LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia estava estirada al sofà, em cobria una manta dels peus a la cintura i la veritat és que s’hi estava realment bé. La tele estava engegada, i no feien res del meu interès. Llavors va ser quan vaig trobar un canal on acabaven de posar una pel·lícula: “Pocahontas” .

La meva mare em va explicar, que quan era petita, deuria tenir uns quatre o cinc anys, em passava els dies davant de la tele mirant “Pocahontas”. Quan s’acabava, cridava als meus pares perquè me la tornessin a posar, i així podia estar-m’hi hores!

La pel·lícula tracta sobre l’amor entre una noia indígena que vivia a Amèrica, i un conquistador anglès explorador del nou món. La història de Pocahontas, simplement m’encantava, perquè ella li demostra a un estrany que es poden estimar malgrat l’opinió dels altres i les seves diferències.

Aquella tarda al sofà vaig gaudir mirant-la altre cop, i encara recordava tots els moments que transcorrien, inclús la lletra d’alguna cançó. I altre cop em va tornar a encantar.

Paula

S’acosta el Nadal, una època que acostuma agradar a la majoria de la gent, i tot i que no m’excloc d’aquesta gran majoria perquè l’estació de l’any que més m’agrada és l’hivern, tinc motius per estar-ne “en contra”.

Per aquestes festes et trobes amb amics i familiars (sobretot els que no veus durant l’any), et reuneixes amb la gent que estimes. Però aquestes “reunions familiars” no són només per parlar, divertir-se i menjar coses boníssimes fins a rebentar (entre moltes altres coses), sinó que sempre van acompanyades de piles de regals, acció que donem per feta i que ha convertit aquesta en una època totalment consumista.

Per posar un exemple: la típica escena del nen petit quan veu l’arbre de nadal amb tots els regals és un moment molt bonic en el que pots apreciar la felicitat que l’ha envaït, però el que l’ha omplert de felicitat (a ell com a altes tantes persones) han estat els regals.

El que vull dir amb això és que hem convertit el Nadal en la data més consumista de l’any, en la que la felicitat es mesura, potser, depenent de les coses materials que puguem aconseguir.

Júlia

Un dimarts al migdia just quan acabava d’arribar de l’institut, el meu pare em va dir que havien trucat per dir que m’havien preseleccionat per a la selecció del Maresme de futbol sala i que el diumenge hi havia un entrenament per eliminar alguns jugadors. Després de l’entrenament ens van dir que ja trucarien als que tornarien a entrenar. Dues setmanes després, el dijous, van tornar a trucar per a notificar-me que havia de tornar a anar a l’entrenament. En acabar ens van dir el mateix que l’altre dia, però aquest cop no em van trucar, no perquè no em volguessin sinó perquè el meu club no em va passar el missatge.

Jo ja ho donava per perdut ja que havia passat molt de temps des de l’últim entrenament, però un dimarts que estava malalt va trucar el coordinador de l’Athletic Català i em va donar la bona notícia: havia sigut seleccionat per a jugar el campionat de comarques de Catalunya. I després d’uns partits molt intensos a la ciutat esportiva de Blanes ens vam classificar per a les semifinals. Per mala sort i una mala actuació de l’àrbitre, ens van eliminar, però amb l’oportunitat d’optar al tercer lloc que vam aconseguir guanyant a Lleida.

És una experiència de la qual estic molt orgullós i espero poder repetir algun altre any.

David Sánchez Elvira

Les vacances de Nadal m’encanten. Primer perquè fa fred i sóc calorós, perquè hi ha molts dies de festa i venen familiars a casa i et fan regals, decores la casa, veus els carrers il·luminats i passes bones estones amb companyia agradable menjant menjar típic de l’hivern.

Quan era petit i s’apropava el Nadal no podia parar d’estar quiet. Estava nerviós, molt content, les nits abans m’era impossible dormir. Tot un fet de coses que em feien el nen més feliç del món. Ara amb el pas del temps aquesta il·lusió s’ha anat acabant. Arriben les nits de reis i del Pare Noel i t’adones que no existeixen quan tens una edat.

Tinc familiars que són petits i els veig amb aquelles ganes que jo tenia, que fins i tot em fan enveja. Com m’agradaria tornar a ser petit i gaudir un altre cop d’aquella il·lusió! Recordo que va haver un any, un regal que sempre serà present a la meva ment. Tot anava bé, com sempre, obrint regals i de sobte em van portar una capsa molt gran, gairebé era més gran que jo i, clar, jo estava al·lucinant. En obrir-la vaig veure com un gos petit de 4 mesos com a màxim. El gos és diu Tro.

En altres paraules, el Nadal és una de les èpoques més boniques de l’any i les hem de gaudir al màxim. Una mica abans del que toca però… Bon Nadal a tothom!

