cadascú pot pensar el que vulgui. El món no és tal com en diuen a les notícies, com diu el veí o com creu la nostra tieta. No, el món és senzillament com nosaltres el veiem. Qui ens assegura que tots el veiem de la mateixa manera? Que tots tinguem la mateixa visió d’espaitemps? Potser per mi el color blau no és el mateix blau que vosaltres, però quan el veiem, els dos sabem que els humans l’anomenem blau, no? Bé, ja me n’he anat una mica del tema… Amb la mort és bàsicament el mateix. Tothom la pot veure de la seva manera. I en aquest article m’agradaria que tots els lectors us plantegéssiu realment la vostra visió d’aquesta tenebrosa imatge. La imatge de la mort, d’un possible final.

A mi sempre m’ha agradat dir que “El final només és el principi” però quan parlem de la mort és bastant diferent. Jo simplement penso que quan arribi, arribarà (que serà molt tard). Però sí, potser fa una mica de por. Aquest temor a deixar de viure el dia a dia, no ser més que cossos sense ànima i pensar que potser ja no ens en n’adonem.

Però, i els que es queden? A mi, per sort no se m’ha mort ningú proper però suposo que deu ser dur. Deu ser dur haver de perdre una persona que veus cada dia, que la veus somriure, la tens molt a prop i d’un dia per l’altre, en un sol instant, deixes de sentir-la prop teu, deixes de veure brillar els seus ulls. I suposo que deus pensar que l’has perdut per sempre i no saps com sortir, com viure el dia a dia sense la persona que fa dos dies t’ajudava a seguir aquest camí tan llarg com és la vida. I de cop, aquesta persona no hi és. Però jo sóc dels que penso que sí, serà molt típic però sí, encara hi és, si vols que hi sigui. Perquè diuen que no hi ha lluny ni a prop quan la mesura és l’amor. Sempre la tindrem en el fons dels nostres cors. La mort només és una etapa més que tots hem de passar. Un altre viatge sense transport i sense un destí concret. La vida són les vacances de la mort. No hem de sentir pena pels morts, sinó pels vius, i sobretot per aquells que viuen sense amor.

Però també està clar que a mi m’és molt fàcil dir això sense saber ni la meitat del que és perdre a una persona. Però sí que penso que en aquesta vida, les coses més dures són les que ens ensenyen a ser més forts, ens fan veure el món d’una altra manera i a viure el dia a dia d’una forma molt més intensa. A valorar més el que tenim i no envejar tant el que tenen els altres. Però, per què hem d’esperar a passar un mal tràngol o a tenir una mala experiència per aprendre la lliçó? No, hem d’intentar viure el dia a dia sempre al cent per cent. I somriure-li a la vida per molts problemes que ens porti. Perquè, plorar no és dolent, però riure és millor. Així que millor no patir per quan arribarà el moment de morir, veure-ho com una cosa més i mirar el món amb bons ulls. Perquè la vida és tal i com nosaltres la fem. Si volem que tot siguin flors i violes, segur que ho serà.

Així que no pensem en la mort. Pensem en cada moment i quan arribi li donem la mà i acceptem de bon grat que ha arribat el final de les vacances de la mort. Perquè jo crec que tot té un per què. Tot passa per alguna cosa i si passa és perquè ha de passar. I no hem de tenir por perquè, després d’una cosa dolenta, per llei, ha de venir una bona, perquè no plou 365 dies a l’any, oi?

Potser sí, potser acabeu de llegir l’article, us talleu amb el full, aneu a netejar-vos al lavabo, feu un glop d’aigua, us doneu un fort cop al cap amb l’aixeta i moriu. Però també pot ser que viviu cent cinquanta anys i sigueu molt feliços. Ningú us pot dir que no.

