LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Anar caminant pel carrer sense adonar-te del que tens al voltant i, de cop, trobar-te amb un edifici tan impressionant com el Duomo.
Itziar

Els millors gelats del món, simplement impressionants, de tots els sabors que vulguis estan a Florencia.
Laura Ruiz

Vaixell amunt, vaixell a baix, pels canals de Venècia, si vols visitar.
Laia Morales

Tot es pot resumir en: “italian style”.
Maria i Joana.

Pasta, pasta, pasta everywhere. El reflex del Ponte Vecchio al riu Arno serà el meu somni durant molts dies.
Valentina –alias Valentina coloraines-.

A Itàlia hi torno segur. Ho juro!
Ruth –alias Ruflas-.

Companyerisme, visites, cultura, compres, però sobretot moltes rialles!
Júlia Montagut

Només puc dir que ha sigut una experiència única, IMPRESIONANT!
Nerea Velasco

No només se m’han passat els dies com segons, he viscut una experiència única al costat de gent increïble. No m’ho podré treure del cap durant molts anys.. VISCA ITALIA!

Carla Sánchez

Aquest viatge ha estat molt agradable de fer. Primer perquè Itàlia es molt bonica i el clima i menjar son fantàstics. I després perquè he pogut estar molts dies amb els meus amics i conviure amb ells. Per acabar, només dir que no l’oblidaré mai aquest viatge.

Marc Valldo

Aquest viatge, em sembla que ha sigut el millor que podríem fer. M’ho he passat molt bé.

Irene Gris

En aquest viatge hem conegut realment les persones que els companys porten dins i hem conviscut tots com una gran família.
Carla Adalid i Judit Francès

En general ha sigut un gran viatge. Tots els llocs han estat genials: Florència, Sirmione, Pissa, Verona i Venècia; però a Venècia me’n vaig anar amb un mal sabor de boca per la forma de com ens van tractar (la forma com ens miraven, com ens parlaven…).
Marc Gasulla

Aquest viatge ha estat impressionant, els llocs que vam visitar turística eren preciosos i junt amb els amics m’ho he passat encara millor. Sempre me’n recordaré d’aquest inoblidable viatge de comiat i espero que tots els alumnes que el facin s’ho passin tan bé com jo.
Tato Martinez

Per acomiadar-nos de quart a Itàlia hem anat,
pasta i pizza hem menjat i amb uns quilos de més hem tornat.
Venècia, Florència i Pissa hem recorregut i la seva cultura hem conegut.
Moltes parades hem trobat i records per casa ens hem emportat
Tot això ha acabat amb una bona experiència ens hem emportat.
(He ido a pissa y me he comido una pissa).
Emma Milan i Andrea Jiménez. Bella Itàlia.

Al costat d’una gran família, hem pogut gaudir d’una experiència inoblidable visitant llocs impressionants. Totes les ciutats ens han anat enamorant, però passejar-se per Venècia amb góndola ha sigut com somiar. Sempre ens quedarem amb aquest viatge dins del cor. Ti voglio bene Itàlia.
Mariona Ros i Judith De Gea

Ajuda mútua, companyerisme, paciència, afecte i confiança són paraules que descriuen aquesta gran família que hem pogut millorar gràcies a aquest fantàstic viatge a Itàlia, on hem pogut gaudir de totes les ciutats que hem visitat. No ho oblidarem mai!
Clara Canals i Silvia Meca

D’aquest viatge ens quedem amb grans moments com els passejos amb góndola i a peu per Venècia, haver visitat els grans monuments i conegut la història de Florència, la bellesa d’alguns paisatges com ara Sirmione i molts altres llocs que mai oblidarem. Ens ha semblat un gran viatge i ens ho hem passat molt bé.
Marc Ariza i Jofre Matamoros

De tota Itàlia, el que ens ha agradat més ha sigut Venècia, ja que vam agafar una góndola i va ser preciós. A part de tot això ens quedem amb que hem fet molta pinya amb el grup i som un grandíssim grup. Ha sigut genial passar aquestes vacances amb vosaltres.
Ruth Blanes i Toni Acosta

