LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Una de les activitats d’orientació que hem fet durant el crèdit de síntesi ha estat la taula rodona, que consisteix en convidar a un grup d’ex-alumnes de l’institut a fer una xerrada per tots els actuals alumnes de quart en la que ens han explicat com van afrontar la nostra situació d’haver de triar uns estudis, en el seu moment, i com els ha anat la vida en l’àmbit professional des de llavors.

Primerament cada un d’ells ha explicat la seva experiència, i després hem passat a la ronda de preguntes, ha sigut llavors quan han sorgit molts consells interessants. Alguns d’aquests han estat: No hem de tenir por de fer una elecció equivocada, perquè si ens equivoquem ens servirà per conèixer millor els nostres gustos i inquietuds, i per orientar-nos més. O que no només ens hem de fixar en el sou d’una feina sinó que també hem de considerar altres aspectes que també tenen importància com el contacte amb altres persones, o la disponibilitat de temps lliure. O que hem de tenir sempre la ment oberta a adquirir qualsevol tipus de coneixements, o aprofitar totes les oportunitats. Bé, aquests són algunes de les coses que hem aprés en aquest taller.

Així doncs parlant-ho amb els meus companys, coincidim tots en que aquest taller ens ha servit de gran ajuda sobretot per afrontar amb més normalitat i tranquil·litat aquesta etapa on hem de començar a decidir realment cap on volem orientar la nostra vida professional, ja que molts de nosaltres reconeixíem que ens hem sentit bastant pressionats últimament.

Lluís

Avui, amb l’ institut hem anat al saló del ensenyament per orientar-nos respecte als batxillerats i universitats. Ha estat molt interessant i productiu. Hi havia molta gent que t’ajudava en els teus dubtes, algunes universitats i instituts estaven allà fent publicitat del centre i de les assignatures, etc.

Personalment, ara mateix no tinc gaire clar el que vull estudiar. Més o menys sé el que m’agrada i al saló ja hi vaig anar amb una varietat d’ idees però concretes. Ara he descobert nous estudis que també m’han agradat molt i torno a estar bastant confosa.

Tothom ens diu que no ens preocupem, que simplement triem el que més ens agrada i que tot té sortides. Realment és difícil no preguntar-te que faràs mes endavant, si el batxillerat que has agafat et deixarà estudiar la carrera que voldràs, etc. Finalment, trobo que qualsevol decisió podria ser la correcta. Ens podem equivocar però sempre rectificar. No importa què, hem de triar el que ens agradi i aprendre sobre el que més en motiva.

Sara

És increïble com la gent pot tenir tants canvis d’opinió en tant poc temps, o molt, depèn de com ho vegis. Moltes vegades ens fem una idea sobre alguna cosa, i estem convençuts d’allò però al cap d’un temps, parlant amb la gent, amics família… t’adones de que potser estaves equivocat. Immediatament canvies d’idea i ja no penses el mateix que abans.

Bé, a on vull arribar jo és a cada cop que hi ha un canvi d’estació. Bàsicament quan estem a hivern i a estiu. Normalment el que passa és que quan és hivern fa moltíssim fred, has d’anar molt abrigat, portar moltes jaquetes a sobre, anar molt carregat, etc. Per aquest motiu la gent comença a dir que vol que sigui estiu, volen que ja arribi la calor, anar amb poca roba, més còmode, anar a la platja, posar-se moreno i sobre tot per les vacances.

No us penseu que això només passa al hivern, quan és estiu estem farts de tanta calor. Estem farts de que sempre tinguem tanta calor, que a la nit casi no puguis ni dormir… Per aquest motiu a l’estiu vols que sigui hivern, no fa tanta calor, pots anar amb molta roba sense cap problema, etc.

Per aquest motiu crec que la societat casi mai estarà contenta amb el que tingui més a prop, sempre voldrà el que no pot aconseguir.

Sara

Elles són les que em cuiden, les que em treuen un somriure només veure’ns a les vuit del matí, les que em fan esclatar de riure fins acabar plorant, les que sempre m’animen en els pitjors dies, i les que sempre estan al meu costat per tot.

Crec que tothom té els seus amics, però no aquests que fas en un estiu, en qualsevol campus, o colònies, o durant les vacances en un càmping, sinó els amics que passes gairebé 365 dies amb ells, amb els que rius, plores, ets tu mateix, els pots explicar tot, amb els que si t’enfades, saps que ho arreglaràs de seguida i els que et diuen les veritats tal i com son. Clar que tothom, o casi tothom té els típics amics del cole que hi confies però no tant, o els amics dels extraescolars, però aquells potser no són amb els qui hi passes més dies, ni més hores.

Com anava a dient, elles sempre m’han ajudat, per això he descobert noves coses, obert noves portes que sense la seva ajuda no hagués fet mai, i em donen consells d’aquells que saps que ningú mai te’ls donarà. Elles són especials. He compartit infinites coses amb totes i cada una d’elles, he viscut mil i una cosa que no canviaria mai. Sí, són d’aquelles persones que sempre perviuen amb tu, i cada dia t’estàs hores i hores parlant de coses que et fan reflexionar, de qualsevol tema que se’t passa per el cap, compartint somriures que mai amb ningú més compartiràs, perquè saps que amb elles és tot més especial. Per tot això em sento molt afortunada de tenir les amigues que tinc, perquè elles em saben entendre, amb elles hi puc confiar, totes i cada una d’elles hem treu un somriure especial, em dona un consell diferent i m’ajuda en tot el que pot.

Per això, Aina, Eva, Maria, Carla, Mireia i Alba, us vull donar les gràcies per estar amb mi sempre, gràcies per ser com sou cada una de vosaltres, gràcies per fer-me créixer i fer-me adonar de moltes coses. Gràcies per tot.

Mariona

Jugo a futbol al Club Esportiu Vilassar. Estic en una categoria on 4 equips (un d’ells el nostre), estem competint per ascendir a preferent. El meu equip i jo, anem tercers a la lliga, on encara tenim possibilitats de pujar.

La setmana passada, vam jugar contra els primers, Cirera. Al començar el partit, Cirera ens va marcar dos gols en menys de 20 minuts, on s’hi van avançar al marcador. No ho vam donar per perdut i vam seguir lluitant. A la segona part, ens van encaixar el 3-0. Seguíem lluitant i lluitant, però era massa tard per remuntar el partit. Al finalitzar el partit, vaig tindre el pensament en que la lliga s’havia esfumat.

Al arribar a casa, vaig reflexionar, i me’n vaig adonar, que si des del primer moment haguéssim reaccionat, el partit podria haver sigut nostre. Aquesta setmana, Cirera va perdre contra els quarts, i en aquest precís moment, ens hem adonat que podem seguir lluitant i competint per quedar líders.

Sergi Sánchez Jurado

Aproximadament els alumnes escrivim un parell d’escrits cada mes a la tertúlia. Abans del dia en el qual em toca penjar un escrit començo a pensar: què escric? Això podria estar bé, seria interessant?, però finalment arribo a la conclusió què és un tema que no em crida massa l’atenció i seguidament em passo uns deu minuts més, pensant en què poder escriure. Una altra vegada tampoc m’acaba de convèncer…

Personalment, el fet d’escriure no m’agrada massa, a més a més, crec que no se’m dóna d’allò més bé. Pel fet de què això no em cridi molt l’atenció fa que encara em costi una mica més el fet de pensar en què escriure ja que no em crida molt l’atenció.

Finalment, he acabat escrivint un escrit, el qual crec que no està pas malament, ara esperaré i començaré a pensar de quin tema podré escriure el pròxim escrit.

Eva

Avui em porta aquí un tema d’altura. Aquest matí estava rondant tranquil·la i estúpidament pel menjador quan el meu pare m’ha cridat l’atenció, m’ha mirat amb cara de sorpresa i molt convençut ha dit: tu has crescut un altre cop. Aquestes paraules semblen destinades únicament a nens petits, que estan en ple creixement. No és per fardar, però tinc gairebé 16 anys i no paro de créixer.

De vegades el menys probable acaba convertint-se en real, i és que jo mai vaig destacar per la meva alçada fins a sisè. Com qualsevol noi normal vaig fer l’estirada. Però sembla que alguna cosa en el meu material genètic s’ha trastocat ja que des de llavors no he parat d’estirar-me. De metre setanta a vuitanta, de vuitanta a vuitanta-sis i aquest matí vuitanta-vuit. El més curiós de tot es que cada any que anava a fer la revisió mèdica, em deien que ja no creixeria més, i cada any deixava el metge amb un pam de nas. A aquest ritme potser arribo a fer metre noranta i tot. Qui sap.

Bé doncs, crec que és el moment de donar la raó a totes les persones altes que sempre m’han dit: ja veuràs! Creixeràs més! I exclamar un gran i satisfactori somriure maliciós carregat d’ironia a totes les persones que em deien que ja havia recorregut tot el camí que tenia per recórrer, curiosament no gaire altes.

Narcís

El meu avi no acostumava a explicar-nos, al meu germà i a mi, gaire històries de la seva vida. Deia que havia tingut una vida normal, semblant a la d’altres tantes persones de la seva edat i que no tenia res que el fes especial a ell i a la seva existència.

