LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Diplo, l’autor de la cançó, es diu realment Thomas Wesley Pente, i és un discjòquei nord-americà. Una curiositat sobre el nom es que prové de la fascinació que tenia quan era petit pels dinosaures, en particular pels diplodocus.

Revolution és una composició inspirada en la superació de l’adversitat. La cançó consisteix a deixar entrar aquesta superació en la vida i tenir possibilitats que no tingui un mitjà per acabar.

El cantant va exposar a una revista que Revolution era sobre algú que va ser i és part integral de la selva vida. Va dir que ho escrivia per a tothom que pogués relacionar-se amb la sensació d’aquests mateixos pensaments foscos que ell ha viscut.

Aquest tema l’utilitzo per entrenar-me a casa meva, anar a còrrer o, simplement per fer esport. És una composició que em motiva molt. No nomès escolto aquesta quan entreno, però és la que em va millor per aquesta constància necessària per l’exercici físic.

Per exemple, els caps de setmana quan haig de jugar un partit, la inicio quan surto de casa i la repeteixo contínuament fins que arriba l’hora de jugar. Durant aquest trajecte, vaig pensant en com sortiré al camp, amb quines ganes, i Revolution és la cançó idònia per aconseguir aquesta motivació.

Quan entreno a casa meva, una hora i miaja o dues hores, no escolto aquesta cançó tota l’estona, però sí que la repeteixo dues o tres vegades entre la llista que tinc, és a dir, la llista és d’unes deu cançons, però Revolution la repeteixo unes dues o tres vegades per continuar amb aquesta motivació constant.

Per acabar, és una cançó que recomano escoltar, sobretot per entrenar, que potser no agrada al principi, però s’encomana molt ràpid.

La cançó de la que vull parlar es diu Havana, i ha estat escrita i cantada per la sud-Americana Camila Cabello. I en la interpretació d’aquesta, a més a més hi ha participat el jove cantant de rap “Young Thug”.

He escollit aquesta cançó ja que desde que la vaig escoltar per primera vegada, no he parat de escoltar-la dia a dia, i és molt adictiva. Cada vegada que l’escolto, m’agrada més. Juntament em recorda a les tardes d’estiu passades amb els amics escoltant aquesta cançó una, i una altra vegada. Aquesta cançó em transmet alegria i felicitat.

L’autora, es en part de la Habana (Cuba), i parla sobre les seves vivències a la cuitat. Aquest tema ha arribat al “top” de molts països en molt poc temps.

El video d’aquest hit és una comedia, ja que interpreta a una jove que habita amb la seva àvia a La Habana, i es passa tot el dia veient telenovel·les. La protagonista, té por a enamorar-se, i al final del videoclip, la seva àvia li recomana que surti al carrer en busca de l’amor.

L’artista dedica la seva música a aquelles persones empollones, a els romàntics, les senyores independents i a les àvies intenses. El hit, per tant parla per sí sol i es una oda a el país natal de la artista, Cuba.

Utilitzo aquesta cançó per fer esport i per passar una bona estona, quan estic aburrit. També per aïllar-me del món quan estic estressat.

Avui parlaré d’una pel·lícula que s’ha estrenat fa poc i que m’ha agradat molt. Aquesta tracta de dues adolescents, la Susana i la Maria. Elles van a un campament de monges, allà surten moltes vegades de festa per la nit amb els seus amics encara que estigui prohibit. No fan cas a les normes ni a les monges. El seu comportament canvia quan les castiguen sense anar de colònies amb totes les altres nenes i quan ve una nova monja que és més estricte. Aquesta pel·lícula transmet els sentiments i moments que viu una adolescent.

En primer lloc, es veuen els canvis de personalitat que tenen les dues, de gustos, d’actitud… Els nous pensaments que tenen quan els hi comencen a agradar coses que mai haurien imaginat. Per aquestes raons, l’he titulat: el canvi, encara que el títol real sigui “La Llamada”.

En segon lloc, la recomano ja que apart de ser entretinguda, és diferent a moltes altres que he vist. Et fa pensar bastant en la teva vida i en si el que fas t’agrada. El final no és gaire clar, ni especifica com acaba i això fa que pensis en totes les possibilitats i que utilitzis la teva imaginació.

En tercer lloc, em va captivar des del pimer moment perquè normalitza i conté diversitat sexual i per això tothom l’hauria de veure. No sempre hem de fer, o no sempre ens han d’agradar les coses tradicionals encara que molts adolescents pateixin per sentir-se diferents.

En quart lloc, es veu que elles s’adonen que amb els gustos, personalitat o pensaments que tinguin poden ser felices i disfrutar al màxim del que els agrada. Els directors d’aquesta pel·lícula són els “Els Javis” i m’agraden, ja sigui per ser bons guionistes o actors, però també per tot el que representen. Ells s’han inspirat en el patiment que tenen alguns adolescents i han fet aquesta pel·lícula perquè tothom vegi que es pot ser un mateix.

Hard, és un cantant de Maderid, les seves lletres estan caracteritzades per ser reflexives i realistes. L’estil d’aquestes és rap, com el  següent.

Mi mundo, és una cançó d’aquest cantant i ens denota un sentiment molt profund i alhora d’indignació.Produeix aquesta sensació ja que ens parla de la realitat de la situació del tercer món, de les seves dificultats, dels polítics i la corrupció dels que tenen el poder i com ho manipulen tot. Ens posiciona en el moment actual de la tecnologia i el que li donem més importància i no ho hauríem de fer.

El tema principal de la lletra és aquest perquè ell, Hard, explica que sempre havia volgut escriure una canço sobre el que passa actualment d’una manera poc habitual i que faci que la persona que l’escolti obri els ulls. Principalment va escriure-la perquè quan ell era petit va haver de veure els grans esforços que feien els seus pares per poder tenir i mantenir el que tenien d’una manera injusta. Va decidir fer un tema reivindicant la situació de les classes socials i qui les causava.

És un tema que s’escolta en moments de serenitat i comoditat, és a dir, situacions on estas sol o amb amics propers i en un lloc,ja sigui a l aire lliure o dins d’una casa; però en silenci  tranquil·litat.  El contingut i el significat es dur d’aceptar, ja que és el que passa i el perquè, i ens resulta difícil d’assimilar perquè la pobresa o els grans esforços no són la nostra situació.

En conclusió el seu objectiu final és que través de la música explicar breu però clarament el missatge que ens vol transmetre d’ aquest el nostre món i ho podem veure i resumir amb les següents frases denla lletra:

“Los medios meten miedo a la borssa i a la massa, mientas hay unos contentos  con avión el la terraza […]. La era tecnológica por lógica retrasa, la gente que te enseña en instagram más que unas bonitas piernas […]. Diferente es la gente que no tiene un platocaliente contra los delincuentes que son, los dueños del globo[…].”

Aquests són concretament els versos que ens poden donar una clara idea del real significat, i un vreu resum del contingut.

Un dia de finals de primavera, en Michael i el Tom estaven junts com de costum. El Michael era un jove de 25 anys, molt intel·ligent amb molts coneixement. En Tom, era el millor amic d’en Micahel, era un jove de 25 anys i era la força bruta de tots dos.

En Michael i en Tom van començar un gran robatori al banc principal del poble i poder robar una gran quantitat de diners i poder sortir d’aquest atur i viure tranquilament. Ja tot planejat, els hi faltaba un bon conductor per poder escapar-se sense cap problema, van trobar un conductor experimentat i amb un bon historial de fugues, en Brady.

El dia 15 d’ Abril es van reunir els tres per acabar de confeccionar els preparatius pel robatori d’aquesta nit. Ja havia arribat l’hora del gran robatori, en Michael i en Tom van assaltar el banc, tot estaba sortitnt com hvaien plnaejat fins que de sobte es van adonar que la policia havia arribat abans d’hora, es van adonar que en Brady els havia traicionat trucant a la policia mentre acabaven d’entrar al banc. Allà es van adonar que no podies confiar en qualsevol per molt que sigui molt bo en el seu ofici, mai sabràs quan et poden fallar.

Estopa és un dels grups que més m’ha marcat i és un dels meus preferits. Entre totes les cançons d’Estopa amb quedo amb la de Ya no me acuerdo ja que té un important sentit emocionalper a mi.

Per començar, quan anàvem de camí cap al poble , on hi havien cinc hores de viatge , un dels discs que sempre posàvem era el de Estopa que es diu Rumba a lo desconocido el qual m’encanta . El primer cop que hi vam anar cap allà va ser quan vaig sentir per primer cop aquesta cançó . M’enrecordo tant d’ella , perquè quan vaig al poble sempre horelaciono amb la cançó , i passava molts bons moments escoltant-la .

Per altra part aquesta cançó em produeix un sentiment de tranquil·litat ja que té un ritme lent i em tranquil·litza , per això sempre me la poso per estudiar i fer deures , perquè em fa oblidar tot i concentrar-me en el que estic fent .

Aquesta cançó parla sobre la antiga relació del protagonista i especifíca els detalls que ja no s’enracorda d’ella i que abans sentia, per aixó he escollit el títol de Te Añoro ,perquè calca a la perfecció el que sent el protagonista en aquesta cançó , anyorança en el que abans sentia amb la persona.

M’agradaria afegir que el grup d’Estopa és originari de Barcelona i les primeres cançons que van treure les van censurar perquè parlàven de sexe, drogues i alcohol i ara es controlen més en les cançons.

Per final·litzar , recomano a tothom que vagi a veure el concert d’Estopa , ja que t’ho passes molt béi vaig gaudir molt de lamúsica nacional que l’estem perdent una mica últimament.

El nom del protagonista és Bartholomew Henry “Barry” Allen, treballa de policia, quan era petit un home amb superpoders va matar a la seva mare davant seu i la policia inculpa al seu pare, Barry se’n va a viure amb un policia, Joe West, i amb la seva filla , Iris West, de la qual s’enamora.Passen els anys, i un dia, una companyia que es diu S.T.A.R Labs (Science and Technology Advanced Research Laboratories) inagura un accelerador de partícules, però explota i un llamp cau a sobre de Barry i el deixa en coma (9 mesos).Quan es desperta, descobreix que té superpoders ,els mateixos que la persona que va matar a la seva mare. En aquest punt amb l’ajuda de S.T.A.R Labs es converteix en Flash, un superheroi.

