LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui, m’he llevat i he mirat el mòbil. M’he trobat un missatge d’un dels meus grups de música que deia que avui, diumenge dia 27 d’octubre a les deu del matí, havíem quedat per gravar una cançó. M’he sorprès perquè feia temps que no assajàvem amb aquest grup, i avui, que havia d’estudiar pel control de matemàtiques, hem d’editar una pista i fer un vídeo promocional per anunciar-nos en aquests móns de déu. Cal dir que gravar una cançó és més divertit i entretingut que estudiar matemàtiques, i que l’estona que passo amb els meus companys del grup, és ben bona.

Com he dit, feia temps que no assajàvem, però també que no ens vèiem, potser ha sigut això el que ha fet que em passés aquest matí tan ràpid. I és que quan estàs amb la teva gent, t’ho passes d’allò més bé.

Gerard

Últimament m’he adonat que els dies passen molt de pressa.

En aquests dies d’exàmens, tots desitgem que passin els controls i que s’acabi la setmana per tenir un descans i, inclús, per poder estudiar pels propers.

Jo crec que això no hauria de ser així, que tenim edat d’aprofitar cada instant de la nostra vida. Edat de passar-nos-ho bé, de viure noves experiències. Edat de no tenir res clar (inclús els estudis que volem realitzar l’any vinent). Edat de sortir amb els amics, d’anar-nos-en de festa, de provar coses noves… En canvi, ens passem els dies estudiant, desitjant que les setmanes i els mesos passin ràpids perquè arribi l’estiu.

D’aquesta manera, pensem que la nostra vida no és divertida, sinó avorrida. Moltes vegades ens agradaria deixar-ho tot i dir: “Fins aquí he arribat, estic farta”; però no ho fem per una raó, perquè sabem que això ens marcarà el nostre futur.

I què serà el futur? Serà exactament el mateix d’ara. Si treballes desitjaràs que arribi el cap de setmana, si no treballes, sentiràs que no serveixes per a res.

Un dia em van explicar que un noi es va treure dues carreres a la vegada i es passava tots els dies a casa estudiant. Vosaltres creieu que això és vida? Jo, sincerament, no.

Ja sé que ara s’ha d’estudiar. És el que ens toca i que no podem fer res per canviar-ho perquè això és el que s’ha de fer. Només dic que hem d’aprofitar cada instant i que intentem viure cada dia com si fos l’últim, perquè cada moment que passa no tornarà.

Anna

Jo no ho entenc pas, aquest estiu em vaig mudar a la muntanya, a 4 minuts de Mataró Parc. La casa és bonica, és veritat, però l’Internet dona pena. Des que visc aquí m’haig d’aguantar amb molt poc internet, el problema no és esperar a què les pagines es carreguin, el problema ve després de la llarga espera, i ara us explicaré per què.

De vegades, si hi ha mala connexió d’Internet les pàgines no es carreguen del tot bé, això pot portar conseqüències catastròfiques, que poden ser des d’una foto no penjada, fins a un treball sencer que s’envia a cap part. Això últim, ho he experimentat, i sobretot a l’hora d’enviar treballs “pesats” a l’Emi. En aquest cas jo n’estic segur que ella entén els motius, però no sempre serà així amb altres professors. És d’aquí que puc treure una conclusió, les nostres vides estan arribant a un punt on la tecnologia resulta indispensable. Ja no val més l’excusa de què no t’agrada, per què de no tindre’n et jugues el futur.

On creieu que anirem a parar per aquest camí? Sincerament, d’aquí a vint anys jo ja em veig en un món d’arbres digitals en el qual fins al més simple mirall tindrà micro-xips i que ens donaran el bon matí.

I quasi me n’oblidava, VISCA CATALUNYA!

Mark

Hi ha certs moments que penses que el que has fet, està bé. Però, realment, la decisió que has pres és la correcta? No te n’adones de si ho has fet correctament fins que aquesta acció ja s’ha realitzat. És una de les preguntes que ens acostumem a fer després d’haver pres una decisió. A vegades tens un remordiment, d’altres no, però és el que ens toca.

En alguns casos, si tens una cosa a escollir i no saps quina és la millor, una de les preguntes que et fas és: quina és la opció que em convé més? o, què em serà més útil? En aquell moment estàs confusa, se’t boquegen els pensaments i, per molt que et facis moltes preguntes, la majoria no les saps respondre. Intentes donar-li voltes i més voltes… Res. Ja portem tres preguntes de les infinites que ens podem fer. Quan raones aquesta qüestió penses: per què és tant difícil? (Aquí en tenim una altra). Preguntes sense cap mena de resposta. Un cop ja t’has decidit, tens una resposta per a cada interrogant que t’has fet anteriorment.

Finalment, acabes escollint la opció que té menys inconvenients, però no estàs del tot segura i et  veus obligada a fer-te una altra pregunta: he fet el correcte?

Alba

¿Qué es la distancia?

Casi nadie lo sabe, bueno sí, saben que son quilómetros de un lugar a otro del mundo, pero no saben qué es sentir la distancia. Es la sensación que más impotencia puede dar a una persona.

La distancia es miedo, sueños, pensamientos, sentimientos, lágrimas… es un obstáculo para una relación, pero yo sé que aunque haya distancia de por medio, me encanta la sensación que se tiene en la barriga cada vez que me besa, la sensación de sonrojarme al verle, cuando mi estado de ánimo depende totalmente de esa persona.

Creo que estar enamorada es la mejor sensación del mundo, sentirme protegida y querida por alguien es lo mejor que me ha podido pasar en la vida, sentirme feliz con levantarme cada mañana y encontrarme en mi teléfono un buenos días de él… que con pequeños detalles me haga sentir especial.

Sé por propia experiencia, que la distancia y el amor en muchos casos pueden ser antónimos, pero yo puedo decir que los quilómetros que me separan de la persona a la que quiero son muchos, y aunque soy pequeña y pueda ser inmadura no quiero a otra persona que no sea él. El amor es ciego y uno se enamora de quien decide su corazón y cuando ese sentimiento te recorre el cuerpo te da igual la distancia, la edad… Porque cuando llega la hora de verle te olvidas de todo lo que has pasado para llegar a ese momento: los nervios, las inseguridades las lagrimas… Y lo único que haces es disfrutar de ese instante.

Te quiero,

Blanca

L’altre dia veia un programa de televisió a TV3, concretament l’APM, on plantejaven com de costum, aquesta qüestió: la televisió és cultura? A cada programa hi surt un artista diferent parlant-ne entre acudits. I jo em vaig preguntar: i a que se li pot considerar cultura avui en dia?

A l’APM sempre se’n riuen de gent que surt per la televisió o internet fent el ridícul, tant sigui perquè s’embarbussen, perquè cauen, perquè canten malament o perquè no tenen ni gota de cultura. Que una dona digui “Cómo se acuestan las manzanas para tener manzanas?” o que una noia de Gal·les digui “Espero que en Londres también hablen inglés”  és força greu.

L’APM és un reflex de la nostra societat. Es podria arribar a pensar que és una exageració, però la ficció supera la realitat. Només són petits fragments de la barbàrie humana.

El problema és que generalment, molts programes de televisió que fan actualment, es basen ja en aquesta mísera cultura que té bastanta gent . “Hi ha molta maldat en este món” I molta incultura, al loro! El jovent d’avui en dia creix mirant programes que se’ls hi mengen l’olla, amb tant de Justin Bieber i One Direction. Van sortir unes noies dient que salvarien abans a en Justin Bieber que als seus pares! “El mundo a veces hace señales de haberse vuelto loco“. Que hi hagin programes en contra del català, dels homosexuals, del Barça,… “Esto es el  Bronx!” O que diguin que els abrics de pell són llei de vida! “Sort que me pres una pastilla abans de vindre!” I només falten aquella colla que ens governa, “es de ser inútiles!” Sí, els polítics també hi queden ben retratats al APM. “A robar carteras, que no hay pasta pa’ comer!”

I és que en aquest país, “se va haber un follón que no sabe ni donde se ha metido!”

Aina Ros Alsina.

Vilassar de Dalt, el meu estimat poble on he viscut tota la vida, des de ben petita. És un poble petit amb 8865 habitants, on és coneix tothom, molt normal i bastant tranquil. Està situat al Maresme prop de Vilassar de Mar, Premià de Dalt i Cabrils.

A Vilassar hi ha diferents espais turístics, com per exemple els Forns Romans, el cau del Cargol, el Teatre la Massa, etc. Normalment aquests llocs són visitats tant per la gent del propi poble com per gent de fora. També s’hi poden practicar quasi bé tots els esports, bàsquet, futbol, patinatge, natació… Normalment també és celebren festes, pels esdeveniments més importants, com Sant Jordi, la Castanyada, Nadal…

És un poble on es agradable viure, ja que també hi viuen els meus amics i amigues, que conec de sempre, on hi ha el meu dia a dia, el meu institut i moltes coses més que formen la meva vida.

Carla

L’altre dia les meves amigues i jo vam decidir anar a veure una pel·lícula al cinema titulada “Prisioneros”.

