LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Anar caminant pel carrer sense adonar-te del que tens al voltant i, de cop, trobar-te amb un edifici tan impressionant com el Duomo.
Itziar

Els millors gelats del món, simplement impressionants, de tots els sabors que vulguis estan a Florencia.
Laura Ruiz

Vaixell amunt, vaixell a baix, pels canals de Venècia, si vols visitar.
Laia Morales

Tot es pot resumir en: “italian style”.
Maria i Joana.

Pasta, pasta, pasta everywhere. El reflex del Ponte Vecchio al riu Arno serà el meu somni durant molts dies.
Valentina –alias Valentina coloraines-.

A Itàlia hi torno segur. Ho juro!
Ruth –alias Ruflas-.

Companyerisme, visites, cultura, compres, però sobretot moltes rialles!
Júlia Montagut

Només puc dir que ha sigut una experiència única, IMPRESIONANT!
Nerea Velasco

No només se m’han passat els dies com segons, he viscut una experiència única al costat de gent increïble. No m’ho podré treure del cap durant molts anys.. VISCA ITALIA!

Carla Sánchez

Aquest viatge ha estat molt agradable de fer. Primer perquè Itàlia es molt bonica i el clima i menjar son fantàstics. I després perquè he pogut estar molts dies amb els meus amics i conviure amb ells. Per acabar, només dir que no l’oblidaré mai aquest viatge.

Marc Valldo

Aquest viatge, em sembla que ha sigut el millor que podríem fer. M’ho he passat molt bé.

Irene Gris

En aquest viatge hem conegut realment les persones que els companys porten dins i hem conviscut tots com una gran família.
Carla Adalid i Judit Francès

En general ha sigut un gran viatge. Tots els llocs han estat genials: Florència, Sirmione, Pissa, Verona i Venècia; però a Venècia me’n vaig anar amb un mal sabor de boca per la forma de com ens van tractar (la forma com ens miraven, com ens parlaven…).
Marc Gasulla

Aquest viatge ha estat impressionant, els llocs que vam visitar turística eren preciosos i junt amb els amics m’ho he passat encara millor. Sempre me’n recordaré d’aquest inoblidable viatge de comiat i espero que tots els alumnes que el facin s’ho passin tan bé com jo.
Tato Martinez

Per acomiadar-nos de quart a Itàlia hem anat,
pasta i pizza hem menjat i amb uns quilos de més hem tornat.
Venècia, Florència i Pissa hem recorregut i la seva cultura hem conegut.
Moltes parades hem trobat i records per casa ens hem emportat
Tot això ha acabat amb una bona experiència ens hem emportat.
(He ido a pissa y me he comido una pissa).
Emma Milan i Andrea Jiménez. Bella Itàlia.

Al costat d’una gran família, hem pogut gaudir d’una experiència inoblidable visitant llocs impressionants. Totes les ciutats ens han anat enamorant, però passejar-se per Venècia amb góndola ha sigut com somiar. Sempre ens quedarem amb aquest viatge dins del cor. Ti voglio bene Itàlia.
Mariona Ros i Judith De Gea

Ajuda mútua, companyerisme, paciència, afecte i confiança són paraules que descriuen aquesta gran família que hem pogut millorar gràcies a aquest fantàstic viatge a Itàlia, on hem pogut gaudir de totes les ciutats que hem visitat. No ho oblidarem mai!
Clara Canals i Silvia Meca

D’aquest viatge ens quedem amb grans moments com els passejos amb góndola i a peu per Venècia, haver visitat els grans monuments i conegut la història de Florència, la bellesa d’alguns paisatges com ara Sirmione i molts altres llocs que mai oblidarem. Ens ha semblat un gran viatge i ens ho hem passat molt bé.
Marc Ariza i Jofre Matamoros

De tota Itàlia, el que ens ha agradat més ha sigut Venècia, ja que vam agafar una góndola i va ser preciós. A part de tot això ens quedem amb que hem fet molta pinya amb el grup i som un grandíssim grup. Ha sigut genial passar aquestes vacances amb vosaltres.
Ruth Blanes i Toni Acosta

Durant aquests dies he gaudit de totes les ciutats i racons d’Itàlia. Ha estat una visita molt variada, hem passat d’estar a la costa a estar al centre d’una ciutat. Jo ja havia estat en alguns llocs, però el fet d’estar amb els companys ho ha convertit en especial. Quan sigui gran seguiré recordant aquest viatge com una gran vivència.
Paula Lombarte

Estem de tornada del millor viatge de tots els que hem fet. Ens quedem sobre tot amb el bonic poble Sirmione; amb Venècia que ens va sorprendre més del que esperàvem; amb el gran Duomo de Florència i els seus amples carrers, que a cada cantonada hi havia una gelateria on podies gaudir d’un refrescant gelat; i amb la curiosa Torre de Pisa. Totes aquestes sorpreses han sigut gràcies a la companyia dels amics, que ens hem tret un somriure a cada moment. “Grazie bella Italia!”
Laura Fernández i Aleix Tugas.

Tant de temps pensant en el viatge i ara ja som aquí. Després de tants exàmens, deures, bronques i d’altres coses terroríficament escolars, ha arribat l’hora de gaudir d’una experiència inoblidable. Itàlia, ja som aquí! Crec que parlo per tots quan dic que aquesta nit passada pocs han pogut aclucar els ulls. Els nervis estaven a flor de pell. I després d’una llarga espera, avui al matí tots estàvem reunits davant la porta de l’institut per acomiadar-nos de pares i amics. La primera sorpresa l’hem tinguda al port de Barcelona, en veure que no anàvem amb “Grimaldi lines” sinó amb “Grandi navili veloci” i que el nostre estereotip de comoditat havia quedat per terra. Però tot i així el vaixell estava bé, el que potser ens fallava era que hi havia persones al terra. Però en el fons era divertit: hem estat jugant al Bartolo, hem rigut amb l’Enric, el profe de física, de les pintes de l’Altés. Bé, la veritat és que al vaixell no hem pogut fer massa més que menjar, dormir i riure entre nosaltres. De tota manera pinta bé. Ara, aquí des del llit penso en tot el que ens espera. Estirat en una llitera d’un petit camarot semblant al del Titànic, penso que la gran família de “El Retaule del Flautista” té per endavant una experiència única les seves vides. Bona nit!
Pau

Ha costat, però ja són tots a les seves habitacions. Hem arribat a l’hotel més tard de l’hora prevista (algú s’ha despistat a Verona i ha arribat amb retard a l’autocar), i això ens ha obligat a asseure’ns a sopar tot deixant els equipatges al vestíbul. El sopar venia molt de gust a tothom (macarrons, carn arrebossada i croquetes i gelat).

Havent sopat hem repartit les claus de les habitacions, amb les petites disputes inevitables encara que no hi havia gaire modificacions respecte dels agrupaments establerts al vaixell. El cas és que ara, després d’una bona dutxa, han anat sortint ben mudats i clenxinats a fer un tomb pel passeig marítim.El Lido di Jesolo és una llarga extensió d’hotels ran de les platges de l’Adriàtic. Hotels, botigues, bars, terrasses i tota l’oferta que un pot trobar en zones turístiques com aquesta.

El viatge està anant molt bé i especialment la convivència entre tots ells. Han estat dos dies de precarietat tecnològica i també de situacions d’incomoditat i fatiga (moltes hores al vaixell ahir i moltes hores d’atocar avui).  Ahir al vaixell i avui fins que no han arribat a l’hotel, no disposaven de cobertura WI-FI i això els impedia refugiar-se o escapar-se a través de les seves converses Watsapp. Quan avui hem arribat a l’hotel a les nou, abans de sopar ja havien esbrinat la contrassenya d’accés al WI-FI i s’han abocat amb autèntica passió a les seves pantalletes, fins aleshores mudes i amagades.

Aquesta precarietat l’han expressada en alguna ocasió en forma de queixa (rarament), però el més normal ha estat un anar-se habituant a la situació i un anar inventant mecanismes de diversió fantàstics que requerien sempre d’un bon nivell d’imaginació, cooperació i comunicació.Des dels jocs més innocents de l’esplai que ahir van omplir la coberta del vaixell, fins a un immens repertori de cançons de tots els estils avui a l’autocar. Potser l’abundància de recursos i la facilitat per accedir-hi, els converteix en persones molt més còmodes i menys imaginatives?

El viatge d’ahir al vaixell ens va permetre aprendre coses. M’han dit avui que algunes mares havien trucat a l’agència de viatges molt preocupades per la por i el perill que havien patit les seves filles pel fet d’haver anat en un vaixell en què viatjaven tot de persones des de Marroc fins a Gènova. Tots esperaven un vaixell una mica més luxós i amb més serveis i distraccions. En canvi era un transport de famílies que retornaven del seu país cap a Itàlia. La petita piscina del vaixell era buida, o la discoteca no va obrir (l’empresa deu creure que no cal oferir aquests serveis als marroquins, o que han de retallar despeses, o ambdues coses, vés a saber). En tot cas no era un creuer sinó un ferry senzill. En aquestes circumstàncies, algunes noies em van comentar el seu neguit perquè hi havia persones dormint als passadissos. Jo els vaig comentar que, quan de jove viatjava amb els meus amics a Mallorca també dormiem als passadissos amb els nostres sacs de dormir i no a les butaques, perquè les butaques són molt més incòmodes que el terra. I que em semblava que el problema no era tant les persones als passadissos sinó el fet que aquestes persones fossin marroquines. Suposo que és inevitable aquest tipus de recel envers persones que parlen diferent i que imagines com una amenaça (per suposat que no ho eren, pobra gent!). En qualsevol cas ha estat una ocasió única de viure directament l’experiència de la immigració, i per això deia que el viatge va permetre aprendre coses. Quan hem desembarcat a Gènova aquest matí, ja hi havia una llarguíssima cua de furgonetes extremadament carregades i a punt d’entrar a la panxa del vaixell per iniciar el trajecte de retorn durant uns dies a la terra llunyana. Emigració viscuda en primera línia i no a les notícies.

Estem viatjant i estem aprenent i convivint. Demà viurem Venècia. Segur que ens espera un gran dia.

Josep Maria

Avui m’ha tocat anar a l’hospital ja que tinc un dolor al pit cada cop que inspiro. A l’hospital com és típic, hi ha una de gent que no es pot aguantar; gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància cada cop que arriba, senyors comentant la de pastilles que els hi han dit que es prenguin, acompanyants amb una enganxina “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient,etc. i metges dient pel megàfon “Maria Martínez passa pel box quinze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

El cas es que com no tinc res a fer i estic més avorrida que una ostra em dedico a observar com és la resta de gent que seu al meu voltant. Al meu costat tinc una noia alta i morena que duu un xandall que li va una mica curt. Sota aquest xandall curt es poden observar els mitjons que duu; són uns mitjons de ratlles amb colors ben vius. M’ha fet gràcia perquè hi ha una amiga meva que sempre en duu uns que s’hi assemblen bastant. Aquesta pobra noia porta molta més estona que jo esperant i ja no sap què més fer. Ha llegit, ha dormit, ha estat amb el telèfon mòbil, ha jugat amb un nen petit que estava davant i finalment ha triat la opció de posar-se els auriculars i escoltar música.