El món, com ja he dit, és com vosaltres el mireu, la vostra forma de veure el món és la vostra realitat i ningú us la pot canviar. Així que visqueu cada moment, sense oblidar el passat ni deixar de pensar en un futur millor, però vivint el present. I fixant-nos ens els petits detalls que fan que el món sigui una mica millor. Perquè, les petites coses, les que semblen insignificants, són les més importants i grans. Aprofiteu aquest somriure del company, aquest petó de la mare o aquest reny del professor perquè mai sabreu quan pot ser l’últim cop que pugueu viure-ho. I els humans no ens adonem del que tenim fins que ho perdem. No pensem en tot el que no tenim sinó amb el poc que no ens fixem. Que no és tan poc. Però, quan més tenim, més volem. I això no ha de ser així. Intentem aprofitar tot el que posseÏm perquè som molt, molt afortunats. I no parlo només de les coses materials perquè el més important en aquesta vida, és tenir algú al costat que t’estimi i que t’agafi de la mà per viure aquestes vacances el més feliç possible.

Per acabar de parlar, m’agradaria que llegíssiu un conte escrit per JK Rowling. La història rep el nom de “La rondalla dels tres germans ” i ens ensenya una mica a valorar més el que ens envolta i a acceptar el destí tal i com és.

“La rondalla dels tres germans.
Una vegada hi havia tres germans que anaven per un camí solitari i ventós al capvespre. Al cap d’una estona, els tres
germans van arribar a un riu que era massa profund per passar-lo a gual i massa perillós per travessar-lo nedant. Però aquests tres germans eren experts en arts màgiques, i amb un simple cop de vareta van fer aparèixer un pont per sobre de les aigües traïdores.
Quan van arribar al mig del pont, van trobar que els barrava el pas una figura encaputxada. I la Mort se’ls va adreçar. Estava enfurismada per no haver pogut emparar-se de tres noves víctimes, perquè els viatgers acostumaven a ofegar-se al riu. Però la Mort era astuta. Va fer veure que felicitava els tres germans per la seva màgia, i els va dir que cada un havia guanyat un premi per haver sigut prou llest per eludir-la. El germà gran, que era un home bel·licós, va demanar una vareta més poderosa que totes les que hi havia al món: una vareta que donés la victòria al seu propietari en tots els duels que fes, una vareta digna d’un bruixot que havia vençut la Mort! I la mort va anar fins a un àlber que hi havia a la vora del riu, va fer una vareta amb una branca que penjava sobre l’aigua i la va donar al germà gran.
El germà mitjà, que era un home arrogant, va decidir que volia humiliar la Mort encara més i li va demanar la facultat de fer tornar altres persones del món dels morts. La Mort va agafar una pedra de la vora del riu i la va donar al germà mitjà, i li va dir que aquella pedra tenia el poder de convocar els morts.
Aleshores la Mort va demanar al germà petit què volia. El germà petit era el més modest i també el més savi dels tres germans, i no es refiava de la Mort. I li va demanar una cosa que li permetés anar-se’n d’allà sense que la Mort el seguís. I la Mort, de molt mala gana, li va lliurar la seva pròpia capa d’invisibilitat.
Aleshores la Mort es va enretirar i va permetre que els tres germans continuessin el seu camí, i ells se’n van anar tot parlant meravellats de l’aventura que acabaven de viure i admirant-se dels obsequis de la Mort. Quan va ser l’hora, els tres germans es van separar i cada un va seguir el seu camí.
El germà gran va viatjar una setmana o més, i, arribant a un poble molt remot, va buscar un altre bruixot amb qui combatre. Com és natural, tenint la vareta d’àlber com a arma, va guanyar el duel. Tot seguit va deixar el cadàver del seu enemic estès a terra i va anar a un hostal, on va començar a presumir amb baladrera de la poderosa vareta que havia arrencat de les mans de la Mort en persona, i de com aquella vareta el feia invencible. Aquella mateixa nit, un altre bruixot va acostar-se al germà gran mentre jeia al llit carregat de vi, li va robar la vareta i, per si de cas, li va tallar el coll. I així va ser com la Mort es va apoderar del germà gran.
Per la seva banda, el germà mitjà va continuar fins a casa seva, on vivia sol. Un cop a casa va agafar la pedra que tenia el poder de convocar els morts i la va fer giravoltar tres vegades dins la mà. Meravellat i joiós, va veure que se li apareixia la figura de la noia amb la qual s’hauria volgut casar si no hagués tingut una mort prematura. Però ella estava trista i freda, com si un vel la separés d’ell. Tot i haver tornat al món dels mortals, no hi pertanyia, i això la feia patir. Al final el germà mitjà, embogit per aquell anhel sense esperança, es va suïcidar per reunir-s’hi definitivament. I així va ser com la Mort es va apoderar del germà mitjà.
En canvi, tot i que el va buscar durant molts anys, la Mort no va ser capaç de trobar el germà petit. No es va treure la capa d’invisibilitat fins que no va haver arribat a una edat molt avançada, en què la va regalar al seu fill. I aleshores va rebre la Mort com una vella amiga, i se’n va anar amb ella de bon grat, i, com ànimes germanes, van abandonar aquest món.”