La pel·lícula explicava la història d’un pare, Keller Dover, que s’enfronta a la pitjor experiència que li pot passar a qualsevol pare. La seva filla Anna, de sis anys, i la seva amiga Joy, havien desaparegut. Després de què la policia comencés a investigar, l’única pista que varen trobar va ser una sospitosa caravana, on abans les nenes havien estat jugant. A l’iniciar la investigació, l’agent Loki, que va ser l’agent que els hi va portar el cas, va detenir el conductor de la caravana, l’Alex, un noi que vivia amb la seva tieta, que rondava a la vora dels trenta anys i que per causes desconegudes tenia un coeficient d’un nen de deu anys. Al cap de dos dies com que l’agent no té cap mena de proves, es va veure obligat a deixar a l’Alex en llibertat.

Els dies varen passar i la desesperació de Keller anava augmentant. Llavors Keller va decidir ocupar-se de l’assumpte pel seu compte i com que estava molt segur de què havia estat l’Alex qui havia segrestat a la seva filla, va decidir segrestar-lo.

L’agent Loki cada vegada va anant esbrinant més pistes fins que totes aquestes el van conduir a la pista definitiva per saber tot el que havia succeït.

Finalment l’agent Loki va resoldre el cas i va rescatar a l’Anna i a la Joy, però en Keller que s’havia donat compte abans d’on es trobaven les nenes, va anar a per elles. Però quan estava en el lloc on es trobaven li va sortir un imprevist que li va impedir rescatar-les i, a més, va fer que ell desaparegés i no tornés mai més…

Aquesta pel·lícula em va sorprendre molt, ja que quan vaig pensar en el seu títol no m’esperava pas que anés de la desaparició de dues nenes. I a més em va agradar molt perquè em va mantenir amb intriga fins al final de la pel·lícula i va demostrar que els pares són capaços de fer qualsevol cosa per tal de què els seus fills estiguin bé.

Eva

Tot el que puc dir d’aquell dilluns, és que era del tot normal, però un error tecnològic canviaria la meva rutina i em faria veure aquell petit detall tan particular.

Com de tant en tant faig els dilluns cap a dos quarts de nou, vaig vestir-me per anar a entrenament de futbol a Vilassar (de Mar) i vaig anar a buscar el bus. Normalment entro al bus, demano un bitllet, pago 2 euros i sec en un seient del final. Però aquell dia no, vaig demanar un bitllet, però la màquina no funcionava i el conductor em va dir que seiés a prop. Així que vaig seure en un els primers seients, i des d’allà ho vaig veure ben clar. El conductor, més aviat gran, amb canes i ulleres, mentre conduïa i intentava arreglar la màquina, a més a més en els semàfors i petites pauses, obria un llumet i es posava a fer el sudoku del diari a sobre del volant.

El més curiós o inquietant, és que metre encara estava fent-lo, començava a conduir, sense ni tan sols mirar la carretera. Sincerament em feia patir una mica. Podem dir que aquell conductor no m’inspirava gaire confiança.

Àurea Grau Loire

Ahir a la nit, després de sopar vam decidir mirar “The purge: La nit de les bèsties”, una pel·lícula que ens havien recomanat. Primer no ho teníem molt clar, ja que ens havien dit que era un film de terror, i a casa meva no som molt fans de passar por. Però vam decidir de mirar-la.

Us faré un petit resum perquè si no l’heu vist, o no sabeu de que va, el meu escrit no tindria cap mena de sentit.

La pel·lícula età basada en un futur alternatiu el 2022 als Estats Units. Representa que la gent durant tot l’any ha estat reprimida, sense poder expressar el seu odi ni els seus pensament cap a la resta de la societat, cosa que es reflecteix en els índexs de criminalitat del país, que baixen significativament. Però hi ha una nit l’any en la que la gent pot expressar tots els seus sentiments reprimits durant l’any, aquesta nit li diuen La Purga. Una nit on tots els crims estan permesos, les violacions, robatoris, inclús l’assassinat. Tot i així hi ha persones i famílies que es neguen a participar en aquests actes salvatges, i que es tanquen hermèticament a casa seva i esperen a que acabi aquesta horrible nit.

En acabar la pel·lícula, vam començar a pensar que si realment aquesta nit existís, que faria la gent? La resposta dels quatre sorprenentment va ser la mateixa, que tot i que nosaltres vam dir que no faríem mal a ningú i ens tancaríem a casa esperant que passés tot, hi hauria molta gent que aprofitant la invulnerabilitat que ofereix la purga cometria tots els crims que sempre ha reprimit.

La pregunta final seria: La gent del nostre voltant, la gent en la qual confiem…ens sorprendrien?

Marc

11 de Setembre de 2013, per molta gent, en aquesta data Catalunya és aclamat per tot el món.

Aquesta dia va ser molt important per mi, i per molts altres catalans. No va ser un dia qualsevol, era especial. Aquell dia estava disposada a donar-ho tot per el peu petit país: CATALUNYA. La tarda d’aquell dia participaria a la Via per la Independència, un fet que m’il·lusionava molt.

Vaig estar tot el dia esperant que arribés la tarda amb moltes ganes, desitjava veure com el país que m’estimo, just a les 17:40 s’agafés de les mans de nord a sud, i fes història. Amb la samarreta posada i l’estelada lligada al coll me’n vaig anar a Vilassar de Mar per participar-hi. Un cop vaig arribar allà la meva cara va canviar, em sentia orgullosa d’ajudar Catalunya a fer un pas més cap a la Independència. Allà vaig poder veure de tot, gent amb la cara pintada, la samarreta, l’estelada, la motxilla i amb megàfons; altra gent amb gossos que portaven una bandereta petita amb l’estelada lligada al coll.

Poc a poc ens vam anar col·locant, i quan a les 17:40, ens vam agafar tots de les mans, em va recórrer un calfred per tot el cos.  Només de pensar que Catalunya va estar tota unida per una cadena humana se’m va posar la pell de gallina.

De tot aquell dia, em quedo amb una cosa, un fet el que sigui, i és que, quant d’aquí un temps la gent parli d’aquell onze de setembre on Catalunya es va unir per una cadena humana, podré dir que jo hi era.

VISCA CATALUNYA!

Mariona.

Hay un programa televisivo que emiten los lunes a las 22h, llamado “la Voz”. Tratra sobre gente que canta muy bien y ha de competir con otros rivales. En este programa no puede entrar todo el mundo, está claro. Solo entran unas determinadas personas que escoje un jurado, las que cree que lo hacen mejor.

No todo el mundo canta los mismos estilos, hay de todo; jazz, rock, flamenco, pop…

Los coaches son cuatro cantantes famosos; David Bisbal, Malú, Antonio Orozco y Rosario Flores. Son cuatro equipos de dieciséis cantantes cada uno, que competirán entre ellos a lo largo de los siguientes programas.

Estas semanas hacen “Audiciones a ciegas” es decir, la gente escojida para participar en la Voz, sube al plató y canta un trozo de canción que solo puede durar un minuto y medio. Los coaches están girados para que no les influencie el fisico o la manera de moverse de ellos cuando van a elegir. Cuando a un coach le gusta un cantante por la audición, pulsa un botón y se gira, si lo hacen más de uno el cantante ha de escojer con qué equipo se quiere quedar. Si nadie lo escoje, dejan de participar en el programa.

En el momento que cada coach tiene escojidos los 16 cantantes, hacen que compitan entre ellos por equipos y los menos votados se van eliminando hasta que queda uno, que será el ganador de la Voz.

Yo creo que llegar hasta este programa es muy importante aunque haya gente que no triunfe en quedarse, porque hay mucha rivalidad y un alto nivel. Me gustan los participantes que aunque no sean escojidos, agradecen la oportunidad que les ha dado el programa para poder cantar ya que hay una audiencia televisiva muy amplia y piensan que participar en el programa les puede ayudar en su carrera profesional.

Maria

Avui estava al cotxe i hem tardat més de lo normal degut al tràfic, així que la meva mare s’ha queixat de la caravana. I pensareu, què passa? Doncs no passa res. Però que pensaríeu d’una altre persona que s’estigués queixant tota l’estona per tot el que li passa i el que no li passa a la vida? Llavors diríeu que es molt pesada o que es molt negativa, inclús us podria aclaparar.

El que vull dir és que tot i que no ens donem comte, aquests petits comentaris o pensaments, són una autèntica pèrdua de temps i d’energia. Primer de tot perquè no guanyes res i després perquè en aquest meravellós temps podries estar dient: no m’havia fixat però avui hi ha un cel ben maco. I es que això es projecta cap a les persones amb qui et relaciones, per això, a vegades tenim la sensació que una persona ens desagrada sense saber ben bé per què.

Així que, quan tingueu algun tipus de pensament negatiu, per molt petit que sigui, us convido a veure el bo de l’assumpte i no amargar-se pel que no es té sinó posar-se content pel que sí es té.

Marta

La meva mare és professora d’infantil des de fa uns quants anys i aquest curs li ha tocat P-3. Com molts de vosaltres sabreu, en aquestes edats, la classe ha de tenir un nom, és a dir, es pot ser l’aula dels cavalls, la de les girafes, la dels conills, etc. El cas és que els nens de la meva mare van escollir les gallines, ja que només podien ser animals de granja. Un cop triat l’animal cal comprar la mascota, aleshores, una companya de la meva mare va passar el dia en una fira i es va presentar a casa amb un peluix d’una gallina, tal i com jo m’imaginava, i amb dos pollets. La veritat és que allò no m’ho esperava i per experiència sabia que cuidar dels pollets resultaria bastant difícil. Estaven un enganxat al costat de l’altre i morts de por. La meva mare em va explicar que els petits es quedarien durant la setmana a l’escola i el cap de setmana els portaria a casa.

