LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El meu pare és un artista desaprofitat. Avui m’he recordat d’un conte que m’explicava fa uns anys per anar a dormir. Sempre eren inventats i improvisats però aquest li va sortir rodó.
Us faré un resum del conte intentant explicar-lo el més semblant possible al seu. Espero que us agradi tant com a mi.

Els convidats

Tres,quatre,vuit…? No recordo pas quin dia va ser. Era novembre, tardor, començava a fer fred. Els dies s’escurçaven i les fulles queien sense por.
Com sempre havia preparat el sopar pels convidats, lleuger però deliciós, aromàtic, temptador.
El lloc destinat a cada comensal era l’habitual i,com cada nit vaig reservar lloc per “algun afegit” d’última hora. Sempre n’hi ha que arriben tard.
Per més que m’ho penso no aconsegueixo esbrinar què va succeir. Fins ara havien vingut sempre, semblàvem una família. Eren part de la casa.
El rellotge del menjador va tocar les dotze i no havia arribat ni un sol convidat. Potser s’havien cansat del menú? O el temps fred els havia fet agafar mandra?
Començava a estar preocupat. Estava molt acostumat a la seva presència i, ara,de nit, es feia molt feixuc el pes del silenci.
-Al menys podien haver avisat- vaig dir amb veu baixa.
Les dues de la nit. Res. Silenci.
Algú em va dir un dia que de vegades passava això: de cop i volta deixen de presentar-se, sense més explicacions. Potser estaven sopant en un altre lloc.
-Que els hi aprofiti- vaig dir ple de ràbia.
A les tres de la matinada, vaig constatar i acceptar el que estava succeint: no vindrien més, les rates havien anat a sopar a una altra casa.
Tres, quatre, vuit…? No aconsegueixo recordar “el dia fatal”, però me’n recordo d’aquella gresca que cada nit feia de casa meva un racó ple de vida.
Em sento sol, massa sol. Massa silenci. Compraré un lloro. Millor dos.
Joana

Hace más de un mes, mi hermana tuvo un accidente doméstico. En el cual se hizo daño en la punta del tercer y cuarto dedos de la mano derecha. En el primero se hizo un corte profundo y en el segundo le fue amputado, solamente lo aguantaba la piel. Se sometió a una cirugía, en la cual hubo que tomar anestesia general, que para su edad es muy peligroso. Pero podría ser que el dedo amputado, a pesar de la operación, no pudiera salvarse.

Después de un mes de de observaciones y curas; la parte de bajo del cuarto dedo tenia circulación sanguínea, cosa que nos daba esperanzas. Pero aún así, ella tuvo que someterse a otra cirugía. Al acabar la cirugía los médicos nos dijeron: “ La operación ha sido un éxito y no fue necesario cortar el dedo”. Mi madre y yo, quedamos muy felices porque de la manera en que se encontraban los dedos era casi imposible de que se perdieran.

Pero como los milagros existen, Dios miró por nosotras e hizo este milagro. Hoy estoy muy agradecida por haber salvado su vida y sus dedos.

Carla

“El tiempo que pasamos con cada amigo es lo que hace a cada amigo tan importante.
Las amistades se construyen de a pedazos muy pequeños, pedacitos de tiempo que vivimos con cada persona.
No importa cuanto tiempo pasemos con cada amigo, sino la calidad del tiempo que vivimos con cada persona.
Cinco minutos pueden ser más importante que un día entero.
Hay amistades hechas de risas y dolores compartidos, otras de la escuela, otras de jodas, y diversión, también están aquellas que nacen y no sabemos de qué o por qué, pero sabemos que están presentes.
Tal vez éstas estan hechas de silencios compartidos, o de mutua simpatía que no tiene explicación.
Hoy también hay muchas amistades hechas sólo de e-mails, nuestras ‘amistades virtuales’ nos hacen reir, pensar, reflexionar…y a veces hasta pasar bien cuando nos sentimos muy solos, con problemas… que no queremos sacar a luz.
Aprendemos a amar a las personas sin juzgarlas por su apariencia o modo de ser, sin poder etiquetarlas (como a veces hacemos inconcientemente). Hay amistades profundas que nacen así.
Pienso que el tiempo que pasamos con cada amigo es lo que lo hace tan importante.
Porque el tiempo ‘perdido’ con amigos no existe es tiempo ganado, aprovechado, vivido.
Son recuerdos para un momento o para toda una vida.
Un amigo se torna importante para nosotros y nosotros para él, cuando somos capaces, aún en su ausencia, de reír o llorar, de extrañar o querer estar bien cerca de él sólo para disfrutar de su compañía.
Podemos tener varios mejores amigos de diversas maneras. Lo importante es saber aprovechar al máximo cada minuto vivido y tener después, en nuestros recuerdos, horas para pasar con ellos, aunque estén lejos.
‘TÚ MISMO ERES RESPONSABLE DE LO QUE COSECHAS’.

‘… Y APRENDE A COSECHAR LAS COSAS BUENAS…’

El auténtico amigo es el que lo sabe todo sobre tí y sigue siendo tu amigo.
Aquel que logra reconocer todo lo bueno y malo de ti mismo, aquel que sabe perdonar y entender tus locuras.. Aquel amigo es el que perdona, comprende y no abandona. Amigos.. son pocos pero muy valiosos en nuestra vida.”

Toni

1.- Hacemos lo que realmente queremos?
Muchas veces lo que hacemos está condicionado por factores que no controlamos. Es cierto que hay muchas decisiones que se toman a la ligera, pero cuando llega el momento de decidir algo realmente importante, nuestra voluntad tendría que ser determinante y lo cierto es que posiblemente no sea así. Nuestro entorno nos condiciona y no nos deja ser realmente como nos gustaría.

2 Libertad de decidir.
Es una cuestión de saber si realmente somos libres cuando decidimos algo. En principio parece que así sea, pero si lo pensamos más a fondo podemos descubrir que la decisión que tomamos no lo hacemos libremente. Lo que decidimos puede tener consecuencias (buenas o malas) sobre nosotros y por eso esa decisión no es totalmente libre.

3. Decidimos siempre con condiciones.
Por mucho que queramos decidir libremente lo cierto es que al final estamos condicionados. Las experiencias, las costumbres, las normas influyen en la toma de decisiones y no tenerlas en cuenta nos puede acabar perjudicando. Por esos queramos o no nos encontramos ante la necesidad de seguir en cierta manera la corriente.

4.- La decisión con más responsabilidad.
La responsabilidad de las decisiones aumenta con la edad de las personas. Al final si no se toman decisiones importantes es porque se tiene miedo y eso no es más que una señal de no haber crecido lo suficiente. De no dejar de ser niño y no llegar a ser hombre.

5.- Cual es el comportamiento bueno y malo.
Hay determinados comportamientos que son fáciles de calificar como buenos o malos. Son aquellos comportamientos dónde el resultado se puede valorar fácilmente. El ejemplo del futbolista bueno es aquél que marca goles. Pero si nos referimos a la persona nos damos cuenta que la definición de bueno es más difícil. Cuesta mucho de definir porqué depende cómo las personas entendamos que es lo bueno y que es lo malo y respecto a esto no hay una forma única de entenderlo. Las opiniones suelen variar en función de las circunstancias, las creencias o las maneras de pensar del momento.

6.- Haz lo que quieras.
Lo importante es que cada uno haga lo que tenga que hacer siguiendo sus propios principios. Lo importante es hacer las cosas por convencimiento propio y escaparse de las cosas que acaban influyendo en las decisiones. Es decir, se trata de estar convencido interiormente.

Marc

Suposo que alguns de vosaltres veu llegir l’últim (i primer) article que vaig fer per la revista. Us refrescaré la memòria: Es deia la mort. En aquest text m’agradaria explicar una tema completament oposat a aquest: la vida. Malgrat ser dos mots antònims, tenen moltes més coses en comú de les que aparenten a primera vista. Abans de començar, us tornaré a escriure una frase que vaig posar en el meu article anterior: No hem de sentir pena pels morts, sinó pels vius, i sobretot per aquells que viuen sense amor. Ja tenim un bon material per començar a parlar de la vida.

Crec que aquest tema es una mica més complicat. Perquè, en definitiva, què és la vida? Podem mirar-ho des de molts punts de vista, no? Anem a veure; vida és el substantiu de viure, i mirant-ho així, l’adjectiu és viu. Així que l’ha vida s’ha de viure i per viure-la hem d’estar vius. És una cosa molt obvia, però crec que no tots ho veiem així. Científicament parlant, viure seria néixer, reproduir-se i relacionar-se. Això tots ho complim. Però com no vull fer una classe de ciències de la naturalesa ho mirarem des d’una perspectiva una mica més subjectiva. Viure la vida, des del meu punt de vista, és aprofitar-la. I no únicament pel fet de que no sabem quan s’acaba (com deia en l’altre article) sinó perquè, al cap i a la fi, l’únic gran objectiu de viure, és ser feliç. Perquè viure una vida sense felicitat, és com comprar una capsa de cereals sense cereals. Necessitem un contingut. I el contingut de la vida és la felicitat. És com un cotxe sense benzina, no avança, no continua el seu camí. I amb la vida passa exactament el mateix. Necessitem un combustible que ens ajudi a seguir endavant i que no ens freni, com la felicitat.

Però tenint clar que per viure, hem de ser feliços, trobem un altre obstacle. La felicitat depèn de molts altres factors. Podríem mirar a la vida com un simple videojoc. Un d’aquells en que has d’anar passant nivells, cadascun més difícil que l’anterior. Perquè la vida et donarà mil raons per plorar, però tu li has de donar mil i una per riure, per ser feliç. Perquè els anys van passant, ens anem fent grans, aprenem coses, ens equivoquem, rectifiquem… Però l’important no són els anys que té la vida, sinó la vida dels anys. Per tant els hem de viure. I hem de superar tots els obstacles, hem d’aixecar sempre el cap i mirar endavant i caminar, seguir sempre el nostre camí.

Però llavors podem arribar a pensar: Sí, jo vull ser feliç. Jo sóc jo. Jo decideixo com vull estar i que vull fer. Jo sóc l’amo del meu destí i decideixo com vull viure la meva vida. Però, i si això no és del tot cert? I sí creiem que som lliures, però realment no ho som? I si tot està predestinat? És dur pensar que tot el que tu decideixes fer, ja estava escrit que passaria… I podria escriure cinc-centes pàgines sobre això, però és que la vida, no està feta per entendre-la, sinó per viure-la. No és dolent voler saber-ho tot, però a vegades hem de saber que el temps no para. Passa per tothom. No podem estar tota l’hora de l’examen de matemàtiques pensant “per què em servirà això a la vida?”. Perquè passarà, no hauré fet res i suspendré. I la veritat, m’hauré quedat igual. El camí de la vida és complicat. Potser sí. Però no l’hem de fer més complicat del que és. Hi ha gent que plora perquè suspèn un examen i gent que intenta riure quan no té casa o quan se li ha mort algú proper. Gent que s’enfada quan no pot aconseguir guanyar un partit de futbol i gent que intenta ser feliç malgrat no tenir menjar. I aquesta és la gran diferència. Que uns ploren pel que no tenen malgrat tenir molt, mentre que altres valoren el que tenen malgrat tenir poc. Viuen la vida, accepten el que tenen i lluiten amb això i per això.