La meva besàvia, per contra, sí que explicava moltes d’històries, massa i tot. Recordo una en la que hi havia una mare i un nen espantats que esperaven a què es fes de dia resguardats en una boca del metro de la Plaça Universitat. La nit era serena i freda com ho són les nits de febrer i el nen estava molt cansat i tenia son i la seva mare no parava d’avisar-lo que no s’embrutés; però al nen, la por i el fred no el deixaven dormir.
Mare i fill esperaven el cotxe de línia que, a primera hora del matí, els havia de dur al monestir de Montserrat a veure el pare, que estava ferit, per culpa de la guerra. En el front on feia de soldat, perquè de soldat ell no ho havia estat mai, li havia caigut una bomba de ben a prop i havia quedat ferit per la metralla.

Les sirenes udolaven estridents i la mare li deia al nen que no tingués por, que no passava res, que no es preocupés; però ell, encara que tenia poc més de cinc anys, sabia que sí que passava, i tant que passava! L’aviació franquista estava bombardejant de nou Barcelona i ells no podien deixar aquell minúscul refugi per por a perdre el lloc per agafar l’autobús al dia següent, si és que arribava el dia per a ells.

Ara aquell nen, el meu avi, ja no hi és, s’ha endut amb ell aquesta història que ara ja no podrà explicar-me.

Anna

Veus? Ja tinc la teva atenció, sorprès?

És curiós la facilitat que tenim per fixar-nos en unes coses més que en unes altres. La tendència a posar atenció a les coses que es diferencien de la normalitat, les anomalies que trenquen els nostres esquemes.

Totes les mirades sempre apunten cap a la irregularitat, la diferència, la novetat. En la gran majoria dels casos aquests son rebutjats, tractats de bojos. Destaquen sobre la monotonia, son estranys, estrangers, enemics.  Galileu, Darwin, Copèrnic i molts més, tots van ser criticats i rebutjats per la societat, fins que aquesta, a base de discriminar, es va anar impregnant d’aquetes mentalitats fins que avui en dia són considerats genis. Persones que van imaginar el món d’una manera diferent. Persones que han definit el món en que vivim avui en dia.

De pàries trastocats a savis genis, curiós gir dels aconteixements no creieu?

Narcís

Acció és un jove grup musical català nascut l’any 2008, està format per cinc amics, que passaven les tardes creant musica en un local del seu poble, Torroella de Montgrí. A principis de la seva fama només tocaven als bars de petits pobles , i en alguna celebració on els convidaven, però a mida que anaven creixent cada vegada tocaven en llocs més grans i més importants fins que finalment quan ja portaven uns quants anys junts van decidir crear el seu primer disc “La Torrada”. Amb aquest CD van aconseguir girar per tot Catalunya, arribant a la xifra de més de 70 concerts, on van passar per molts escenaris importants del territori.

Després de fer tota la gira amb el seu primer disc, van anar a gravar amb molts estudis on allà anaven formant noves cançons, i finalment van aconseguir un segon disc amb el nom “On sóc ara” , que totes les cançons parlen de tot el que han aprés des de que van començar amb el projecte. És curiós perquè amb només quatre anys aquest grup d’amics que van ser units per la música, i que la tocaven per passar una mica l’estona i divertir-se ara ja són coneguts gaire bé per tot Catalunya.

Carla Marco

Carles Puyol, va néixer el 13 d’abril del 1978 a Lleida. És un futbolista català que juga de defensa al primer equip del Futbol Club Barcelona és el capità de l’equip blaugrana des de la temporada 2003/2004 que va entrar a la Masia amb 17 anys, al 1996. Puyol és un dels jugadors que porta més temps en l’equip, per això és tan estimat per l’afició. A casa meva sempre l’hem seguit i crec que és un dels millors jugadors d’aquest equip, per moltes coses que el fan diferent a la resta de jugadors.

Fa poc, el dia  4 de març el defensa anuncià que la seva etapa al Futbol Club Barcelona s’acabarà a final de temporada, concretament el 30 de juny de 2014. Puyol deixa el terreny de joc degut a moltes coses, però la principal i més important és el seu estat físic, que després de tantes operacions i rehabilitacions li ha dit prou, tot i que ell va firmar el contracte fins el 2016, ha decidit abandonar. Així doncs, el capità blaugrana deixarà el club als 36 anys després de jugar 392 partits oficials de Lliga i sumar 21 títols, entre ells 6 Lligues i 3 Champions. A l’afició tot i que ens ha fet pena que marxi, sabem que serà el millor per ell , ara li toca viure una vida nova. 

Carla Marco

“Este puede ser uno de los libros más difíciles que hayas leído jamás.
Satanás NO QUIERE QUE LO LEAS!
Padre celestial, te pido que escudes y protejas al que lea este libro y le des un claro entendimiento de lo que has querido que digamos. Te lo pido y agradezco en el nombre de Jesucristo nuestro Señor. Amén.”

Dit això crec que ja puc començar el meu escrit. Primer vull deixar clar que és un escrit d’opinió i no de crítica. Per això vull ser el màxim respectuosa.
No fa gaire va caure a les meves mans un llibre anomenat “ÉL VINO A DAR LIBERTAD A LOS CAUTIVOS”. Si us plau no em pregunteu com, ja us ho dic jo, PURA CURIOSITAT. Com sóc molt curiosa i m’agrada investigar, vaig decidir donar-li una ullada. Primer vaig trobar un resumet a Internet d’allò més curiós on deia els principals objectius del llibre:
“Este libro presenta un relato honesto y profundo de las actividades de Satanás en el mundo de hoy, a la vez que ofrece herramientas escriturales sanas para:
-Reconocer y combatir a los satanistas que se infiltran y destruyen las congregaciones cristianas.
-Reconocer y combatir a Satanás en las diferentes formas en que nos ataca.
-Reconocer a los servidores de Satanás y traerlos a Jesucristo.”
No vaig poder evitar fer un somriure, no perquè estigui totalment d’acord, sinó més aviat va ser un somriure de “¿com és possible…?”. Sincerament em vaig quedar plasmada. Tinc entès que Satanàs és un dimoni molt dolent que causa tots els mals del món i tot això tan horrorós. Pobre, ara ell té la culpa de que jo hagi suspès mates i m’hagi refredat! Entenc que moltes cultures hagin posat un “nom” al mal, però que aquest “mal” estigui dins teu i s’hagi de fer una sèrie de tonteries cridant i donant voltes perquè marxi, ja trobo que és un gra massa (em refereixo a l’exorcisme). Vull dir que aquesta necessitat dels humans de posar noms a coses tan naturals com la pluja, em sembla molt bé ja que forma part de la cultura, tradicions i tot això tant bonic. És una necessitat que ha sorgit durant el llarg de la història. La història d’aquest llibre no l’he entès molt bé així que abans d’escriure coses que no són us explicaré més o menys el que entès (apart dels fantàstics objectius). És una mena de infermera que treballa en un hospital i veu una sèrie de coses molt sospitoses relacionades amb Satanàs i tot això tan tenebrós. Després coneix a una tal Eliane i a partir d’aquí la protagonista es torna una mena salvadora que treu la maldat de dins la gent. Almenys era quelcom així. Si algú se l’ha llegit, m’encantaria que me l’expliqués millor per profunditzar el meu pobre coneixement.
Jo no estic acostumada a llegir o creure aquest tipus de creences (Satanàs i tot això) però crec que haig de donar la enhorabona per algun cop a la vida a la humanitat per saber fer creure a tanta gent tots aquets afers.

Helena

Tinc un nom per a la meva enfermetat: ”tercergraudecremadesaamblaplanxadelcabell” (un nom molt original).
Soc d’aquelles noies que tenen un macrobolso i el porten a tots llocs, però el que em diferencia de les altres, és que en ell hi tinc una de les vuit planxes de cabell que m’he anat comprant els darrers tres anys.

Normalment, aquestes preciositats m’estimen tant que solen deixar-me marques (cremades) pel cos, l’última va ser a la barbeta. Estava a l’habitació, al llit, aquest diumenge, preparant-me per anar al carnaval de Premià de Dalt amb el meu amic Joel, quan de sobte (amb la meva mania d’apropar-me les coses a la cara), mentre mirava l’ordinador amb atenció …”plaff”!, ”cremádote” (com diria el professor de biologia) en tota la barbeta. Per culpa d’aquesta cremada, ara no puc ni riure del mal que em fa.

Avui quan he arribat a l’institut tothom m’ha començat a preguntar per què tinc una marca marró enorme a la cara, fins i tot han confós la meva ferida amb una taca de xocolata…Quina vergonya!

Blanca

Em desperto, m’aixeco del llit, vaig a l’institut, torno a casa, dino ràpid, surto de casa, el bus està arribant, corro i l’aconsegueixo agafar, baixo del bus i torno a córrer però aquest cop per agafar el tren, entro per la porta i m’assec. Sí, m’assec. Just en aquest instant deixo totes les parts del cos en repòs, el tren va gairebé buit, com sempre, l’únic soroll que es pot escoltar són les rodes del tren en contacte amb les vies que avancen al costat de la platja, on no hi ha ningú, la mar està en calma i una sensació de tranquil·litat m’envaeix, m’oblido de tot i desconnecto. Aquest és el moment del dia que més m’agrada, recent dinada i asseguda al tren, no em falta res, ni he d’anar a cap lloc, no m’he de moure, simplement estar asseguda contemplant el paisatge. Durant tot el trajecte sembla que el temps estigui parat, un descans, una pausa abans de sortir altre cop al carrer i escoltar l’enrenou dels carrers de Barcelona.