Al llarg de les quatre temporades, derrotarà a enemics molt perillosos com: Revers-Flash,  Zoom ,Savitar, Abra Kadabra, The Thinker i DeVoe. Però comptarà amb l’ajut dels seus amics: Oliver Queen, Caitlin Snow, Cisco, Gypsy, Supergirl , Elongatedman, Harry Wells, Killerfrost.

La sèrie juga amb conceptes científics com per exemple: la velocitat del so, la velocitat de la llum, viatges en el temps, modificar les realitats i les seves conseqüències.

Aquesta sèrie només la recomanaria a la gente que li agradi Dc Comics.

He escollit aquesta cançó, ja que és una de les cançons que més em fa pensar i reflexionar.

A l’escoltar-la em fa pensar en moments importants de la meva vida.

Quan l’escolto i sento la música em motiva i em transmet a la vegada felicitat.

El cantant “Bad Bunny”, normalment escriu sobre temas amorosos. L’autor a partir de la seva lletra ens transmet sentiments , se sent trist perquè no se sent entés. És una decepció amorosa, la noia el deixa, no sent el mateix que ell. Se sent deprimit i mostra desconfiança per tenir una relació futura.

Davant d’aquesta infracció sent té una actitud negativa, no vol que ningú li parli de temes amorosos. Manifesta decepció quan la persona que li agrada, no sent el mateix per ell.

Què és una bona cançó? Aquella que ens explica una història a través de la combinació d’una bona lletra i una bona melodia. Des del meu punt de vista, “Tears in Heaven” és d’aquelles cançons que realment compleixen els requisits per considerar-se bones. I no només ho penso jo, la cançó està inclosa dins de la llista de les 500 millors cançons de la història (segons la revista Rolling Stone) i va guanyar tres premis Grammy.

Però deixant de banda el fet de que es consideri una bona cançó, la raó per la qual he triat aquesta cançó és perquè em fa entrar en la història que explica d’una manera que cap altra fa. Per entendre-ho millor, s’ha d’explicar primer el context de la vida de l’autor darrere la lletra.

Clapton va tenir un fill, Conor, amb Lory Del Santo, amb qui estava casat. Quan el petit tenia tres anys, la parella es va divorciar i el cantant es va distanciar d’ells, centrant-se en la seva carrera. Més tard, va reconèixer el seu error i va decidir fer-se càrrec del seu fill i passar més temps amb ell. La seva ex-dona i Conor el van anar a visitar a Nova York i van estar junts tot el dia, tornaven a ser una família feliç. Però el dia següent tot va canviar completament. Conor i la seva mare estaven a l’apartament esperant a que arribés l’Eric a buscar-los per anar al zoo. Però quan ell va arribar ja era massa tard, el seu fill havia caigut per la finestra de l’apartament, ubicat en el pis 53 d’un gratacel, povocant així la seva mort.

Diuen que perdre un fill és el més dolorós que li pot passar a un ésser humà, ja que va contra la lògica de la vida mateixa: són els fills els que enterren als pares. Eric Clapton es va aïllar per un període però després va encarar el dolor de la pèrdua com millor podia fer-ho: component. D’aquí va sorgir la balada “Tears in Heaven” en memòria de Conor, escrita 9 mesos després de la tragèdia, al 1991.

Un cop se sap la història, el punt de vista canvia completament. És una cançó amb la lletra molt transparent que plasma les emocions d’una manera realista, acompanyada d’una simple guitarra que fa arpegis. Eric expressa tot el seu dolor al públic, ajudant-lo així també a superar la pèrdua del seu fill. Jo crec que té molt mèrit el fet de ser capaç d’interpretar a cada concert aquesta cançó; ja que mostra el punt més dèbil de l’artista i és molt difícil poder contenir els sentiments sense perdre l’essència però tampoc sense deixar-se portar massa per aquests.

La cançó em fa sentir vulnerable, però en el bon sentit de la paraula. Fa adonar-me que la vida és incerta i mai sabem què ens pot passar, perquè per molt que ens sembli que estem en una bombolla que ens allunya de les desgràcies, no és veritat. Tothom, al llarg de la vida, hem d’afrontar certes circumstàncies que ens resulten difícils de superar, potser uns més que altres. Però hem de recordar que, tal i com expressa Clapton a la balada, hem de ser forts i seguir endavant.

El títol alternatiu que li posaria a la cançó seria “Si et torno a veure”, ja que la lletra de la cançó té una part repetitiva on l’autor es fa vàries preguntes imaginant-se què passaria si anés al cel i veiés el seu fill. Hi ha una incertesa respecte el comportament de Conor, ja que no sap si el perdonarà per haver sigut un mal pare. Tot i aquesta part trista, la cançó acaba amb la conclusió de que és massa aviat per anar al cel i ha de seguir endavant per molt difícil que sigui.

He escollit aquesta cançó ja que és una de les cançons que més em fs pensar i reflexionar.

A l’escoltar-la penso en moments importants de la meva vida.

Quan l’escolto em sento motivat, alegre i feliç.

El cantant”Bad Bunny” escriu sobre temes amorosos. L’autor mitjançant la lletra de la cançó, ens transmet sentiments i emocions. Se sent trist perquè no se sent entés. Sent una tristesa desmesurada per una amor que no és correspós. davant d’aquesta infracció sentimental té una actitud negativa, no vol que ningú li parli de temes amorosos. Sent una gran desconfiança per tornar a creure en l’amor.

L’alquimista és una adaptació cinematogràfica d’una série de llibres. La série va ser dirigida per Hiromu Arakuma.

Full Metal Alchemist ens explica la vida dels germans Elrich, en Alphonse i l’Edward. La història succeeix en l’època medieval, molt diferent a la nostra. El centre de tot és l’alquimia, un art el qual només uns quants la poden practicar. Té una gran influencia en la medicina i la ciència. Les persones que la practicaben s’anomenaven alquimistes. Es dividien en dos bàndols: els que l’utilitzaven en àmbits domèstics, i els millors, els que treballaven per l’exèrcit. Aquests eren anomenats alquimistes nacionals, però si algún d’ells havia participat en la guerra civil, se’ls coneixia com a “armes humanes”, a causa del gran número de morts que havien causat.

Els alquimistes, tenien coneixements de moltíssimes coses, però, com moltes arts, tenen certs temes poc estudiats o coneguts. En el cas d’aquesta art, era la transmutació humana. Consistia en reanimar a una persona a partir de ka mateixa matèria, però no se sabía si era possible. Aquí entren en acció els nostres protagonistes. L’Edward i l’Alphonse eren fills d’un gran alquimista. Tots tres vivien junts, amb la seva mare. Ells sempre la practicaven amb el seu pare, però un dia els va abandonar. La seva mare es va fer càrrec d’ells, fins que un dia, a causa de l’angoixa i l’éstrés mor.

Els germans, que ja tenien certs coneixements sobre l’alquimia, els van fer servir per intentar portar-la a la vida, però no sabien que sense un intercanvi equivalent de matèria exacte, això no era possible. Al intentar fer la transmutació humana, un cercle els absorveix. Allà dins vivia un ser desconegut, el qual els hi va oferir un tracte. Podrien veure els secrets de l’art a canvi d’una part del seu cos. Els dos accepte. L’Edward perd el seu cos exepte la seva ànima la qual queda atrapada dintre d’una armadura, i l’Alphonse, perd un braç i una cama. A partir d’aquest punt, aconsegueixen el títol d’alquimistes nacionals i tractaran de buscar la manera de portar a la seva mare a la vida i també la forma de recuperar els seus cossos.

Aquesta série la recomano moltíssim. En primer lloc, per la seva trama, ja que al estar basada en l’època medieval i al tenir parts ficticis la fan molt interessant. En segon lloc, crec  que un bon motiu per recomenar-la és la seva durada. La série consta de seixanta-cinc episodis i tenen una durada de vint-i-cinc cada un. En cap moment t’avorreixes. Finalment, crec que els seus personatges són molt intressants, ja que l’autor els va crear com si fossin persones reals i això et  fa entendre la seva manera de pensar i empatitzes amb ells.

En la actualitat milers de persones pateixen bullying, molts d’aquests casos acaben en suïcidi, com el cas de la Hanna Backer.

La Hanna és una noia d’un institut de Califòrnia, que a través de tretze cintes explica els tretze motius per els quals es va treure la vida. La série disposa de tretze capítols. Tretze cintes, cada episodi és una pel·lícula diferent; tretze personatges que són les tretze causes.

Hi comença quan el Cley, el millor i únic amic de la Hanna, rep la caixa amb les tretze raons, ell és l’últim que faltava per escoltar-les, ja que cada persona les ha d’escolar totes, perquè no saben quina és la seva. Això vol dir que, tothom sap la part de culpa que té cadascú. Aquest és el perquè pel qual en Cley vol fer rebre una venjança a cadascú que aparegui en les cintes.

M’agrada molt aquesta série, ja que mostra tot tipus de bullying que es pot arribar a fer, a vegades sense adonar-te’n, fent un comentari, ignorar al assetjat o simplement ser un espectador.

“Per tretze raons” és especial també perquè demostra que tothom que no ajuda al assetjat, és un assetjador.

Si t’agraden els “thrillers” on la ment hi juga un paper molt important, no te la pots perdre.
La pel·lícula explica la història d’un home que pateix TPM (trastorn de personalitats múltiples), fins a 23, i acaba desenvolupant-ne una més que domina sobre totes les altres, que es diu “Bèstia”, el volum de la seva massa muscular augmenta, es torna molt violent i acaba posant a les persones que es troba en perill. L’actor principal, James McAvoy, fa un paper excel·lent passant d’una personalitat a una altra fent que reconeixis, en cada moment pels seus gestos, to de veu i mirada, quina de les 24 personalitats és.
La pel·lícula t’atrapa des del principi i acabes posant-te en la pell de la seva terapeuta per intentar esbrinar el perquè de cada una de les personalitats.
En el transcurs de la pel·lícula passaràs per moments de por, riure i sobretot de suspens.
Sense cap mena de dubte, us la recomano, gaudireu molt veient aquesta magnífica producció.