Jo sempre poso el mateix exemple. És molt típic, segur que alguna vegada ho haureu sentit. Crec que és d’algun text bíblic. És aquell que diu que era un pastor que anava caminant i de cop i volta va trobar dos camins. Un era llarg, ple de pedres i molt dur. En canvi l’altre era curt, asfaltat i fàcil de passar-lo. Malgrat ser tant diferents, ambdós camins portaven al mateix destí. Acabo aquí, tan me fa el que va decidir el pastor, però vist així tothom pensaria: “passaré pel fàcil. I per què no? Si els dos porten al mateix lloc…”. Bé, no estic dient que un sigui el correcte i l’altre no. L’únic que m’agradaria expressar sobre aquestes dues opcions és que moltes vegades, el viatge és millor que el destí, és més bonic i més apassionant. I això és el que moltes vegades ignorem. A vegades simplement volem aconseguir alguna cosa i busquem la manera més fàcil i senzilla per fer-la, quan l’objectiu essencial és el treball, l’esforç, el temps emprat o el camí. I això també passa amb la vida, ens oblidem del dia a dia i simplement no aprofitem aquest camí. Escollim sempre el fàcil. I no ens esforcem per aconseguir els propòsits.

Llavors ja tenim que l’objectiu de la vida és ser feliç i que som nosaltres els que ens hem d’esforçar per ser-ho. Que hem de valorar el que tenim i aprofitar cada moment. I sobretot lluitar, treballar i esforçar-nos. Perquè aquesta satisfacció de la feina ben feta, de fer una cosa per nosaltres mateixos, és simplement, una part d’aquesta felicitat. Un altre problema que tots tenim, és el fet de voler aconseguir grans coses i oblidar-nos de que la vida està composta per petites coses. I no és dolent voler molt. Però hem de saber dir prou, hem de saber parar, hem de trobar un límit. Perquè res és poc però molt és massa. Si aprenem a viure per dins, viurem de forma més senzilla per fora. I aprendrem que la vida no és necessàriament tenir-ho tot, o ser el millor en alguna cosa. L’objectiu és superar-se a un mateix i fer que tot sigui una mica millor. Tampoc és essencial prendre’ns la vida tan sèriament i sacrificar coses per aconseguir molt d’ella, jo encara no conec a ningú que n’hagi sortit viu. És important pensar en els altres. Que al cap i a la fi ens servirà per ser millors persones, per sentir-nos millors amb nosaltres mateixos i per tant, per ser més feliços.

Tampoc vull allargar-me molt més. Moltes de les coses que he dit tots les sabeu. El problema és que estem acostumats a sentir i no a escoltar. I tots volem que les coses que canviïn però sense moure un dit per canviar-les. I jo us convido a tots a posar el vostre gra de sorra per fer que tot vagi una mica millor. I per començar no cal res més que valorar una mica més la vida. Valorar el que tenim, intentar ser feliços i pensar una mica més en els altres. Perquè ja he dit que la vida s’ha de viure amb amor. És essencial tenir una persona al costat. I això ens aportarà encara més combustible per viure.

Ja per acabar m’agradaria recomanar-vos un llibre. És molt especial per mi. Es diu “Déjame que te cuente…” de Jorge Bucay. No estaria de més que us el compréssiu o el demanéssiu a la biblioteca. Tracta d’un home que vol saber més d’ell mateix i visita a un psicoanalista, en Jorge. Aquest per ajudar-lo, ho fa mitjançant contes, uns contes que ens ensenyaran a viure. A mi m’agradaria destacar-ne un, el conte de “Las ranitas en la nata”:

Había una vez dos ranas que cayeron en un recipiente de crema. Inmediatamente sintieron que se hundían; era imposible nadar o flotar mucho tiempo en esa masa espesa como arenas movedizas. Al principio, las dos patalearon en la crema para llegar al borde del recipiente pero era inútil, sólo conseguían chapotear en el mismo lugar y hundirse. Sintieron que cada vez era más difícil salir a la superficie a respirar. Una de ellas dijo en voz alta: “No puedo más. Es imposible salir de aquí, esta materia no es para nadar. Ya que voy a morir, no veo para qué prolongar este dolor. No entiendo qué sentido tiene morir agotada por un esfuerzo estéril”. Y dicho esto, dejó de patalear y se hundió con rapidez siendo literalmente tragada por el espeso líquido blanco. La otra rana, más persistente o quizás más tozuda, se dijo: “¡No hay caso! Nada se puede hacer para avanzar en esta cosa. Sin embargo ya que la muerte me llega, prefiero luchar hasta mi último aliento. No quisiera morir un segundo antes de que llegue mi hora”. Y siguió pataleando y chapoteando siempre en el mismo lugar, sin avanzar un centímetro. ¡Horas y horas! Y de pronto… de tanto patalear y agitar, agitar y patalear… La crema, se transformó en manteca. La rana sorprendida dio un salto y patinando llegó hasta el borde del pote. Desde allí, sólo le quedaba ir croando alegremente de regreso a casa.”

Pau

No hay chica en este planeta que no desee tener un cuerpo diez para sentirse sexy y querida, tanto por ella misma como por la gente de su alrededor, todas nos apuntamos al gimnasio, hacemos dietas estúpidas y algunas incluso dejan de comer, nos volvemos histéricas por una gran tontería. No sé realmente por qué hacemos estas cosas  pero en gran parte creo que es para gustar a los hombres, por ejemplo, cuando tienes un mal día, aparece ese chico tan guapo de tu clase y te tira un piropo, entonces te alegra el día.

Es muy importante quererse una misma y ser fuerte, con esta edad tenemos las hormonas revolucionadas, y si se tiene una baja autoestima, estás mucho más deprimido de lo normal y esto no debería ser así,  porque por ejemplo puedes fallar mucho en los estudios por falta de concentración.

Con este escrito quiero decir que no importa lo que digan los demás, ni tampoco importa si no le gustas al chico de tus sueños, solo decir que debemos centrarnos en nosotros mismos, pensar mucho en nuestro futuro y en las cosas que importan de verdad.

Clara

Ja farà dues o tres setmanes que la directora em va anunciar a mi i a un petit grup d’alumnes de 4t que haviem estat seleccionats per optar a una beca. Aquesta beca t’oferia l’oportunitat d’anar un any al Canadà a estudiar, i només tenien la possibilitat d’obtenir-la els alumnes que a tercer de la ESO haguessin aconseguit una nota mitja superior a vuit.

Quan ho vaig sentir no m’ho creia, però sí, semblava que allò anava de debò. Em vaig omplir d’alegria. Potser va ser una de les vegades que m’he sentit millor a la meva vida. Des de sempre que he volgut anar a l’estranger, i Amèrica i Gran Bretanya eren els llocs que més em cridaven l’atenció. Somiava en poder anar-hi quinze dies a l’estiu, millorar una mica la llengua i conèixer nova gent. Però ara tinc la oportunitat de passar-hi un any sencer! Segurament em dec estar fent masses il·lusions, però les ganes que tinc d’anar-hi son tan grans que no puc parar de pensar-hi, i quan hi penso m’oblido de tot.

Primer de tot faran una selecció de 600 nois i noies depenent de la renta de l’any passat, i un cop en tinguin 600 es faran unes proves per veure el nivell d’anglès de cadascú i escolliran els 100 joves més capacitats per anar-hi. A mi no m’agrada del tot aquest mètode. Puc quedar eliminat a la primera fase sense haver pogut demostrar el meu nivell d’anglès ni les meves ganes de viure un any al Canadà. I si no passo d’aquesta fase em sabrà greu, però ho hauré d’acceptar. Però una cosa tinc clara. Si aconsegueixo entrar en la segona fase em posaré a estudiar anglès com si fos l’últim dia de la meva vida.

No puc deixar perdre una oportunitat com aquesta. És un dels meus majors somnis i intentaré aconseguir-lo fins a l’últim instant. De moment deixaré volar la meva imaginació i esperaré que aquest somni es pugui fer realitat.

Arnau

Poques vegades faig servir el llapis per a fer treballs de l’escola però l’altre dia, fent un mural, el vaig utilitzar. Em vaig equivocar en la paraula “serralada” i em vaig adonar que no tenia una goma d’esborrar. És estrany pensar que un objecte tan insignificant com una goma em causes tanta angoixa.

Sempre que ens equivoquem, ens veiem obligats a amagar l’error d’una manera o altra. Sense anar més lluny, a l’institut, o bé utilitzem el Tipp-Ex, o bé tatxem o simplement, utilitzem la goma d’esborrar. Però moltes vegades somio: i si tingués una goma que pogués esborrar tot allò que no m’agrada o em fa mal? I és que no és només quan prenem apunts, tenim un examen o fem un treball, el cert es que a la vida real ens agradaria poder canviar coses que no han sortit tal i com desitjaríem. I seria fantàstic anar a la llibreria més propera i demanar una goma que pogués canviar allò que li vaig dir a la noia que m’agradava, aquella paraulota enmig de classe i moltes altres coses que voldríem que no haguessin passat.

Però com bé sabeu, quan has esborrat un parell de cops amb la goma, ja no esborra, sinó que embruta. Això em fa pensar que a la vida, no hem d’intentar canviar el passat, ni mirar enrere, simplement hem de alçar el cap i mirar el futur, mirar endavant. Perquè potser intentem canviar alguna cosa i ho aconseguim, però moltes vegades, acabem embrutant el paper. Crec que el més important no és tenir una goma per esborrar, sinó poder tenir un llapis per anar traçant el camí de la vida, i una maquineta de fer punta al costat, perquè aquesta vida sigui el més llarga i bonica possible.

Pau

Per poder parlar del sou vitalici, primer em de conèixer el significat d’aquest. La paraula vitalici és un adjectiu que fa referencia a algo que dura des de que s’obté fins un temps establert prèviament, com pot ser el final de la vida, o la jubilació… Per tant, quan parlem d’un sou vitalici estem fent referència a l’adquisició d’uns diners (sou) per part d’una o varies persones degut al càrrec temporal que han dut a terme i que els hi proporcionarà beneficis eterns o més enllà del càrrec realitzat i fins el termini que s’hagi establert.

Segurament en diferents parts del món el reben diferents tipus de persones. A l’Estat Espanyol, el mes habitual és relacionar el concepte sou vitalici amb la política; així, per exemple, els expresidents, tant de l’Estat com de les Comunitats Autònomes en disposen pel fet d’haver ocupat el càrrec durant un temps. Poden arribar a cobrar sense fer res uns 75.000 euros anuals.

En la meva opinió penso que el fet que existeixin els sous vitalicis és un abús que fan els que els reben contra la resta de població, ja que per haver treballat durant un temps, com fa pràcticament tothom, cobraran uns diners que en veritat són de tots i els rebran “eternament”, per tant, crec que s’està tractant de forma desigual a la població d’un territori.

Per altra banda, normalment dona la casualitat que aquets sous són d’unes quantitats molt elevades (o com a mínim respecte el que pot cobrar una persona de classe estàndard en la societat) i, en veritat, si s’invertissin en d’altres coses, com poden ser les retallades que pateix l’educació, la sanitat, els desnonaments…segurament aquestes persones que cobren els diners podrien seguir portant un nivell de vida estable com el que porten fins al moment i a més a més es podrien utilitzar per a d’altres fins públics i no privats.

Pol

Vaig veure anunciar per la televisió una obra de teatre d’Albert Espinosa. No em va impactar fins que vaig parar-me a observar els actors. Aleshores em vaig recordar de tu. Les pel·lícules de crepuscle s’havien acabat i ens havíem quedat sense saber quina activitat fer juntes. I tenint en compte que els protagonistes de l’obra ens apassionen no vaig dubtar en dir-t’ho.

