LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

2 d’abril del 2016. La meva família Irlandesa i una amiga meva que es diu Sarah tornàvem a casa després d’un cap de setmana a West Cork, un poble petit on teniem una casa davant l’oceà Atlàntic.

Vam arribar a quarts de vuit i com que estava molt cansada me’n vaig anar ràpidament a la meva habitació per descansar. Passat un quart d’hora, la meva mare Irlandesa em va preguntar si volia acompanyar al Tom i a la Zoey (el meu pare i germana Irlandesos) a deixar a la Sarah a casa el seu pare: el Peter. Al principi no hi volia anar però, al final, la Zoey em va convèncer i els vaig  acompanyar.

Vam passar per camps verds i boscos increïbles i finalment vam arribar a casa el Peter. Ens va sorprendre la porta entre-oberta i els objectes personals del Peter amuntegats sobre la taula central. Després de cinc minuts de buscar per la casa vam comprendre que no hi era i vam agafar el cotxe per buscar per la carretera. Durant el breu trajecte sonava la cançó “Chasing Rubies” de Hudson Taylor repetidament.

Vam fer un bon tros de camí i no el trobàvem així que vam tornar a la casa i la Sarah va trucar a tots els seus germans per informar-los de la situació. Passada mitja hora de preguntar pel veïnat sense èxit va venir la germana gran de la Sarah: la Rebecca. Jo no em podia treure del cap la cançó i no parava de taral·larejar-la. El Tom i la Zoey  van tornar a marxar amb el cotxe per buscar altre cop i la Rebecca, la Sarah i jo ens vam quedar per si ell tornava.

Estàvem les tres assegudes al sofà esperant quan se’m va ocórrer la idea de que potser estava al garatge treballant així que la Rebecca va anar a revisar. A partir del instant en que va obrir el garatge tot va passar a càmera lenta. És una sensació estranya d’explicar, però crec que la paraula que millor descriu com em sentia es bloqueig. No podia pensar, em vaig quedar quieta mirant a un punt inconcret durant durant dos minuts mentre les germanes cridaven espantades en aquell menjador convencional.

Sentia la cançó tot i que no estava sonant mentre acceptava el que estava passant. Quan vaig recobrar la consciència el primer que em va venir al cap és que havia de trucar a la policia tot i no saber el que havia passat. Vaig agafar el telèfon fix  i vaig marcar el 112 ràpidament. Una veu d’home greu i ronca em va atendre intentant que li expliques el que estava passant, però em vaig veure tant incapaç que vaig penjar el telèfon i em vaig posar a plorar sense saber exactament per quin motiu.

La cançó ressonava al meu cap, fins i tot em marejava de tant que se m’havia enganxat. Em vaig asseure al terra fred poc pendent de les germanes que encara cridaven desesperades i vaig intentar calmar-me cantant la cançó mentre somicava.

Cinc minuts després van arribar el Tom i la Zoey i una veïna em va allunyar de la casa fent-me preguntes sobre el que havia passat, va ser llavors quan ho vaig entendre: les tisores, escales portables, crits. Tot semblava tenir sentit. El Peter s’havia suïcidat. Quan ho vaig assimilar em vaig començar a sentir confusa, sola i enfadada. Enfadada amb mi. Enfadada amb el món.

Fa un any d’això i encara quan escolto “Chasing Rubies” retornen les sensacions que vaig viure aquell diumenge d’abril. Suposo que amb els anys els detalls d’aquesta història s’aniran fent més i més borrosos però, estic segura, que aquesta cançó serà especial per la resta de la meva vida.

Quan era petit, me’n recordo perfectament que pel matí obria els ulls, m’asseia al llit, col·locava tots dos peus al terra i mirava per la finestra on podia veure un home pobre i indigent que dormia davant de casa meva. Aquell home vestia amb una roba molt vella i desgastada. Els dies d’hivern era un infern per ell, ja que el vent bufava molt fort i feia molt de fred. La gent que passava pel seu costat sempre el miraven amb menyspreu i tothom parlava malament d’ell.

Un dia, quan estava a la granja del meu avi, van trucar a la porta. Ell estava preparant el dinar, però va apagar el foc i va anar a obrir la porta. Quan la va obrir, va veure el indigent que estava passant molt de fred. El meu avi es va espantar i va voler tancar la porta, però el indigent va dir:

-Bona tarda. He vingut per veure si vostè té una habitació lliure on poder allotjar-me durant aquests dies d’hivern. He estat buscant llocs on poder dormir durant molts dies, però ningú m’accepta pel meu aspecte.

Per un moment el meu avi va vacil·lar en acceptar-lo, però les seves següents paraules el van convèncer:

– Puc dormir en el terra o en la cadira, només vull dormir en un lloc calent, sense haver de passar fred.

El meu avi li va dir que tenia un llit lliure i que passés a la habitació si ho desitjava. Mentrestant, va acabar de preparar el dinar i li va oferir al indigent. Després de rentar els plats, el meu avi va anar a parlar amb aquell home. No era difícil adonar-se’n que aquell home tenia un inmens cor. Deia que abans de ser pobre, li agradava anar a pescar per mantenir als seus fills i a la seva dona, qui havia quedat invàlida per un problema en la columna. Però després de la mort de la seva dona és va quedar completament sol i sense diners per pagar les hipoteques de la casa.

Després d’una llarga conversació, l’home es va despedir i va anar a la seva habitació.

Al dia següent, vaig veure que la porta de l’habitació estava oberta, els llençols perfectament plegats i tota la granja estava ordenada i recollida.

A vegades les persones som molt injustes. Tendim a jutjar ràpidament per les aparences i la persona que ningú s’imagina capaç de fer res és la que fa accions que ningú s’imagina.

Durant els últims moments de l’Eustaquia, va decidir estar amb la seva família, l’Esteve , el seu marit i el seu fill Pepito de nomès 13 anys.

L’Eustaquia es moria d’un cancer terminal que la va agafar per sorpresa set mesos abans mentre estava a la feina. Segons els seus companys, va perdre el coneixement sense motiu aparent. Seguidament la van portar a l’hospital, on li van fer diverses prover per trobar els motius de la pèrdua de coneixement. En una d’aquestes proves, li van detectar un tumor en el cervell en fases avançades de desenvolupament.                                                                                                                                                                                 Durant aquests set mesos va tenir temps de pensar sobre les activitats que havia fet, i les que hagués volgut fer. Es va adonar que no havia aprofitat gens el seu emps sobre la terra, i va començar a pensar en els moments més feliços de la seva vida: el día que es va casar, quan va saber que estava embrassada del Pepito, aquell cap de setmana que va passar amb els amics de la universitat, però no es va enrecordar de res més.                                                                                                                                                                         En aquell moment i amb el seu últim alè li va dir al Pepito que s’apropés al llit de l’hospital. Un llit articulat, amb els llançols blancs i el nom de l’hospitat escrit per tota la tela. Estava situat a la dreta d’una habitació de dos llits, però que estaven separats per una cortina. L’Eustaquia estava conectada a aparells, els quals feien que el seu cor continués bategant i que pogués viure un instant més.

El Pepito va apropar la orella a la boca de la seva mare per poder escoltar-la millor. La mare, amb totes les forces  que va poder reunir, i va agafar la mà al seu fill i li va dir: “Vull que siguis feliç, i que aprofitis cada día al màxim, perquè mai sabràs quin serà l’últim”, aquestes van ser les últimes paraules de l’Eustaquia, que després d’haver esgotat totes les seves forces va deixar que la vida se n’anés del seu cos. Perquè sabia que estava en pau amb si mateixa i amb els que ella estimava.

En aquell hivern de 1871, la Dora i en Ferran, uns agricultors molt treballadors, s’encarregaven de les terres d’un senyor feudal. Aquestes estaven situades a les afores de Rostov, una ciutat de Russia. La feina dels grangers era la de conrear el màxim d’aliments possibles per poder guanyar alguns diners. El senyor feudal els tenia com a esclaus: els explotava i es quedava gairebé tots els guanys que obtenien de les terres.

D’altra banda, la Dora estava embarassada de set mesos i no es podia permetre treballar durant tot el dia sense parar. En veure aquesta situació, la Dora va comentar-li al Ferran la idea de marxar a la ciutat a treballar. El granger va donar llum verda a la proposta i van mudar-se a la ciutat el més aviat possible. No sabien de què viurien, però no estaven disposats a ser menyspreats i maltractats pel senyor feudal.

Van passar els mesos i la Dora va donar a llum a un nen ros, amb ulls blaus i amb un somriure grandiós. Van decidir posar-li el nom d’Eufrasi. Durant aquells mesos, van obrir una paradeta al mercat de la ciutat. Es llevaven cada dia a les cinc de la matinada i anaven fins a la plaça principal, que estava a dues hores de casa seva. En aquell mercat venien eines de cuina artesanals, alguns llegums i espardenyes fetes a mà. Van estar treballant en el mercat durant deu anys fins que un dia, quan tenien els diners suficients per poder viure tranquil·lament, van decidir comprar-li aquelles terres que havien cultivat feia tants anys al senyor feudal. L’home va acceptar amb els ulls tancats aquella proposta ja que durant tots aquells anys que havien passat, s’havia arruïnat i estava a punt de ser desnonat de la seva casa. En canvi, la Dora i el Ferran, després d’anys treballant molt dur per treure la seva família endavant, havien aconseguit guanyar bastants diners i tenien una vida molt feliç.

Un matí clar de dissabte, la Laura una noia d’uns 15 anys durant una caminada amb la seva família, va veure per un carreró un gat. Aquell gat li semblava familiar, però ella no sabia perquè, cap a mig matí la família havia de tornar a casa.