Avui us parlaré del film dirigit per Sean Penn l’any 2007 titulat “Into the Wild”. Està basat en fets reals que van ocórrer a mitjans dels anys noranta a Washington, Estats Units.

La història presenta la vida de Cristopher McCandless, un jove universitari i fill d’una família adinerada que decideix abandonar els seus estudis i donar els seus estalvis a una caritat per emprendre un viatge a Alaska amb l’objectiu de viure a partir de la naturalesa i aïllat de la societat.

L’argument és molt simple, tot i que hi apareixen moltes facetes interessants que fan reflexionar a l’espectador.

Les escenes de la pel·lícula van ser gravades en els mateixos llocs on Christopher va estar durant els seus dos anys de viatge. A més a més, té un gran nivell de fotografia.

La banda sonora composta i interpretada per Eddie Vedder retracta els temes més essencials de manera melancòlica.

Personalment, m’he sentit identificada amb el protagonista en relació a la seva manera de pensar, tot i que, crec que en determinades situacions és massa idealista.
A banda d’això, el que més valoro és que la història m’ha emocionat a través de tot el que ha arribat a transmetre’m.

Recomano aquesta pel·lícula a qualsevol persona que no es conformi amb una simple història, sinó trobar-ne significat i sentit als detalls.

Vaig discutir amb me mare. Una forta discusió que hem va treure la gana. Després del dinar, el meu avi devan de tota la taula, va treure 20€ de la cartera.
Al moment, ens pregunta a totes:
-Algú el vol?
Tots, mirant-lo amb ulls de desitg, li vem dir que si. Òbviament.
El vaig mirar amb cara de sorpresa, ja que no sabia a que venia tot allò.
Al instant de respondre tots afirmativament, ell continuá:
-Segur? – M’entre l’arrugava – Encara el voleu?
Ningú va canviar d’opinió.
Va seguir menys preant-lo. I, per últim, el va partir per la meitat.
-El voleu?
Tothom reflexionant en que estava pensant el meu avi.
Llavors, el meu avi, s’aixeca a buscar la cinta adhesiva per arreclar-lo i ens diu:
Espero que d’aquí treieu la vostra conclusió. La meva es que, encara que he arrugat i trencat el bitllet, totes seguieu volen el bitllet perquè el seu valor no ha variat. Moltes vegades a la vida t’ofenen, t’insulten i et fan sentir que no ets res. Però, el teu valor mai canvia per la gent que et vol, t’estima. Per això, per molt que discuteixis, t’enfadis o os ofengueu mútuament quan aquest t’estima, el seu amor mai canviará. I vaig abraçar a me mare.

La sèrie que us recomano mirar és Sense 8, per un seguit de beneficis que penso que pot aportar als espectadors estant al segle XXI. He decidit canviar-li el títol per “Qui sóc?”, ja que és una pregunta que no acostumem a pensar i després de veure la sèrie pot ajudar i orientar a respondre-la.

L’argument es basa en vuit desconeguts de diferents cultures, races i orientacions sexuals. Es troben entre ells mental i emocionalment connectats. Al principi, només veuen a una persona, per alguna raó, però cada vegada van veient més fins que es troben tots junts. A través d’aquesta connexió són capaços de comunicar-se, sentir i compartir els seus coneixements, idiomes i habilitats. Durant la sèrie intenten descobrir per què estan connectats i què significa el lligam.

En primer lloc, mostra d’alguna manera que de totes ens en podem sortir amb força de voluntat. Que si tu vols tirar endavant, t’ho proposes i segur que ho aconsegueixes, buscant alguna alternativa a l’hora d’encarar-te a qualsevol situació.

En segon lloc, crec que aquesta sèrie pot fer veure al públic que cadascú té una orientació sexual pròpia i no pas el model que ens han mostrat sempre de dona amb home. Que no tothom es guia pels genitals, sinó per la persona.

En tercer lloc, adonar-nos que tots som de la mateixa espècie, però amb pensaments essencials. És a dir, que cada ésser humà és totalment únic, però que realment tots som persones que hem de ser valorades, respectades pels nostres gustos, les nostres decisions, el nostre estil de vida, etc.

En conclusió, crec que té personatges, situacions i inclòs, diàlegs, els quals fins al dia d’avui encara no han sigut assolits o acceptats per la societat. I és una manera més entretinguda i interessant de veure-ho i de fer-vos pensar en qui sou realment, sense cap por.

En moltes ocasions està molt bé gaudir d´una bona sèrie i alhora desconectar de la vida i dels problemes que tenim.

Aquesta història, en concret, té lloc a Hawkins i els personatges principals que hi apareixen són nens de dotze anys. El fet més important del film, és quan un dels quatre nens, el Will, es perd en mig del bosc mentre anava amb els seus amics tranquilament amb bicicleta. Els seus amics decideixen buscar-lo, i la mateixa nit en què estaven fent de detectius, es van trobar amb una noia de tretze anys un tant especial: l´Onze. Amb l´ajuda de l´Onze i de tota la ciutat, comença la recerca d´en Will, fins que se n´adonen del que succeeix a aquella ciutat realment.

És una sèrie que t´explica la vida en primera persona d´una noia (l´Onze) que desde ben petita ha estat allunyada de la seva família i es conforma amb qualsevol detall o carícia, fet que fa que ens adonem de la sort que tenim al poder gaudir dels nostres familiars i de la gent que estimem. En molts moments de la història, es dóna molta importancia a la relació d´amistat que hi ha entre els personatges, intentant-nos fer veure que els amics están per ajudar-se entre si i no deixarse mai de costat. I per últim, a l´hora de veure-la, és molt fàcil adonar-se de que aquesta sèrie té molt de treball a l´altre banda de la pantalla i és impressionant veure tots els fets extranys que hi apareixen, per això la sèrie realment es diu “Stranger Things” (coses extranyes).

En conclusió, recomano aquesta sèrie ja que et dóna moltes lliçons de vida tant familiars com d´amistat i ademés et fa passar una magnífica estona.

Hola nois, avui vinc a recomanar-vos una triologia anomenada ” Els Jocs de la Fam”.
Aquestes tres pel·lícules, es basen en una societat paralel·la, dividida en dotze districtes, on en número u, és el més ric, i el dotzè el més oprimit i pobre.

En aquests, així com la gent que hi viu a cadascún d’ells, estàn controlats per el Capitoli, un òrgan format per gent de classe molt alta.

Cada any, són escollits un noi i una noia d’entre dotze i divuit anys, de cadascún d’aquests districtes, i són traslladats a un camp totalment controlat per el Capitoli, on hauran de lluitar entre ells per sobreviure. L’afortunat que es quedi sol al camp de batalla, podrà tornar victoriós a casa.

Mentre veiem aquestes tres pel·lícules, podem viure l’història de la Katniss Everdeen, una jove del districte dotze, que amb molt coratge i valentia, haurà de superar tots i cadascún dels reptes que s’interposin a la seva lluita per tornar a casa dels “Jocs de la Fam”.

Personalment, crec que és una saga que val molt la pena, ja que des del meu punt de vista, té un molt bon argument, que fa que estiguis tota l’estona pendent del què passarà.

La he titulada “La Lluita”, ja que vull remarca tot el que la Katniss ha de lluitar constantment, no tansols als jocs, sinó també al seu dia a dia al districte dotze.

Recomano la pel·lícula de “El laberint” perquè quan la vaig veure em va fascinar.                      Aquest film és una barreja entre ficció i futurisme.

Ens explica la història d’un noi, en Tomas, que desperta un dia dins de un prat enmurellat, allà es troba amb altres nois, que després de mirar-se’l per com es comportava li explican on està i perquè.    Allà coneix en Newt, ell porta dos anys tancat en el laberint, li ensenya tot el “claro” , que és la zona on viuen, li explica com es distribueixen les feines i li explica la història del laberint. Li diu que ells estan just al centre  de tot el laberint i que alguns nois , els corredors, es posen a buscar el camí de sortida. Però en Newt també li diu que hi ha un problema, és que cada nit les portes és tanquen, i si els nois no han tornat dins del claro es quederan tancats tota la nit dins del laberint. Aquest no és el problema però, el problema és que durant la nit surten unes aranyes mecàniques enormes que tenen un verí mortal.    Per tant, l’objectiu dels nois és entrar en el laberint i trobar la sortida abans de que és faigi fosc.

Personalment, el meu personatge preferit és en Newt, ell és un noi que tot i que estiguin atrapats és positiu i mai es rendeix. Doncs si hos ha agradat la pel·lícula del corredor del laberint, podeu mirar la segona i la tercera part.

La sèrie que us recomano mirar és Los 100, una sèrie anglesa d’acció i d’aventures que m’ha tingut mirant la pantalla de la meva tauleta els últims mesos. Ara us explicarè làrgument i veureu perquè m’ha agradat tant “Praim Faya”.

La terra ha estat desertada per culpa d’un augment de la radiació solar, gràcies a la ciència es va preveure i es va trobar una solució temporal. Es va crear un satèlit on una petita part de la població va poder sobreviure.

Desprès d’uns anys a l’espai volien comprovar si la terra ja es podia habitar, i per fer-ho van enviar un grup reduit de 100 persones, les quals els van denominar “The 100” a la terra. Una vegada arriban a la superfície de la terra veuen que es pot habitar, però que la radiació habia matat a molts èssers vius i ha mutat als restants. Poc a poc, constrieixen una base en la que poder viure i defensar-se dels terreestres.

Aquesta sèrie m’ha encantat, perquè es basa en el futur i en com vivien sense la tecnologia. Es poden veure clarament les diferències, els aventatges i els desaventatges de com es vivia abans i de com ha afecfat la ciència. La recomano a qualsevol adolescent que li agradin les sèries d’acció i d’aventures.