Durant aquests dies he gaudit de totes les ciutats i racons d’Itàlia. Ha estat una visita molt variada, hem passat d’estar a la costa a estar al centre d’una ciutat. Jo ja havia estat en alguns llocs, però el fet d’estar amb els companys ho ha convertit en especial. Quan sigui gran seguiré recordant aquest viatge com una gran vivència.
Paula Lombarte

Estem de tornada del millor viatge de tots els que hem fet. Ens quedem sobre tot amb el bonic poble Sirmione; amb Venècia que ens va sorprendre més del que esperàvem; amb el gran Duomo de Florència i els seus amples carrers, que a cada cantonada hi havia una gelateria on podies gaudir d’un refrescant gelat; i amb la curiosa Torre de Pisa. Totes aquestes sorpreses han sigut gràcies a la companyia dels amics, que ens hem tret un somriure a cada moment. “Grazie bella Italia!”
Laura Fernández i Aleix Tugas.

Avui m’ha tocat anar a l’hospital ja que tinc un dolor al pit cada cop que inspiro. A l’hospital com és típic, hi ha una de gent que no es pot aguantar; gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància cada cop que arriba, senyors comentant la de pastilles que els hi han dit que es prenguin, acompanyants amb una enganxina “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient,etc. i metges dient pel megàfon “Maria Martínez passa pel box quinze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

El cas es que com no tinc res a fer i estic més avorrida que una ostra em dedico a observar com és la resta de gent que seu al meu voltant. Al meu costat tinc una noia alta i morena que duu un xandall que li va una mica curt. Sota aquest xandall curt es poden observar els mitjons que duu; són uns mitjons de ratlles amb colors ben vius. M’ha fet gràcia perquè hi ha una amiga meva que sempre en duu uns que s’hi assemblen bastant. Aquesta pobra noia porta molta més estona que jo esperant i ja no sap què més fer. Ha llegit, ha dormit, ha estat amb el telèfon mòbil, ha jugat amb un nen petit que estava davant i finalment ha triat la opció de posar-se els auriculars i escoltar música.

I…Crec que jo deixo ja el bolígraf i el paper i començo a fer com ella a veure si l’espera es fa menys pesada.
Fins aviat estimat bloc!

Júlia

Donde el corazón te lleve es una obra de Susanna Tamaro escrita el año 1994 donde se una abuela escribe unas cartas a su nieta (huérfana de sus padres y sin ningún otro familiar) cuando ella se va a estudiar a América después de aprobar la selectividad. La abuela cae enferma, ésta será una enfermedad mortal. La madre de la niña, llamada Ilaria, falleció en un accidente de tráfico cuando la niña era pequeña. También había muerto a causa de un accidente el señor Ernesto, el abuelo de la criatura. En las cartas podemos ver la relación que había mantenido la abuela con sus padres, con su hija Ilaria y con la nieta. Por desgracia la pobre abuela siempre había sido maltratada, si lo podemos llamar así, por la gente de su alrededor. Sus padres no la dejaban decidir, es decir, ella quería entrar a la universidad y como muchas otras cosas ellos no la dejaron. Cuando tuvo a Ilaria pensó que ella no sería como su madre y de tan buena y tan liberal que fue la niña pasaba de lo que la madre le decía y al final acabó con una relación nefasta. Al morir ésta, la nieta quedó a su cargo, con ella, durante la infancia, mantuvo una bonita relación. Compraron una rosa y un perro para simular el lobo y la rosa del libro del principito cuyo libro le había gustado mucho a la pequeña. Pero la adolescencia hizo cambiar a la niña y finalmente tuvieron una misma relación que mantuvo con Ilaria.