A partir d’aquí vaig estar analitzant la situació durant uns minuts. A aquells dos pobres pollets els havien separat de la mare i dels germans als pocs dies de sortir de l’ou, a penes sabien caminar i, el pitjor de tot, és que desconeixien el que els esperava, estaven en un món inexplorat. Com es deurien sentir en aquell moment? Sincerament a mi em van fer molta pena, simplement perquè, en el hipotètic cas de que a mi em fessin el mateix, em sentiria més perduda que mai i tindria por, molta por. Tot i que, evidentment, els pollets no tenen la mateixa mentalitat que els humans, crec que ells se senten igual d’incòmodes amb aquesta situació i per tant, intentaré cuidar-los el màxim de bé que pugui i acabaré aconseguint que es trobin a gust en el seu nou món.

Marina

Estic a la cuina, asseguda davant l’ordinador, escolto com el rentaplats està en marxa amb l’aigua caient pels plats, sorolls de vehicles em despisten, fa un dia gris, però m’agrada. M’encantaria estar: al sofà amb una manta i dormir, tocant el piano, viatjant per tot el món observant llocs nous o en una creperia; fent qualsevol cosa menys aquesta: deures. No és el fet que tingui mandra, sinó és el fet que no tinc idees per escriure. El problema és que se m’acudeixen molts temes variats, però no sé com descriure’ls i reflexionar sobre ells.

Ara m’ha vingut a la ment quan es va morir el meu avi, tenia 10 anys i va ser una mort molt dura. No perquè hagués passat molts moments amb ell, sinó perquè me’n penedeixo de moltes coses que no vaig poder-li dir o fer amb ell. Sempre, quan trucava a casa preguntava per mi, volia parlar amb mi i saber com estava; però jo sempre deia alguna excusa per no parlar amb ell. Encara em pregunto per què tenia aquest comportament, suposo que no ho valorava prou.  Quan només li quedaven uns dies de vida, va néixer la meva cosina Mariamma. Va ser com l’alegria d’aquella tristor. Tornant al tema del meu avi vull dir que era d’aquelles persones que tothom el saluda i li pregunta que tal tot, que troba els somriures de la gent només dient unes paraules que t’alegren,  fins a l’últim moment ell va estar rient; encara que no tingués dents i anés amb dentadura postissa, sempre reia. Al cap d’unes setmanes de la seva mort, jo sortia del col·legi i vaig veure un senyor gran que era idèntic a ell, em va venir un calfred que em va recórrer tot el cos. Sempre tindré un record preciós d’ell, i cada cop que hi penso me’n penedeixo més de no haver pogut passar més moments amb ell, però si va ser així és per alguna raó. Tot té alguna raó, tot té una causa encara que sigui desconeguda.

Al final m’ha sortit un tema per escriure i tot, tinc una sensació de felicitat i enyorança. Recordar un familiar teu del qual t’han parlat tan bé i el veies que tenia una ànima tan neta i pura de vegades fa mal, però per sort el vaig poder conèixer. Siguis on siguis, gràcies i ho sento pels meus errors que vaig cometre. T’estimava, t’estimo i t’estimaré.

Marta

¿Qué adolescente no tiene un facebook? El facebook, es una red social donde compartimos fotos y videos con nuestros amigos de momentos claves de nuestra vida.

Hablamos por un mini chat, etiquetamos a nuestros amigos con fotos graciosas, compartimos regalitos y hacemos encuestas curiosas para saber detalles de la vida de la gente que apreciamos y que personalmente sería atrevido preguntar.

En facebook también puedes tener presente los eventos importantes, como son las actividades de algún famoso o la fecha de cumpleaños de tu mejor amigo o de alguna chica que te interese.

Facebook parece ser la mejor página de la época… Pero ninguna página de internet es perfecta y facebook podría ser dañino sino tomas las precauciones debidas.

Generalmente y casi inconscientemente colocas información personal que podría ser de utilidad para alguna persona que pretenda hacerte daño, como tu edad, dónde vives, cuántos hermanos tienes, dónde acostumbras a ir y hasta cuántas veces has roto con tu novia. Datos que manejados por una mente maquiavélica podrían ser mortales.

Además si te lees detenidamente el contrato virtual que aceptas cuando te haces miembro de la página, dice que aunque tu cuenta sea borrada, FB tiene derecho a las fotos que han sido subidas y que estas permanecerán en FB hasta que ellos consideren.

Lógicamente te emocionas tanto preparando tu presentación que no das importancia a este detalle, pero debemos tener mucho cuidado, porque facebook es una excelente herramienta social para nosotros los adolescentes que nos encanta cultivar amigos, pero mal manejada podría ser muy peligrosa.

Zaka

L’altre dia, més precisament un divendres 4 d’octubre, vaig anar a Barcelona a un esdeveniment de videojocs. Vaig anar amb en Kevin, l’Eloi, en Pablo, el Mark i el Jesús. Va ser una experiència increïble ja que mai havia anat sense pares o gent més gran a una ciutat tan gran. Vam agafar l’autobús de les 15:45. Em feia molta il·lusió. Sempre que he anat a Barcelona m’ho he passat genial.

Vam arribar allà a plaça Catalunya i vàrem anar cap a la fàbrica Moritz, que és on tenia lloc la trobada. 5 minuts de cua i ja estàvem a dins. Era un espai petit per la gent que hi havia. Era un lloc increïble, hi havia ordinadors, podies provar jocs i jugar contra un home que és bastant conegut al món de l’internet. Ja l’havia vist en altres ocasions així que ja ens coneixíem. Vam estar parlant una estona amb ell i la veritat és que és molt bona persona. Vaig tenir la possibilitat de jugar al FIFA 14 a resolució 4K (3840 x 2160), per dir-ho d’alguna manera, és com quatre vegades l’alta definició. No es veia molt bé però va ser una gran experiència i vaig guanyar una samarreta. Més tard vaig jugar contra aquest home a l’ordinador, era molt divertit. Estava jugant a un ordinador que valia 2.000 €. El teclat i el ratolí eren magnífics i els auriculars brutals…

Quan vaig acabar de jugar, vaig sortir al carrer ja que havien vingut unes amigues. Teníem una mica de gana i vàrem decidir anar a algun lloc a berenar. Vam acabar a un McDonald’s tot junts i al cap d’una estona, vaig mirar per la finestra i estava diluviant. No es podia sortir, estàvem atrapats allà. Quan va afluixar una mica vam sortir i vam anar a la parada de l’autobús per tornar cap a Vilassar de Dalt.

Em va agradar molt l’experiència ja que m’agrada molt Barcelona i més si estic amb amics. La seva grandesa, la gent que hi viu, botigues, llocs estranys i demés coses fan que m’encanti Barcelona. Espero poder-hi anar molts cops més, i qui sap, si de gran hi visc allà.

Àlex.

05/12/2012 Este día, nunca se me olvidará, siempre quedará en mis recuerdos. Fue el día en que me expulsaron para siempre de mí instituto. Me expulsaron porque, según la directora, me pillaron con drogas en horario escolar, llevaba un grinder lleno de Marihuana.

Todo empezó, cuando estaba en las gradas del polideportivo, vi que tenía algo en el bolsillo, lo saqué y me di cuenta de  que era el grinder, yo sin saber que el profesor estaba detrás lo abrí, había  un poco de polvo que se había quedado pegado en el grinder, me giré y me lo encontré de brazos cruzados mirándome, me preguntó que era eso que tenia en las manos? En ese momento se me pasaron mil excusas por la cabeza, pero no podía hablar, me quedé en blanco.  Me dijo que se lo diera, yo no quise, me hice el loco, me siguió insistiendo hasta que se lo di. Tres horas mas tarde me sacan de medio de clase. Me llevan a la sala de actos y mi tutora me comunica que estoy expulsado durante 3 días (de momento), me dice que ya no puedo seguir haciendo  clases durante este día, que me esperara a que acabaran las clases, cogiera mis cosas, y me fuera para mí casa. Sería la última vez que volvería a hacer clase en ese instituto.

Llegué a casa a las 15:30, las clases de tarde empiezan a las 15:00. Mí padre me preguntó que por qué había llegado tarde. Le contesté susurrando “me han expulsado, papa”  no me escucho me dijo  “Zakaria dime porque has llegado tarde!”  le conté que me habían expulsado.  Hubo un silencio incómodo, entonces me giré, y fui a mi habitación antes de que me preguntara el por qué de la expulsión. Después de un rato vino a mi habitación y me lo preguntó. Yo le respondí : me han expulsado porque me han pillado con un grinder. Él, curioso, me preguntó que es un grinder? (para él, era la primera vez que escuchaba aquella palabra) y le dije para qué servía, entonces se quedo callado y se fue.  Mi madre llegó de trabajar le habían llamado, y  ya sabía todo, pero aún así me preguntó por qué estaba en casa,  para ver lo que le contestaba, Le dije la verdad y me dijo: Zakaria estoy decepcionada nunca pensé que tu llegaras a hacer esto.

Después de tres días fui a la reunión entre mis padres, mí tutora y la directora. Me dijeron que quedaba expulsado para siempre y que la inspectora de educación ya me estaba buscando otro colegio.  Esa fue la última vez que pisé ese colegio.