La sèrie que recomano mirar a adolescents i a tothom que li sembli interesant l’argument és “l’amistat entre fils “. He escollit aquesta i no una altre per diferents motius que ara explicaré.

L’argument d’aquesta saga es basa en cinc noies que es coneixen i es fan amigues en una operadora de telèfons a l’edifici més famós de Madrid. Allà, viuran moltes experiències.

En primer lloc, la recomano perquè reflecteix molt bé com era la vida abans en l’àmbit de la societat, i en com ho és ara. D’aquesta manera, fa que apreciïs més la vida i l’època en la que hem viscut, ja que no ens hagués agradat viure de la forma que ho feien aquestes noies.

En segon lloc, el que és molt característic d’aquesta sèrie és l’amistat que tenen entre elles, ja que s’han ajudat en tot momento i hi han estat juntes quan alguna tenia un problema.

En tercer lloc, la recomano, perquè és molt original i interesant, ja que mai havia vist una saga que tractés sobre el masclisme de la manera que ho fa aquesta.

Per últim, “las chicas del cable”, et farà desconectar de tot i disfrutar per uns instants d’aquesta sèrie i que a la vegada podràs sentir com vivía la gent, però sobretot les noies als anys ’20.

Aquesta pel·lícula és la meva pel·ícula preferida, en ella podem veure sed de venjança, confiança, valentia i sobretot llibertat, parla molt de la llibertat i deixa ben clar que la llibertat no la pot frenar ningú, ni la pròpia mort.
La història té lloc a Escòcia, on trobem un poble petit d’escocesos de baix estament social. El protagonista és un nen petit, el cual li maten al seu pare a la guerra i el seu tiet es fa càrreg d’ell i el porta a Anglaterra. Quan aquest ja és gan torna al petit poblat d’Escòcia. Aleshores tots els poblats eren controlats per els soldats del rei. En Wallace s’enamora d’una noia profundament, però per problemes amb els soldats l’acaben matant. Wallace no triga en reclutar un exèrcit i lluitar contra el rei. Els homes que lluiten amb Wallace i ell mateix expliquen que la llibertat no és res que es pugui treure i que ho demostraran. Al final de la pel·lícula hi ha una frase que tinc grabada en la ment que diu:
-Me podréis quitar la vida, pero nunca me quitaréis la libertad.

Recomano la pel·lícula “No respires” sobretot a la gent que li agrada la intriga, la por i el no saber que pot passar. És una pel·lícula molt interessant que et sorpren a cada moment. Quan penses que passarà una cosa, la hisòria fa un gir que no t’esperes.

Pot ser amb el nom penses que és la típica pel·lícula de fantasemes i coses paranormals, però no és així. La història tracta d’uns lladres que volen entrar a robar a la casa d’un avi que viu sol i, soposadament te molts diners amagats. L’home és cec  i esta sol. Seguramentb si t’expliquen aquesta situació penses que no serà res de l’altre món, que els lladres entraran, mataran a l’avi, agafaran els diners i pot ser després hi haurà succesos paranormals i s’acabarà així, però és tot el contrari.

El que no t’esperes al començar amb aquesta pel·lícula és que són els lladres els que hauran d’escapar de l’avi per poder sobreviure.

No està indefens i el que guarda a casa seva no només són diners, sinò que també hi ha molts secrets amagats darrere d’una porta que sempre esta tancada. A mesura que passa la història vas descobrint més coses sobre cada personatge. Saps la raó per la qual els lladres fan això i gira els papers, ja que normalment sempre t’esperes que els lladres siguin els dolents.

El mon “No respires” va perfecte per aquesta història, la qual en moltes ocasions et deixa sense respiració.

La veritat, és que jo personalment sóc una amant de la música, m’encanta escoltar-la a qualsevol moment del dia. Potser també sóc una mica inexperta sobre el tema, ja que mai escolto l’actualitat musical ni reconec les veus dels cantants, però us puc assegurar que la ser apreciar i disfrutar.

Escolto música de molts tipus, sempre passo d’un extrem a l’altre, però la cançó que m’ha captivat des de que tinc ús de raó ha sigut “When we were younger“. El tema va ser creat pel grup SOJA, l’any 2012.

Hi ha molts motius pel qual l’he triat, però el principal, ha estat les sensacions que em transmet quan escolto la seva lletra. La cançó tracta del pas de l’ésser humà per la vida, i el descriu com un trajecte fugaç, egoista i inútil. Ens retreu com vivim en una societat individual, on només ens preocupem per nosaltres mateixos i pels nostres interessos. Se’n burla de què les persones quan som joves i innocents ens pensem que tenim les cadenes per controlar la vida. En canvi, quan ets adult comprens que la vida és impredictible i sempre t’acabarà dominant.

Per tant el missatge final que ens volen donar és que visquis i aprofitis cada moment, que tot a la vida canvia. M’he adonat compte que la cançó reflecteix moltíssims aspectes de la vida molt difícils de transmetre i trobo també que tota ella és molt caòtica, però de fet l’he escollit per aquest motiu, ja que la vida és això mateix, preguntes que no aconseguiràs respondre.

Actualment, hi ha molta gent que deixa pasar el tren i no aproxima les oportunistas que se li presenten. Hi havia una vegada un noi jove al qual el seu pare va aconseguir un lloc de treball com a director de marketing d’ un diari molt famós arreu del món, el noi, finalment va rebutjar la feina perquè pensava que ell mereixia més.Temps més tard, els seus veíns van trobar-li una feina com a director de la “Pompeu Fabra”, la qual també va rebutjar dient que no l’ atreia la idea. Una altra vegada va poder treballar al costat de “Messi” per`tampoc va acceptar, aclarint que. o li agradava el futbol. El noi, ara home,havia rebutjat moltíssimes ofertes; model, professor, director d’ Universitat, informàtic… i no va acceptar cap.
Finalment ; quan es va veure entre les cordes va acceptar sense miraments una feina com a escombriaire.
La moralitat d aquesta faula es bén senzilla; hem d aprofitar totes les oportunitats que s’ ens presenten i no em de deixar pasar el tren.

Un dia,la Sara havia començat a fer unes classes de patinatge, perquè les seves amigues també ho feien. La Sara era la millor de totes,perquè ho feia bé,però quan va començar,no s’enrecordava de res i les amigues mai li ajudaven. Va haver una noia que li ensenyava i feien els entrenaments juntes. Al que ningú savia era que la Sara no havia fet mai patinatge.
La Sara no li sortia bé,perquè feia molt de temps que no patinava i era el seu dia de la mala sort. Va parlar amb la seva professora per el motiu del patintge, i es va sorprendre. La noia va estar molt preocupada pel patinatge, però quan va començar a aprendre, ho feia millor.
Els dies passaven i la Sara estava trista,perquè ningú de la seva família li recolzava i no els interessava l’esport que la Sara feia. Només les seves cosines i la seva germana li ensenyaven,fins que un dia,la Sara va fer una competició i va guanyar un trofeu. Una de les amigues li havia tret el trofeu i s’ho havia quedat ella. També li havia trencat el trofeu davant d’ella i va començar a plorar,i deia que era el seu pitjor dia per la mala sort.
Dies després, la professora li havia donat el trofeu que li pertanyia a la Sara i li va explicar que l’altre trofeu era de la amiga que s’el va quedar i va estar molt contenta.
Després dels dies succeïts,totes les amigues van estar recolzant a la Sara,van començar a ajudar-la i feien els entrenaments juntes. La noia que li havia trencat el trofeu,li va perdonar i vam ser les millors amigues per sempre.
Al més següent,la Sara va començar a guanyar molts trofeus i van fer moltes competicions per tota Espanya i per tota Europa.
La Sara deia que eren els seus millors dies de la bona sort. Finalment,tothom savia que la Sara tenia un talent que era el patinatge i la gent d’aquella petita ciutat va començar a parinar lliurement i tranquil·lament. I la Sara va ser coronada com la persona més patinadora del món i l’estimaven molt.

Jo he anomenat Motivació a aquesta cançó, ja que et dona força en els moments claus, complicats o importants que consideris de la teva vida, el qual aquesta força t’ajuda a no rendir-te.

aquesta obra musical em dona força, energia en els moments que jo consideri important per  a mi, em motiva a acabar el que ja he començat sense deprimir-me. el ritme de la cançó, la lletra, la veu, tots aquests aspectes són els que m’ajuden a finalitzar els que m’ajuden a finalitzar els aspectes importants.

jo penso que la seva lletra comença parlant sobre la injustícia  de la nostre vida, el moment en el que tu estàs treballant i les altres persones (amics) jugant (el qual fa referència a algú treballant i els seus amics, companys o familiars estiguin descansant), i quan vas a dormir penses en que fer per canviar aquesta injustícia, però et despertes i recordes que tot és un somni.

la torada ens explica, que no et rendeixis i segueixis treballant en allò que t’agrada per poder arribar al teu objectiu, sense mai rendir-se, que sempre tindràs a algú, familiars, amics o coneguts donant-te suport en el teu objectiu.

el final parla sobre el moment en que el teu objectiu es compleix, i en aquell moment serà quan puguis gaudir del teu treball, ja que no t’has rendit mai i has pogut obtenir el que volies.

LES CONDICIONS DE LA VIDA

La cançó “El tren del temps”, la que he titulat com ” Les condicions de la vida” és la que he escollit com el tema que em motiva, perquè hi ha versos que per mi són veritats i també, perquè em transmet un consell que el puc fer servir tota la vida.

Txarango parla sobre algunes situacions que et poden passar al llarg de la vida, aquestes anècdotes són, com diu el hit: “I veure com desperta  el dia”, o, “cantar cançons a la lluna plena”. Apart de dir dificultats també hi ha un vers que et fa ser feliç:”Riure de no de la broma de sempre”.