Éste ha sido un libro que gracias a las reflexiones que hace la abuela que a veces son un poco filosóficas te hacen volver a leer este fragmento e interpretar bien lo que quiere llegar a trasmitir, y a veces te hace pensar, te hace intentar llevar estas palabras al mundo real, al día a día. La frase que más me ha gustado de todo el libro ha sido la última que dice así: Quédate quieta, en silencio, y escucha a tu corazón. Y cuando te hable, levántate y ve donde él te lleve. Está muy bien pensar las cosas antes de hacerlas y realmente los humanos ya que tenemos esta habilidad la tenemos que aprovechar y sacarle el máximo partido posible pero, a diferencia de los otros seres vivos los humanos somos capaces de escuchar el corazón. A veces pensamos demasiado y no podemos o no sabemos escuchar lo que nos dice el corazón, lo que realmente sentimos, lo que realmente queremos hacer o queremos que suceda. Tenemos que ir más allá de las palabras, tenemos que llegar al fondo, a los sentimientos, que estos son los que de verdad nos hacen ser personas.

Júlia

Des de ben petita tinc un pinzell al pot dels llapis i bolígrafs que està sobre el meu escriptori. La veritat és que no sé què fa allà tot sol, ja que a mi pintar no m’agrada massa i menys amb pintures perquè et deixen les mans brutes i ho repel·lo bastant.

El cas és que aquest pinzell l’he utilitzat bàsicament per entretenir-me o millor dit per distreure’m quan estic estudiant i el cansament que porto a sobre m’impedeix seguir estudiant; qualsevol cosa que veig passa a ser la font del meu entreteniment i per què no dir-ho, de la meva pèrdua de temps.

Segurament és una d’aquelles coses que posseeixo i quan realment el necessito no recordo que tinc. Quan la professora de plàstica va demanar que ens compréssim un pinzell número 9 ja que l’utilitzaríem durant tot el curs no vaig pensar en el pobre pinzell que tinc abandonat al pot dels estris d’estudi. I com el pinzell, moltes altres coses. Tenim moltes coses que no utilitzem per a res o simplement ni recordem que tenim. Coses que potser ens podrien ser útils però que amb la quantitat de coses que tenim i desitgem, ni recordem que són nostres i que potser no necessitaríem comprar-ho per duplicat ja que no són tant indispensables.

El punt on vull arribar dient tot això és que som una societat (sóc la primera que m’incloc en aquest món) que posseïm milions de coses materials que segurament són innecessàries i que quan realment necessites alguna cosa no saps ni que ho tens, ja que totes les altres coses cobreixen la seva presència. I com si fos poc, encara volem aconseguir més coses ja que pensem que tenim manca d’aquell sector i volem arribar més enllà.

Simplement aquesta societat està globalitzada en coses materials que no sabem ni que tenim i dels petits detalls ni ens n’adonem.

Júlia

La veritat és que una xemeneia es un simple forat que comunica amb l’exterior on hi poses un conjunt de troncs, hi cales foc i tot seguit comença a fer flames fins que els troncs es consumeixen i desapareixen. També però, les xemeneies ens transmeten calor i calidesa en dies freds dels quals no et ve gens de gust sortir al carrer, sinó que el que més desitges es quedar-te a casa amb una manta, mirant una pel·lícula i menjant unes quantes crispetes. Però què millor que tenir un bon foc que et fa companyia i et fa passar una tarda tranquil·la i relaxant?

També es bonic tenir el foc encès el dia de Nadal o de fi d’any ja que són dies d’estar amb família i proporciona un gran caliu i, perquè no dir-ho, bon rotllo. La meva família i jo, sempre estem esperant a que baixin una miqueta les temperatures per poder anar a comprar llenya i poder encendre un d’aquests focs que encén el meu pare cada any i que he gaudit des de ben petitona. Els meus pares quan just començava a caminar em repetien una i una altra vegada que no toqués el foc perquè em faria mal i que si m’apropava tindria molta calor. Però més d’una vegada m’havia quedat adormida a terra davant de la llar de foc ja que m’era igual si tenia calor, jo estava feliç gaudint d’aquella escalforeta.

