LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de la guarderia, sempre he anat a la mateixa classe que la Maria, una companya i molt bona amiga meva. Vam néixer el mateix dia i sempre hem celebrat el nostre aniversari juntes, a la bolera, al cocodril, en fí, en molts llocs. Alguna vegada a les festes ens hem varallat per tonteries, coses que no tenien importància, ens enfadavem perquè a una li havien regalat una cosa més maca que a l’altra o perquè una tenia més regals que l’altra…

Ara ja sóm grans i no fem aquestes coses. Cadascuna va per la seva banda a l’hora de fer la festa. I sé que algun dia deixarem d’estar tan unides i que no parlarem tant com avui dia però estic segura, de que sempre serem amigues.

Irene

Bien, ahora si que me he quedado bloqueada. No tengo ni la más mínima idea sobre lo que puedo escribir. Mi profesor de ética me dijo que no tratara de hablar sobre cosas fantásticas sino, sobre cosas normales, de estas que pasan el día a día. Y bien, que mejor que hablar sobre una persona, una amiga y prácticamente una hermana con la que he compartido momentos increíbles desde que éramos unas criajas.

Esta persona con la que he compartido momentos únicos, fantásticos, maravillosos… es cariñosa, simpática, fiestera, sincera, y sobretodo fiel con los suyos. Yo la conozco desde los 2 añitos. Las dos éramos súper pequeñas y en la guardería jugábamos como si nada. Luego, al crecer y seguir juntas, nos dimos cuenta que juntas formábamos un buen equipo. Le dábamos un toque especial a la amistad con cada sonrisa y cada mirada que hacia sentir la una a la otra una tranquilidad que es imposible de perder, o almenos, no debería esfumarse así sin más. Es cierto que cuando quieres a una persona eres capaz de hacer cualquier cosa para ella y es que cuando una de las dos está mal aunque sonría, se nota que por dentro no está feliz y que necesita la ayuda de la otra.

Ella y yo confiamos la una con la otra a más no poder y sabemos que por muy difícil que sea de resolver un problema, juntas, con esfuerzo lo lograremos. Le explico todo, desde la más pequeña tontería hasta un problema gordo y ella también a mí.

Es… no sé como es… es decir, lo sé pero como las cosas buenas son tantas me cuesta expresarlo todo en un simple escrito. Si que me gustaría remarcar una cosa con la que no estoy conforme. Últimamente, por varios temas nos hemos distanciado un poco, y aunque sea poco, ésta falta de compañía se echa de menos. Espero que podamos volver a recuperar la por completo en el concierto de Txarango, o el mismo día a día, ya que como dice el profesor, las cosas simples, normales… también llamadas rutinas, son las que tienen finalmente los momentos más preciosos i significantes.

Laia, porque te quiero, porqué sin ti no puedo, porqué juntas somos más, y porqué eres mi hermana desde pequeña, esto va por ti!

Júlia

Avui és l’últim dia de institut, per alguns l’espera’t moment de recollir les notes i comprovar tot l’esforç invertit en aquest primer trimestre. Per alguns altres avui és el dia més temut, s’apropen els populars càstigs de Nadal. Però tots tenim la mateixa il·lusió, les vacances ja són aquí!

A molta gent no li agrada el Nadal, fa molt de fred, es gasten molts diners, es fa fosc massa aviat… Jo penso que la gent és molt pessimista sobre aquest tema, perquè digueu-me ¿A qui no li agrada dormir sota tantes mantes que no es pot ni moure? A mi personalment és la època de l’any que més m’agrada. Estic d’acord en que a gairebé ningú li agrada el fred, però això té una ràpida solució abrigar-se més, però per tot el demés és perfecte. Anar pel carrer i veure totes les llums de Nadal enceses és la millor sensació que hi ha, per no parlar de les trobades amb la família que fa mesos que no veus. Un altre dels aspectes més divertits són els regals de Reis o el Pare Noel, no hi ha res com estripar el paper d’un regal quan no és el teu aniversari, i sé que en això tots estareu d’acord amb mi.

Suposo que no tothom tindrà el mateix punt de vista que tinc jo, però segur que en algunes coses hi estem tots d’acord. Així que intenteu aprofitar al màxim les vacances que dos setmanes passen molt ràpid.
Bon Nadal!

Laura

En aquesta època de crisi, i en d’altres moments de la història marcats per les dificultats d’una bona part de la societat, no hi ha un Nadal, sinó molts, ben variats, segons la condició econòmica, social o cultural de cada persona.
Hi haurà nadals, marcats pel que es fa més evident aquests dies, per la pèrdua d’un ésser estimat.
També tornarà un Nadal consumista, amb aquella necessitat per a alguns insuportable, de celebrar-lo amb festa grossa, i que està canviant els valors tradicionals, que fa que es perdin les grans reunions familiars.
I un Nadal que representi la bondat humana, la voluntat de sobreposar-se a les dificultats: És el Nadal que ens empeny a celebrar, més enllà de les creences religioses.
El Nadal representa independentment del contingut religiós que pugui tenir per alguns, aquest retrobament amb les nostres arrels: amb la família i amb els que estimem. Entendre-ho així, ens alliberarà de la febre consumista o del sentimentalisme buit.
Però el món és va globalitzant i els mitjans de comunicació han entrat a les nostres llars i ens ensenyen tantes coses noves, que tendim a substituir els costums pels consums.
Tanmateix pot semblar una paradoxa, però en temps de crisi la solidaritat ciutadana s’ha incrementat més que mai, i pel Nadal encara més.

Andreu Ruf

Com ja deu saber tothom que visqui a aquest món, d’aquí ben poquet arriban les festes de Nadal.

Potser hi ha gent que li agradin encantin o fins i tot que estiguin enamorats d’aquestes festes… Jo no sóc un d’ells. Sincerament a mi aquestes festes no m’agraden gens si no fos perqué amb elles venen inclossos uns quants dies de vacanses. Aquestes festes són bàsicament per passar-les amb els familiars, fins i tot aquells que no has vist mai en la teva vida, i que quan els veus no saps ben bé d’on han sortit, o bé també per passar-les amb amics, companys de feina, etc…

A mi bàsicament el que o m’agrada és el temps que fa per aquestes dates, m’expico: els temps que fa a l’hivern és bàsicament fred, fred i més fred dia rere dia, i a mi el fred no m’agrada gens, potser hi hagi centenars, o milers, o milions de persones a les que el fred els hi encanta, entre les quals no estic jo.

Per cert, se m’oblidava, què hem dieu sobre el Pare Noel? encara que sembli mentida, els meus pares em segueixen torturant amb el tema de que si no trec bones notes el “Pare Noel” no hem portarà regals, fet que fa que encara que tregui les millors notes del món, els meus pares mai em compren res del que m’agradaria que em compressin, potser perquè és massa car o no sé ben bè per quin motiu no ho fan, però encara que no em comprin el que m’agradaria tenir, em compren altres coses que no són millors que les que demano, però a mi em fa tanta il·lisió com si de veritat es tractès d’allò que més vull en el món.

I per acabar, bon Nadal a tothom!

Tot va començar quan encara no havia ni nascut. El meu pare mentre jo estava a la panxa ja em tocava cançons amb la guitarra, i n’estic segura que això influeix bastant a que m’agradi tant la música.

Quan només tenia 4 anys, els meus pares ens van apuntar a ma germana i a mi a classes de ball, i encara que no ho sembli, era molt vergonyosa i em costava molt fer les coses en públic. Al mes potser fèiem dos concerts davant de tothom que vulgués mirar-nos. Ens ho passàvem molt be i això també va fer que perdés tota o casi tota la vergonya que tenia. Més endavant em vaig haver de desapuntar perquè aquella escola de ball la van traslladar a un altre lloc i no ens anava gaire bé anar-hi.

Per molt que ja no ballés en una escola jo seguia ballant a casa amb les meves cosines o amb ma germana, i al cap d’un any aproximadament em vaig tornar a apuntar a un altre lloc però també ho vaig acabar deixant perquè l’estil que ballàvem no m’agradava gaire.

En aquest escrit només estic parlant del ball però perquè volia que veiéssiu fins aquí, que des de molt petita he estat connectada a la música tant en el ball com en el cant.

Vaig començar cantant només amb quatre anys, ja em sabia sencera una cançó que em van ensenyar els meus pares (no pronunciava gaire bé evidentment) però ja es veia com m’agradava. A mesura que ha anat passant el temps, cada cop he tingut més clar que necessito la musica, que l’únic que em ve de gust a totes hores es cantar, ballar o escoltar com canten els demés. Em desperto pel mati i el primer que faig es escoltar cançons amb l’ipod mentre em vesteixo, em faig l’habitació i esmorzo i quan arribo a casa depèn dels deures que tingui segueixo escoltant música o em poso a cantar cançons amb un micròfon que em van regalar fa dos anys. Fins fa poc no havia fet cap extraescolar de música a part del ball, perquè estava apuntada a volei i no tenia temps per tot. Però fa poc, per temes de la meva esquena he hagut de deixar el volei i ara estic fen el que més m’agrada en el món, piano i cant.

El piano es un instrument que m’apassiona, em passaria hores mirant vídeos de gent bona tocant el piano i des de ben petita ha sigut el meu somni. M’he emocionat més d’una vegada sentint una cançó.

Un altre dels molts instruments que m’agraden és la guitarra, però com ja faig classes de piano a l’escola de música de Premià de Mar, guitarra la practico a casa per internet. Busco els acords i composo algunes cançons. He composat sis cançons aproximadament, no crec que siguin bones però poc a poc espero aconseguir-ho.