I…Crec que jo deixo ja el bolígraf i el paper i començo a fer com ella a veure si l’espera es fa menys pesada.
Fins aviat estimat bloc!

Júlia

Donde el corazón te lleve es una obra de Susanna Tamaro escrita el año 1994 donde se una abuela escribe unas cartas a su nieta (huérfana de sus padres y sin ningún otro familiar) cuando ella se va a estudiar a América después de aprobar la selectividad. La abuela cae enferma, ésta será una enfermedad mortal. La madre de la niña, llamada Ilaria, falleció en un accidente de tráfico cuando la niña era pequeña. También había muerto a causa de un accidente el señor Ernesto, el abuelo de la criatura. En las cartas podemos ver la relación que había mantenido la abuela con sus padres, con su hija Ilaria y con la nieta. Por desgracia la pobre abuela siempre había sido maltratada, si lo podemos llamar así, por la gente de su alrededor. Sus padres no la dejaban decidir, es decir, ella quería entrar a la universidad y como muchas otras cosas ellos no la dejaron. Cuando tuvo a Ilaria pensó que ella no sería como su madre y de tan buena y tan liberal que fue la niña pasaba de lo que la madre le decía y al final acabó con una relación nefasta. Al morir ésta, la nieta quedó a su cargo, con ella, durante la infancia, mantuvo una bonita relación. Compraron una rosa y un perro para simular el lobo y la rosa del libro del principito cuyo libro le había gustado mucho a la pequeña. Pero la adolescencia hizo cambiar a la niña y finalmente tuvieron una misma relación que mantuvo con Ilaria.

Éste ha sido un libro que gracias a las reflexiones que hace la abuela que a veces son un poco filosóficas te hacen volver a leer este fragmento e interpretar bien lo que quiere llegar a trasmitir, y a veces te hace pensar, te hace intentar llevar estas palabras al mundo real, al día a día. La frase que más me ha gustado de todo el libro ha sido la última que dice así: Quédate quieta, en silencio, y escucha a tu corazón. Y cuando te hable, levántate y ve donde él te lleve. Está muy bien pensar las cosas antes de hacerlas y realmente los humanos ya que tenemos esta habilidad la tenemos que aprovechar y sacarle el máximo partido posible pero, a diferencia de los otros seres vivos los humanos somos capaces de escuchar el corazón. A veces pensamos demasiado y no podemos o no sabemos escuchar lo que nos dice el corazón, lo que realmente sentimos, lo que realmente queremos hacer o queremos que suceda. Tenemos que ir más allá de las palabras, tenemos que llegar al fondo, a los sentimientos, que estos son los que de verdad nos hacen ser personas.

Júlia

Tenim molt de temps en endavant per pensar com ens ho podem passar bé. Tenim uns quants mesos per planejar tot el que vulguem fer, per exemple nosaltres ja començarem anant a Itàlia durant una setmana per oblidar-nos dels exàmens i passar-ho el millor possible.

Quan ja acabem el curs jo i el meu pare ens n’anirem a Cantabria com vam fer l’any passat a fer esports de risc, (canoa kraft, barranquisme, rafting…) anirem a la platja a fer body surf, amb bici per la muntanya… En general repetirem el que vam fer l’any passat. El poble on anem es diu Comillas, a Santander i anem allà perquè el meu pare té família allà i és on va néixer la seva mare, la meva àvia. El primer cop que vaig anar a Comillas vaig anar amb el meu pare, la meva mare i la meva germana i vam anar amb autocaravana, jo tenia set anys. Vam fer tot tipus d’esports i ens ho vam passar molt bé.

Tres anys més tard vam tornar però vam anar amb uns amics dels meus pares i va ser molt divertit, per la meva part crec que m’ho vaig passar millor aquesta vegada perquè els amics dels meus pares tenien dos fills una mica més grans que jo però no gaire, eren del meu caràcter i ens agradava fer el mateix: juga a futbol a la platja, fer body surf, vam anar a fer painball…

Aquest any i l’any passat vam anar a l’hotel perquè vam vendre l’autocaravana i una de les coses que m’agrada d’aquest hotel es que té camp de golf, ja que jo hi jugo.
Esperem passar-nos-ho igual de bé que els altres anys ho millor.

Marc

Just ara al final de curs és quan més hem de treballar, per dues raons: la primera perquè hem d’estudiar per intentar treure’ns el curs de sobre al juny, i no tenir que estudiar durant tot l’estiu per fer les recuperacions al setembre i arriscar-te de no aprovar i no passar de curs. I la segona es pel motiu de que ens  n’anem de viatge i hem d’aconseguir beneficis per treure’l el més barat possible. En la meva opinió aquestes dues setmanes finals de maig i la primera de juny han sigut les més pesades de tot l’any, de moment. Era el fet només de pensar que havies d’estudiar durant cada tarda ja se’m feia un infern, i a més a més hem hagut de fer treballs per recaudar diners pel viatge de final de curs.

Pel nostre viatge el que ens ha donat més diners va ser una obra de teatre celebrada al teatre La Massa que va ser tot un èxit, entre tots vam treballar molt i van ser moltes hores per preparar-ho tot i desitjar que surtís tot molt bé. A l’hora de l’actuació tots estàvem molt nerviosos per una part perquè era bastant llarga l’obra, però si algú fallava teníem un as a la màniga com per exemple si a un actor se li oblidava el seu paper teníem dues apuntadores per recordar-los els papers.

L’obra va ser tot un èxit ja que tot el teatre va omplir-se i al final de l’obra molta gent ens felicitava a tots i per nosaltres el millor de tot es que es van recaudar a prop de 2.000 euros.

Marc

La vida es curiosa, durante años uno se pregunta cual es el sentido de este baile, para qué luchar, porque la vida es una eterna pelea. Si la vida es curiosa y vueltera, llena de vericuetos, de giros absurdos, inexplicables. La vida tiene esas casualidades tan sospechosas. Tanto que nos hacen pensar que todo tiene un para qué. Sí, un sentido. La vida cambia todo el tiempo. No nos deja acostumbrarnos a un golpe que enseguida viene otro atrás. Y uno se sorprende siempre y así sigue preguntándose por el sentido de todo. Preguntándose el sentido de estar presente en el momento y el lugar equivocados. El sentido de ser buenos y malos. Habrá premios y castigos para unos y otros? Uno pasa por la vida haciéndose esas preguntas y muchas otras más pero en el fondo todo se resume en una sola: cuál es el sentido de la vida? Qué irónico, ahora empiezo a entender el sentido de la vida.
Y es asi, uno pasa la vida preguntandose por el sentido de ella. Esperando ese algo que falta y que nos hará felices. Y tal vez la respuesta, sea que la vida no tiene sentido. Que la vida simplemente se vive. Y simplemente viviendo, podamos decir al final, que nuestra vida valió la pena.

Toni

Tot va començar fa uns mesos, quan ens van proposar de representar aquesta obra de teatre com a projecte de recerca de final de curs. Al sentir aquesta notícia el meu primer pensament va ser: Realment això pot sortir bé? Sincerament pensava que l’obra no sortiria gens bé, som un grup d’adolescents que ens importen ben poc aquestes coses i això em feia no veure-ho gens clar. A mi em feia bastanta vergonya sortir davant de 300 persones a cantar, i estava gairebé segur que a tots els altres actors també.

Al principi no hi havia res que em sorprengués gaire. Cadascú tenia la seva feina assignada i la feia sense gaire ganes. Però tot va anar canviant mica en mica, i així va ser com tots ens vam anar implicant cada vegada més en aquest projecte que ja començava a tenir color. I així va ser com van anar passant els dies i com els assajos cada vegada eren millors. On tots nosaltres ens ajudavem mutuament buscant la perfecció d’aquella escena.

I així va ser com al arribar al dia de l’obra va sortir un espectacle perfecte. Aquells dies d’estudi aprenent els papers havien donat fruit, i els nervis d’última hora no van evitar que sortís una magnífica representació on el públic va quedar realment meravellat. Tots els alumnes de quart d’ESO de l’Institut Jaume Almera haviem format una gran família i haviem sigut un mateix per tal d’aconseguir un èxit com el que vam aconseguir. Gràcies a tots els alumnes i professors per la feina feta.

Arnau

¿Os habéis parado algún día a pensar el que es el perdón? Pues yo sí. Un día de ésos, cuando yo no tenía nada que hacer empecé a pensar sobre el que sería el perdón y por qué perdonamos.

La conclusión que yo saqué fue que el perdón es un acto de benevolencia hacia aquellas personas que nos han hecho daño, tanto físico como emocional. Cuando perdonamos quiere decir que no estamos enfadados con esta persona, aunque nos acordaremos de lo que hizo.

¿Por qué perdonamos? perdonamos a alguien porqué la queremos o porqué  hay gente que es muy sensible y perdona cualquier cosa. Yo por ejemplo he perdonado muchas personas que  me hicieron daño. Com algunas de ellas todo volvió a la normalidad, como si nada hubiera pasado, pero la mayoria las cosas nunca más volvieron a ser como antes.

A parte de eso, perdonar es de sabio. Tú tendrás la conciencia tranquila y la vida te irá mejor. Además no te quedarás triste por no haber perdido a un amigo.

Carla

El dia 19 de Maig es va celebrar el cinquanta-setè  festival anual d’Eurovisió a Malmo (Suècia). Aquest any, degut a la crisi econòmica que estem vivint, molts països han decidit no participar-hi, ja que això comporta grans despeses. Per exemple, cada participant ha de pagar pel seu escenari  i això costa uns tres milions d’euros. Tot i això,  Espanya va optar per participar.

Jo crec que no hauríem d’haver concursat per vàries raons:

Principalment, perquè no ens convé guanyar, ja que el vencedor,  s’ha d’encarregar d’organitzar el festival l’any següent al seu país. Això vol dir, fer noves infraestructures per acollir a tanta gent només per uns dies.

En segon lloc, perquè en els últims anys les votacions no qualifiquen l’actuació en si, sinó que es basen en la relació que tenen els països entre ells. Per exemple, Noruega rep sempre la màxima puntuació de Finlàndia, Suècia i Dinamarca. Aquest any, una de les raons d’haver quedat en un lloc tant baix, és perquè ni Portugal ni Andorra han participat i per tant, només hem rebut dos punts d’Itàlia i sis d’Albània.

Finalment, crec que si participem, no hauríem de cantar una cançó en una llengua que només comprenem nosaltres. Molts països, com per exemple Rússia i Alemanya, opten per cantar en anglès ja que és l’ idioma més internacional i per tant gairebé tothom pot entendre el missatge que vol donar la cançó.

En conclusió, crec que hauríem de ser autocrítics i pensar si participem per guanyar o només per intentar donar una bona imatge, ja que no participar seria acceptar que estem a un nivell inferior a la resta dels països europeus.