Bé, cadascú pots interpretar el conte a la seva manera. Jo acabaré amb una petita reflexió. Els dèbils esperen les oportunitats, els forts, les creen. El fabulós conte de la vida pot acabar en qualsevol moment i no hem d’esperar a que vinguin les oportunitats sinó anar nosaltres a per elles i viure el dia a dia al cent per cent, i la nostra amiga, quan hagi de venir, ja vindrà!

Pau

Aquesta és la pregunta típica que tenim els pericos a la societat catalana. Jo, que sóc un d’ells, ho estic vivint i per això vull explicar el que sento. Posaré un exemple. A vegades em pregunten, “ Ets perico?” i responc, “Sí”. Aquest punt de la conversa es ben normal, però més tard arriba la resposta que preferiria que no em fessin,“Pff, no sé com pots ser de l’Espanyol si sempre ho perd tot”. Dins meu penso: perquè emprenyar-me per aquesta tonteria?, però de mica en mica vas agafant ràbia, al no poder explicar les coses que sents per culpa de la minoria d’aquest equip. Així doncs, quan vas amb una samarreta de l’Espanyol, la gent et mira malament i s’estranya.

Jo sóc perico des de ben petit, i sempre he anat a veure els partits a l’antic estadi de Montjuïc, juntament amb els meus pares i la meva germana. He seguit  l’equip a les finals, a les lligues i fins i tot als amistosos, ja que m’agrada el futbol i m’agrada veure’l jugar. Ara, amb el nou estadi, m’agradaria fer-me soci i poder anar-lo a veure cada partit, però penso que els carnets són força cards. Si no vaig a l’estadi, el miro per Internet, ja que tot el protagonisme publicitari se l’enduen el Barça i el Madrid i per tant no el donen casi mai per la televisió. De tot aquest tema ja n’estic acostumat. Penso que no només és l’Espanyol qui pateix la falta de publicitat, els altres equips sobrants de la lliga també ho pateixen i els aficionats d’aquests, es troben a la mateixa situació que jo.

Del que també vull parlar és del sentiment futbolístic que tenim. Som pocs aficionats comparats amb els dels altres equips com el Barça, per això se’ns fa estrany trobar-nos a un altre perico i poder parlar de futbol tranquil·lament amb ell. Quan vas al camp, sembla que siguem tota una família unida animant a un sol equip. Tenim una “Curva Jove”, que anima sense parar durant tot el partit i fa que la gent també s’animi. Sincerament, sempre he volgut introduir-me en aquest grup i així poder passar-m’ho d’allò més bé. Espero que d’aquí uns quants anys ho pugui fer.

Resumint tot el que he dit, soc d’un equip petit i amb pocs seguidors, però que donen resultat. M’agradaria canviar les diferències que hi ha a la lliga espanyola però això no és feina meva. Feia temps que volia explicar aquesta petita “part futbolística” diferent que tinc dels altres i així ho he fet. Tal com diu l’eslògan del equip, “RCD Espanyol, la força d’un sentiment”.