Carles

Fa dotze anys que jugo a futbol. Vaig començar a jugar quan només en tenia tres. Aquell any jo volia jugar a futbol i ja que al club de futbol 11 encara no deixaven entrar nens tan petits, la meva mare em va apuntar al club de futbol sala del poble. Molts dels meus amics també s’hi van apuntar, si no aquell any, el següent. Vaig estar jugant a futbol sala fins als set anys i llavors com que molts dels meus amics volien passar-se a futbol 11 jo també m’hi vaig apuntar. Al cap de tres o quatre anys, com que veia que no jugava gaire i que no m’agradava molt córrer distàncies tan llargues, vaig tornar al futbol sala. El futbol sala és molt més dinàmic que el futbol 11 ja que constantment toques la pilota i el camp és molt més petit i, al contrari del que pensa la gent, per jugar a futbol sala es necessita molta més tècnica que per jugar a futbol 11.

Un diumenge que ens tocava jugar un partit fora de casa, vam anar a jugar a Palafolls. Jo pensava que seria un partit normal amb un resultat normal. Suposava que guanyaríem, ja que el Palafolls és dels últims de la lliga i nosaltres anem primers. El que no sabia ni m’esperava era el resultat. Vam quedar divuit a zero. No recordo que mai hagués quedat ni a favor ni en contra amb una diferencia de gols tan gran. Fins i tot quan érem petits i vam jugar contra el FC Barcelona de futbol sala no ens va fer tants gols (vam quedar disset a zero).

Ara anem primers a la lliga ja que la setmana passada vam guanyar el Sant Joan, màxim equip rival, amb el qual ens disputem el liderat. La setmana que ve jugarem contra el Dosrius que encara no ha perdut cap partit i si ens guanya ens passarà davant a la classificació. Espero que guanyem !!

Enric

Ho recordo com si fos ahir. Estava molt nerviosa i no era l’única que ho estava del vestuari. No podia parar de mossegar-me les ungles, les cames em tremolaven. Suposo que tampoc era tan estrany estar nerviosa davant de una semifinal del campionat d’Espanya. A més a més, per si fos poc, jugàvem contra el Caja Canarias, l’únic equip que havia estat imbatut des de fa anys.

Un cop acabades les instruccions d’en Màrius, el meu entrenador, varem sortir del vestuari. Els meus ulls no ho creien. Totes les grades eren de color groc, tot el públic ens recolzava i ens animava. Era increïble, tota l’afició s’havia desplaçat, ni més ni menys, que des de Mataró a Saragossa només per a poder veure aquest partit. Tot això ens van donar el triple de ganes de jugar aquest matx.

Si he de ser sincera. una mica de por si que feien, ja que la més baixeta del equip contrincant era més alta que jo. El primer quart va ser difícil de pair, igual que la segona part ja que varem marxar al descans amb una diferencia de menys 16 punts. Mirant-ho des de un altre punt de vista no estava gens malament, ja que el Caja Canárias a la mitja part acostuma a guanyar de 50 al seu adversari

El tercer quart va estar bastant millor, 3 triples consecutius ens van motivar per a seguir treballant per a una futura victòria. Un cop acabat aquest quart perdíem només de 5 i encara no ens ho creiem, tot i que les cames ens començaven a fer figa sabíem que era el moment més important per a poder posar-nos per davant i així ho varem fer. Quan només faltaven 3 minuts pel final del partit guanyàvem de 2 però les canàries no es donaven per vençudes tan fàcilment.

Faltaven 55 segons, guanyàvem de 4. Si elles haguessin anotat un triple encara es podien haver posat per davant, però no va ser així vàrem defensar com cal i vàrem fer cistella En aquest moment el pavelló va esclatar d’alegria, tothom cantava i animava però quedaven 14 segons. Per sort elles van fallar. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit vàrem cridar, vàrem saltar, vàrem cantar i vàrem plorar. Un cop més la unió de l’equip va guanyar a la qualitat del contrincant, un cop més David va guanyar Goliat. Puc descriure tot el partit punt per punt, cistella a cistella, però la sensació que vaig tenir quan el marcador va marcar 00:00 és indescriptible.

Andrea

Ahir em vaig llevar sobre les deu del matí i vaig esmorzar. Després, vaig anar a vestir-me. Llavors vaig pujar a l’ordinador a esperar que arribés el meu cosí per agafar l’autobús per anar a Mataró.