Pau Cuenca

Tancat a l’habitació, desde fa 20 minuts, pensant en què puc escriure a la Tertúlia. Sempre em passa el mateix. Sobre quin tema escric? La pregunta que em volta pel cap tot el temps. Com que sóc un amant del cinema, us parlaré sobre una pel·lícula molt curiosa que acabo de veure. Es titula: El Show de Truman.

El Show de Truman és un film protagintzat per Jim Carrey. Un actor que des de ben petit que m’agrada per les seves comèdies. Sempre m’ha tret un somriure amb alguna pallassada de les seves. El Show de Truman explica la història sobre un home que es diu Truman Burbank que viu en un poble ben petit i ell té una vida ben normal. El que passa és que ell no sap la veritat. En realitat, ell viu en el plató de televisió més gran del món. Dins d’aquest plató hi ha un milió de càmeres: com pot ser en un arbre, en una habitació i, fins i tot, en una tassa de te. Les càmeres tenen l’objectiu de grabar tota l’activitat de Truman. Però ell no sempre viurà enganyat. Van passant coses extranyes que ell va detectant i sospita de que tot no va molt bé. Mentre passen els dies va deduïnt que la seva vida no és normal i lluita per descobrir que és el que està passant.

Potser molta gent diu que aquesta pel·lícula és una porqueria i que és molt aburrida. Però no sempre els films s’han de mirar amb els ulls. També s’ha de pensar i reflexionar sobre els fets que passen, quin missatge ens vol dir. Sincerament m’ha distret molt. Mai havia pensat que existís una pel·lícula així. Aquests tipus de films que et deixen enganxat tots els minuts que dura, m’encanten.

Dídac

Cuenta la leyenda, que solo las mujeres afortunadas encuentran a su hombre perfecto.  También cuenta la leyenda, que cuando se encuentra a ese hombre perfecto, eres la más feliz del mundo mundial. Pues bien, como su propio nombre indica se trata de una “leyenda”, en las leyendas no siempre es cierto lo que dicen, ¿Por qué? Os preguntaréis, fácil, porque no sabes quién es ese hombre perfecto, que hay gente que lo nota a simple vista y que incluso sabe de qué color será la ropa que le comprará a los hijos que tenga con él, sí, seguro que hay muchas “iluminadas”, pero las mujeres normales como yo, no tienen por qué saber ese tipo de cosas. Nos fijamos demasiado en el físico y poco en cómo es la persona.

O a veces pasa, que nos imaginamos a un hombre perfecto, con todos los rasgos que nos gustaría que tuviera, y le ponemos la cara de alguien conocido, luego, ¿qué pasa? Que te acabas enamorando de ese ser creado a partir de tu mente, y esperas que la realidad sea como tú te la has imaginado. Claro está que siempre no es lo que uno espera, y, ¿luego qué ocurre? Que te decepcionas de él. Pero si la culpa es nuestra, por ingenuas, que pensamos que todos los hombres serán buenos y nos harán felices, y que los hombres malos son aquellos que aun no han madurado lo suficiente para nosotras… ¿o quizás somos nosotras a las que les falta madurar?

No lo sé, pero si sé una cosa.  Nos dejamos llevar, y hablo en “nos” porque yo también me incluyo, mucho por los sentimientos que imaginamos en la cabeza, es decir, que nos enamoramos de nuestra imaginación.

Pero no todo es malo y decepcionante, a veces pasa que nos enamoramos de alguien que de verdad es perfecto, perfecto para uno mismo, es decir, no hace falta que sea el hombre más guapo el  mundo, ni el más simpático, ni el más listo, simplemente te tiene que gustar a ti, tiene que complementarte, tiene que hacerte sentir bien.

Hay gente que no puede darse cuenta de que quizás el amor de su vida está delante suyo. No se puede dejar pasar las oportunidades que la vida te da, “lamentarse por lo que no tenemos es desperdiciar aquello que poseemos”.

Cristina Sirvent

¿Amor? Acaso es cierto eso que dicen, que el amor no entiende ni de edades, ni de culturas, ni de razas, ni de nada superficial, ¿o sólo es una patraña que nos han inculcado desde bien pequeños con esas típicas películas cursis donde su lema es “en el amor  todo vale”? Yo creo que el amor es algo que surge y que cuando surge ya no se puede parar, es como un volcán en erupción, una vez empieza a expulsar lava, no hay nada que pueda pararlo, y arrasa todo a su paso. No digo que el amor sea algo malo, pero si no se sabe llevarlo bien, puede acabar muy mal. En parte es algo peligroso, hace vulnerables a las personas, son más sensibles, y por decirlo de alguna manera, se vuelven más idiotas.

Dejemos opiniones aparte, y centrémonos en el amor a base de los años, qué pensábamos que era, y qué pensamos que es ahora, como nos afectaba antes y ahora.

Cuando éramos pequeños, y hablo de unos ocho nueve años de edad, si teníamos hermanos o hermanas mayores, veíamos como tenían “novio/novia”, y claro nosotros también queríamos tener uno, faltaría más. Pero entonces lo veíamos como una tontería absurda, ¿Qué era para entonces un novio a nuestra edad? ¿Una persona que por alguna manera es tuya, que tienes un cierto dominio en ella?

No sé, pero enseguida le decías a algún niño que si quería ser tu novio, y te decía que si, como quien dice que si a la pregunta de que si quería espaguetis para cenar. Todo muy espontáneo, pero claro, éramos niños, qué íbamos a saber.

Bien, ya tenias novio, ¿ahora qué?, ¿le dabas la mano en el recreo y fardabas de lo mayor que eras por tener un novio antes que tus amigas? Seguro que sí, y seguro que a los dos días dabas por finiquitada esa “relación”, como quien juega dos o tres días seguidos con los juguetes de los reyes, pero a la semana o así, ya te cansas y los dejas guardados en algún baúl. Claro que antes, poner fin a las relaciones era más fácil, -Oye, ya no somos novios, ¿vale? Y poco más. Porque claro, tú para qué querías tener novio, si tenías la nueva Barbie, con nuevos complementos, eso era mucho mejor, ¡dónde vamos a parar! Es decir, que ahí no había ni rastro de amor, solo era un juego, culo veo culo quiero.

A la edad de doce o trece años, ya tienes claro qué es un novio. Pero dudo mucho que se hable de amor verdadero, normalmente la gente confunde atracción y deseo, por amor. Atracción es eso de decir, -Uy, que guapo es Pepito, creo que me gusta. Y en el deseo, también puede haber unos celos por en medio. –Pepito es tan guapo, quiero que sea mi novio para que Fulanita no me lo robe.

También se podría decir que es una especie de juego, el juego de haber quien consigue salir con Pepito primero. Es entonces cuando piensas, que simplemente con cogerle la mano no hace ver que es TU novio. Es ahí cuando surge el primer beso, un tímido pero cálido beso en los labios, hace entender que es tuyo y de nadie más, ya que habéis compartido algo especial para los dos.

Has dado un paso importante, ahora piensas que ya eres mayor, te arreglas más (en el caso de las chicas), te pones ropa más bonita, incluso te maquillas, para que ese vinculo que tienes con esa persona no se rompa, si él ve a una chica más guapa o más arreglada que tú. Te empiezas a preocupar más por lo que dicen los demás de ti, y por tu aspecto. Ahora todo es superficial.

A continuación viene la difícil etapa de los 20-25 años, ya no quieres un noviete, ahora quieres una pareja. El término pareja se refiere a compartirlo todo con esa persona, la casa, el baño, el perro… es algo más serio, digamos. Como siempre todo está a flor de piel, conoces un día a un chico que te parece perfecto y en seguida le das las llaves de tu casa. Podríamos llamarlo también, “desesperación por encontrar a tu príncipe azul, antes de que las amigas de tu madre digan que ya te puedes dar prisa o se te pasará el arroz y nadie te querrá”. Es todo una carrera, a ver quién se muda de casa primero, quién se casa antes que nadie, quién decide tener hijos… y finalmente, quién se separa primero.

No te das ni cuenta y ya han pasado 10 años, tienes un crio a tu cargo que te pide juguetes y chocolate en todo momento, y muchas facturas por pagar.  Y si no tienes a nadie que te ayude, aun es mucho peor.

Creer que sabías qué era el amor, que lo dominabas a la perfección, que pensabas que nunca se acabaría, te ha llevado a la soledad. No todo tiene que ser perfecto en este juego, mucha gente suele perder la batalla, y se queda más solo que la una, piensa que ya no podrá vivir más sin aquella persona especial, y se amarga en un rincón de la habitación escuchando baladas tristes de Alex Ubago.

No siempre las cosas salen bien, no te debes ilusionar con cualquiera, al fin y al cabo, solo es un juego.

Cristina Sirvent.

Ara mateix només queda una setmana per a que acabi el curs i comenci l’estiu.

Però abans d’arribar a la millor època de l’any, la més esperada per tothom, toca suportar la setmana més dura i més pesada de tota l’ ESO. La setmana d’exàmens finals, on molta gent, en la qual m’hi incloc, es juga passar de curs i aconseguir el títol de l’ESO. És una setmana molt difícil, cosa lògica ja que tots els alumnes de 4t ja tenim el cap posat en el viatge de final de curs a Itàlia.

Durant aquest període d’exàmens és quan toca deixar de banda els hobbies, els amics, la festa, i canviar-ho per hores d’estudi. Dit així sembla una bogeria, però quan en el futur et diuen que has aprovat tot et puja un sentiment d’alegria i d’orgull, que fa que tot el que has sacrificat, que tot allò que has deixat de banda hagi valgut la pena haver-ho fet.

Jo no sóc el més indicat per parlar de temes d’estudis ja que les meves notes no són gaire altes, però almenys puc dir que a vegades val la pena sacrificar algunes coses per tal d’aconseguir els teus propòsits.

Manel

Per fi s’acosta el final d’aquest curs i conjuntament l’estiu. Ara és el moment de que cadascú triï el camí que vol seguir al llarg de la seva vida. És un moment molt dur, ja que comences una nova vida: nova gent, nous paisatges, nous aires.

És una època de molt canvis, on tot el que havies obtingut durant tota la teva vida, tot allò a lo que estaves acostumat podia canviar per a sempre. Quan passes de ser un adolescent a ser un adult i has d’aprendre a prendre decisions importants, decisions que repercutiran en el teu futur. Moltes seran bones i t’ajudaran en una millora de la teva vida, d’altres potser seran dolentes, però la vida és un cúmul de decisions bones i dolentes, on qualsevol cosa que facis estarà feta perquè tu ho has volgut, sense que ningú t’hagi de dir què fer ni que dir, on tu mateix podràs ser l’amo de la teva vida.

Serà un canvi molt difícil per a tothom, per a uns més que per a altres, però és un canvi que s’ha de fer sí o sí. Serà difícil, però ningú va dir que la vida seria fàcil i els canvis que l’acompanyen tampoc.