Carla

Des del 1986 en que el govern socialista del moment va decidir que el 6 de desembre seria festiu per commemorar la constitució de 1978, els espanyols tenim un mes de desembre plagat de festes, que per a uns suposa més feina, més ingressos econòmics i per a d’altres l’oportunitat de gaudir d’uns dies de descans

Tanmateix el pont de la constitució es converteix alguns anys en un pont llarg si cau en dimecres, doncs s’ajunta amb el dia 8 de desembre, també festiu amb motiu de celebrar-se la festa religiosa de la Immaculada Concepció.

El nostre país, celebra tant festes religioses com laiques i socials. Per aquest fet, el 6 i 8 de desembre són dies festius i aleshores es torna una setmana pràcticament inhàbil per certs sectors econòmics i, en canvi, una oportunitat fantàstica per altres sectors, com seria per exemple el turisme, l’oci o la hosteleria.

El govern actual es planteja racionalitzar les festes, però per això necessita arribar a un acord amb la Conferència Episcopal, tanmateix els canvis no s’aplicaran fins l’any 2014.

Jo, donat que sóc estudiant, he gaudit de quatre dies sense escola, i els he aprofitat al màxim per avançar algunes compres de Nadal, per descansar, per estudiar i per fer esport.

En època de crisi, pels que han pogut treballar aquests dies també deu haver estat un bon regal!!

Andreu Ruf

Nala, aún recuerdo como si fuera ayer el día que te vi por primera vez. Eras tan guapa y tan pequeñita…

Apenas tenias una semana y cada vez que te veía me recordabas a una bolita oscura de pelo. Me encantaba poder cogerte ya que eras del mismo tamaño que las palmas de mis dos manos juntas.

Cariño, puedo asegurarte que fuiste la sorpresa más grande que me dio nadie por mi cumpleaños. Yo nada más tenía seis años, y desde entonces he pasado momentos increíbles a tu lado. Con el tiempo fuiste creciendo, cada vez eras más mayor aunque el tamaño de tu cuerpo no aumentaba. ­­­siempre he tenido ganas de llegar a casa para poder encontrarte en la puerta contenta porqué tu también estabas deseando verme y ahora que no estás, de lo que tengo menos ganas es de llegar a casa…

Nunca voy a olvidar cuando por las noches aparecías en mi habitación, fuera la hora que fuera, y rascabas mi cama con tus patitas para que te subiera y pudieras dormir conmigo, o cuando estábamos mirando la tele en el sofá y con tu morro me subías la mano para que te acariciara o cuando venias a darme besitos y hacerme compañía cada vez que me veías triste… son demasiados momentos compartidos durante 9 años y se me hace muy difícil vivir sin ti. Se me hace muy difícil estar comiendo y poner la mano bajo la mesa para darte a escondidas algo de comer y ver que no lo coges, o sentirme tan sola al ver que no hay nadie que me siga vaya donde vaya.

Nala, es increíble como algo tan pequeño como tú puede ser tan grande para mí. Perderte ha sido una de las cosas mas duras que me ha pasado en la vida y sé que nada mas aquel que tenga un perro al que se quiere muchísimo podrá entender el vacío que deja cuando se va o podrá entender estas palabras, porque para mucha gente un perro es simplemente un animal, pero yo os puedo asegurar que un perro así vale más que cualquier cosa.

Te quiero nalita, no te voy a olvidar nunca.

Un perro te hace sentir mas vivo, y sobre todo te recuerda lo que es la vida.

Carla

Este enero que viene hará ya cinco años que patino y parece que lleve menos de dos meses. Patinar para mi es totalmente mi prioridad aunque sé que debería preocuparme por sacar los estudios adelante, intento compaginarlo lo mejor posible y tener tiempo para todo. Muchos lo ven como un simple deporte, pero para mí no es algo simple, sino muy difícil; y no es un deporte, es una forma de vida.

Para quien no entiende, ve una simple tabla de madera con cuatro ruedas, pero al ser mi pasión no lo veo como tal. Cuando todos ven un trozo de madera, yo veo más allá de eso; esa tabla es una forma de dejar de pensar en los problemas, poder llegar a cualquier lugar que te propongas, tener tus propias metas y aspirar a conseguirlas y sobre todo, si hay algo que te enseña es skate, es a levantarte y seguir hacia delante por muchas veces que te caigas.

Últimamente el skate se está convirtiendo en una moda, cosa que me parece algo deprimente porque esta gente no patina por pasión, sino por aparentar algo que ni siquiera lo sienten en el corazón. Personalmente opino que la gente que tiende a seguir modas no merece ningún respeto por mi parte, ya que si sigues lo que hace toda la gente no tienes personalidad, y para hacer skate con pasión hay que tener tu propia personalidad. La gente se hace fotos con un skate y el típico calzado de marca, que en teoría para ellos este calzado como es de un estilo y marca en concreto, ya son los zapatos oficiales de “skater“. No tienen ni idea de que nosotros patinamos con este tipo de calzado por el grosor de la suela de goma y por lo ligero que es siendo de lona; aparte de ser bonitas, pero no por llevar esas bambas te convierte en un patinador profesional.

También tienen por moda hacerse fotos sentados en un skate o de pie en ellos, pero en ninguna fotografía demuestran la pasión que tienen por ello. Suelen salir, en el caso de las chicas, perfectamente peinadas y maquilladas, con la manicura intacta y las bambas nuevas. Cuando eres skater de verdad, vas siempre despeinada, llena de heridas, sudada, la lija de la tabla te arranca el esmalte de las uñas a trozos y las bambas prácticamente se quedan sin suela y se agujerean.

En conclusión, me propuse como meta seguir patinando hasta el último día de mi vida, así va a ser, y nadie podrá impedírmelo.

Maria Robles

I pensant en el dolor- lleument proper- que provoca estar boig perdut per una persona, sentir una insaciable passió desmesurada que fa que se’t tensin els músculs només de pensar en ella. Quan t’evadeixes del teu entorn, estiguis on estiguis, retorçant-te per dintre ple de malenconia amb el rostre impassible, com qui s’hipnotitza uns segons observant algun punt de l’entorn que tothom passa per alt. Enfonsant-te amb angoixa  en tots els records. Pensant en això, decideixo que sigui el meu motiu per començar a escriure.

Segurament existeix la fòbia a enamorar-se. No puc evitar tenir-li pànic als sentiments que comporta; a la vegada que poden omplir-te i portar-te al clímax, poden buidar-te i lliurar-te a mercè de tots els teus impulsos destructius. El que entenc jo per  “enamorar-se” és lligar-se a una persona per complert, l’estimes amb tot el que t’agrada i el que potser no t’agrada tant, quan se’t veu als ulls exactament aquella fascinació que et provoca que fa que tots els sentits se’t disparin. Encara que faci por, és una experiència a la que ningú hauria de renunciar, jo la primera.

No sé ben bé si el que he escrit han arribat a ser els meus sentiments, o és que em sé ficar en el lloc del demés. Si li han trencat el cor a la Demi Moore, segurament que a mi també, i no podré fer res per evitar-ho, perquè algun dia m’enamoraré de veritat i seré capaç de qualsevol cosa.

Maria

El Nadal és una època de l’any en que tothom s’hauria de sentir feliç i ple d’alegria. Jo, personalment, des de que era ben petita, el Nadal m’ha semblat divertit, màgic. Recordo que fa uns anys, la nit abans de Reis sentia un formigueig a la panxa. Cada cop que pensava que al matí següent em trobaria un munt de regals al menjador, em deia a mi mateixa que m’havia de dormir; però els mateixos nervis, feien que els meus ulls estiguessin oberts de bat a bat.

Al matí tot eren presses: despertar al meu germà, anar a buscar als pares, mirar si hi havia globus i xocolatines pel terra (això volia dir que els reis havien passat a deixar els regals aquella nit), baixar ràpid a obrir-los tots, i finalment…mmm, xurros amb xocolata fets per la meva mare! Recordo amb nostàlgia aquells moments inoblidables.

A mesura que passa el temps, la il·lusió de la infantesa es transforma en alegria d’estar en família, amics, anar de festa, de viure les vacances… Per altra banda, els regals els valoro diferent de quan era petita. Penso en tots els diners que s’han arribat a gastar els meus pares comprant tots aquells regals que tanta il·lusió ens feia al meu germà i a mi, aquells regals que omplien tot el sofà de casa.

Ara la il·lusió del Nadal la veig als ullets dels meus cosins petits, tot continua tenint sentit, quan cantem nadales per celebrar l’aniversari d’Algú que fa 2.000 anys va néixer.

Paula.

Arriben les vacances, sí, per fí. Unes vacances que tots agaïm, ja que portem unes dures setmanes d’examens. Unes vacances, que són dues setmanes només, però dins d’aquestes setmanes hi han dies especials. El nadal, any nou i els reis.

El Nadal és un dels dies preferits dels nens petits, el dia que el Parenoel els hi porta els regals que han demanat. Jo ara penso en això i em sembla una tonteria, però quan ets petit, és un dels dies més feliços de l’any. El mateix passa amb els reis, els tres reis, Melchor, Gaspar i Baltasar, els tres reis que van amb els seus camells i reparteixen els regals que els nens han demanat.

Any nou, quan ets petit, ni t’en dones compte, quan et fas més gran és quan de veritat li dones importància. Ara, a la meva edat, el dia de cap d’any pots anar-te’n de festa, a les discoteques, o quedar amb els amics per fer alguna cosa, o simplement, a casa amb la familia. Molts de nosaltres ja preferim anar-nos amb els amics que quedar-nos amb la família.

Amb tot això, el que vui dir és que quan et diuen la veritat, que els reis i el paranoel no existeixen, et poden treure tota la ilusió, tota la ilusió que pots tenir en una cosa, la perds, en un instant.
I quan peds la ilusió en una cosa, ja no ets igual que abans.