Vam tenir alguns problemes a l’hora de treure les entrades, la web era una mica estranya i ens havia d’ajudar un adult ja que cap de les dues tenim 18 anys. També ens vam haver d’encarregar de buscar un cotxe, o bé horaris de autobús per anar a Barcelona. Estàvem tan entusiasmades que buscàvem informació i fotografies dels protagonistes, trossos de l’obra per Internet, arguments…

Així doncs, el 19 de gener estàvem assegudes en les butaques on els joves que participaven a l’obra, ens van fer passar la millor tarda i un dels millors records.

T’estimo Júlia, i m’agrada saber que compartim un altre motiu per passar un ratet juntes.
Gemma

Todos los humanos tenemos manías, pueden ser muchas o pocas, normales o raras… Pero cada uno tiene las suyas.
Yo concretamente, tengo una manía muy común: morderme las uñas; a todas horas, haga lo que haga siempre me las muerdo. Esto empezó cuando era muy pequeña, y con el transcurso de los años esta manía se ha hecho algo habitual y lo hago de manera automática. A causa de esto tengo unas uñas realmente desagradables.

Me he documentado sobre este tema, y he encontrado el origen del problema y sus causas. Los niños pequeños se empiezan a morder las uñas por ansiedad, se trata de una vía de escape que acaba convirtiéndose en algo habitual. Con el paso del tiempo este problema deja de ser una vía de escape, para convertirse realmente en una manía. Morderse las uñas también puede causar problemas físicos: El primer problema que nos encontramos es que el crecimiento y la estructura de las uñas se ve afectado, ya que al morderlas provocamos pequeñas roturas que la obligan a crecer de manera diferente. El segundo problema es que las uñas demasiado cortas pueden provocarnos dolores a la hora de coger objetos, junto a este problema debemos tener en cuenta que morderse las uñas también tiene un efecto en los dientes, ya que se desgastan mucho.

Después de toda esta información que he leído y os he resumido, creo que intentaré dejar esta manía atrás, a ver si lo consigo.

Laura

Hoy, han venido unos chicos a la hora que nos tocaba ética para darnos una  charla sobre… bueno, lo cierto es que no sé de qué nos han dado la charla, primero decían que sería sobre el bulling, yo pensaba que seria sobre la marginación social en los colegios o los maltratos por parte de alumnos a otros alumnos, pero ha sido más bien sobre la marginación política por parte de los países y de la que muchas personas tienen hacia los que no disponen de estudios y/o dinero.

Puede parecer un tema aburrido, y de hecho lo es, pero es muy importante que nos concienciemos de cómo está yendo y quien controla nuestros recursos, ya que ya empezamos a tener una edad para darnos cuenta de dónde sale el dinero y quién se lo queda.

Han sido unas dos horas muy bien aprovechadas, no como las típicas charlas de sexo, en donde todos ya saben de dónde vienen los niños, y qué hay que hacer para que “la cigüeña” no te traiga uno como regalo de Navidad.  A todo esto, de lo que más me acuerdo, ha sido de una cosa que ha dicho Jonathan, (Johny para sus amigos), decía así;

– Según un estudio, un estadounidense medio gasta un total de 670 litros de agua en un día, en cambio una familia africana apenas gasta 13 litros.-

¿Cómo te quedas? Seguro que crees que no es posible, pero sí que lo es, y dentro de los países que gastan y desperdician más recursos  está Europa, es decir, nosotros. Sabiendo esto te hace sentir como lo peor, y si no es así debe ser porque aún no te has hecho a la idea de que todo lo que tenemos, petróleo, agua, bosques, animales…, todo esto desaparecerá tarde o temprano. Sinceramente, quiero cambiar esto, pero no me apuntaré a ninguna ONG, o grupo de boy-scout para salvar los bosques, simplemente, si antes tardaba 20 minutos en ducharme ahora intentare tardar 10 o 15, gastaré menos agua y así no la desperdiciaré.

Después, uno de los dos chicos, Imad, nos ha contado como lo hizo para tener papeles y conseguir un trabajo digno, es musulmán, y cuando vino no tenía nada, solo lo puesto, y se las arregló para salir de la calle. Gente así, que no se dan por vencidos por más cosas que les pasen, es la que me conmueve y la que me anima a pensar que aún no es tarde para cambiar nuestra situación, y que si te lo propones podrás con todo lo que te venga.

Johny ha acabado diciendo una cosa preciosa, no sé si los demás le habrán dado importancia, pero lo voy a poner porque me ha parecido algo que remarcar;

-Ahora es el momento de que resurjáis desde lo más bajo, para llegar a lo más alto.  Vosotros sois nuestra esperanza, la de gente como imad, y de la gente como yo. Aprovechadlo y cambiadlo todo.

Cristina

Les noies que em van perseguir, atacar i tirar quètxup pel cabell necessitarien una bona dosi d’ètica y moral, Altés, pobretes.

Tot va començar al Mc Donald’s, estava jo tan feliç esperant per demanar uns nuggets quan em vaig trobar a una amiga. Això que parlant em comenta que vigili perquè hi ha un grup de noies (concretament de la raça Choni) que van buscant problemes. Jo tan innocent com sempre penso: “Apa! Mai he tingut conflictes perquè sóc com sóc i aquestes situacions no em passen a mi.” Més tard sopava a la terrassa amb la Joana i tres amics. Quan ens vam quedar soles a la taula van aparèixer les cavernícoles amb pírcings buscant diversió. Se m’acosta una i amb la millor excusa que el seu cervell va poder improvisar em deixa anar: -Por-qué-me-has-mirado-mal? Al sentir-ho al·lucino de lo patètica que es la situació i se m’escapa riure. Buf! Abans no vaig poder ficar-me el nugguet a la boca que me’l va tirar, no em vaig preocupar gaire pel fet de que la paia m’hagués “agredit”, en aquell moment no vaig reaccionar, vaig localitzar el nugguet i me’l vaig menjar. Per quan em vaig adonar de la situació va ser massa tard, estava rodejada per totes elles, alguna va aprofitar el moment per estirar-me del cabell ( segurament  comprovava si feia servir champoo anti-caída), però un amic de cop i volta em va agafar en braços i em va treure d’allà no sé ni com encara. Allunyada una mica de la multitud la cosa es va calmar, fins que havien de tornar a buscar-me aquelles infelices, que eren com quinze però no podien divertir-se soletes. Una d’elles que era una croqueta tenyida de ros i embolicada en un xandall rosa, va començar a discutir sola amb mi, perquè jo preferia callar: digués el que digués, li demanes perdo o l’amenaces s’ho prendria a males de totes formes. Fins aleshores no sabia que la frase “dos persones no discuten si una no quiere” es qüestionable.

Al final la vaig deixar allà i vaig marxar, però no compàvem amb que elles també podien sortir del recinte. Quan vaig mirar enrere, ens plovien escopinades i refrescos. Així que vaig comprendre que si no fèiem res ens menjarien, llavors, vam començar a córrer fins que l’exèrcit de salvatges va parar perquè algunes queien rodolant i altres devien sofrir una hiperventilació. Molt surrealista sí.

En arribar a casa em va venir tota la ràbia i la impotència, així que l’únic que vaig poder fer va ser exercici per desfogar-me. La veritat es que em vaig sentir fatal, no volia deixar que m’afectés però no vaig poder, vaig entendre com es deuria sentir un toro quan no pot fugir de la plaça o com es deuen sentir les balenes quan les persegueixen vaixells japonesos.

Ara que ja ha passat un dia tinc les coses clares; els meus plans de venjança els anul·lo perquè seria rebaixar-me al seu nivell, i jo tinc els meus propis valors; i si cap dia us passa res semblant i no us podeu fer els valents perquè t’apallissen, us recomano que o correu tant com pugueu o feu que el vostre atacant pensi que estàs més boig que ell i simuleu que us ha posseït el dimoni. Perquè al cap i a la fi sempre hi ha gent així, que per molt que facis o desfacis seguiran sent iguals o pitjors. Per tant, si sou capaços de poder veure que el que fan està malament, deixeu-ho corre i alegreu-vos de que no sou com ells.

Maria

Avui, dia 21 de desembre m’han donat les notes. M’esperava unes molt pitjors que les que he tret finalment. No han estat del tot malament, però per variar, per als meus pares no ha estat suficient. D’acord que podrien haver estat molt millor, però no pots esperar unes notes impressionants d’algú al que li costa estudiar.

El fet es que m’han fet una bronca impressionant al arribar a casa, però de tot això una cosa m’ha sorprès: el meu pare. Del que tenia més por era dels crits meu pare, però m’he quedat sorprès, ja que quasi no m’ha cridat. Estava clar que em cridaria, però m’esperava algo molt més bèstia. El meu pare és una persona increïble, si està content amb ell pots passar moments increïbles, però si està enfadat ja pot estar ben preparat per passar por.

En canvi ma mare és més comprensiva. Ella intenta veure el costat bo de les coses, en canvi el meu pare només s’hi fixa en lo dolent, fins hi tot quan no n’hi ha.

Tot i així, el meu pare i la meva mare són les persones més importants de la meva vida, i m’agraden tal i com són i espero que no canviïn mai!

Manel

No ens enganyem, ens passem moltes hores davant de la televisió i, potser, ara a l’hivern, encara més. Segurament a l’ordinador li dediquem també molta estona, però la majoria és acompanyada, ja que hem après a mirar la “tele” i connectar-nos a Internet alhora.

Actualment hi ha una gran diversitat de canals per escollir, i més si com és el cas de casa meva, podem veure el canal plus. Però gairebé sempre triem els mateixos programes.

D’entrada, hi ha canals que per principis no mirem mai com TV1 – TV2 o Tele 5, en canvi n’hi ha que són ja una institució com TV3, on destaco el telenotícies vespre , crakòvia, Polònia, A.P.M o zona zàping.

Una norma que complim tots els membres de la família és no enganxar-nos a telenovel·les o “serials” i no en mirem cap, però si que veiem sèries d’humor americanes a canal plus cim “big bang”, “dos hombres y medio”, “como conocí a vuestra madre” i també dibuixos animats per adults com els “simpson” o “padre de familia”, la pega d’aquestes sèries és que repeteixen els episodis moltes vegades i, al final, te’ls saps de memòria, i ara les mirem sempre en versió original i així, a part de passar un a bona estona, practiquem l’anglès.

La secció esportiva queda coberta amb la televisió de pagament, podem veure tots els partits del Barça i el que també m’agrada a i és el futbol de la premier: cada dissabte a la tarda emeten un partit de la lliga anglesa.

Les pel·lícules també les miro per antena, sobretot la dels divendres a la nit, que és d’estrena i no té interrupcions per publicitat.

Pel que fa a la part més nostàlgica, recordo programes com el granprix i alguns dibuixos animats que mirava quan era petit, que em van ajudar a aprendre i créixer metre també em divertia.

jofre

A les classes d’ètica hem estat comentant sobre la llibertat d’escollir el que volem i el que no. Que som lliures de triar l’opció A o la B, però tenint en compte les conseqüències que té cada una. També hem dit que moltes vegades hem de decidir entre dos coses que ens agraden, però solament tenim l’oportunitat de fer-ne una.

Mai m’havia trobat en una situació com aquesta, d’haver de triar entre dues coses que t’agraden molt, o en el cas de que m’hi trobés no era un situació molt important. Farà un parell de dies sí que vaig trobar-m’hi en una. La professora de castellà, ens va dir que el viatge de fi de curs seria segurament l’última setmana del curs, cosa que em coincidiria amb els assajos de ballet. Podria assistir al festival, ja que el viatge seria fins el divendres , i el festival es fa durant el cap de setmana. El problema és que a l’aula de dansa a la que jo vaig, i crec que a qualsevol altre escola de ball, assistir els assajos és molt important, per tant si no assistís a cap d’ells no podria sortir al festival.