Manel

Tenir amics és molt important. És necessari i recomanable. Ets pots trobar en situacions difícils en què ser escoltat per un amic o una amiga t’ajudi a sentir-te millor. Potser no et sabrà donar bons consells, però això és igual; tu valoraràs que hagi estat pendent de tu una estona, que t’hagi fet costat i, principalment, que t’hagi escoltat. No cal tenir gran quantitat d’amics, sinó pocs i que t’entenguin.

Generalment els nens i els joves tenim amics de la mateixa o semblant edat. Els pares no són amics, han de fer el paper que els pertoca: el de pares. Els avis tampoc són amics, han de fer el paper d’avis. Els germans són germans, tot i que tinguem molta confiança en ells.

Jo crec que ha de ser molt trist sentir-se sol, no tenir llaços d’amistat amb ningú. No obstant, també penso que és molt difícil no tenir-ne cap d’amic.

Una cosa està clara: per tenir amics s’ha de saber ser amic.

Marc Ariza

El dimarts d’aquesta setmana, vaig anar a fer-me una anàlisi de sang, per un tema de problemes a l’esquena. Vaig arribar al CAP de Vilassar de Dalt a les 8:15 com em van dir, nerviosa perduda perquè odio les agulles.

Eren les vuit i mitja passades quan va sortir una infermera molt jove, d’uns vint anys, que va cridar el meu nom; només veure-la vaig pensar que estava de pràctiques i ja em van entrar els marejos. Una altra infermera, aquesta més madura, em va fer seure a la cadira mig tombada de color blau trist, vaig fer-li cas i en un tres i no res, ja m’estaven lligat la goma verda dalt del braç. Va veure la meva cara d’espantada i va preguntar-me si em trobava bé, òbviament li vaig dir que si, encara que li respongués un no em punxaria igual. Ja notava la pressió de xuclar la sang que feia aquella xeringa esgarrifosa però en seguida vaig adonar-me que portava massa estona. La meva cara es va empal·lidir i notava una suor freda que em rondava pel cos, estava marejada. Va treure’m l’agulla i la goma verda i em va preguntar diversos cops com em trobava, la meva resposta ja era un malament rotund. Va explicar-me que no m’havia tret sang, i m’havia de punxar l’altre braç, lògicament vaig cedir-hi. Vaig sortir del CAP tapant-me amb cotó els dos braços i vaig marxar cap a l’institut.

A mig matí, em tocava classe de català, vaig trucar a la meva mare per a que em portés al metge. No podia moure el braç esquerra, el que m’havien punxat per primer cop i no havien aconseguit treure’m sang. Tornàvem a ser al CAP, els marejos augmentaven i de tant en tant sem queien llàgrimes del dolor. Em van enviar d’urgències.

Eren les 11 que arribava a l’Hospital de Mataró, em van cridar pel meu nom de seguida, cosa ben estranya. Van estar mirant-me, marejant-me el braç com van poder i finalment van anunciar-me que m’havien punxat un tendó enlloc d’una vena. No sabia on ficar-me… Només d’imaginar-me que no podria moure el braç amb certa facilitat durant tres o quatre dies, que no podria jugar a volei, que hauria d’estar prenent antiinflamatoris durant uns dies i que en una setmana marxava de viatge, vaig posar-me de molt mala llet.

És diumenge i encara no puc fer anar el braç com voldria, m’ha sortit un blau, demà tinc un torneig de volei i en tres dies marxo a Itàlia… Desitjo trobar-me la infermera el pròxim cop que hi vagi.

Laura

Fa un temps vaig escoltar per primera vegada una cançó de la que tinc molt bon record. Em va picar la curiositat des del primer moment en que vaig sentir el títol, ja que es extremadament llarg. Vaig preguntar “De qui és?”. Van respondre “Maldita Nerea”. I el meu pare ja va començar a fer bromes sobre el nom del grup i una amiga que es diu Nerea. Jo reia i pensava “No seran tan bons”, perquè per aquells volts havia perdut el gust per la música.
Al sentir-la per primer cop, a tot volum, amb una amiga cantant –cridant– la lletra, alguna cosa se’m va moure a dins. Era emoció barrejada amb ganes d’aprendre’n la lletra, de cantar-la fins quedar-me sense veu. No és la millor cançó del món, però és el que em feia sentir una de les raons que va fer que ara sigui tant important per mi.
Setmanes després, quan ja sabia la cançó de memòria i estàvem sopant amb amics a un bar, van posar la cançó a la televisió. Em vaig quedar embadalida mirant les tres pantalles per on sortia la mateixa imatge: un hospital. Tot aquell temps havia pensat – sospito que les meves amigues també- que era una cançó d’amor entre un noi i una noia. Però el que hi havia a la pantalla era una sala d’aquestes a les que ningú li agrada anar plena de nens i nenes malalts. Tothom estava rient i fent cas omís al videoclip. Puc recordar les llums grogues contra les parets del bar, el soroll de les copes que xocaven mesclats amb les rialles i converses dels clients, l’olor en aquell precís instant. Vaig guardar aquell flash en el meu subconscient i de tant en tant apareix en somnis, mentre dormo, sense que me n’adoni.
Llavors algú va dir-me “No és una cançó d’aquest tipus d’amor”, em vaig girar estranyada buscant el propietari de la veu. “Parla d’amor entre germans, amics, o família, i el desig que la malaltia no se’ls emporti”. Al acabar la frase vaig saber que aquesta cançó no sortiria mai més del meu cap.
A partir de llavors només escolto cançons que em facin sentir alguna cosa. Rabia, tristesa, alegria, melancolia, ganes de ballar… Sons que evoquin un sabor, una olor, una imatge. Que em recordin a moments precisos de la meva vida, llibres que he llegit, pel·lícules o moments tristos. Perquè al capdavall, tot i que tristos, són retalls del que he viscut que puc presumir de recordar, cosa que potser d’aquí uns anys no podré fer.

Valentina

Tictac, tictac, tictac, tictac… Me levanto, busco a tientas el reloj y le quito las pilas.

Clic, clic, clic, clic… Oigo a mi madre que está trabajando en el ordenador.

Ploc, ploc, ploc, ploc… Me he dejado el grifo del lavabo mal cerrado. Voy allí y lo aprieto bien.

Niinoo, niinoo, niinoo, niinoo… Ha pasado una ambulancia por la carretera de Cabrils. Debe de venir de la autopista. Después la volveré a oír bajar.

Din don, din don… Son las dos de la madrugada. Sólo han sonado dos campanadas de la iglesia.

Tengo sed y me levanto a beber agua.

¡Achís, achís, achís, achís! Ya le ha vuelto a dar la alergia a mi hermano pequeño.

Miau, miau, miau, miau… El gato de mis vecinos se dedica por las noches a visitar la comunidad.

¡Rrrrrrrrrrrrrr! Me levanto y voy a la habitación de mis padres. Mi padre ronca como una locomotora. Como mi madre está trabajando abajo en la sala, le doy unos golpecitos a ver si deja de rugir.

Plic, plic, plic, plic… ¡Vaya, ahora empieza a llover!

Cof, cof, cof, cof… Mi hermano mediano lleva una semana resfriado y tosiendo.

Esto es lo que me pasa los domingos por la noche. Me levanto tarde por la mañana, porque salgo el sábado y después me cuesta coger el sueño.

Probaré a contar ovejitas.

Marc Ariza

Aquest dimarts com un dia més vaig anar al gimnàs per a entrenar una mica. Després d’estar una bona estona entrenant uns companys i amics es van posar a entrenar amb mi i després d’una llarga conversa va sorgir el tema del que m’interessaria fer l’any vinent. Després d’explicar-los-hi que m’agradaria poder-me treure el batxillerat tecnològic, i amb una mica de sort, fer un mòdul superior d’esports i condició física, o bé per defecte, un d’altre sobre mecànica, per posteriorment poder fer les oposicions a bomber. Va donar la casualitat de que un dels meus companys tenia pensat fer una cosa semblant, però a ell li venia de gust treure’s un modul mitjà i un altre de superior i després fer les oposicions a bomber com jo. Varem estar parlant una estona i gràcies a ell i la seva informació em vaig adonar que podia fer de voluntari i així guanyar punts per a l’hora de fer les oposicions.

També varem parlar que la cosa estava molt difícil per a poder entrar en el cos de bombers i que calia esforçar-se molt per a poder-hi accedir. Així que ara, amb una mica més de ganes vull seguir els estudis al Jaume Almera i intentar aconseguir el títol de batxillerat.

Àlex

Quan era petit volia tenir una mascota, com molts altres nens. No passava un dia que no recordés als meus pares que m’agradaria tenir un gos, un conill o un hàmster. I, és clar, els meus pares van optar pel hàmster. Per què?  Doncs, perquè és petit i no s’ha de treure a passejar.

Me’l van regalar pel meu aniversari, juntament amb una gran gàbia plena d’atraccions per l’animal. Era molt bonic: marró amb taques negres i blanques. Se m’ha oblidat el nom que li vaig posar. Serà pel mal record que tinc d’ell?

Els primers dies de tenir-lo m’ocupava de posar-li el menjar, l’aigua i de netejar-li la gàbia. L’intentava acariciar, però ell fugia de mi. Jo volia treure’l de la gàbia i jugar amb ell, cosa difícil perquè no es deixava. Dies més tard vaig deixar d’interessar-me per ell: no li donava el menjar ni l’agua ni tampoc el netejava. Passava d’ell com ell passava de mi. Se n’havia d’ocupar el meu pare.

No el vaig tenir gaire temps. Un dia que el meu pare el va agafar per netejar la gàbia, li va fer tal mossegada al dit que vam decidir regalar-lo.

Marc Ariza

Tot just queden 26 dies perquè sigui 21 de juny. 26 dies per començar les vacances i acabar el curs.

Tots estem desitjant que arribi ja aquest dia, estem cansats d’estudiar i treballar. Només queda fer aquest esforç final i tot s’haurà acabat. Si tot va bé, la majoria de nosaltres a setembre ja començarem batxillerat, i aquí si que ens haurem d’esforçar. Però bé encara queda, ara hem d’acabar aquesta recta final, i després podrem gaudir d’aquests tres mesos, no perdre ni un segon i viure les màximes experiències possibles.

Així que a esforçar-se durant aquests breus dies, que entre el viatge, els assaigs de la obra i els caps de setmana sens redueix a menys de 15 dies. Tots podem.

Cristina

El descens no només consisteix en baixar per un camí amb salts i obstacles. El descens, és saber dir que no pots anar a alguna festa, o no pots quedar, perquè has d’entrenar. És vèncer la por a saltar aquell salt que et sembla tant difícil de fer. És ser dona i saber enroscar i desenroscar un cargol, saber canviar una roda, embrutar-te les mans de greix, estar fastigosament plena de fang… El descens és saber que hi ha molta gent millor que tu, però tot i així no rendir-te mai i sempre intentar-te superar. És tenir el cos ple de blaus. És tenir els braços destrossats i seguir entrenant. És saber-te aixecar després de cada caiguda i continuar endavant. És aguantar els nervis abans de cada competició i tremolar quan estàs a la parrilla de sortida i comença el compte enrere. És demostrar tot el que saps fer lluitant contra el cronòmetre. És sentir-te lliure al circuit. Passar-t-ho bé. És esforçar-te al màxim per aconseguir els teus somnis. Per molts és un simple esport, per mi un sentiment, una passió, un estil de vida.