“El tren del temps” em motiva, perquè els versos: “Ja sé que ens trencarem, que ens cau a terra el món, ja sé que plorarem i que podrem perdre-ho tot”; aquesta estrofa explica que tot et pot anar de la pitjor manera, però per exemple la següent és així:”Per sempre no hi ha res i el tren del temps no frena, es refereix a que no et capfiquis amb una cosa dolenta, perquè patiràs i el temps no para per tu. Aquests trossos són els que m’agraden més, que em motiven a tirar endevant a la vida.

Per acabar, m’agradaria aclarir per què he posat aquest títol, bàsicament perquè m’ensenya condicions que segur que hauré d’acceptar durant la vida sinó les he acceptat encara.

He escollit la cançó de Viva la vida de Coldplay. L’he escollit perquè desde que era petita m’ha encantat, no especialment pel que diu la lletra, sinó perquè als segons d’escoltar-la em transporra directament a tota la meva infància i sento una estranya barreja entre nostàlgia i felicitat.

Parlant una mica del gruo, Coldplay és un grup britànic de pop-rock format a Londres el 1996. Els integrants del grup són: El Chris Matin, el Jon Buckland, el Guy Berryman i per últim el Will Champion. Entrre les seves cançons destaquen Yellow, Viva la vida, Paradise, A sky full of stars, etc.

El tema m’aporta molts records i valoro moltíssim que m’aconsegueixi fer sentir molt, trobo que és increïble. N’hi ha un record que destaca per sobre de tots. Em recorda a la gran estima que tinc a la família amb la que he passat totes les vacances d’estiu  de la meva infància. Sempre posaven aquesta cançó i m’ha i m’ha marcat. Al escoltar-la, ràpidament em venen a la memòria els mil moments rient i divertint-nos a tots els llocs que hem anat, especialment als llocs de platja, que eren els que més ens agradaven a tots, contemplàvem les postes de sol i miràvem les estrelles per la nit diàriament i era preciós. Com que en aquests moments hem perdut bastant el contacte amb ells, em fascina que tan sols posant aquesta melodia tingui tots aquells moments amb mi i pugui tornar a sentir-me com una nena petita, sense cap mena de preocupació.

No conec al 100% el significat de la seva lletra, però el que sí que sé es que tracta d’una persona que ho tenia tot in que d’un dia per l’altre es troba que ja no té res. El que t’ensenya es que no et regalaran mai res, que has de lluitar pel que vols i mantenir-ho allà, perquè la vida no es gens fàcil i sempre et trobaràs amb situacions que et fan caure i tens que fer el possible per no perdre-ho tot, com li passa al protagonista.

Es tenen que valorar molt les petites coses (com en el meu cas aquesta cançó) que tenen el poder d’aconseguir que t’oblidis de tot el que et rodeja i que et faci concentrar-te únicament en un record o sentiment feliç. És important intentar buscar-ho a la vida, perquè farà d’alguns moments durs una mica millors.

Em considero una gran amant de la música i la seva cultura. Per aquest motiu sempre he sigut de les que han pensant que quan les cançons envelleixen són més boniques; perquè t’aporten un sentiment de nostàlgia que no poden aconseguir les actuals.

Per aquesta raó és per mi una satisfacció escoltar “Piano Man”, on Billy Joel creix d’una manera incommensurable. Agafa el seu fracàs i el converteix en un tema pels perdedors, que al 1977 arrassa a les discogràfiques i captiva al públic amb una harmònica, un piano de cua i una veu ronca.

Al meu entendre és una dels millors temes de l’època, musicalment parlant; tant per la seva lletra humorística com per les harmonies i composició musical simple i repetitiva, la qual l’autor se’n avergonyeix.

Després d’un mal contracte discogràfic, decideix apartar-se de la indústria musical. Comença a treballar tocant el piano en un bar decadent, on s’hi fa amic de molts clients habituals, els quals sempre li pregunten què fa en un lloc així amb aquell talent. Crea fama entre treballadors que van a escoltar-lo després d’una jornada esgotadora. Al final, Billy, decideix compartir la seva experiència amb melodia i lletra, que descriu els habituals del bar que d’una manera o altra han experimentat algun tipus de fracàs.

Per això, per mi és tan emocionant. És el fracàs recreat  en un hit, que actualment segueix sent la més escoltada dels seus discos.

Per altra banda, li tinc una una gran estima ja que sempre em recorda a la meva germana amb la que salto i canto per tota la casa quan sona “Piano Man”.

Per acabar, voldria destacar com Billy Joel va descriure el seu fill (com ell diria) en una entrevista:” Vaig aconseguir el somni de molts pianistes asseguts davant les tecles de marfil en un bar qualsevol; vaig canviar l’olor de l’alcohol i el soroll dels glaçons pel sabor de l’èxit i els espetecs dels aplaudiments. No obstant, em sento obligat a tocar, una vegada rere l’altra, la cançó nostàlgica sobre els dies que visqué aquell home al piano”.

Ja fa uns quants anys, que vaig decidir canviar la dinàmica de fer les coses a l’últim moment. En aquella època, jo era un jove inexpert de 3r de l’ESO, al qual no li agradava traballar més del compte i  feia sempre el mínim per aprovar, però, tot això va canviar en tan sols un dia.

M’en recordo perfectament d’aquell dia, 12 de febrer de l’any 2008, jo, l’Eustaqui només tenia onze anys. Em vaig despertar a les set del matí, com cada dia, i em vaig fer una dutxa, vaig esmorzar una magdalena, tot seguit em vaig dirigir cap a l’institut a bon ritme, travessant la ciutat de Badalona. Feia uns quants dies que no estava treballant a casa, i l’endemà tenia molts exercicis de deures, tenia planejat fer-los aquell mateix dia per la tarda, però, inesperadament, m’en van posar més i em vaig agobiar amb tanta feina. Aquella tarda vaig treballar molt per fer-ho tot, però, no vaig tenir temps. L’endemà, l’Agustí em va posar moltes faltes de deures, ja que era el meu professor de llengua catalana, i la major part dels deures que no vaig acabar eren d’aquella matèria.

Al arribar a casa, el Pepe, el meu pare, em va renyar molt en veure que portava tantes faltes de deures, i em va explicar: “No deixis per demà el que puguis fer avui”.

Aquesta frase, em va fer canviar per complet la vida, nou simples paraules que fan de tu una persona millor. A partir d’aquell dia, em vaig començar a aplicar i feia sempre els deures i els treballs el dia en que me’ls posaven, mai més s’em van tornar a acumular, l’únic que havia de fer era treballar una miqueta cada dia, i els meus resultats acadèmics van millorar molt.

Temps era temps, quan en un remot poble d’occident va brotar un ancià que requeria ser el pianista de la banda musical del poble. Decidit i orgullós, es presentà a les audicions festejades el proper matí. El culte se celebrava en un espai obert, ubicat al centre de la localitat.

L’agosarat jai, creuà entremig la multitud, i començà a tocar el clavecí. Els oients varen romandre muts durant l’acte. Al finalitzar, el vell baixà de l’escenari cofoi i satisfet, esperant tota classe de felicitacions, no obstant, li comentaren:

– No el podem agafar per practicar la tasca. Gràcies per la participació.

Al parar atenció, se n’adonà que no li havien transmès el que ell esperava, sinó que, més aviat, tot el contrari. L’havien rebutjat. Sense donar crèdit, abandonà l’escenari deixant un clima de desconcert i d’estranyesa. Seguidament, es dirigí cap a l’immoble on restava.

Durant el trajecte, es trobà amb una de les espectadores que l’havia estat atenent hores enrere. La jove li digué que la música que ell emetia era excessivament clàssica. Aquest, l’ignorà i seguí amb el seu recorregut.               L’endemà, el baró es presentà de nou al certàmen, exposant la mateixa melodia que el dia anterior. La conclusió va ésser idèntica, el van refusar. Descontent i emprenyat amb els seus pèssims resultats, decidí actuar una última vegada.

A punt d’actuar, el mascle observà el públic i es trobà amb la mirada de la noia i,  aleshores, s’inicià a tocar una cançó molt alegre i divertida, canviant completament el seu estil de música.                                                             L’efecte va ser gratificant, l’audiència s’alçà i l’aclamaren.                                                                                           Aquesta vegada, l’informaren que ja formava part del grup de música. Així mateix, l’avi s’adonà que tot i que tenia molta experiència, mai no havia de rebutjar el consell.

I conte contat, deu-lo per ben explicat.

Un dia, la meva millor amiga va venir a casa meva dient-me que m’havia d’explicar quelcom molt important. Em va sorprendre explicant-me que estava embarassada. No sabia què contestar fins que se’m va ocòrrer preguntar-li si volia tenir el fill. Em va contestar que ho havia parlat amb el seu xicot i que havien decidit que sí.

Em vaig preocupar molt i li vaig preguntar que de què viurien, sabent que cap dels dos tenia feina ni estudis. Em va contestar que això no era el més important, que ja trobarien una feina ràpidament, que ja trobarien un pis on viure i que ja se’n sortirien. Jo vaig intentar fer-li entendre que no era tant fàcil trobar feina sense estudis i menys una que els hi permetés pagar un pis. Li vaig dir que jo em plantejaria molt seriosament tenir el bebè sabent que no disposo de res. No em va voler escoltar, em va dir que no la volia recolzar i va marxar enfadada.

Uns mesos més tard, va haver d’anar a viure a casa de la seva mare, perquè cap dels dos havia aconseguit feina. La falta de recursos va provocar la ruptura de la parella i que tots dos acabéssin emocionalment malament. La criatura va acabar a càrrec dels seus avis i ells mai van poder encarregar-se’n.

El que vull transmetre amb aquesta història és que abans de portar una criatura al món has de tenir molt clar què li pots oferir tant a nivell econòmic com a nivell emocional.

Hi havia una vegada, una noia que es deia Aria. Vivia junt amb els seus pares a un poble petit situat a Galícia. Allà els seus pares treballaven en un camp de conreu on no guanyaven gran quantitat de diners per permetre’s moltes coses.

L’Aria era una noia molt desagraïda, mai valorava l’esforç que feien els seus pares per poder comprar-li molts capritxos. Els seus pares treballaven sempre molt dur en el camp, és passaven matí i tarda allà amb 30 minuts de descans per poder dinar, i arribaven a casa molt tard.