Dídac

Yo acostumbraba a dejar las cosas para hacerlas mañana. Pero ¿Si no hubiese mañana? Entonces me di cuenta que no podemos perder las oportunidades. Y tenemos que aprovechar el tiempo, porque los días pasan.

Por ejemplo: Te está pasando o te irá pasar alguna cosa. Tú te planteas ¿Debo hacerlo o no? Te quedas com la duda, porque si no lo haces quedarás con ganas de saber lo que pasaría. Y si lo haces, mejor, pues te has decidido y no te arepentirás de no haber rechazado para quedarte sin saber lo que ocurriría.

Nunca dejes nada para mañana si puedes hacer hoy. Puede que mañana no venga, porque mañana es un misterio que ninguno de nosotros podemos adivinar.

” Hoy es el mañana sobre el cual tú preocupaste ayer”.

Carla

Recordo quan era ben petit que gaudia i em divertia de qualsevol cosa que feia. Cada any esperava ansiós que arribés el desembre, això només pel Nadal. M’encantaven els desembres amb fred, el Pare Noel, els reis, etc. Totes aquestes il·lusions han anat desapareixent a poc a poc. La infancia és la millor etapa de la vida, sent petit ho veus tot més feliç i alegre. A molta gent li agradaria tornar a aquesta etapa de la vida.

Estic parlant sobre el Nadal. Aquest any, ha arribat el desmbre en un tres i no res, i ja tenim el Nadal quasi tocant-lo. Penso que ha arribat tan d’hora perquè ara veig el Nadal amb uns altres ulls… Ara, m’importen més les vacances de Nadal per tal de poder fer el que vulguis aquests dies, que els reis i aquestes coses. El Nadal ja no és tan màgic com ho era abans.

A mesura que he anat creixent, he anat veient que la vida no és tan dolça com creia quan era més petit. No vull ser pessimista, però penso que quasi tot el món ho veu així. Tot i això, no perdo la il·lusió de reunir-me amb la familia per Nadal, cap d’any,etc., però igualment, el Nadal no és el que era.

David

Us vull parlar d’una cosa a la que li tinc molta mania, l’art. L’art mai m’ha agradat, sobretot la part dels pintors. Hi ha gent que diu que els pintors són persones que estan més avançades a l’època i que per això són tant especials. Jo més aviat penso que estan tots xalats. Quan parlo de pintors em refereixo a pintors importants, com Picasso que va pintar el quadre de Gernika. Per a mi, és el quadre més lleig que s’ha fet a la història amb aquelles formes i aquell estil de pintar que sembla fet per un nen de tres anys. No sé com allò tant espantós ha pogut arribar a un museu. Estic segur que qualsevol podria fer-ho millor. Al igual que els pintors que fan obres abstractes, que diuen que el seus dibuixos simbolitzen coses, jo l’únic que hi veig són una pila de gargots mal fets. Els pintors que valen de veritat són els que intenten fer un paisatge amb el màxim realisme, aquells si que m’agraden. A part els quadres que venen, els venen a un preu raonable, no com els pintors bojos que com que són famosos es pensen que poden posar els quadres a la venta per una quantitat indignant de diners, encara que siguin lletjos.  Ara, que hi ha gent que els compra tot i ser una cosa que simplement serveix per decorar, però jo sense dubte em compraria qualsevol cosa abans.

Pol

La història de la depilació es remonta a l’era de las cavernas, més concretament, a l’época de l’home Neanderthal. Aquests, van començar a utilitzar eines i a efectuar la depilació per varies causes com: evitar que l’exces de cabell els fes més vulnerables en front dels animals depredadors, prevenir ser afectats per certes malalties…Potser alguns deveu estar pensant, i a mi què?

Però us ho havíeu plantejat mai això? Sobretot les noies que acostumem a depilar-nos més, per mala sort. Doncs així és, els principals culpables són els Neanderthals, encara que després van seguir fent-ho i perfeccionant-ho de manera més higiènica i completament estètica els egipcis, grecs… Jo portava uns dies pensant-hi i no tenia clar d’on provenia aquesta tècnica que consisteix en eliminar el pèl d’algunes zones del nostre cos. Possiblement seguiu pensant, i a mi què?

He de reconèixer que per molt que maleeixi que algú digués: -“Ai Kleopatra si et treguessis aquest pèl de la cella estaries més guapa!”, no hi ha res com anar depilat, és molt còmode i estètic (para estar guapo/a hay que sufrir).

Ara ja em podré depilar tranquila i donar-li les culpes a algú a l’hora de fer-ho, però tot i així a vegades pensaré : -Per què depilar-me? Si diuen que on hi ha pél hi ha alegria. Doncs no, per als humans es veu que no. Som una raça molt presumida.

Si encara seguiu pensant “i a mi què?” vol dir que no us heu depilat mai i per tant no us interessa qui podria ser el creador de la depilaçao.

Joana

Aquella planta a la que al principi ningú li feia cas cada cop s’està convertint en un fet important.

Pels que no ho sàpiguen a la meva classe (quart C), tenim una planta. Tot va començar a principi de curs quan el nostre tutor ens va dir que no estaria de més tenir una planta, li podria donar un toc d’alegria a la classe. Tots vem pensar que la classe seguiria sent igual, però que podria ser divertit, i vem acceptar la proposta de tenir-la. Quan l’esperada planta va arribar ningú es va adonar de la seva existència: ningú la regava, no la trèiem perquè li toqués el sol… En resum no la cuidàvem, la planta cada cop semblava més pansida. Fins que va arribar un pont (un d’aquets esperats caps de setmana llargs, de quatre dies) i ens la vam deixar dins de la classe amb les persianes, finestres i la porta tancades. El següent dilluns al tornar al institut tot semblava normal: els companys, les taules i les cadires tot com sempre. Però al arribar el dijous (que tenim tutoria) el nostre tutor ens va preguntar si trobàvem a faltar alguna cosa en especial, després de pensar una estona ningú va notar res estrany, i ens va dir que la planta no hi era, només quedava un lloc buit a dalt de l’armari, tots pensàvem que ens l’havien pres. En aquell moment ens vam començar a preocupar per ella, però ja no podíem fer-hi res. Al dia següent, en entrar per la porta i mirar el seu lloc esperant que aparegués per art de màgia… Allà estava! Tornàvem a tenir planta, tot això va ser cosa del nostre tutor, i gràcies a ell ara tots ens preocupem molt més per ella.

Actualment a la famosa planta li estan sortint fulles noves de color verd clar, fa goig de veure-la. També en molts aspectes representa la feina en grup de tota la classe, que poc a poc anem aprenent.

Laura

Dicen que el amor de verano es fugaz, pero, a veces, lo que comienza como un tirar puede conducir a algo serio. Un simple viaje a la playa es todo lo que se necesita para despejar nuestras mentes y abrirnos los ojos y escribir un nuevo fin para una vieja historia.

Están aquellos que se quemaron por el calor, sólo quieren olvidar y empezar de cero. Mientras que hay otros que quieren que ese momento dure para siempre, pero todo el mundo puede estar de acuerdo en una cosa: el moreno se pierde, las luces se oscurecen y todos acabamos hartos de la arena en nuestros zapatos, pero el fin del verano es el principio de una nueva temporada, así que, terminamos mirando hacia el futuro.

Andrea

Els dissabtes m’agrada sortir,  diuen alguns… Els diumenges m’agrada dormir, et diuen altres… És millor el futbol sala, et diuen els teus amics… Alguns diuen que mai arribaré a res i altres, que els jugadors famosos de la tele són millors que tu… Pensa en estudiar i treballar, et diuen els teus pares…

Però penses per dins i somrius… què saben ells del que significa el futbol per a mi?  Què saben ells de la tensió i els nervis que no et deixen dormir un dia abans del partit? Què saben ells dels partits que vaig jugar lesionat o malalt? Què saben ells del que sents quan fas un gol i els teus companys s’abalancen sobre tu desesperadament? Què saben ells de les patades i el dolor que provoquen? Què saben ells de la impotència que se sent quan estàs de suplent assegut a la banqueta?  Què saben ells del que és guanyar o perdre un partit a 5 minuts del final? Què saben ells del que estàs pensant mentre estires 10 minuts abans del partit? Què saben ells dels cops de colze i de peu que reps i que ens aixequem una vegada i una altra? Què saben ells el que pateixes quan no pots jugar per culpa d’una lesió?  Què saben ells de com estimes aquest esport?

Terra, gespa, cautxú… 10 persones amb tu, 11 contra tu a l’altra banda, gent animant-te i gent insultant-te, una pilota, un xiulet llarg i sec… Aquesta és la meva vida. Què saben ells… ?  Molta gent diu que el futbol no té res a veure amb la vida. No sé quant saben de vida, però de futbol ben poc.

Marc Ariza

Todavía no puedo creer que estés detrás de un cristal y en un ataúd. Sé que suena muy fuerte y que no es recomendable para gente sensible, pero te estoy escribiendo esto en la sala de al lado, cuando tan solo han pasado trece horas tras tu muerte.

Toda la familia estamos muy orgullosos de ti, de lo luchador que has sido estos siete años de constante lucha a un cáncer. Quiero que sepas que mientras estabas en el hospital, toda la familia hemos estado a tu lado apoyándote, sin apenas dormir y vigilando cada movimiento que hacías.

Me va a costar mucho acostumbrarme a tu ausencia. Recuerdo nuestras últimas palabras, el viernes por la noche: – Que María, cómo van los novios?- creo que no hizo falta ni que te contestara con palabras, porque la sonrisa que me devolviste me dió la vida.

Estamos todos a tu lado en este mismo momento y no parece que nos vayamos a mover de aquí y dejarte solo. Las lágrimas no dejan de caer y no hablo solo por mi, además, los asientos del Tanatorio son extremadamente incómodos.

