LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’aniversari. Sí, és allò que es celebra anualment. Avui m’ha tocat a mi. És curiós eh? Passen i passen els anys, sense adonar-te. Un, dos, tres, quatre… En aquesta època de l’adolescència m’agrada sumar anys.

Recordo que quan era petit donava igual el dia que fos el meu aniversari, cada diumenge es celebrava. Un pastís, els tiets, els avis, regals com un cotxe teledirigit, un joc, entre d’altres. Ara els gustos canvien, ja no vols ni joguines ni jocs de taula, roba en tens molta… Vols diners. T’agrada aquell ratolí que vas veure a Internet i amb els diners que et donen te’l compres. Vols estalviar pel viatge de fi de curs. O simplement t’agrada guardar diners.

En faig 15. M’agrada. Crec que quan ets petit t’agrada sumar anys però quan ja ets més grandet (uns 20 anys), no et fa tanta il·lusió. Has d’anar assumint responsabilitats que abans no tenies. La gent ja no et pren com aquell nen que li agradava jugar amb cotxes sinó que ara et veu com un petit home que ha d’assumir els reptes de la vida.

Moltes gràcies per invertir el vostre temps en llegir-me. Ens veiem!

Àlex.

Aquest cap de setmana he anat a Cambrils. El meu pare i els seus amics de la infància, havien quedat per anar tots junts amb les famílies a uns bungalows de per allà.

Quan vam arribar ens van donar unes polseres a cadascun conforme hi estàvem allotjats. Hi havia carrers amb fileres de palmeres perfectament col·locades i, a banda i banda estava ple de bungalows iguals però de diferent colors cadascun, era veritablement sorprenent quanta gent hi havia en tot aquell espai. Pel carrer hi havia grups de famílies passejant feliçment i d’altres a la piscina o a la platja artificial. A la nit hi havia un espectacle que tothom anava a veure des de les taules dels restaurants on sopava. El que hem va sorprendre, va ser que a les 12 de la nit tothom estava dormint i no quedava ningú fora.

Em va semblar tot tan fals, tan irreal, tan de plàstic…Entre tot era una paranoia molt gran. Tothom estava marcat amb una polsera, com si estiguéssim allà per alguna raó i ens estiguessin controlant des d’algun lloc. Semblava una d’aquelles pel·lícules en que al principi tot es perfecte, fins que t’entabanen i després acaben passant coses dolentes i ningú se salva.

Marta

Des de ben petita sempre m’ha agradat molt l’aigua. Vaig començar el curset de natació quan només tenia vuit mesos, a la piscina de Vilassar de Dalt, però al cap de nou anys, ja n’estava una mica farta així que vaig decidir provar coses noves.

Ara fa set anys que faig natació sincronitzada a Mataró. La veritat és que vaig ser valenta a l’hora d’escollir aquest esport, ja que tothom em deia que era, si no el més dur, un dels esports més durs i que suposava més sacrifici. Els primers dies d’entrenament no em sortia res però amb constància i paciència vaig seguir lluitant.

El que més m’agrada de la sincro és el companyerisme que es crea, tant a dins, com fora de l’aigua. Dins del grup és vital que hi hagi bon ambient així que ens ajudem en tot el que podem. A més a més, en cada entrenament ens tirem a l’aigua a donar-ho tot i, per molt cansades que estiguem, sempre nedem amb tota la nostra energia.

Amb l’equip que he estat aquests últims anys hem anat als campionats d’Espanya i de Catalunya aconseguint una bona posició, això demostra que tot esforç obté la seva recompensa. Però, no tan sols s’han de tenir en compte els resultats del campionat ja que, al sortir de l’aigua, tens una sensació de felicitat i satisfacció indescriptible que diu molt de la rutina que acabes de nedar.
El públic no es pot arribar a imaginar totes les hores d’entrenament que hi ha darrere d’aquella actuació!

Marina

I altre cop comença la rutina del dia a dia. Després d’haver estat gairebé tres mesos sense fer res, se’m fa pesat aixecar-me d’hora per anar a l’escola, estudiar, fer els deures… I és que l’estiu es passa en un tres i no res. Ara, cada hora del dia es fa pesada, com si s’allargués per fer-me la punyeta, mentre recordo els vells dies d’estiu que passava amb els amics; tot era diversió, gresca i vivia el present sense pensar en el futur.

Des de que va començar el curs, els professors ens han preguntat diverses vegades què tenim pensat fer els pròxims anys: si seguirem al centre o bé marxarem, si farem batxillerat… Fins ara ningú ho té gaire clar. Sembla mentida que aquell dia tan borrós i llunyà, el de decidir d’una vegada per totes a què ens volem dedicar, es trobi en un futur proper. Un futur molt més proper del que tots nosaltres pensem. El temps passa volant, fa quatre dies érem petits i jugavem a què voliem ser de grans, però ara ha arribat l’hora de pensar seriosament. Noves portes s’obren, altres, en canvi, es tanquen darrere nostre, però toca avançar. Comença una nova etapa de la nostra vida, només espero començar-la amb força i poder formar un bon camí.

Marta

No fa gaire, vaig veure un programa de televisió on apareixia el famós cuiner Gordon Ramsay. És famós per escridassar i posar molta pressió als seus aprenents. Però aquest cop no es tractava d’això. Gordon Ramsay tenia un altre projecte al cap.
Es va dirigir a la presó de Brixton a Anglaterra amb la intenció de trobar alguns presos que sabessin cuinar. Un cop escollits, l’objectiu del programa era muntar un petit negoci de dolços en sis mesos. Al principi hi havia discussions i baralles entre els presos, però després ja van anar cessant. Tots els estris de cuina esmolats estaven molt restringits i el pobre Gordon havia de portar un manyoc de claus interminable per obrir i tancar armaris. El grup de presos va decidir posar-se com a nom de negoci “Bad Boys’ Bakery” (pel meu gust és un nom bastant “cutre”).

Quan Gorndon venia totes les magdalenes i pastissos a la ciutat, preguntava als clients què els semblava que tot aquell menjar ho haguessin fet uns presos. Sorprenentment la gent opinava que era millor, que estava molt bé que els presos tinguessin alguna bona cosa a fer.

Jo penso el mateix, ja que una presó no només hauria de sevir per castigar els homes que hagin fet un delicte, sinó per aprendre coses noves.

Helena

Des de petits ja ens ensenyen que per guanyar-nos la vida i viure mitjanament bé s’ha d’estudiar. I els professors i pares de ja ens preguntaven de què ens agradaria treballar, però llavors semblava que teníem més clar el que ens agradava i ens semblava més fàcil respondre a aquella pregunta. Una decisió important que hem de prendre és saber a què dedicar-nos. El problema és, que van passant els cursos i et vas fent gran, llavors arriba el moment que hauries de tenir més o menys clar què estudiar i comences a dubtar, probablement ja no t’interessa l’ofici que volies fer o et feia gràcia quan erets petit. 

Però també n’hi ha que ja saben a què dedicar-se, a mi també m’agradaria saber-ho, perquè de moment no ho tinc clar, però encara tinc temps de pensar-m’ho, i a finals d’aquest curs espero tenir clar quin batxillerat triar.

Aina

Quan jo tenia deu anys li van detectar càncer al meu pare, no enteníem  com, ni tan sols per què li havia tocat a ell, l’única cosa que sabíem era que havíem de lluitar tots junts.

Ara farà 2 mesos  i poc més que el meu pare va morir, no m’ho esperava, crec que el pitjor de tot és que la meva família em va fer creure que es posaria bé mentre que ells ja sabien el que passaria. Cinc anys lluitant no els passa tothom. Encara me’n recordo de tots els moments que vam passar junts, i pensar que tan sols fa quatre mesos estàvem tots junts sopant a casa i discutint per qualsevol cosa  Un patiment així no l’hauria de passar ningú, és una de les pitjors coses que et pot passar a la vida,

Però gracies a tot això crec que he madurat molt com a persona i he descobert que tinc amics de veritat. Un dels millors moments (encara que sembli increïble que hi hagi moments bons en aquestes situacions) va ser, quan al tanatori vaig veure aparèixer a tres persones molt importants per mi, La Maria, La Helena i en Pau. Quan els vaig veure arribar va ser increïble, no tinc paraules per definir com em van fer sentir. Crec que mai podré agrair-los a tots tres  haver estat amb mi en aquell moment.

Són aquestes coses les que fan que persones petites creixin i es converteixin en persones grans.

Adriana Carpi

Les pel·lícules i novel·les que parlen sobre els extraterrestres sempre en parlen d’ells com una raça superior, una raça que si trobés el nostre petit món anomenat terra, l’invadiria i el destruiria sense cap complexació.

Jo moltes vegades m’he parat a pensar, que en tot l’univers no hi pot haver vida més enllà del nostre planeta, però després penso que clar, si l’univers és infinit tal com diuen alguns científics el més normal seria que hi hagués més vida no? I en el cas de què hi hagués vida, per què han d’estar més avançats que nosaltres?