Marta

El 21 de desembre, com ja sabeu, va acabar el primer trimestre i va començar el Nadal. El Nadal és molt agradable per a tothom ja que, la gent es reuneix amb la seva família. Del Nadal hi podem destacar 4 coses: Estar amb els amics, el menjar,  els regals, i sobretot la família.

En aquest període, s’ha de tenir en compte una cosa: el menjar.  Personalment, no puc abusar del menjar, perquè al acabar les festes, començo el futbol; per tant, haig de controlar i mantenir-me amb la mateixa forma que estava abans de començar-hi. El Nadal és per gaudir de moltes festes, però sobretot d’una en concret: “Els Reis Mags”.  És una de les festes més importants del Nadal, perquè rebem regals generosos de la família. Ens regalen roba, diners, jocs…

Per mala sort, ha tornat a començar el col·legi i hem de seguir la rutina que teníem abans. Espero que aquest any vagi a millor, tant amb les notes com amb tot!

Sergi

Fa pocs dies vaig veure un vídeo en el que a quatre els hi feien un experiment en el que a cada dona li feien una sessió fotogràfica professional com per sortir a la portada d’una revista. Uns especialistes les maquillaven, les pentinaven i els hi deien com posar-se per fer la foto. Després un expert en el Photoshop va retocar les fotos perquè sortissin perfectes.
Quan els hi van ensenyar el resultat final van quedar al·lucinades. Una deia que era tan perfecte que ni tant sols s’assemblava a ella, una altra que les seves pigues li donaven caràcter i si no estaven ja no sabia ni qui era ella. Una altra deia que algú altre et maquillés, et pentinés i et digués de quina manera havies de posar el cos, i després de treure les imperfeccions, després de tot això no et quedava molt de lo que realment ets. És així com sempre es volien veure elles, perfectes, però ara que ho havien vist, es preguntaven el per què. Sempre quan havien vist a una revista a famosos i models havien dit “oh jo també em voldria veure així” però, qui es veu així realment?

En comptes d’intentar ser una persona que no som hauríem de sentir-nos còmodes amb el que som i treure el millor de nosaltres mateixos. Una cosa que tothom hauria de tenir en la ment és que és normal ser crítics amb el nostre cos i que a vegades no el tinguem com ens agradi, però hem de pensar que “l’ideal” simplement no existeix.

Anna

Ara mateix estic escrivint i em costa mantenir la concentració. El meu veí està fent obres i se senten cops contínuament. M’estic atabalant i no puc pensar amb claredat, ja que, el soroll del martell contra la paret és del tot estressant. La veritat és que no hi ha dia a casa meva que no se senti un soroll. Quan no és el veí, és el meu germà amb el clarinet i si no, l’extractor de la cuina.

Si et fixes i et pares a pensar mai no hi ha silenci absolut, sempre hi haurà alguna cosa que faci més o menys soroll. He provat alguna vegada de quedar-me dins l’habitació sense fer res, escoltant i prou, però sempre hi ha algun so que destaca i distorsiona l’ambient. Se senten els cotxes del carrer, alguna veu de fons o, fins i tot, el tic-tac del rellotge de la paret. Així que, vivim en un món en el qual estem envoltats de sons constantment. És clar, que si visquéssim a la muntanya o al camp aïllats del guirigall de les ciutats no sentiríem els cotxes, però escoltaríem el piular dels ocells o el mugit de les vaques.

A vegades el soroll, però, també ens pot ajudar. La música, per exemple, ens fa pensar en altres coses i oblidar-nos del dia a dia, ens allibera de l’estrès. Un altre soroll bastant agradable són les onades del mar, ja que, és un so constant molt relaxant i tranquil.

En conclusió, vivim envoltats de sorolls i rarament, per no dir mai, trobarem un moment en la nostra vida en el qual hi hagi silenci absolut. Cal gaudir dels instants en silenci per entrar en contacte amb un mateix, reflexionar i trobar la persona que hi ha dins teu, que t’aconsella i t’ensenya en els moments més difícils. Perquè com diu la dita: un silenci val més que mil paraules.

Marina

La meva habitació, desordenada segons els meus pares, m’agrada molt. Ara mateix m’hi estic i penso que és el lloc on em sento més còmoda, més lliure i més tranquil·la. M’agrada recórrer l’escala cap amunt, girar a l’esquerra, a la dreta i entrar-hi; entrar al meu petit món.

L’estimo, n’estic enamorada, m’agraden les seves virtuts i els seus defectes. Està tot al meu gust, i sí, tot, fins i tot el llapis que m’acaba de caure al terra està col·locat de manera que a mi m’agrada. Bé, potser ara he exagerat una mica, però no exagerem quan ens enamorem?

Porto casada amb ella des de la primera nit que hi vaig dormir, ara fa quinze anys. Em sap greu no haveu-vos convidat al casament però em sembla que encara no sabíem caminar. Aquella nit, la primera nit, va ser fantàstica i vam compartir llit. No ens vam regalar cap anell ni vam fer viatge de noces, però ja ens vam encarregar de fer altres coses.

L’altre dia vam discutir. Ella es queixava perquè de tant en tant marxo durant molt de temps amb el cau i es pensa que l’enganyo amb la tenda de campanya. A més a més feia temps que la cosa no anava bé, ja que ella no estava d’acord en que canviés el quadro que tinc penjat fa un milió d’anys; diu que li recorda als vells temps. Serà possible! Si aquell quadro és horrorós! Però bé, l’he deixat penjat perquè no s’enfadi. Tot i així ahir ho vam arreglar i li vaig demanar perdó per haver-li tancat la porta als nassos. De fet, quan me’n vaig anar a dormir, li vaig tancar el llum com a ella li agrada i em va dir que m’estimava.

Maria

El 18 de febrer va ser el meu aniversari i aquell mateix dia ja vaig rebre uns quants regals. Al mig dia un cop vaig tornat de l’institut va venir ma germana corrents a felicitar-me molt alegrement i em va dir que el seu regal me’l donaria el cap de setmana, que en aquell moment no el tenia i que seria molt gran. Estava a dimarts i m’havia d’esperar fins dissabte.

Divendres vaig quedar amb els amics a casa meva per jugar una estona tots junts que feia molt temps que no quedàvem. A les 7 casualment tots tenien alguna cosa a fer… Un bàsquet, l’altre havia de netejar, l’altre tenia classes d’informàtica… A les set tots ja eren fora i com no tenia res a fer vaig posar-me a llegir. Al poc rato va venir ma germana a l’habitació, no podia esperar més, havia de fer-me entrega del regal que estava molt nerviosa perquè el veies. Jo no m’esperava cap sorpresa. Vam agafar el cotxe i ens vam dirigir on estava guardat el regal que segons ma germana era molt gran i a casa no l’hauria pogut guardar. Jo pensava què podia ser això tan gran però se m’acudia res. Un cop aparcat el cotxe vam anar cap a la casa on estava guardat el regal, em va donar la clau a mi perquè obris la porta que ella “estava” amb el mòbil. Vaig obrir i hem vaig trobar allà tots els meus amics! No sabia què dir ni què fer. Ma germana em va demanar que no fes gaire rebombori, allà teniem sopar per tots i postres. Érem deu persones i entre tots em van fer tres perfectes regals. Van regalar-me tres samarretes, una de futbol personalitzada amb el meu nick  “RICKI” i dos samarretes de vestir molt guapes per cert.

Aprofito aquest text per agrair a ma germana per fer-me aquest regal que és millor que qualsevol altre regal material i als amics per venir-hi (Montse, Aina, Sara, Lluís, Oscar, Narcís, Marc, Ferran i Marcel) i acabar d’alegrar-me aquell divendres tan perfecte. Moltes gràcies.

Ricki

Ahir, dia 24 de febrer del 2014 tenia hora al metge, concretament a les 4:40pm. El fet es que jo a les 4:38pm, aproximadament, estava a la sala d’espera esperant a que sortís el metge amb la seva llista, i digués el meu nom. Vaig estar esperant, i al cap de quinze minuts em vaig començar a posar nerviós, però després vaig pensar que al CAP és normal que triguin una mica. La cosa em va començar a estranyar quan a les 5:30 encara no havien dit el meu nom.
Estava cansat de perdre el temps, d’haver perdut 50 minuts de la meva tarda, així que em vaig aixecar i vaig baixar al pis de baix per preguntar què havia passat. Jo portava un paperet en el que hi deia la data i l’hora de la cita amb el metge. Quan estava a recepció els vaig ensenyar el paperet, i em van preguntar quin era el problema. Jo els vaig explicar tot el que havia passat, així que la recepcionista va entrar les meves dades al ordinador per mirar què havia succeït. Resulta que per un error informàtic la meva visita s’havia esborrat, però ningú m’havia dit res.
En definitiva, després de 50 minuts esperant assegut a una cadira, resulta que per un problema informàtic no em van poder atendre. Potser si no retallessin tant en sanitat podrien tenir un sistema que funcionés… però és millor fotre als pacients, al cap i a la fi… ja demanaran hora per a una altra visita.