Hoy ha sido un día demasiado duro para todos, desde el momento que a las 05:45 de la mañana ha dejado de latirte el corazón ya estábamos todos los Robles a tu lado hasta ahora, que la sala sigue llena de gente que apenas conozco más allá de los de siempre.

Mereces que esté llorando a dos metros de ti y que esté escribiendo un escrito para ética, pero es muy duro porqué los recuerdos no dejan de pasar por mi mente y son todos recuerdos buenos.

Para ti, un hombre ejemplar, porqué te mereces mucho más que esto y porqué te quiero con todas mis fuerzas.
Siempre presente.

Maria

El futur és el temps que està per venir, el demà. La humanitat s’ha esforçat des de temps immemorials a descobrir el que esdevindrà. Per què tenim aquesta necessitat de saber que ens passarà en un futur? Pot ser la necessitat característica de molts animals, la curiositat. O per una altra banda potser es tracti de que tenim por al que ens pugui arribar a passar. Per exemple, a l’antiguitat els grans guerrers recorrien a un oracle per a saber que els passaria a ells i al seu regnat després d’una guerra que encara devien emprendre, per així poder influir sobre el futur i el que els passaria. Però si sapiguèssim el futur, el recorregut fins arribar-hi seria d’alguna importància? Algunes persones creuen que el futur no pot canviar i que per tant el que fessin elles no servirà de res. Alguns altres per la seva part, diuen que el futur se’l construeix un mateix, però si hi ha un futur ja escrit no podem fer-hi res per aturar-ho, no? Per tant, no podem decidir el nostre futur, som els seus esclaus? Personalment crec que el futur no és pas res escrit, ja que el temps no s’atura mai i per tant no podem viatjar fins el futur, donar una ullada i dir que dintre de 20 anys seré una cosa o m’agradarà una d’altra .El que em refereixo és que el temps no es pot ni aturar, ni trencar, ni fer-hi una escletxa, per tant el futur és una cosa subjectiva, i de la qual no s’hi pot dir res per davant. Clar que si tinguéssim en compte tots els factors possibles que poden passar, una facultat molt limitada per a qualsevol, llavors sí que podríem dir que podem endevinar el futur.

Àlex

Nosotros nos conformamos en vez de arriesgarnos, sin pensar que cada día que pasa, no volverá.

En la vida nada esta escrito, nada es imposible, ni siquiera posible… todo depende de nuestra voluntad, de esas fuerzas que nos salen de dentro, decir de dentro es decir que puedo afrontar cada desafío. Tenemos el poder cuando estamos convencidos, cuando estamos decididos, cuando de verdad queremos alguna cosa. No hay obstáculo capaz de imponerse, si queremos podemos llegar mas lejos, si queremos podemos llegar más alto, si queremos podemos hacer lo que sea… solo hay que proponérselo…

La vida es algo hermoso, siempre y cuando la hagas a tu manera, sin dejar que nada ni nadie opine por ti, que se te meta en tus asuntos queriendo arreglarlos. Nunca dejes que nadie te arruine la vida. La vida es una sola, vívela paso a paso y no dejes de hacer nada, probablemente te arrepientas y cuando te des cuenta será demasiado tarde. Tampoco dejes de vivir los sueños y las ilusiones, sin ellos, la vida no tiene sentido. Trata de ir siempre de frente, sin vueltas…

No confíes en toda la gente que te rodea, a veces piensas que es la mejor persona del mundo y en realidad es un verdadero enemigo. Anda siempre con la verdad, por más dolorosa que sea, porque vale mucho más que una mentira. Si algún dia te sientes solo y tienes ganas de llorar, hazlo, muchas veces te ayuda a que te desahogues.

Ante cualquier problema; no huyas por el miedo a enfrentarlo, y NUNCA olvides esto:

LUCHA COM SI FUERAS A VIVIR SIEMPRE Y VIVE COMO SI FUERAS A MORIR MAÑANA!

Toni

No es más sabio el que sabe sino el que escucha. ¿Por qué digo esto? Pues sencillamente porque durante estos días, previos a las elecciones del Domingo, la gente solo hablaba de un único tema, “Independencia”. Bien, me gusta la palabra Independencia! ¿Pero sabemos realmente que significa en todos los contextos? no lo creo, ya que cada persona debido a la edad, situación social, ideología política etc…Tiene una definición, que para cada uno es la mas correcta, sin tener en cuanta las demás.

Lo que realmente quiero decir, es que cada vez las personas nos escuchamos menos. Pensamos que siempre tenemos la razón y nos importa muy poco lo que los demás piensen. Creo que a veces nos tenemos que hacer un poco los sordos, pongo un caso un poco más de críos, pero cuando alguna persona te dice cosas malas, como por ejemplo: Que eres feo, se ríe porque llevas gafas, estás gordo… Uno tiene que hacer como si escuchara llover, pero en otras situaciones no está de más escuchar las opiniones de los demás, o simplemente lo que piensan. Un claro ejemplo es cuando estamos en clase de ética, que nos ponemos a discutir sobre temas en concreto. Cada uno tiene su opinión, claro está, pero muchas veces no nos queremos escuchar, porque creemos que nosotros tenemos la razón y todo lo que dicen los demás es absurdo e ilógico. Creo que estamos un poco equivocados. Pienso que no está de más escuchar lo que piensan los demás, incuso a veces sus pensamientos nos pueden hacer razonar e incluso cambiar nuestra opinión.

Pero bueno, hay mucha gente que no se sabe estar callada y respetar la opinión de los demás, pero así es la vida, unos escuchan y callan mientras otros hablan y se hacen los sordos. Pero que podemos hacer? Cada uno es como es.

Mariona

Siempre he sido una persona extremadamente sensible, (especialmente con los perritos y los gatitos, pero eso es otro tema.) Como decía, soy muy sensible, podría decirse que hasta un poco demasiado empática.

Qué es la empatía? Para los que no lo sepan, la empatía es “saber ponerse en la situación de otra persona”, pues bien, yo soy de esas personas, que si ven a alguien mal a la mínima se ponen peor, o que si ven a alguien feliz ellos se ponen el doble de contento.

¿Y qué es lo que nos quiere decir Cris con todo este rollo? Pues que a veces es bueno ser un poco empáticos con los demás, es decir, intentar ayudar a cualquiera que lo necesite, yo es lo que hago, porque si no luego cuando lo recuerdo, pienso que podría haberlo hecho y me siento como, hablando mal, una mierda.

Sale solo lo de pensar en los demás, siempre intento que todos estén felices.

Tened en cuenta que si alguna vez tenéis un día malo, yo lo notaré y estaré todo el rato pensando en cómo poder ayudaros. O si estáis enfadados y me contestáis un poco mal, yo estaré hecha polvo durante todo el día, hasta incluso me entraran ganas de llorar.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Era una vez que se era, yendo yo hacia mi casa, me encontré a un anciano con su mujer bajando del coche de ésta. Él, claramente enfermo, sin poder casi andar, solo con la ayuda de un “taca-taca”, quiso salir del coche por si solo (un todo-terreno con un peldaño de hierro). Su señora rápidamente salió del coche a ayudarlo.

Todo fue bien hasta que la señora se puso nerviosa, (había dejado el coche en mitad de la calle y se estaban amontonando los coches detrás nuestro), quiso ir deprisa a la hora de subir a su marido a la acera, para que la esperara mientras aparcara, pero no podía con el peso de este. Me empecé a poner nerviosa también. Veía que se caía y que la gente que pasaba a su lado no hacia nada para ayudarlos, así que salí del coche y me fui hacia ellos. (Cabe decir que los conductores de los coches de detrás eran unos energúmenos, ya que no paraban de pitar y de gritar por la ventanilla, porque claro, con gritos las cosas se solucionan por arte de magia).

Cuando llegué a donde estaban, la señora ya estaba apunto de llorar y su marido le pedía perdón mientras dirigía la mirada al suelo.

-Tranquila, ves a aparcar que yo le cuido.

La señora fue a aparcar lo más rápido posible, y yo agarré con todas mis fuerzas a ese señor que le flaqueaban las piernas cada dos por tres.

Cuando estaba con él, me contó que de joven había sido nadador profesional, y que como le habían dado muchos infartos últimamente, a sus hijos ya les daba igual. (Aquí fue cuando casi me pongo a llorar). Después vino su señora, (tenía cara de cansada, con muchas ojeras), me contó que acababan de salir del hospital, de haber pasado una semana ahí, y que su marido solo quería ir a casa a nadar en la piscina. Entre sonrisas me dieron las gracias y se fueron a su casa.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Creo que nunca olvidaré lo que sentí después de ayudarles, y ahora siempre intento hacer cosas para sentirme igual otra vez, y recordarlo, y que se me humedezcan los ojitos, y sonreír, y sobretodo hacer sonreír a los demás.

Sentir empatía es a veces lo más bonito que te puede pasar.

Deberíais probarlo, porque a veces un pequeño gesto, ayuda más de lo que te piensas, y del mismo modo, te ayuda a ti a ser mejor persona.

Cristina Sirvent.

Desde mi punto de vista, las personas somos libres, pero también tenemos una serie de normas que hemos que cumplir y eso hace que no seamos del todo libres. Por un lado, somos libres, pero responsables de nuestros actos, somos libres en cuanto a nosotros mismos, siempre y cuando no nos dejemos manipular y llevar por los demás. Somos libres si no nos dejamos llevar por la vergüenza innecesaria de ser diferente y vestir o actuar diferente, somos libres si no tememos expresarnos como somos realmente, somos libres, pero para ser libre, hay que atreverse a ser libre, hay que estudiar y conocer el mundo para poder elegir, porque de eso se trata la libertad, elegir y saber elegir. Pero si no se sabe entre que se puede elegir entonces nunca vas a ser libre, pues nunca vas a saber que elegir.