L’univers ens amaga moltes coses, com és possible que l’univers sigui infinit? Mai en tota la meva vida m’he arribat a explicar com és possible que existeixi l’infinit, tampoc m’he explicat mai que fan els forats negres, tampoc perquè vam tenir tanta sort de caure en aquest planeta.

Un altre tema, que mai no se per què el relaciono amb l’espai és la mort, veig l’espai i la mort com una relació, quan mors deu ser com que ja no existeixes, no ets res, és inimaginable, com l’univers. Moltes vegades he somiat que moria, però no parava d’existir, em reencarnava en un nadó, aleshores penso, potser el cristianisme s’equivoca amb què quan mors vas a un núvol que flota enmig de vés a saber on, penso que el cristianisme és una gran estafa, creada per a que la gent no li tingui por a la mort.

Parlar sobre l’espai, i la mort que penso que són dos temes relacionats, em posa els pèls de punta.

Pau

Els esports mai no han sigut el meu fort, mai no m’ha resultat fàcil, l’esport en general. Al llarg de la meva vida he provat, jo diria, tot els esports “comuns”. Des de natació, fins a hockey, passant per basquet, futbol i tennis. Una cosa que tenien en comú tots és que no durava més d’un any la pràctica de cada un d’ells.

El més curiós, és que quan era molt petit, uns tres o quatre anys, m’apassionava l’esport, especialment el futbol. Fins i tot els pares d’una de les meves millors amigues em van conèixer amb el nom de Rivaldo, un jugador del Barça del moment, que era com jo em presentava a la gent, fixeu-vos amb el que m’arribava a apassionar l’esport!

Més tard vaig començar a abandonar el món de l’esport, fins arribar al punt actual en el que només en faig a les hores d’educació física a l’escola. Ara no penseu que sóc un vegetal, que només està assegut mirant la televisió, no, també vaig a la muntanya amb el meu gos i a la piscina, però no amb un horari rigorós, sinó que hi vaig quan em ve de gust.

És curiós veure com canvien els gustos de les persones al llarg de la seva vida.

Marc Brugat Segalés.

Moltes vegades m’he preguntat si després de la mort hi ha alguna cosa, i de ser així, quina de de totes les religions existents?

Cada religió explica els orígens de la Terra d’una manera diferent a les altres, molt poques comparteixen els mateixos deus o creences, amb diferents rituals o depèn de quines també afecten a les lleis i vestimentes de la població.

Hi ha religions que diuen que els homes són millors que les dones i a vegades comparteixen el mateix futur per horrible que sigui.

Per desgràcia no es pot saber si passa alguna cosa després de la mort, així que tots haurem d’esperar per saber-ho.

Kevin

L’altre dia mirava a la televisió un programa titulat Encarcelados, on explicaven com vivien els delinqüents en una presó de Bolívia. Un grup de dones espanyoles complien condemna allà per haver traficat amb drogues i elles mateixes són les que expliquen el documental com es viu en aquell penal. És com una petita ciutat on hi ha restaurants, botigues, bars… Per gaudir d’aquests serveis s’ha de pagar i les presoneres fan servir els diners que els hi envien els amics i familiars. També utilitzen els diners per pagar el lloguer d’un dormitori i per anar al lavabo. D’amagat poden comprar droga a les botigues fàcilment.

Com és possible que la vida a les presons sigui tan variada d’un país a un altre? És injust que als presoners els tractin de manera diferent pel mateix delicte. Tots haurien de tenir els mateixos drets i els mateixos deures. També haurien de complir la mateixa condemna pel mateix delicte.

Per una altra banda, no entenc per què s’ha de fer pagar per uns serveis bàsics, com són el dormir o anar al lavabo. Llavors, què passa si una persona no té diners, que no pot dormir sobre un matalàs ni fer les seves necessitats? És injust.

Com és possible que en una presó es pugui adquirir droga amb tanta facilitat? Allà dins no haurien de tenir aquests tipus de privilegis.

Tot plegat és injust.

Alex Ariza

Fa un mes vaig estar a Viena de viatge d’estudis. Per a mi allò va ser una experiència nova i genial, perquè tenia força llibertat respecte al que volia fer en cada moment. Jo anava amb un grup del qual n’era el més jove i per tant, el menys experimentat. No es que jo hagi viatjat molt durant la meva curta existència i em va fer molta il·lusió poder sortir del poble i veure una mica de món.

Tot i que el meu objectiu principal era aprendre l’ idioma, conviure amb la gent d’un altre païs, em va fer veure una altre manera de viure i relacionar-se, a part de divertir-me molt d’una manera una mica diferent (la primera discoteca a la que vaig i he d’anar fins a Viena).

En general, ha estat un viatge enriquidor i divertit.

Ferran

Al cap de tres mesos d’hospital, i altres dos més de vacances d’estiu, per fi he pogut tornar un dia sencer a l’institut.

Al matí, quan m’he llevat, estava molt nerviosa. Veure els meus amics i amigues, tornar a fer classes i veure els professors i conèixer uns de nous. No sabia com aniria, si la gent estaria contenta de tornar-me a veure o no, si s’em faria difícil tornar a concentrar-me a les classes… Però, quan vaig arribar, vaig estar molt feliç en tornar-me a trobar tot això que feia mesos que no feia. Pot semblar estrany, però no volia que s’acabessin les classes, s’em passaven massa ràpid i no volia que acabés mai.

Sé que de moment no aniré tots els dies, però els dies que hi vagi els aprofitaré al màxim, sempre amb bon humor. Havia sigut un dels dies més esperats des de fa molt de temps.

Salome

Tot va començar quan tenia sis anys a l’escola de música de Vilassar de Dalt, però no va ser fins als set, que la professora de solfeig ens va dir que havia arribat l’hora de triar un instrument. Vam tenir un temps determinat per pensar quin seria l’instrument el qual ens acompanyaria durant anys i anys.

Un dia, els meus pares em van preguntar quin era l’instrument que em feia més gràcia, tampoc hi vaig pensar gaire, però el que em feia més il·lusió era: el tambor. Cada vegada que m’ho preguntaven jo sempre els deia el mateix, fins que un dia em van dir que no podia tocar el tambor. Jo, decebuda, vaig haver de pensar-ne un altre fins que el fet de que el meu pare toqués el piano i en tinguéssim un a casa, em va ajudar decidir que aquell seria el meu instrument.

Va arribar un dia que la meva etapa a l’escola de música a Vilassar de Dalt es va acabar, i en vaig iniciar una altra, que és l’actual, a Premià de Mar. Recordo quan era petita, em van dir que quan acabés el quart curs i últim a l’escola de Vilassar em portarien a Premià, vaig estar tot el dia plorant perquè no ho volia. A Vilassar era tot tan familiar i on havia anat sempre, que no em podia imaginar haver de canviar, però al cap d’uns anys ho vaig anar assumint i al final em venia de gust i tot. L’escola de Premià tampoc és gaire gran, i m’ho he passat molt bé, a vegades sembla mentida que dos pobles veïns siguin tan diferents. El problema és, que aquesta etapa, també s’acaba.

Porto des de l’any passat tenint clar què vull ser de gran, vull ser professora de música. És la professió que em fa més il·lusió de totes i el que em surt millor, a vegades busco altres opcions, però no se me’n acut cap. Però el “problema” no és això, sinó que amb la meva professora de piano vam parlar sobre aquest tema, i una opció és fer el batxillerat musical a l’Oriol Martorell. Tot anava bé, fins que vaig descobrir com és de complicada la prova d’accés. Aquest any serà un any molt dur ja que hauré de tocar sis peces que són més altes que el meu nivell, i tot el que em falta de teoria que no és poc. La veritat és que cada vegada veig menys clar si hi entraré, però això si, m’hi esforçaré al màxim.

Anna

Cada persona nace con un sueño que desea alcanzar durante toda su vida, algunos lo consiguen y algunos no… A pesar de eso creo que siempre hay que intentarlo y conseguir llegar a la meta que te propones ya que es lo que tu corazón anhela.

La mayoría de gente sueña con grandes cosas como ser médico o empresario, pero para conseguir algo hay que esforzarse, sin ese esfuerzo diario nunca conseguirás lo que te propones y por eso existe toda esa gente que no consigue llegar hasta el final y se queda a la mitad del camino, como el que quería ser arquitecto y se quedó en albañil o el que quería ser político y se quedó en carterista.

Pero no todo lo son los trabajos, también hablo de metas que ponemos en nuestras vidas a veces hasta cosas demasiado simples, cosas que nos harán feliz.

Muchas han sido las veces que nadie me ha apoyado en mis opiniones o sueños y he tenido que irme ganando el respeto y el lugar donde estoy a base de arduo y continuo trabajo finalmente consiguiendo lo que quería y alcanzando mis metas, no había nada mejor que sentirse realizada, aunque me costara siempre lo hacia hasta el final.

No lo dejes nunca nada a medias por mucho que te cueste, aunque las cosas se tuerzan, aunque no haya ninguna oportunidad y aunque no te salga, siempre hay que seguir intentándolo hasta el último aliento, demostrándole así, a toda esa gente que dudó de ti, que podías hacerlo y de que ellos se equivocaban.