Marc

Quan era petita, m’agradava rentar-me les dents molt ràpid, posar-me corrents al llit i esperar que pugessin els meus pares. Sempre esperava que entressin a l’habitació (que compartia amb les meves dues germanes) per fer-nos el petó de bona nit. Algun cop, quan entraven, em feia l’adormida (per donar la nota segurament), però no sempre anava com esperava. De vegades com que veien que ja m’havia adormit, pujaven sense venir a dir-me bona nit. Però com que jo era incapaç d’anar a dormir sense aquell petó, els anava a buscar corrents, i fins que no ho havia aconseguit, no podia estar tranquil·la. Una altra cosa que m’agradava molt, era “guardar-lo”. M’imaginava que un cop la galta tocava amb el coixí, quedava allà guardat per sempre, i quan no podia dormir, els intentava recordar.

Malauradament això no em va durar per sempre, de fet, segur que no sóc l’única. Aquest costum de fer-nos un petó, es va perdent quan anem creixent. A mesura que ens anem fent grans, el típic petó a la galta per dir adéu als nostres pares quan marxes de casa, o el d’abans d’anar a dormir, es perd. Però mai marxa del tot, més aviat s’acaba el període de rebre’ls, ja que al créixer, és quan en fem més, sigui a la teva parella, als teus fills, als teus néts… Trobo que haver de definir-ne un seria difícil, ja que n’hi ha de molts tipus: els petons de benvinguda, els petons a les persones que estimes, els de comiat, els de reconfort… I no tenen tots el mateix significat.

Recordo quan era petita, tenia un llibre que es deia “La caça del petó” on un rei se’n feia un a la mà i el llençava al seu fill, que estava estirat al llit apunt d’anar a dormir. Però el petó sortia volant per la finestra i marxava cap al bosc. El nen es va posar a plorar i els soldats del seu pare el van anar a buscar fins que l’aconseguien caçar i portar-li. M’agradava perquè el dibuixaven com un estel petit i brillant, i els petons són així, simples i bonics.

Anna

El món de l’esport és dur, requereix esforç i sacrifici i a vegades no et recompensa per igual, has d’aguantar la pressió que suposa jugar en un equip i donar la talla, has d’aguantar la pressió de voler guanyar sempre i no permetre’t fallar i has d’aguantar la pressió del teu entrenador. Un entrenador que intenta treure el millor de cada un de nosaltres, que t’exigeix, que et fa repetir les coses fins que et surten bé, que et fa sofrir i et crida, i per això en molts casos queden com “els dolents de la pel·lícula”.

Fa set anys que vaig entrar en el món de l’esport, i per primera vegada he trobat un entrenador que no només treu el millor de nosaltres, sinó que ens anima, ens aconsella i de vegades, si cal, ens renya, però per sobre de tot confia en nosaltres, confia en el nostre potencial, quasi més que tot l’equip junt. Ens valora, ens respecta i ens admira tant, com nosaltres a ell.

Ara farà unes setmanes, per culpa de baixes en l’equip, ens vam haver d’enfrontar a les primeres de la lliga només amb deu jugadores. Tot i que només és una de menys del normal, es nota. Jugar en inferioritat durant vuitanta minuts és tot un desafiament, però el nostre entrenador no va dubtar ni un segon que nosaltres els hi plantaríem cara, ens va dir que érem capaces de tot allò i més, i que lluitéssim fins a l’últim moment. I no anava gaire desencaminat, vam mantenir la portaria a zero fins a la mitja part, però a la segona part i fruit del cansament, l’equip contrari es van acabar emportant la victòria. Quan l’àrbitre va xiular el final, el nostre entrenador, emocionat, ens va abraçar a totes i cada una de nosaltres i ens va donar les gràcies per haver jugat, per haver donat la cara.

I per tot això, crec que tinc un entrenador excepcional.

Àurea

La setmana passada, vaig anar a Barcelona amb uns amics. Vam arribar a l’estació, vam saltar i ens vam esperar a l’andana a què arribes el tren. Va arribar, vam pujar i vam anar fins a Barcelona. Vam estar tota la tarda allà. Quan tornàvem, vam saltar per les escales, desprès d’haver passat, una senyora molt empipada es va apropar i ens va començar a dir que érem uns sense vergonyes perquè ella havia pagat i nosaltres no. Nosaltres no li vam fer cas, vam baixar a l’andana i vam esperar al tren. Mentre estàvem abaix vam veure com la senyora es va apropar a parlar amb els “segurates” i ens assenyalava. Els segurates es van apropar a nosaltres i ens van dir ” Si us plau si us heu de colar coleu-vos per l’altra zona que no hi ha gent” i l’altre segurata somrient va dir “No passa res, per colar-se, si nosaltres també ens colem”. Nosaltres els hi vam agrair.

De fet, és normal que la gent no pagui el tren, perquè des de fa un temps el preu del transport públic està desorbitat.

Zakaria

Una escena del món del cinema que realment m’ha fet enraonar, ha sigut de la pel·lícula Matrix, on un personatge fa una revelació sobre la classificació dels humans com a éssers vius.

Ve a dir el següent: els humans no són mamífers; tots els mamífers del planeta desenvolupen instintivament un lògic equilibri amb l’hàbitat natural que els rodeja, però els humans no ho fan. Els humans es traslladen a una zona, es multipliquen, i segueixen multiplicant-se fins que tots els recursos de la zona s’esgoten. Així que la única manera de sobreviure és expandir-se fins a una altra zona. Existeix un altre organisme en aquest planeta que segueix aquest mateix patró: un virus. Els humans són una malaltia, el càncer d’aquest planeta, són una plaga.

La comparació que fa amb un virus ens pot semblar una mica exagerada, però no s’allunya tant de la realitat. Ens considerem la espècie més avançada i més intel·ligent però no és del tot així. Hem evolucionat però no cap a millor precisament, ens hem donat comoditats i facilitats per nosaltres mateixos, però sense pensar en que repercutia a la natura. Això no és una evolució intel·ligent.

Certament la Terra ens ho dona tot i nosaltres no sabem agrair-ho adequadament. Potser va sent hora de tornar-li aquest favor i conscienciar-nos de lo que és la Terra per a nosaltres realment.

Marcel

L’altre dia vam anar al poble veí, a Premià de Dalt, a jugar un partit de futbol. Vam arribar de bon dematí i no és que fóssim molts jugadors, érem 7 persones… Sabíem que no anava a ser fàcil, nosaltres anem a la classificació de mitja taula cap a baix i ells van per la zona alta. Van començar marcant ells i no ens va agradar gaire… Vam donar el màxim que podíem i en una jugada  vaig marcar. Vam empatar el partit i pensàvem que res era impossible. Aleshores, per dos jugades inútils ens van fer dos gols… Ara sí que sí que ho teníem complicat. Vam aguantar-los bastant bé i després de passar el temps, en pocs minuts vam empatar el partit. Vam quedar 3-3.

No va ser pas un partit fàcil pero tothom sap que res és impossible i tot s’ha d’intentar. Esperem seguir així a la lliga i intentar quedar en una bona posició.

Àlex.

L’altre dia em vaig assabentar de que corre per les xarxes socials un vídeo de cinc segons, en el qual es veu un pollet piulant dins a una espècie de liquadora. De cop engeguen la liquadora i el pollet queda triturat. I la gent que ho veu riu al veure el tràgic final del animal fet puré, i després ho envia a tots els seus amics. Sorprenent, oi? Quina espècie de gent pot arribar a trobar graciós el fet de matar un animal d’aquesta forma tan inhumana (encara que els únics animals capaços de fer una barbàrie així són els humans…). Un altra acció “inhumana” que han dut a terme els humans fa poc és la mort de la girafa Marius, un mascle sa de 18 mesos del zoo de Copenhaguen. La van matar disparant-li una bala al cap, només perquè deien que al zoo ja hi havien suficients girafes i que aquesta no tenia un patrimoni genètic prou interessant.  La gent amb els seus fills van acudir a veure com la mataven i esquarteraven a trossos per donar-la de menjar als lleons del mateix zoològic. I els que no hi van poder acudir, ho van veure per la televisió. No obstant que s’havien reunit unes 27.000 firmes i tenia milers de seguidors al Facebook, a més de habitatges alternatius, la cria va ser assassinada.

I jo em pregunto com pot existir gent tan cruel que pugui arribar a fer mal a un animal sense motiu. Potser és perquè des de ben petits veuen els seus pares matant una aranya que es menjava els mosquits de casa, amb la excusa de que et pot picar. Si no les molestes no piquen. A aquests nens els ensenyen a no valorar la vida, per minúscula que sigui. Amb pocs anys ja riuen trepitjant a les enfeinades formigues del parc. De més grans a classe caçaran les mosques que volen per sobre els seus caps i els arrencaran les ales o les potes, i gaudiran veient com la pobre mosca no pot volar, i al cansar-se d’ella l’aixafaran amb el llibre. La gent aixafa cargols pel carrer. Per què? Perquè sí.