Júlia

Un libro es, literalmente, una obra científica, literaria o de cualquier otra índole con extensión suficiente para formar un volumen, que puede aparecer impresa o en otro soporte. También podríamos decir que es un conjunto de muchas hojas de papel u otro material semejante que, encuadernadas, forman un volumen. Pero dejando todas estas teorías de lado, un libro no es más que un papel donde una o varias personas explican lo que significa para ellos un tema en concreto o lo que les han explicado o les han dado a entender. Pero a veces con un libro te puedes sentir identificado y puedes llegar a sentir las emociones que te intenta transmitir el autor de la obra.

Yo, también llamaría “libro” cada uno de los diarios personales que una persona escribe ya que es su forma de escribir, de ver las cosas, de sentir el día a día y dejarlo escrito en un trozo de papel, y que si una persona se pone a leerlo, quién sabe si también se puede sentir identificado.

Una amiga, hace un tiempo me dijo que ella desde pequeña escribía en un diario, ya que le hacía sentir bien, se desahogaba o simplemente era un lugar de confianzas, ella sabrá. Pero lo que es cierto, es que cada vez que lee ese diario se acuerda de cada detalle del pasado, de cada tontería o alegría que ha tenido, y cada error también se ve reflejado en ese diario. Así pues, también lo puede utilizar de ejemplo para no volver a fallar en un futuro. La verdad es que yo no la conozco de toda la vida, pero al dejarme leer su diario, me ha dejado entender cada momento vivido, cada emoción y cada lágrima que ha derramado durante todos estos años que no he pasado a su lado.

Así pues un libro no es simplemente un volumen que lleva escrito el nombre de una editorial y año de edición, sino que es un lugar dónde dejas plasmados tus sentimientos más profundos.

Júlia

Bien, ahora si que me he quedado bloqueada. No tengo ni la más mínima idea sobre lo que puedo escribir. Mi profesor de ética me dijo que no tratara de hablar sobre cosas fantásticas sino, sobre cosas normales, de estas que pasan el día a día. Y bien, que mejor que hablar sobre una persona, una amiga y prácticamente una hermana con la que he compartido momentos increíbles desde que éramos unas criajas.

Esta persona con la que he compartido momentos únicos, fantásticos, maravillosos… es cariñosa, simpática, fiestera, sincera, y sobretodo fiel con los suyos. Yo la conozco desde los 2 añitos. Las dos éramos súper pequeñas y en la guardería jugábamos como si nada. Luego, al crecer y seguir juntas, nos dimos cuenta que juntas formábamos un buen equipo. Le dábamos un toque especial a la amistad con cada sonrisa y cada mirada que hacia sentir la una a la otra una tranquilidad que es imposible de perder, o almenos, no debería esfumarse así sin más. Es cierto que cuando quieres a una persona eres capaz de hacer cualquier cosa para ella y es que cuando una de las dos está mal aunque sonría, se nota que por dentro no está feliz y que necesita la ayuda de la otra.

Ella y yo confiamos la una con la otra a más no poder y sabemos que por muy difícil que sea de resolver un problema, juntas, con esfuerzo lo lograremos. Le explico todo, desde la más pequeña tontería hasta un problema gordo y ella también a mí.

Es… no sé como es… es decir, lo sé pero como las cosas buenas son tantas me cuesta expresarlo todo en un simple escrito. Si que me gustaría remarcar una cosa con la que no estoy conforme. Últimamente, por varios temas nos hemos distanciado un poco, y aunque sea poco, ésta falta de compañía se echa de menos. Espero que podamos volver a recuperar la por completo en el concierto de Txarango, o el mismo día a día, ya que como dice el profesor, las cosas simples, normales… también llamadas rutinas, son las que tienen finalmente los momentos más preciosos i significantes.

Laia, porque te quiero, porqué sin ti no puedo, porqué juntas somos más, y porqué eres mi hermana desde pequeña, esto va por ti!

Júlia

Fa més o menys un any, va sortir a la gran pantalla la penúltima pel·lícula de la saga crepuscle. Vaig quedar amb una amiga per anar a veure-la juntes un diumenge a la tarda, ja que a totes dues ens agrada molt la saga i un dels actors en concret. La pel·lícula ens va agradar però vam pensar que l’última de totes havia de ser millor i que havíem d’anar juntes a veure-la. Així va ser, el dia 16 de Novembre a les 8:15 del vespre ja estàvem a Mataró Parc esperant que la pel·lícula comencés. Va ser tot un èxit, vam sortir molt contentes, però encara més perquè hi havíem anat juntes, com tot estava previst.