Nunca te dejes guiar por lo que digan los demás nadie tiene derecho a hablar de quien o como eres, nadie más que tu, y nadie más que tú decide lo que va a pasar en tu vida.

Carla

Heu vist la pel·lícula de Wall·e? No sé si ho recordeu, però tots els humans de la nau  van vestits de color vermell. En un moment donat, la publicitat anuncia que el color blau és el color de moda i per aquesta raó, immediatament tots es posen roba blava.

Doncs a la vida real passa exactament el mateix, la moda marca una tendència de fer i de vestir que la majoria de la gent s’encaparra a seguir. Personalment, m’impressiona molt la manera tan radical amb la que es canvia una moda. Un bon exemple en són els pantalons, fa uns quants anys recordo veure molta gent portant peto, i de cop i volta ens vam trobar en que era modern portar els pantalons baixats.

Ho he intentat, però m’és impossible deduir amb quins objectius es canvia una moda. Amb quina lògica es fa?

A més a més, com es fa? Ho decideix una o varies persones? Si jo ara volgués posar alguna cosa de moda com ho podria fer?

A veure, pensem-hi, podria enviar missatges a tot arreu dient que tothom es posés els pantalons al revés durant una setmana, llavors es posaria de moda? Ho provem? Seria divertit, però…..funcionaria?

Maria

El passat 19 d’agost vaig anar a Tossa de Mar a passar el dia amb els meus pares i uns bons amics de la família. Aquell dia va ser molt especial per a mi: va sortir la nena petita i juganera de dins meu.

Al arribar a Tossa, el primer que vaig fer va ser fer una abraçada als meus amics, i no sé per què i no és el meu costum, però em va fer molta il·lusió.

Al llarg del matí, vam anar pels carrers de la ciutat tot mirant les botiguetes que hi havia. Venien de tot: collarets, samarretes, quadres, banyadors… i tots els botiguers, amb la seva gràcia a l’hora de vendre, em van donar ganes de comprar-ho tot.

Vam dinar a un restaurant petit i acollidor, on la pasta estava molt bona. Havent dinat ens vam dirigir a la platja. L’aigua estava congelada, però sense pensar-m’ho dues vegades em vaig tirar de cap. Al treure el cap de l’aigua i veure tota la platja, el castell i la gent,  la nena que viu dins meu va sortir, i vaig començar a disfrutar d’aquell moment com ningú. Gaudia saltant les ones, jugant amb la sorra, passant una bona estona amb els amics… Va ser com si tingués cinc anys, on cada moment que vius, el disfrutés i sempre estarà present en la teva memòria.

Per mi, aquell dia a Tossa va ser genial, i estic segura que mai l’oblidaré! I ben segur que l’any que ve, quan hi torni, tornarà a sortir la nena petita que porto a dintre.

Mireia

Ahir a migdia vaig arribar a casa amb l’humor força capgirat, empipat amb mi mateix perquè m’havia oblidat de fer una classe. No ho tinc per costum, això de deixar-me les classes, i de  fet no m’havia passat mai, però ara ja no ho podré dir. Quan després de l’esbarjo vaig tenir la mala pensada de fer una ullada a l’horari per confirmar que tenia classe amb quart C, havia trobat que a la franja de quarta hora hi havia escrit “TR” i que, al contrari del que em pensava, no tenia classe fins a l’hora següent! Així doncs, després d’expressar la meva sorpresa als companys presents a la sala de professors em vaig posar a treballar, tot esperant la classe següent.

A  l’hora de començar la classe em vaig adreçar ben carregat a quart C. Era la primera classe amb ells i em feia il·lusió començar el curs, però vaig trobar-me la porta tancada i, a través de l’ull de bou es veia l’Àngeles fent classe. Em va venir una suor freda mentre buscava el meu horari a la cartera i, en mirar-lo em vaig adonar que l’havia pifiat: La famosa TR ocupava la franja de l’hora d’esbarjo i no era cap classe! Em volia morir.

La pregunta va sorgir immediatament: com és que no m’han vingut a dir res? com pot ser que s’hagin quedat a l’aula tota l’hora sense dir ni piu? No sé què em feia sentir més malament, si haver comès un error, o notar que als meus alumnes no els sabia gaire greu (gens, en realitat) perdre’s aquella la primera classe del curs que a mi em feia tanta il·lusió. Era per tot això, ja ho veieu, que ahir a migdia vaig arribar a casa amb l’humor tan capgirat. Estava desconcertat i desil·lusionat.

Josep Maria

Cuando pasas cinco años en el mismo centro, haciendo algo que odias, da la sensación de llevar toda la vida allí. Nadie llega a imaginar las ganas que tengo de poder estudiar algo que realmente me gusta y puedo ponerle mi interés, porque estoy demasiado cansada de seguir en la ESO. Tener que haber aguantado miles de broncas de mis padres diciéndome que no sirvo para nada, tener que haber sentido cómo me separo de todos mis amigos de toda la vida… estoy demasiado cansada.

Si me hacen volver a repetir, seguramente tendría que plantearme el dejar los estudios para hacer un P.Q.P.I, o ponerme a trabajar ya, les guste o no a mis padres, tengo muy claro que no quiero seguir en la ESO, y como soy mayor de 16 y puedo decidir lo que hacer con mis estudios, si se diera la mala suerte de que me hagan repetir, no seguiría.

Sé y estoy harta de que me digan que sin la ESO no voy a ningún lado, pero si no he podido sacármelo en tantos años, no voy a perder más tiempo de mi vida en esto. Quizás es la falta de motivación o que no sirvo para estudiar, quién sabe?

Con esto pongo punto final a este blog, ha sido un placer compartir pensamientos y opiniones. Hasta la próxima.

Maria

Hoy en día, sabemos que más allá de nuestro planeta hay un universo densamente poblado, inmenso y virtualmente imposible de limitar. Pero todo existe. Todo está ahí afuera. Excepto por el vacío. El vacío es un concepto muy abstracto y confuso, ya que verdaderamente no existe, por lo cual solamente podemos considerarlo como “la total ausencia del todo”. Entonces, el vacío es, efectivamente, la nada total, y como la Nada Total, no tiene absolutamente ningún limite. Analicemos entonces este hecho: El universo es básicamente un patrón de cuerpos astrales separados por el vacío. No es un vacío perfecto, porque hay gran cantidad de partículas, conocidas como “polvo estelar”. Sin embargo, cuando nos alejamos lo suficiente de una galaxia, entramos en un vacío perfecto y sin límites. Si el universo es un espacio con materia, donde no llega la materia hay vacío, y como ya dijimos, el vacío no tiene límites, y por tanto es infinito. Tomando en cuenta este concepto, podemos efectivamente asumir que el universo es infinito. Infinitamente vacío, pero al mismo tiempo infinitamente lleno. Es una oscilación infinita entre la nada y la existencia, y este concepto ha sido adoptado por incontables filósofos a lo largo de la historia.

Manel

A los 5 años, nos preguntan que qué queremos ser de mayor y contestábamos cosas como astronautas, policia, profesora, o en mi caso “princesa”.

A los 10 años, nos lo volvieron a preguntar, y respondimos, estrellas de rock, actriz, o en mi caso “reina”. Pero ahora que somos mayores creo que la respuesta que diríamos sería… ¿Quién lo sabe?…

No es momento de tomar decisiones rápidas. Es momento de cometer errores, de subirse al tren equivocado y perderse, de enamorarse… por supuesto de cambiar de idea y volver a cambiar porque no hay nada seguro.

Así que cometer todos los errores posibles y algún día cuando nos pregunten, que queremos ser, no tendremos que adivinarlo… Lo sabremos….

Emma

Per on començar?!

Aquest escrit es titula així perquè tot va començar un dia en que vam anar la familia a un zoo d’animals marins.

Els meus pares em van despertar d’hora perquè hi havia un bon tros per anar-hi. Al arribar, hi havia un cartell on hi posava: banya’t amb dofíns! En veure-ho se’m van posar els ulls gegants perquè a mi sempre m’ha fet molta il·lusió estar amb dofins en una piscina! Vaig mirar a la meva mare i em va dir que no podia ser, que estàvem en crisi i que no hi havien diners perquè era molt car.

Després d’entrar al zoo, hi havien molts animals, els quals no coneixía. Vam anar a la actuació de dofins i a continuació, vam anar a donar una volta pel parc. A la tarda, havent dinat, els meus pares i els meus tiets, van dir-nos que haviem de pujar una altra vegada on havien fet l’actuació dels dofins.

Quan vam arribar a dalt de tot, van dir-nos que ens banyariem amb dofins! Va ser una sopresa d’allò més sorprenent! Mai m’havia sentit tan feliç com aquell dia, perquè tot i sabent que hi ha crisi, tots van fer un esforç per poder pagar el bany dels dofins per a que estiguéssim contents.

Mai oblidaré aquesta experiència, ha sigut ÚNICA!

Irene

Es principio de septiembre, quedan solo 11 días para empezar de nuevo el instituto. Bachillerato.