Hi ha persones que van a matar ànecs i conills per diversió. Altres amb més diners van fins a Àfrica per matar els grans i meravellosos elefants, mentre que els que es creuen més bona gent no els mataran, però compraran al mercat negre els seus ullals. Quin atractiu té un penja-robes fet de les potes d’un cérvol? I els abrics o botes de pell fan fàstic. I quina espècie de persona és capaç de maltractar un gos? La mateixa que després és capaç de maltractar la seva dona o els seus fills.  Altres “éssers humans” paguen per veure com maten cruelment a un toro. I alguns pobles tenen com a tradició un concurs sobre qui és capaç d’arrencar-li a la força el cap a un ànec.

Sincerament no entenc com hi pot haver gent així de dolenta, però afortunadament cada vegada hi ha més persones que defensen els drets dels animals i que lluiten per ells. Només ensenyant als teus fills a respectar la vida, fas molt per canviar les coses.  És vergonyós que existeixi gent tan cínica que trobi plaer al fer mal a un animal, per molt inferior que pugui ser. Els humans, com a éssers superiors i racionals que som hauriem de saber respectar totes les altres formes de vida que comparteixen amb nosaltres el planeta (i si n’hi ha a fora el planeta també), sempre i quan no sigui per defensa pròpia. Mentrestant, jo sempre continuaré seguint els meus principis cuidant els animals i respectant-los. Només us vull fer saber, que si s’extingeixen masses espècies, l’equilibri en el qual es basa la vida es trenca, i així només ens portaríem cap a l’autodestrucció.

Aina Ros Alsina

Tot va començar gairebé una setmana abans del partit quan ens van dir que el dissabte aniríem a jugar només amb cinc persones, i per tant haurien de pujar nenes d’una categoria anterior a la nostra per ajudar-nos. Tot això ja no em pintava gens bé, ja que contra qui jugàvem (Valldemia) era un equip molt dur.

Ja em podia imaginar el dia del partit, un dia molt desastrós. Cada vegada quedava menys i cada cop veia més clar que aquell partit seria per oblidar. Les jugadores anaven molt tranquil·les, com un partit més, i la veritat és que n’era un de més, no es jugàvem res, simplement anàvem a jugar com cada dissabte, com si fos la rutina de cada dia. Jo la veritat és que estava molt nerviosa, m’agrada jugar bé, fer un bon partit, i que quan sigui a la pista tot funcioni, però aquell equip era més fort i competitiu, les nenes eren més grans que nosaltres, tenien més físic i eren més bones per descomptat. Una frase que sempre recordo quan sóc a pista, i que va dir uns dels grans jugadors de la NBA, Michael Jordan és: el talent guanya jocs, però el treball en equip guanya campionats, és una frase del tot certa, i com ja he dit, vaig entrar a pista i vaig posar-me la frase en ment, estava disposada a jugar amb el meu equip, fer un treball col·lectiu, que a totes ens anés bé, que totes estiguem satisfetes d’haver competit. Però aquell dia el treball en equip no ens va servir de res, ja que vam acabar perdent el partit. Va ser un joc poc competitiu, vam sortir a pista sense ganes. Però en fi, tothom té dies i dies, potser uns de més bons uns altres de més dolents, i el nostre precisament va ser un dia molt dolent, per això és millor no recordar-ho.

Mariona

El meu postre preferit són les maduixes. M’encanten. En menjaria cada dia, però els meus pares em diuen que he de variar. A més a més, són cares. És una fruita saludable ja que porta moltes vitamines.

Les més típiques són les del Maresme i les de Huelva. Jo prefereixo les d’aquí perquè les trobo més gustoses, encara que, les altres són més grans i vistoses.

Ara no és l’època d’aquest postre tan deliciós. Ara no són tan vermelles ni tan dolces com a la primavera.

M’agrada tallar-me-les a rodanxes petites i afegir-hi algun complement, com per exemple, un quilo de sucre o xocolata desfeta. Quan la meva mare me’n compra em fa molta il·lusió. Disfruto menjant-me-les, sobretot si estan fresques i tenen el suquet que desprenen quan les deixes unes hores a la nevera.

Maria

L’altre dia, estressada pels deures; exàmens i treballs, el primer que vaig pensar va ser en la gimnàstica artística. Em vaig adonar de que cada vegada que estic baixa d’ànims, estressada, preocupada, nerviosa o no tinc ganes de fer res, un llarg entrenament sol arreglar-ho tot. La gimnàstica artística és el meu esport, encara que és dels més durs, és el que m’agrada. Els entrenadors t’ensenyen pràcticament a volar, per dir-ho d’alguna manera, t’ensenyen a fer coses increïbles, salts elaborats, piruetes de tot tipus… I per suposat, t’ensenyen a coordinar tots els músculs del teu cos i a utilitzar-los com tu vols exactament. A més a més, la gimnàstica ajuda a mantenir la flexibilitat (tots naixem amb 100% de flexibilitat i segons el que es treballa durant els primers anys de vida, quan ets gran tens més o menys flexibilitat) i per tant, ets molt més àgil (sí, quan més flexible, més àgil). També et deixa un cos esvelt i saludable, el qual es reconfortant i agradable quan te’n adones de tot el que ha servit tant d’esforç.
Els esports són saludables pel nostre cos. És sorprenent la diferència entre la salut d’ algú que fa esport i la d’algú que no en fa. Però el més important és l’efecte que causa mentalment. Quan descobreixes quin és el teu esport i el practiques, això et pot ajudar en molts moments.
M’he adonat de que no canviaria la gimnàstica per res!

Carla

El meu grup d’amics no és el que es diu molt extens, tinc els amics del pati, amb els quals passo l’estona i quedo, i després els amics amb els que m’agrada jugar però no comparteixo els interessos a l’hora de parlar.

Els primers, son molt bons amics i amb els que podria estar molta estona, la diferencia està en el nombre, ja que per suposat són menys. Els segons vindrien a ser els amics de la infància amb els que m’he anat distanciant de forma involuntària, però amb els que encara m’agrada quedar per jugar a la play alguna tarda. En canvi, sí que s’ha donat el cas de gent que va ser molt amiga meva uns anys enrere i amb els que ara o bé parlo poc o bé ni ens saludem.

És una llàstima veure com una forta amistat es pot trencar d’un dia a un altre per raons que poden ser tant insignificants com inexistents, perquè en el fons saps que podríeu haver sigut amics per molt més temps. Però també és veritat que, amb el pas dels anys, tots canviem i veiem les mateixes coses amb una òptica diferent, les nostres prioritats no són les mateixes avui que anys enrere i l’entorn pot semblar que ha canviat quan en realitat som nosaltres els que hem canviat.

Tot això ho entenc però el que em costa més d’acceptar són aquells que es van mostrar molt amables, al principi, i després la seva presència s’ha acabat fent insuportable. Aquell tipus de persones que, en realitat, no són com s’havien mostrat inicialment. Amb el pas del temps, han anat perdent aquella falsa màscara i ara la realitat em mostra el seu egoisme en tota la seva plenitud. És possible que només sigui una tècnica per a semblar mes “guay”, però que en el fons fa que els amics de facebook s’acabin confonent amb els reals.

Però qui sóc jo per a fer de jutge de ningú, quan moltes vegades dubto dels meus propis pensaments i no entenc les raons que em guien.  Hi ha una cosa que he après de tot això: s’han de cuidar les relacions que conformen el nostre present, per tal de conservar-les al futur.

Mark

Després de tot aquest temps sense aprovar vaig tindre un cop de sort.

Fa uns dies vam fer uns exàmens i per sorpresa meva els he aprovat, o si no, he tret un quatre amb poc. Ara puc tindre més oportunitats per aprovar les assignatures, de cop em trobo que estic més animat, encara que no m’haig de confiar, perquè he aprovat però just. De moment continuaré fent el que he fet en aquest trimestre per intentar aconseguir el meu objectiu, que exactament es treure’m l’ESO i fer el que realment m’agrada.

En conclusió, ara ja que queda ‘’poc’’ per acabar el curs he d’intentar esforçar-me al màxim per aconseguir el meu objectiu.

Pablo

Un dia, mentre feia neteja de la meva habitació, em vaig començar a trobar malament. Em picava el nas, no parava d’estornudar i se’m va inflar la cara. No sabia què em passava, mai m’havia succeït una cosa semblant. Vaig anar al metge amb els meus pares i em va dir que m’havia de fer unes proves per acabar de diagnosticar el que em passava.

Un cop fetes totes les proves em van dir que tenia al·lèrgia, però no sabien ben bé a què. Per aquest motiu, em vaig fer una prova més, que consistia en fer petits forats a la part interna del braç i injectar-hi petites quantitats de líquid amb diverses substàncies, les quals eren cèl·lules de partícules, aliments, pèl d’animal…i així, podríem saber a què era al·lèrgica, ja que la substància que em produís una inflamació a la zona on estava col·locada, seria la causa del meu problema.

Finalment, després d’aquesta prova i diversos anàlisis de sang, em van dir que sóc al·lèrgica als àcars, uns animalons minúsculs que estan per tot arreu, al pèl de gos i al de gat.

Per poder fer vida “normal” m’he hagut de vacunar setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any i prendre tot tipus de pastilles. Ja fa quatre anys que em van detectar l’al·lèrgia, i cada mes m’he de vacunar i vigilar de no acostar-me a llocs on aquesta es pugui desenvolupar amb més facilitat. A més a més, cada dos anys m’he fer les proves de nou, ja que l’al·lèrgia evoluciona al llarg dels temps.