Carla

Estábamos en la compañía de danza y era sábado por la tarde. Paso allí todos los sábados y no paro en todo el día. Siempre hacemos cosas distintas y, por eso, no me aburre. La directora nos dijo que aquella tarde había programada “clase sorpresa” y nosotros supusimos que vendría algún bailarín famosillo (siempre vienen bailarines a darnos clase cuando toca sorpresa). Pero esa tarde no bailamos, eso sí que era sorpresa de verdad. Vino una actriz – no sé qué obra estaba haciendo, no era conocida- y nos dio clase de interpretación.

Empezamos con caras largas, a veces juzgamos las cosas antes de hora. Yo, por ejemplo, cuando oigo “clase de interpretación” lo primero que me viene a la mente son esos actores que van en mallas recitando frases dramáticas. En lugar de eso, la chica nos sentó en medio de la sala y nos dijo “Presentaros con un secreto inconfesable, así os iré conociendo”. La chica loca no estaba, pero un poco particular sí que era. Al ver nuestras caras de indiferencia, se explicó más bien. Nos dijo que para conocer a una persona sólo basta saber un secreto, un miedo y un deseo. Dijo que podían ser cosas simples pero, según ella, con eso bastaba.

Íbamos en el tren de vuelta a casa cuando nos pusimos a pensar. ¿De verdad alguien tiene el valor de contarle sus temores o sus sueños a un desconocido? Creo que no, pero la pregunta más general sería: ¿Cuándo conocemos realmente a una persona? En el momento que nos encontramos con un desconocido, ¿qué mostramos de nosotros? Mi amiga decía que mostramos una cara externa que no tiene nada que ver con nuestro interior. Nuestra verdadera personalidad solo la compartimos con las personas a las que conocemos bien. Pero el tema está en qué hablamos de relaciones humanas, o sea, relaciones totalmente recíprocas. Por lo tanto, tenemos que tener en cuenta a las dos personas. Si solo mostramos nuestra verdadera persona cuando conocemos bien a la otra, pero resulta que la otra persona hace lo mismo, entonces nadie está mostrando su manera de ser de verdad porque nadie conoce a nadie realmente, ¿no? Ya sé que esta reflexión es un poco liosa, de hecho a mi amiga le costó entenderme. Yo intento expresarme de la manera más simple posible pero estos temas de las relaciones humanas me lían un poco. Atentos, podría ser que en el momento de simpatizar con alguien nos fijemos en la apariencia y solo nos mostremos tal como somos si encontramos al otro similar aparentemente? ¿Su similitud física nos hace pensar que lo conocemos, lo vemos más familiar o cercano? Si fuese así sería muy triste, decía mi amiga. Yo creo que es así, así de triste digo, porque personalmente yo no suelo abrirme a una persona que no tiene nada que ver conmigo exteriormente. Estamos constantemente perdiendo oportunidades de conocer a grandes personas porque nos guiamos por lo que vemos.

Mi amiga y yo no sacamos ninguna conclusión de todas estas dudas, pero escribiendo este texto, he reflexionado un poquito más. Yo diría que cuando conocemos a alguien no nos mostramos tal como somos hasta que no estamos seguros que a esa persona le vamos a gustar, porque lo último que queremos es ser rechazados. Por eso, mostramos otra cara, otra fachada, como una barrera protectora. La otra persona hace lo mismo y eso se convierte en un “tira-y-afloja” que poquito a poco puede acabar bien, si las dos partes se coordinan, o de lo contrario, si las dos partes no conectan.

Laia

Avui, un dijous com qualsevol altre he hagut d’aixecar-me a les 7:30, per a preparar-me l’esmorzar i la motxilla. Després d’això, m’he posat de camí al institut amb la meva moto i tota la pesca. Després de sis interminables hores entre les quals hi havia un control de matemàtiques, que la veritat no m’ha anat gens malament, m’he hagut de quedar amb la Júlia Montagut Mogas, una companya de classe, a assajar l’escena IX de l’obra que estem preparant a quart, tot i que a la fi no l’hem pogut assajar perquè faltava molta gent. Després hem anat a dinar la Julia i jo fora de l’institut per a poder respirar una mica, i hem tornat a entrar per fer l’assaig musical. La veritat és que aquest últim no ha sigut gaire avorrit però s’ha fet força pesat esperar a la gent per a que assagés i esperar el meu torn. Quan he sortit a la fi he anat al gimnàs i m’he esforçat tot el possible, amb l’ajuda d’un company. Me dutxat i me’n he anat cap a casa.

Després de tot aquest embolic ja tocava sopar a casa amb la família i parlar una mica amb ells, que si el meu pare m’explicava que li havia fet falta la meva ajuda avui per a fer una mudança, que ma mare havia tingut molt treball a la tenda…

I per fi després de tota aquesta moguda m’he posat a escriure aquest escrit per a fer temps abans d’anar a dormir i així poder-hi anar amb la consciència ben tranquila.

Àlex

L’altre dia la meva mare va anar a comprar i, com a casa ens agrada molt la xocolata va portar de diferents tipus: xocolata blanca, amb llet, negra i una que portava trufa a l’interior. Després de dinar em venia molt de gust menjar-ne, però de cop em vaig topar amb un gran problema, no sabia quina començar!
Aquí és on jo volia arribar. Fa uns anys això no passava, perquè només hi havia un tipus de xocolata o, si hi havia més varietat, no totes les famílies se la podien permetre econòmicament. Ara, en canvi, tenim absolutament de tot i, moltes vegades repetit.
Tot i així, tenir de tot no ens fa feliços, ja que, la gran majoria de vegades la felicitat no ve donada per coses materials, sinó per la família, amics i, sobretot, per nosaltres mateixos. És per això que, sota la meva opinió malgastem una gran quantitat de diners. Estic convençuda que si no compréssim quatre tipus diferents de xocolata, sinó que només en compréssim un, seríem igual o més feliços, ja que aprendríem a valorar el que tenim i, a més a més no gastaríem tants diners.
En conclusió, gastem diners inútilment, perquè tenir molt no ens proporciona la felicitat que necessitem. Prefereixo tenir poc i gaudir-ho, a tenir molt i oblidar-ho. És millor lluitar per allò que vols aconseguir, que no pas que t’ho donin a la primera, ja que si t’ho has guanyat o gaudiràs el doble.

Itziar

Las mentiras pudren la verdad. Si a una verdad la añades mentiras, se convertirá en una mentira completa. Pero si a las mentiras se las va añadiendo verdades, hay dos posibilidades: que se conviertan en las verdades que realmente son, que desveles los secretos de las palabras; o que, por el contrario, nunca puedas dejar de mentir, porque tu vida entera encierra una gran mentira, un gran secreto.

Como siempre, sólo tú eliges. Pero eso no significa que no te influencien. Puedes intentar engañar a los demás, pero si no te crees tus mentiras, no servirá de nada. Y siempre existe la tercera opción. En este caso, lo neutro, la valentía. Tras ser valientes, toda la realidad te golpea. Y, si has hecho bien las cosas, llegará la calma y tras ella, la recompensa. Tal vez tarde en llegar, tal vez te desespere la espera, te corrompa la locura y te pierdas en la luz, pero la recompensa llega. Aunque es diferente para cada uno…

No hay nada peor que vivir en tu propio mudo de mentiras.

Paula

Ana Frank, que triste esta historia… En general la historia de los judíos siempre ha sido muy triste ya que siempre han sido perseguidos por los nazis. A lo largo de la historia, numerosos conquistadores, imperios y naciones han oprimido a los judíos o han intentado eliminarlos completamente. Los métodos empleados han ido desde la mera expulsión hasta el genocidio. Las persecuciones del Imperio Romano, las Cruzadas, las expulsiones de judíos en España, Portugal, Inglaterra, Francia, Alemania y otros países, y, sobre todo, el Holocausto, en el que fueron asesinados seis millones de judíos, entre ellos un millón y medio de niños. Toda esta masacre sólo por creer en otra religión o ser distintos físicamente. Ana Frank fue una de las niñas que murió asesinada por los judíos, era Alemana y pasó media vida escondida con su familia para no ser enviados a un campo de concentración. No entiendo cómo se puede vivir así, pensando cada segundo que alguien puede entrar por la puerta y llevarte lejos de tu familia, es realmente inimaginable. Ella estuvo en Holanda, aunque no murió fusilada o en una cámara de gas, murió por una enfermedad muy joven. Fueron unos tiempos horribles y estoy súper agradecida de haber nacido en estos tiempos, aunque vayan a peor… Total, que el diario de Ana fue publicado gracias a su padre y aparte de ser un buenísimo libro, es una bellísima historia de una niña que tenía nuestra edad y uno mismo puede ser capaz de imaginarse lo que habría hecho él en una situación como la suya.

Clara

Avui, dijous un dia com qualsevol altre m’he aixecat del llit a dos quarts de vuit per a vestir-me, rentar-me la cara, fer-me el esmorzar, la motxilla, bé el que acostumem a fer quan ens despertem. Però avui porto una idea diferent al cap; penso anar a buscar un tub d’escap per a la meva moto després d’acabar el cole i dinar, clar. Comprant aquest tub intentaré optimitzar el funcionament de la moto, n’estic molt entusiasmat, ja que, un dels meus passatemps consisteix en mantenir en bon estat la meva moto i donar voltes amb ella.

Dons dit i fet, després de sis hores al cole passant força nerviosisme em dirigeixo cap a casa per a dinar, posteriorment tinc pensat fer una mica de deures i anar cap a l’estació. Com és habitual compro el tiquet i em destino a esperar el tren, sense res de particular, excepte, perqué un home molt gros em pregunta a quina direcció està una parada de la que no m’en recordo però jo li recomano que pregunti a l’encarregat i així lliurar-me d’equivocacions.

Un cop al tren i després de passar unes quantes parades assegut sol direcció a Barcelona, una noia que tindria la meva edat entra al tren i s’asseu just davant meu, una cosa que no em molesta en absolut ja que així com a mínim no estaria tan avorrit. Però per a la meva sorpresa, ella, deuria estar molt cansada perquè es va passar tot el trajecte adormint-se sobre la seva ma, la qual cosa es graciossísima ja que constantment sembla que es caigui del seient.