Ens van dir que intentéssim canviar els dies del festival i, si no, hauríem que decidir una de les dues coses. A la mateixa tarda jo i una amiga meva, que es troba en la mateixa situació que jo, vam anar a preguntar-ho. Quan ens van dir que no era possible, vam saber que era el moment d’escollir. Vaig estar tota la tarda i nit rumiant-ho, primer em decantava més pel ballet, ja que ens dediquem tot l’any a preparar els balls pel festival, però després de parlar amb alguns amics, em decantava també pel viatge, perquè es una cosa que portes esperant des de 1r de la ESO, i és una cosa que no es fa sempre.

Els professos ens van dir que s’intentaria fer alguns petits canvis perquè poguéssim anar de viatge i també poder assistir al festival de ballet. De moment espero a les dates definitives del viatge, si no tindré una gran decisió a prendre.

Mariona

Si et proposen un cap de setmana a la Vall de Bohí i t’agraden els esports de neu i contemplar paisatges d’alta muntanya, és interessant i força atraient. Aquesta possibilitat l’he tinguda aquest darrer cap de setmana.
El pla no podia ser millor, arribar a l’hora de dinar de dissabte, agafar forces i amb tota l’energia participar d’una caminada nocturna per la Vall amb raquetes de neu, sota la llum de la lluna plena i amb l’ajut d’una lot frontal, amb la companyia del meu pare i un amic seu. Al final de la travessa caldo reconstituent i sorteig entre els participants: gorra, samarreta, buf…
Tornada cap a casa: llar de foc i celebració d’aniversari, un bona sopa calenta, pastís i riure en companyia d’uns bons amics.

M’he aixecat d’hora aquest matí per fer les cinc hores que ens separen de Vilassar a Barruera, estic cansat, pujo a les golfes on dormiré, una son dolça em va envaint, mentre sento els meus pares i els seus amics parlar i riure, la tranquil·litat del cap de setmana ens reconforta a tots.

Diumenge matí, el despertador sona ben d’hora, si volem esquiar cal aprofitar les hores de llum. Tinc la sort de pujar al pic esquiable més alt de Catalunya: el Puig Falcó. M’atreveixo amb les pistes vermelles. El paisatge que contemplo és impressionant, muntanyes blanques m’envolten, et sents insignificant davant la magnitud de l’entorn, però alhora satisfet perquè l’esforç ha valgut la pena.

Si busques, si et mous, si surts… aprens, vius, comparteixes.
L’alternativa podia haver estat quedar-se davant el televisor amb una sensació d’apatia i embrutiment. No ho dubteu, no deixeu passar una bona oportunitat, la vida te les posa al davant, però cal estar amb els ulls ben oberts i amb l’energia a punt.

Andreu Ruf

Si no recordo malament, l’estiu de fa dos anys, va ser una època que em va canviar la vida. Era un dia totalment normal, jo sortia d’entrenament i em disposava a agafar la bicicleta per tornar cap a casa com feia cada dilluns, dimecres i divendres de tot l’any. Era fosc; serien les 9 de la nit i no hi havien molts cotxes a la carretera.
Tot s’ha de dir -el trajecte de casa meva fins al camp no és gaire llarg. Però es veu que és suficient perquè et passin moltes coses… Estava ja a la carretera i els cotxes m’anaven avançant com és normal, ja que ells van més ràpids que jo.

Quant ja quedaven 2 minuts per arribar a casa, un cotxe es posa a fer-me llums i jo “com qualsevol persona hagués fet” vaig apartar-me. Amb la mala sort que el cotxe en intentar avançar-me no va calcular bé les distàncies i en tornar a incorporar-se al seu carril, la seva part davantera del cotxe va arrossegar-me de cop. Jo en el moment del impacte no sabia què pensar. Notava com tot el meu cos anava lliscant pel terra a una velocitat bestial fins el moment que em vaig quedar inconscient.

Un cop em vaig despertar, ja estava a l’ambulància i de camí a l’hospital. El primer que vaig veure en arribar va ser a la meva mare plorant al costat del meu pare que la intentava calmar. Jo em preguntava per què plorava si no tenia res. Pero va ser entrar a l’habitació i veure’m la cara, l’esquena, la panxa i els braços i llavors, va ser quan em van entrar tots els dolors de cop. Gràcies a Déu no vaig tenir cap fractura ni coses d’aquest nivell. “Això sí, de cremades en tenia per donar i per vendre, i aquestes sí que eren greus.

Un cop van acabar de fer-me totes les proves i dir-me que havia tingut molta sort i que ja podia donar gràcies, em van deixar anar a casa. A casa desprès de abraçar-me mil cops amb els meus pares, vaig preguntar-los si sabien el que m’havia passat i em van dir que la meva veïna els va trucar dient que m’havien atropellat i que el cotxe que ho havia fet ni tan sols va tenir la decència de parar-se per veure com estava sino que va continua amb el seu trajecte. I ella havia trucat a la ambulància.

La sort que tinc és que ara dia 28 de Gener del 2013 puc estar escrivint aquest escrit.

Eric

Avui en dia la Tecnologia de la Informació i la Comunicació està molt avançada.  Això evidentment és bo, però en el meu punt de vista també té coses negatives.

Fa més o menys una setmana em vaig trobar pel carrer a un nen d’uns 10 anys, el qual anava cap a l’escola, i no treia els ulls del seu mòbil, un Iphone. També  he llegit una notícia per Internet que diu que s’estan produint moltes ventes de “smartphones” i “tablets” per als nens, d’una banda per aprendre a llegir i més coses relacionades amb l’aprenentatge , perquè hi ha aplicacions que ho faciliten, i d’altra banda simplement s’ho compren per jugar a determinats jocs.

Tot això em sembla bé fins el punt en que penso que jo a les seves edats el màxim que sabia utilitzar de la tecnologia era el Paint, per dibuixar.  Penso que s’estan perdent una part de la seva infància que es basa en jugar amb qualsevol tonteria que et trobes i no en fer-te un compte de facebook als 7 anys.

La meva infància no s’ha basat en la tecnologia, però el meu present sí. Estic mirant el mòbil constantment fins i tot quan no tinc res a mirar i quan estic a casa quasi sempre tinc la televisió posada i l’ordinador encès per molt que no estigui mirant res interessant. És una bogeria, ho sé.

Per últim vull parlar del WhatsApp. Gairebé tota la joventut  tenim aquesta aplicació i cada vegada més nens petits i persones grans també la tenen.  A vegades penso com seria si tornéssim en aquells temps en que els missatges pel mòbil només es feien a través de S.M.S, ens costaria  tornar-nos a acostumar, almenys a mi. El WhatssApp fa que podem estar més comunicats amb algunes persones i inclús conèixer a gent nova amb molta més facilitat i això està molt bé, però tot té els seus avantatges i inconvenients,  també fa que ens tornem addictes i que estiguem amb el mòbil en moments que no toca com per exemple en alguna classe avorrida o en algun dinar familiar, cosa que és de molt mala educació.

A qui no li han dit mai els seus pares que deixi estar el mòbil?

Silvia

Habíamos quedado a las 8:30 pero, para variar, había tres o cuatro que llegaban tarde. El autobús nos esperaba, esperaba a que estuviésemos todas listas para emprender nuestra excursión. Quiero remarcar este “todas” porque en pocas ocasiones tenemos el placer de estar el grupo de amigas al completo y, en efecto, aquel día no era una de estas pocas ocasiones. El caso es que una de las once chicas no pudo venir. Después de una agobiante deliberación decidimos partir sin ella, rumbo Portaventura!

Ahora que ya estamos cada una en su asiento puedo explicaros con más calma el por qué de nuestro pequeño viaje. Nos situamos en principios de Setiembre; meses antes había sido el cumpleaños de una de nosotras y, aunque ya sabemos que 15 años no son motivo de gran celebración, nos invitó a pasar un día en Portaventura. Ya hacia tiempo que planeábamos hacer algo juntas para volver a los tiempos anteriores al verano, en que todas nos habíamos esparcido por diferentes lugares y andábamos con nuevas compañías. Lo uno llevó a lo otro y allí estábamos; once chicas en un autobús, cantando y riéndose de lo mal que lo hacen, esperando su llegada a Salou.

Retomemos el hilo de la historia. Nos saltaremos la hora y pico de trayecto y empezaremos en el punto en que el autobús llega al aparcamiento. Salimos con energía y ilusión del vehículo, no os penséis que no habíamos estado nunca allí, pero es que llevábamos demasiado tiempo encerradas. Desde el momento en que entramos en Portaventura hasta el que salimos no paramos de reír, cantar, subir, bajar, dar vueltas, hacia atrás, hacia adelante… Fue un no parar. No nos habíamos reído tanto desde hacía ya mucho tiempo y, como todo en la vida, ese día tan completo nos pasó factura al poco tiempo de ocupar nuestros asientos en el autobús de vuelta. Pues nos dormimos todas como marmotas, digo como marmotas porque he oído varias veces esta expresión pero, en realidad, no sé si las marmotas duermen poco o mucho.

Con este inciso sobre las marmotas, también podéis llamarle tontería, doy por finalizada esta historia. Podría escribir sobre este mismo tema año tras año y lo haría igual (exceptuando, espero, algunos progresos a la hora de escribir), pero lo que quiero decir es que recordaré tanto tiempo como pueda esta pequeña aventura.

Laia

La confianza es un fenómeno esencial para poder fluir y relacionarnos con los demás. No solo la confianza en uno mismo y en las personas más cercanas a nosotros, sino la confianza en el mundo. La desconfianza arruina las posibilidades de la interrelación. Por el contrario, si tú confías en mí, yo crezco y me desarrollo. También es una cualidad propia de los seres vivos, especialmente los seres humanos, ya que aunque los animales la posean, estos lo hacen de forma instintiva, al contrario que los humanos, que confían conscientemente.

La confianza genera respeto. El respeto es el juicio de aceptación del otro como un ser diferente de mí. La confianza puede clasificarse en términos individuales por ejemplo: la confianza en uno mismo, y también, en términos sociológicos la confianza que los demás tienen de nosotros y viceversa.

La confianza se sustenta en tres juicios que distinguimos en el lenguaje para poder trabajar sobre ellos de manera independiente:

Sinceridad.-La sinceridad no es algo que debemos esperar de los demás, es un valor que debemos vivir para tener amigos, para ser dignos de confianza…

Competencia.- Son las capacidades de poner en operación los diferentes conocimientos, habilidades, pensamiento, carácter y valores de manera integral en las diferentes interacciones que tienen los seres humanos para la vida en el ámbito personal, social y laboral.

Credibilidad.- Es un concepto que las personas utilizan para decidir si creen o no una información de la que no son testigos directos… La Credibilidad es probablemente la más débil de las tres dimensiones porque es obvio que no tenemos manera de saber lo que va a ocurrir en el futuro a ciencia cierta. Y sin embargo, actúa con enorme eficacia en nuestras relaciones. El viejo dicho “créate fama y échate a dormir” tiene algo que ver con esta dimensión.

Stuardo

Podríamos decir que es una celebración un poco especial ya que las familias se reúnen y la celebran juntas. Pero a veces podemos llegar a tener un concepto de la Navidad que no es adecuado ya que nos hace pensar en cosas que no son las más importantes de estas fechas. Un claro ejemplo son los regalos, ¿deberíamos o no pensar que la Navidad es una época de regalos? A lo mejor simplemente nos han acostumbrado así.