Mireia

Treure el gos, Encara que no ho sembli, no és una feina fàcil. Sempre que l’he de treure m’agafa a una hora en la que, a mi, m’agradaria descansar una mica o fer qualsevol altra cosa, però què hi farem, la pobra bèstia (com diu ma mare) necessita sortir a passejar i a fer les seves necessitats.

És veritat que molts adolescents no treuen o quasi mai treuen el seu gos a passejar, però en el meu cas, crec, que ens hem de responsabilitzar dels nostres animals de companyia perquè ja que ells ens demostren la seva estima cada dia, nosaltres hauríem de demostrar la nostra cap ells, mitjançant aquestes petites coses que els fan tan feliços, com ara treure’ls a passejar, donar-los el menjar o jugar amb ells quan ho necessitin.
Per què després hi ha gent que es pregunta: per què el meu gos només li fa cas als meus pares? Doncs jo crec que és perquè no fan suficient cas al seu gos, perquè no l’estimen suficientment per adonar-se que el seu gos està desitjant fer-los cas i perquè no saben, encara, que els gossos tornen el tracte que reben.

Guillem

La vida avançava tranquil·lament, les espècies se succeïen les unes a les altres. Tot fluïa amb normalitat.

D’artròpodes marins, a amfibis desenvolupats i d’aquests a rèptils gegants anomenats dinosaures. Els dinosaures van viure un període llarguíssim de temps al nostre planeta. La seva vida rondava al voltant del que la terra els donava. Els que no sabien entendre-la morien i els que s’hi adaptaven vivien. Van ser els reis de tot fins que el tot es va reduir a res. La vida, però, no tenia temps per a dols, i va seguir evolucionant. Tot tornava a la normalitat, però aquesta vegada alguna cosa havia canviat. Una espècie nova, petita, ràpida, intuïtiva i violenta es desenvolupava a les planícies africanes. L’ésser humà va evolucionar ràpid, impossible de seguir per a la resta d’animals. Implacable, intel·ligent, letal. Un nou rei apareix sobre la faç de la terra.

Però és un rei avariciós, egoista i ingenu. La seva avançada intel·ligència  l’ha cegat. Ja no es creu un rei, sinó un déu. Destrueix i s’apropia de tot, no respecta la terra tal com els seus antecessors sempre havien fet. La terra dominada per una espècie que té més coneixement de l’espai exterior que de les profunditats dels seus propis oceans.

Per què som així? Segurament mai ho sabrem. El més probable és que les nostres accions ens acabin destruint i l’única cosa que podrem fer serà veure com el nostre imperi se’ns ensorra a sobre mentre per fi veurem què havíem fet malament.  Creiem que el món és nostre, la veritat és que només el mantenim calent per al següent.

Narcís

Amb ulls de nenés un programa de TV3 que emeten els dijous a la nit. En aquest programa es veu reflectida la vida des del punt de vista dels nens. Com ells viuen els dia a dia i s’enfronten a problemes, com viuen la crisi; les seves incerteses; el fet de valorar les coses; el consum…

El capítol que van emetre el dijous passat tractava de la diversitat, on els nens expliquen que no és res dolent ser diferent (néixer en un altre lloc, ser sord…). En aquest capítol apareix en Marcel, un nen de 10 anys. Ell pateix sordesa, igual que la seva mare. Ell sap parlar, però no gaire, i la seva mare des de ben petit l’ha ajudat a expressar-se mitjançant dibuixos. A casa seva tots els seus germans l’ajuden i entre ells s’entenen perfectament. El que vol en Marcel és que la gent no es fixi en el seu audiòfon i que el tractin com una persona més.

D’altra banda, van sortir dues germanes que quan eren petites van ser adoptades de la Xina i que ara viuen a Catalunya. Elles es consideren catalanes però saben molt bé que elles no són d’aquí, ja que tenen trets físics diferents als nens d’aquí. Elles parlen de què a l’escola a vegades els fan preguntes sobre els seus orígens, però no els importa i estan molt contentes, ja que pel fet de ser xinesses no les tracten diferent.

En conclusió, en aquest programa es basa en el fet que els nens expliquin com els ha tocat viure i com els agradaria que fos la seva vida d’una manera senzilla, planera i sense embuts. Potser nosaltres podríem aprendre d’ells i fins i tot ens podrien fer reflexionar sobre el senzill que és viure respectant-nos uns als altres i el nostre entorn, no creieu?

Eva

Imagineu-vos que esteu llegint a casa vostra tranquil·lament en aquella butaca tan còmode que sé que teniu. O fent el dinar, tant se val. Vull que us imagineu fent el que més us agrada a casa vostra. En el meu cas és dormir.
De cop comenceu a sentir uns cops a la paret o al sostre. Com feu el que més us agrada no us n’adoneu. Però aquests copets són cada cop més forts. Ara sí que aixequeu el cap i mireu d’on venen. Si viviu en una casa pensareu “serà un ocellet” si viviu en un pis “serà el veí de dalt, que és un pesat”, si viviu en un soterrani, “serà la calefacció”. Però cada cop són encara més forts fins que us aixequeu tot mirant el sostre o la paret. Us quedeu uns segons mirant-ho fins que us envien un missatge al mòbil. L’agafeu sobresaltats perquè fins ara no havíeu sentit un soroll diferent que no fos el dels cops misteriosos. Just quan esteu mirant el mòbil, la paret (o el sostre) us cau al damunt. Si viviu en un pis, morireu aixafats per les pedres, o pitjor encara morireu quan l’edifici s’estigui enderrocant. Si viviu en una casa també morireu aixafats per les pedres i si viviu en un soterrani, morireu aixafats o ofegats. Si teniu la sort de sobreviure, no tindreu lloc on viure, lloc on anar. Ara us preguntareu qui s’ha atrevit a destrossar casa meva, el lloc on sempre he viscut, el lloc on he crescut i el lloc on moriré. Quin ésser ha estat capaç de destrossar la casa dels altres? Ni més ni menys que l’esser humà.

Això mateix els hi passa als tigres de Sumatra (l`únic que ells no llegeixen ni tenen mòbil). Resulta que a la selva on viuen hi ha unes palmeres que van molt bé per fer una mena d’oli que s’utilitza per fer molts productes que portem. I és clar el més normal és que les multinacionals ho facin servir per fer els seus productes. Tot aquest esperit emprenedor em sembla molt bé, però no estic d’acord amb tots aquest danys que fan i, després no ho diuen per no perdre diners i tot això.

Tot esser d’aquet planeta té dret a viure a la seva llar tranquil·lament i té dret a morir tranquil·lament. Però és clar, com el tigre de Sumatra no és humà el podem matar perfectament o el podem deixar sense llar perfectament. Per sort empreses com Nestlé, l’Óreal, Ferrero… estan prenent mesures per desvincular-se de la destrucció de selves. Hem de ser conscients que els animals formen part del nostre ecosistema i si permetem que les multinacionals el destrossin, aconseguirem viure en un planeta molt diferent del que vivim ara. Per això tots units podem combatre aquesta mena de guerra de “Diners contra Vida”, perquè no podem permetre que els diners s’apoderin de tot com han estat fet fins ara.

El que vull dir és que no m’agradaria morir aixafada mentre dormo.

Helena

Ahir a la tarda quan vaig arribar de treure a passejar a la Gala, la meva gossa, vaig decidir que abans de fer deures em dutxaria perquè Aixa a les sis ja tindria els cabells secs per anar a entrenar i d’aquesta manera evitar haver-me’ls d’assecar amb el assecador ja que és una de les coses que mes odio en el món.

Vaig preparar-me les tovalloles i la roba interior perquè no m’agrada vestir-me al lavabo i, per tant, quan acabo de dutxar-me m’embolico la tovallola i vaig a la meva habitació a vestir-me. Ho vaig fer tot com de costum, vaig posar-me la música del mòbil, vaig encendre l’aigua calenta i quan estava a la temperatura que no em cremava ni estava massa freda vaig entrar a la banyera.

Quan estava acabant vaig escoltar que tocaven el timbre i al cap d’uns segons vaig escoltar la veu de l’Antonio, un amic del meu pare que venia a arreclar la calefacció. Tot seguit vaig sortir de la dutxa, em vaig embolicar el cabell amb la tovallola petita i em vaig eixugar el cos amb la gran. Segui escoltant la veu de l’Antonio i, per consegüent això volia dir que encara rondava per la casa. Quan vaig acabar de assecar-me i de fer tot allò que havia de fer abans de vestir-me: posar-me la crema a la cara, al cos, posar-me la roba interior, etc. No sabia que fer. No tenia roba neta per posar-me i aquell home seguia corrent amunt i avall pel passadís i la veritat es que no volia que em veiés o bé enroscada amb la tovallola i un monyo al cap o amb roba interior. Va ser un moment molt incòmode i indecís en el que se’m van passar moltes coses pel cap: crido a la meva mare? No perquè l’està ajudant, m’espero aquí fins que marxi? No perquè acabarà entrant la meva mare i deixant-me malament dient algun dels seus comentaris innecessaris.