Quan tornaven cap a casa, de sobte, la Laura va sentir sorolls que cada vegada estaven més aprop d’ella. En aquell moment ella es va parar i va veure els gats que havia trobat abans al carreró, mentre ella vigilaba i jugava amb els gats, un gat en especial es va transformar en un amic seu de l’institut, que es deia Diego. Ella es va sorpendre ja que no s’imaginava que allà estaria ell, però després de tot els dos amics van estar parlant durant una bona estona fins que la família de la Laura va començar a cridar per a que marxes cap a casa.

A la tarda, la mare de la Laura li va demanar que anés a buscar verdures al rebost, perquè havien de fer el sopar. Ella estava tan tranquil·la quan de sobte va veure uns ratolins que voltaven per allà, ella va tenir un ensurt que va haver de pujar en una cadira, sort que per allà hi havien gats, però un en especial va venir a ajudar-la. Després de fer fora als ratolins, la Laura li va agraïr al gat per haver-la ajudat, el gat era el seu millor amic, en Diego.

Tots sabem que quan tens un amic sempre hi és quan el necessitem.

Des de ben petita m’ha agradat viatjar, estar envoltada de gent diferent i conèixer cultures desconegudes. Per un treball d’estudis vaig començar a plantejar-me l’opció o més aviat necessitat, de fer un viatge, però amb una finalitat, ajudar a la gent. Així doncs, vaig investigar per la xarxa fins que vaig decidir fer un voluntariat a un país en desenvolupament com l’Àfrica. Mesos més tard, em trobava en un país desconegut amb gent que no coneixia, però amb l’esperança de ser de gran ajuda. Vaig estar uns mesos a Ghana, un país situat a l’oest de l’Àfrica. Al principi, pensava que seria molt maco conèixer la seva cultura i manera de viure, però el cor se’m va encongir al veure tanta pobresa, gent sense casa, nens vivint al carrer, pares i mares sense poder tirar endavant econòmicament a la seva família… Vaig col·laborar durant un temps en la construcció d’un nou centre sanitari i també en l’excavació de pous per a que les famílies tinguessin aigua potable i s’intentés millorar el seu nivell de vida.

El problema era que aquests nens no podien fugir de la societat en la que vivien i, a diferència de nosaltres, amb poc eren feliços. Per tant, hauriem de ser més conscients del que tenim i del que podem oferir, deixar l’egoisme i aconseguir fer d’aquest món un lloc millor.

Els bons amics són aquelles persones que sempre t’acompanyen, en les bones i en les dolentes, que sempre estaran al teu costat per donar-te recolzament, i aquells que no t’abandonen. Aquest tipus d’amics són els que realment valen.

Els millors amics poden ser aquelles persones que coneixes des de fa temps, aquella gent amb la que jugaves al pati de petits, aquells amb els que sempre t’has enfadat alguna vegada per qualsevol tonteria, que sempre s’espera per arribar al col·legi o al institut, per explicar tot el que va passar ahir, o per parlar, tot i que parlin a l’aula mentre un professor està fent classe.

Són aquells que els seus pares et coneixen bé, i que sempre que al teu amic no li deixen sortir, tu “reclames” als seus pares per a que surti i feu entremaliadures o bé us quedeu a casa d’algun de vosaltres per jugar, en resum, per passar-ho bé un dia més i oblidar tot per uns instants.

Són aquells als que consideres com a família, que sempre vols estar amb ells i desitjar que aquella amistat duri per sempre, i que un mateix farà lo impossible per mantenir i complir aquest desig.

Són aquells que sempre estaran defensant-te, que si algú t’ha fet qualsevol cosa et dirà: “Qui t’ho ha fet? Amb qui tindrem que parlar per a que sàpiga que no t’ha de fer res?”.

En resum, són aquells els quals et fan riure amb qualsevol tonteria, que sempre et farà oblidar tot i que saps que sempre que estàs amb ells, ho passaràs millor que de qualsevol manera, amb aquells que parles de qualsevol cosa sabent que un secret és un secret, i són aquells, que sobretot, estimaràs.

Aquests són els amics que realment valen i els que et fan viure els dies amb un somriure d’orella a orella.

Avui us parlaré d’una de les pel·lícules més recents que he vist a la televisió i que més m’ha agradat; es tracta d’una producció que acostuma a connectar amb els adolescents i els pares d’aquests.

Al llarg de la meva vida, he vist moltíssimes pel·lícules de temàtiques variades, les quals m’han aportat tant sentiments bons com dolents, que m’han ajudat a crèixer com a persona.

La setmana passada, a classe de Francés, vam mirar ‘Erasmus’ i em va produir una emoció molt positiva, perquè em vaig posar al paper del personatge principal i vaig poder viure l’experiència en primera persona gràcies a la imaginació.

El que més em va atraure d’ella va ser el contingut general, és a dir, el fet de marxar de casa i anar a viure a un altre país per estudiar. El que vull transmetre és que en una pel·lícula de menys de dues hores vaig aconseguir fer-me a la idea del meu futur (no gaire llunyà) del qual dependrà la meva vida.

Per altre banda, crec que està orientada principalment als adolescents (sobretot uniersitaris) ja que et pots identificar amb moltes escenes i per aquest motiu pot ser que tinguis més interés en veure-la. Tot i que també crec que pot ser de gran ànsia pels que han format aquests  als adolescents i els han vist crèixer, els pares.

Des del meu punt de vista, penso que els pares l’haurien de veure, ja que els pot donar una idea de les oportunitats que poden tenir els seus fills i de les possibilitats que tenen per apendre i tenir un futur millor.

En conclusió, trobo que Erasmus et mostra els reptes i obstacles que pots trobar-te al llarg de la vida i amb la que pots passar unes agradables hores.

Fa poc, la idea de pujar en un avió m’aterroritzava completament. Notar com a poc a poc l’avió es desplaçava per la pista i com s’enlairava em posava els pèls de punta, tenia pànic a volar.

Per sort o per desgràcia, la meva escola m’havia donat l’oportunitat d’anar-me’n a l’estranger, exactament als Estats Units, amb una beca per poder passar un curs sencer al voltant d’americans, per estudiar, aprendre i viure com ells. Durant molt de temps vaig rebutjar-la, ja que sabia que per complir aquest somni, hauria d’enfrontar-me al pitjor dels meus mal somnis.
Una de les meves amigues va insistir-me molt en el fet que hi anés, que era una gran oportunitat i que no me’n penediria un cop estigués allà. Aquell consell no em va fer canviar d’opinió, perquè hem seguia desagradant la idea de viatjar molta estona tancada en un avió. No parava de pensar-hi i finalment vaig acceptar anar-hi.

Vaig deixar les pors enrere i vaig començar aquell viatge de deu mesos als Estats Units, amb una rutina, una família i una vida nova. El dia d’avui, estic convivint amb moltes persones fantàstiques que s’han fet imprescindibles per a mi. Si no hagués superat les meves pors i no hagués acceptat la beca, no hauria après de tot el que estic vivint i no hauria fet les grans amistats que tinc ara.

En Jaume un nen de 12 anys li encantava jugar a futbol, jugava a l’equip del seu barri, les àguiles negres que estava a quarta divisió, ell tenía un somni arribar a jugar a primera divisió.

Cada dia donava tot en cada entranament i en l’hora de jugar un partit. Ell i el seu equip va aconseguir pujar de categoria, podien disputar la copa comarcal. En Jaume estava molt content per lo que ell i els seus amics havian aconseguit. El dia de la copa li va tocar contra una escuadra de primera, ell pensava que algú estaria allà, observant per fitxa a futures estrelles de futbol.

En Jaume tenia moltes ganes de jugar, tot i que no passarien de ronda, ells van donar-ho tot , tot i que no van aconseguir un bon resultat (3-1) al menys ell havia marcat.

El final del matx un observador del equip contrari va estar observant, i es fa fixar en el Jaume, el va parlar amb el director de l’entitat i amb ell, en Jaume estava molt content i va dir que sí. El cap de dues setmanes va estar fitxat pel futsal Barcelona de primer divisió.

Ara el Jaume té 22 anys i és titular el futsal Barcelona ell està content amb tot l’esforç, i lo que ha aconseguit. Són molts anys d’entrenament i de esforços per aconseguir el seu objectiu: jugar a la màxima competició nacional.

El seu proper objectiu és jugar a la selecció.

Giorgio by Moroder, es una caçó del duo d’electrònica francesa Daft Punk, amb la colaboració de Giovanni Giorgio, pel seu àlbum Random Access Memories.

En aquesta, Giorgio parla sobre els seus inicis en el món de la música, de com amb una gran ambició i amb treball, va aconseguir algunes actuacions per tocar la seva música i que, en un temps, es va proposar crear un àlum amb els sons dels 50s, els 60s, els 70s i finalment un so del futur. Sense gaire idea de que fer amb aquest últim tema, va creure que seria bona ida fer servir el sintetitzador, ja que estava segur de que seria el so del futur, així que va provar, i va acabar cambiant per sempre la música “disco”.

Aquesta cançó em genera sentiments oposats, ja que la lletra m’inspira calma, com si escoltés a una persona gran explicar-me la seva juventud, i per un altre banda, el ritme m’invita a moure’m sense parar, com si em trobés al mig d’una pista de ball.

He escollit el títol de “el so del futur”, ja que es el que Giorgio volia crear quan va fer servir el sintetitzador per primera vegada.

Tot va començar en un dia normal. Ens vam anar  quatre amics i les famílies  a esquiar a França, jo i el Jan, portavem esquís i el Roger i l’Oriol anaven amb snow, durant tot el dia vam estar baixant per les pistes d’aquella estació d’esquí, passant-nos-ho molt bé i disfrutant.

