LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui dia, a casa nostra, gairebé tothom celebra el Nadal, tingui o no creences religioses. Cadascú ho celebra a la seva manera: és una festa popular.Per a una gran majoria de persones ha perdut el seu sentit religiós, però els sentiments que ens descobreix ens ajuden com a persones. És cert també que a l’altre plat de la balança, trobem el Nadal del consum, de la desmesura, el Nadal de l’opulència i mercantilisme. De nosaltres dependrà cap a quin costat decantem la balança.

El Nadal és sobretot una festa cultural, de valors i de tradicions. Els valors comuns serien la família, la generositat, i segurament, la il·lusió. Ara bé, el fet de traduir aquests valors en uns símbols ja és propi d’uns i no d’altres, encara que tothom reconeix el seu origen religiós.

El Nadal simbolitza la llum, l’esperança per un món millor, la pau, l’apropament a l’altre, la força de la maternitat, la festa per retrobar-nos, les tradicions viscudes i compartides per avis, pares, fills… El Nadal és també alegria, joia, és amor. És pensar en els altres, és regalar estimació.

I si de regalar es tracta, recorda que fins i tot una abraçada pot ser el millor regal que puguis fer.

Andreu Ruf

Divendres passat vaig anar al cinema amb la Valentina, per veure Amanecer Parte II, ja que ella volia veure-la i jo la vaig acompanyar. La veritat és que no anava gaire convençuda, perquè hi ha alguna de les anteriors que no he pogut veure, però, al final, vaig sortir de la sala eufòrica.

Ens va ser difícil trobar la manera de poder assistir, perquè havíem d’anar en autobús i després no teníem combinació per tornar, però, al final ens van poder venir a buscar i vam solucionar aquest problema. Per un moment vam dir d’anar un altre dia, però teníem tantes ganes que res no ens va fer detenir-nos.

A l’autobús ens vam posar a escoltar música al MP3 de la Valentina i no ens vam adonar que hi havia més gent, perquè vam començar a donar cops al ritme de la música i res no ens podia fer parar, però de cop en aixecar el cap, vam veure que tothom ens mirava i vam decidir posposar l’espectacle. Vam trigar quatre vegades més que anant amb cotxe i anàvem molt justes de temps, ja que quedaven deu minuts per a l’inici del film i encara no teníem les entrades ni res per menjar. Vam començar a córrer pel centre comercial i la gent ens mirava amb cara estranya, però nosaltres teníem massa coses al cap per parar-nos a pensar que és el que estàvem fent perquè la gent ens mirés d’aquesta manera. Vam pujar a dalt de tot, vam comprar les entrades i només ens quedaven uns cinc minuts, però nosaltres volíem menjar, així que vam baixar ràpidament al supermercat i en un temps rècord vam comprar un refresc i quelcom per acompanyar-lo.

Arribem a la sala, fem un sospir profund com si ens haguéssim jugat la vida per arribar a temps i ens mirem el rellotge: dos quarts de sis, la hora que començava la pel·lícula, però passaven els minuts i no donava senyal de vida. En aquell moment vam pensar que havíem fet la cursa de la nostra vida per arribar a temps i, resulta que va començar un quart d’hora més tard. Vam gaudir del film com si fóssim nenes de tres anys i, en sortir de la sala, no paràvem de comentar el final de la pel·lícula. És un final inesperat. Ningú no es pot imaginar el què succeirà.

Com que encara no era l’hora de marxar, vam decidir anar a la sala dels jocs a riure encara més, així que vam anar a les cistelles de bàsquet i vam començar a llançar pilotes. Després vam anar a una màquina que llança una pilota i es fica en un forat. Depèn del número que posa al costat et donen uns punts o uns altres. La pilota es va quedar parada i no se’m va ocórrer una altra idea que donar-li un cop. Em vaig deixar la mà vermella per res, perquè ens van tocar 2 miserables punts! Però vam riure tant que no recordava el cop que m’havia donat i, això, és el que realment importava en aquell moment, riure.