Por otro lado, no somos libres ya que no existe la libertad total, ya que nuestra libertad termina o debería terminar donde empieza la ajena, aveces lamentablemente y otras veces afortunadamente no estamos solos y vivimos en una sociedad donde hay ciertas normas que cumplir por ejemplo: en el trabajo, en la escuela…

Stuardo

Demà dia 3 de Desembre farà 15 anys que vaig néixer. Per a molts, això tan sols significa una allau de regals, el poder tenir moto, o simplement creure’s encara més superiors a la resta. Però jo no ho veig així. A part de les felicitacions i regals, això vol dir que faré un pas endavant, un pas endavant que em farà créixer més com a persona. Demà, deixaré enrere un altre any de la meva vida, juntament amb una gran quantitat de records inolvidables. I ara el que toca és esperar el millor d’aquesta nova etapa que s’acosta.

Sempre hi ha algú que es creu que per tenir un any més vol dir que has avançat en els conceptes de la vida, que ja no ets pas un nen, que has madurat i comences a ser gran. Totes les coses que feies abans se’t fan absurdes perquè creus que ja ets quasi adult. Quan un nen petit (per petit entenem d’un curs menys) fa una tonteria el mires amb despreci com si sigués un idiota, sense adonar-te de que no fa gaire temps, això és el que feiem dia a dia. Tenim tantes ganes de créixer que deixem enrere un munt de coses que quan siguem grans, ja no podrem fer. Ningú t’assegura que demà puguis fer el que no has volgut fer avui a causa de la vergonya, perquè tu no ets pas un nen, no? Tu ja ets gran.

I així, aniran passant dies i dies, i després passaran anys, i tu aniràs creixent fins que arribarà un dia en que t’arrepentiràs de no haver fet tot allò que en aquells moments et va fer vergonya fer. El cos ja no et permetrà moure’t com podies fer abans, però ja no hi ha marxa enrere. Ara ja ets vell i no podràs tornar a ser el nen que abans odiaves ser.

Ara que podem, hem d’aprofitar els dies al màxim, fer el que ens agrada sense preocupar-se de res, perquè demà  ja serà tard per viure l’avui i no hi haurà manera de poder tornar enrere.

Arnau

Des de ja ben petita que he hagut de respondre preguntes que ni tan sols jo no entenia. El meu pare i la meva mare es van separar quan jo era una nadó i dos persones molt especials van aparèixer a la meva vida: la Maria i en Xavier. Mai se m’havia donat bé explicar qui eren, què eren o per què eren. Donava respostes del tipus “la novia del meu pare”, “el pare de ma germana” o “la seva parella”. I tot així em costava explicar-ho i que s’entengués força bé.

Moltes vegades em preguntaven per què no els anomenava padrastre o madrastra si de fet, era el que eren. Però per a mi això volia dir que ells eren un pare o una mare més, quan en realitat jo ja en tenia. A més a més, trobava molt lleig dirigir-me al Xavier o la Maria per aquest nom, quan per a mi significaven molt més que això.

La Maria, el meu pare i jo solíem anar al cine junts, fins que el meu pare va deixar de venir i ens va deixar soles. Per aquest motiu sempre vaig amb la Maria al cinema, i s’ha convertit en la nostra activitat juntes. Sempre anem a comprar gominoles d’amagat del meu pare perquè ell ens renya quan n’agafem moltes. No puc dir que és la meva madrastra, ni que es la meva amiga. És una relació estranya.

Igual d’estranya que la que tinc amb el Xavier. Ell i jo no som gaire d’expressar els sentiments, però fa tan que ens coneixem que ja ho sabem tot de nosaltres. De petita feia negocis de mentida amb ell, i quan anàvem als restaurants i demanava xipirons, sempre me’n donava. M’han explicat que quan el vaig conèixer li vaig dir que ell seria el pare de ma germana. I així ha sigut. No podria desitjar-li un pare millor a ella.
Són relacions que abans no podia explicar i ara he descobert que són indescriptibles, inexplicables i increïbles.

Valentina

Antes de empezar quiero presentarme. Todos me conocéis. En mi especie somos todos muy diferentes. La mayoría somos redondos pero los hay cuadrados, triangulares… todo se moderniza y nosotros también hemos evolucionado. El primero de nuestra especie era muy simple. Tenía un solo brazo que le salía del medio y la luz del sol reflejaba su información en su cuerpo mediante la sombra de su extremidad. Fuimos evolucionando y la tecnología nos hizo más prácticos. Solíamos ser grandes y ruidosos y con un esqueleto muy complejo. Bueno, tampoco quiero hablar demasiado de la historia de los relojes. Sí, así es, soy un reloj. Un reloj de cuco. Muchos de mis amigos me dicen que soy un viejales. Ellos son digitales, no tienen ni agujas ni números romanos. Incluso los hay que marcan la hora en el techo… ¡Madre mía!

Mi mejor amigo es un reloj de pared. Es un poco plasta por eso. Todos los de nuestro grupito de amigos le dicen que se calle, aun así se pasa el día que si tic y que si tac. Yo de vez en cuando también tengo mis momentos pero no es culpa mía. Es el pajarraco que tengo como corazón… A pesar de eso soy muy útil porque tengo la cabeza muy normal, como yo hay miles, ya sabéis: números romanos, dos agujas muy antiguas y una casita. En la puerta de esta casa, mi boca, es de donde sale mi corazón. Nadie sabe lo mal que lo paso. Es como si vomitara. Y lo peor no es cuando sale, sino cuando vuelve a entrar. Creo que me estoy haciendo viejo… A los humanos les gusto porque siempre les llamo cuando más lo necesitan.

Lo que quería contar en este texto es muy breve. La larga introducción era para que os dierais cuenta que, a pesar de ser muy diferentes, todos somos amigos, no hay diferencias, todos tenemos los mismos derechos. Son los humanos los que nos califican, nos condenan a una política absolutista con una sociedad estamental. Yo soy bastante caro pero creo que tengo los mismos derechos que un reloj de pulsera. Pero entre nosotros no somos ni racistas, ni machistas, ni acloqueros (relojes que insultan a otros por la falta de mecanismo). Aun así yo siempre he envidiado a aquellos relojes que tienen cronómetro, pulsímetro y todo lo demás. Pero soy feliz, tengo a mis amigos, mi familia y mi vida.
Creo que los humanos cada vez me tienen más olvidado. Solo usan los relojes más jóvenes y me tratan un poco mal. Lo cierto es que, a veces los más viejos somos los más sabios. Bueno tengo que dejaros, que el tiempo es oro y tengo mucho trabajo. ¡Hasta otra!

Pau

A finals de setembre ja comencem a canviar els armaris amb roba més abrigada, pantalons llargs, bufandes… Hem passat l’estiu, i com ja sabem ara toca la tardor. La tardor és una de les estacions que més m’agraden perquè tens ganes que s’acabi d’un cop la color i posar-te la teva roba d’hivern que fa tant que no la veus. A la tardor fas moltes coses diferents com ara anar a buscar bolets, menjar castanyes, ja no vas a banyar-te a la platja i una de les coses que m’agrada més és beure com cauen les fulles dels arbres.

L’hivern com ja sabem tots és l’estació freda del any, a molta gent li agrada perquè a finals de novembre es comencen a decorar amb les llumetes de Nadal tots els carrers dels pobles i ciutats i et poses més content quan penses en els regals del Pare Nöel i dels Reis Mags.

Al final quan ja comença febrer estàs trist perquè tens ganes de tornar a tenir les celebracions de Nadal, però per un altra banda penses que tornaràs acabar l’institut i tindràs festes d’estiu, anar a la platja…

Marc

El dia 25 de novembre del 2012 es van convocar unes eleccions a Catalunya ja que el president va dimitir per poder fer unes noves votacions i treure majoria absoluta, però sembla que no va anar la cosa com ell esperava i no va treure majoria absoluta sinó que a més va perdre uns escons que no esperava perdre.

L’afavorit de d’aquestes eleccions va ser ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) que va guanyar els escons perduts per CiU (Convergència i Unió) i Ciutadans va triplicar els escons respecte les eleccions de fa dos anys.
Si jo hagués pogut votar, votaria CiU perquè sé que ERC no treuria majoria i l’únic que faria seria perjudicar la feina de CiU.

La gent que va votar a la CUP (Candidatura d’Unió Popular) i ICV (Iniciativa per Catalunya Verds) pel dret a l’autodeterminació, l’únic que van aconseguir va ser treure vots a els partits majoritaris, i tot això va fer que CiU perdés els escons que va perdre.

Els partits unionistes només van treure 48 escons que representa un 35% del parlament. Això vol dir que només un terç de la població catalana vol la independència de Catalunya.

Guillem

Acabo d’arribar de veure un torneig de tennis taula, per alguns, un esport desconegut. És un dels tornejos més importants, ja que apareixen els millors jugadors del planeta. S’ha jugat a Barcelona i les grades s’han omplert al cent per cent.

He anat amb el meu pare perquè estem federats i ens agrada veure el màxim nivell de joc. La veritat és que un any més, he quedat impressionat dels increïbles cops que ens han ofert. S’ha de dir que aquests individus s’entrenen un mínim de vuit hores diàries per poder arribar a jugar d’aquesta forma. Crec que la gent s’estranya quan els dic que vaig a veure un torneig d’aquest tipus. Tothom té sobreentès que el “ping pong” només és un joc, però cal concretar que també és un esport. Si m’acompanyessin en algun d’aquests actes, es quedarien sorpresos de la varietat de cops i l’espectacle que mostra aquesta competició.