Mentre  dinavem, vam arribar a la conclusió de intercanviar-nos els esquís pels snows, primer de tot, ens vam ensenyar com es feien servir, com te’ls havies de col·locar, quins moviments havies de fer i molt més.  Quan ja teníem més control sobre la neu, ens vam dirigir cap a les pistes més difícils, en la primera baixada, jo em vaig xocar contra una muntanya de neu, perquè no s’havia com frenar, em vaig fer mal a la cama, però vaig continuar. Vam estar pujant fins tard, cada cop em notava que tenia més control i molta més seguretat.                                                                               El temps havia canviat, estava refrescant i la temperatura ja havia arribat sota zero, però nosaltres volíem fer l’última baixada i tots quatre vam agafar el telecadires, just arribar a dalt, ells tres van començar a baixar, però jo vaig tenir problemes per posar-me la fixació del snow, a causa del fred s’havia congelat. Vaig intentar baixar, però no tenia la suficient seguretat de baixar sense cordar.

No podia baixar i em vaig estar una bona estona a dalt de la pista, mentre els pares estaven preocupats perquè jo no havia arribat i els altres sí. Quan portaba una estona esperant, va aparèixer un vigilant de la pista, vàrem estar parlant sobre el que m’havia passat. Al final em va agafar a “caballito”, i la taula d’snow a la mà i vam baixar fins on eren el pares. Tothom al veurem baixar es va alegrar i tot a quedat en una història per riure una estona.

La universidad 42 es gratuita, está abierta las 24 horas del día y no tiene profesores, está especializada en tecnología y se basa en la enseñanza “peer to peer”(de igual a igual) entre alumnos.

Los alumnos no tienen clases magistrales y tampoco se les supervisa, lo único que deben hacer es resolver problemas informáticos que el equipo pedagógico del centro les manda. Ellos deciden resolver estos problemas juntos y emplean todos los recursos que estén a su alcance para resolverlos. También hay empresas que les plantean problemas a los estudiantes mientras estos estudian en la universidad para que los resuelvan a cambio de dinero.

En esta universidad aceptan alumnos sin formación académica previa. En la actualidad el 40% de sus alumnos no tienen la ESO.

El objetivo de la universidad es formar alumnos sin estudios para convertirlos en desarrolladores creativos y colaborativos lo cual a la mayoría de alumnos del centro les gusta porque es algo diferente, algo que ninguna universidad antes había hecho. No tienen un horario de entrada y salida de la universidad; solo tienen una fecha límite para entregar la resolución de los problemas que les habían mandado, lo que ellos llaman “sus proyectos”.

En la universidad no hay exámenes ni un programa preestablecido pero pueden suspender un proyecto si lo intentan hacer y no lo logran y en la mayoría de los casos lo dejaran y empezaran otro distinto.

El centro recibe unas 70.000 solicitudes cada año de las que seleccionan unas cuantas. Primero los seleccionados han de superar una serie de pruebas online que consisten en juegos para evaluar su capacidad cognitiva y que según ellos “las podrías hacer aunque no supieras leer”.

Seleccionan a los 3000 mejores y estos se desplazan hasta la escuela para hacer lo que ellos autodenominan “la piscina”. Una prueba en la que deben estar durante cuatro semanas 7 días de la semana y 24 horas al día enfrentándose a desafíos informáticos en los que deben trabajar en equipo y organizarse bien, ya que nadie les dice ni cómo ni cuándo deben trabajar. Toda la responsabilidad recae sobre ellos. Aproximadamente, el 80% de los alumnos que están un año en la universidad consiguen un contrato con una empresa.

Una vez finalizada la universidad, no se les entrega ningún título ni diploma ya que la política de esta no está de acuerdo con lo que significan los títulos. Su objetivo no es que todos los alumnos sean iguales ya que creen que cada uno es diferente.

L’efecte hivernacle és un problema causat per la contaminació que produïm els humans. La terra està coberta per una capa anomenada atmosfera que deixa que el rajos solars entrin a la terra i a l’hora de sortir-ne en reté una petita part per poder mantenir la temperatura al planeta.
La capa de gasos principalment el CO2  s’acumula formant una capa que no deixa que tots els rajos solars surtin de la terra i això produeix un escalfament global que és el que anomenem efecte hivernacle.

Les consequències d’aquets són:

El temps canvia dia a dia i l’efecte hivernacle fa que augmenti progressivament aquest. El que provoca no és mes que una pujada progressiva però que la notem de calor.

Si deixem que el canvi climàtic continuï augmentant, provocaria la mort de molts animals i plantes. L’home hauria de renunciar als conreus tradicionals. Augmentarien els problemes de fam i falta d’aigua i patiríem moltes més malalties.

Si es produís el canvi climàtic, les temperatures del nostre país equivaldrien a les actuals del centre d’Àfrica.

D’altra banda, si la Terra s’escalfés, les glaceres de les muntanyes i els casquets polars es fondrien i això tindria conseqüències catastròfiques per a alguns països perquè moltes ciutats quedarien cobertes permanentment per les aigües.

Un canvi climàtic global provocaria: intenses sequeres, es produirien inundacions més intenses, els casquets polars es fondrien i augmentaria molt el nivell del mar.

La anorexia es una enfermedad que generalmente tienen las chicas adolescentes, por cada chico que la tiene hay quince chicas con ella.

Esta enfermedad empieza, principalmente,  en cuanto una persona quiere adelgazar. El problema es que aquellas personas no ven la realidad, se ven distorsionadas, gordas y feas, piensan que la única manera de solucionarlo es adelgazándose aún más y nunca acaban satisfechas con el resultado.

El mayor problema es que no adelgazan de manera saludable, sino que reducen la cantidad de comida, toman medicamentos y llegan a provocarse el vómito.
Esta enfermedad puede llegar a unos extremos muy graves, como la retirada de la regla, pérdida de pelo, estreñimiento… También pueden llegar a provocar la muerte en casos muy extremos. Les afecta psicológicamente, normalmente entran en depresiones.

En conclusión, hay que vigilar con los adolescentes que tienen baja autoestima o sufren  bulling ya que son los que normalmente empiezan a hacer el tonto con la comida.

Estic en contra de les teories ètiques de Kant i les considero errades des de el seu plantejament més bàsic perquè confon el sentimentalisme amb la ètica racional.

Sóc conscient que el Kantisme sorgeix com a una resposta a les teories ètiques d’Aristòtil i Epicur i de com ignoraven, les lleis més bàsiques de la moral. Ja que sempre i quan aquesta acció portés una satisfacció superior estava justificada com a ètica, mentre que Kant decideix concentrar-se en si l’acció en si mateixa és ètica. Tot i això Kant ignora la part sentimental del home (empatia, desig…) i el condemna a unes obligacions sense cap resposta satisfactòria. Per aquest mateix motiu el kantisme és insostenible ja que no dona cap benefici a la vida ètica davant d’un estil de vida irracional.

D’altra banda hi ha un altre plantejament que no està ben desenvolupat en la seva teoria; el fet de donar més importància a  l’acció i desvaloritzar el resultat d’aquesta no racional, és sentimentalisme. Aquesta relació de valor acció-reacció és la contrària en l’hedonisme i l’eudemonisme i per això sorgeixen els problemes esmentats anteriorment però aquests problemes son irrellevants si tenim en compte la part sentimental del home,  de la seva capacitat de sentir empatia i culpabilitat a l’hora d’escollir una acció racional, de valorar fins a quin punt el resultat defèn el resultat.

La cirurgia estètica(o cosmètica) es realitza quan les persones no estan satisfetes d’alguna part pròpia del cos, i decideixen canviar-la. No sempre per voluntat pròpia, sinó a vegades per raons mèdiques com per exemple la reconstrucció de pits després d’un càncer de mama. La cirurgia estètica té origen en la Primera Guerra Mundial, quan els soldats patien ferides greus com pèrdues de mans o cames, per exemple, i decidien reconstruir-s’ho per ser acceptats socialment.

Actualment hi ha molta demanda de cirurgia plàstica per seguir la moda en estètica, influenciada per famoses com la Kylie Jenner o la Nicole Kidman entre d’altres. Al llarg dels anys els ideals de bellesa han variat de diferent manera.

Jo penso que la gent que s’opera per seguir la bellesa que dictamina la societat en aquest moment, ho fa perquè no és troba bé amb ell mateix, han d’aprendre a acceptar-se tal i com som i no com els guiïn, però també haig de dir que la gent és lliure de fer el que vulgui.

Avui celebrem l’aniversari del meu germà gran, fa 18 anys. És una xifra molt important, per tant vindrà tota la família a celebrar-ho.

A casa estem preparant l’aperitiu, les taules pel sopar, recollint el menjador… Estic molt entusiasmada, es podria dir que gairebé més que el meu germà, sembla que sigui jo la que faig 18 anys i no ell, però suposo que deuen ser els nervis, cadascú els expressa de diferents maneres. Tot just sonen les 19:30 al campanar de l’església, per tant no crec que triguin molt en arribar.

Sona el timbre, baixo ràpidament a obrir. Efectivament són els meus avis, tan puntuals com sempre. El meu avi va amb una americana i unes sabates noves i brillants, i la meva àvia…, la meva àvia està guapíssima. Porta les seves millors joies i una brusa molt elegant. Tot seguit arriben el germà petit del meu pare amb la seva dona i els seus dos fills, i com si haguessin vingut junts de sobte arriben la germana del meu pare amb els seus dos fills i el seu marit, i el germà mitjà de la família amb la seva filla i la seva dona. El meu pare és el més gran dels germans, la segona és la Cristina, després el Dani i el més jove el Marc.

Ara ja hi som tots, la casa està decorada amb globus, serpentines, barrets de festa… Hi ha patates a les taules i begudes a la nevera. Tots els meus cosins són més petits, excepte un que té 17 anys, i estan jugant a algun joc d’aquells que sempre s’inventen. El meu germà i el meu cosí gran han anat a jugar a la play, i jo els miro i escolto música mentre no comencem a menjar. Els adults estan prenent una cervesa i xerrant a la taula del jardí.