Desde pequeños nos piden que hagamos la carta a los Reyes Magos para pedirles los regalos que queremos que nos traigan; ya sean juguetes, ropa, aparatos tecnológicos o material escolar. Lo más fácil sería echar la culpa a los niños por ser tan avariciosos y pedir tantos regalos mientras que otros menos afortunados les sobra con tener algo para llevarse al estómago.

La culpa también podrían tenerla los padres y las madres. Ellos son quienes nos enseñan a sentar nuestras bases morales y las cosas que necesitamos saber a lo largo de nuestra vida. En este caso son ellos quienes nos consienten más o menos las cosas y quienes nos dicen de pequeños que por Navidad traen nuestros regalos son los Reyes Magos. Si desde pequeños nos dijesen que en realidad eso es mentira a lo mejor perderíamos lo que se dice “la ilusión de la Navidad”, o a lo mejor no.

Si reflexionamos a fondo en este tema podemos sacar varias conclusiones, que cada uno coincidirá con la que más le guste.

Alan

Després de molts anys, puc afirmar que és molt fàcil perdre tot el que has aconseguit durant temps amb esforç i sacrifici. Per dir això em baso en fets viscuts en primera persona.

Quan jo era petit, els meus pares, tot just abans de començar el curs escolar i la rutina, em van dir que m’havia d’apuntar a algun esport, per fer alguna activitat extraescolar. Jo, tal com m’ho van dir, els vaig respondre que volia apuntar-me a futbol, ja que feia temps que jugava amb els amics a l’escola o al costat de casa meva, i era el que més m’atreia. Als meus pares no els va semblar malament i vam anar al camp del Vilassar de Dalt en quant vam poder, i després d’entrenar uns dies amb l’equip per comprovar que era l’esport que volia practicar, m’hi vaig acabar apuntant.

Des de aquell moment vaig començar a evolucionar, i al cap d’un temps, al veure que m’agradava molt, vaig anar a la Fundació Sànchez Llibre, a fer les proves per si m’agafaven. Tenia 7 anys, si no m’equivoco. En aquells temps, la ‘Funda’, conegut popularment, era un dels millors equips que hi havia, jo veia difícil poder entrar-hi, però el meu pare estava convençut que ho podia fer. L’entrenador em va dir que podia intentar-ho, però que era quasi segur que no m’agafarien, degut a que ell volia 12 jugadors per a l’equip, i aquella temporada ja els tenia tots. I no simplement hi havia aquest inconvenient, sinó que les possibilitats eren més baixes al haver tretze jugadors més fent les proves, després que jo. Tot i així, ho vaig aconseguir, vaig entrar a l’equip i per mi, el dia que m’ho van dir, ha estat un dels millors dies fins ara. L’alegria era molt gran, no hi havia cosa que em fes més il·lusió, i hi vaig dipositar totes les meves forces per poder seguir avançant. La veritat és que ho vaig aconseguir, vaig millorar durant anys, i seguia amb la mateixa il·lusió per jugar que de petit. Quan jugava era realment feliç, tots els problemes se n’anaven, no patia per res més que per poder arribar a la següent jugada i fer-ho bé, i suposo que per aquesta dedicació vaig arribar a un punt bastant alt, un punt que em va costar moltíssim arribar-hi, però no res baixar-hi. Ja quan, potser estava al millor moment de la meva ‘carrera’, quan un dels millors equips de Catalunya es va interessar per mi, vaig cometre un error. Va arribar un dia en que teníem un partit molt important, però ja des d’uns dies enrere em feia mal l’abductor, i jo no volia jugar-lo, no em sentia a gust al camp i preferia descansar, però el meu pare i l’entrenador em van dir que havia de jugar, que era important per l’equip aquell partit, i que s’havia de guanyar. Jo seguia pensant que no havia de jugar, però m’hi vaig sentir obligat. A aquell partit hi vaig anar amb por del que pogués passar, no tenia ganes de jugar. Vaig començar l’escalfament i em feia mal, però vaig seguir, ja que al comentar-li a l’entrenador em va dir que seguís, que si al començar el partit em feia mal em canviaria, i així va ser, em van canviar, però el problema va ser com. Quan no portàvem quasi ni vint minuts, vaig recuperar una pilota al costat de la línia de banda, i al veure un dels companys a l’altre banda vaig intentar desplaçar la pilota, però al impactar la pilota vaig notar un dolor molt intens a l’abductor, vaig caure rodó. Em van haver de canviar i treure’m a braços, no podia caminar. M’havia trencat les fibres de l’abductor. Aquella lesió em va portar tres mesos de fisioterapeuta cada dia, alternant un dia a Premià de Dalt i un altre a Argentona. Al acabar, vaig haver de començar a entrar al camp, entrenava apartat dels companys, corrent i fent exercicis físics. No era divertit. Però no simplement el problema va ser que em va portar un temps de recuperació, sinó que em va portar molt més que això. Des de aquella lesió, n’he tingut varies al mateix lloc, suposo que degut a que no es va recuperar bé, un altre cop, perquè pogués jugar abans. També em va treure la il·lusió per una de les coses que més estimava, i vaig deixar de gaudir del meu esport. Des d’aquell punt vaig començar a decaure, totes les possibilitats que veia a l’abast se’n van anar. Fins l’any passat he estat intentant erròniament  tornar a recuperar les ganes de jugar i passar-m’ho bé, de tornar a tenir el nivell d’abans, però ja no podia, arribava tard.

A més, em vaig quedar petit per el que se m’exigia a les categories més altes, per un migcampista, és difícil jugar bé a aquestes edats amb una estatura bastant més baixa. Per tant, fa uns mesos vaig decidir deixar el futbol base i vaig passar-me a futbol sala, on estic gaudint després de molt de temps, i seguiré lluitant, ara amb més forces per aconseguir el que vull: arribar a ser algú en aquest esport.

Aleix

Todo comenzó un verano en 2008, nuestros caminos se juntaron con un único objetivo, ser CAMPEONAS, un reto difícil de conseguir, pero no imposible. Día a día hemos unido nuestras virtudes y hemos aprendido de nuestros defectos, sacrificio, broncas, cansancio, lloros, carencias… A pesar de todo somos capaces de ver el lado positivo y tirar hacia adelante. Los sueños no siempre son posibles, hagamos que el nuestro se haga realidad.

10 personas todas diferentes, cada una con sus características correspondientes: La concentración de Júlia, la motivación de Anna, la gran sonrisa de Núria, la tranquilidad de Andrea, la seguridad de Clara, la expresión de Aina, la energía de Alba, la juventud de Júlia. N, la fuerza Laia, el positivismo de Paula.

Pero en el fondo no somos tan diferentes hay algo que nos une, y ese algo es el sentimiento de un equipo que es capaz de conseguirlo todo cuando esta unido.

Andrea

Per a mi i molts altres mes el nadal és una època feliç, amb molta alegria i temps per passar-lo amb la família. Totes les preocupacions desapareixen perquè hi ha vacances. Per nadal m’encanta retrobar-me amb els cosins y compartir regals, encara que el millor regal és el de tenir temps lliure per fer el que vulgui.

Però per a molta gent és diferent. Durant aquest període tan feliç d’estar amb la família, no tenen ningú amb qui compartir-lo, ni amics ni familiars i llavors se senten desgraciats perquè se n’adonen de que ningú els vol ni els necessita, ja sigui perquè els seus familiars han mort o perquè han caigut en addiccions o perquè simplement no tenen amics. El que vull dir amb això és que per a molts com jo el nadal és un temps molt feliç mentre que per molts altres que no han tingut tanta sort a la vida, aquesta època de l’any pot ser un infern.

M’agradaria que tothom fos igual de feliç com ho soc jo ara, perquè només de pensar com viuen altres persones m’entristeixo. Però el mon és així i no se li pot fer res.

Pol

A muchos de los que estáis leyendo, el título del escrito seguramente os llamará la atención.

Yo soy de esas chicas que lloran y se deprimen viendo una película romántica. Pero cuando estoy mal, bajo las escaleras dirección a la cocina, abro la nevera y cojo la tableta de chocolate, que normalmente está en el cajón de arriba. Hay muchas marcas de chocolate en todo el mundo, pero solo hay una que marca la diferencia, la Nestlé.

Cuando voy a comprar con mi madre, siempre me quedo mirando todos los tipos de chocolates que puede haber, pero con el único que no me fijo, es el chocolate negro, ya que tiene un sabor muy intenso y fuerte. El chocolate me lo puedo comer de muchos modos; derretida, con galletas, con un trozo de pan, o simplemente sola.

A veces pienso que no debería comer tanto chocolate por las consecuencias que pueda tener después, como por ejemple, que te salgan una multitud de granos en la cara. Y por supuesto, a nadie le gusta esto.

Mucha gente piensa que el chocolate es una ayuda contra la depresión, pero hay otras que piensan todo lo contrario. – Vosotros que pensáis? Desde mi punto de vista, creo que el chocolate le puede ayudar a mucha gente cuando estás deprimida, pero también podemos pensar que es Psicológico.

Judith

Aquest Nadal ha passat molt ràpid i m’he quedat amb ganes de més vacances. Tot i que m’han semblat curtes les vacances de Nadal, penso que l’he aprofitat al màxim juntament amb la familia i els amics. Aquest trimestre he aprovat totes les assignatures, i era el meu objectiu, més enllà de si treia molt o menys bones notes.

Després d’això, no m’esperava tenir els millors regals del món. Així ha sigut, però no em puc queixar de res. M’han donat diners perquè hi vagi jo a comprar la roba que m’agrada, cosa que veig bé perquè tries la roba personalment. Considero que aquest any els ‘reis’ s’han portat força bé, crec que he tingut la recompensa justa pel treball realitzat a l’escola i pel meu comportament.

El que no entenc d’altra gent és que no fan gaire cosa durant l’any, i la poca que fan no la fan gaire bé, i després es permeten el luxe de rebre regals prodigiosos. A mi em figura que els regals prodigiosos són per les persones que han tingut un comportament prodigiós. Aquest Nadal no he parat de sentir: ‘’M’han comprat l’Iphone 5, m’han comprat una moto, m’han comprat una Tablet…’’ Però llavors, a aquest pas, quan tinguin un bon comportament, s’esforcin a l’escola, etc. no em puc imaginar el que obtindran com a compensació…

Això no es considera maltractament, per dir-ho d’una manera? No us parlo de cap violència i res relacionat, però penso que no se l’ha d’habituar d’aquesta forma a un fill, per molts diners que tinguis. A un equip que no ha guanyat el campionat, no se li pot donar la copa de campió. Un mateix ha de treballar per tenir la seva recompensa merescuda. Jo encara estaré rumiant si hi ha gent que viu massa bé.

David

La amistad es un término que puede abarcar muchas definiciones, dependiendo de cada una de las persones. Mi reflexión personal sobre la amistad es: muchas personas han entrado y salido de mi vida, pero solamente los verdaderos amigos han dejando marcas en mi corazón. Siempre habrá aquella persona que nos cambiará la vida solo por estar en ella.

Una amistad verdadera es aquella que nace de un simple gesto de cariño y dura para toda la vida. Por ejemplo, cuando me peleo con mis amigos, como mucho puedo pasar unos días sin hablar con ellos, pero toda la vida no. Aunque haya una gran distancia nunca dejaré de estar en contacto con ellos y apoyarlos en todo lo que necesiten. Siempre recordaremos todo lo que hicimos juntos y cuando hablamos recordamos cosas de la infancia. La amistad de verdad es aquella que dura y perdura para toda la vida, para lo bueno y para lo malo. He conocido mucha gente pero sólo unos pocos son mis amigos.