Un altre fet que m’ha sorprès més ha sigut els diners que cobra cada jugador. Cada un d’aquests, adquireix un mínim de monedes independentment dels resultats que obtinguin en el torneig. Qui l’ha guanyat, s’ha emportat el doble de diners que els altres. Cal destacar que els jugadors que han vingut d’altres països han cobrat més. Clar que són professionals, com els de futbol, però trobo que els  paguen molts diners per només un torneig. No obstant això, fan la seva feina i són professionals.

Per acabar el meu escrit, m’agradaria fer saber que aquest “joc”, per alguns, és l’esport nacional de Xina. Podríem dir que la importància que aquí té el futbol per a nosaltres, allà la té el tennis taula. És molt freqüent que els nens xinesos entrenin cada tarda per millorar els seus cops i la seva habilitat. Una diferència que tenen respecte a Europa, és que els jugadors cobren molta més quantitat de diners.

Recomanaria a la gent que anés a veure aquest tornejos perquè són divertits i ofereixen molta exhibició.

Pere

Fa més o menys un any, va sortir a la gran pantalla la penúltima pel·lícula de la saga crepuscle. Vaig quedar amb una amiga per anar a veure-la juntes un diumenge a la tarda, ja que a totes dues ens agrada molt la saga i un dels actors en concret. La pel·lícula ens va agradar però vam pensar que l’última de totes havia de ser millor i que havíem d’anar juntes a veure-la. Així va ser, el dia 16 de Novembre a les 8:15 del vespre ja estàvem a Mataró Parc esperant que la pel·lícula comencés. Va ser tot un èxit, vam sortir molt contentes, però encara més perquè hi havíem anat juntes, com tot estava previst.

Però, la saga ha acabat i ja no tenim noves pel·lícules per anar a veure. Això, no és cap problema perquè si vols disfrutar d’un dia amb una persona magnífica com ho és ella, no cal tenir d’excusa una pel·lícula, amb una simple mirada ja dius tinc ganes de repetir una tarda amb tu. I així va ser, una mirada va fer dir: “Quan tornem a quedar plegades?” el dia 15 de Desembre seré tota seva i ella tota meva. Anirem per Barcelona i disfrutarem com mai.

Amb ella l’avorriment no existeix, tot són riures al seu costat. Al seu voltat tot olora a amistat, confiança, “carinyo”, riures, plors, pel·lícules, tardes increïbles… És la meva amiga des dels 2 anyets i ho seguirà sent perquè una persona així no es pot deixar escapar, no es pot deixar que el temps guanyat de forma especial es perdi com si res…

Així que avui faré un brindis per ella, per mi, per la nostra amistat, pels dies plegades, perquè no perdi mai el meu lloc al seu cor. T’estimo princesa!

Júlia

Digamos que preferimos empezar por la primera página, sin saber cómo es la portada ni la ilustración que aparece (a veces te delata ya de qué va el libro, vamos a ser arriesgados esta vez). Empiezas a leer y ves que es bastante aburrido, primero tienes que aprender y descubrir, algo bonito pero largo. Sigues pasando páginas y ahora es cuando encuentras el sentido de las cosas y a relacionar conceptos; como cuando una palabra está dividida en dos, luego la juntas y ves lo que hay en ella.

Te emocionas al ver que este libro es de lo más interesante y no dejas de leer. Te apresuras… Llegan a advertirte que tienes que dejar un poquito para cada día, ir despacio y leyendo bien (es ahora cuando el libro es difícil de leer y tu no lo sabes, ni si quiera te das cuenta). Descubres tantas cosas que aprendes de ellas y experimentas de golpe, te das mil y una hostias y aun así sigues leyendo, no aprendes aun… Puede que no haya llegado la página indicada.

Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir

Capítulo 16, encuentras la palabra “madurez” y hay tres páginas seguidas de su definición… ¡Vaya!. Ahora no te emociona tanto el libro, te lo ha fastidiado todo, no te ríes a carcajadas con sólo leer un “hola”, ni te enfadas de golpe con leer algo decepcionante. En esta larga definición te hacen ver lo que querían decirte en capítulos anteriores… Estas páginas te abren los ojos. Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir (aunque a veces se te escapa alguna página de más y das un pequeño tropezón).

Pasa el tiempo y no has dejado de leer, ya no es tan emocionante, aparece la palabra “adulto” y al pie de la página aparece “responsabilidad”. Estos capítulos son largos, entretenidos y algún que otro pesado, pero has aprendido del todo a leer solo un poquito cada día y es aquí cuando encuentras la felicidad en lo más simple.

Llegan ya los últimos capítulos, notas la debilidad de las palabras y en tu mano izquierda el peso de todo el libro que has ido leyendo. Ahora es cuando ya lo tienes todo destapado, todo leído o a lo mejor casi todo, siempre hay algo que aprender… Cierto. Conoces bien a tu personaje, a los secundarios y a los que han ido saliendo, te acuerdas de muchas de las cosas que has leído aunque en otras la memoria te falla un poco, sabes qué capítulo te ha gustado más y el que menos y tienes un gran aprecio incluso a algún que otro personaje.

Estás en la última página, y hay una posdata en una página en blanco que dice: este libro, es único.

La portada naturalmente no estaba en blanco, aparecía una bonita foto con el título de un precioso nombre. En la portada de este libro sí que aparece algo que delata claramente su contenido.

Laura

Es domingo por la noche y pensando en que escribir, se me vino a la cabeza una de mis mejores amigas, está pasando un año en California, concretamente en San Diego. Es un sitio maravilloso donde ella disfruta de la playa, de nuevos amigos y de compras casi todos los días. Yo misma estoy encantada de que tenga estas oportunidades de poder desconectar completamente e irse a la otra punta del mundo, aunque está lejos, cada día intento hablar con ella para que no se sienta sola y que tenga un pedacito de mí allí.

No solo es una amiga, es parte de mi, toda mi familia la adora y tiene tantas ganas como yo de que nos venga a visitar estas navidades. Ya hace cuatro meses que no la vemos y creo que estoy empezando a desesperarme. Todo con ella es mucho más fácil y soy muchísimo más feliz, he pasado un verano alucinante gracias a ella, cuando parecía que sería uno de los peores veranos de mi vida. Mis padres han comprado un regalo más de navidad para ella, puede que eso lo diga todo.

Después de que venga y pase un mes entero aquí, aparte de que estará muy ocupada porque todo el mundo la adora y no tendrá mucho tiempo para mi, volverá a irse para seis meses más.

Intentaré aprovechar el mayor tiempo posible con ella aquí, y como siempre no la dejaré en paz cuando vuelva a irse. Supongo que así no se olvidará de mi.

Te quiero princesa,

Clara

Avui dia, a casa nostra, gairebé tothom celebra el Nadal, tingui o no creences religioses. Cadascú ho celebra a la seva manera: és una festa popular.Per a una gran majoria de persones ha perdut el seu sentit religiós, però els sentiments que ens descobreix ens ajuden com a persones. És cert també que a l’altre plat de la balança, trobem el Nadal del consum, de la desmesura, el Nadal de l’opulència i mercantilisme. De nosaltres dependrà cap a quin costat decantem la balança.

El Nadal és sobretot una festa cultural, de valors i de tradicions. Els valors comuns serien la família, la generositat, i segurament, la il·lusió. Ara bé, el fet de traduir aquests valors en uns símbols ja és propi d’uns i no d’altres, encara que tothom reconeix el seu origen religiós.

El Nadal simbolitza la llum, l’esperança per un món millor, la pau, l’apropament a l’altre, la força de la maternitat, la festa per retrobar-nos, les tradicions viscudes i compartides per avis, pares, fills… El Nadal és també alegria, joia, és amor. És pensar en els altres, és regalar estimació.

I si de regalar es tracta, recorda que fins i tot una abraçada pot ser el millor regal que puguis fer.

Andreu Ruf

Divendres passat vaig anar al cinema amb la Valentina, per veure Amanecer Parte II, ja que ella volia veure-la i jo la vaig acompanyar. La veritat és que no anava gaire convençuda, perquè hi ha alguna de les anteriors que no he pogut veure, però, al final, vaig sortir de la sala eufòrica.

Ens va ser difícil trobar la manera de poder assistir, perquè havíem d’anar en autobús i després no teníem combinació per tornar, però, al final ens van poder venir a buscar i vam solucionar aquest problema. Per un moment vam dir d’anar un altre dia, però teníem tantes ganes que res no ens va fer detenir-nos.

A l’autobús ens vam posar a escoltar música al MP3 de la Valentina i no ens vam adonar que hi havia més gent, perquè vam començar a donar cops al ritme de la música i res no ens podia fer parar, però de cop en aixecar el cap, vam veure que tothom ens mirava i vam decidir posposar l’espectacle. Vam trigar quatre vegades més que anant amb cotxe i anàvem molt justes de temps, ja que quedaven deu minuts per a l’inici del film i encara no teníem les entrades ni res per menjar. Vam començar a córrer pel centre comercial i la gent ens mirava amb cara estranya, però nosaltres teníem massa coses al cap per parar-nos a pensar que és el que estàvem fent perquè la gent ens mirés d’aquesta manera. Vam pujar a dalt de tot, vam comprar les entrades i només ens quedaven uns cinc minuts, però nosaltres volíem menjar, així que vam baixar ràpidament al supermercat i en un temps rècord vam comprar un refresc i quelcom per acompanyar-lo.

Arribem a la sala, fem un sospir profund com si ens haguéssim jugat la vida per arribar a temps i ens mirem el rellotge: dos quarts de sis, la hora que començava la pel·lícula, però passaven els minuts i no donava senyal de vida. En aquell moment vam pensar que havíem fet la cursa de la nostra vida per arribar a temps i, resulta que va començar un quart d’hora més tard. Vam gaudir del film com si fóssim nenes de tres anys i, en sortir de la sala, no paràvem de comentar el final de la pel·lícula. És un final inesperat. Ningú no es pot imaginar el què succeirà.