I finalment vaig decidir posar-me la bata d’estar per casa i el texà que m’havia tret per anar ràpidament a la meva habitació i vestir-me. I així jo vaig fer, quan ja estava vestida vaig sortir de l’habitació amb tota tranquil·litat, com si tot aquell dilema mental no l’hagués tingut.

Laia

Com cada dimecres, vaig arribar a l’escola de la meva mare cap a les tres, vaig entrar per la porta de secretaria i vaig saludar educadament. Un dimecres normal i corrent, ara hagués entrat a la sala de professors i m’hauria escalfat el dinar en el microones, però no, aquell dia alguna cosa va canviar. Resulta que al obrir la porta de la sala de professors em vaig topar amb la directora i un nen, que deuria tenir uns deu anys. Va ser un moment bastant incòmode perquè la directora l’estava esbroncant de mala manera amb una fúria i una ràbia imponents i em vaig sentir com una intrusa. Es veu que el nen no es volia quedar a dinar al menjador i per evitar-ho, es dedicava a llençar pedres i a pegar els companys amb l’únic objectiu de que el fessin fora. Aquesta vegada la directora s’havia enfadat de debò i ja era hora de frenar al noiet aquest comportament tan agressiu. Ara deveu estar pensant, però per què encara no l’han enviat a dinar a casa seva? Doncs molt fàcil, perquè aquest nen té concedida una beca de menjador, per tant, s’hi ha de quedar per força.

Amb tota aquesta història he arribat a la conclusió de que quan som joves no som conscients de la realitat que ens envolta, només pensem en nosaltres. És evident que un nen de deu anys no pot entendre la situació per la que deu estar passant la seva família, i sí, ja sé que n’hi ha de més madurs, però fins i tot aquests no n’acaben de ser conscients. Els més petits veuen el món amb uns altres ulls, són feliços perquè depenen d’algú i no tenen preocupacions. És a dir, si ells no es volen quedar al menjador faran tot el possible per no quedar-s’hi, sense tenir en compte el que això pot suposar per a la seva família.

He arribat a aquesta conclusió perquè si li haguessin concedit qualsevol tipus de beca a un jove una mica més gran, estaria ben content, ja que, és conscient de la situació de crisi que estem vivint i, parlant clar, diríem que no té una mentalitat de nen. Un jove de la nostra edat és més madur, sap que d’aquí quatre dies serà independent, s’haurà d’espavilar inventant la seva pròpia vida i que al llarg del camí es trobarà amb molts obstacles que haurà de superar ell solet. Llavors és millor viure amb una mentalitat de nen i oblidar-se de tots els problemes? Potser sí.

Marina

Els germans petits tenen el do de fer la punyeta, però et fan riure, tothom que tingui germans sabrà del que parlo: Quan et molesten i els persegueixes però s’escapen darrere la taula, quan ells volen mirar els dibuixos animats i tu canvies perquè no ho vols veure, però tornen a canviar pels botons de la tele… Al final acaba sent tot un joc.

Abans d’ahir, estava parlant amb el meu amic sobre els germans petits, i em va dir que estava fart d’ells, que passés el que passés als seus germans no és preocuparia, però jo sabia que no era veritat, que en el fons se’ls estimava.

L’endemà, vam anar a donar una volta per la Gran Via, i quan tornàvem, vam veure una ambulància, i com el meu amic és molt tafaner va anar a veure què passava, jo el vaig seguir. Quan va anar es va trobar a la seva germana, s’havia trencat el tendó i l’havien d’operar. El meu amic es va esverar i va trencar a plorar.

Per molt que els nostres germans ens facin la punyeta, en el fons els estimem.

Zakaria

Tinc 15 anys i porto la major part de la meva vida dedicada a un esport, una passió, una vida. Fa gairebé deu anys que patino, i no, encara no m’he cansat de fer-ho. El primer que em pregunta la gent quan fa temps que no em veu és: “I encara patines?”. La meva resposta és sí, sí i sí. Sé que moltes vegades protesto o m’enfado perquè no tinc ganes d’anar a entrenar, però després m’adono que no ho canviaria per res.

Quan patino em sento diferent, especial, desconnecto totalment de la realitat i em centro només en el que he de fer. És un esport dur que necessita disciplina, dedicació i constància, però les coses que t’aporta són tantes que val la pena passar per tot això. No només m’ha ensenyat a patinar, sinó també que per aconseguir una cosa has de treballar dur i aixecar-te quan caus. M’ha fet veure que tot esforç té la seva recompensa i que quan vols una cosa has de lluitar per ella. D’altra banda he conegut a gent que cada cop és més important per mi: els meus companys i companyes de club i els meus entrenadors. Estaré eternament agraïda per tot el que han fet, i el fet de veure que han confiat i apostat per mi durant tot aquest temps m’ho diu tot. 

Darrere del patinatge hi ha tot un món. Vaig començar perquè unes quantes amigues s’hi van apuntar, però poc a poc s’ha convertit en la meva vida. Molts dels millors moments que he passat han sigut sobre uns patins i espero que segueixi sent així. El patinatge no m’ha posat les coses fàcils, però si tingués l’oportunitat de tornar enrere no canviaria absolutament res. Agraeixo a tots aquells que han fet que la meva trajectòria en aquest esport hagi sigut màgica. Gràcies als meus pares, als meus entrenadors i a les que s’han convertit en més que amigues. Gràcies.

Marta

La vida de l’estudiant es resumeix en: durant cinc dels set dies de la setmana anar pels matins a l’escola, i passar-te les tardes o bé estudiant o fent deures, i els altres dos dies de la setmana, que en teoria són per descansar, te’ls passes igual que la resta.

Se suposa que quan ets adolescent és quan costa més formar una vida social, però com voleu que ho fem si ens hem de passar totes les setmanes tancats a casa estudiant. Hi ha gent a qui això no li importa i no surten de casa, jo penso que això no és normal, la vida és per disfrutar-la, no passar-te mes de vint anys d’ella tancat a casa.

Finalment jo penso que sí que s’ha d’estudiar quan ets adolescent, però també penso que no ens podem passar tots la nostra infància i adolescència tancats a casa.

Pau Comas

Aquest és segurament l’aspecte de la meva vida que més preocupacions em provoca: últimament valoro i veig la meva vida de manera més positiva, les persones al meu voltant són increïbles, son genuïnes, i són simplement els millors que podria desitjar de tenir a la meva vida, realment no sé què faria en el cas de que algú d’ells faltés algun dia, al moment en que algú que veig al dia a dia no hi és em preocupo, i desitjo que sobretot estigui bé o es recuperi aviat.

Però aquest no és el tema i m’estic desviant. El cas és aquest, tinc fantàstiques persones a la meva vida, cada una diferent, cada una genial a la seva manera, i quan m’hi poso a pensar ve el desastrós pensament: Jo no sóc mereixedor de la vida que porto. Miro al voltant i veig persones que mereixen ser felices a la vida i mereixen aconseguir el que es proposen, i llavors veig que jo no sóc suficient per ells, veig que el meu únic punt que puc aportar a una amistat és valorar-la, la qual cosa és molt poc.

Vaig gent que persegueix cada moment els seus somnis, veig gent més dolça que un congrés de diabètics, veig gent divertida, intel·ligent, radiant, esplèndida en tots els sentits I després em miro i penso: “que han vist ells en mi? Per quina raó tinc la sort de formar part de les seves vides? Sens dubte que he donat moments de felicitat, però no tenen rellevància al costat de la meravellosa vida que ells em donen dia a dia.”

Per molt que ho penso només puc dir que valoro el que tinc, intento cuidar-ho, però no és suficient, continuo essent l’ocell bocamoll amb ganes d’ajudar, simplement l’ultim terròs de sucre de la bossa (que mai és tan saborós com els altres però que ha agafat una mica de gust dels altres).

No puc dir que mereixi les persones de la meva vida, però si que puc dir això: les aprecio a totes i només vull l’oportunitat de mostral-s’hi com d’importants són (sou) per a mi.

Nil, el vostre ocell preferit.

Va començar a entrar una petita ràfaga de llum que va fer-me despertar. Al principi, em vaig notar una mica extranya però de seguida vaig pensar que era perquè el dia anterior havia anat a dormir tard i estava cansada. Una estona després de llevar-me vaig anar a veure l’àvia, que feia temps que no la veia. Com que vaig estar tot el matí distreta no vaig tornar a pensar en el malestar que tenia quan em vaig llevar, però tan aviat com vaig acabar de dinar vaig tornar a notar-lo. Vaig decidir estirar-me al sofà i dormir una mica a veure si sem passava però no aconseguia adormir-me, així que quan la meva mare em va dir d’anar a Barcelona no m’ho vaig pensar dos cops perquè vaig creure que una mica d’aire fresc podria ser la solució al meu problema.

A les nou del vespre vaig tornar a casa i pels calfreds que em venien de tant en tant vaig sospitar que tenia febre així que em vaig posar el termòmetre per assegurar-me i, efectivament, tenia febre. Em van diagnosticar grip. Mocs, tos, febre bastant alta i per si fos poc, als pocs dies s’hi van afegir els vòmits a la festa.

Al final, vaig acabar pensant que sóc gafe i atrec tots els virus perquè tot just un mes abans havia tingut angines. Però després, en tornar a classe em vaig enterar que més companys estaven igual que jo i que tot havia sigut una epidèmia. Em va consolar saber que no sóc gafe però ara em sap greu per tots els meus companys que deuen estar patint el virus perquè, de veritat, sembla una tonteria però és passa malament.