Després de fer el tracte sense cap problema, i guardar el tub en una bossa ja que estava molt greixós, em vaig trobar al meu amic Josep Moreno, el qual també va ser un antic company de classe, però no ens anem del tema, després de saludar-lo amb molt d’èmfasi ens varem posar a la cua i ens varem dirigir cap a Vilassar de Dalt, li vaig explicar tot el que se’m passava per el cap, tot allò de la noia, que estava molt content per el meu tub nou, ell també em va explicar part de la seva vida i va resultar tot plegat molt entretingut. Amb aquest escrit el que intento explicar és què un dia qualsevol ja sigui bo o dolent, pot millorar tot i què sigui per casualitat.

Àlex

Escribo para agradecer a una persona que un día escribió algo sobre mí. Esa persona me alegró el día y hizo de mi una persona más feliz. A través  de lo que me escribió obtuve más confianza conmigo y pude saber lo que ella pensaba de mi. Gracias a ello, hemos podidos descubrir cosas la una de la otra.

Quiero decirle también que estoy muy agradecida por este detalle que nunca olvidaré. Contarle que es de una las mejores personas que he conocido. Darle las gracias por todas esas veces que me ha ayudado, tanto en clase como en la vida cotidiana.

Concluyendo, muchas gracias por tu compañerismo y su amistad. Que cada día puedas descubrir cosas nuevas y conocer a personas que te hagan feliz.

Gracias por todo tu cariño y apoyo.

Siempre tuya,

Carla

Avui, com un dia qualsevol, en tornar del colegi i desprès de dinar, m’he posat a ordenar el garatge, la qual cosa ja feia un bon temps que em rondava per el cap. Desprès de ordenar-ho tot i inflar les rodes de les meves bicicletes he pensat en vendre-me-les, així que m’hi he posat, he passat un drap moll per tal de tornar-les-hi el seu antic aspecte i les hi he fet unes fotografies. Portat pel sentiment de melancolia que sentia per les meves antigues bicicletes les hi he donar una volta pel veïnat, quan, de cop i volta m’he adonat de que la maneta del canvi d’una de les bicicletes estava trencada així que l’he guardat i he rumiat durant un bon rato si de debò aquella maneta era trencada l’últim cop que jo vaig agafar la bicicleta. Convençut de que no era aquell el seu estat l’últim cop que jo la vaig utilitzar, he començat a pensar en la facilitat que tenen les coses per trencar-se.
Com una de les lleis universals dicta, ”si alguna cosa dolenta pot passar, passarà”, he arribat a la conclusió que les coses en el moment precís que ens fan falta, de cop i volta no funcionen, no les trobem, o en el meu cas estan fetes malbé. Això em sembla una idea molt lletja ja que és molt trist aquest fet, però com tot en aquesta vida s’ha de lluitar pel que volem i pel que ens estimem així que m’he posat a buscar recanvis, una acció força inútil però tant és. Desprès m’ho he pensat bé i he arribat a la conclusió de que al decathlon hi haurien recanvis així que m’hi he posat en marxa i per sort tot ha anat bé i he pogut arreglar la meva antiga bicicleta, aquella bicicleta que un cop vaig estimar tant.
Àlex

Querido diario,
Espera.
En realidad, la presentación está mal hecha. ¿Querido diario? Tú no me conoces ni yo a ti, así que dejémonos de confianzas. Ahora empezaremos a hablar como si nada hubiera sucedido, volvemos al principio anónimo que todo diario debe tener.
Hola diario,
Vuelve a esperar.
He aquí otro problema. ¿Qué clase de ente levantador de ánimos eres si ni siquiera tienes nombre? No sé tú, pero no suelo explicar mis problemas a la gente desconocida, (y menos escribírselos en una libreta verde con un lazo color crema). ¡Menuda estupidez! Cierto es que tú tampoco sabes el mío, pero ahora te toca aguardar a que yo te lo explique todo y después juzgas si soy digna de confianza. Para resolver conflictos, te voy a poner un nombre sencillo, fácil de escribir, bonito. Te llamarás Andromeda023. Porque sabías que no eras la primera, ¿verdad? De hecho, no eres ni la última. Eres uno de los tantos diarios que me han regalado en mis cumpleaños. ¿Es que tengo cara de tener serios problemas? Porque la gente se empeña en que escriba todo, a todas horas, haga lo que haga. Pero como comprenderás, no voy a llevarte a mi lado mientras voy al baño…. ¡Oh, no te entristezcas! Que no seas la única no significa que no te tenga aprecio. De hecho, mi color preferido es el verde. Está bien, Andromeda023. Volvamos al principio.
Hola Andromeda023,
Me voy a presentar. Me llamo Valentina Araya Piqué y tengo 16 años…
Lo siento, me gusta interrumpir. Es que, verás, ahora tengo dieciséis años, pero dentro de unos meses tendré diecisiete, como toda humana normal y corriente. Y el problema es que si tengo que hacer una presentación cada vez que haga años es un poco complicado. Así que para evitar confusiones te especificaré cuando tendré diecisiete y cuando tuve quince.
Hola Andromeda023,
Me presento. Me llamo Valentina Araya Piqué y tengo dieciséis años, aunque dentro de ocho meses y dieciocho días cumpliré diecisiete. No creo que escribir un uno y un siete cambie mi vida de alguna manera, pero la verdad es que tengo ganas de cumplirlos.
Hoy es el cumpleaños de mi hermana, cumple ocho. Esa es la edad que yo tenía cuando ella nació, así que si haces cuentas, (porque sabes matemáticas, ¿verdad?), ahora tengo el doble que ella. No es la mitad de mi estatura, ni tampoco de mi peso. Ni siquiera es la mitad de algo mío, así que la edad es solo un detalle sin importancia este día. Pero a mí me sorprende. Cómo pasa de rápido el tiempo, cómo la he visto crecer. Las veces que ha llorado, reído, se ha enfadado… Su primer “novio”, su primer diente. La primera caída, el primer salto. El primer puñetazo seguido de un abrazo. Porque mi hermana es peleona, se parece a uno de esos perros enanos-¿Cómo se llaman? ¿Chihuahuas?- que ladran y saltan como locos por las casas. Mi hermana no tiene ni hocico ni cola, pero muchas veces tenerla al lado saltando es como estar pendiente de lo que desea un perro, algo que no puedes descifrar. Vas tanteando y probando cosas esperando que te deje ya en paz y poder acabar los deberes de ética.
Lo cierto es que yo no tengo perro, solo dos gatas. Ayer una de las gatas – Blanqueta, la del pelaje más negro de las dos- maullaba todo el rato, pidiendo (supuse) comida. Pero a la que le llené el plato me siguió y sus maullidos se me clavaron en el cerebro. Me daba tanta pena que hice de todo: le llené el cuenco de agua, la dejé pasar a casa por si quería comodidad, le di comida de humanos, le cambié la arena aunque no la usa nunca y la acaricié un rato. Nada de esto surgió efecto, así que harta de todo me fui fuera a dar una vuelta. Cuando llegué a la casa de madera que hice a la edad de seis años, vi cinco gatos pequeños con la madre de Blanqueta. Resulta que había parido, y lo que quería no era comida. Ahora me siento aún más estúpida.
¿Tú qué opinas? Por supuesto, como sólo eres un cuaderno en blanco al que la gente le cuenta sus cosas como si le estuviera escuchando, no puedes responderme. Y ya que no puedes escucharme –porque ni siquiera tienes oídos – ni responderme, significa que he pasado minutos detallándome a mi misma mis preocupaciones, por si no me sentía bastante ridícula ya con 25 diarios. Gracias por nada, Andromeda023.
PD: ¡Tenía razón con lo de las confianzas!

Valentina

Fa dos trimestres que vaig a un taller per a joves escriptors a l’Ateneu Barcelonès. És una experiència nova, fresca, que m’aporta una mica de canvi a la rutina de l’Institut cada dia. Estic intentant exprimir-la al màxim i fruir molt el temps que em queda, que aviat s’acabarà. I no és difícil, perquè m’agrada molt escriure i llegir i és pràcticament tot el que fem al taller. Però el que sobretot em facilita això és la gent que hi ha. Persones que, com jo, volien passar dues hores a la setmana fent el que més els agradava. Som nou noies; el trimestre passat érem nou noies i un noi.
Una d’aquestes noies es diu Pati i al primer moment ja em va sorprendre. Estava des del primer trimestre i escrivia una història que em va enganxar molt. Però just la setmana passada vam descobrir que tenim moltes coses en comú i que tenim els mateixos gustos. Em va dir que li recomanés llibres, però resulta que tots els que li deia se’ls havia llegit. El mateix va passar amb la música, totes les que li deia les tenia al mòbil, preparades per escoltar-les. Llavors em va preguntar si coneixia Studio Ghibli, un estudi japonès d’animació. Em vaig quedar de pedra. Es clar que el coneixia! Ha fet pel·lícules increïbles que ara faig mirar a la meva germana, per descontaminar-la de les sèries que fan a la televisió. Ens vam emocionar molt i vam començar a dir-nos títols de pel·lícules per veure.
A causa d’això m’he enganxat a mirar un altre cop els films i gairebé no he sortit de casa. Ara tinc una llista pendent de títols, poc temps per fer deures, però una noia que fa por, perquè és gairebé la meva clon.

Valentina

Un 24 de desembre de fa 6 anys, el meu germà i jo ens vam emportar una gran sorpresa. Abans de fer cagar al tió, els meus pares ens van dir que no sortíssim de l’habitació del meu germà i que no deixéssim de cantar cançons de nadal fins que ells no ens diguessin el contrari.

Després de varies cançons ens van avisar que ja podiem sortir i anar a fer cagar el tió; Caga tió, atmetlles i turrons, si no cagues bé et donarem un cop de bastó! Pam. Sota la manta hi havia una caixa, la vàrem obrir intrigats i es va alçar un cap que girava d’un costat a l’altre. No m’ho podia creure, era un gos! Havia donat resultat que dies abans les úniques paraules que pronunciàvem fossin: volem un gos. Ens va costar triar el nom, però al final ens vam decidir: Fosca. No és un nom molt original ja que és blanca amb taques marrons, però a vegades ho penso i sé que és el millor nom que podria tenir perquè ella és fosca i em segueix a tots llocs, com la meva ombra.

És irònic com una cosa tan petita, pugui significar una cosa tan gran. I és que ella no és com tots els gossos. A vegades penso que no sap bordar perquè rares vegades l’he sentida. És molt tranquila i si et veu trist no es mou del teu costat; sembla que entengui el que li dius i fins i tot és millor que alguna persona.

Carla

Com ja sabreu, una de les coses que em caracteritzen, és que sóc un apasionat del futbol. Des de ben petit que hi jugo. Vaig començar jugant a l’equip del meu poble, al Vilassar de Dalt, però quan era petit vaig rebre trucades d’entrenadors que estaven interessats en mi, i vaig marxar. Estava indecís per marxar a un equip o l’altre, que encara que un fos millor, per la categoria a la que jugava, vaig decidir finalment anar a l’altre. Ja fa cinc anys que jugo a aquest equip, el Premià de Mar. Quan vaig arribar, vaig trobar-me a una gent fabulosa, no només perquè siguin bons jugadors, també són grans persones.