En conclusión, para mi, un amigo es aquel que está a nuestro lado en todos los momentos, nunca nos abandona, se queda para siempre y es nuestra otra mitad. Es una persona que nos ayuda , nos apoya y nos complementa.

Carla

L’any passat, el grup d’amics, vam proposar de fer-nos una arrecada. Al principi sonava rar ja que no és el nostre estil, però jo, al final, em va semblar una bona idea.

Tenia moltes ganes de fer-me-la, el problema va ser que els meus pares no em deixaven fer-me’n una. Deien que era de ”killos” i no volien que jo en portés. Alguns dels meus amics desde el principi van dir que no, i alguns que si, però ningú se la va fer.

Al cap d’uns mesos, cap a finals d’estiu, ho vaig tornar a proposar als meus pares, i els vaig convèncer. Em van dir que si, encara que no els hi feia molta gràcia. Uns dies després, vaig anar amb un amic meu a una farmàcia perquè ens fessin el forat. La noia de la farmàcia em va dir que em sentés, i em va advertir de que no feia mal. Tenia raó, casi ni ho vaig notar. Però al cap d’uns minuts si que feia mal, i era constant. La primera setmana havia de portar una provisional perquè no se’m tanqués el forat.

Ara ja porto 6 mesos amb el forat fet, però la veritat és que ja casi no me la poso, perquè? No ho sé. Suposo que serà la mandra.

Dídac Abril

Hace ya mucho tiempo que conocí a mi media naranja, no es del sexo opuesto, pero tampoco estoy diciendo que yo sea bisexual, me gustan mucho los hombres.  Hoy voy a hablaros de mi compañera Silvia. Es pecosa, atractiva, encantadora y le apasiona  salir a divertirse ¿qué más puede desear un hombre? Ella desde siempre me ha entendido mejor que nadie incluso mejor que yo, en cada caso que yo tuviera un problema ella está  allí apoyándome y dándome soluciones para que me sienta mejor, siempre sabe sacarme una sonrisa. A las dos nos encanta empacharnos de dulces o de fast food en general, ir de compras, salir con amigos, los chicos…

Podríamos decir que lo compartimos todo menos los hombres y la ropa ya que soy bastante más alta que ella, una vez incluso llegamos a compartir un accidente de coche.

Gracias a todas esas maravillosas cosas, puedo decir que sí, ella es mi media naranja y ningún hombre podrá sustituir su sitio.

Clara

Ja fa uns dies quan estava al Twitter – Twitter és un servei de microblogging que permet els seus usuaris enviar i llegir missatges – vaig llegir un Tweet que va fer-me reflexionar molt, va ser el següent: “Cuando yo tenía 5 años, mí madre siempre me decía que la felicidad es la clave de la vida. Cuando fui a la escuela, me preguntaron qué quería ser cuando fuera mayor, yo respondí “feliz”. Me dijeron que yo no entendía la pregunta y yo les respondí “ustedes no entienden la vida” “

Penso que gairebé tot el que fem a l’escola, no ens servirà per gaire cosa, bé, almenys a mi. Estic d’acord amb que necessitem tenir alguns coneixements de cultura bàsica, però tanta? Vull dir, la meva expectativa a la vida també és ser feliç i estic segura de que per ser-ho no necessito saber el nom de les pedres que podem trobar a la Terra, no necessito saber contar les síl·labes dels poemes, no necessito saber combinatòria, no necessito saber tanta història, història? Crec convé més saber que ha passat ARA al nostre país, quins són els personatges que l’han provocat… Això ningú ens ho explica a classe, està clar que nosaltres som el futur i hem d’estar ben preparats, però necessitem saber bé el que ha passat per poder-ho arreglar i no deixar que torni a passar.

Molts no estareu d’acord amb mi, pensareu que vull ser una inculta, però no és això, jo simplement vull viure la vida disfrutant-la i no sabent coses innecessàries per a mi. No sé si demà m’atropellarà un camió, espero que no, però què? Tot el que hauré aprés anant a l’escola de que m’ha servit per acabar morta? Diuen que “el saber no ocupa lugar” , no ocupa lugar, però temps SÍ, temps què podria aprofitar fent coses molt més divertides amb la meva família i amics.

Bé, tocant de peus a terra, demà serà dilluns i tots haurem d’anar a l’escola. Amb la meva opinió que pot donar a entendre el text no vull menysprear la feina dels professors ja que també ens ensenyen coses importants, però ho feu d’una manera molt avorrida!

Lídia

Un dia de la meva vida molt llunyà, quan encara gatejava i anava amb bolquers, vaig anar amb la meva mare a una manifestació per no sé quina causa, però que va canviar la meva vida. Casualitats de la vida, una nena de la meva edat amb el cabell curt i castany va decidir posar-se a passejar just quan jo havia decidit fer el mateix. Pel que jo sé, tot i que desconec la raó, aquella nena i jo vam començar a gatejar juntes, i es va convertir en la meva primera amiga. Pot ser que per aquells volts no la considerés com a una germana, tot i que sent tan petita no me’n puc recordar.
La meva mare i la seva es van portar bé de seguida. Tant, que van decidir posar-nos a la mateixa escola. Anàvem les dos juntes al Parc de la Ciutadella, on si que van conèixer molta més gent, però que a causa de la bona relació de les nostres mares sempre hem tingut més proximitat. Ella es diu Susana, li encantava dibuixar i es llepava el dit, exactament igual que jo.

Ella és simpàtica, divetida, amb caràcter, i amb un do especial per trobar películes, que ens ha portat molts problemes per les llargues estones davant del televisor. Li encanta llegir, la fotografia i els còmics. Fa uns mesos s’ha fet vegetariana i cada cop que ve a casa s’ha de portar els raviolis perquè mai ens en recordem de fer-li menjar, a la pobra. És oberta, inteligent, una mica sapastre, però tot i així té molta habilitat i precisió pels dibuixos. És especial.
Tots els anys que he estat amb ella m’han fet veure qui són els que de veritat sempre estan allà, no importa si fa mesos que no parlem. Sé que sempre podré comptar amb ella i això la fa molt important per mi. Juntes hem passat mals moments, si, però també de fantàstics, que a la llarga són els que més m’agradara recordar.

Tenim un desig de Nadal. Volem anar a la nostra petita illa on solíem estiuejar cada estiu, on els records es guarden per sempre i ens entra una sensació de felicitat cada cop que hi anem. M’agradaria poder-la conservar per sempre , perquè sé que de veritat val la pena. Com amiga, com a germana, com a ànima bessona.

Sempre donaré les gràcies al dia que vaig anar a aquella manifestació.

Valentina

Quan em llevo cada dia i faig la meva rutina habitual, no en sóc conscient, però els objectes que m’envolten i m’acompanyen en les meves accions quotidianes, em recorden constantment qui sóc jo.

M’aixeco del llit i vaig a les estanteries, les fotos que recullen instants importants de la meva vida: tinc la foto del dia que vaig anar al camp del Barça i vaig sortir a la gespa per acompanyar els jugadors; al costat, n’hi ha una altra on ens veiem la meva germana i jo felicitant el nadal quan érem petits, també, l’última foto del grup classe de 6è i a la tauleta de nit, la fotografia del meu equip de futbol.

Quan obro l’armari per vestir-me veig les samarretes dels llocs on he estat, que porten al pit estampades els noms: UCLA, LONDON, MIAMI… Quan baixo a esmorzar, agafo la meva tassa de l’starbucks i es barregen sensacions contradictòries, els hiverns freds i la xocolata ben calenta després d’un dia de compres nadalenques i els estius calorosos amb el gelat frapuccino quan surto a fer un vol desprès d’un dia de platja.

I mentre bec la llet, miro de reüll la nevera i allà hi ha col·locats tots els imants que em transporten en segons a quilòmetres i quilòmetres lluny de casa i em passen pel cap paisatges, cultures, menjars i llengües diferents.

Quan agafo la moto per anar a l’escola em poso els guants i el casc, regal de reis de l’any passat, i agafo les claus que estan subjectades amb un clauer que em va dur un amic com a record d’un viatge seu.

Tot això són objectes que, potser, un dia es perden o es fan malbé, però no és l’objecte en si el que té valor, sinó el record que a mi em queda per sempre.

Jofre

Tant la meva cosina com la seva parella són veterinaris, no obstant això, el seu marit és capaç d’anar-se’n a Àfrica per caçar un elefant. Per pura diversió, perquè la gent que vagi a la seva casa pugui veure un cap d’un pobre animal penjat com qui penja un trufeu o un quadre, pel motiu que sigui! Com que al cap i a la fi els animals estan per això… segons ells és clar. Gràcies a Déu hi ha gent que pensa com jo. Que opina que no som superiors als animals, sinó diferents. “És que els animals no parlen”, “els animals no pensen”… diuen. Doncs ho faran a la seva manera! Ni que jo parlés com la meva veïna francesa o pensés igual que el meu company de taula!

Parem-nos a pensar això, per què tenim la mania de creure’ns superiors a ells? Per diferències com aquestes? Però si tothom és diferent a tothom! És més, i si fossin ells els superiors?

Cada persona té una manera diferent de pensar, i per molt que intenti respectar algunes ments de pensaments contraris als meus, no puc negar que per a mi tothom que tracta els animals com objectes no pot ser una bona persona.

Ja no parlo de pegar-los o abandonar-los, parlo directament en la utilitat que alguna gent li veu: que els animals estan per menjar-nos-els; per exhibir diverses espècies en zoològics; per passar l’estona veien com fan barbaritats en un circ; programes com persones sense cor surten fent-se els herois o/i els valents matant de mala manera a un toro, per exemple; experiments… Es pensen que existeixen per servir-nos.

Estic orgullosa de pensar diferent que aquells maltractadors. Fer-me vegetariana ha sigut un començament per lluitar pel que crec i espero que algun dia, amb ajuda de pensadors com jo, arribem a apropar-nos a un final, on els animals estiguin tractats com es mereixen i sobre tot, en llibertat!

Gemma

D’aquí a poc ve una festa molt important, és el Nadal. El Nadal és una festa especial perquè és una època en que s’està amb la gent que més t’estimes. A part d’això, el que el fa especial de veritat és que agrada a persones de totes les edats. Per als nens és un moment extraordinari. Quan veus la cara d’un nen quan et parla dels Reis Mags, la seva felicitat s’encomana, i te n’adones de que quan no sabies la veritat sobre els Reis tot era més màgic.

Però es veu que la gent, avui en dia, no és gens sensible. A vegades m’he trobat a nens de sis anys que ja saben que els reis són els pares. Això, segons el meu punt de vista, és penós. Em fa llàstima pensar que aquest nen no podrà gaudir de la màgia d’aquesta festa mai més, perquè ja no és el mateix. La innocència dels nens es va perdent, i cada cop més aviat. A més, aquests nens que saben la veritat del Nadal, ho escampen per tot arreu i li expliquen als companys de classe i aquests ho expliquen als del curs de més a baix, i així es trenca un secret que s’ha guardat durant generacions.

Per acabar, segons la meva opinió, crec que un nen no ha de saber la veritat dels Reis tan aviat. És pel seu bé i pel de tots, perquè si seguim així acabarem destruint un dels millors moments de l’any, que ja fa temps que se celebra.