Núria

Segona divisió, cadets de primer any i una lliga impossible. Aquests són els factors que ens vam trobar a principi de temporada el cadet b del C.E Vilassar de Dalt. Tothom era bastant optimista amb el projecte del nou entrenador, fins i tot vam redactar els nostres objectius en un paper. Tothom volia guanyar.

Primera jornada, primera victòria de la lliga. I això va continuar fins als partits clau, amb uns resultats de 2-2, i 1-1 amb els màxims rivals.
El mister, en un entrenament ens va fer canviar d’idees en una mitja hora. El seu discurs era; no podíem anar de bons sent de primer any. Així doncs, cada partit que es jugava, es jugava com si fos una final, això ens va donar una ratxa de partits guanyats molt elevada.

Va arribar l’hora de la veritat, el partit més important de l’any per nosaltres, tot es jugava a una. Abans del partit, un vídeo motivacional i durant tota la setmana pensant exclusivament en el partit va donar el resultat que tothom esperava, 2-0 i pràcticament una lliga, que pel mister no entrava en els seus plans de treball.

Amb això queda demostrat, que per molt petit o inferior que siguis, mai et donguis per vençut, sempre hi ha una esperança.

Sergio

Fa cosa d’un mes, a l’acadèmia d’anglès, la professora ens va posar un vídeo molt interessant titulat “Never, ever give up” (el que traduiríem com “mai et rendeixis”). Era un dels mil que es poden trobar a la pàgina web dels Ted Talks, una pàgina on “speakers”  (gent que parla davant d’un grup de persones) expliquen coses sobre temes d’allò més diversos (societat, autoestima, ciència, superació personal, tecnologia, …).

Aquest vídeo del que us parlava era d’una dona, Diana Nyad, la qual va aconseguir fer el trajecte de Cuba a Florida nedant, d’una distancia de més de 160 km a mar obert, contra corrents i remolins, amb 60 anys, després d’intentar-ho quatre cops. Molts nadadors professionals ho porten intentant des de 1950, però encara no ho han aconseguit. La seva expedició estava formada per 30 persones on hi havia entre ells la seva millor amiga perquè li fes agafar força de voluntat per seguir; experts en taurons i altres animals perillosos, ja que és una zona amb molts depredadors, i ella casi hi mor per culpa de la medusa de caixa (té el verí més mortal) i altra gent molt important, per aconseguir arribar a la costa de Cuba amb el mínim perill. Fins i tot, durant la nit, havia d’anar nedant a les fosques perquè els peixos  que alimenten els taurons no s’hi acostessin. L’equip li va dir que era impossible aconseguir-ho, però que si ho volia intentar l’ajudarien fins al final. I ella volia aconseguir-ho. Des dels 20 anys que somiava en fer-ho.

“Si tens un somni, tens obstacles davant com tothom. Ningú passa aquesta vida sense dolor, sense agitació, i si un creu i té fe, si cau i es torna a aixecar, si creu en la perseverança, com una gran qualitat humana, un troba la forma d’aconseguir els seus somnis”. Això és el que li va dir a la seva millor amiga a la costa a punt per començar l’aventura. I al cap de 53 hores va trepitjar la costa de Florida, sent la primera persona en fer aquell gran i intens recorregut.

La historia d’aquesta dona demostra l’esperit de superació, que si es creu en un mateix, es pot fer això i molt més, perquè si es vol, es pot. La qüestió és no rendir-te, per moltes dificultats que trobis. Perquè tots som capaços d’aconseguir els nostres somnis i metes, només em de confiar en nosaltres i lluitar sense pausa per ells. Per tant, NEVER, EVER GIVE UP.

Aina Ros Alsina

L’altre dia vaig anar a classes d’anglès, com cada setmana, ja que m’estic preparant per treure’m el “first”, un certificat de competència lingüística en anglès per als parlants no nadius de la llengua anglesa. He escollit aquest aquest idioma perquè és un dels més parlats entre d’altres com l’alemany, el xinès, el francès…

Les classes, depèn del dia, se’m fan bastant pesades però la meva principal motivació és saber que els idiomes són realment necessaris avui en dia per viure en un món globalitzat. Aquests t’obren moltes portes, ja que amb les condicions de treball que hi ha actualment  et poden fer destacar i donar-te oportunitats de feina.

Aquest nadal vaig estar uns dies a Londres i em vaig adonar que la millor manera d’aprendre un idioma és anar a l’estranger, on la necessitat de fer-te entendre t’obliga a parlar i perdre part d’aquella vergonya que sempre sentim a l’hora de pronunciar.

Espero aconseguir el “first” el més aviat possible, de moment em seguiré esforçant a les classes d’anglès.

Aina

Aquest curs no sé què em passa, no faig res bé.

L’any passat si em posava a estudiar ho aprovava tot, clar que hi ha algunes matèries més difícils que altres, però fins i tot en alguna assignatura treia excel·lents o notables. En canvi aquest curs han canviat els papers, la meva màxima nota, si no recordo malament ha estat un cinc, UN CINC! La veritat es que estic cabrejat encara que no ho demostro perquè no vull cabrejar a més gent o enfadar-la. Tornant a la idea d’abans, últimament no faig res bé, per molt que m’ajudin o facin tot el possible no arribo a aconseguir-ho. La meva solució és riure-me’n. Per què m’haig de posar trist? perquè no puc esta bé i content amb mi mateix?. La veritat es que de moment em funciona però quan hi ha estones que rumio em cau tot a sobre i… no sé com explicar-ho.

La conclusió que trec es que ara mateix estic una mica perdut, no sé què he de fer i què no, però suposo que la vida és així, per alguna gent és més fàcil i per altres no tant.

Pablo

El passat 23 de gener, Sandro Rosell anunciava que deixava irrevocablement la presidència del F.C.Barcelona després de 3 anys i mig com a màxim dirigent del club. La majoria de gent creu que la decisió és deguda a l’admissió del “juez Ruz” de portar a tràmit la querella que van presentar una parella de socis pel conegut “cas Neymar”, en la qual s’acusa a Rosell de pagar més dels 57 milions d’euros declarats. Però en la roda de premsa que es va celebrar divendres Rosell afirma que tot i que aquest últim ha estat el motiu detonant, n´hi ha d’altres i això és el que més em va cridar l’atenció a mi. Resulta que l’expresident del Barça ha estat suportant en silenci amenaces i incidents tant a ell com a les persones del seu entorn familiar. D’aquesta altra notícia no he pogut treure més informació i per tant el que pugui dir no és del tot fiable, però bé, hi tinc algunes coses a dir al respecte.

Es tracta d’un club esportiu, però un club que és el més important del món. El principal problema que té el Barça és que mou una quantitat de diners inimaginable, per tant ja no podem parlar d’un “innocent” club esportiu, sino d’un enorme negoci, una multinacional. I com en qualsevol multinacional, hi apareixen vàries dificultats que s’han d’afrontar, per exemple la competitivitat, que és segurament l’origen d’aquestes amenaces i incidents que està patint Sandro Rosell i la seva família.

Però també penso que aquestes amenaces poden ser una simple excusa per a dissimular els motius reals de la seva dimissió, podria tenir certes coses a amagar de veritat.

Lluís

Vaig començar a tocar el piano quan tenia sis anys a l’escola de música del meu poble. Feia coral, llenguatge musical i piano; vaig començar amb una amiga i ens ho passàvem molt bé, però no li donàvem molta importància: només ho fèiem per passar l’estona. Al cap de dos anys vaig canviar-me d’escola de música, ja que no tenia molt bona relació amb els professors; vaig emprendre classes al poble del costat i tot anava bé, però vaig adonar-me que realment només em feia estar malament: no practicava a casa per vagància llavors no avançava i la professora m’esbroncava perquè creia que estava perdent una bona oportunitat que poca gent podia tenir. No vaig fer-li molt de cas a les seves paraules, vaig estar dos anys sense fer piano, però a l’estiu del segon any vaig començar a tornar a tocar el piano i veia que realment m’agradava i em transmetia sensacions úniques. Vaig parlar-ho amb els meus pares i vaig tornar a fer classes, però només de piano amb un professor particular. Ara estic genial, però em sap greu haver perdut aquests dos anys perquè ara seria molt més bona, però tot passa per alguna raó i no me’n penedeixo perquè així he sabut veure la meva passió. Quan toco el piano em sento lliure, és una manera d’expressar els meus sentiments, em tranquil•litza, desconnecto del món.

Una persona molt especial per mi em va dir que un artista hauria de mostrar al món les seves interpretacions o creacions perquè la gent pogués gaudir-ne d’elles, però a mi no m’agrada tocar en públic, em sento millor sola. Un dia vaig tocar per ella i les seves llàgrimes em van emocionar, totes dues estàvem connectades pel so d’aquella peça, la manera en què els meus dits s’enfonsaven a sobre les tecles, l’adoració que tenim per la música… Un conjunt de successos que feia aquell moment únic i nostre. Em sorprèn com pot crear tants sentiments per la persona que toca com per l’oient, ja que és un fet màgic, però que no tothom sap apreciar-lo.

Marta