Ara deu fer uns 15 minuts que han arribat tots, i encara estem separats fent cadascú el que més li agrada. Jo vaig a fora un moment a agafar un got de fanta, i des de lluny escolto algú que parla xiuxiuejant, i silencis incomodes i interminables. M’intriga saber el que està passant, per tant decideixo anar a veure si escolto alguna cosa. Per una finestra veig al meu pare parlant amb els seus germans i amb el meu avi, semblen tots molt seriosos i dolguts per alguna cosa. La porta no està ben tancada, per tant si m’esforço molt puc escoltar alguna paraula.

-i quan van arribar els resultats?- escolto dir al meu oncle Dani.

-ahir al vespre – respon el meu avi amb calma però seriós.

Torna a haver-hi un silenci molt llarg, sembla que ningú sap que dir.

– I, és segur que sigui, bé ja saps, que tingui Alzheimer?- he escoltat amb dificultats dir al meu pare molt lentament i sense estar segur del que deia.

M’he quedat quieta, sense gosar ni tan sols respirar, no m’ho podia ni imaginar, em penso que he escoltat malament alguna paraula, segueixo atenta a qualsevol cosa que puguin dir.

-Sí,  és definitiu nois, la vostre mare té Alzheimer, ella no en sap res ni pretenc dir-li res de moment…

No he pogut escoltar més, m’he quedat en blanc, sense paraules i sense alè, asseguda davant de la porta, no em puc moure, no m’ho puc creure.

Pocs minuts més tard he reaccionat, sembla que els 5 tornen a fora, no vull que em vegin, per tant m’aixeco i marxo tan silenciosament com puc cap al lavabo. Allà em rento la cara i espero una estona a sortir.

Quan he arribat al sofà on el meu germà i el meu cosí gran jugaven a la consola m’han preguntat que com és que havia trigat tant. Jo no ho puc explicar a ningú, no puc, no m’ho podia creure ni jo que ho havia escoltat dir al meu avi, no s’ho creuria tampoc a qui jo li expliqués. He dit que havia estat parlant amb els grans sobre l’escola, i tots vam continuar amb el nostre, no podia deixar de pensar en tot allò que acabava d’escoltar feia tant sols uns minuts.

A les 20:30 aproximadament, tots estem asseguts a taula menjant un variat de pastes i amanides boníssimes, tothom parla i riu, sembla ser que els pares han deixat el tema de la meva àvia apartat fins que acabi la celebració, però jo no puc, necessito explicar-ho, tot i que sàpiga que no puc, desfogar-me, plorar!! I no ho puc fer. La festa segueix el seu curs, ha arribat l’hora d’obrir els regals, fins ara he pogut dissimular les ganes de plorar que tenia, i de tant en tant he pogut oblidar el tema i passar-ho bé.

Ja són les 00:00, i els més petits ja comencen a tenir son, alguns van desfilant cap a casa seva, i els que viuen més a prop es queden una estona més. La veritat és que tinc moltes ganes de que acabi aquest dia, jo ja sabia que li havien estat fent proves a la meva àvia, però mai hagués imaginat que tingues Alzheimer, no era possible. Tinc ganes d’anar a dormir i oblidar-me de tot, o llevar-me i que tot hagi estat un somni.

Ara ja marxen la Cristina i la seva família, que viuen al mateix poble que nosaltres i no han ni d’agafar el cotxe per arribar a casa seva. És la una de la matinada, jo també tinc son, però m’agradaria poder parlar amb el meu pare abans d’anar a dormir, no em podia quedar així. Vaig decidir anar a parlar amb ell en un moment en el que estava sol acabant de recollir algunes cadires. Al començar a parlar em van començar a caure llàgrimes i vaig començar a plorar, només havia pogut dir “papa” i no em vaig poder resistir, sentia aquell nus a la gola que saps que si parles començaràs a plorar i no podràs parar. El meu pare va venir cap a mi a abraçar-me al veure que estava plorant, semblava que ja sàpigues el motiu pel qual jo plorava.

-Papa… – vaig intentar dir mentre plorava.

-Em sap greu Anna, no volia que ho sabessis així.- m’he quedat sobtada, el miro amb cara de curiositat de com ho sabia i per què no m’havia dit res –t’he vist marxant al lavabo quan sortíem de la sala, i t’he observat durant el sopar, no he volgut dir res perquè no estava segur de que ho sabessis.

– Papa, morirà? – no sé per què he preguntat precisament això, però ha sigut lo únic que se’m ha ocorregut.

El meu pare i jo hem estat parlant pràcticament mitja hora, quan la meva mare que ja s’havia assabentat de tot s’ha introduït a la conversa. Sonen les campanes de les dues, ja havia plorat i havia resolt els meus dubtes. Tot i així no estic més animada, encara no em puc fer a la idea que un dia, la meva àvia, no recordarà qui sóc.

Chechenia es una región situada en Rusia, aunque son independientes. Mantienen la religión musulmana, con sus propias leyes. El caso de Chechenia es muy aterrador para muchísimas personas, sobre todo para los homosexuales, ya que en este país se ve como una deshonra a la familia.

Si una persona es homosexual en Chechenia puede hacer que sus familiares ni puedan casarse, y hasta puede durar generaciones recordando que había un homosexual en esta familia, para que eso no pasé lo que hacen es matarlo. Incluso a veces es el mismo padre quien mata a su propio hijo homosexual para no tener más problemas. Y aunque esto ya es terrorífico aun va mas allá y es que el propio gobierno ha abierto campos de concentración para homosexuales. La policía investiga utilitzando, por ejemplo,  las redes sociales… A todas aquellas personas que parecen ser gays o lesbianas, los van a buscar a sus propias casas, los arrestan y los llevan a los campos de concentración;  allí los torturan a base de electrocuciones, de golpes constantes e  insultos todo el día. Se han encontrado cuatro centros de este tipo  en Chechenia de momento.

Todo esto se ha podido hacer público, mundialmente,  gracias a una periodista que ha creado una revista rusa, ahora esta mujer tiene que esconderse de todo el mundo ya que está amenazada de muerte. Pero lo que la chica pretendía hacer era parar de alguna manera estos campos, ya que son un horror para el mundo y sobre todo para todos aquellos homosexuales que no pueden ser libres de sentimientos ni de expresión

Eran las 3 de la mañana cuando nos despertaron los gritos de un niño. Como de costumbre, yo era quien salía para explorar gracias a mi forma y aspecto físico: de un tiburón grande, robusto, experimentado, con más heridas de guerra que el mayor de los depredadores. Me sentía poderoso, en lo máximo de la cadena alimenticia, por eso ejercí el cargo de primer explorador, el que investigaría cualquier ruido  y defendería cualquier ataque. Para mi sorpresa, no encontré nada; lo único que vi fue una sombra aterradora alejarse por la selva. Debo decir que eso me asustó, pero no fue nada más que un poco de adrenalina que fluía por mi cuerpo. Me calmé, bebí agua, comí y me fui a dormir otra vez.

Al día siguiente, a las 3 de la mañana escuché un llanto, esta vez era de un bebé. Pegué un brinco y salí lo más rápido para investigar pero esta vez no vi ni la sombra. Asentí la cabeza y encontré una nota; parecía antigua, de papel basik*, con las puntas superiores dobladas y las inferiores quemadas, en el centro había unas letras desordenadas de esta forma “adcalcempiteca”, decidí ordenarlo y encontré su significado: “a capite ad calcem” es decir, de la cabeza a los pies. No logré comprender de qué se trataba, ¿Un acertijo? ¿Una marca divina? ¿O simplemente alguien gastando una broma? Aunque, si fuera alguien: ¿Quién perdería tiempo o arriesgaría su vida solo para molestar a unos exploradores? Muchas preguntas sin respuesta saqué en una hora y ninguna me encajaba. Decidí que lo mejor sería dormir y así lo hice.

La mañana de ese mismo día decidí poner una pequeña trampa, para eso puse unos hilos a cien  metros del campamento, así cuando llegara, estar listo para averiguar de qué se trataba. En efecto, esa misma tarde-noche los hilos empezaron a sonar, los pájaros a hacer como una especie de sonido, de dolor, con forma escalofriante. Acto seguido los árboles empezaron a agitarse cada vez más y más  fuerte. Me pareció extraño porque los otros días no había tanto caos. De repente se hizo un silencio y vi una criatura abrumadora, terrorífica, la verdad; todos los adjetivos se quedaban cortos para describir eso  que tenía ahí delante. Me quedé paralizado, notaba que el miedo me dominaba. De repente desapareció dejando todas las plantas muertas a su paso, resultaba escalofriante presenciar como un ser mataba a todo bicho viviente con sólo pasar por su lado.

Me desperté y me encontré en el hospital con muchos cables por todo mi cuerpo, a mi izquierda vi una therac-25**. No entendí porque eso estaba en la misma habitación que yo. No entendía muchas cosas.

Me volví a dormir y me desperté en otro sitio diferente, un sitio oscuro. De repente alguien encendió la luz y vi que estaba en mi propia casa pero en otra cama, una cama cómoda por eso. Pensé que debería salir de la cama y así lo intenté pero no pude, no pude levantarme. Estaba inmóvil.

*Papel que se usa para dibujo y raras veces para escritura

** Máquina para curar el cáncer u otras enfermedades que por un error de software mató o dejó con problemas por su exceso de radiación (demasiada cantidad de electrones) a 6 millones de personas entre el 1855 al 1857

Tengo seis gatos que son muy buenos,  algunos más que otros:

La Pinta es una gata de color negro, marrón y blanca, es la mayor de las gatas y también es la más tranquila de todas, cuando quiere comida siempre te maúlla.