Els seus pares sempre li deien que tenia que treballar una mica i aprendre a apreciar l’esforç que feien, però ella mai ho feia, ja que no veia necessari treballar si els seus pares li pagaven tot.

Un dia va quedar amb una amiga seva que es deia Noodle, era una noia reservada i es comportava amb gran maduresa. L’Aria i la Noodle van parlar que volien fer en un futur. La Noodle sabia que volia treballar, i tenia molt clar tot el que faria, però l’Aria no sabia que fer, ja que vivia dels seus pares. Parlant del futur l’Aria es va adonar que tenia que començar a treballar, ja que no podia viure sempre dels seus pares.

Al cap d’uns dies, l’Aria va trobar una bona feina en la qual guanyava una gran quantitat de diners. Amb aquells diners que va guanyar ella li va donar una gran part als seus pares per tot el que havien fet per ella i així poder-los ajudar econòmicament, i després se’n va anar a viure més al centre i més a prop de la seva feina.

L’Aria va aprendre que no era bo dependre dels seus pares tota la vida i va començar a valorar més l’esforç que feia la gent per ella.

Hi havia una vegada un poble petit amagat entre les muntanyes, anomenat Vila de Cap, allà hi havia un institut molt bo, amb alumnes bastant intel·ligents. Menys en una classe, concretament, en 4rt C. Aquella classe estava formada per alumnes molt diferents entre ells.
Ja estaven a finals del primer trimestre, quan un dia l’Arnau, un noi poc atractiu, no molt alt, una mica gras, amb ulleres, el cabell castany, els ulls marrons, amant dels videojocs i poc sociable. Va haver d’anar al despatx del director, perquè va adonar-se de que estava sofrint assetjament escolar. Quan li va dir al director el primer que li va preguntar, va ser “I qui és l’agressor?”. El nen, li va contestar sense ningun problema, li va dir que era l’Amanda. L’Amanda era una noia bastant alta, prima, amb el cabell rinxolat i ros, amb el nas molt petit, però això no importava, ja que al tenir els ulls blaus ningú s’hi fixava amb el seu nas i per últim, era la noia més popular de l’institut, la qual només es relacionava amb gent com ella.
Quan el noi va sortir del despatx, el director va anar a buscar a l’Amanda per parlar amb ella, i buscar una solució, perquè no ho tornés a fer, el que se li va acudir va ser el següent, que anés a l’institut a la tarda durant una setmana per: fer deures, ajudar a recollir o netejar, etc.
Però no va pensar que una d’aquelles tardes l’Arnau també hi havia d’anar, ja que quasi mai feia els deures, i el castigaven per no fer-los
Va arribar el dimecres a la tarda i els dos nois es van trobar a l’aula de castigats, i un professor els va anar a dir que havien d’anar els dos a netejar el pati de l’institut.

Van baixar i quan estaven sols, el primer que va fer l’Amanda va ser demanar-li perdó. Van haver d’estar allà a l’institut durant 3 hores, fent diferents tasques entre ells dos, en aquell temps, l’Amanda va tenir temps de conèixer al noi, i l’Arnau va tenir temps de conèixer-la, i va veure que el nen no era tan avorrit com es pensava i que tenien moltes coses en comú.
Des d‘aquella tarda l’Amanda i l’Arnau, es van fer inseparables, i van aprendre molt l’un de l’altre. La noia va aprendre a no ser tan superficial, i el noi va aprendre a no ser tan tímid.
l’aparença enganya, d’un noi i una noia que es depreciaven, a un noi i una noia inseparables.

Eminem és un dels meus cantants preferits, ja que tots els seus èxits musicals són obres que reflexen la seva vida i narren un fet que l’ha provocat escriure un nou rap.

He escollit aquesta cançó per què em sembla molt motivadora i explicaré el perquè no n’he agafat una altra.

Aquest rap explica la història d’Eminem d’una forma que et fa reflexionar, ja que t’aconsella com actuar en diferents situacions.

En primer lloc, ens parla de viure el present al màxim. El propi autor diu el següent: ” No deixis escapar cap oportunitat i un cop arribis on vulguis, agafa-ho tot”. Aquesta oració vol dir que no deixis escapar cap oportunitat de fer el que t’agrada i que un cop arribis on volies ho aprofitis tot el que puguis.

En segon lloc, l’artista ens diu com va començar ell la seva carrera artística desde zero, escrivint diàriament, equivocant-se… i com és ara un dels artistes musicals més reconeguts de tot el món, amb una gran quantitat d’èxits al darrere.

En conclusió, de ” Till I Collapse” m’agrada tot, i com a nou títol em sembla molt bé l’opció de ” Esforç Màxim”, ja que aquestes dues paraules resumeixen perfectament el missatge que volia comunicar Eminem, el de no rendir-se mai.

En John és un noi Anglès de 21 anys que ha vingut de Londres a Barcelona per fer un Erasmus. Ell estudia la carrera de fotografia i editors de la imatge. No enten ni coneix la llengua catalana, però vol aprendre a parlar-la.

Des de petit, ha tingut petits problemes de dislexia, però amb esforç ha anat superant-se a si mateix. Tot i tenir un repte encara més difícil que qualsevol altre, el qual és aprendre un idioma alhora de fer classes a una universitat, ell s’hi esforça per millorar.

En John ha llogat un pis juntament amb uns companys que no parlen, cap ni un, el mateix idioma. Els companys els hi sembla que en John és un noi atrevit, perquè és complicat adaptar-se a un altre entorn, una altra cultura, així que admiren el seu esforç i sempre l’ajuden en el que necessiti.

A mesura que van passant els dies, en John va adquirint més i més vocabulari del catalài encara que sembli broma, segueix amb les mateixes notes que a la universitat de Londres.

De sobte, on ell practica l’esport d’escalada, coneix a una noia amb el nom de Neus. Ella també té com a hobby l’escalada i, al no ser gaires en l’espai esportiu, es posen a parlar. En John ja sap més català, però tot i això, com que la Neus sap parlar perfectament l’anglès britànic, decideixen parlar aquest idioma. Després d’estar més d’una hora parlant i coneixe’s l’un i l’altre, en John li diu a la Neus que ha de marxar. Així que es donen dos petonts i s’acomiaden.

Tornant cap a casa, el noi es dona compte que té una nota escrita a la motxilla d’escalada. Para un moment en un banc i la llegeix: – No sé si t’hauràs adonat de que porto més d’un dia en aquest centre. Jo segueixo els teus moviments amb la mirada i veig que l’escalada t’apasiona de veritat. Espero, algun dia, poder parlar amb tu, ja que jo sóc molt vergonyosa.- En aquell moment ell es queda impactat, sense saber que dir o pensar. Tot i això, ell intenta seguir com si res.

Cada Dilluns i Dimecres ells continuen anant a escalar sols i la Neus sap que en John ho havia llegit. Així que, un Dilluns, al rocòdrom, tots dos declaren el seu amor davant l’altre. Dia 29 d’Octubre de 2017 comencen la seva relació.

En John continua amb el seu Erasmus, però tca el dia de marxar. Ell havia après l’idioma, gràcies al contacte verbal amb altres persones. Es va adonar de que amb esforç i dedicació, res és impossible. A la fi, dia 23 de Gener del 2018, tornen ell i la Neus cap a Londres, on l’espera la seva família.

Feia un bon dia a la petita i reduïda atmosfera dels Garcia. Aquell nou dia es presentava com un més; les hectàrees que rodejaven la seva masia eren cobertes de verda vegetació, mentre que el cel era de color vermell ataronjat pels rajos solars que hi arribaven des d’un punt llunyà de l’univers. Les gallines, despertes abans que el sol es mostrés tímit darrere dels llunyans turons, acompayaven amb els seus càntics estridents el despertar de la potser, menys unificada, família de la Catalunya oriental.

En Marc, en canvi, no va llevar-se escoltant les melodies animals, sinó que portava despert un parell d’hores. Des de feia uns dies, la relació entre ell i la seva família s’havia refredat exponencialment. La quantitat de treball a la que el sotmetia el seu pare, l’afecte massa abrumador de l’àvia i els problemes d’entesa que tenia amb l’avi van causar la seva anada. En Marc se n’havia anat.

El camí que el benjamí del clan va prendre seria un viatge emocional que el faria replantejar-se l’essència de la vida. A mesura que les formes dels arbres es convertien en taques desenfocades i la civilització adquiria l’estatura d’una formiga durant el seu camí, la culpa pel tracte que havia estat donant guanyava terreny al seu cervell, perquè ell era conscient de que no tenia cap excusa. Les roques guanyaven les formes de persones i el murmur del vent li recordava a la càlida veu de la seva àvia. Tot li recordava a ells.

Sense adonar-se, en Marc havia donat mitja volta i una llàgrima li queia de l’ull. La immensitat de les estrelles l’acompanyava en un acte de valentia i empenediment, creient haver descobert la importància dels seus familiars i disposat a canviar.

Un carruatge de cavalls negres aguardava l’entrada de la masia, i un cos descansava pàl·lid sota la llum de la lluna, rodejat de les cares familiars que el protagonista, desorientat, va identificar com a avi i pare. No va tardar en comprendre el que havia passat; l’àvia se n’havia anat. En Marc va caure desplomat als braços del seu pare i en un intent de secar-se les llàgrimes, va mirar el cel, on una estrella brillava més que les demés.

Va tancar els ulls i es va eixugar un altre cop. Ara havia descobert l’essència de la vida.

Pot ser que una cançó et provoqui la sensació de que trobes a faltar un lloc?

Si, és posible, i Pastís Fred, (de la banda sonora de Portal) és un exemple excel·lent. Per entendre com pot ser que aquesta cançó et provoqui una sensació d’enyorança necessitem una mica de contexte: aquesta peça sona al final d’un videojoc (Portal), aquest és realment bo, és una experiència molt bonica i acollidora. Aixó fa que, al final, quan sona aquesta peça, sàpigues que ja s’ha acabat, i que trobis a faltar les aventures amb els altres personatges.