Finalment ens van venir a buscar i, com la Valentina encara no havia de marxar, ens vam posar a jugar a bàdminton. Aquest joc té una història molt especial que va començar fa un parell d’anys a la festa del meu barri. Ella va venir amb mi i com no teníem res a fer vam començar a jugar. Al principi no li donàvem a la ploma, perquè no havíem jugat mai, però vam acabar donant-li de totes les maneres possibles. Així que vam acabar el dia de la millor manera possible, com comença, possiblement la nostra gran amistat.
Si no haguéssim viscut totes aquestes coses el mateix dia i simplement haguéssim anat a veure la pel·lícula, ara no tindria res per escriure i recordar, però diuen que els petits detalls marquen la diferència i, tot això que ens va succeir, va fer d’un dia normal un dia inoblidable.

T’estimo Tina!

Itziar

A les pel·lícules els nens sempre tenen un petit amagatall: una cabana, una cova… On queden allà tota la colla, en un punt de trobava que de certa manera li podríem dir secret.

Tornant a la realitat sempre va bé anar-se’n algun lloc on et sentis tranquil, a vagades inclús més lluny del que et penses, ja que arribes a la conclusió de que la teva habitació ja no et fa el pes.

El meu lloc és L’Escala .Allà tot és més fàcil, perquè tinc com a veïna la meva millor amiga (des de petites). I quan ens sentim tristes sabem on anar, ja que la nostra comunitat està envoltada d’un bosc preciós i pots respirar pau i serenitat. A uns carrers més a baix hi ha un parc on acostumem a anar moltes vagades del dia, perquè els nostres dilemes es rebaixin.

Les nits a L’escala m’encanten perquè posen la “discomòvil”, les botigues del passeig queden il·luminades, la platja brilla i coneixes a moltíssim gent.
El que menys m’agrada, es quan arriba l’ hivern, i m’he d’acomiadar de tot allò que em fa tan feliç a l’estiu.

Gemma.

Hace tiempo que me llama la atención una película, El diario de Noa, casi todas las personas que la han visto hablan muy bien de ella y dicen que es muy bonita. Siempre he querido verla pero no he tenido tiempo para ponerme en Internet y buscar alguna web a ver si está disponible. Ayer, gracias a mi aburrimiento y falta de sueño por la noche, la vi.

Trata sobre una chica, Allie, y un joven llamado Noa que se enamoran a pesar de sus diferencias. Discuten a menudo y les cuesta ponerse de acuerdo pero hay algo que tienen muy claro, están locos el uno por el otro. Por problemas personales un día se tienen que separar. Cada uno rehace su vida y Allie conoce a un chico con el cual se compromete. Pasan los años y Noa vuelve para conquistarla. Allie se da cuenta que durante todos estos años no lo ha olvidado y por fin vuelven a estar juntos, se casan y tienen hijos. Toda esta historia se la cuenta un anciano a una anciana y al final de la película se desvela que estos ancianos son Noa y Allie.  Allie padece Alzheimer y Noa cada día le lee su diario para que recuerde.

Me gusta mucho la frase que dice  Noa cuando ya es mayor: “He llevado una vida corriente. No me han hecho ningún monumento y mi nombre pronto quedara en el olvido. Pero según como se mire he tenido mucho éxito como muchas otras personas en la vida. He amado a otra persona con todo mi corazón y eso para mi siempre ha sido suficiente”.

Sinceramente, me imaginaba que me iba a gustar la película, pero no sabía que tanto. Es una de las más bonitas que he visto juntamente con Titanic. Parece increíble que alguien pueda llegar a amar tanto a alguien hasta el punto en el que notas que ya no existes, que no importa lo que pase y que estar con esa persona ya es suficiente. Un amor puro, increíble y alucinante. Un amor especial como hay pocos.

PD: Para aquellos que no han visto la película pero la quieren ver y están leyendo esto, lo siento… ¡ahora ya saben como acaba!

Silvia

Us vaig a parlar d’un tema que em té desconcertat. Des de que sóc petit, a casa i a l’escola m’han ensenyat que vivim en una societat democràtica. Jo entenc la democràcia com que una persona pot tenir els seus ideals i expressar-los públicament sense haver de ser castigat o boicotejat només pel fet de tenir-los.

Per això, em té confós el fet de que quan es fan vagues hi hagi unes persones anomenades piquets informatius que actuen d’una manera ben estranya.

Pels que no ho sàpiguen, un piquet informatiu és aquell que et ve a informar dels motius pels quals es fa vaga, dels beneficis que té fer-la i del component insolidari que té no fer-la. El seu nom ho diu clarament. Això és totalment democràtic i legítim.