Llevo cuatro años en la ESO, acostumbrada a cosas relativamente fáciles, con muchas ayudas y resumiendo, cuatro años ligeritos. Pero en menos de dos semanas empiezo dos años donde tengo que dar lo mejor de mí, esforzarme al máximo todo el tiempo y yendo a por el excelente en cada examen que haga. Porque todas estas valoraciones sirven para el día de mañana poder entrar en la carrera que desee, ya que tendré que trabajar de ello el resto de mi vida.

Ahora es cuando empiezo a mentalizarme de que se han acabado las tonterías, llega el momento de tomárselo en serio, hacer los deberes, estudiar y ser constante en todo.
Si algo me voy a repetir durante estos dos cursos es: Todo esfuerzo tiene su recompensa.

¡Yo puedo!

Laura

La mayor parte del tiempo los seres humanos nos sentimos seguros. Por medio de la religión hemos sentado bases para lo más temido: lo desconocido. Pero en esta práctica, hemos creado límites para nuestra mente; el sólo pensamiento de que después de la muerte seguiremos existiendo nos da una seguridad que de otro modo no podríamos tener, sin embargo esta seguridad nos ha dado la idea de que somos seres perfectamente definidos y que no podemos sobrepasar los mismos límites que hemos creado, por lo tanto en el caso de que algo rompa estos límites, le tememos, y en un intento de defender nuestras creencias existenciales lo borramos de nuestra mente de cualquier forma posible.

Sin embargo, la vida es muy peculiar. Nuestra propia conciencia puede a veces liberarse de los límites, aunque sea en una muy pequeña parte. A veces, cuando nos miramos en el espejo, y analizamos nuestra vida desde un punto de vista externo, podemos ver cosas horripilantes… Podemos ver que realmente hemos actuado sin saberlo. No hemos tomado nuestras propias decisiones, todo simplemente ha pasado de alguna forma. Somos máquinas, y nuestro único propósito es sobrevivir, pasar la vida, pero a veces nos parece que no somos nosotros quienes pasamos la vida, sino que somos simples espectadores en un universo donde todo ya está decidido, y donde no podemos concebir la idea de que al terminar la vida, se termina todo.

Manel

Este verano se me ha pasado demasiado rápido, todavía quiero hacer tantas y tantas cosas que tenía planeadas y no he hecho…

Estas vacaciones han significado mucho para mi, pero aun y así, ha sido como una cuenta atrás de empezar una nueva etapa de mi vida. Me refiero a que han significado mucho para mí, porque este verano conocí a mi actual pareja, Raúl, exactamente el 21 de junio, mientras celebraba con mis amigas el final de curso. Pero muchas cosas han pasado este verano, y no precisamente buenas.

Suelo ir de vacaciones a Almería, llevo toda mi vida yendo ya que la mayoría de mi familia está allí, pero este año ha sido todo distinto y no he querido ir, prefería quedarme en Vilassar con mis amigos y mi novio antes que ir de vacaciones con mis padres. Poco a poco noto que cambio, que me voy haciendo cada vez más independiente, y no sé porqué, pero me da un poco de miedo crecer.

Espero que mi nueva etapa sea mucho mejor que el tiempo que he pasado en la ESO, y que algún día pueda llegar a volver a ver a todos mis compañeros de clase, y a los profesores que llevan cinco años aguantándome.

Maria

Imagina que mañana se acaba todo, que ya no hubiese mañana. ¿No desearías hacer mil locuras? Decirle cuatro cosas a la flipada de turno, decirle a tu madre que empezaste a beber y a fumar muy pronto, a dormir con la persona más especial del mundo, decirle que lo quieres…¿Por qué solo nos arriesgamos cuando creemos que ya no hay más tiempo? ¿por qué nos guardamos todo dentro hasta que explotamos? ¿Y si viviéramos el día a día como si fuera el último? ¿No sería increíble?

Emma

Tot va començar l’1 d’agost de 2013, quan vam voler anar-nos-en de vacances. Dies abans parlava amb la meva àvia per telèfon de que tenia moltes ganes de veure-la i estar amb ella i el meu avi, i de que feia molt de temps, per no dir anys i panys, que feia que no veia a una cosina meva. Sempre em parlava d’ella dient-me que estava molt alta, que havia crescut molt i de que no la reconeixeria, i bueno, les típiques coses que et diu una àvia quan fa temps que no et veu.

A Múrcia, després d’instal·lar-nos, vam baixar a la piscina una estona. Vam fer amics i… a que no sabeu d’on eren? Eren de Mataró. Total que van ser uns dies fantàstics i molt divertits. Després de passar uns dies, vam anar al poble on eren els meus avis, i, on efectivament podria retrobar-me amb la meva cosina despés de tants anys. Allà, ens va venir a visitar tota la família. No vam poder sortir de casa en tot el dia!

Al dia següent, va aparèixer per la porta una noia alta i a la que no reconeixia. Ja podeu imaginar-vos qui era. Doncs sí, era la cosina a qui tant esperava veure. Van haver de tornar-nos a presentar perquè ni jo la reconeixía a ella, ni ella em reconeixía a mi. Va ser un dia fantàstic perquè ens vam explicar moltíssimes coses i vam fer-nos moltes preguntes.

Ara, ja estic a Vilassar, i parlo amb ella cada dia; tant sigui per el watsapp, el facebook o el tuenti.

Irene

En aquests temps que corren en els quals tenir un correcte nivell de vida és prou difícil, hi ha un sector de la nostra societat el qual no va gens malament. Parlo del futbol.

Inclús en aquest sector que es mouen quantitats de diners que són – al meu parer – totalment desmesurades, hi ha equips que ho estan passant realment malament; clubs que han de tancar o no poden competir a les seves respectives lligues per falta d’ingressos, fet que els fa baixar a una altra divisió, jugadors amb salaris suspesos… Però, al que jo em vull referir és als equips més ‘grans’. Equips com el F.C. Barcelona o el Reial Madrid, els quals els seus ingressos augmenten i paguen quantitats indecents per altres jugadors, tot i que, els equips més petits s’han de desfer de les seves ‘estrelles’ per poder pagar les despeses i se n’aprofiten. Sense anar més lluny, fa una setmana s’estava debatent sobre l’estat de la compra d’un jugador (Gareth Bale) pel qual el Reial Madrid pagaria cent milions d’euros, i l’entrenador del Barça va fer unes declaracions dient textualment: ‘en estos tiempos que corren no es ÉTICO gastarse tanto dinero por un solo jugador’. Subratllo la paraula ‘ético’ ja que el mateix equip del qual l’entrenador va fer aquestes declaracions, és a dir, el Barça, va fitxar no farà més de un parell de mesos un altre jugador per seixanta milions d’euros.
Aquest fet em va fer pensar, ja que penso que les declaracions no eren adequades pel tipus d’equip que entrena Tata Martino, i al cap d’una estona de rumiar-hi, vaig aplicar el mateix context en una altra situació (ja sé que és un pèl desmesurada): Aquell que ha matat a deu persones, no excusa a aquell que n’ha matat a cinc.

La meva conclusió és que aquestes quantitats de diners podrien servir molt més en ajuda humanitaria i ajudant a aquells que menys tenen.

Aleix

El 23 de agosto fue mi cumpleaños, por fin mis dieciséis tan esperados. Ese día estaba en Murcia de vacaciones y lo celebré allí con la familia y mis amigos tazoneros, Tazona se llama el pueblo donde veraniego. Pero claro está que esa fecha tan especial la quería celebrar con la gente de aquí, la cual veo día sí y día también.

Al volver del viaje, y unos días más tarde para coincidir en viernes, mis amigas y yo decidimos ir a cenar a casa de Bel y luego irnos de discoteca. Eran las nueve y media que entraba en casa de Bel, por una puerta que da a un comedor de lo más acogedor, cuando justo entrar, una avalancha de globos y gritos felicitándome me acribilló. Mis amigas me habían preparado una fiesta sorpresa con cena incluida. Había música, globos, adornos y una larga mesa con pizza, pollo rebozado, tortilla de patatas, ensalada y muchas cosas. Me hicieron sentar en el cabezal de la mesa dónde me esperaba una corona brillante y una banda de color lila, que colgaba del hombro derecho hasta la cadera izquierda y ponía “Soy el 99% perfecta”.

Nos sentamos a cenar, a mi lado izquierdo tenía a Bel, a Marina y a Carla; y a mi lado derecho tenía a Merins, a Natalia y a Anna. ¡Estaban las seis guapísimas!

Cuando las vi explicándome los líos que habían tenido para prepararlo todo, para que no me enterara, para que fuera especial y así lo sintiera yo; en ese momento, me di cuenta que ellas son mis amigas de verdad. Lo que a veces me enfada de ellas no importa, porque son pequeños roces comparado con todos los magníficos momentos y lo mucho que nos queremos. No hay nada mejor que tener a personas que siempre están ahí. Ese día pude valorar lo que no tiene precio.

Gracias amigas.

Laura

La gente suele explicar que todo lo malo que les ocurre es debido a la mala suerte que nunca tiene que ver con ellos, en cambio pocos hablan de la buena suerte. Normalmente cuando nos ocurre algo bueno es porque lo merecemos porque nos lo hemos trabajado. Yo no soy de esas personas, yo suelo pensar que todo lo malo nos lo merecemos. Aunque siempre es gratificante tratar con gente que sigue creyendo en la buena suerte, en los milagros.