Dit això, la cançó en si és una obra d’art, una melodia molt trista, tranquila, que et recorda tots els bons moments que has passat. I la veu, és simplement impressionant, pot ser que aquella hagi sigut la millor veu que he escoltat mai. La lletra és també impressionant, descriu perfectament el viatje que has fet juntament amb els altres personatges.

En conclusió, Pastís fred és, simplement, una de les millors cançons mai fetes, però recomano jugar al joc abans de sentirla.

Aquesta setmana es van fer uns canvis a la clase i van asseure a la Laia i a en Joan junts, dos nois ben diferents. Ella, tímida i introvertida, no destacava en res. Ell, en canvi, era un noi amigable i divertit que tothom coneixia. La Laia no acostumava a treure bones notes, mai intervenia per por a equivocar-se.

Quan el professor va arribar, els nois van treure uns exercisis molt complicats que ningú havia conseguit resoldre, excepte la Laia. En Joan, en adonar-se’n, van dir-li:
– Ostres Laia, no sabia que eres tan bona en càlcul!
– Bé… la veritat és que no, de segur que les respostes estan malament.

Llavors el professor va començar amb la correcció:
– Algú sap la resposta del primer exercisi?
En Joan, en veure que la Laia no deia res, va dir-li a cau d’orella:
– Vinga Laia, aixeca la mà! Estic segur de que ho tens bé.
– No, de veritat, és igual, es que em fa vergonya equivocar-me… si tan segur n’estàs, respon tu.
Decidit, en Joan va alçar la mà per respondre:
– Professor, la resposta és 10.
– Molt bé Joan, aquest problema era realment complicat.
– Ho veus Laia? Ara et toca a tu. No has de tenir por a equivocar-te.
– Jo t’entenc, però…
– Escolta’m. Tard o d’hora hauràs de perdre la vergonya. No t’ajuda en absolutament res. Vinga, aixeca la mà!
La Laia va dubtar, però en Joan va alçar-li la mà.
– Laia? Endavant. Quina és la solució? – va dir-li el professor.
– És 15.
– Correcte, ben fet. Tens un positiu.
I aquí va ser quan la Laia va adonar-se’n de que en Joan tenia raó. La vergonya ens l’hem de treure, encara que costi; ens hem de llançar a la piscina i descobrirem un món fins aleshores inexplorat.

De petits, el Pol(el meu germà) i jo teniem una molt bona relació, però amb els anys ens hem anat distanciant. Pot ser pel poc temps que compartim, ja que jo sóc un estudiant, és a dir, em passo el matí fora, i el treballa de cambrer per la tarda. Poques vegades parlem, i quan ho fem, sovint ens barallem, cosa que preocupa a la meva mare.

Va arribar el Nadal, una època molt bonica, però que jo no gaudeixo a causa de la meva introversió, sempre em passo els dinars i sopars familiars sense parlar amb ningú.

Aquest Nadal vaig notar estrany al meu germà, més proper, tot el temps volia estar amb mi i sobretot donar-me consells, mai parava amb els consells.  Ell dorm al pis de dalt i pocs cops hi entrem, però un dia, concretament el dia abans de Reis, em va dir que vingués a dormir amb ell. El pol va pujar 10 minuts abans(suposo que per ordenar-ho tot una mica).

Vaig pujar les escales i quan vaig entrar vaig notar una olor molt peculiar, olorava com el racó dels “chungos” del pati. Només entrar vaig sentir una veu que venia des de la terrassa, així que vaig anar cap allà. El que vaig veure em va xocar bastant, ja que jo sempre he sigut bastant reaci amb les persones que consumeixen marihuana, però el vaig veure amb tantes ganes de parlar que li vaig donar una oportunitat.

Vam parlar sobre els prejudicis i vaig notar que a cada frase que deia el meu germà, aprenia algo nou. Aquella conversa va canviar totalment la meva forma de veure les coses, tant, que fins i tot em vaig animar a provar allò que tant rebutjava mentre ell no hi era. Va ser una sensació màgica, vaig sentir una sensació de pau que mai havia sentit. Des de aquell moment, la conversa va canviar moltíssim, fins ara només parlava ell, però en aquells moments em sentia alliberat, amb ganes de treure-ho tot, així que ho vaig fer.

El Pol era totalment conscient de que ho havia provat, així que abans de dormir em va donar un últim consell:

-La marihuana t’allibera i et fa sentir com ets realment, però mai perdis el control perquè seràs el seu esclau. Utilitza-ho per a relaxar-te, alliberar-te o inspirar-te, però mai ho converteixis en un vici.

Al dia següent em sentia una persona nova, molt més madura, i vaig aprendre que abans de jutjar a una persona has de comprendre-la. Vaig aprendre, canviar i millorar amb algo i algú que mai m’hagués imaginat.

Corazón de piedra, és la cançó que jo he escollit i he canviat el seu títol a Experiències no desitjades.

Vaig descobrir-la gràcies a un amic meu, un dia a se casa va encendre l’altaveu i per casualitat va començar a sonar. Aquesta va ser la primera vegada que la vaig escoltar. Al principi em va semblar que no era molt bona, però només passats deu segons vaig percebre que aquesta seria una cançó especial al llarg de la meva vida. Després d’aquell dia sempre l’he escoltat.

Hi ha un vers que cada vegada que l’escolto em provoca un escalfred per tota l’esquena i és: ” he conegut a la millor persona que em farà feliç per tota la vida i resulta que només era jo”.

Aquest vers hem recorda quan jo tenia set anys, encara anava a l’escola de primària i era un noi molt tímid, molt poc sociable. Sempre, cada dia a l’hora del pati, m’asseia en un racó, sol i començava a mirar a l’altra gent com jugava.

En conclusió sempre que l’ecolto es barallen molts sentiments, però sempre predominen la feliçitat i la tristesa. Sentir aquest contrast de sentiments és el que hem motiva dia a dia per continuar.

Escolto una cançó per primera vegada, sense haver escoltat la primera estrofa, ja sé que acabarà sent una de les meves preferides. D’aquelles que poso en repetició, que em sé la lletra i la melodia de principi a final i no em cansaré d’escoltar-la.

És una d’aquestes cançons, em transmet una felicitat que no sóc capaç de descriure. Em fa recordar moments al llarg de la meva vida en els que vaig sentir que estava vivint el moment, que no m’importava ni el passat ni el futur, simplement era feliç. Doncs el fet d’escoltar-la, fa que torni a aquells moments, i no vui que acabi mai. No només sento felicitat, sento molt més, nostàlgia que em porta a la tristesa, i depèn en la que la escolto, però de totes maneres sempre acabo amb un somriure, així doncs, aquella tristesa, aquelles llàgrimes, no es poden representar com algo que em dol, sinó que és tot el contrari.

Al cap i la fi, totes les cançons són un reflexa de la realitat de l’autor on nosaltres ens sentim identificats, En el meu cas, la meva cançó representa una història d’amor que explica la història de dos personatges d’una sèrie, ho fa des del punt de vista del noi. Expressa els seus sentiments que té per ella, la noia del que està enamorat, tot el que ha passat entre ells, des que es van conèixer. Li diu que l’estima, que vol estar al seu cantó la resta de la seva vida, com s’ha enamorat d’ella i el que més li agrada de quan passen temps junts.

Es declara a través de la música perquè els dos són membres de dos grups diferents, que no tenen res en comú, ja que un és de música tradicional, i l’altre és més de rock. Però per coses del destí es van conèixer i a partir d’aquest moment va començar aquesta història.

Sempre que escolto aquesta cançó estic en un moment molt intens per mi, sigui el moment que sigui, quan l’escolto, noto com el meu estat d’ànim canvia completament,  i m’encanta aquesta sensació. Per això mateix té tant de valor aquesta cançó.

L’Àlex, un jove de Madrid, va unir-se al club esportiu de Móstoles, un equip d’allà. En aquest hi havia molts bons jugadors, però entre tots, el que més destacava era en Xavier.

En els primers entrenaments, l’Àlex no en donava una, i això va fer que en Xavier el menyspreés com a jugador. També l’entrenador no comptava gaire amb ell, ja que pel moment el futbol no se li donava gaire bé, així que el jove solia estar a la banqueta. Després d’un mes, l’Àlex començava a millorar, ja que s’esforçava molt per fer-ho, però en Xavier seguia menyspreant-lo i seguia pensant que ell era el millor jugador de l’equip.

Ja a la segona meitat de la temporada, l’Àlex havia millorat molt, i l’entrenador començava a comptar més amb ell pels partits, però en Xavier seguia pensant que era un mal jugador, fins que un dia, l’entrenador va anunciar la plantilla que sortiria de titular en un partit que era bastant important per a ells, en el qual l’Àlex ocuparia la posició d’en Xavier i ell aniria a la banqueta. En Xavier, indignat, es va dirigir a l’entrenador i li va preguntar que com un jugador tan important per l’equip com era ell, havia d’estar a la banqueta. L’entrenador, li va respondre amb una única frase que mai oblidaria “intenta ser millor en el que t’agrada, però, però mai creguis ser-ho“. Amb aquesta frase va acabar la seva conversa, i en Xavier no va tenir més remei que callar-se i tornar-se’n a la banqueta.

Finalment, va decidir anar-se’n de l’equip i, ja que des d’aquell dia no va tornar a jugar.

Segur que molta gent ha perdut a la seva parella per no haver-li dedicat el temps necessari. Aquesta experiència també l’ha viscut el cantant Bruno Mars i ens ho explica amb la cançó “When I was your men” (traduida al català: Quan jo era el teu home).

El títol d’aquesta cançó ja parla per si sol i ens dóna una idea del que tracta la lletra.

El text d’aquest hit, l’autor ens parla que quan estava en una relació sentimental, ell no li va fer prou cas i no a passar el temps necessari amb la noia. I per aquest motiu ella el va deixar i ara la jove té un nou company. Per això, el cantant s’arrepenteix de haver-la  perdut per ser egoista, tot i que accepta la ruptura i ell només vol que ella sigui feliç.