La Negri es una de las dos hijas de la Pinta y es de color negro y blanco, le gusta estar mucho con su madre y le gusta maullar cuando quiere que le acaricies y cuando quiere comer, le encanta jugar con hilos.

La Blanqui es la otra hija de la Pinta y es de color blanco con manchas beis y la cola marrón, le gusta estar a sus anchas, es decir, hace lo que quiere pero cuando quiere caricias siempre nos maúlla con su voz aguda y es muy tranquila.

La Princesa es otra de las dos madres es de color blanco y es atigrada con el color negro. Es la gata más divertida de todas porque siempre quiere jugar conmigo o con las demás gatas. Le gusta subir al altillo pero luego nos maúlla porque no sabe bajar ya que tenemos una puerta.

La Piula es una de las dos hijas de la Princesa y se parece mucho a su madre, le gusta mucho arañar el sofá y también dormir en él, le gusta comer pienso seco y pocas veces pienso mojado.

Y finalmente la última gata que se llama Leti también es parecida a su madre, pero a diferencia de su madre es una gata arisca y desconfiada con todos los seres humanos, pero siempre está acompañando de su madre Princesa.

Pero a  todas las gatas les gusta jugar conmigo al hilo persiguiéndolo y mordiéndolo incluido a la Leti y me gusta mucho tener estas gatas, no cambiaría por nada a esta familia.

Avui en dia molts dispositius i processos informatitzats estan connectats a la xarxa, però és aquesta sempre segura?

La majoria de les vegades sempre és segura però és impossible aconseguir un 100% de ciberseguretat. Un exemple clar d’aquest percentatge insegur és el anomenat wannacry un programa maliciós que ha infectat milions d’ordinadors encriptant els seus arxius i demanant un rescat. Si bé això és un gran error en els sistemes de seguretat podria haver estat molt pitjor. En comptes de avisar als propietaris de que el seu dispositiu està infectat, simplement podrien haver robat totes les dades sense avisar, eliminar-les del dispositiu i vendre-les al mercat negre, això demostra que aquest pirates informàtics han comés un crim amb la intenció de provocar por i fer veure lo dèbil que és la seguretat.

Cal fer un incís per corregir l’ús del terme hacker, un hacker és aquell que té coneixements i habilitats per fer accions amb les tecnologies més enllà de les que els seus creadors havien pensat. En el cas del wannacry seria ciberterrorisme o pirates informàtics.

La majoria de vegades els pirates informàtics ataquen a grans corporacions, organitzacions o governs, és estrany que un ciberterrorista o un grup d’ells vagi a per una persona en concret, per tant la manera de evitar programes maliciosos o robatoris de dades  és realitzar les descàrregues des de pàgines fiables i conegudes, navegar preferiblement per dominis https i vigilar els termes i condicions de webs o serveis que s’utilitzin.

Per concloure, els antivirus infal·libles no existeixen però la prevenció i cautela ens farà poder prescindir d’ells en l’àmbit particular.

L’avortament és la interrupció de l’embaràs per elecció pròpia o per un accident en cas d’un avortament involuntari.
Aquest terme mèdic és un gran debat a la societat actual sobre si hauria de ser legal o no.
A la majoria de països d’Europa l’avortament és legal, per altra banda a països com Àfrica, Oceania i Llatinoamèrica l’avortament  és il·legal i està penalitzat. Des del meu punt de vista l’avortament en algunes situacions hauria de ser legal per tot el món. Hi ha lleis que controlen el que pots fer o no pots fer amb el teu cos, i això ja és una restricció dels teus propis drets, ja que el cos humà és nostre, i només nostre i les dones estem amb tot el dret de decidir què volem fer amb el nostre cos. Hem de pensar que a vegades es produeixen situacions en que la dona es pot veure obligada moralment a avortar,  perquè sigui que s’ha quedat embarassada en fruit d’una violació i l’embaràs seria una mala experiència per ella. També hi ha casos de risc per a la vida de la mare, o de la salut física o mental. Sinó simplement perquè no ha pres les precaucions necessàries i no vol tenir fills.
En conclusió,  s’hauria de legalitzar en tot el món l’avortament i les dones hauríem de poder triar pel nostre propi cos i decidir si volem avortar o no. Tot i així, si es legalitza o no, l’avortament sempre formarà part de la nostra societat, ja que el factor per decidir si avortar o no pot ser diferent per a cada persona. Per un individu L’avortament pot ser traumàtic, mentre que pels altres, un embaràs forçat podria ser pitjor.

En el segle en que vivim, el terrorisme s’ha eradicat a tot el món. En els darrers anys estan succeint atemptats pràcticament cada dia els quals provoquen milers de morts de persones innocents.

El fundador del principal grup islàmic va ser Abu Musab al Zarqaui i els seu grup rebia el nom de al- Ansar al  2004 es va convertir en Al-Qaeda dirigit per el famós Osama Bin Laden. En la actualitat aquest grup s’anomena Daesh.

Tot això va començar amb la guerra d’Iraq i poc a poc l’estat islàmic s’ha fet més poderós envaint una gran part del territori Iraquià  a força de la violència, reclutant cada vegada més persones incloent nens mitjançant l’adoctrinament, aconseguint així un gran exèrcit.

Gràcies a les xarxes socials l’estat islàmic va trobant més adeptes de tot el món per portar a terme tota la sèrie d’atemptats per tot Europa i Amèrica, com una replica als atacs que pateixen en els seu territori. El seu objectiu té com a finalitat unir totes les regions habitades per musulmans sota el seu control per obtenir una dictadura.

Avui en dia ningú sap com acabar amb aquest grup terrorista tant poderós i cada vegada són més fanàtics ja que no els importa morir si com a finalitat produeixen una gran quantitat de morts, és un problema difícil de solucionar, no se li  veu el final.

Aquest any la NASA ha descobert una nova estrella coneguda com Rappist-1 aquesta estrella té a 7 planetes orbitant en ella, aquest descobriment de la NASA ens fa pensar e si hi ha vida intel·ligent en algun lloc de l’espai.

Saber si hi ha vida fora de la terra és un pregunta que segurament ens hem fet tots, ja que és un assumpte misteriós. Es pot quasi assegurar que hi ha vida extraterrestre en altres planetes perquè aquesta vida pot ser bacteriana, però la difícil de trobar és la vida intel·ligent. Tot i que els científics envien missatges sense destí és a dir envien a l’espai missatges que informen sobre la nostra existència, el primer missatge que van enviar va ser el Missatge d’Arecibo que va ser enviat el 1974 però tot i  l’intent no han aconseguit trobar res.  El descobriment del sistema Rappist-1 és un gran avanç per aconseguir trobar vida extraterrestre.

En conclusió l’avenç de la ciència i la tecnologia, i l’empeny de descobrir vida dels éssers humans fa que pugui ser possible el fet de trobar vida en altres planetes.

Em pregunto el per què vivim en una societat on etiquetem a tothom; per què “x” persona ha de ser el pinxo; per què una altra és “la guapa”; “la lletja”; “el friki”…

Bé, podria seguir tot el dia així, però realment no ens adonem de que aquestes etiquetes ens persegueixen la resta de la nostra vida, que afecten a curt, mitg i a llarg termini. Pot començar sent una broma, però com se sap, tot es va fent una pilota, i a la llarga a vegades acaba afectant a la nostra autoestima, als sentiments, i això pot tenir moltes repercussions com ara que la gent crei una opinió dolenta sobre tu. Recentment he vist una sèrie (molt coneguda actualment) que es diu “13 reasons why”. És cert que la sèrie tracta altres temes, pero un d’ells és la importància de les etiquetes. No entenc el per què es jutja a una persona sense conèixer-la en absolut. És molt fàcil etiquetar a aquesta persona, però tu no saps pel que està passant, o sigui, no saps com és la seva vida; no saps com li afecta; potser aquesta persona es riu quan li dius per la seva etiqueta, però per dins està plorant.

Sé que aquest text no impedirà que se segueixi fent, ja que és alguna cosa que per dir-ho d’alguna manera “existeix des de l’edat de pedra”, però el que sí espero és conscienciar a les persones d’aquest fet. Que arribi a algú. Intentar millorar la societat on vivim i on viuran els nostres fills.

Me sigue sorprendiendo bastante el hecho de que en el siglo XXI, aún sigan habiendo casos de violencia de género, machismo, estereotipos, y todos estos esquemas que la sociedad nos inculca desde que nacemos. La gente dice  haber evolucionado, sin embargo, yo no lo tengo tan claro, gran parte del machismo que hay hoy en día es causado por nosotras, las mujeres, por la razón que nos juzgamos entre nosotras según la cantidad de ropa que lleves, tu experiencia sexual… Además nuestra querida sociedad sigue considerando a las mujeres el sexo débil y a los hombres el fuerte, aunque algunas personas dicen que eso ya no es así, que ha cambiado, ¿Pero a caso no es cierto que el número de casos de violaciones y/o agresiones sexuales  a mujeres  es mucho más elevado a los del sexo masculino? Se nos recomienda no ir solas por la calle a altas horas de la madrugada, ¿Pero a lo mejor no son los agresores los que no deberían de hacerlo? Estamos sumergidos en una sociedad que nos impone unos esquemas y prototipos a seguir, pero pienso que deberíamos romper con todos éstos. Los chicos pueden vestir de rosa y las chicas pueden vestir de azul, los chicos pueden casarse con chicos y las chicas con chicas, los chicos pueden maquillarse y las chicas llevar pelo corto… Ser como tú eres no te hace ser menos. Y puede ser que hayamos evolucionado un poco, pero aún nos queda mucho por cambiar y mejorar, el cambio está en nuestras manos, y a veces son pequeñas cosas las que pueden cambiar pensamientos y abrir mentes.