La suerte se busca o se tiene? supongo que depende de cada caso .Hay gente que tiene suerte que tiene luz, estrella, pero si les observas bien llegas a la conclusion de que se lo merecen,que hacen tanto bien a la gente que le rodea que todo a su alrededor suele ser positivo. Hay otra gente que puede parecer que siempre tenga mala suerte pero a veces la buena suerte solo se puede buscar viendo lo positivo que deja la vida.Creo que lo importante no es si uno merece o no lo que tiene, sino aprovecharlo todo, aprovechar todo lo bueno y lo malo que nos ofrece la vida, yo por lo menos me esfuerzo en difrutar lo que me ha dado porque si no lo hiciera no me lo perdonaria nunca.

Manel

Cuando hablo de algo no muy normal, me refiero al tipo de comportamiento que veo reflejado en algunas chicas no más mayores que yo. Estoy de acuerdo con que no soy nadie para judgar a una persona, pero no pude evitar que esa forma de comportarse no me dejara indiferente,

Fue en las fiestas de Premiá de Mar, a partir de la media noche yo estaba en la fiesta con todos mis amigos, y el ambiente daba vergüenza; niños fumando, bebiendo, buscando peleas y malos rollos, y lo que más me llamó la atención fue el tipo de baile provocativo que hacían las niñas delante de todo el mundo, Niñas que apenas llegaban a los quince años, con una ropa que lo dejaba todo a la vista, cubata en mano y exhibiéndose.

Me dio mucha vergüenza, ya que este tipo de comportamiento nos pone un sello a las chicas, y después estas niñas se quejarán de machismo. Espero que esto cambie a mejor en un tiempo, porque da mucha pena.

Maria

Me siento bien? No, hoy es un día desastroso…

Me he levantado y he ido directa a mi ordenador para poder enviar todos mis escritos y resúmenes de ética ya que he estado de vacaciones y no lo he podido entregar antes. La cosa es que me han desaparecido la mitad de mis fotos, programas y trabajos. Llevo exactamente una hora buscando y rebuscando, pero por desgracia es imposible recuperarlo. Me he puesto muy nerviosa porque ya me está costando tener que estudiar tantas materias y hacer tantos deberes de cada una, pero aun así… ¡he de seguir intentándolo!

No recuerdo exactamente sobre lo que hablé en los demás escritos, solo sé que en uno de ellos dije que por mucho que cueste a causa de los problemas que he tenido durante el curso, he de esforzarme porque necesito un cambio en mi vida, y creo que el primer paso para esto sería cambiar de instituto para olvidar y empezar de cero. Qué mal me estoy explicando, y qué rabia me da no poder enviar mi escrito…vaya tela.

Ya que no puedo recuperar mis deberes, aprovecharé para hablar de mis vacaciones. Espero que sirva.

He estado quince días en Moratalla, un pueblo muy poco conocido y pequeñito de Murcia, cerca de Calasparra. La verdad es que me lo he pasado muy bien y he vuelto a ver a mi familia que es lo que más me apetecía. Si te soy sincera me encanta verlos a todos por primera vez después de un año, porque te dan todo el cariño que otras personas no te han dado durante mucho tiempo, te comen a besos y abrazos y te dicen cosas preciosas. Como se está viendo, soy muy cariñosa y una simple palabra, un simple beso o un simple abrazo se convierten para mí en lo más especial que me puedan dar.

Echaré de menos estar allí.

Ya he explicado lo más importante de mis vacaciones, ahora voy a seguir estudiando otras materias… ya podrían ser más fáciles las matemáticas y un poco más corto el dosier de Carmel!

Carla

Mai es fàcil prendre una decisió, suposo que per por al que pugui venir després d’això, per por a que no surti tot tal com esperes o simplement perquè tens varies opcions al cap del que et pot passar i òbviament no tot és bo.

Jo, ara mateix tinc aquest problema. Em trobo en una situació o millor dit en diverses situacions on haig d’escollir o una cosa o una altra, però tiri per on tiri trobo bastants obstacles i bastants moments de tristesa i temo passar per això. Però per una altra banda també veig alegries i moments que ara per ara no puc viure.

Al final acabo pensant que es millor no pensar, actuar i deixar-te fluir per la vida sense pensar en el que vindrà després.

Només em falta posar-ho en pràctica…

Carla

I un cop més he perdut a una de les persones més importants de la meva vida, la que fa dos anys em va treure un somriure només mirar-me, la persona que m’ha cuidat i ha intentat fer-me feliç en tot moment, la mateixa persona que ha fet que la meva vida canviï a millor i que tingui ganes de somriure sempre, la que ha fet que molts cops m’aixequi amb moltíssimes forces i afronti cada un dels meus problemes amb alegria.

Ara per ara, en aquests moments no tinc al costat a aquesta persona, i em sento buida, sento que el món se’m cau a sobre si no estic amb ella, sento que res tornarà a ser igual i que costarà massa que pugui tornar a ser feliç, bé, per no ser tan cruel millor diré a no ser “tan feliç” com ho he sigut.

Abans de seguir lamentant-me m’agradaria dir-te que t’estimo, que t’he estimat com no ho he fet mai amb ningú altre, que segueixo pensant que ets únic i que els meus sentiments no canviaran ara que no et tinc. Dir-te que me’n penedeixo de no haver sabut actuar bé en certes ocasions, que mai he volgut fer-te mal i que el meu objectiu encara que a vegades no ho hagi semblat ha sigut i segueix sent fer-te feliç i deixar-te tan marcat que mai puguis oblidar-me i que tampoc vulguis fer-ho. Vull i necessito tornar a veure’t, tornar a sentir una vegada més que no estic sola i que sempre tindré la teva espatlla per recolzar-me tant en els bons moments com en els dolents i espero de tot cor que sigui veritat que després de la tempesta arriba la calma i deixis que et demostri tot el que soc capaç de fer per tu. Sense exagerar, ets el més important, necessito que estiguis al meu costat en aquests moments…

Prometo cuidar-te

Carla

Demà, els meus pares el meu germa i jo anem de vacances a Peñiscola (Castelló). Els meus avis hi tenen un apartament i cada estiu ens donen les claus per anar a passar-hi uns dies de tranquilitat.
Es una comunitat on hi han 8 cases, fent una mena de rodona perquè la piscina quedi centrada.
Peñiscola es caracterítza per el seu famós castell i les seves maravelloses platjes. Cada any que anem a visitar el castell, amb les muralles, el poble antic… ens impressiona més.
A la comunitat tant el meu germà com jo hi tenim amics. Ell té dos amics que sempre venen a sopar a casa i ell a la seva, i jo tinc a tres amics, dues noies i un noi, la veritat es que ens ho solem passar bastant bé.
La idea de marxar dues setmanes m’espanta una mica, deixar aqui als meus amics i amigues és bastant dificil, no serà garie complicat trobar-los a faltar, per no parlar del teu llit, encara que l’apartament sigui propietat de la família, com a casa teva no dormiràs enlloc.
Queden a penes poques hores per marxar i estem fent maletes. Com de costum quan fem maletes la meva mare s’agovia perquè comença a pensar que es deixa alguna cosa, no sé com s’ho fa, però sempre que estem per meitat del camí deixa anar el mateix comentari: Ja sé el que m’he deixat!! Ostres mama, no te’n podries haver recordat avans? En resum, tots estem desitjant marxar.

Anna

Aquest últim any al curs de 4t de la ESO, per a mi ha sigut un any per oblidar en alguns aspectes, com bé és el cas dels estudis. Sempre he estat un alumne correcte, mai m’havia quedat ninguna matèria i pensava que no me’n quedaria ninguna mai, però aquest any, per varis motius – destacant la meva deixadesa, tot s’ha de reconeixer – ha estat un any ple de males notes.

Escric això un 11 d’Agost, després d’haver fet tot el dossier de recuperació d’Història, i ara com marca el meu ‘calendari’ d’estiu, em toca recuperar Ètica. El fet de que hagi d’estar recuperant assignatures se’m fa extrany, ja que no ho havia fet i sobretot, se’m fa pesat. Encara que ara és estiu i me’n penedeixo de no haver estudiat durant el curs, també me’n penedia durant aquest, ja que no tenia la tranquil·litat d’anar al llit sabent que estava fent les coses correctament, però m’era molt difícil tornar a casa per la tarda i posar-me a estudiar, gariebé impossible. Podria dir per l’experiència que he tingut aquest any, que es fa més pesat un curs sense estudiar i passant-ho malament que un curs aprofitant un parell d’hores al dia per estudiar.

Per aquest motiu, penso començar el curs vinent amb tota la meva força, sense badar i aprenent dels errors del passat. A més a més, començaré el batxillerat i ja no puc permetre’m el ‘luxe’ d’anar tan tranquil com anava abans, per tant hauré de fer doble esforç, però estic disposat a fer el triple si fa falta.