Encara que jo no hagi viscut cap experiència com la que ens proposa al single, m’agrada molt. Hagués pogut triar altres cançons d’aquest cantant que són més alegres i tenen més ritme, però finalment m’he decidit per aquesta ja que penso que és la que transmet un missatge molt bonic. A part del missatge que transmet, també m’atrau el ritme lent i la tranquil·litat que em transmet  a causa de que només escoltem el piano i la veu de’n Bruno.

Aquest cantant d’origen hawaià el vaig conèixer quan tenia uns deu o onze anys perquè el seu nou hit “The Lazy Song” es va posar de moda. Mars canta diversos gèneres musicals com el pop, el hip hop,… i toca diversos instruments com la guitarra, la bateria, l’ukelele, el piano,…

Ell va compondre aquesta cançó l’any 2013 i, encara que ja fagi molts anys del hit, el segueixo escoltant freqüentment i crec, que mai em cansaré.

Finalment, he decidit posar-li aquest nou títol perquè crec que expressa molt bé la idea global de la lletra.

A la primavera, quan apareixien les flors i la fina pluja queia al prat la muntanya sembalva un medi poc hostil i tranquil i es convertia en el nucli de la vida salvatge. El clima sempre era suau i la seva atmosfera gairebé màgica amansia la bèstia més ferotge. Tot sempre eren riures, pau i alegria, a la primavera i a l’estiu, però a la tardor i a l’hivern tot canviava. Les fulles queien i creaven un paisatge moribund. Els arbres secs, el vent impetuós i les pluges torrencials o la neu glaçada convertien el lloc que havia estat tant pròsper i meravellós en un malson.

A la muntanya, vivia un ratolí anomenat Rava que sempre havia estat molt tancat, desagraït i poc amable amb els altres animals. Mai no compartia res, era molt gelós i a vegades abusiu. Un dia de tardor, quan gairebé era hivern es va desencadenar una pluja ferotge acompanyada de vents que serien capaços de tombar un arbre si s’ho proposaven. Al prat un altre ratolí que havia perdut la seva casa caminava com podia buscant un lloc on refugiar-se. En veure una llum a la llunyania va córrer espernçat cap a ella. Havia arribat a la casa d’en Rava. El ratolí va trucar a la porta amb molta delicadesa i va dir amb un to de veu desesperat però tranquil: “sis plau deixeu-me entrar, fa fred tinc gana i he perdut la meva casa, sis plau tingeu-ne pietat”. Rava es va quedar mirant la porta en silenci. Al poc temps i sense haver-ho pensat gens Rava esclatà i digué: “no deixaré pas passar a gent com tu dins de casa meva, ja pot estar diluviant que no penso deixar-te passar ratolí insolent”. El ratolí va sortir quasi plorant i va seguir caminant moribund pel bosc allunyant-se de la casa.

Aquella mateixa nit el seu tronc va començar a tremolar, l’aigua entrava per finestres i portes, el vent entrava per totes parts i ho regirava tot. Després de tot el caos Rava va despertar atordit. Havia perdut la seva casa i no tenia on anar. La tempesta empitjorava hi havia de fer alguna cosa. Corrents va marxar de lloc on havia estat la seva casa i, porta per porta va anar a demanar ajuda. Ningú li va obrir la porta perque ell sempre l’havia tancat. Desesperat i veient que no rebria cap ajuda va seure a les arrels del roure que hi havia a prop seu i va començar a reflexionar. Si mai no  ajudava a ningú cap persona l’ajudaria a ell.

el meu pare es cantautor, el tema que he escollit és seu, en concret un que em va dedicar, per aquesta raò és important per a mi, i cada vegada que l’escolto sento una mescla agredolça de sentiments.

El títol de la cançó el vaig posar jo quan me la va ensenyar, és la frase que es repeteix al final de la tornada. Quan era petit pensava que totes les cançons s’havien de dir així. Ell havia pensat un nom completament diferent, però, ja que la cançó era per a mi, es va quedar amb el que vaig proposar.

La lletra es dirigeix a mi en primera persona, i m’aconsella que sigui feliç i que no deixi que res em reprimeixi o m’espanti. De totes maneres a la tornada em diu que segueixi el meu instint i que no el faci cas, volent dir que soc jo qui ha de decidir com vull viure la meva vida. Durant els seguents versos repassa les etapes de la vida i acaba parlant de la mort.

Quan era petit no m’importava gaire aquest últim tema, però a mesura que han anat passant els anys m’ha anat afectant cada cop més fins que he arribat a la conclusió de que no he de témer el que encara no ha arribat, tot i que encara sento respecte vers la mort crec que es el moment de que afronti el que tothom té preparat per al seu futur i viure la vida sense anguixa, tal com m’aconsella el meu pare a la seva cançó.

“Don’t stop me now” és un single del grup de rock “Queen”, format el 1970, que encara segueix actiu malgrat la pèrdua del seu cantant, Freddie Mercury, el 1991 i l’abandonament del baixista John Deacon el 1997.

Amb el pas dels anys, el seu ús en diversos anuncis publicitaris, programes de televisió i pel·lícules, ha fet que guanyi molta popularitat fins convertir-se en un dels càntics més famosos de “Queen”.

Aquesta melodia, simplement em transmet alegria i ganes de moure’m ja que, segons diversos estudis, “Don’t stop me now” és la cançó més feliç de la història, és a dir, la que transmet més felicitat. Aquesta sensació que em provoca a l’escoltar-la és gràcies al pas que fa el cant d’una tranquil·litat absoluta fins a un estat de bogeria roquera que m’envaeix el cos.

Va ser escrita per Freddie Mercury quan estiuejava a Montreux, Suïssa. L’himne parla sobre el que pot arribar a fer el cantant quan està feliç i s’ho passa bé. Posa exemples com que viatja a la velocitat de la llum, que pot desafiar a les lleis de la gravetat, etc.

Brian May, guitarrista del grup, va ser el més perjudicat a l’hora d’interpretar aquesta melodia, ja que només va participar a la gravació d’aquesta executant un sol de guitarra. Per aquest motiu, May ha declarat en diverses entrevistes que aquesta és una de les pitjors barcaroles de la banda.

Finalment, un altre títol disponible per aquesta cançó podria ser “I am capable of everything” (sóc capaç de tot), ja que l’autor, com ja he comentat abans, creu que pot arribar a fer actes que, per als humans, poden ser impossibles.

Al llarg d’una setmana podem arribar a escoltar moltíssimes cançons per motius molt diferents, però sempre hi haurà una que l’escoltarem més que les altres, perquè ens aporta unes sensacions que les altres no ens podran donar. Tots tenim una cançó que ens fa sentir vius, que ens dona forces per continuar endavant, la meva és Wonderwall, d’Oasis.

La primera vegada que vaig escoltar-la va ser a Camden Town, a Londres, ja fa tres anys. Estava passejant amb la meva família quan vam veure un home tocant la guitarra i cantant; ens vam aturar a escoltar-lo. No vaig reconèixer la cançó perquè mai l’havia sentit abans, però la melodia, el ritme i la lletra em van atrapar des del principi. Va ser un moment realment màgic: vaig escoltar-la amb els ulls tancats, recordant la lletra per després intenta-la buscar-la. Sorprenentment, la vaig trobar: era Wonderwall d’Oasis.

Wonderwall, publicada el 30 d’octubre de 1995, és reconeguda mundialment com una lletra d’amor escrita per Noel Gallagher i dirigida a la seva dona. Tot i això, l’autor va desmentir que la cançó tingués un to romàntic i, després de divorciar-se amb la seva dona, va afirmar que, en realitat, tracta d’un amic imaginari que vindrà a salvar-te de tu mateix.

Actualment és el single dels ’90 més escoltat a Spotify, amb més de 405 milions de reproduccions, en el febrer de 2018.

Aquesta cançó s’ha convertit en un bàlsam per a mi. Quan necessito un moment per desconnectar, quan estic trista, quan necessito calmar-me, quan estic estressada, quan estic enfadada, quan estic cansada i no puc dormir… Recorro a aquest hit (entre d’altres com How to safe a Live o You Found Me de The Fray). M’aporta tot el que necessito: pau, calma, tranquil·litat… És realment increïble com una cançó pot fer tant.

Si hagués de canviar el nom d’aquest single per un altre, l posaria Pau eterna, ja que, a grans trets, defineix el que sento al escoltar Wonderwall.

En conclusió, si mai necessiteu una cançó que us ajudi a canalitzar les vostres emocions per poder relaxar-vos, us recomano que acudiu a Wonderwall, dubto que us decebi.

Avui és un dia singular per al Sergi. Ell és un jove atleta que promet molt en l’atletisme. S’ha estat preparant tot l’any per aquesta cursa d’obstacles, però, el Joan, el seu contrincant, company i amic, també participarà en la prova. Primer de tot, hauran de córrer dos-cents metres en llis, i després hi hauran de fer cent metres amb obstacles. La normativa era clara; per cada obstacle que no es superes correctament es penalitzaria dos segons.

Quan el Sergi va arribar al recinte de la competició, va veure al Joan, i li digué:

-Hola Joan. Estàs preparat?

-Vaig néixer preparat, avui et guanyaré.

Seguidament, el Sergi se’n va anar a preparar-se. Moments abans que, marquessin la sortida, els nois es van mirar als ulls per últim cop. I de sobte, va sonar el xiulet de sortida.

En escasos segons el Joan es va posar al cap de la cursa. Quan van acabar els dos-cents metres en llis, aquest era el clar guanyador. En els obstacles l’atlete també anava molt ràpid, però no els superava correctament. En canvi, el Sergi encara que anava més lent no s’equivocava en cap. Finalment el Joan va arribar cinc segons abans que el Sergi. Però la sorpresa dels nois va ser quan el guanyador va ser el Sergi, a causa de les penalitzacions del Joan.

Encara que el Joan no va guanyar, va aprendre una lliçó. Val més actuar amb lentitut, i amb bona lletra, que ràpidament i amb errors.