Com que encara no era l’hora de marxar, vam decidir anar a la sala dels jocs a riure encara més, així que vam anar a les cistelles de bàsquet i vam començar a llançar pilotes. Després vam anar a una màquina que llança una pilota i es fica en un forat. Depèn del número que posa al costat et donen uns punts o uns altres. La pilota es va quedar parada i no se’m va ocórrer una altra idea que donar-li un cop. Em vaig deixar la mà vermella per res, perquè ens van tocar 2 miserables punts! Però vam riure tant que no recordava el cop que m’havia donat i, això, és el que realment importava en aquell moment, riure.

Finalment ens van venir a buscar i, com la Valentina encara no havia de marxar, ens vam posar a jugar a bàdminton. Aquest joc té una història molt especial que va començar fa un parell d’anys a la festa del meu barri. Ella va venir amb mi i com no teníem res a fer vam començar a jugar. Al principi no li donàvem a la ploma, perquè no havíem jugat mai, però vam acabar donant-li de totes les maneres possibles. Així que vam acabar el dia de la millor manera possible, com comença, possiblement la nostra gran amistat.
Si no haguéssim viscut totes aquestes coses el mateix dia i simplement haguéssim anat a veure la pel·lícula, ara no tindria res per escriure i recordar, però diuen que els petits detalls marquen la diferència i, tot això que ens va succeir, va fer d’un dia normal un dia inoblidable.

T’estimo Tina!

Itziar

A les pel·lícules els nens sempre tenen un petit amagatall: una cabana, una cova… On queden allà tota la colla, en un punt de trobava que de certa manera li podríem dir secret.

Tornant a la realitat sempre va bé anar-se’n algun lloc on et sentis tranquil, a vagades inclús més lluny del que et penses, ja que arribes a la conclusió de que la teva habitació ja no et fa el pes.

El meu lloc és L’Escala .Allà tot és més fàcil, perquè tinc com a veïna la meva millor amiga (des de petites). I quan ens sentim tristes sabem on anar, ja que la nostra comunitat està envoltada d’un bosc preciós i pots respirar pau i serenitat. A uns carrers més a baix hi ha un parc on acostumem a anar moltes vagades del dia, perquè els nostres dilemes es rebaixin.

Les nits a L’escala m’encanten perquè posen la “discomòvil”, les botigues del passeig queden il·luminades, la platja brilla i coneixes a moltíssim gent.
El que menys m’agrada, es quan arriba l’ hivern, i m’he d’acomiadar de tot allò que em fa tan feliç a l’estiu.

Gemma.

Hace tiempo que me llama la atención una película, El diario de Noa, casi todas las personas que la han visto hablan muy bien de ella y dicen que es muy bonita. Siempre he querido verla pero no he tenido tiempo para ponerme en Internet y buscar alguna web a ver si está disponible. Ayer, gracias a mi aburrimiento y falta de sueño por la noche, la vi.

Trata sobre una chica, Allie, y un joven llamado Noa que se enamoran a pesar de sus diferencias. Discuten a menudo y les cuesta ponerse de acuerdo pero hay algo que tienen muy claro, están locos el uno por el otro. Por problemas personales un día se tienen que separar. Cada uno rehace su vida y Allie conoce a un chico con el cual se compromete. Pasan los años y Noa vuelve para conquistarla. Allie se da cuenta que durante todos estos años no lo ha olvidado y por fin vuelven a estar juntos, se casan y tienen hijos. Toda esta historia se la cuenta un anciano a una anciana y al final de la película se desvela que estos ancianos son Noa y Allie.  Allie padece Alzheimer y Noa cada día le lee su diario para que recuerde.

Me gusta mucho la frase que dice  Noa cuando ya es mayor: “He llevado una vida corriente. No me han hecho ningún monumento y mi nombre pronto quedara en el olvido. Pero según como se mire he tenido mucho éxito como muchas otras personas en la vida. He amado a otra persona con todo mi corazón y eso para mi siempre ha sido suficiente”.

Sinceramente, me imaginaba que me iba a gustar la película, pero no sabía que tanto. Es una de las más bonitas que he visto juntamente con Titanic. Parece increíble que alguien pueda llegar a amar tanto a alguien hasta el punto en el que notas que ya no existes, que no importa lo que pase y que estar con esa persona ya es suficiente. Un amor puro, increíble y alucinante. Un amor especial como hay pocos.

PD: Para aquellos que no han visto la película pero la quieren ver y están leyendo esto, lo siento… ¡ahora ya saben como acaba!

Silvia

Us vaig a parlar d’un tema que em té desconcertat. Des de que sóc petit, a casa i a l’escola m’han ensenyat que vivim en una societat democràtica. Jo entenc la democràcia com que una persona pot tenir els seus ideals i expressar-los públicament sense haver de ser castigat o boicotejat només pel fet de tenir-los.

Per això, em té confós el fet de que quan es fan vagues hi hagi unes persones anomenades piquets informatius que actuen d’una manera ben estranya.

Pels que no ho sàpiguen, un piquet informatiu és aquell que et ve a informar dels motius pels quals es fa vaga, dels beneficis que té fer-la i del component insolidari que té no fer-la. El seu nom ho diu clarament. Això és totalment democràtic i legítim.

No obstant, el que jo he pogut veure de totes les vagues que s’han fet des de que tinc memòria és que els piquets actuen d’una manera ben diferent a la que en teoria haurien d’actuar. Si obres la teva tenda en un dia de vaga perquè no hi estàs d’acord, t’obliguen a tancar el local aquell dia. Si no els fas cas et poden trencar vidres i muntar aldarulls. La pregunta és la següent: Aquest acte és democràtic?

A més, les estadístiques que surten als mitjans el dia següent no són verdaderes i tenen molt poca credibilitat. Perquè si t’obliguen a fer una cosa que no creus que està en els teus ideals i ho fas obligat, no et poden incloure amb la gent que ha fet vaga.

Jo personalment, com ja he expressat en el principi de l’article, estic molt desconcertat. Crec que no és un acte gens democràtic. Cadascú és lliure de pensar el que vulgui i d’actuar com vulgui (dintre d’uns límits legals). Els piquets informatius doncs, actuen com dictadors, i també actuen il·legalment. Precisament vivim en un món en constant canvi, penso que s’haurien d’adaptar al món actual, un món que s’esforça dia a dia perquè la gent tingui dret i paraula. Pel que fa a drets anem bastant bé. Però si volem que la nostra paraula sigui escoltada i presa seriosament, cal que ens hi esforcem i que no hi intervinguin factors externs per “convèncer´´ a la gent. Finalment, només dir que segons el meu parer, les vagues perden el seu sentit si els piquets intervenen d’aquesta forma.

Marc

Jo era a classe de física i química, distret mentre els altres parlaven de l’examen que vam fer la setmana passada. A mí no m’havia anat del tot bé, ja que no me l’havia estudiat i hi havien algunes preguntes que no me les sabia.

Després d’haver explicat la forma correcta de resoldre els problemes, el professor va repartir a cada un el seu; jo tenia un cic coma vint-i-cinc. Era més o menys el que m’esperava, però, vaig sumar els punts dels exercicis amb l’esperança que el professor s’hagués deixat algun punt per sumar. I ho vaig aconseguir, a mí em donava un resultat de set coma vint-i-cinc. Així que vaig agafar l’examen, em vaig aixecar de la cadira i vaig dirigir-me cap a la taula del professor. Li vaig dir que s’havia equivocat sumant. S’ho va mirar i, efectivament, em va posar la nota rectificada.

Jo no m’ho esperava això. En definitiva, sempre s’han de revisal els examens.

Àlex

La verdad es dura, incómoda y muchas veces desconocida. Otras veces se presenta como algo positivo. Algo común en todos los casos, sean buenos o malos, es que la gente dice querer conocerla. Pero, ¿es eso realmente cierto?

Algunas personas prefieren vivir engañadas en su propio mundo antes que conocer la verdad, sobre todo cuando saben que les afectará. Es aquí cuando creamos historias; historias llenas de magia e ilusión, historias sin ningún fallo, historias maravillosas.

Cada persona ve las cosas a su manera y reflexiona sobre ellas según su forma de pensar. Hasta que choca con la realidad y aparece la verdad. Esta última no es necesariamente mala sino que activa un mecanismo que produce un cambio.

Xènia Caballero

Hoy no sé lo que escribir, bueno tenía una idea pero….no! No se cómo empezar, ni el título que voy a poner a esto! Porque!!! Ahí voy.

Hoy viernes, después del instituto me he ido a entrenar, entreno tres veces a la semana, siempre y cuando me lo pueda combinar con los deberes o exámenes, lunes, miércoles y los viernes. Los viernes nunca fallo, ya que empieza el fin de semana y es un rato agradable que me paso en el campo, sea haciendo entreno físico, de portero o de lo que sea, todo me está bien. Pero hoy, empezamos el entreno muy bien y como la mayoría que me conocéis ya sabéis que estoy en fase de recuperación, pues el entrenador me pone donde le da la gana y porque tampoco es mi equipo ya que mi equipo tenía que haber sido Juvenil C y no el B, hoy mi puesto era de jugador y en una de las jugadas mi rodilla hizo “crack” y se me fue, adonde me fui, pues al suelo.