Aleix

Avui fa exactament un any que els meus pares, el meu germà, els meus cosins i jo vam anar a París.
De fet, unicament no va ser París, sinó que també vam anar a Disney Land Resort Paris per fer una sorpresa als petits de la família. Com a casualitat les 8 persones que vam anar al viatge 4 d’aquestes son adultes, i els quatre restants som dues nenes de la mateixa edat, i dos nens petits de la mateixa, i això és com viatjar amb amics perque ens agraden les mateixes coses.
Vam viatjar amb cotxe perquè el traslat d’Eurodisney a París si haguesim agafat un avió no es podria haver fet. Vam començar la ruta amb Disney, vam estar 4 dies aproximadament en un hotel luxós perfectament acomodat a totes les necessitats tant d’un adult com d’un nen petit, cada matí venia un personatge d’alguna pel.lícula Disney per fer-se fotos amb les persones de l’hotel.
Les atraccións són una passada, els petits van aguantar més del que ens pensavem, a moltes atraccions, de fet, van ser més valents que la resta.
Al passar els quatre dies vam agafar el cotxe per anar a París. Enl arribar ens vam acomodar i de seguida vam anar a visitar París. Es preciós. Només entrar per la carretera es veu la Torre Eifiel, el símbol típic que caracteritza París, es gegant… Mai m’ho hagues imaginat. Després vam agafar un bus turistic on ens anaven portant i explicant tots els monuments de París: La Torre Eifiel, Notre Dame, el museu Louvre, el riu Sena… Quan vam acabar aquesta ruta vam anar als centres comercials més importants de París, com es un exemple les Galeries Laffayette i després vam retornar per anar a dormir. El dia seguent vam anar en barca pel riu Sena, un passeig esplèndid per sota de tots els ponts dels candaus veient tots els monuments, ja vistos anteriorment, pero desde una altra prespectiva, les aigues del riu que travessa parís.
La veritat es que va ser un viatge impresionant, mai m’ho havia passat tant bé i de fet crec que tardaré en tornar a repetir un viatge aixi. Hi estem tots molt contents cada cop que ho recordem.

Anna

Ja han començat les vacances, temps d’anar a la platja, per estar amb els amics, amb la família, anar de viatge i moltes altres coses a fer aquesta època de l’any. Bàsicament és la millor època. Aquest estiu pujaré al meu càmping, fa poc que hi som, és molt gran i tenen moltes instal·lacions, com ara la piscina climatitzada, el gimnàs, la pista de tennis i pàdel… fan moltes activats per nens petits i grans, però lo millor és que hi ha gent de la meva edat.

L’altre càmping era més tranquil, més natural al mig de la natura, amb molts camins i al costat de un riu. Lo dolent és que era molt lluny de casa nostra, havíem de passar moltíssimes corbes amb el cotxe i sempre arribaves marejat o cansat, no hi havia gaire gent de la meva edat només tenia una amiga amb la que sincerament esmorzàvem, dinàvem, berenàvem, i sopàvem juntes. Òbviament ens vam fer molt amigues, però ara ella marxa a Canadà un any sencer a estudiar, i nosaltres ens hem canviat de càmping i ja no ens veurem, només per skype o parlarem pel mòbil. Però sé que la nostra amistat no acabara per la distància perquè fa molt de temps que ens coneixem i tenim confiança.

A l’antic càmping ens vam fer molt amics de 4 famílies i per això vam decidir de canviar-nos i anar-nos-en en un on els seus fills i jo tinguessin més coses a fer i més gent a la que conèixer i formar una amistat. Aquestes famílies fa més de 5 anys que ens coneixem i tenim confiança uns amb els altres i molts cops anem a fer excursions i ens banyem al riu o anem a fer kayac o anem amb bicicleta…

Al càmping que estem ara tenim el poble el costat i podem anar amb moto per la muntanya per un camí de sorra on van tots els pares amb els seus fills i a vegades, de tan en tan, anem al cine o a sopar per algun restaurant de poble. Cada dissabte al dematí hi ha un mercat on hi comprem fruita fresca i per el camí de tornada amb les mames ens la mengem. Durant l’última setmana del mes de maig, hi ha la festa major del poble i els meus amics ens ajuntem amb els del poble i som moltíssima gent.

En definitiva, que les vacances, a part d’estudiar, també estan per passar-ho bé amb tothom.

Bones Vacances!

Emma

Una de las redes sociales más utilizadas mundialmente, con una gran variedad de utilidades y actualizaciones momentáneas.

Puede sonar una maravilla, pero hoy en día y para mí no lo es. Me entenderéis con tres ejemplos:
– Se pueden colgar fotos de cenas, de excursiones, de momentos con los amigos, de paisajes; pero resulta que las niñas, mayormente, lo utilizan para poner fotos en bikini posando como si hicieran una revista porno y hace un par de semanas, al abrir Facebook, me salió la foto de un hombre enseñando sus partes más intimas.
– Se puede actualizar tu estado publicando lo que has hecho en el día, lo que estás haciendo, frases célebres; y ahora 8 de cada 10 estados sirven para escribir tonterías como “si llega a los 50 me gustas me tiño de rubio”… Me parece penoso.
– También hay un chat de mensajes instantáneos donde puedes conversar con tus amigos sobre cualquier cosa, enviar fotos y links; ahora y cada vez más los pederastas utilizan esta opción para acusar a niñas (mayormente son víctimas femeninas), obligándolas y forzándolas a hacer cosas que jamás se hubieran imaginado.

Facebook, es una red donde se podría sacar un buen provecho, en cambio se da un mal uso. Y por desgracia, ahí se refleja la sociedad en la que vivimos, como la juventud (y me incluyo) va a peor. Espero que cambie!

Laura

Posta de sol a la coberta. Un capvespre inoblidable per a tots.

Y llegó final de curso y así, el verano. Todos con la mente ocupada pensando en que van a hacer este verano. Los amigos, el tiempo libre, adiós a los madrugones durante un tiempo, en fin, todas esas cosas que tanto nos gustan.

Para mi son tres meses raros. El primero es el que más disfruto porqué todavía recuerdo la rutina del instituto y me siento bien haciendo cosas al aire libre o pasando el tiempo con quien quiero, el segundo mes es cuando veo el verano como algo normal y no lo valoro suficiente pero finalmente llega el tercer y último mes, en el que creo que todos nosotros aprovechamos al límite y si no recuerdo mal es el mes en el que me falta algo.

Durante el curso, pasamos muchas horas con nuestros compañeros mientras trabajamos, nos esforzamos, sudamos la gota gorda, reímos, incluso pasamos malos momentos que, cómo no, se quedan en nuestra memoria. Casi se podría decir que el instituto se convierte en nuestra segunda casa y dentro de ésta todos nuestros compañeros o amigos que, al fin y al cabo es la familia que escogemos.

Debemos tener claro que vamos al instituto a estudiar y a forjar nuestro futuro pero qué haríamos sin todos nuestros compañeros que tanto nos apoyan, nos ayudan a estudiar, que comparten sus conocimientos, nos hacen reir y obviamente hacen del instituto un sitio agradable. En estos momentos pensamos que el estudiar es un rollo, es aburrido, perdemos el tiempo pero quizás no nos damos cuenta de lo afortunados que somos siendo estudiantes, realmente creo que es muy buena vida.

Volviendo al tema principal, en el tercer mes me falta una cosa muy importante para mi. Echo de menos a todos mis compañeros, el orden que provoca el ser estudiante y que deberias tener presente, los momentos de máxima tensión y la gran satisfacción que da volver a tener en mente que queda x tiempo para que sea verano.

En conclusión creo que lo mejor que puedes hacer con algo que no te gusta (en este caso creo que a poca gente le gusta el instituto) es hacer que te guste, yo lo hice, encontré ese detalle de cooperación, de ayuda, de diversión y el saber que tengo un futuro por delante para conseguir que me gustase el instituto, ahora decidme, ¿vosotros también lo habeis encontrado?

Sergi

Avui, al Casal, hem tancat un projecte i una il·lusió. Fa una mica de pena pensar que ja s’ha acabat, però també necessitàvem descansar, penso. Ha estat dur fer la segona representació, cansats després del viatge, però ha valgut la pena. Us heu demostrat que l’èxit de la Massa no era casualitat, ni bona sort, sinó feina ben feta amb bons resultats assegurats. Ara que ja ha passat, us puc dir que a nosaltres també ens feia muntanya fer aquesta segona representació. No estàvem menys cansats que vosaltres i suposava més feina per a nosaltres profes que per a vosaltres. Per això era tan dur sentir allò de “no la fem!” (era una temptació tan gran!!!). Però calia sobreposar-se al cansament i pujar de nou a l’escenari per gaudir i fer gaudir de l’espectacle.
Una abraçada a tots i Moltes Felicitats per la feina feta!

Josep Maria

Ya se acaba el curso y con él una gran etapa en la vida de todos. Donde cada uno seguirá su camino y estudiará para lo que más le guste. Yo me he dado cuenta de que no seguiré más en este centro, que a partir de ahora también buscaré mi camino, conoceré a otras personas y aprenderé mucho más.