Sempre hi ha hagut aquest debat entre les motos i els monoplaces de carrera, i  ha arribat el moment de saber quin dels dos és millor.
Sense interioritzar-nos en el tema,  podríem  dir que la moto es més rapida, ja que té més acceleració i menys carrosseria.

Quan ens començem a centrar més, veiem que respecte l’acceleració, a una moto es més fàcil colocar-se de 0 a 100km/h, mentre que a un monoplaça li és molt més difícil, quan ens centrem ja en números més elevats, podem apreciar que un monoplaça li costa 5,2 segons posar-se a 200km/h, mentre una moto 4,8 segons i encara podria jugar més amb la maneta del gas.

Al comparar la velocitat punta, ens podem centrar en els temps del circuit de Catalunya, en les motos, el millor temps, el va fer Dani Pedrosa, una volta  amb 1’40.985, i la velocitat punta va ser de 349,6 km/h. I en el món de Formula 1, el millor temps el té Kimi Raikkonen, al fer una volta amb 1’24.681, i la velocitat punta màxima va ser de 325 km/h.
Podem treure una conclusió, que els monoplaces, són molt més ràpids en curves, també que tenen molta goma en contacte amb el terra i finalment la aerodinàmica els enganxa al terra.

A la frenada, la moto està en inferioritat, ja que no té alerons, sense aerodinàmica i sobre dos rodes i finalment arriba amb molta més velocitat a les curves.
En el monoplaça, té el punt de gravetat molt baix i gràcies a les quatre rodes té molt bon contacte amb el terra.

En conclusió, la formula 1, fa millors temps, gràcies a les característiques, però les motos són molt més ràpides. En la meva opinió, m’agraden més les motos ja que hi ha moltes més intensitat en les carreres.

El 21 de mayo de 2017 el Madrid se proclamó campeón de la liga española ganando al Málaga de Michel. La liga se disputó hasta la última jornada para saber el campeón, pues el Madrid dependía de él mismo ganando todos sus partidos en cambio el Barcelona había de esperar un tropiezo del Madrid en liga.

La liga parecía casi ya perdida para los azul granas  si perdían el Clásico, pero gracias a un gol de Messi en el último minuto de partido daba alas a la liga para poderla ganar, pero  ninguno de los equipos perdió sus partidos.

El Madrid aprovechaba los pinchazos del Barcelona en liga pero el Barcelona no aprovechaba cuando perdía o empataba el Madrid, por eso fueron campeones, y algunos errores arbitrales que ayudaban al Madrid pero no es excusa. El Barça este año ha hecho el ridículo en Champions y en la liga,  esta temporada las gestiones y las planificaciones de algunos partidos se han hecho muy mal habían partidos que los jugadores parecían ir caminando en vez de morder y apretar al rival. Esta temporada el Madrid puede ganar la Champions y la liga, que ya la tiene y el Barcelona la Copa del rey que también  ya la tienen , esperemos que la Juventus gane al Madrid en la Champions porque sino vaya semanas nos esperan los Culers.

Es mejor pensar ya en la siguiente temporada, con un nuevo entrenador como es Valverde  con ganas de ganar títulos y hacer nuevos fichajes como Verrati, Bellerin etc.. y hacer fuera algunos de los jugadores que tenemos.

Durant els anys que passem en vida, l’educació en forma una gran part i això comporta moltes hores, dies i fins i tot anys que els passem a l’escola.

L’educació és un pilar fonamental de la nostra societat i per això penso que hauria d’evolucionar amb els anys i adaptar-se.

El fet pel que escric és per informar i valorar si realment la nostra educació és l’adeauada per al segle en el que vivim.

Després d’aquesta introducció cal saber que l’aprenentatge forma part del nostre dia a dia, no tan sols a l’escola. Per això és tan important tenir unes bones bases i poder mantenir una conversa.

Des de  la caseta fins l’ESO s’ha d’estar escolaritzat per llei, però tot i que sigui una obligació no cal prendres-s’ho com a tal, per ser així caldria que les escoles canviessin la seva dinàmica. Per això cal proposar-se la manera d’ensenyar que vol una escola: la manera avorrida amb la qual s’obliden els conceptes després de l’examen i la manera dinàmica amb la qual s’assoleix el mateix tema però al cap d’un temps encara t’en recordes de la lliçó apresa.

L’ educació a Catalunya suposa donar un seguit de temaris i fer un examen un cop acabat cada un d’ells, però les escoles no entenen que així els alumnes només es comporten com a màquines utilitzades per assolir coneixements i deixar-los anar a l’examen.

Amb tot això volia arribar al punt en el qual vull fer entendre que hi ha altres maneres d’ensenyar com: excursions amb finalitat educativa, exposicions, exàmens orals, activitats en grup, jocs variats i classes participatives i dinàmiques.

En definitiva, volia explicar que si les escoles gastéssin temps en pensar nous mètodes d’ensenyar en comptes de donar únicament temari, l’educació seria diferent i, fins i tot, els alumnes la veurien positiva i bona per a ells i el seu futur.

Des que som petits ens pregunten què volem estudiar en un futur, o què volem ser quan siguem més grans. Quan som petits i ens fan aquesta pregunta, normalment diem el primer que ens passa pel cap o la feina que realitzen els nostres pares, però a mesura que anem creixent i madurant, cada vegada costa més donar una resposta o per almenys és el que em passa a mi. A l’hora de decidir realment què faràs quan siguis gran ho has de decidir principalment a finals de 4 d’ESO, ja que pel curs següent hauràs de triar o un batxillerat, un grau o alguna altra cosa per estudiar o treballar;  però el problema és quan realment no saps el que veritablement vols fer en el futur i tens a molta gent pressionant-te sobre el que faràs o deixaràs de fer.

En conclusió, el que vull dir és que tenim molta pressió ja que és una decisió molt important a la nostra vida, però ens hem de centrar en nosaltres mateixos i no deixar que res ni ningú ens influencïi per triar el que veritablement volem fer.

Llegir és un plaer que cada vegada menys persones el gaudeixen. Llegir per a molts sembla avorrit, i prefereixen veure les pel·lícules. Jo crec que no hauria de ser així, és a dir, s’hauria de tornar a implantar a la gent les ganes de llegir. A més a més, fer-ho té molts beneficis per a tu mateix, a part de que t’ajuda mentalment en diversos àmbits, tant a tenir una millor comprensió lectora com per a millorar les teves faltes d’ortografia, a ser més creatiu… També fa que t’ho  passis bé i que gaudeixis amb el mateix interès que tindries amb la pel·lícula al cinema a casa teva. Llegir hauria de ser com prendre’t una medicina cada dia. El problema també és que els llibres i la cultura en general val bastants diners, i qualsevol altre cosa val menys, i això tira a molts joves enrere a l’hora de llegir.

Sovint entenem com a “bona mare” a aquella que ho deixa tot pels seus fills, que es queda a casa cuidant-los mentre l’home va a treballar. Són aspectes que poques vegades es posen en dubte perquè d’una manera més aviat indirecta des de petits se’ns inculca, però si ens parem a pensar-los ens adonem ràpidament de l’absurd que arriben a ser. És menys mare aquella dona que surt cada dia al carrer a treballar i a lluitar perquè els seus respectius fills puguin tenir un futur decent? jo entenc com a “bona mare” aquella que sota el seu punt de vista actua d’una manera per tal de vetllar per el bé dels seus fills, quedar-se a casa cuidant-los o sortir a treballar no són coses dolentes sempre i quan hagi estat decisió pròpia de la mare.

Hubo una vez, hace 300 años, un muchacho llamado Octavio que tenía 15 años, era muy apuesto, encantador y el hijo prodigio de la realeza Inglesa;  pero por una traición fue desterrado de su reino por  ser un mago.

Su madrastra no le quería, ella simplemente esperaba a que el padre de Octavio un día se muriera para heredar su reino, él le tenía mucho rencor a Bella (su madrastra), pero su padre a diferencia de él defendía a Bella ante todo, incluso su padre le escribió un libro con el marco de oro para que estuviera contenta el día en que él cumpliera años. El hermano de Bella era un caza recompensas y  era el mejor amigo de Octavio debido a que juntos siempre planeaban un plan para intentar perjudicar a Bella. Un día cualquiera Octavio se levantó y vio con sus propios ojos cómo Bella estaba intentando ahogar a su hermano con una almohada, él inmediatamente se abalanzó contra Bella salvándo la vida a su mejor amigo;  pero él no salió impune, debido a que Bella le acusó de ser mago y de haber intentado estrangular a su mejor amigo con un conjuro malvado. El padre de Octavio decidió desterrarlo al bosque tenebroso de la ciudad Phineasta ( la ciudad de los magos), al día siguiente él y su mejor amigo decidieron emprender su camino hasta el bosque tenebroso de la ciudad Phineasta, pero, cuando estaban a punto de llegar, se encontraron con una supuesta bruja llamada “Escarlina” que tenía 16 años y que  también había sido desterrada de su reino. Los tres “magos” consiguieron salir del bosque tenebroso mediante un pergamino que Escarlina poseía, y emprendieron su camino hacia la ciudad Phineasta, allí se hicieron prácticamente amigos de todo el mundo  y decidieron quedarse el resto de sus vidas,  debido a que en ese momento se percataron que no necesitaban poder, dinero ni fama;  necesitaban amigos, felicidad y sobre todo magia.

Al cabo de unos años los tres amigos fueron aprendiendo nuevas habilidades y mejoraron como “magos”, pero llegó su padre a la ciudad Phineasta para suplicarle que le ayudara a derrotar a Bella, debido a que le había traicionado, Octavio le dijo que no, lo único que él quería defender era la ciudad de la magia, su ciudad, no quería ayudar al hombre que le desterró por ser diferente, por ser un mago.