Durant aquests cinc anys, han anat marxant gent i arribant d’altres. He passat per experiències que m’han marcat molt, i que no oblidaré mai a la vida. Al final de cada temporada, l’entrenador em deia que volia comptar amb mi per la temporada vinent, i aquest any no ha sigut menys. Fa uns dies, abans de començar el partit que podria ser l’últim amb aquest equip, l’entrenador em va dir que em volia per la temporada següent.

Aquesta temporada ha sigut molt difícil per a mi, perquè he estat lesionat de l’esquena força temps, i m’ha impedit ser el jugador que era al principi de la temporada. Ha sigut un any dur, no confiava en mi mateix, i ja no jugava els minuts que ho feia abans. Tot això, m’ha fet pensar que hauria de tornar a l’equip del poble, amb els amics de la infància, però em costa moltíssim prendre aquesta decisió… I a més, l’any que ve hauré d’agafar l’autobús si vull seguir jugant al Premià, cosa que em fa molta mandra. Ja hi tornem, un altre cop indecís!

És molt trist deixar a companys que fa anys que coneixes i que t’han tractat tan bé, i que potser no els tornis a veure mai més. És una de les coses que té el futbol, les amistats que hi fas. S’ha acabat la temporada i ja haig de decidir què fer la temporada vinent. El més segur és que marxi, però em costa molt fer-ho…

David

Tothom troba canvis al llarg de la seva vida: alguns poden ser bons, altres dolents i altres que simplement giren les coses però no són, per així dir-ho, bruscos. Aquests canvis, siguin del tipus que siguin, poden agradar o no. Segons la meva opinió, tot depèn de cada persona i la seva forma de ser. Hi pot haver gent que sigui amant de les aventures i sense elles consideri la vida massa monòtona. En canvi, n’hi pot haver d’altra que prefereixi estar tranquil·la i dur a terme una vida més o menys constant.

Si us he de ser sincera, no sé quina de les dues classes de vida prefereixo per mi. Per una part, odio fer les coses d’esma, les rutines o similars ja que, a la llarga, acaba cansant tanta monotonia. Sé que pensareu que pel que estic dient tinc molt clar que vull una vida amb canvis, però no és així del tot. És cert que no em desagrada canviar, sempre i quan no perdi l’estabilitat que tota persona necessita. Així doncs, una barreja de les dues seria el més ideal.

Hem quedat en què m’agraden els canvis, però que pensaríeu si la vostra vida fes un gir de 360º? Doncs això és el que a mi em passarà i la veritat és que encara ho estic assimilant: l’any vinent marxo a estudiar a Canadà, cosa que no entrava en els meus plans de futur.

Un dia em van informar sobre una beca a la qual podia optar. Aquesta beca consistia en els estudis equivalents a primer de Batxillerat a Canadà completament pagats. Com que no podia perdre-hi res m’hi vaig apuntar, tot i que ho veia com a alguna cosa molt llunyana. Però finalment em van dir que l’havia aconseguit, fet que no m’esperava per res.

Ara que sóc conscient de què marxaré durant deu mesos a l’estranger, sense possibilitat de tornar a Catalunya durant el període escolar ja que el programa de beques no ho permet, considero aquesta experiència bastant dura i difícil. Per una banda, podré perfeccionar l’anglès com a llengua materna i coneixeré noves cultures, entre moltes altres coses. Però d’altra banda, no podré veure a la família ni als amics i m’hauré d’acostumar a un estil de vida bastant diferent al que tinc actualment.

Finalment, he arribat a la conclusió de què encara que sigui una experiència difícil és una oportunitat única que no es pot desaprofitar. Us trobaré a faltar.

Xènia Caballero

Josef Mengele, ¿reconocéis este nombre? Fue el medico nazi que experimentaba con gemelos durante la segunda guerra mundial, en varios campos de concentración.  Siempre fue un interesando en saber qué ocurría dentro de las personas, y por ello tenía una gran fijación en hermanos gemelos; enfermaba a uno hasta su muerte, y al mismo tiempo mataba al otro, para una vez abiertos en canal, examinar sus órganos y poder ver las diferencias que la enfermedad en cuestión había producido en ellos.

Él, como muchos otros “científicos locos”, habían sentido curiosidad por el cuerpo humano, hasta tal punto que matarlos para hacer sus propias investigaciones no les resultaba inmoral. Sinceramente, pienso, que sin todos ellos, muchas de las enfermedades que ahora están erradicadas, seguirían pululando entre nosotros, y nadie sabría qué hacer con ellas. No quiero que penséis que estoy loca o algo parecido, pero pensadlo, la ciencia ha hecho muchos avances, avances de los cuales muchos han sido por examinar cadáveres que sufrían algún tipo de enfermedad. También es verdad que no hacía falta matar a nadie, pero muchos lo hicieron por querer saber más, querer controlar nuestro organismo, y saber qué nos ocurre, y por qué se estaba muriendo todo el barrio.

Ahora diréis que es inhumano hacer este tipo de cosas, pero si no fuera por gente como ellos, casi todos estaríamos muertos  por un simple resfriado, por la peste, por la lepra o cualquiera de ese tipo de epidemias que arrasaron por completo ciudades y países.

Para que la ciencia avance hay que haber algún tipo de sacrificio, no sacrificio de entregar a esa persona a los dioses de la lluvia, sino de que el que algo quiere algo le cuesta. Si tuvieras una enfermedad mortal, y necesitaran tu ayuda para intentar erradicarlo y poner fin a tantas muertes, ¿no harías ese sacrificio? Es decir, para salvar a X personas tienes que morir, ¿no pensarías que vale la pena sacrificarte? Yo sinceramente me sacrificaría, pero claro todo depende de los valores morales y éticos de cada persona. Mi vida es importante, ¿pero por ello tengo que pensar que la de los demás no lo es? O cambiándolo todo, si una persona tuviera que morir para que tú te salvaras, ¿no te gustaría que se sacrificara? Tu vida es una cosa muy valiosa, pero no por ello tenemos que despreciar la de los demás.

No sé si es un tema muy adecuado para escribirlo en un blog de instituto, pero ha sido algo en lo que siempre he pensado.

Cristina

Mentres passeges pel carrer, vas veient com tothom esta connectat al telèfon, tant sigui escoltant música o xatejant. Tot ve arrel de l’altre dia, que per premia de mar un home es va topar amb mi . L’home anava xatejant i alhora escoltant musica amb un altre aparell.

Aquest fet em va fer pensar que per tot arreu diuen que els de la meva generació estem sempre connectats, però el cas és que l’home devia tenir casi uns cinquanta anys. Si més no, la nostra generació no és l’única. Avui en dia tothom té un telèfon amb Internet amb el qual es comunica amb l’altre gent. Amb l’excepció d’alguns avis que no volen aprendre.

Les noves tecnologies ens estan afectant molt, ja que las persones ens concentrem més pel telèfon que en altres coses, en cas dels alumnes, els estudis. Els grans diuen que estem molt enganxats i que així no aprenem res. Però jo crec que sí, perquè aprenem a relacionar-nos, a viure amb els demés i a informar-nos.

Hi han coses que no m’agraden sobre els usos del mòbil: com els casos de dependència, aquella gent que ja no pot estar sense ell. Penso que el telèfon hauria de ser una eina i no una necessitat. L’altre cas, és quan les persones substitueixen les relacions cara a cara per les converses on-line, aïllant-se de la societat.

En conclusió, les coses poden ser bones o dolentes depenent del moment i de l’ús que se’n faci.

Laia

Miro enrere i m’adono que malauradament tornem a la trista rutina de sempre. Amb lo maques que han sigut les vacances de Setmana Santa… Crec que,  després de tants mesos esperant-les, és injust que siguin tan curtes. Però les coses són com són  i no em puc passar la vida fent el gandul.  I al cap i a la fi, què és fer el gandul? Es tenir mandra per tot. Us posaré un exemple: Jo, cada divendres, després de dinar, em proposo  fer tots els deures de la setmana següent, però havent dinat m’estiro al sofà per descansar. Al cap d’una estona em pregunto a mi mateix: “Faig els deures ara?”  I responc: “Ja els faré després, tinc tota la tarda”. No obstant mai és així, passa i passa el temps fins a arribar el diumenge a la tarda.

Si us sóc sincer, m’entristeix saber que sóc tan mandrós. Tanmateix, sóc feliç i això és el que importa. Quan aconsegueixi equilibrar la balança i no ser tan mandrós crec que les coses m’aniran molt millor.

Marc Ariza

Fa poc, algú que ara mateix no recordo em va dir que si mires el sol una estona acabes esternudant. Jo al principi no m’ho vaig creure, no trobava cap relació entre el sol i el nas, i la veritat és que encara no la trobo. Però ara tinc curiositat així que m’he documentat sobre el tema, atenció.

Aquest tipus d’esternut es diu esternut fòtic, i li passa a entre el 15 i el 25% de les persones, és una condició en la que les persones exposades a la llum brillant responen involuntàriament amb un esternut. Aquest fenomen ocorre únicament després d’haver adaptat la vista a la foscor durant més de cinc minuts. Aquest tret és transmès genèticament, en el cervell tenim un nervi anomenat trigemin que aparenta ser el responsable d’aquests esternuts. Algunes persones posseeixen una relació entre aquest nervi i el nervi que transmet els impulsos visuals al cervell.

Aquí teniu un petit resum de tot el que m’he llegit. Després de tot això li trobo una mica més de sentit als esternuts, però tot i així no m’ho acabo de creure. De totes maneres la millor manera de saber si és veritat és comprovant-ho, tots a mirar el sol.

Laura

The Hunger Games, a science fiction book, is a story written by Suzanne Collins that has been made into a film because of its success. It is set in a future time where once was North America.

The region is known as Panem, distributed in a wealthy capitol surrounded by 12 districts. The Hunger Games is a kind of reality show celebrated annually. In punishment for the behavior of some people and to remind them how powerful the capitol is. Each district must give one girl and one boy aged between 12 an 18 to participate in the games. The tributes must fight to the death. The star of the story lives in the poorest district, the twelfth. Her name is Katniss. Unfortunately, her sister is chosen but Katniss provides herself as a volunteer to save her. The other boy is Peeta, which is the baker’s son, and who has fallen in love with Katniss in secret. From then on, the games start and after many dangerous adventures, fights and deaths, Katniss and Peeta become the winners.

The plot is rather complicated because you must follow the hole story to understand it. On the other hand, you will be on edge to know what will happen next. The novelist has succeeded in creating an extremely intricate plot. As well as the characters, which are peculiar and lovely at the same time.

To sum up, I would strongly advise you not to miss the opportunity of reading this book. I believe that the writer has made a great work. I love this novel, it is my favorite.

Hope you will enjoy it, I did.

Xènia Caballero

Sembla que el bon temps va arribant, malgrat alguns dies ennuvolats, ja comencem a gaudir d’un temps agradable que fa canviar els nostres hàbits de l’hivern i ens convida a realitzar activitats més saludables pel nostre cos i la nostra ment:

Ja de bon matí t’aixeques amb més ànims, quan en obrir la finestra el sol ja apunta, el cel és clar i la temperatura s’ha suavitzat.