Pero antes de irme me gustaría dar las gracias tanto a Lola y a Aaron que fueron mis tutores y me ayudaron en muchas cosas como a la resta de los profesores. También quiero agradecer a todos aquellos que me han ayudado y acompañado en estos años que he estado aquí. La verdad es que os echaré de menos pero llevaré conmigo un gran recuerdo.

Con mucho cariño,

Carla

Buon giorno!

Quan ens van dir que no podríem anar de viatge de final de curs, ens vam endur una forta sotragada. Però nosaltres no ens vàrem rendir i amb insistència vam lluitar per dur a terme el viatge, ja que sabíem que seria realment una experiència inoblidable. I així ha estat.

Per què ha estat espectacular? Bé, per on començar?…

Després d’un dur viatge amb vaixell, a Sirmione ens van rebre amb els braços ben oberts. Tot i que poca estona, vam poder visitar la ciutat ràpidament i vam vorejar la península en un iot.

“A la vila de Verona, ens van cridar amoïnats”, perquè els faltava gent alegre que visités la ciutat de Romeu i Julieta! Que romàntic! I li vam tocar la teta…

L’endemà vam visitar la bella ciutat de Venècia, amb els seus bonics canals i la preciosa Basílica de San Marco. Quina pau va ser passar sota el pont dels sospirs amb góndola…

Al Lido di Jésolo, on era l’hotel, després d’un refrescant bany a la platja, vam llogar dues bicicletes quàdruples i aquesta població tranquil·la i harmoniosa, es transformà en un circ romà. Com a la pel·lícula de Ben Hur, nois i noies vam competir en una trepidant cursa pels carrers. Quin riure!

De Florència podríem dir mil meravelles, però una de les coses que més ens va impactar, va ser el Duomo. Una catedral immensa i decorada a la perfecció. El Ponte Vecchio, la plaça Signoria, el palau de Pitti, l’ambient, el menjar, l’hotel… Tot era impressionant però, el que ens va deixar exhausts, va ser el mític David de Miquel Angelo. A l’Acadèmia, tot just entrar em va cridar un company perquè anés on era ell i només girar el cap a la dreta, allà estava. Immens, majestuós, esculpit fins l’últim detall, amb només una onda perquè quedés clar la seva valentia per derrotar Goliath. El David de Miquel Angelo, és sens dubte, una de les peces clau de Florència.

Després de repassar-nos Florència en bicicleta, ja ens dirigíem cap a Lucca per dinar i visitar la població. Però encara faltava el millor del dia, la Torre de Pisa. Cap de nosaltres pensava que des de la punta de la torre ens arribaríem a marejar tant i tornar-nos sords. Van sonar les campanes just quan nosaltres érem al costat…

Però tot el que és bo s’acabava i el viatge no ha estat menys. Ara mateix des de l’autobús direcció a Vilassar, recordem amb enyorança però felicitat, un viatge que ha estat, i ara ja ho podem dir, espectacular!

Pau Castillo i Aaron

Anar caminant pel carrer sense adonar-te del que tens al voltant i, de cop, trobar-te amb un edifici tan impressionant com el Duomo.
Itziar

Els millors gelats del món, simplement impressionants, de tots els sabors que vulguis estan a Florencia.
Laura Ruiz

Vaixell amunt, vaixell a baix, pels canals de Venècia, si vols visitar.
Laia Morales

Tot es pot resumir en: “italian style”.
Maria i Joana.

Pasta, pasta, pasta everywhere. El reflex del Ponte Vecchio al riu Arno serà el meu somni durant molts dies.
Valentina –alias Valentina coloraines-.

A Itàlia hi torno segur. Ho juro!
Ruth –alias Ruflas-.

Companyerisme, visites, cultura, compres, però sobretot moltes rialles!
Júlia Montagut

Només puc dir que ha sigut una experiència única, IMPRESIONANT!
Nerea Velasco

No només se m’han passat els dies com segons, he viscut una experiència única al costat de gent increïble. No m’ho podré treure del cap durant molts anys.. VISCA ITALIA!

Carla Sánchez

Aquest viatge ha estat molt agradable de fer. Primer perquè Itàlia es molt bonica i el clima i menjar son fantàstics. I després perquè he pogut estar molts dies amb els meus amics i conviure amb ells. Per acabar, només dir que no l’oblidaré mai aquest viatge.

Marc Valldo

Aquest viatge, em sembla que ha sigut el millor que podríem fer. M’ho he passat molt bé.

Irene Gris

En aquest viatge hem conegut realment les persones que els companys porten dins i hem conviscut tots com una gran família.
Carla Adalid i Judit Francès

En general ha sigut un gran viatge. Tots els llocs han estat genials: Florència, Sirmione, Pissa, Verona i Venècia; però a Venècia me’n vaig anar amb un mal sabor de boca per la forma de com ens van tractar (la forma com ens miraven, com ens parlaven…).
Marc Gasulla

Aquest viatge ha estat impressionant, els llocs que vam visitar turística eren preciosos i junt amb els amics m’ho he passat encara millor. Sempre me’n recordaré d’aquest inoblidable viatge de comiat i espero que tots els alumnes que el facin s’ho passin tan bé com jo.
Tato Martinez

Per acomiadar-nos de quart a Itàlia hem anat,
pasta i pizza hem menjat i amb uns quilos de més hem tornat.
Venècia, Florència i Pissa hem recorregut i la seva cultura hem conegut.
Moltes parades hem trobat i records per casa ens hem emportat
Tot això ha acabat amb una bona experiència ens hem emportat.
(He ido a pissa y me he comido una pissa).
Emma Milan i Andrea Jiménez. Bella Itàlia.

Al costat d’una gran família, hem pogut gaudir d’una experiència inoblidable visitant llocs impressionants. Totes les ciutats ens han anat enamorant, però passejar-se per Venècia amb góndola ha sigut com somiar. Sempre ens quedarem amb aquest viatge dins del cor. Ti voglio bene Itàlia.
Mariona Ros i Judith De Gea

Ajuda mútua, companyerisme, paciència, afecte i confiança són paraules que descriuen aquesta gran família que hem pogut millorar gràcies a aquest fantàstic viatge a Itàlia, on hem pogut gaudir de totes les ciutats que hem visitat. No ho oblidarem mai!
Clara Canals i Silvia Meca

D’aquest viatge ens quedem amb grans moments com els passejos amb góndola i a peu per Venècia, haver visitat els grans monuments i conegut la història de Florència, la bellesa d’alguns paisatges com ara Sirmione i molts altres llocs que mai oblidarem. Ens ha semblat un gran viatge i ens ho hem passat molt bé.
Marc Ariza i Jofre Matamoros

De tota Itàlia, el que ens ha agradat més ha sigut Venècia, ja que vam agafar una góndola i va ser preciós. A part de tot això ens quedem amb que hem fet molta pinya amb el grup i som un grandíssim grup. Ha sigut genial passar aquestes vacances amb vosaltres.
Ruth Blanes i Toni Acosta

Durant aquests dies he gaudit de totes les ciutats i racons d’Itàlia. Ha estat una visita molt variada, hem passat d’estar a la costa a estar al centre d’una ciutat. Jo ja havia estat en alguns llocs, però el fet d’estar amb els companys ho ha convertit en especial. Quan sigui gran seguiré recordant aquest viatge com una gran vivència.
Paula Lombarte

Estem de tornada del millor viatge de tots els que hem fet. Ens quedem sobre tot amb el bonic poble Sirmione; amb Venècia que ens va sorprendre més del que esperàvem; amb el gran Duomo de Florència i els seus amples carrers, que a cada cantonada hi havia una gelateria on podies gaudir d’un refrescant gelat; i amb la curiosa Torre de Pisa. Totes aquestes sorpreses han sigut gràcies a la companyia dels amics, que ens hem tret un somriure a cada moment. “Grazie bella Italia!”
Laura Fernández i Aleix Tugas.

Tant de temps pensant en el viatge i ara ja som aquí. Després de tants exàmens, deures, bronques i d’altres coses terroríficament escolars, ha arribat l’hora de gaudir d’una experiència inoblidable. Itàlia, ja som aquí! Crec que parlo per tots quan dic que aquesta nit passada pocs han pogut aclucar els ulls. Els nervis estaven a flor de pell. I després d’una llarga espera, avui al matí tots estàvem reunits davant la porta de l’institut per acomiadar-nos de pares i amics. La primera sorpresa l’hem tinguda al port de Barcelona, en veure que no anàvem amb “Grimaldi lines” sinó amb “Grandi navili veloci” i que el nostre estereotip de comoditat havia quedat per terra. Però tot i així el vaixell estava bé, el que potser ens fallava era que hi havia persones al terra. Però en el fons era divertit: hem estat jugant al Bartolo, hem rigut amb l’Enric, el profe de física, de les pintes de l’Altés. Bé, la veritat és que al vaixell no hem pogut fer massa més que menjar, dormir i riure entre nosaltres. De tota manera pinta bé. Ara, aquí des del llit penso en tot el que ens espera. Estirat en una llitera d’un petit camarot semblant al del Titànic, penso que la gran família de “El Retaule del Flautista” té per endavant una experiència única les seves vides. Bona nit!
Pau

Ha costat, però ja són tots a les seves habitacions. Hem arribat a l’hotel més tard de l’hora prevista (algú s’ha despistat a Verona i ha arribat amb retard a l’autocar), i això ens ha obligat a asseure’ns a sopar tot deixant els equipatges al vestíbul. El sopar venia molt de gust a tothom (macarrons, carn arrebossada i croquetes i gelat).