Zaka

Avui en dia tot evoluciona ràpidament, com per exemple, les noves tecnologies, que ens faciliten la vida quotidiana, comunicació… Aquests són alguns dels aspectes positius, però també hi ha de negatius, fa anys els infants es distreien relacionant-se amb altres nens de la seva edat, jugant al carrer, amb una pilota… Només els calia una mica d’imaginació, és a dir que amb la mínima cosa que tenien ja es divertien i passaven l’estona.
En canvi, actualment, la majoria de vegades necessitem coses materials. Dins l’habitació amb els videojocs, ipad, música, ordinador… Es passa el temps volant! No paren d’inventar mòbils, aparells de música, ordinadors… Que tots o la majoria desitgem tenir. Un altre aspecte negatiu seria utilitzar-la abans d’hora, per exemple, l’altre dia anava pel carrer i vaig veure a un nen que no devia tenir més de deu anys que ja anava amb el mòbil enganxat a la mà.

A mi, personalment em sembla bé que la tecnologia en general avanci, perquè ens facilita molt el dia a dia, i té més aspectes a favor que en contra, però s’ha de vigilar en utilitzar-la quan toca, i no en excés, simplement fer-ne un bon ús.
Jo no puc evitar fer-me la pregunta de com serà tot d’aquí a uns quants anys, si tot avança a aquest ritme.

Aina

El dia abans del meu aniversari va ser el dia més llarg de la meva vida. A classe no podia pensar en res més del que faria l’endemà per la tarda, no em podia concentrar. Tot l’any esperant aquet dia tan especial, dotze mesos impacient per aquest moment.

Per fi em vaig despertar al dia següent, el dia del meu aniversari, les classes van passar volant, i no només les classes, sinó que tot el dia, va passar tant despresa que no em va donar temps ni de gaudir del dia.

Cada aniversari se’ns queda marcat al nostre cap per tota la vida. Jo encara me’n recordo la festa del 8 anys, el berenar al pati i la pinyata, i desprès el pastis de xocolata. Però ara les coses han canviat, ara ja no hi ha pastís ni pinyata, ara simplement un sopar, o una de aquestes coses avorrides.

El plaer de rebre una simple felicitació és increïble. Cada persona que em felicitava em feia sentir important durant aquell curt dia. I el millor és poder celebrar el teu aniversari envoltat de les persones que més estimes, aquelles que passi el que passi sempre estan amb tu, aquelles que et continuen estimant encara que s’enfadin amb tu, aquelles que arriscarien la vida per poder salvar la teva. La família i els bons amics.

En definitiva, et passes tres cent seixanta quatre dies esperant, per només vint-i-quatre hores, però vint-i-quatre hores inoblidables.

Pau

Des del seu primer dia com a entrenador del Barça, sempre que els deures i el temps que tinc disponible m’ho permeten, intento veure totes les rodes de premsa del Tata Martino, i simplement ho faig perquè m’agrada escoltar aquest autèntic mestre del futbol responent les preguntes que li fan els periodistes i també perquè la seva manera de veure el futbol i de dirigir al Barça m’apassionen. Gràcies a ell i a les seves rodes de premsa he aprés molts aspectes que desconeixia d’aquest magnífic esport que tant m’agrada.

El Tata Martino va arribar a Catalunya com un autèntic desconegut per la majoria de nosaltres i per aquest motiu se’l va menysprear de manera excessiva, dient de ell que no triomfaria al Barça per ser un entrenador novell a Europa, per no ser de la casa i per no tenir carisma, en definitiva que el lloc de entrenador blaugrana li venia gran.

Però el estil de treball del Tata, les seves variants tàctiques i el bon moment de forma del jugadors ha permès ja guanyar un títol, comptar tots els partits com a victòries i haver assolit el millor inici de tota la historia del Barça a la Lliga per sorpresa de tots els seus detractors.

En definitiva, espero que el Tata i el equip segueixin així perquè llavors tindrem el èxit assegurat.

Sergi

Fa temps que hi penso: la gent té por a morir o no?

És clar el més normal, o gairebé sempre és tenir por. Però per altra part potser si que no s’hauria de tenir gaire por a morir, ja que sigui per la raó que sigui, algun dia o altre ens tocarà, potser més aviat, potser més tard, o potser a vegades encara ni ens ha arribat l’hora però ha passat. Sí, tothom diu: però si no era la seva hora, per què? Què ha passat? Per què ell i no un altre? Doncs potser perquè ja era gran, ja no estava bé…

Hi ha vegades que la gent diu: Millor així que no patint. I sí potser tenen tota la raó, però per què dir això quan pots dir: Millor que es recuperi, esperem que se’n surti? Doncs simplement per una raó, i és que saps i tens “assumit” que aquella persona ja no està bé, i ho passa malament.

Un exemple molt fàcil que em ve pensant en aquest tema, és la mort del meu tiet. A penes fa un any es va morir per càncer. S’ha de dir que va ser un cop molt fort, i que encara no està assumit, perquè va ser una cosa molt ràpida. Sí que potser ara hi penso, i encara se’m fa dur i em pregunto: per què s’ha hagut de morir ell? Per què tan ràpid?

A penes feia vuit mesos que li havien detectat, i d’un mes per l’altre s’emblava que estava millor, però de cop, tot es va empitjorar. Cada dia una noticia diferent, cada dia n’era una de dolenta, mai una de bona. Jo ja pensava, això serà el final, però em van fer creure que no, que se’n sortiria, però no va ser així.

Perquè no fos tant dur, la meva mare em va dir que seria millor que estigués mort que no patint com patia, i que ell en realitat mai ha marxat. Però totes aquestes coses en aquell moment no t’entren. Ara sí, mica en mica, ja ho assumeixes i penses que sí que en aquestes coses tenen raó.

Amb això, el que vull dir es que, no hem de tenir por a morir. Ja que a vegades si una persona no esta bé, ja sigui que tingui algun tipus de malaltia, com sigui vell i no pugui caminar, no hi vegi, no hi senti, o simplement tingui una certa edat i no estigui bé, no s’ha de tenir por. Es millor que estigui en un lloc bé tranquils, sense patir, que entre nosaltres patint i veure’ns patir per ells.

Mariona.

Sincerament, jo en tinc moltes, de manies. De fet crec que tothom en té alguna, per molt petita que sigui. Potser és només el petit detall de passar la ma per sobre el paper desprès d’esborrar, de posar abans la llet que el Colacao, o simplement el sol fet de mastegar quan menges iogurt. En tot cas, les manies poden arribar a ser molt patètiques, i per desgràcia, les meves ho són.

Jo, per exemple, no suporto seure en una cadira on hi hagi un coixí. Això em fa passar una mala estona sempre que vaig a casa d’algú i haig de seure a algun lloc on n’hi ha un, ja que queda molt malament desempallegar-se’n. Estic tot el dinar incòmoda. I no només per això, i és que tampoc m’agrada la idea de tenir un cobert a cada banda del plat, els haig de tenir els dos a la dreta. Clar, ja us podeu imaginar, tothom a taula ben assegut i jo amb la forquilla i el ganivet canviats de lloc. El pitjor dels casos, per això, seria si, a més a més, per dinar hi haguessin gambes. M’encanten, però es que tinc la mania de pelar-les amb les mans, i clar, no em puc eixugar amb el tovalló que posen perquè és de roba i sap greu tacar-lo. Personalment no em fa res tenir les mans olioses, però es que m’enrabia molt quan haig d’agafar el got i s’embruta. Total, que quedo fatal.

Ja ho veieu, manies, totes ridícules, això sí, em nego rotundament a treure-me-les del damunt. I aquesta és la cosa que no entenc, perquè costa tant parar de tenir-les?

Maria

Últimament corre per les xarxes socials un reportatge que tracta de la vida de molts gossos a la Xina. Hi ha màfies que es dediquen a caçar gossos que troben pels carrers i també els roben de les cases. Els engabien i els transporten fins a l’escorxador, on són sacrificats per servir d’aliment a les persones. En una gàbia petita de conill poden haver-hi fins a tres gossos. Alguns d’ells pareixen allà i els cadells moren aixafats. Durant els dies que romanen a les gàbies mentre no els porten a l’escorxador, no els donen ni de menjar ni de beure.

Jo estic d’acord en què a la Xina es mengi carn de gos, ja que aquí també mengem carn d’animals com el pollastre, conill…, però no em sembla bé la manera com aconsegueixen aquests animals. Primer, no es pot robar i segon, els gossos agafats del carrer poden transmetre malalties en ser consumits per les persones. Crec que els gossos haurien de criar-se en granges on estigués controlada la seva alimentació i la seva salut.

Com és possible que existeixin aquestes màfies i no s’hi posi fi? Com és possible que hi hagi persones tan cruels? Sembla increïble com en el segle XXI puguin passar aquests fets.

Alex

Ahir vaig quedar amb les meves amigues per anar a veure un espectacle de màgia d’en Mag Lari. Estava molt contenta de poder anar perquè sempre hem quedo al·lucinada amb els trucs que poden fer els mags.

Jo sé fer-ne uns quants, però són els típics que tothom sap fer, per això sempre que veig un mag que fa un truc em faig la pregunta de com s’ho fan i quan s’acaba em quedo molta estona pensant en com ho ha fet, em passen mil possibilitats pel cap, però mai sabré com són en realitat.