Aquest època de l’any convida a estar a fora, al carrer, a les terrasses, als balcons…

Els diumenges, als jardins, ja sents els veïns, i a nosaltres mateixos, preparant les barbacoes, sents la cridòria de la canalla, que sembla que deixen per una estona les pantalles i màquines i tornen a xutar la pilota.

Fins i tot et ve de gust aixecar-te d’hora i anar a córrer per la muntanya, anar a fer una partida de tennis o padel i després refrescar-te amb una bona dutxa.

Fins i tot si quedes amb un amic que viu al poble del costat, ja no fa tanta mandra anar caminant, gaudeixes de la muntanya i de les bones vistes que pots contemplar, tenint la sort de viure en un poble de la serralada litoral.

Tan sols hi ha un inconvenient quan arriba aquesta època: has de fer ”l’sprint” final en els estudis, ja que cal acabar el curs de la millor manera possible, però això també ens indica que les merescudes vacances s’apropen i aleshores si que gaudirem d’activitats a l’aire lliure i de la platja, per excel·lència.

Andreu Ruf

Amor es algo que todos, de forma voluntaria o no, hemos sentido alguna vez. Algo inexplicable, pero como tantas otras cosas referentes a los sentimientos, de existencia innegable. Y decimos sentimientos, es decir, le atribuimos el carácter de sensación, de algo perceptible por nuestros sentidos, equiparable al gusto o al olfato.
Científicamente hablando, es indiscutible que lo que captan nuestros cinco sentidos llegan a nuestro cerebro y es interpretado por procesos químicos, por corrientes eléctricas en nuestras neuronas que traducen a sensación el olor de una rosa o el sabor del azúcar. ¿Hasta qué punto el amor, como sentimiento, está en contacto con nuestros sentidos?
Partamos de que tú, como ser humano, aparte de tu cuerpo físico, eres una personalidad, un pensamiento. Eres lo que piensas, y lo que sientes. Lo que piensas está en tu cerebro, tus recuerdos, tu aprendizaje…

Andrea

La amistad no es algo de un segundo y que después se olvida, sino por el contrario es algo que va más allí del tiempo, de la distancia, de los errores, de los obstáculos, del orgullo, la amistad es algo más grande de lo que hemos aprendido con el tiempo, no es solo una palabra, tampoco es que va y viene sino que permanece. Amistad es darlo todo sin ningún egoísmo, es renunciar para dar, es callar para poder escuchar, la amistad, es como un fuego en tu interior, un fuego que se mantiene encendido sin importar lo que pueda pasar, las amistades verdaderas son aquellas que llegan en el momento indicado, pero también son aquellas que no se alejan en el momento menos indicado. En fin, podría decirles mucho más sobre las amistades verdaderas, pero quisiera centrarme en lo que es más importante, en el cuidado que debemos darle a esas amistades verdaderas; exteriormente siempre queremos mostrarnos fuertes e indestructibles, cuando en el fondo sabemos que somos seres frágiles.

Te quiero, Paca.

Andrea

La música, per a mi, és de les coses més importants que hi ha. Estic escoltant música tot el temps que puc: abans d’anar a dormir, quan menjo, quan estic a l’ordinador, quan faig exercici… És l’única cosa que em pot canviar l’estat d’ànim a l’instant, que em pot fer desconnectar en qualsevol lloc.

Des de petit sempre m’ha agradat escoltar música, vaig començar escoltant els grups dels meus pares i a poc a poc vaig anar descobrint nova música i nous grups, primer escoltava grups de rock antic i una mica de pop espanyol però a mesura que vaig anar creixent els meus gustos musicals van anar canviant i em va començar a desagradar la música espanyola, l’únic cantant espanyol que escoltava va ser Nach: un cantant de rap encara que no m’agradava el rap en general. A part de Nach, vaig començar a augmentar el meu repertori amb grups de rock,grunge i heavy metal en general.

A tercer vaig conèixer al Sergi, un noi al que li agradava molt el Rap. A poc a poc, em va anar enganxant la seva passió per aquest gènere musical i vaig anar descobrint nous cantants fins al punt en que es va convertir un dels meus gèneres preferits. Més tard, vaig conèixer a uns amics als que els agradava la música electrònica i encara que jo mai m’havia interessat per aquell tipus de música també he acabat sentit algunes coses així que al final he acabat escoltant quasi de tot.

El que vull dir amb tot això és que és bo descobrir nova música i que l’important és que et transmeti alguna cosa i t’ajudi a reflexionar o simplement a desconnectar quan ho necessitis.

Per últim deixo aquí alguns grups amb cançons que m’agraden per als que els interessi descobrir nova música: SOAD – Chop Suey, Aerials; Violadores del Verso – Filosofia y Letras; Nach- Nada ni nadie, Manifiesto; Metallica – One, Unforgiven 2; Biffy Clyro – God and Satan; Sho Hai – De paso; Rapsusklei – Dando y Perdiendo, Nirvana – Smell Like Teen Spirit…

Guillem

En agosto del año pasado tuve un problema con mi padre. Este contratiempo se dio porque yo no quería ir de vacaciones a Cancún (México) y él sí. Discutimos un momento y no fue nada gratificante porque a nadie le gusta enfadarse con una persona querida.

En la mañana de la primera semana de agosto mi padre me dijo que quería ir a Cancún y yo no, porque hacía mal tiempo y mucho viento. Discutimos y discutimos hasta que llegamos a enfadarnos y no nos hablamos durante todo el día. A la tarde llegó mi abuelo y preguntó qué pasaba y se lo explicamos. El abuelo estuvo de acuerdo de no viajar en esos días, por las mismas razones que yo tenía. Por lo tanto me dio la razón y mi padre tuvo que cambiar de opinión y darme la razón para viajar en otro momento o día.

En conclusión, no se puede evitar una discusión si dos personas tienen opiniones distintas. Aún así se puede razonar con benevolencía para que las dos personas no se enfaden. La voz de la experiencia , mi abuelo en este caso, es la moduladora para resolver distendimientos.

Stuardo

Hace unos días, no sabría decir cuántos exactamente, leí que la memoria humana, tiene la capacidad de guardar -por decirlo de alguna manera- un uno por ciento de las vivencias.

Esta información me hizo reflexionar, y de hecho, a día de hoy, aún me da que pensar porque aunque parezca extraño, recordamos muchos más momentos insignificantes en nuestra vida, que los más relevantes, aunque estos últimos puedan ser los que más nos marquen. ‘Flashes’ de momentos concretos, probablemente sin mucha importancia, pero son los pedacitos de cada uno, o momentos significativos de tu vida, como puede ser tu primer beso, un gol en el último minuto que te da la victoria, o el momento en que conociste esa persona que tanto significa para ti.

Por otra parte, pienso que no necesariamente son estos momentos, los que tenemos grabados en la memoria, los que nos hacen crecer como personas. Las experiencias que vivimos día a día, probablemente las menos notables, son aquellas que nos hacen tener nuestro propio criterio y valoración de la vida. Por estos motivos, pienso que debemos vivir la vida paso a paso, sin saltarnos ningún momento, por pequeño que sea.

Son las pequeñas cosas las que nos hacen grandes

Aleix

El cinema és un art que crea cultura, ens ensenya i ens fa pensar, per això s’ha de continuar mantenint i potenciant i encara més ara.

Hi ha persones que van al cinema pel simple fet de sortir de casa i anar a algun lloc per no avorrir-se i així passar una bona estona. Jo, crec que el cinema no només és això. El cinema pot parlar de molts temes que ens poden influir en els nostres criteris i ens poden ensenyar coses. També s’ha de valorar el esforç que costa realitzar una pel·lícula: les interpretacions dels actors, el vestuari, els decorats, les cançons…

Quan jo hi vaig amb la meva mare, normalment veiem pel·lícules que han rebut bones crítiques i que no veuríem a casa. Abans de tot però, ens informem bastant de què tracta per poder entendre-la millor. Quan acabem de veure-la comentem què ens ha semblat i alguns aspectes que canviaríem, ens podem passar tot el camí de tornada a casa parlant, i alguns errors que podríem destacar.

Ara bé, quan vaig amb amics és totalment diferent. Anem a veure una pel·lícula qualsevol, que ens sembli entretinguda (d’acció, aventures i més acció), i per passar l’estona amb amics i parlar una estona. També parlem desprès d’haver-la vist, però d’una manera més de broma i imaginativa.

El cinema és un art, com ja he dit anteriorment, i crec que s’hauria d’invertir més en ell perquè m’agradaria que tothom volgués pugi veure pel·lícules que, li hagi agradat o no, li influirà d’alguna forma o altre. El cinema aporta molt a les nostres vides.

Alan

“Farà uns set anys vaig venir a viure a Vilassar de Dalt. Abans vivia a Mataró, en un pis, però pràcticament feia tota la vida a Vilassar. Als meus pares sempre els ha agradat aquest poble. Creien que seria un lloc per poder formar una família, però no trobaven cap casa que els hi agradés i es vengués a bon preu. La meva mare ha viscut pràcticament tota la seva vida a Mataró, i teníem part de la família allà, així que vam decidir esperar un temps per mudar-nos .

Uns anys més tard, van veure que es feien unes cases sobre el poliesportiu del poble. Van pensar que estaven força bé, ja que era una zona propera al centre i tant la meva germana com jo podríem anar caminant a l’escola. Finalment uns dies abans de Sant Joan vam fer el canvi de casa. Pensava que només hauria de fer una mudança, que tan sols hauria de passar per tot aquell rollo d’embolicar i guardar-ho tot en caixes (que després es perden durant la mudança) un sol cop, però resulta que no. Farà un parell de mesos els meus pares van estar mirant cases i van trobar una a prop de l’escola Francesc Macià que els va agradar molt. Així que “sant tornem-hi”, un altre cop posar-ho tot en caixes.

Per una part tinc ganes de canviar de casa, perquè la nova és un pèl més gran que la d’ara i també te més habitacions, per tant si algun dia la meva àvia ha de venir a viure a casa, podrà tenir una habitació per ella. També, en ser una casa a quatre vents, no sentiré els crits del veïns, i podré estudiar amb pau i tranquil·litat, sense que se’m posi al cap el soroll de la bateria que no para de tocar el nen petit de la casa del costat. Però per altra banda, em fa una mica de mandra tornar a fer una mudança; escollir els mobles, el colors de la paret, els llençols nous, les cortines que no desentonin amb el color de l’habitació, etc. A part, sempre s’acaben perdent coses o es queden en caixes que les acabes guardant en un prestatge dalt d’un armari, i allà s’hi poden quedar anys. Però això no és el pitjor que te canviar-se de casa, el pitjor és quan els pares es

comencen a posar dels nervis i es passen tot el dia de mal humor i amb mals de cap. Aleshores, en aquell moment desitges que tot s’acabi i vols començar a viure a la nova casa.

Mariona