Havent sopat hem repartit les claus de les habitacions, amb les petites disputes inevitables encara que no hi havia gaire modificacions respecte dels agrupaments establerts al vaixell. El cas és que ara, després d’una bona dutxa, han anat sortint ben mudats i clenxinats a fer un tomb pel passeig marítim.El Lido di Jesolo és una llarga extensió d’hotels ran de les platges de l’Adriàtic. Hotels, botigues, bars, terrasses i tota l’oferta que un pot trobar en zones turístiques com aquesta.

El viatge està anant molt bé i especialment la convivència entre tots ells. Han estat dos dies de precarietat tecnològica i també de situacions d’incomoditat i fatiga (moltes hores al vaixell ahir i moltes hores d’atocar avui).  Ahir al vaixell i avui fins que no han arribat a l’hotel, no disposaven de cobertura WI-FI i això els impedia refugiar-se o escapar-se a través de les seves converses Watsapp. Quan avui hem arribat a l’hotel a les nou, abans de sopar ja havien esbrinat la contrassenya d’accés al WI-FI i s’han abocat amb autèntica passió a les seves pantalletes, fins aleshores mudes i amagades.

Aquesta precarietat l’han expressada en alguna ocasió en forma de queixa (rarament), però el més normal ha estat un anar-se habituant a la situació i un anar inventant mecanismes de diversió fantàstics que requerien sempre d’un bon nivell d’imaginació, cooperació i comunicació.Des dels jocs més innocents de l’esplai que ahir van omplir la coberta del vaixell, fins a un immens repertori de cançons de tots els estils avui a l’autocar. Potser l’abundància de recursos i la facilitat per accedir-hi, els converteix en persones molt més còmodes i menys imaginatives?

El viatge d’ahir al vaixell ens va permetre aprendre coses. M’han dit avui que algunes mares havien trucat a l’agència de viatges molt preocupades per la por i el perill que havien patit les seves filles pel fet d’haver anat en un vaixell en què viatjaven tot de persones des de Marroc fins a Gènova. Tots esperaven un vaixell una mica més luxós i amb més serveis i distraccions. En canvi era un transport de famílies que retornaven del seu país cap a Itàlia. La petita piscina del vaixell era buida, o la discoteca no va obrir (l’empresa deu creure que no cal oferir aquests serveis als marroquins, o que han de retallar despeses, o ambdues coses, vés a saber). En tot cas no era un creuer sinó un ferry senzill. En aquestes circumstàncies, algunes noies em van comentar el seu neguit perquè hi havia persones dormint als passadissos. Jo els vaig comentar que, quan de jove viatjava amb els meus amics a Mallorca també dormiem als passadissos amb els nostres sacs de dormir i no a les butaques, perquè les butaques són molt més incòmodes que el terra. I que em semblava que el problema no era tant les persones als passadissos sinó el fet que aquestes persones fossin marroquines. Suposo que és inevitable aquest tipus de recel envers persones que parlen diferent i que imagines com una amenaça (per suposat que no ho eren, pobra gent!). En qualsevol cas ha estat una ocasió única de viure directament l’experiència de la immigració, i per això deia que el viatge va permetre aprendre coses. Quan hem desembarcat a Gènova aquest matí, ja hi havia una llarguíssima cua de furgonetes extremadament carregades i a punt d’entrar a la panxa del vaixell per iniciar el trajecte de retorn durant uns dies a la terra llunyana. Emigració viscuda en primera línia i no a les notícies.

Estem viatjant i estem aprenent i convivint. Demà viurem Venècia. Segur que ens espera un gran dia.

Josep Maria

Avui m’ha tocat anar a l’hospital ja que tinc un dolor al pit cada cop que inspiro. A l’hospital com és típic, hi ha una de gent que no es pot aguantar; gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància cada cop que arriba, senyors comentant la de pastilles que els hi han dit que es prenguin, acompanyants amb una enganxina “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient,etc. i metges dient pel megàfon “Maria Martínez passa pel box quinze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

El cas es que com no tinc res a fer i estic més avorrida que una ostra em dedico a observar com és la resta de gent que seu al meu voltant. Al meu costat tinc una noia alta i morena que duu un xandall que li va una mica curt. Sota aquest xandall curt es poden observar els mitjons que duu; són uns mitjons de ratlles amb colors ben vius. M’ha fet gràcia perquè hi ha una amiga meva que sempre en duu uns que s’hi assemblen bastant. Aquesta pobra noia porta molta més estona que jo esperant i ja no sap què més fer. Ha llegit, ha dormit, ha estat amb el telèfon mòbil, ha jugat amb un nen petit que estava davant i finalment ha triat la opció de posar-se els auriculars i escoltar música.

I…Crec que jo deixo ja el bolígraf i el paper i començo a fer com ella a veure si l’espera es fa menys pesada.
Fins aviat estimat bloc!

Júlia

Donde el corazón te lleve es una obra de Susanna Tamaro escrita el año 1994 donde se una abuela escribe unas cartas a su nieta (huérfana de sus padres y sin ningún otro familiar) cuando ella se va a estudiar a América después de aprobar la selectividad. La abuela cae enferma, ésta será una enfermedad mortal. La madre de la niña, llamada Ilaria, falleció en un accidente de tráfico cuando la niña era pequeña. También había muerto a causa de un accidente el señor Ernesto, el abuelo de la criatura. En las cartas podemos ver la relación que había mantenido la abuela con sus padres, con su hija Ilaria y con la nieta. Por desgracia la pobre abuela siempre había sido maltratada, si lo podemos llamar así, por la gente de su alrededor. Sus padres no la dejaban decidir, es decir, ella quería entrar a la universidad y como muchas otras cosas ellos no la dejaron. Cuando tuvo a Ilaria pensó que ella no sería como su madre y de tan buena y tan liberal que fue la niña pasaba de lo que la madre le decía y al final acabó con una relación nefasta. Al morir ésta, la nieta quedó a su cargo, con ella, durante la infancia, mantuvo una bonita relación. Compraron una rosa y un perro para simular el lobo y la rosa del libro del principito cuyo libro le había gustado mucho a la pequeña. Pero la adolescencia hizo cambiar a la niña y finalmente tuvieron una misma relación que mantuvo con Ilaria.

Éste ha sido un libro que gracias a las reflexiones que hace la abuela que a veces son un poco filosóficas te hacen volver a leer este fragmento e interpretar bien lo que quiere llegar a trasmitir, y a veces te hace pensar, te hace intentar llevar estas palabras al mundo real, al día a día. La frase que más me ha gustado de todo el libro ha sido la última que dice así: Quédate quieta, en silencio, y escucha a tu corazón. Y cuando te hable, levántate y ve donde él te lleve. Está muy bien pensar las cosas antes de hacerlas y realmente los humanos ya que tenemos esta habilidad la tenemos que aprovechar y sacarle el máximo partido posible pero, a diferencia de los otros seres vivos los humanos somos capaces de escuchar el corazón. A veces pensamos demasiado y no podemos o no sabemos escuchar lo que nos dice el corazón, lo que realmente sentimos, lo que realmente queremos hacer o queremos que suceda. Tenemos que ir más allá de las palabras, tenemos que llegar al fondo, a los sentimientos, que estos son los que de verdad nos hacen ser personas.

Júlia

Tenim molt de temps en endavant per pensar com ens ho podem passar bé. Tenim uns quants mesos per planejar tot el que vulguem fer, per exemple nosaltres ja començarem anant a Itàlia durant una setmana per oblidar-nos dels exàmens i passar-ho el millor possible.

Quan ja acabem el curs jo i el meu pare ens n’anirem a Cantabria com vam fer l’any passat a fer esports de risc, (canoa kraft, barranquisme, rafting…) anirem a la platja a fer body surf, amb bici per la muntanya… En general repetirem el que vam fer l’any passat. El poble on anem es diu Comillas, a Santander i anem allà perquè el meu pare té família allà i és on va néixer la seva mare, la meva àvia. El primer cop que vaig anar a Comillas vaig anar amb el meu pare, la meva mare i la meva germana i vam anar amb autocaravana, jo tenia set anys. Vam fer tot tipus d’esports i ens ho vam passar molt bé.

Tres anys més tard vam tornar però vam anar amb uns amics dels meus pares i va ser molt divertit, per la meva part crec que m’ho vaig passar millor aquesta vegada perquè els amics dels meus pares tenien dos fills una mica més grans que jo però no gaire, eren del meu caràcter i ens agradava fer el mateix: juga a futbol a la platja, fer body surf, vam anar a fer painball…

Aquest any i l’any passat vam anar a l’hotel perquè vam vendre l’autocaravana i una de les coses que m’agrada d’aquest hotel es que té camp de golf, ja que jo hi jugo.
Esperem passar-nos-ho igual de bé que els altres anys ho millor.

Marc