El dia pintava d’allò més bé. Ens vam trobar tots a la parada d’autobús del Videoclub. A Premià, van pujar uns altres amics. Érem set en total. Vam arribar al Mataró Parc a la una del migdia. Vam decidir quina pel·lícula veuríem. Ens vam decidir per “Fuga de Cerebros 2” una pel·lícula d’humor. A continuació Vam anar al McDonalds a dinar. Després vam anar a fer un tomb pel Centre comercial i finalment vam anar al Media Markt a jugar amb les consoles on et deixen provar jocs. Llavors vam anar a l’Alcampo a comprar begudes i menjar per la pel·lícula, i quan vam pujar a dalt per comprar les entrades hi havia una cua immensa. La pel·lícula començava a les quatre i encara no teníem les entrades. Vam comprar-les just i vam entrar a la sala quan la pel·lícula no havia començat. La pel·lícula va ser molt divertida: va durar dues hores però no es va fer pesada de veure. Quan va acabar faltaven deu minuts perquè l’autobús marxés. Tornant vam comentar la pel·lícula i parlant sobre altres temes. Vaig arribar a casa a un quart de vuit molt content.

Quim

Estoy muy nerviosa últimamente por los posibles resultados de la primera evaluación. Pienso que esos resultados no son todo lo buenos que deberían ser.

Soy consciente que hay algunas asignaturas que me cuestan como física y química y catalán. Pero lo que más me molesta es que, durante este trimestre he intentado empezarlo con buen pie, es decir esforzándome al máximo para aprobar todas las asignaturas.

Os voy a poner un ejemplo de injusticia: Hace tres semanas que llevo sin salir de casa o de fiesta para poder sacar una buenas notas, pero lo increíble es que aunque no he salido hay algunos exámenes que no los he aprobado. Por ejemplo para el examen de catalán, estuve todo el sábado por la mañana y todo el domingo estudiando para que luego no aprobara el examen.

Pero bueno, voy a centrarme otra vez en los nervios que estoy pasando últimamente. No sé si alguno de vosotros también esta nervioso o nerviosa por sus notas, pero lo peor no son los resultados de esta primera evaluación sino la charla de los padres.

Muchos de nosotros nos esforzamos para poder aprobar las asignaturas y los padres a veces no lo saben ver ni reconocer, pero bueno ese es otro tema que a lo mejor ya os explicaré otro día.

Bueno, espero que todos tengamos unas buenas calificaciones y no tengamos que escuchar esa charla.

Rosa Puertas

Cogerlo todo o no coger nada, pero huir, salir corriendo de todo aquello que nos agobia o que simplemente no nos gusta.

No sabría contar los días en que he tenido ganas de desaparecer o de irme una temporadita fuera, sin saber nada de nadie, y lo más importante sin que nadie te conozca, que puedas salir a la calle sin preocupaciones, en pijama si te apetece, en zapatillas porque son mas cómodas o con ese abrigo hortera que tienes al final del armario pero que a ti te gusta.

Hoy tengo un día de estos, me gustaría irme un tiempo, no se a dónde, pero si fuera lejos mejor. Estoy agobiada, tenemos unos días de vacaciones y ya nos ponen deberes, también tenemos exámenes la semana que viene, y a parte de eso no todo sale como uno planea, hay días en que uno lo ve todo realmente negro. Es cierto que cuando estás así tienes a la gente que más te quiere a tu lado, gracias a ellos sabemos sacar una sonrisa por mucho que nos duela y mirar hacia al frente con firmeza sin rendirnos, porque sabemos que estarán ahí o que por lo menos lo intentarán.

Es por ellos que no lo echamos todo a perder, porque son los que más nos conocen los que confían en nosotros, los que nos dicen que por un día de éstos no vale la pena darle la espalda a todo y huir sin más. Al final siempre le acabamos dando las gracias por sacarnos del gran agujero en donde habíamos caído.

Y así aprendemos que es cierto, cada uno de nosotros es distinto, con nuestros defectos y virtudes con nuestras alegrías y bajones, pero lo que no hemos de olvidar nunca es que cada uno de nosotros es especial, y nunca tenemos que perder la pequeña confianza que nos tengamos.

Patricia W.

Comença l’hivern, i tot i que aquesta setmana ha fet força calor, la gent comença a treure els abrics, tot i que a mi, la temperatura no m’afecta gaire, de fet podem estar a 15 graus i jo amb màniga curta, tot i que des d’ahir, ja s’ha començat a notar.

Encara així, les dues setmanes de festa compensen de sobres el fred, i a més, estaré aquests 14 dies descansant de la rutina i oblidant els deures. Tot i que per a mi, les vacances de Nadal no són prou llargues, espero aprofitar al màxim aquests dies; estar amb els amics i la família i oblidar els exàmens una temporada.

Segurament, en algun dels dies de Nadal anirem a la neu, i tot i que no em fa gaire gràcia, perquè no ser ni esquiar, estarà bé canviar d’hàbits i sortir una mica de la ciutat.

Uriel