Pere

Aquest curs m’he replantejat moltes coses, potser és que m’he replantejat la meva existència i què fer amb ella. L’estiu ha estat un punt d’inflexió, tots els dies els he dedicat a estudiar, i l’esforç ha tingut la seva merescuda recompensa, fins i tot he pogut gaudir de les meves vacances. De no fer gairebé res, -bé…, res de res no: de fet pensava molt-, he passat a tenir moltes coses a fer, i a fer-les.

Ara, gràcies a la constància que he adquirit durant l’estiu, les hores del dia tenen un contingut, i la meva vida té un altre color i tot això em fa sentir millor.

A més a més del temps dedicat a l’estudi i als deures, a escoltar música, a quedar amb els amics…, també he decidit anar a córrer: el treball intel·lectual requereix compensar-ho amb exercici físic.

Així que avui, malgrat sigui diumenge, m’he despertat al toc de despertador a les 8 del matí i després d’una dutxa i una bona tassa de llet amb cola-cao he sortit de casa i he tirat muntanya a munt fins al dolmen de La roca d’en Toni. Pel camí m’he creuat amb joves i no tan joves, que, bé caminant, corrent, en bici, o fins i tot a cavall, dedicaven les primeres hores d’aquest diumenge assolellat a fer exercici, potser ells també han d’estar molta estona asseguts dedicant-se a estudiar o amb una feina que requereix força esforç mental.

Cap a les 10 del matí he arribat a casa, tenia tot el dia per endavant per repassar exàmens, acabar deures…, però em venia més de gust posar-me a fer-ho que si hagués estat tirat al sofà. El meu cos estava cansat, en especial les meves cames, però la meva ment estava desperta i en alerta per adquirir nous coneixements.

Ha estat el primer dia que he anat a córrer, però no serà l’últim. És una bona medecina pel cos i per la ment.

Andreu Ruf

Per explicar-vos aquesta historia, ens hem de remuntar a finals de la temporada passada.
Jo anava a jugar un partit, quan de cop em crida el president del club, jo tot sorprès i pensant, “ara què he fet”. Vam anar al seu despatx i em va suggerir de manera poc formal, si m’interessaria entrenar als prebenjamins, jo vaig dir-li que una oferta així s’havia de pensar i que li diria al dia d’entrenament.
El següent dia, tot il·lusionat, vaig respondre afirmativament.

Una setmana abans que comencés la temporada 2012-2013 vaig anar al club per veure’l, vaig preguntar-li quins horaris tindria, i ell em va respondre de 6:30 a 7:30 cada dimarts i dijous.

Ara ja em veieu content entrenant el meu propi equip. Preparant cada entrenament i cada partit com si fos el primer dia.

Pau Cuenca

Me imagino que no soy la única que alguna vez se ha hecho esta pregunta, pero ¿realmente sabemos que es el destino?

Quiero hablar del destino porque creo que es un tema interesante y que no ha salido aún. No sé muy bien cómo empezar este escrito ni qué explicar exactamente, he buscado definiciones que lo describan de forma clara  ya que es  algo difícil de describir y que a la vez existen diferentes opiniones. La que más me ha gustado y creo que se entiende perfectamente es: el destino es una fuerza sobrenatural que actúa sobre los seres humanos, y se manifiesta con una sucesión inevitable de acontecimientos de la que ninguna persona puede escapar.

Y ahora voy a plantear la pregunta, ¿existe? La existencia del destino supone que nada ocurre por azar sino que todo tiene una causa ya predestinada. ¿No os asusta la idea? A mí un poco, el hecho de que algo va a ocurrir y que tu no puedas hacer nada al respecto es a veces frustrante.

Resultaría imposible llegar a la respuesta y que todos estuviéramos de acuerdo. Supongo que mucha gente pensará que el destino no existe y que solo existen diferentes resultados pero yo personalmente sí que creo. Bien, no voy a entrar en discusión para encontrar la respuesta correcta porque se trata de una opinión, pero simplemente pienso que si algo está destinado a pasar va a pasar por muchos impedimentos que haya.

Silvia.