Quan vaig arribar al teatre i va començar ja es veia que anava a ser molt divertit. Va començar amb molt d’humor, i tot l’espectacle va anar així, ens estàvem rient tota l’estona. La màgia també era molt bona i em va agradar molt. Quan es va acabar, amb les meves amigues ens vam esperar a fora i va sortir ell, el Mag, i ens vam poder fer una foto amb ell i també li vaig poder demanar un autògraf, és el primer cop que en tinc de un famós.

Tot i així, va ser una tarda genial, feia molt que no anava al teatre i la veritat es que vull tornar, i aquest cop pujar jo sobre ell i poder ballar com abans feia.

Salomé

El mes passat, vaig llegir una notícia que em va indignar molt. Estic segura que molts de vosaltres (per no dir tots) no us n’heu assabentat pas, ja que no s’ha fet la publicitat adequada als mitjans de comunicació.

El passat 19 de setembre, el vaixell de Greenpeace “Arctic Sunrise” va ser assaltat per les autoritats russes. 27 activistes i 3 periodistes van ser detinguts de manera il·legal i violenta (disparant-los, amenaçant-los amb armes de foc i armes blanques, ruixant-los amb aigua freda etc.) a l’Àrtic rus quan intentaven impedir pacíficament que l’empresa sòcia de Shell, Gazprom, fes la primera perforació per extreure petroli al Pol Nord. Des de llavors, els 30 tripulants romanen detinguts. Els activistes s’enfronten a possibles penes de presó fins a 15 anys. El govern rus els acusa de “pirateria”.

Tinc entès que Greenpeace fa protestes pacífiques tot defensant el planeta Terra que els humans estem destruït. Ara un dels seus projectes principals és el de “Save the Arctic” (salvem l’Àrtic), ja que els gasos contaminants que produïm els humans (em refereixo els vehicles) provoquen forats a la capa d’ozó, que aquesta deixa entrar els raigs del sol (raigs violetes) i desfan el gel de l’Àrtic (espero haver-me explicat bé). Vivim en un món materialista on a la gent només li importen els diners i no l’entorn on vivim. El planeta Terra és casa nostra, és el que la mare natura ens ha donat, i la millor manera de agrair-li, és destruint-la. Per això mateix es manifesten tots els voluntaris i activistes de Greenpeace.

Resulta que els 30 tripulants del “Arctic Sunrise” no estan sols. Cada dia, al davant d’una ambaixada russa de algun cantó del planeta, es fa una manifestació proclamant l’alliberament dels 30 tripulants. S’ha arribat a fer una manifestació d’una sola persona, però el que conta és el recolzament dels familiars, amics i desconeguts que proclamen la seva llibertat. No entenc com aquests 30 activistes han estat detinguts per defensar l’Àrtic pacíficament quan en aquets món hi ha un munt de criminals fent de les seves.

Podrien passar fins a 15 anys en una presó russa, per això no hem de parar de fer-los costat no només a ells, sinó a casa nostra, el planeta Terra.

Helena

Hace unas semanas colgué una foto en el facebook con un texto que decía:

“¿SIRENA O BALLENA?
Estimados señores: las ballenas están siempre rodeadas de amigos (delfines, focas, humanos curiosos), tienen una vida sexual muy activa y crían a sus pequeños con mucho cariño. Se divierten como locas con los delfines y comen gambas hasta empacharse. Nadan todo el día y viajan hasta lugares fantásticos como la Patagonia, el mar de Barens o las barreras coralinas de Polinesia. Cantan estupendamente y algunas veces hasta graban CDs. Son animales impresionantes y muy queridos, a los que se defiende y admira en todo el mundo.
Las sirenas no existen. Pero si existieran harían cola en la consulta del psicólogo debido a un problema de desdoblamiento de la personalidad, ¿mujer o pescado? No tendrían vida sexual y no podrían tener hijos. Serian graciosas, es cierto, pero solitarias y tristes. Y además, ¿quien querría a su lado una chica que huele a pescado? Sin lugar a dudas, yo prefiero ser una ballena. En una época en la que los medios de comunicación nos meten en la cabeza que solo las delgadas son bellas.”

Este texto, no sé cuanta gente se lo leyó, pero las personas que lo hicieron seguramente reflexionaron un poco sobre el tema. Siempre juzgamos a la una persona por su apariencia, y no deberíamos decir nada de nadie solo por cómo es físicamente, porque quizás esa persona sea un grandioso amigo. Así que, ¿por qué no intentarlo? ¿por qué no dejar de conocer a las personas con los ojos y empezar a conocerlas con el corazón?

Judith

On vas quan et mors? Què sents? Què passa amb l’ànima en cas de que existeixi? Aquestes són les preguntes més freqüents que es formula la gent al tractar aquest tema. He de dir que la mort és tan misteriosa, tant que ningú viu ho pot saber amb exactitud tots els seus aspectes. Jo també m’he fet aquestes preguntes i al llarg de la vida que porto he anat descobrint coses al respecte, tot i així és molt confús.

El juliol de 2006 va morir una persona molt propera a mi, la meva mare. Jo només tenia 9 anys; això va ser un cop molt dur a la meva vida, ja podeu imaginar-vos-ho. La meva germana va caure en depressió durant molt de temps i va tenir problemes amb el meu pare; i jo, jo estava destrossat. El meu padrí diu que ella sempre em faria companyia, que sempre estarà amb mi i amb tots, però jo no ho veia ni ho veig. Potser és degut a la mentalitat científica que tinc. Per superar-ho vaig necessitar dos anys, sense ajuda. El meu pare volia posar-me un psicòleg, deia que ho necessitava, que no podia fer-ho sol. M’hi vaig negar; sempre he denegat l’ajuda de altres persones en aquest aspecte. La meva germana si que va necessitar-ho. Així doncs jo vaig superar-ho sol i ho vaig aconseguir. No tothom pot fer-ho, de fet  vaig portar-ho tot molt bé.

Segons el meu punt de vista la mort té una importància vital tan gran com la vida mateixa. Es tan natural viure com morir. No obstant, sempre queden els misteris com: on estan les persones que moren? O bé: perquè havia de morir aquella persona? La religió té les seves respostes pròpies i moltes vegades s’associa al destí, però això ja és un altre tema que ja tindrem ocasió de parlar.

Marcel

Des de ben petita volia tenir una mascota, però els meus pares no em deixaven; deien que no era prou responsable. A mesura que van passar els anys, em van donar un vot de confiança i em van comprar un gos, en Son. Ja fan dos anys que el tinc, i amb el temps, m’he adonat que cada cop m’agraden més els animals. Per aquest motiu, he decidit que vull estudiar veterinària.

Pel que m’he informat i el que m’han dit, és una carrera bastant difícil, per no dir una de les més complicades que hi ha. S’ha d’estudiar durant uns cinc anys i treure bones notes. Això em comportarà fer molts sacrificis en la meva vida personal, però sé que al llarg del temps em donarà un bon resultat, i podré portar la vida que vulgui.

Per mi, aquesta carrera té un gran defecte: veure patir els animals. Si un gat s’ha dislocat la pota, haver-li de posar al seu lloc; si un gos és atropellat, veure totes les ferides que té i curar-li; si un ocell té un tumor al cap, haver de treure-li… Però, possiblement, la feina més dura sigui sacrificar un animal per tal que no pateixi.

La meva elecció sobre estudiar veterinària, crec que és la correcta i la que em farà més feliç.

Mireia

Cada dia, quan sona l’últim timbre a l’institut, agafo la motxilla i me’n vaig a dinar i descansar, sovint a casa dels meus avis i a vegades a casa meva. Un cop he acabat de dinar i he descansat, és hora de posar-se a estudiar, però no és tan fàcil.

Hi ha dies que ens han posat molts deures, i els començo a fer, però al cap de dos o tres quarts d’hora ja me’n he fartat, i potser en el camí de l’habitació al lavabo ja he trobat una distracció que m’ocupa un quart d’hora, dos, tres, o tota la tarda. I què passa amb aquests deures? Doncs que queden sense acabar potser fins a la nit, o fins l’endemà al matí, o si no, sense acabar. I si en lloc de fer deures he d’estudiar per un examen, passa el mateix, amb l’única diferència que el resultat final és pitjor ja que em costa un examen o fins i tot un trimestre.

La solució que sempre m’ofereixen davant d’aquest problema és, per exemple, estudiar amb antelació als examens, i més d’un cop se m’ha passat pel cap de provar-ho però m’ha acabat passant el mateix que en aquelles tardes de molts deures o de llargs examens, i he pensat: Bé ja estudiaré quan toqui. Però després m’acaba passant factura.

I és que, en la meva opinió, he abusat tant d’aquests mals hàbits, que ara que m’interessa abandonar-los, em trobo amb que els tinc tant gravats al meu cervell que se’m fa pràcticament impossible de deixar-los d’una vegada per totes.

He de dir que no és la primera vegada que faig aquesta mateixa reflexió, és més, cada cop que ve una mala nota els meus pares i jo mateix m’insisteixo en canviar-ho, peró quasi mai m’ha acabat servint de gaire, simplement m’ha fet entendre millor la meva situació. Clar que intentaré que aquest cop sigui més efectiu que els altres.

Per acabar voldria aclarir que res del que he escrit ho vull utilitzar per exculpar-me dels problemes acadèmics que pugui tenir i dir a la gent que li passa igual que a mi, que aquesta actitud ja no ens serveix per a aprovar, i que hem de deixar enrere aquests costums i centrar-nos tant aviat com sigui possible.