Però, la saga ha acabat i ja no tenim noves pel·lícules per anar a veure. Això, no és cap problema perquè si vols disfrutar d’un dia amb una persona magnífica com ho és ella, no cal tenir d’excusa una pel·lícula, amb una simple mirada ja dius tinc ganes de repetir una tarda amb tu. I així va ser, una mirada va fer dir: “Quan tornem a quedar plegades?” el dia 15 de Desembre seré tota seva i ella tota meva. Anirem per Barcelona i disfrutarem com mai.

Amb ella l’avorriment no existeix, tot són riures al seu costat. Al seu voltat tot olora a amistat, confiança, “carinyo”, riures, plors, pel·lícules, tardes increïbles… És la meva amiga des dels 2 anyets i ho seguirà sent perquè una persona així no es pot deixar escapar, no es pot deixar que el temps guanyat de forma especial es perdi com si res…

Així que avui faré un brindis per ella, per mi, per la nostra amistat, pels dies plegades, perquè no perdi mai el meu lloc al seu cor. T’estimo princesa!

Júlia

Ara, fa cosa d’un mes, dues amigues i jo vam conèixer a un grup de nois que tenen un any menys que nosaltres. Amb tan poc temps ja podem dir que tenim la certesa de que són increïbles, la veritat. Gairebé cada dia tenen una estoneta per parlar amb nosaltres, si més no algun. Nosaltres cada divendres anem a veure’ls entrenar. Encara que haguem de portar mantes per no passar fred, val la pena, pel simple fet que, quan surtin, podrem passar una estoneta amb ells, per mínima que sigui. També anem als partits quan juguen a Vilassar de Dalt, i és que encara que ens puguem arribar a sentir pesades, el nostre subconscient ens fa anar-hi perquè sap que després hi seran ells amb un bon somriure a la cara. Passem tardes increïbles amb ells, i a les nits que ens reunim les tres per dormir plegades, ens dediquem a trucar-los a les 3 de la matinada perquè s’enfadin una miqueta, ja que després ens acaben perdonant. Quan estàs bé amb un grup de gent ho notes, i llavors és quan reflexiones i dius: no els deixaré perdre mai, a partir d’ara seran els nostres petits però grans amics!
Us estimem molt nois!

Júlia

Per a mi, els amics són persones amb les quals pots confiar per explicar-los qualsevol cosa, tan si és bona, ja que et diran que estan d’allò més contents i que els hi encanta que estiguis bé, com si és dolenta, ja que t’animaran, t’ajudaran a solucionar els problemes i et donaran suport. També et poden fer passar una tarda d’allò més divertida. Un moment avorrit es pot convertir en un de ben entretingut. Amb la més mínima cosa et fan riure i a vegades et fan saltar les llàgrimes d’emoció ja que te n’adones que a tothom li agradaria tenir a gent amb la que pots compartir moments únics. Tothom hauria de tenir la oportunitat de poder gaudir aquests petits instants tant meravellosos almenys una vegada.

La meva colla i jo tenim moments per tot. Moments de riure, de cantar, de mirar pel·lícules terrorífiques i morir-nos de por, també de romàntiques o drama que provoquen que alguna llagrimeta llisqui sobre les nostres galtes. També vivim moments més avorrits com ara estudiant, però que sempre hi ha alguna coseta que fa capgirar la tarda i que acabem rient com és de costum. Però quan és moment de posar-se amb més serietat i ajudar a qui faci falta, sempre hi ha la disposició d’aquelles persones que realment t’estimen, aquelles a les quals sí que els hi podem dir amics.

Per totes aquestes persones que es fan estimar tant dia rere dia i que et fan passar moments increïbles, SOU ELS MILLORS!

Júlia