Había una vez un joven que tenía un objetivo, hizo su primera carrera de bicicleta a los 6 años, no tenía un cuerpo muy adecuado para estas carreras, y además su constitución corporal tampoco iba muy bien, con el paso del tiempo, el joven iba mejorando, pero aún le faltaba mucho para llegar alto, hubo momentos en que se planteó dejarlo y hacer otra cosa, pero no se rindió y siguió siempre adelante. A los 16 años vio un cambio  tanto en su rendimiento como en su técnica y en como había mejorado. El joven nunca se rindió, así que a los 19 año ganó su primera carrera ya profesional y su padre le regaló una bicicleta de élite, y a partir de ahí el joven empezó su trayecto en un camino llamado vida, y esa bici que ahora le trae muchos recuerdos la tiene muy bien guardada.

En veritat no sé què vull escriure, només m’he assegut a l’ordinador i he començat a escriure. Una vegada posada no puc parar, no sé si us passarà però quan comences i has deixat anar la teva imaginació i  inspiració, no hi ha ningú que et pari.

Jo penso que és perquè en realitat poques vegades et deixen ser com tu ets, un molt bon exemple és a l’institut, allà no pots posar el que tu creguis o donar la teva opinió, sinó que, has d’escriure el que volen veure. Pot ser que et demanin alguna vegada la teva opinió, però realment volen saber el pensament d’un adolescent que potser no està en les seves millors qualitats mentals?

També és veritat que a l’institut només anem a memoritzar dates i informacions que potser ens serveixin pel futur o no, però no ens ensenyen a dir el que pensem, per això una escapatòria que podem tenir és escriure. Escriure és una manera fàcil i senzilla de deixar anar la nostra imaginació.

No crec que tingui molta lògica tot el que he dit però realment que en té de lògica en aquesta vida? Res és el que pensem de veritat, no perquè no ho volguem veure sinó perquè no ens deixen veure-ho.

Llegaba al apartamento después de un día largo y duro de trabajo. Había sido un no parar, que si reunión por aquí, que si reunión por allá. Lo único que deseaba era tirarme en el  sofá junto a Netflix y un bikini de jamón y queso. Solía subir por las escaleras pero el terrible dolor de espalda me lo impedía así que ese día tomé el ascensor y entré, con la única compañía de mi reflejo en los tres espejos que rodeaban la plataforma. El ascensor arrancó en dirección a la planta cinco, pero se detuvo más rápido de lo esperado. Se abrieron las compuertas de la planta dos donde encontré a Juan Carlos. Juan Carlos, era un chico peculiar que llevaba viviendo en los apartamentos tres meses. Vestía con ropa ancha, siempre llevaba chándal y llevaba varios piercings y tatuajes. Desde el día de su entrada todos los vecinos lo mirábamos con cierto desprecio y empezaron a correr muchos rumores sin conocimiento como sus antecedentes penales por robo o tráfico de drogas. Entró en el  ascensor y evité intercambiar miradas. Cruzaba los dedos para llegar cuanto antes a la quinta planta, pero cruzar los dedos sirvió más bien de poco. El ascensor frenó en seco, entre la planta tres y cuatro. Un sudor frío me recorrió todo el cuerpo y grité interiormente “¿¡Porqué!?”. Porqué hoy, por qué en ese momento, por qué con ese tipo. Notaba una opresión en el pecho, me faltaba el aire. Por un día que subía en ascensor me tenía que ocurrir eso. No me quedaba otra, tenía que hablar con ese tipo y buscar la manera de salir cuanto antes de allí. Me giré después de estar sumido en mis pensamientos y vi como el chico ya había llamado al teléfono de emergencias del ascensor, y se encontraba hablando con ellos. Cuando colgó, instantáneamente abrió su mochila y amablemente me ofreció una botella de agua. Me explicó que los encargados de la seguridad del ascensor ya estaban de camino y era cuestión de minutos su llegada. Durante todos esos minutos no paró de comprobar si tenía una buena temperatura y se preocupó todo el rato de mí. Y así fue, nos sacaron de allí y el tipo me tendió la mano, y se aseguró que me encontraba bien. Afirmé, me sonrió y se despidió con un “Buenas Noches Señor”. No podía más, pero después de ese largo día obtuve dos grandes recompensas: una lección para toda la vida y un capítulo trepidante de Breaking Bad.

No juzges a una persona ni por su apariencia ni por lo que se dice de él. Tómate la molestia de conocer a esa persona y entonces haz tu propio juicio.

Los dedos se mueven rápidos por el teclado, las letras aparecen en la pantalla al compás del sonido ambiente del bar, el café se consume a la velocidad de la luz y los segundos se desordenan en el aire.

Han pasado ya dos horas desde que se sentó en esa silla y el reportaje sigue sin estar terminado. Sofía no parece contenta con ninguna de las palabras escritas. Ella quiere más, pero no sabe el qué.

Nada encaja en su mente y mucho menos en ese escrito. Maldice por lo bajo el simple hecho de tener que hacer este aburrido trabajo y se dice a sí misma que la próxima vez copiará de algún blog y se lo entregará a su profesora con su nombre y una sonrisa en el rostro.

Cuando escribe la que parece la última palabra se apresura a poner su nombre a un lado y a enviar el documento a la dirección de la maestra. Poco le importan ahora las faltas de ortografía, el corrector ha hecho un buen trabajo y ella se alegra de no tener que pensar en eso; y aún menos se preocupa por revisar las frases para que tengan un mínimo de sentido, lo que importa es la intención.

Lamentablemente  la tecnología está invadiendo todos los rincones de nuestros hogares, y  hace que los niños y  la juventud actual  estén apartando de sus vidas  aquellos juegos que hacían felices a nuestros antepasados (padres, abuelos, tíos, etc.),  juegos que ayudaban a  desarrollar  una gran imaginación, creatividad, agilidad y sobre todo accesibles para todos.

Algunos de ellos son:

• Las canicas: Este juego consiste en hacer un hoyo en el suelo y en  tratar de insertar las canicas utilizando el dedo pulgar, y el ganador se queda con las del perdedor. En este juego se utilizan caninas o tapas de botellas. Suelen jugar dos personas como mínimo.
• El trompo: Consiste en hacer girar el trompo y cogerlo con la mano mientras baila. El que lo tiene más tiempo bailando es ganador.
• El aro: Consiste en utilizar un aro y correr detrás del mismo, haciéndolo girar con la ayuda de un palo o varilla.

Estos y otros muchos juegos hacían que los niños se integraran con facilidad en la sociedad.

Hoy en día, nos vemos en la necesidad de incentivar a la sociedad a no dejar en el olvido aquellos juegos inolvidables que hacían pasar ratos felices y siempre en compañía de amigos.

Ara que aquesta etapa acaba, puc afirmar amb seguretat que tot i que no tot ha estat bo, m’he sabut afrontar als obstacles que se m’han presentat i he pogut gaudir dels bons moments. He tingut la oportunitat de conèixer-me a mi mateixa durant el pas del temps i és alguna cosa que valoro moltíssim.
Però com ja he dit aquesta etapa ja s’acaba i a partir d’ara s’han de començar a pendre decisions molt importants de cara al nostre futur i aleshores es quan es presenta el dubte de: i ara què? M’espanta el fet de començar a pendre decisions, m’espanta el futur que em pugui estar esperant. Però com tot, s’ha de viure per poder esbrinar-ho.

Una vez leí una parte de un libro la cual decía que la tierra era en realidad un gran organismo vivo. Según esta, los continentes constituían cada uno de los organismos del planeta, que así mismo estaban formados por distintas civilizaciones cada uno correspondiendo al nivel pluricelular del sistema. Estas civilizaciones estarían formadas por una serie de países, de manera que cada uno formaría un órgano específico.  A su vez las ciudades se relacionarían con los tejidos y los barrios de cada ciudad con las colonias.

A partir de este momento tendríamos que pasar a hablar de cuál es el nivel que nosotros, los humanos, formamos. Y la verdad es que no se trata de ninguna sorpresa, es más, es uno de los tópicos de los cuales se ha hablado más, ya que es un buen recurso para justificar nuestra función en el mundo. Nosotros estamos en el nivel celular (como no). La verdad, es que es fácil encontrar esta similitud. Puede que al genio al que se le ocurriese esta idea se merezca algún tipo de alabanza, pero tampoco tuvo que rascarse mucho la cabeza para que se le ocurriera, tan solo dijo en voz alta algo que de seguro ya había pasado por la cabeza de muchos, pero que nadie se había preocupado en decir.

Para mí, este es solo un recurso para hacernos sentir más pequeños e insignificantes. No es algo que me guste especialmente.