Lluís

Vaig seure a l’escriptori de la meva habitació com cada tarda per posar-me a fer els deures de la setmana, però primer de tot, com de costum, vaig mirar per la finestra mentre pensava per dins en tot allò que m’envoltava.

A l’altra banda del carrer hi ha un seguit de cases adossades que són el primer que veig al mirar a través del vidre, però un petit detall em va cridar l’atenció. En una de les finestres d’una de les cases del carrer oposat hi descansava un gat gris, atrapat entre dos vidres en aquell petit espai, contemplant la vida humana des d’aquell punt alt.

A partir d’aquell dia vaig mirar sempre amb curiositat si em trobaria  aquell gat gris allà quiet com un estaquirot. Dia rere dia me’l trobava, fins que un dia una pregunta va començar a perseguir-me cada vegada que el veia: és real? Hi havia la possibilitat que fos un simple gat de peluix que donava pas a l’habitació d’una nena, o que no estigués atrapat simplement es posés allà per gust mentre veia el paisatge, o que no es mogués del lloc i passés dia i nit sense moure’s esperant menjar i aigua del seu amo… Mil coses se’m van passar pel cap en un instant, el més probable és que cap d’elles sigui la correcta. Tot i així, segueixo asseguda al meu escriptori, esperant algun moviment d’aquell maleït gat.

Carla

Sempre m’he sentit diferent a la resta, i al contrari del que es diu, no sempre m’he trobat satisfet amb això, no estic descontent ni amb el que soc, ni com soc, ni com penso, vesteixo o visc, ni com semblo per fora o per dins, estic descontent per com la majoria de gent em veu, per ells ser diferent en alguns aspectes es sinònim de ser pitjor.

Quan jo dic “doncs jo penso que val més sobreposar la felicitat dels altres a la teva pròpia” o “trobar un amic es fàcil, trobar una bona persona es difícil” la gent em mira amb cara rara. I quan dic “sí, tinc un problema ossi de hiperflexibilitat a les cames” mes lluny de que la gent ho accepti tinc la sensació que s’en riu. La gent pensa que he viscut una vida plena, en certa manera es així: plena de terror, plena d’inseguretats, plena de amargor, dolor que dia a dia m’esforço per no treure.

La gent pensa que riure molt es ser feliç, jo ric per no plorar, no mostro aquesta faceta meva per una raó, no vull provocar dolor a la gent a la que realment caic bé, de fet, soc incapaç de crear qualsevol tipus de dolor i quan ho faig per error ho recordo durant anys, i no me’n sento orgullós. Prefereixo guardar-me el dolor que mostrar-lo a gent que aprecio, no vull preocupar-los. Doncs, llavors, per que escric això? No ho sé. suposo que alguna cosa dintre meu crida.

Sempre m’he imaginat com seria un jo normal, algú que la gent veiés com un igual, algú que pugui anar pel carrer o llocs coberts sense burles, sense insults, sense violència, tinc una vida mes difícil del que la gent pensa. I a això responc: jo seria incapaç de fer que algú es senti tan similar a una merda com la resta de persones m’ho han fet sentir a mi, jo no sóc un d’ells, és per això que la pregunta no es  “qui soc?”, la pregunta es “què sóc?”

Una cosa que m’agrada de mí?  continuo dia a dia trobant forçes per continuar rient.

Firmat: Nil

Sóc a quart de l’ESO i quan acabi aquest curs, haig de decidir què fer, és a dir, si faig móduls o bé batxillerat.

He escollit l’itinerari tecnològic, que era el que em cridava més l’atenció, però en aquestes tres setmanas estic canviant d’opinió, ja que no m’acaba d’agradar gaire. Per saber què vull fer, ho decidiré a partir de com m’ensurti aquest curs; si trec bones notes, entre sisos i sets, passaré a batxillerat, però si no, seria preferible anar a móduls, ja que si trec menys d’un sis a les asignatures, voldrà dir que a batxillerat segurament no m’anirà molt bé. Per les meves observacions d’aquests últims dies, han sigut una mica dolentes, ja que han estat més díficils del que em pensava, i trobo que encara no m’he adaptat del tot. Però estic agafant el ritme.

En conclusió el que trec d’aquest raonament, és que ara mateix no tinc cap idea sobre el meu futur i del que faré, encara que els meus familiars diguin que encara sóc massa jove, però en veritat nomès tinc aquest any per decidir, i espero trobar-hi la solució.

Pablo

El dia 28 de juny de 2013 va ser, possiblement, el pitjor dia de la meva vida. A la meva mare li va agafar un mal de cap molt fort que al cap de res es va saber que era un derrame cerebral bastant important.

Abans de saber-ho els meus pares van marxar a l’hospital i vaig dormir sola a casa. Al dia següent em vaig aixecar sense fer soroll per no despertar a la meva mare que pensava que estava dormint a la seva habitació. Va passar una estona i el meu pare em va trucar, tenia una veu molt fina i dèbil, em va dir que la meva mare esta a la UCI de l’hospital universitari Germans Trias i Pujol esperant una operació per poder evitar més pèrdua de sang al Cervell.

En aquell moment em vaig sentir impotent i també espantada. Mai havia sentit a parlar d’aquesta cosa tan estranya per mi i per tant tenia por, por a no poder veure més a la meva mare, a no poder abraçar-la i estimar-la tant com ho havia fet fins aquell moment. Però el que més vaig sentir va ser incertesa, no sabia si la operació o simplement la recuperació d’un cop tant fort sortiria bé o no, si la meva mare tornaria a casa igual que quan va sortir o si simplement no hi tornaria.

Vaig passar un estiu prou dur a causa de que la meva mare va trigar bastant en recuperar-se però ho va fer, va sortir endavant i amb un 15% de possibilitats de quedar perfectament igual que va començar se’n va en sortir.

Aquest gran fet m’ha fet pensar en aquest dia dia, en les petites baralles contínues amb ella, aquells moments en que tens ganes de que et deixi per sempre perquè se’t fa pesada… i m’he adonat que entre la vida i la mort hi ha molt poc i per tant que hem d’aprofitar tots els moments al màxim amb aquelles persones que de veritat estimem perquè en un dia, una tarda o tan sols en un segon tot pot canviar per sempre.

Laia

Tengo un amigo que no sé qué hacer con él. Se llama Marc, es de piel bastante moreno, aunque no le guste nada la playa, este verano se ha puesto bastante moreno. Es más alto que yo, pero reconozco que no hace falta ser muy alto para superar mi altura. Tiene unos ojos medio marrones medio verdes, son preciosos, que envidia le tengo. Es muy buena persona, me atrevo a decir que una de las mejores personas de las que he conocido en mis 16 años. Tiene la personalidad mas extraña y divertida que conozco, no se como se lo monta que cada vez que nos vemos una tarde a la hora de irme me voy con un dolor de barriga de reírme impresionante, es el mejor.

Solo hace seis meses que nos conocemos, la verdad se que no es mucho tiempo a su lado pero inexplicablemente ha hecho que en estos momentos este yo delante de un ordenador escribiendo de él, cosa que no hago ni para mis amigas, siempre le digo que para mi no es uno más y que lo quiero mucho, él no me cree y dice que me quiere más y empiezan las peleas tontas. Nos queremos tanto que nos enfadamos por pequeñas cosas y no nos damos cuenta de que perdemos el tiempo peleándonos y dejándonos de hablar en vez de aprovecharlo para vernos un rato y reír.

Nuestra amistad es un sin vivir agradable y molesto a la vez, su forma de hablar, de ver las cosas, de afrontar los problemas es diferente al resto. No me he acostumbrado mucho a nuestra típica y graciosa rutina. Os explicare en que consiste: trata de estar unos días muy bien, quedar, reírnos, hablarnos a todas horas, ir a sitios juntos, hacernos bromas y otras muchas cosas más y en un momento determinado enfadarnos por cualquier tontería, como he comentado antes. Vais a pensar, que amistad tan rara tienen estos dos, si te soy sincera un poco si, pero como dice el refrán Cada loco con su tema.

Para sacar algo en concreto, cada amistad es un mundo diferente, pienso que sin peleas y reconciliaciones de amigos es un poco aburrida. Siempre va bien tener amigos distintos.

Te quiero Marc

Emma.

Sempre he sigut molt addicte a tot el tema de consoles i li he dedicat molt de temps, inclús massa. Per això aquest estiu he decidit canviar una mica l’estratègia i n’estic totalment satisfet.  Aquest any m’he mentalitzat que passaria menys hores davant de la tele i passaria més estona amb els amics i així ha sigut! Es poden fer moltes més coses del que pensem, des d’anar al cinema, fins anar a Barcelona per canviar una mica d’ambient o bé anar a fer un partidet de futbol al poliesportiu d’aquí Vilassar. M’ho he passat tan bé aquest estiu que m’havia oblidat per complet que tenia una consola a la qual abans li havia dedicat tant del meu temps. No he parat ni un dia per casa! De fet l’any passat els meus pares es queixaven perquè estava tot el dia “viciat” a la consola, aquest any al revés, que perquè no estava mai a casa i que no havia de sortir tant, però que hi farem… Qui em coneix no ho hauria dit mai que faria un canvi tan radical. He fet de tot! Que si vaig al cinema, que si quedar a les nits per donar una volta i parlar amb els amics, jugar a futbol, anar a la platja o piscina a refrescar-nos una estona… Increïble!