Marc

Des dels tres anys que esquio amb els meus pares. És un esport que m’agrada molt, no sé si és perquè el porto practicant gairebé tota la meva vida, però quan arriba l’hivern no em puc contenir les ganes de pujar a esquiar amb la meva família.

Farà ja uns cinc anys que tenim un apartament a Andorra. No és gaire gran, però el just per poder passar un cap de setmana. Segons el meu pare, tenir-ne un implica pujar pràcticament cada cap de setmana. Per ell pujaríem sempre, però a mi no m’acaba d’agradar del tot aquesta idea que té ell. Hi ha alguns caps de setmana que tens ganes de pujar, desconnectar de tot i gaudir de l’esquí, però hi ha altres que no tens tantes ganes de pujar. No se per què tinc la mala sort que sempre que marxo passen les coses més emocionants, o els meus amics fan coses noves, i aquest és un dels grans motius pels quals no m’agrada pujar.

Més d’un cop he pujat Andorra enfadada amb els meus pares, perquè hi havia una festa i jo no hi he pogut anar. Però lo bo de que t’agradi tant una cosa, és que a vegades, et fa compensar altres coses que també t’agradaria fer, però en aquell moment no pots. Això és el que em passa a mi amb l’esquí. Quan em poso els esquis i començo a baixar les pistes, desapareix el mal humor. Crec que aquest és el principal motiu pel qual m’agrada esquiar, que em canvia l’estat d’ànim, tot i que més d’un cop caus a terra i et fas mal, jo m’ho passo molt bé. A més, com que és un esport que li agrada i el practica tota la meva família, és una cosa que ens fa estar units i ens permet divertir-nos tots junts.
Així que sí, potser hi ha caps de setmana que podria estar amb els meus amics, però poder gaudir d’una cosa que t’agrada amb les persones que estimes, no té preu.

Mariona

Després d’haver acabat un trimestre dur a l’institut, per fi han arribat les festes; temps en que les famílies es reuneixen. Jo, com cada any, espero el dia 26 de desembre amb il·lusió. El dia de Sant Esteve tota la família queda per dinar, una tradició en memòria del meu avi que ja està mort. El dinar el fa la tieta i mengem canalons, sopa de galets, de postres, com és típic, turrons.

Per a mi es un dia especial, ja que ens reunim tots plegats; inclusos els meus tiets de Barcelona, ells ens expliquen com van les coses per allà i nosaltres el que ha ocorregut per aquí.

Un cop estem ben tips els més petits de la família passen a recitar, dalt de la cadira, el vers. Mentrestant els més grans preparen els Diners per donar propina. Tot acabat el dinar quedo amb els amics per anar a fer una volta, ells extranyats em pregunten per qué no celebrem el dia de Nadal i sí el de Sant Esteve, doncs bé, jo els dic, que per a la meva família el dia més important és el 26.

Pol

Quan s’acosta aquesta època de l’any, on els dies són molt curts, les nits ben llargues i les temperatures força baixes i la gent pensa amb les festes de Nadal i les celebracions que s’hi fan, però el meu pensament és blanc, els meus records em porten a visualitzar una muntanya nevada ja sigui de la Cerdanya, del Pirineu Lleidatà o d’Andorra, els tres llocs on jo he anat a esquiar. El meu primer contacte amb aquest esport va ser de molt petit, entorn els quatre anys ja em vaig calçar el primer parell de botes i els meus mini esquis. L’avantatge de tenir una germana més gran es que tot ho comences més aviat.

Doncs, el que deia, amb quatre anys ja vaig tenir la meva primera classe d’esquí, i així cada any, intentàvem anar-hi almenys un parell de vegades per temporada. Quan vaig ser més gran vaig anar-hi amb l’escola, primer quan feia sisè com a sortida de final de primària i després a segon d’ESO.

L’experiència de lliscar per la neu és genial, et dona una sensació de llibertat total i entres en contacte amb la natura d’una manera molt especial.

Jofre

Avui parlaré sobre un tema que considero interessant i anormal. Es tracte d’un tren situat a França, al costat d’un poblet anomenat Artouste. La seva peculiaritat i el que el fa especial és l’altura en que viatja. No és un tren que serveixi per transportar mercaderies, sinó que permet a la gent gaudir d’un petit viatge per l’alta muntanya francesa.

Jo i la meva família vam poder gaudir-lo aquest estiu passat. Segons el que recordo, no era un  tren molt espectacular ni molt bonic estèticament. Estava format per una petita locomotora i quatre vagons amb la capacitat de quatre persones. Pel que feia el viatge, es dividia entre dos trajectes: El primer era el d’anada, que durava aproximadament una hora. Passava per llocs curiosos que semblava que ningú els hagués trepitjat  , com si la humanitat no ho conegués. També hi havia presència de fauna salvatge, com per exemple dos petits esquirols que vam trobar amagats entre les herbes. Un cop que s’acabava el primer trajecte, ens feien caminar uns deu minuts cap a un llac. Aquest em va impressionar gràcies a la seva dimensió i la blavositat de la seva aigua, que es difuminava amb el color blanc de les muntanyes . Com que aquell entorn convidava a estar-hi una bona estona, ens hi vam quedar a dinar. Després d’haver-nos atipat, vam procedir amb el viatge de tornada, on certament em va decepcionar, ja que va ser el mateix que el d’anada.

A part del viatge i de les seves varietats, em van sorprendre diversos conceptes sobre aquest trenet. Un d’aquests era que per l’hivern estava tancat. Primerament ho vaig comprendre, perquè seria molt complicat poder efectuar un d’aquests viatges amb tanta neu. Però després vaig pensar que seria divertit veure tot els arbres, les pedres i els túnels coberts de blanc. Una segona curiositat, va ser que per aquella zona hi havia una petita estació d’esquí. Mentre passava per aquell indret anava pensant i reflexionant sobre com hauria estat possible col·locar una estació d’esquí en aquells pics tan escarpats. En veritat, si t’agrada aquest esport, deu ser emocionant poder esquiar per aquestes muntanyes tan empinades.

Però en definitiva, vull dir-vos que és una experiència diferent i que crec que us ho passaríeu molt bé. Principalment, ho recomano a la gent que vulgui gaudir de noves experiències com jo.

Pere

Hace ya bastante que me leí un libro que encontré por casa que habla de ser positivo y no negativo. Me hizo ver que nuestro estado de ánimo depende de nuestra actitud y de la manera que tenemos para tomarnos las cosas. Por ejemplo, la mayoría de las personas empezamos el día quejándonos o de mala leche y ya imaginando las seis horas eternas que nos esperan sentado en una silla bastante incómoda, al menos, esto pensaba yo. Ahora intento tomarme las cosas de la mejor manera posible, con esto no quiero decir que cada día a las siete de la mañana al sonar el terrible despertador me levante con una sonrisa de oreja a oreja para ir al instituto, más que nada porque es un gran esfuerzo pensar de esta manera cada día, pero la verdad, algunos días lo he hecho y puedo decir que empezar con una sonrisa te mantiene el optimismo hasta el final del día.

Lo que quiero transmitir con todo este rollo es que si tienes una actitud positiva estás atrayendo más cosas positivas a tu vida. Pero tenemos la mala costumbre de quejarnos mucho más de lo que deberíamos y a veces parece que solo vemos la parte mala de las cosas y no valoramos lo bueno que ya tenemos. Éste es el problema. La única razón por la que las personas no obtenemos lo que queremos es porque pensamos más en lo que no queremos que en lo que queremos y que cuando se nos presenta un problema parece que solo nos centramos en eso y apartamos todo lo bueno.  Lo único que consigues dándole vueltas a tus problemas es conseguir más de lo mismo.

Puede que sea este el secreto de la felicidad, tomarte en serio ser una persona optimista centrándote más en lo bueno y en lo que quieres, dejando de darle importancia a lo malo y lo que no quieres.  Estoy segura de que de este modo puedes conseguir todo lo que te propongas en esta vida.

Silvia

Fa uns mesos, exactament 10, vaig conèixer a una persona, una personeta que s’ha fet molt gran en el meu cor. Diuen que això s’anomena amor, jo mai havia sentit una cosa tant a dintre meu. Mai en veure algú se m’havia mogut la panxa, però aquest cop si, cada cop que el veig la meva panxa te papallones.  Des d’aquest moment sé que ell no tornarà a marxar, que el tinc agafat per tots els costats, que és la mitja taronja que molta gent busca. El meu Príncep blau, ja que es aquella persona que em fa riure, em fa estar feliç.

Ara mateix tinc ganes de anar a veure’l, però haig d’escriure i, mira, escric sobre ell, només tinc ganes de tornar a sentir com es mouen les papallones dintre meu. Ell és l’única persona que encara que jo estigui trista ell em fa feliç; em treu un somriure d’on sigui i des d’on sigui.

He descobert el que es l’amor, definició de diccionari: Inclinació o afecció profunda envers una persona, i per a mi un sentiment molt intens que sento dintre meu pel meu nen. Si un dia em van preguntar: “Tu l’estimes?”; i jo vaig respondre que com no l’anava a estimar, si al seu costat jo era la persona mes feliç del mon. En resum t’estimo Marc.

Laia

Arriba el Nadal i això vol dir que el primer trimestre s’ha acabat. Ha passat molt ràpid, massa crec jo. Sembla que fos ahir que ens queixàvem de la ja típica tornada a l’escola, i ara ja ens alegrem de l’arribada d’unes curtes però maques vacances. El Nadal és molt important per mi. És una època que em transmet felicitat, alegria i pau. Em sento més lliure i més feliç. És com si cridés fortament en el cim d’una muntanya, com si per fi, després d’unes llargues hores de viatge en tren, arribi al tan desitjat destí.

Però també he d’acceptar que aquest trimestre ha sigut difícil. I no em refereixo a nivell acadèmic. No és que les assignatures siguin més complicades o les classes més complexes. És més a nivell personal. Trobo que aquest curs m’ha costat molt més que els altres, o m’està costant, millor dit. No trobo ben bé el meu lloc i no em sento com abans. Suposo que seran coses meves però crec que he perdut una mica la il·lusió. Espero que tot això no sigui fruit d’una lenta maduració perquè no m’agrada. Em costa més aixecar-me pels matins, treure els llibres o fer els deures. M’és difícil esbossar un somriure i fer veure que no passa res. Perquè sé que passa alguna cosa que encara he d’esbrinar. Per això, ara que arriba Nadal, espero que s’aclareixin les coses dins el meu cap.

Malgrat tot no vull dir que no sigui feliç. Ho sóc i molt. Però em sento molt diferent respecte l’any passat i, sí, respecte tota la meva vida. És una estranya sensació. Pensar que les coses no acaben de sortir bé i no saber ben bé el motiu. A casa, a l’escola, amb els amics, amb els professors o simplement amb mi mateix, tot és diferent. I no m’acostumo a viure sent una persona que no conec. Així que aquest any, als Reis Mags no els demanaré joguines, ni videojocs ni cap cosa material, simplement, el que més desitjo, és poder tornar a somriure i tornar a tenir la confiança que sempre he tingut amb mi mateix. I espero que amb esperança i esforç aconsegueixi treure el veritable Pau que viu dins meu. Bones festes a tots!

Pau

Tot va començar quan jo tenia uns 6 anys. Els meus pares, la meva àvia, el meu germà i jo vam anar a casa del meu tiet, a L’Escala. Allà, ens vam trobar una sorpresa… La seva veïna tenia una gata,la qual va parir a casa del meu oncle. Potser per vergonya o simplement perquè va voler, ens va regalar un dels gatets. El meu germà la va escollir i li va posar de nom: Nina.