Un gos no és només un animal de companyia, sinó que amb el temps passa a formar part de la família.
Fa cinc anys la meva família va adoptar en Pelut. La primera vegada que el vam veure va ser a una desfilada de gossos que es feia a Can Rafart. Recordo com si fos ahir quan la meva mare al final va cedir i va dir: “ si avui tots quatre triem el mateix gos l’adoptarem”. Malgrat que ella era del tot contraria a tenir un animal de companyia.
Després de veure la desfilada, els quatre vam escriure el nom del gos que havíem triat. En Pelut estava destinat a ser un més de casa nostra. Recordo que la seva adopció no va ser gaire fàcil, en Pelut no es caracteritza per ser un gos massa tranquil, més aviat tot el contrari.
És un gos juganer i inquiet, uns dies abans de fer efectiva l’adopció es va voler escapar de la gossera i es va fer un trau al cap. Això va endarrerir tot el procés.
A casa estàvem molts il·lusionats amb la seva arribada. I els dies es feien molt llargs.
Quan ja va estar recuperat de la ferida, ens van avisar que el podíem anar a recollir, la meva mare poc avesada a les relacions amb animals, va ser a qui li va tocar anar-lo a buscar.
Jo que estava neguitosa esperant arribar a casa, en sortir em vaig trobar amb la gran sorpresa que la mare i en Pelut estaven a fora esperant-me. Aquell dia el recordaré sempre.
A la gossera ens van explicar que en Pelut havia estat un gos maltractat i abandonat pels seus amos, creien que havia estat un temps perdut i sol per la muntanya, fins que va veure a un ciclista i el va seguir fins la gossera.
Els primers dies d’estar a casa era un gos força desconfiat però amb el temps , amb molt d’afecte i molta paciència s’ha tornat afable, amorós i lleial.
Això ens demostra que podem aconseguir el millor de cada un donant amor i carinyo.
En Pelut ha estat amb nosaltres més de cinc anys, ara per raons personals fa dos mesos que no pot estar amb nosaltres, però és tant intens el vincle que ens uneix que malgrat la distància fem el possible per estar amb ell.
Per mi, aquesta situació no és gens fàcil, però jo sé que amb el temps tornarà ha estar al meu costat.

Els avortaments són cada vegada més freqüents en la nostra societat. Quan sentim aquesta paraula la relacionem amb la finalització de la vida prematura ja sigui de manera voluntària o natural. La legalització de l’avortament és una salvació per a molts nens que són condemnats a una vida de pobresa o desgraciada des del mateix moment què neixen.

Les raons per les quals s’hauria de legalitzar el dret d’avortament en tots els casos són moltes. Les dones han de tenir dret a decidir sobre el seu propi cos. Tot nen ha de ser desitjat i no pas un problema. La dona ha de poder avortar en el cas de quedar-se en cinta per culpa d’una violació. És necessari poder decidir en el cas de tenir un nen  amb una gran deficiència que pot alterar la seva vida d’una manera dràstica des del mateix instant que neix, ja que això li pot comportar uns altres problemes, tant a ell com als seus pares . Amb la legalització de l’avortament també podem deixar de banda els avortaments clandestins.

En conclusió, cal raonar sobre el tema de la legalització de l’avortament ja que pot aportar una millora a la nostra societat al reduir el nombre de nens no desitjats.

I com diuen les dones: “Nosaltres parim nosaltres decidim”

Quan ets petit, molts cops ja saps el que vols ser (bomber, futbolista, etc). Pero a mida que et vas fent gran, aquestes idees van cambiant.

Realment es molt difícil saber el que vols fer en un futur, sobretot quan estàs cursant l’ESO o fins i tot el BAT. Crec que això és degut a que molts joves no estem suficientment informats de cara a les sortides disponibles que té cada carrera, o la relació que té el que estudiem amb la carrera o la feina que vulguem fer. Tot i això, cada cop els joves tenen més informació per a tenir les idees més clares.

Finalment, és difícil saber el que s’ha d’estudiar. Però amb les ajudes indicades i fent sempre el que un vol fer, al final tot surt bé.

El bàsquet, teòricament, és un esport practicat entre dos equips de cinc jugadors en joc cadascun que cerquen d’introduir una pilota fins la cistella defensada per l’equip contrari. Però el bàsquet no és això, el bàsquet és molt més.

Porto cinc anys practicant aquest esport i, pràcticament, no em considero la millor jugadora del món, però tot i així, la meva satisfacció hi és, tant com a jugadora i com a persona. A mi, personalment, el bàsquet m’ha fet créixer molt. És un esport en el que has de superar-te dia a dia, tant siguis bo com dolent  i el més important de tot, formar equip, tant dins com fora de pista perquè sinó, no és bàsquet. No només el practico per pur amor, també com a forma de desconnexió i alliberament de la ràbia, ja que també és bona forma de créixer com a jugador/a. Les bones sensacions que comporta son indescriptibles, i no només interiorment, físicament també, tot i que per alguns aquest fet no tingui importància.

En conclusió, fer esport no només és sa físicament, també ho és mentalment, i molt. Per tant, recomano a tothom que es doni l’oportunitat d’animar-se a intentar créixer, superar-se i com a conseqüència, confiar en ell mateix.

Todo empezó cuando decidieron hacer los juegos olímpicos aquí en Barcelona. En ese instante el entrenador de la selección de los  Estados Unidos, Chuck Daly, empezó a organizar qué jugadores se irían convocados por la selección de USA.

Cuando confirmaron los nombres de los jugadores ya se olía que sería un gran equipo. El equipo estaba formado por 12 jugadores todos de una gran calidad de juego. Con el dorsal 4 Christian Laettner, con el 5 David Robinson, con el 6 Edwin Patrick, con el 7 Larry Bird uno de los mejores jugadores que ha habido en toda la historia del baloncesto, con el 8 Scottie Pippen, con 9 Michael Jordan el mejor jugador que ha habido en toda la historia del baloncesto era un jugador que lo hacía todo muy fácil, con el 10 Clyde Draxler, con el 11 Karl Malone, con el 12 John Stockton, 13 Chris Mullin, con el 14 Charles Barkley y con 15 Magic Johnson, otro de los grandes de este deporte, por desgracia enfermó  de Sida en los juegos olímpicos. Este equipo para cualquier otra selección solo con escuchar dos o tres nombres de lo jugadores ya se ponían nerviosos. Para esta selección no le supuso ningún problema ganar el oro olímpico y todos los partidos con mucha diferencia de puntos.

Sin duda como ese equipo no habrá ninguno que lo iguale ni siquiera que se acerque un poquito al nivel que tenía. Es que solo con 3 jugadores como Michael Jordan , Magic Johnson y Larry Bird  ya presentaban un gran equipo.

Fa uns mesos ja vaig començar a pensar que acabava l’ etapa de l’ ESO i que em tocava decidir el principi del meu futur.

El primer que vaig fer va ser recollir tota la informació que podia per poder decidir-me millor. Al no trobar res que m’ interessés molt, vaig pensar a triar un batxillerat ja que seria un camí més curt i m’ obriria més portes. Però després vaig trobar informació sobre un grau mig que es diu Conducció d’ Activitats Físiques i Esportives en el Medi Natural. Vaig localitzar les escoles on ho fan i les vaig anar a visitar amb els meus pares a la jornada de portes obertes, i així em vaig acabar de decidir.

Aquesta setmana ha acabat el període de preinscripcions, i ara que he aconseguit decidir-me, espero tenir plaça al centre que he escollit.

Actualmente con la incorporación de las redes sociales en nuestras vidas hemos podido observar como una serie de personas desconocidas en un primer momento se han hecho virales con tan solo publicar en las redes, fotografías o videos de su vida diaria y sus gustos en ámbitos como la moda.

Este hecho que se ha dado en pleno siglo XXI ha hecho que muchos jóvenes aspiren a ser un Instagramer, youtuber o blogger el día de mañana, causando así un movimiento al que muchos denominan como fantasioso o irreal, sobre todo en los sectores más tradicionales de la educación.

“Mamá quiero ser influencer” se ha convertido en una expresión masiva de la cual muchas personas no ven verdaderamente el sentido. Sí señores, ser influencer, blogger, youtuber , etc.,se ha convertido en un trabajo, una profesión y un hobbie para mucha gente. Se le dedican horas, trabajo y esfuerzo, y aunque esta no esté basada en una carrera universitaria puede llegar a ser en un futuro bastante próximo una simple realidad a la que se le echa mucha creatividad y originalidad.

Hay veces que te sientes como si estuvieras en medio de un desierto, perdido y sin un camino al que seguir y sientes que andas sin un destino. Pero lo importante es andar, aunque no sepas hacia donde, porque cuando menos te lo esperas, encuentras el oasis que necesitas, el que te saca de tu cansancio y de las pocas fuerzas que te quedan. Y cuando lo encuentras piensas que ha valido la pena andar sin un rumbo porque has podido aprender de no saber hacia dónde ir. Y cuando estás en el oasis disfrutando, recuerdas ese momento en el que pensaste en dejarlo todo y rendirte y das gracias a no haberlo hecho. Así que aunque no encuentres un camino y sientas que de tanto respirar te quedas sin respiración, no des nada por perdido, no te des a ti por perdido.

Ara fa dos mesos vaig tenir una competició de patinatge a Dosrius. En el moment que ens van donar els resultats jo confiava en el meu ball i pensava que havia de quedar primera… Però no va ser així, havia quedat segona. En lloc de pensar en les coses que havia de fer per millorar per la següent competició vaig pensar en com eliminar a la noia que havia quedat primera. En aquell moment jo l’anomenava “la noia de Dosrius”. Al cap d’un mes vam tenir la segona fase a Premià de Mar. Durant l’entrenament per provar pista em vaig fixar que “la noia de Dosrius” no havia triat bé les rodes, no podia estar més contenta. Aquell dia la situació havia canviat i les posicions també. Jo vaig quedar primera i ella segona. Per a mi ella seguia sent “la noia de Dosrius”. Després d’aquella fase les dues ens vam classificar per a la final intercomarcal, que va tenir lloc el passat dia 21. Allà aquella noia, de la qual no sabia ni el nom, em va començar a parlar. Com que les dues compartíem una passió, el patinatge, en pocs minuts no hi havia qui ens fes callar. Era l’hora de la veritat, ens tocava competir. Ella va sortir primera, per cert ara ja sabia el seu nom, es deia Emma. Quan va acabar havia fet un disc realment bo i em vaig alegrar molt per ella. Després, vaig sortir jo. Quan vaig acabar ella m’estava esperant amb els braços oberts per felicitar-me. En aquell moment em vaig adonar que aquella noia que havia començat sent la meva rival i gairebé enemiga, s’havia convertit en una companya i amiga.