LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan era petita, m’agradava rentar-me les dents molt ràpid, posar-me corrents al llit i esperar que pugessin els meus pares. Sempre esperava que entressin a l’habitació (que compartia amb les meves dues germanes) per fer-nos el petó de bona nit. Algun cop, quan entraven, em feia l’adormida (per donar la nota segurament), però no sempre anava com esperava. De vegades com que veien que ja m’havia adormit, pujaven sense venir a dir-me bona nit. Però com que jo era incapaç d’anar a dormir sense aquell petó, els anava a buscar corrents, i fins que no ho havia aconseguit, no podia estar tranquil·la. Una altra cosa que m’agradava molt, era “guardar-lo”. M’imaginava que un cop la galta tocava amb el coixí, quedava allà guardat per sempre, i quan no podia dormir, els intentava recordar.

Malauradament això no em va durar per sempre, de fet, segur que no sóc l’única. Aquest costum de fer-nos un petó, es va perdent quan anem creixent. A mesura que ens anem fent grans, el típic petó a la galta per dir adéu als nostres pares quan marxes de casa, o el d’abans d’anar a dormir, es perd. Però mai marxa del tot, més aviat s’acaba el període de rebre’ls, ja que al créixer, és quan en fem més, sigui a la teva parella, als teus fills, als teus néts… Trobo que haver de definir-ne un seria difícil, ja que n’hi ha de molts tipus: els petons de benvinguda, els petons a les persones que estimes, els de comiat, els de reconfort… I no tenen tots el mateix significat.

Recordo quan era petita, tenia un llibre que es deia “La caça del petó” on un rei se’n feia un a la mà i el llençava al seu fill, que estava estirat al llit apunt d’anar a dormir. Però el petó sortia volant per la finestra i marxava cap al bosc. El nen es va posar a plorar i els soldats del seu pare el van anar a buscar fins que l’aconseguien caçar i portar-li. M’agradava perquè el dibuixaven com un estel petit i brillant, i els petons són així, simples i bonics.

Anna