Per què escric això? Per un motiu ben simple, perquè no passeu més estona a casa i us animeu més a sortir al carrer amb els amics. Proveu-ho no us en penedireu!

Ricki

Tal con va ocórrer amb la connexió a internet, actualment els mòbils intel·ligents, i més concretament l’aplicació de comunicació instantània Whatsapp, s’han convertit en una eina gairebé indispensable per a la vida pràctica d’una persona. Aquí és on entro jo. Un individu plantat davant d’una multitud, una ovella negra, bé tampoc ens passem, el cas és que no tinc Whatsapp.

Fins fa ben poc no m’importava gens. Però recentment vaig descobrir que això tenia una dimensió molt més gran del que esperava. El cas ens porta a divendres 4 d’octubre, cap a les 11:50 a la classe de física. En Manel, el professor, va tenir la idea de crear un grup d’aquesta aplicació per a la classe. Fins aquí tot bé. En Manel va donar permís perquè tothom alliberés els seus brillants smartphones i s’apuntessin al grup. Jo, aliè al que succeïa al meu voltant, vaig seguir completant la formula del moviment rectilini accelerat que em mantenia. Fins que en Sergi, el meu company d’armes a física, va deixar anar: “En Narcís no té Whatsapp”. Llavors vaig observar les cares de tota la classe girant-se cap a mi amb cara de sorpresa, i en Manel va dir: Tranquil, ja arribarà el moment”.

La veritat és que aquell comentari em va sonar al que se li dóna a algú amb una malaltia terminal. Mireu, jo no sé si pensar que sóc un malalt terminal, o bé un acèrrim supervivent en una apocalipsi zombi interconnectada, el temps ho dirà.

 Narcís

Mentira, una palabra que recurrentemente en mi vida estos últimos días, recordando las cosas que se vivieron entorno a una persona que fue la más importante en un largo periodo de tiempo, las canciones que acompañaron su despedida cuando decidió decir adiós, esa canción con la que lloré abiertamente en la sala de un cine, es la misma canción que hoy me acompaña, pero existe una diferencia.

Recuerdo aquella noche se sentía muy dentro, que lastimaba hasta los huesos de tanta tristeza que provocaba, los ojos llenos de recuerdos y llenos de silencios, el alma llena de ausencia y desesperación por esperar y extrañar a alguien que claramente no quiso quedarse, pero hoy después de unos meses de esa ultima ocasión, aquí estoy escuchándola de nuevo y me doy cuenta que, aún está llena de sentimientos pero diferente, escucho las palabras, y ahora no son las palabras aquellas que lograban tanta tristeza, digamos que es una etapa superada, como cuando regresas a un lugar solo para probarte a ti mismo que ya lo olvidaste, es por eso que elegí esta canción, para escribir, solo para darme cuenta que ahora puedo escucharla y puedo recordar al causante de aquellas lagrimas y ahora no sucede nada más.

Hablando de mentiras, tengo la opinión de que cuando te pasa algo, las cosas, los lugares, las canciones te recuerdan en repetidamente estas situaciones, así que algo relacionado con la mentira. Si Algo de lo que dijo fue real, ahora no lo sé, lo único que puedo pensar es que yo conviví con el chico, que dejó tantas enseñanzas en mi vida, tal vez apareció en el momento adecuado y duró el adecuado. Y aún cuando Las personas mienten puedo darme cuenta, que su mentira fue una gran parte de mi verdad, no hay raza, ni pueblo, ni nación que haya sido capaz de vivir sin mentiras.

Andrea

Eren les 7 de la tarda del dimecres 25 de setembre. Estava fent classe de ballet quan en mig d’un exercici vaig perdre totalment l’equilibri. Quan vaig obrir els ulls em vaig espantar molt. Estava asseguda a terra i vaig veure que la ròtula de la meva cama dreta ja no estava al seu lloc. Se m’havia descol·locat!!!! Mentre les meves companyes em donaven conversació la professora trucava a l’ambulància i a la meva mare. En mitja hora ja estava dins l’ambulància.

Vam arribar a l’hospital de Mataró a les 8 i vam entrar a urgències. En aquell moment em vaig sentir com si estiguessin rodant una pel·lícula ja que era la típica escena que veus la llitera corrent per els passadissos i la gent apartant-se del camí. Em van trobar un box buit, em van estirar en una llitera i vaig intentar assimilar tot el que havia passat. Després va aparèixer una doctora que em va agafar la ròtula i, a poc a poc, me la va posar al seu lloc. Passats uns 10 minuts, va entrar un home i em va portar a fer unes radiografies. Vaig tornar al box i em van dir que havia sigut una luxació de ròtula neta, sense cap fissura i que això es recuperava ràpid. El següent pas era immobilitzar-me la cama. Em van posar guix al darrere la cama i com 6 capes de benes a sobre. A continuació,  les infermeres em van dir que hauria de portar el guix durant una setmana.

He de reconèixer que el meu vestuari era un tema de conversació entre els metges ja que anava amb un mallot negre, unes mitges que m’havien trencat els de l’ambulància,  una sabatilla de ballet al peu esquerrera ja que l’altre me l’havien tret i el monyo tot desfet.

Els dies a casa es feien eterns ja que no podia fer gairebé res. Ja estava farta de les crosses i del guix. Aquest dijous vaig anar a el traumatòleg i per fi em van treure el guix i me’l van substituir per una genollera. Ara estic més animada perquè ja puc doblegar una mica el genoll dret però encara he de portar les crosses. Sé que hauré de fer una mica de recuperació per a recuperar múscul i perquè la meva cama torni a ser com abans, però al cap i a la fi, estic contenta perquè dintre de poc podré tornar a fer vida normal.

Cristina

Fa un parell d’anys vaig anar de vacances a El Toro un poblet de Castelló, a la Comunitat Valenciana. Jo tenia moltes ganes d’anar-hi perquè el meu avi me’n parlava molt i tenia curiositat per veure on s’havia criat i on havia viscut la seva joventut, el meu avi Josep.

En arribar al poble, em va sorprendre que bàsicament era un carrer principal i poca cosa més. Era molt petit. La majoria de gent era gran i hi havia tan pocs nens que anaven tots a la mateixa classe, encara que fossin de diferents edats, el que ells anomenen escola rural. Quan acabaven la primària se n’anaven a estudiar interns de dilluns a divendres a Terol. No hi havia piscina, ni poliesportiu, només un camp de futbol de sorra… La majoria de gent que trobaves pel carrer era gran, només es veia jovent els caps de setmana.

El que més em va agradar va ser que era un poble molt acollidor, tothom es coneixia i malgrat que fa tants anys que el meu avi viu a Catalunya, encara el coneixen. Anàvem passejant pel carrer i el cridaven per fer una cervesa o una partida a cartes o de dòmino, donava la sensació que no havia passat el temps per a tots plegats.

Allà em vaig adonar de què per a ells el més important és la família, esperant amb candeletes que arribin les vacances d’estiu, la Setmana Santa o Nadal per retrobar-se amb els seus familiars i amics que treballen i viuen sobretot a València i a Barcelona i mentrestant, els veïns es cuiden uns als altres com si es tractés d’una gran família.

Eva

Aquest any m’he tornat a canviar d’escola. La veritat és que ja han estat dues les vegades que m’he canviat d’escola: la primera va ser quan estava a tercer de primària, que vaig haver d’anar-me a una altra escola, per poder tenir més punts per entrar a un institut on al final m’he hagut d’anar just abans d’acabar l’ ESO.
La primera vegada que em vaig canviar d’escola tenia nou anys i com encara era un nen no em vaig capficar gaire i com que ja tenia algun conegut a la nova escola, no vaig començar gens avergonyit.
Arribar a un lloc desconegut és estrany, ja que com que no coneixes a ningú i tens vergonya és bastant complicat fer amics, però et pot sorprendre amb la velocitat que t’acabes adaptant, i sobretot si la gent que t’envolta és tan càlida com la d’aquest institut.

Guillem

La publicitat és molt enganyosa. Diuen i fan qualsevol cosa per vendre el producte que s’està anunciant.

Per exemple, si et volen vendre una coca-cola, la sensació que diuen que et dóna és la felicitat, però si beus una coca-cola no seràs feliç per aquest fet.

En un anunci fan servir la imatge, fins i tot fan servir les imatges subliminars, que avui en dia està prohibit, encara que ho segueixen fent però d’altres formes.

Per cada anunci el seu escenari és diferent i el canviant perquè arribi a qualsevol públic.

Tots els anuncis o gairebé tots són enganyosos, si tu et menges un màgnum no et transportara a altres èpoques o llocs, si tu arribes a casa tal com arriben les persones que surten als anuncis de roba, no estiguis tranquil perquè la teva mare si et veu així de brut, no somriurà.
No creieu?

Àfrica

Allò que ens ha de passar, d’aquí uns segons, hores , dies o anys. A vegades el triem, però d’altres és inevitable. Potser les coses ens passen per una raó, podria ser que el nostre destí ja estigués predestinat. Però qui sap.  Això és el que creien els grecs. Segons ells no podies fugir del teu destí. Les històries en que intentaven fugir-ne, eren les tragèdies.