Va tenir un embaràs psicològic, i la vam haver d’operar. A tots ens fa pena que mai hagi pogut tenir la sensació de ser mare i que mai ho pugui ser. A sobre s’ha quedat feta tota una bola des de l’operació, però està bonica igual!
Mai m’hauria pensat que un animalet a casa em podria alegrar tan el dia: pel matí si és aviat me la trobo al meu costat, i si veu que se’m fa tard em desperta (més que res perquè s’avorreix), aleshores sempre surt una mica pel meu carrer, però si hi ha més gats, ella s’enfada i no vol sortir perquè no és molt amigable amb els animals, de fet jo crec que es creu una personeta. Per la tarda aquests dies de fred no acostuma a sortir i es fa una bona becaina. Per la nit podríem dir clarament que es una pesada! Se’ns posa a sobra i vol que la mimem, bé, això ho vol tot el dia però està una mica boja i a la que se li creuen els cables ens mossega. Això sí, més del 90% del dia se’l passa netejant-se.

M’han encantat aquests 9 anyets amb la meva boleta de pel i espero viure’n molts més!

Gemma

Fast food (menjar ràpid), conegut com a “menjar basura”. Com pot ser que a la gent li agradi tant tenint aquest nom? La veritat és que no m’ho explico, a més a més, sabent que és dels menjars menys saludables que hi ha.

Tot i no ser un menjar gaire sa a la gent li agrada força, o almenys, això sembla. Sol ser molt econòmic i això fa que la gent en compri en grans quantitats. La majoria de vegades, l’abús d’aquest menjar causa el sobrepès, sobretot a aquelles persones que no practiquen cap mena d’esport. Generalment veiem afectats per això els països nord-americans.

El menjar ràpid no és gens bo per la nostra salut degut a que conté moltes calories que fan que engreixi molt (molts plats són fregits o amb salses). El pitjor és saber que per a molta gent això ha passat a ser una addicció i en conseqüència el seu cos reté colesterol. Sembla que no, però el colesterol pot ser més perillós del que la gent es pensa. En general les conseqüències de menjar “fast food” no són gaire bones, no obstant això, la gent en segueix menjant. Com pot ser?

Cada cop hi ha més gent que opta per menjar aquest tipus d’alimentació. És per això per el que ja s’han fet estudis que diuen que si els joves d’avui en dia segueixen alimentant-se de menjar ràpid, aquesta serà la primera generació que viu menys que els seus pares a causa de la mala alimentació de la que disposen.

Crec que l’ésser humà sempre ha intentat assolir els màxims coneixements que ha pogut per fer més llarga la vida de cada humà i així créixer com una espècie cada cop més desenvolupada; si aquesta generació ha de viure menys anys que l’anterior per “mala alimentació”, no creieu que seria fer un pas enrere per la humanitat?

Guillem

Segur que algun cop us haureu preguntat; qui va crear les mates? Per a què serveixen? Per què són obligatòries? Doncs sincerament no en tinc ni idea, només sé que jo m’ho pregunto molt sovint, com ara mateix que estic estudiant el tema de racionalització i he parat a escriure una estona, ho necessitava! A vegades penso que mai em serviran de res, i aquest tema per exemple no l’entenc. Molts us preguntareu que per què escric sobre això, doncs ho faig per desfogar-me. No els trobo sentit. Ara estava amb una amiga que m’estava ajudant i ho he arribat a entendre espero aprovar! Si vosaltres tampoc sabeu per què us ho pregunteu, tranquils! Jo us entenc!

Irene

Por fin ha llegado mi amiga de Estados y estamos pasando la mayoría de días juntas, bueno los que podemos porque tiene tantos amigos, que cada día tiene que visitar a uno diferente. Quiero explicaros especialmente este lunes. Desde el verano pasado mi amiga me presentó a su tía y es un encanto. Hoy me propuso ir a verla y naturalmente accedí.

Su tía es un poco mayor y nos ha podido contar un montón de experiencias que vivió en su época y lo que decidió estudiar, cosa que el nombre del estudio no me ha quedado muy claro, pero es muy interesante!

Solo con escribir en una hoja en blanco y escribir mi firma y un poco lo que me apetecía, ella ha podido saber cómo soy de personalidad. Después ha hecho lo mismo con mi amiga. Nos reímos un montón con ella. El miércoles iremos a verla otra vez, que nos ha invitado a comer las tres juntas en su casa. Creo que se siente sola, y poder estar con nosotras le anima un poco. Ha dicho que nos preparará fondue y estamos encantadas, cuando salga del instituto iré directa a su casa.

Espero volver a verla más veces porque mi amiga vuelve a irse a Estados Unidos  y no quiero que se quede sola.

Clara

Cada dia m’adono més del que m’envolta i, per aquest motiu sé que no estic pas sola. Miro al meu voltant i sempre hi ha algú. La meva família. Que faríem sense la nostra família? Jo, per exemple, sense la meva família no faria pràcticament res, ja que, per sort, estem tan units que quan algú, per molt lluny que estigui, té algun problema, allà estem. En canvi, hi ha famílies distants, que no es parlen, ni que tan sols es truquen de tant en tant per donar senyals de vida. Ni la meva família ni jo podríem estar els uns sense els altres. Per això, animo a tots aquells que estigueu enfadats amb algú de la vostra família, siusplau, reconcilieu-vos. La família és gran part de la vostra vida. Són els qui han estat al vostre costat des que vau néixer, ajudant-vos enfront els problemes i també rient a més no poder, però sempre al vostre costat.

En el meu cas, com ja he dit abans, a la meva família estem tots molt units, tot i que tinc família a altres llocs, als qui només puc visitar molt de tant en tant. Que estiguem tan units no significa pas que tinguem una vida fàcil, ja que hem viscut coses que no desitjo que les visqui ningú, però també n’hem viscut d’altres que val la pena recordar. Sembla que superar problemes ens uneixi encara més, perquè tots volem ajudar a superar-los i, per això tots volem aportar quelcom per aconseguir-ho. La veritat és que si hagués d’explicar tots els problemes en els quals hem caigut, podria estar-m’hi bastant de temps, però com en la vida no ens hem de quedar amb les coses dolentes, prefereixo explicar-vos quelcom agradable.

No hi ha res millor que anar a veure a la teva àvia, però en arribar veus que està plorant. En aquest moment penses: “-Uf! I jo ara què puc fer perquè la iaia s’animi?”. També s’ha de dir que l’àvia té una malaltia anomenada Alzheimer. Suposo que molts sabreu el que és. Aquesta malaltia et fa perdre la memòria. La meva àvia, hi ha vegades que sap qui sóc, però hi ha d’altres que no. Doncs el que us estava explicant, vaig anar a veure a l’àvia i estava plorant. El primer que li vaig dir va ser: “-Iaia si lloras ya no vengo más, tienes que reírte”. En aquest moment, el primer que va fer va ser començar a riure. En aquest moment em vaig sentir la persona més afortunada del món. Havia aconseguit que la meva àvia deixés de plorar i, a més a més que comencés a riure. Siusplau, estimeu als qui us estimen, és a dir, estimeu la vostra família, s’ho mereixen!

Itziar

A casa meva, tenim dos animals: un gos i una tortuga.

El gos (el Niko), ens el vam donar quan només tenia un any. Quan portava només uns dies amb nosaltres, es comportava d’una manera estranya; li mossegava les sabatilles al meu pare, llençava les escombraries per terra…. Amb tot això vam deduïr que amb les sabatilles li deurien pegar o alguna cosa per l’estil, i les escombraries, després de renyar-lo unes quantes vegades, ho va deixar de fer.

La tortuga ( la Rosita ), la vam comprar quan jo anava  P-3 perquè era la classe de les tortugues. Ara ja té dotze anys, és molt gran i l’hem hagut de canviar de peixera unes quantes vegades. L’altre dia, la meva mare l’estava netejant, quan de cop i volta, li veiem una cosa negra: ÉS UN NOI! Resulta ser, que porto dotze anys de la meva vida dient-li Rosita i ara haurem de canviar i dir-li Rosito.

Irene

Fa cosa d’un mes, dues amigues i jo vam comprar les entrades per el concert de Txarango, al palau de la Música. Se celebrarà el dia 26 d’Abril, d’aquí fins llavors ja hauré fet algun altre escrit més sobre aquest tema.

Tot i que fa poquet que sé que existeix, Txarango és un dels meus grups preferits,. El meu interès per Txarango ve de mesos anteriors. Per les Festes de la Mercè, una amiga em va convidar a passar uns dies a casa seva, ja que feia temps que no sortíem juntes. Vaig arribar a casa la Paola al matí, ella ja havia fet els plans per a la nit i un dels concerts als quals estava previst anar era Txarango. Jo havia sentit a parlar d’aquest grup però mai m’havia cridat l’atenció perquè no m’agrada la música catalana. En dir-li a la Paola que, com a molt, em sabia “La dansa del Vestit”, em va dir: “Doncs ja saps que et toca fer avui, tens fins a les 12 de la nit per aprendre’t les caçons!” i vam estar tot el dia amb Txarango sonant. No cal dir que el concert va ser impressionant. A partir de llavors, cada vegada que escolto Txarango recordo aquells dies de la Mercè, recordo el concert al Fòrum, recordo la Paola i jo cantant, ballant i saltant, etc. És per això que m’encanta aquest grup català. Hi ha una sèrie d’experiències que causen els meus gustos, per tant, jo no els he triat i si a hores d’ara volgués canviar-los, no podria fer-ho.

Rellegint una mica l’escrit me adonat que m’he desviat del tema, el que jo volia explicar és el proper concert de Txarango. Per tant, només afegiré una última cosa del passat concert; i és que, quan els vaig explicar tot això a la Júlia i a la Mariona, els vaig prometre que al proper hi aniríem juntes i així serà.

Ara sí; parlem del 26 d’Abril. Si diguéssim que se’ns està fent llarga l’espera, ens quedaríem curtes. La Mariona i jo, cada matí de camí a l’ institut escoltem Txarango, és com una manera de dir “Ja queda un dia menys”, també es podria veure com una manera masoquista de repetir-nos: “encara queden 133 dies”. El cas és que aprofito aquest escrit per dir-vos, Mariona i Júlia, que quan arribi el dia estarem les tres juntes i serà una experiència que difícilment oblidarem. Al cap i a la fi, aquests son els moments que recordarem sempre.

Laia

De dilluns a divendres sempre em toca fer el mateix. Els dilluns per obligació m’aixeco a las 7:45 per anar al institut com tots els altres dies. Les classes comencen a les 8:15 fins les 2:45, per sort tenim 30 minuts de descans i cada dia fem diferents assignatures. En acabar les classes torno a casa caminant amb els meus amics. En arribar a casa m’espera la meva mare amb el dinar preparat. Quan acabo de dinar em poso a mirar la televisió que fan un programa d’esports que m’agrada, que acaba a les 3:45. Ara sí, en acabar el programa d’esports em toca posar-me a estudiar o fer deures fins les 6 de la tarda. A les 6 surto de casa per anar al camp de futbol que he d’entrenar a nens petits i comencen a les 6:45, l’entrenament dura 1:15, i just després vaig a entrenar amb el meu equip. Això ho faig els dimarts i els dijous; en canvi els divendres els nens petits comencen l’entrenament a les 5:30. En acabar el seu entrenament tinc 30 minuts per poder berenar i després em toca entrenar amb el meu equip. Els dilluns i dimecres normalment estudio, miro la televisió però normalment no faig res d’esport.

Marc Gasulla