Ahora pensareis que me he vuelto a hacer daño en la rodilla operada, pues no, me he hecho daño en la buena. Ya no sé que pensar, en fin, me dieron una copia de la ficha y fuimos a Mataró a Meditrauma para que me viera un médico, en principio parece que no sea nada grave, así que me ha mandado ibuprofeno, hielo y caminar con muletas y el lunes tengo que volver a Meditrauma y depende cómo vea el médico la rodilla, me hará una radiografia, ya veremos porque la sensación que tengo no es muy buena, espero no tener que volver a operarme y si es así “cuelgo las botas”. Mira ya he encontrado el TITULO.

Mañana iré con “las dichosas muletas” al instituto y espero poder guardarlas lo antes posible y recuperarme rápido ya que me quería apuntar a una maratón en diciembre para la cual me estaba preparando.

Héctor

Avui m’he comprat un joc per a la “PlayStation3”, aquest es diu “Call of Duty: Black Ops 2, i m’ha costat aproximadament uns 50€, i vet aquí que m’he posat a calcular que si cada persona que l’ha comprat a 50€ o 60€, i ha venut més de 10 milions d’exemplars en tan sols dos dies des del dia de la seva sortida al mercat, aquesta empresa, realment s’ha fet d’or.

La gent no para de queixar-se de “la crisis”, però empreses com aquesta, opino que no la pateixen pas, ja que cada joc que treuen al mercat és un autèntic èxit arreu del món, perquè tot i que la gent no té diners, les seves ventes no han baixat gens en el seu número.

I vet aquí la decisió que he pres per al meu futur, penso estudiar tecnologia per a poder entrar a treballar en alguna empresa d’aquestes, i si de pas hem regalen algun que altre joc gratis, millor que millor!

Manel Rodríguez

Molta gent ha arribat al objectiu que es proposava, tant esportistes com polítics com estudiants… Estic ben segur que han tingut confiança en ells mateixos i han cregut que podien conseguir el seu objectiu. La confiança és la clau de l’èxit. Ho sé perquè he passat per aquestes situacions i he vist gent que no aconseguia el que volia per la falta de confiança.

Un es pot dir en el seu pensament: Jo puc!, i sembla una tonteria, però pot arribar a ser essencial si vols arribar a la teva meta. Un exemple pot ser el de l’Obama, amb el seu lema polític: ‘Yes, we can’, on volia que la gent veiés que ell estava prou preparat per ser president i que ell podia fer-ho.

També podem anar al món de l’esport. En un equip, una de les coses més esencials és la confiança en un mateix i en els companys. Jo, com a esportista, noto quan jugo amb confiança o sense. He arribat a sentir-me inferior als demés, de cop i volta, semblava que hagués enpitjorat, tot em sortia malament. Això només va durar unes setmanes, perquè amb l’ajuda dels companys vaig aixecar el cap i vaig pensar que jo podia, que havia arribat on sóc perquè jo m’ho he treballat i penso que jo valc per això. El que estic dient no és tirar-se floretes, és creure que pots.

En la vida, molta gent haurà passat per això. El que s’ha de fer és posar un graó més al límit que tu creguis que tinguis, perquè no sabem on és el nostre límit, tot depen de l’esforç i la CONFIANÇA.

David Egea

La vida para mi es un poco confusa, muchas veces pienso y realmente no se que es lo más importante en la vida. La mayoría de los chicos de mi edad, solamente pensamos en nosotros, sin darnos cuenta de las cosas tan importantes que hay a nuestro alrededor (familia, amigos, conocidos, etc). Nosotros a lo nuestro, nuestra play, nuestro fútbol, y nuestras preocupaciones.

Mientras tanto la vida sigue su curso y el circulo se va cerrando, vamos creciendo, vamos madurando, y adquiriendo los valores importantes de la vida, que para mi no son los materiales. Cuando nosotros hemos madurado ya no nos fijamos en lo que tienen los demás o no, ni en el dinero. Lo que hacemos es fijarnos en el tiempo que trabajan tus padres, si están bien, si no han dormido, etc.

En el tiempo que tu padre o madre son jóvenes (mediana edad ) nos preocupamos por ellos. En esa edad tus padres aún te pueden cuidar, pero cuando se hacen más viejos ya no. Cuando ya son viejos del todo, nosotros somos los que los tenemos que cuidar, pero nos despreocupamos de ellos y los dejamos a cargo de alguien para que le cuide o en alguna residencia de ancianos.

Por casualidad mi madre trabaja en una residencia de ancianos y me cuenta historias sobre ellos, cosas que yo no entiendo. Cómo puede ser que las personas que hemos querido siempre al final las abandonamos como si fuesen un objeto viejo e inútil? No lo entiendo y me parece muy injusto, es más, en esto no importa la clase social que tengas, todos somos iguales, los ancianos acaban perdiendo las memoria, dejan de caminar y vuelven a convertirse en niños. LA VIDA ES UN CIRCUITO CERRADO.

Toni

Fa aproximadament tres anys que el vaig conèixer, es podria dir que es una de les persones més importants per a mi, sense comptar la família, evidentment.

Tot va començar un dia 29, quan després d’una tarda amb les amigues com de costum, vaig sentir que cridaven: Rúbia, ets inhumana!. En aquell moment algo inesperat es va accionar i sabia que des d’aquell dia res tornaria a ser el mateix del que era abans de topar-me amb ell.

Als pocs mesos vam començar a sortir, ens vam donar a conèixer com a ‘’algo més’’, el típic tonteig de nens petits que no saben el que volen. Com era evident no va sortir bé i vam acabar barallats, com sol passar jo em creia que era culpa seva , i ell que era culpa meva, suposo que per treure-li importància i per estar bé amb el nostre jo interior.

Vam estar molt de temps sense saber absolutament res l’un de l’altre.

Al cap d’un any, vaig sentir el mateix crit amb la mateixa veu dolça i potent, en aquell moment el mateix que es va accionar fa tres anys, va ocupar el lloc que li corresponia.

Des d’aquell dia, ell ha estat lluitant per mi com el que més, esperant a que jo prengués una decisió, li ha donat sentit a la frase ‘’Quién la sigue la consigue’’.Efectivament ara estem junts, i n’estic segura que per molt de temps, em fa feliç i tant sols per això ja val la pena arriscar-se.

Al cap i a la fí diuen que al primer amor mai s’oblida, que queda guardat a una caixa, a una part del cor que molta gent l’anomena records.

Anna

Farà aproximadament un mes que vaig reprendre les classes de ballet, ja en tenia ganes!
Al entrar a l’escola la meva professora ens va fer una sèrie de preguntes sobre el que havíem fet aquest estiu, si havíem gaudit, les típiques preguntes que sempre fan abans de començar un nou curs.
Tenia ganes de tornar a ballar, de tornar a sentir com la música entra per les orelles e inconscientment et poses a ballar sense parar.
Molta gent pensarà que és una tonteria, que no és necessari per viure o per estar mes contenta, però a mesura que ho vas practicant, cada cop ho vas fent mes imprescindible, la qual cosa quan no ho practiques independentment dels motius, ja siguin vacances o lesions, es veu reflectit en el teu estat d’ànim.
A l’escola apart de ballar som una gran família, ens ajudem, ens aconsellem…es fan els dies més agradables, i les classes mes curtes. Penso que si algun dia hagués de deixar-ho, es perdria una gran part de mi, sé que sonarà estrany, però el ballet ha sigut una de les coses que més m’ha ajudat a seguir endavant en els moments més durs,ha sigut un somni fet realitat, expressar-se amb moviments acompanyats de música, sense la necessitat de parlar, és una sensació impressionant!

Anna

Un dia, la majoria de nosaltres ens separarem. Cadascú farà el seu camí, potser tornarem a veure’ns o no. Veurem les nostres fotos i ens recordarem de tot el que hem fet.

Trobarè a faltar tot allò que ha marcat la meva vida. Els amics, la infància, els jocs… Actualment ja trobo a faltar moltes coses. La gent que s’ha anat, els que em van dir que vindrien i no han aparegut, la meva família, a la fi tot allò que vaig tenir i ja no tinc.

Però la vida segueix i nosaltres no podem tornar enrere. L’hem de continuar, encara que hagin passat coses que no voliem: la distància, el camí que hem triat… Encara que hi hagi això, no hem de perdre l’esperança, perquè potser tot allò que has desitjat es farà realitat.

Carla

L’any passat vaig decidir apuntar-me a futbol sala al Club Atlètic Català amb els meus amics. Mai havia tocat una pilota fins llavors, i pel que semblava la resta de l’equip tampoc, encara que tots ells ja portaven almenys un any jugant. La veritat és que jo no tenia cap intenció d’aprendre’n simplement hi anava perquè em divertia, fins i tot als partits contra altres pobles del voltants, tot i que sempre perdíem de molts gols. Però a mi això m’era igual jo m’ho passava bé. Al club, però, això no li era pas igual, ells volien que guanyéssim, era l’únic que els interessava. Llavors van decidir fer un canvi radical a l’equip. Van fer fora al nostre apreciat entrenador perquè pensaven que ell no ens ensenyava bé. Això a mí no em va fer gens de gràcia, em vaig enfadar molt amb el Club. Jo sempre havia pensat que en aquestes categories el que sempre deien era que l’important és participar, però aquells pocavergonyes van fer fora un pobre entrenador simplement per guanyar. A sobre, quan jugava els partits tot i la meva falta de pràctica, els entrenadors m’escridassaven com bojos com si em paguessin per jugar i no al contrari. Perquè entengueu com em sentia, em venien ganes d’arrencar-los el cap d’arrel. Tot i els seus esforços en intentar millorar l’equip, no va servir de res. Vam acaba últims a la lliga amb només dos partits guanyats. D’on no n’hi ha no en raja.
El que vull dir amb això és que trobo vergonyós que un Club pugui arribar a prendre tantes mesures simplement per guanyar. Vergonyós!

Pol