Però ara, estem en aquella edat de trànsit d’un passat infantil a un futur adult. Ara tot són preguntes sobre el nostre avenir: Què estudiaràs? De què treballaràs? Què faràs amb la teva vida? Tothom ho pregunta. I jo no sé quina resposta donar a tants interrogants. Primerament et fan triar entre lletres, ciències o tecnologia. Un cop tries un, es divideixen en moltes més branques. Faràs alguna carrera? Quina? N’hi ha tantes! Que si biologia, magisteri, enginyeries, programació, telecomunicacions, …. I finalment, la feina.  Un dia vull ser cirurgiana (cardiòloga, traumatòloga, dermatòloga,…?), l’endemà enginyera (aeronàutica, industrial, de ponts i camins…?) i el dia següent física (o potser millor química?). I el pitjor de tot, quan et decideixes més o menys per una i et diuen: vols dir que té gaire sortida? No ho sé jo!

Segurament sabria de que m’agradaria treballar si estudies sobre tot. Després tindria coneixements suficients per saber que m’agrada o que no. Però com que això es gairebé impossible (per no dir totalment), em conformaré arriscant-me. Tal com deien a un anunci, si t’arrisques fins a les darreres conseqüències potser, i només potser, arribis a ser qui ets. I és que a vegades, estem tan preocupats pensant en el futur que casi ni vivim el present.

Aina Ros Alsina

Últimament me n’estic adonant que ens estem fent grans. I no és que no m’agradi fer-me gran, però a vegades es fastigós.

Sembla que va ser ahir quan anàvem a la llar d’infants. I de cop i sobte com en un tancar d’ulls ja som a 4t ESO. Ja hem de començar a decidir el nostre futur, cap a on volem caminar, quin camí volem agafar i tot això no m’agrada gens. Sota el meu punt de vista no em vull fer gran, tothom t’exigeix més, el pares, els professors. I tampoc no m’agrada gens això de haver de triar, penso que nosaltres encara som petits, i alguna vegada em ronda pel cap la idea de què passarà si m’equivoco escollint batxillerat o escollint la carrera.

En conclusió no m’agrada fer-me gran, el que abans eren coses senzilles cada cop es compliquen més, però suposo que aquesta és la gràcia de la vida.

Jesús

Us heu parat mai a pensar què seria un món sense música? Jo sempre he pensat que un món sense música seria avorrit, no tindria emoció i estaria ple de tristesa. La música són sentiments, expressions, maneres de pensar i de viure la vida. Avui en dia tot té música, les botigues de roba, els anuncis de la televisió, qualsevol programa de ràdio…
La música és tot un món. Hi ha diferents estils de música: blues, rock, pop, hip-hop, reagge, música electrònica… i tots són completament diferents.

Sembla mentida com en 3 minuts, una cançó et pot despertar tantes emocions, com et pot fer sentir de tantes maneres diferents. La música serveix per ballar-la, escoltar-la, disfrutar-la, entendre-la o simplement reflexionar.
Mireu, jo faig patinatge, i ballo música clàssica majoritàriament. No es poden ballar músiques que tinguin lletra, i us asseguro que si balles una música lenta que t’agradi, els braços i el cos se’t mouen sols. No fan falta coreografies perquè improvises, et sents lliure.

Anna

What’s app, facebook, twiter, etc.. Avui en dia tenim tota mena de programes que no sabem controlar.

Relament el perill que nosaltres imaginem que podem tenir no està només davant nostre, però això només amb anys, experiència i sobretot responsabilitat podem arribar a aquesta conclusió.

La clau de tot aquest perill és que nosaltres no som conscients que quant una cosa ja està enviada o penjada, immediatament perdem el control d’aquella informació.

I una cosa que no s’ha d’oblidar és que està també molt de moda tenir converses per facebook amb gent que no coneixes, i això si que és el perill real. Perquè tu només pots veure les fotografies i el que t’escriu però ja està; no pots veure com és en realitat, si té 50 anys i aparenta 15, si és noi i aparenta ser una noia, si és noia i aparenta ser un noi…

La tecnologia pot facilitar, millorar o en el cas contrari, destruir la vida de moltes persones; només cal que se’n faci un bon ús.

Alejandra

Fa dos o tres anys els meus pares em van dir que m’enviarien un temps a Anglaterra per millorar i controlar més l’anglès. Jo sempre ho negava, no me’n volia anar i estar allunyada de la meva família perquè pensava que em sentiria sola i sense l’ajuda de ningú, hora d’espavilar-se.

Ara el meu pensament sobre això ha canviat. Fa un any que he començat a anar a una acadèmia d’anglès i ara controlo millor l’idioma. Costa combinar els estudis amb l’anglès, però la majoria de vegades me’n acabo ensortint.

A l’estiu de l’any que ve m’agradaria anar a Anglaterra o als Estats Units, ja que és l’idioma en que es comuniquen la majoria dels turistes quan van de visita. Tinc amigues que cada estiu se’n van de colònies a l’estranger i s’ho passen la mar de bé, així que per què no intentar-ho?

Aquest canvi d’opinió se’m va passar pel cap quan vaig veure que gent coneguda se n’anava o se’n va a l’estranger a estudiar o a treballar, sigui on sigui.

Després d’acabar els estudis, possiblement no hi hagi feina enlloc, i una de les possibilitats sigui anar a treballar a un altre país.

Alba

Yo no sé sobre qué escribir, no tengo un tema concreto, he pensado mucho y no se me ocurren ideas o más bien no sé cómo plasmarlas.

Tengo 16 años, hago cuarto de la ESO, soy nueva en el instituto, he repetido primero, y sí , lo reconozco, podéis pensar que repetir el primer curso de secundaria es de ser tonta o, como lo llamáis, de ser ”cortita”. La verdad es que mi fuerte no es estudiar, no lo era, soy una adolescente y muchas veces he pensado que estoy en una edad difícil, de cometer mil y un errores, de tropezar con la misma piedra una vez tras otra y de salir con chicos. Nunca me paré a pensar qué sería de mi futuro.

Un día, me paré a pensar, después de muchas charlas que me daban mis padres sobre qué seria de mi vida, de mi futuro, en que si no me ponía las pilas no sería nadie. Hoy vuelvo a pensar en el tema, en todo lo que me han estado diciendo mis padres todos estos años, después de tanto tiempo… Y me doy cuenta que todo ha cambiado, que he pasado de ser una ”rebelde” a ponerme a estudiar y a sacar notas decentes, a rectificar todos mis errores y a tener segundas oportunidades en muchas cosas y aspectos, empezar a tener una relación seria con una persona maravillosa y a aprender realmente qué es querer a una persona.

Con este escrito no digo que los cambios sean inmediatos, pero si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar muchas cosas. Hay gente que dice que las personas no cambian, yo digo todo lo contrario, todo el mundo si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar, si no, miradme a mi.

Blanca

Vaig començar a jugar a bàsquet al Vilassar de Dalt quan tenia vuit anys. M’hi vaig apuntar per tal de practicar un esport i estar amb les amigues no per res més, ja que m’havia cansat de natació. Aquell any era el primer per quasi totes les nenes. Jo i com totes les jugadores els primers dies d’entrenament anàvem una mica perdudes, però a mida que passaven els dies anàvem millorant. Jugavem els dissabtes i els pares ens acompanyaven a tots els partits, i ens donaven suport, sempre animant. Hi ha hagut moments per tot: tristos, alegres, derrotes, victòries…

Ja feia sis que jugava a bàsquet, totes les jugadores havíem passat moments bons i dolents juntes però ja ens fèiem grans, i no estàvem tan pendents d’aquest esport, per culpa dels estudis, començavavem a faltar als entrenaments per estudiar o per qualsevol cosa, i les jugadores s’anaven desapuntant.

Aquesta temporada ja seria el seté any que jugaria al Vilassar, però finalment ho he deixat, els entrenadors es cansaven de nosaltres, cada cop érem menys jugadores i ja es feia molt pesat anar als partits amb cinc jugadores i havia de dedicar més temps als estudis. M’ha fet pena deixar-ho, però sé que les coses m’aniran molt millor. No m’emporto un mal record d’aquest esport.

Carla

Un dia de la festa major d’aquest any, en Jaume, un amic, es va trobar una pila de revistes “Muy interesante” i vaig agafar una de l’any 1985 per mirar el que pensaven en aquella època.
Quan la vaig començar a llegir, vaig veure que hi havia un test sobre com es pensava que seria l’any 2000 i al final es donaven les respostes que havia escollit l’Arthur C. Clarke, un científic.
Hi havia preguntes que ara poden sonar molt ridícules, i esmentaven molts cops una mena de drogues de rejoveniment.

Una de les preguntes era: en quin any creus que l’home del carrer serà capaç de conduir un vehícle espacial?
El científic va contestar que els podríem conduir a l’any 1997, estem al 2013 i encara no els conduïm.
També pensava que l’efecte hivernacle no causaria cap dany en els darrers 40 anys, segons l’Arthur, estaríem vivint a la lluna l’any 2019 i al segle XXI una aula típica seria: un grup d’alumnes en una classe escoltant a un ordinador o a un robot.

No entenc com podien pensar que en 15 anys canviarien tant les coses.
Encara que algunes respostes eren molt absurdes, el científic, sorprenentment, va encertar en unes altres, com per exemple, va encertar en quina seria la població a l’any 2000.

Marta