No obstant, el que jo he pogut veure de totes les vagues que s’han fet des de que tinc memòria és que els piquets actuen d’una manera ben diferent a la que en teoria haurien d’actuar. Si obres la teva tenda en un dia de vaga perquè no hi estàs d’acord, t’obliguen a tancar el local aquell dia. Si no els fas cas et poden trencar vidres i muntar aldarulls. La pregunta és la següent: Aquest acte és democràtic?

A més, les estadístiques que surten als mitjans el dia següent no són verdaderes i tenen molt poca credibilitat. Perquè si t’obliguen a fer una cosa que no creus que està en els teus ideals i ho fas obligat, no et poden incloure amb la gent que ha fet vaga.

Jo personalment, com ja he expressat en el principi de l’article, estic molt desconcertat. Crec que no és un acte gens democràtic. Cadascú és lliure de pensar el que vulgui i d’actuar com vulgui (dintre d’uns límits legals). Els piquets informatius doncs, actuen com dictadors, i també actuen il·legalment. Precisament vivim en un món en constant canvi, penso que s’haurien d’adaptar al món actual, un món que s’esforça dia a dia perquè la gent tingui dret i paraula. Pel que fa a drets anem bastant bé. Però si volem que la nostra paraula sigui escoltada i presa seriosament, cal que ens hi esforcem i que no hi intervinguin factors externs per “convèncer´´ a la gent. Finalment, només dir que segons el meu parer, les vagues perden el seu sentit si els piquets intervenen d’aquesta forma.

Marc

Jo era a classe de física i química, distret mentre els altres parlaven de l’examen que vam fer la setmana passada. A mí no m’havia anat del tot bé, ja que no me l’havia estudiat i hi havien algunes preguntes que no me les sabia.

Després d’haver explicat la forma correcta de resoldre els problemes, el professor va repartir a cada un el seu; jo tenia un cic coma vint-i-cinc. Era més o menys el que m’esperava, però, vaig sumar els punts dels exercicis amb l’esperança que el professor s’hagués deixat algun punt per sumar. I ho vaig aconseguir, a mí em donava un resultat de set coma vint-i-cinc. Així que vaig agafar l’examen, em vaig aixecar de la cadira i vaig dirigir-me cap a la taula del professor. Li vaig dir que s’havia equivocat sumant. S’ho va mirar i, efectivament, em va posar la nota rectificada.

Jo no m’ho esperava això. En definitiva, sempre s’han de revisal els examens.

Àlex

La verdad es dura, incómoda y muchas veces desconocida. Otras veces se presenta como algo positivo. Algo común en todos los casos, sean buenos o malos, es que la gente dice querer conocerla. Pero, ¿es eso realmente cierto?

Algunas personas prefieren vivir engañadas en su propio mundo antes que conocer la verdad, sobre todo cuando saben que les afectará. Es aquí cuando creamos historias; historias llenas de magia e ilusión, historias sin ningún fallo, historias maravillosas.

Cada persona ve las cosas a su manera y reflexiona sobre ellas según su forma de pensar. Hasta que choca con la realidad y aparece la verdad. Esta última no es necesariamente mala sino que activa un mecanismo que produce un cambio.

Xènia Caballero

Hoy no sé lo que escribir, bueno tenía una idea pero….no! No se cómo empezar, ni el título que voy a poner a esto! Porque!!! Ahí voy.

Hoy viernes, después del instituto me he ido a entrenar, entreno tres veces a la semana, siempre y cuando me lo pueda combinar con los deberes o exámenes, lunes, miércoles y los viernes. Los viernes nunca fallo, ya que empieza el fin de semana y es un rato agradable que me paso en el campo, sea haciendo entreno físico, de portero o de lo que sea, todo me está bien. Pero hoy, empezamos el entreno muy bien y como la mayoría que me conocéis ya sabéis que estoy en fase de recuperación, pues el entrenador me pone donde le da la gana y porque tampoco es mi equipo ya que mi equipo tenía que haber sido Juvenil C y no el B, hoy mi puesto era de jugador y en una de las jugadas mi rodilla hizo “crack” y se me fue, adonde me fui, pues al suelo.

Ahora pensareis que me he vuelto a hacer daño en la rodilla operada, pues no, me he hecho daño en la buena. Ya no sé que pensar, en fin, me dieron una copia de la ficha y fuimos a Mataró a Meditrauma para que me viera un médico, en principio parece que no sea nada grave, así que me ha mandado ibuprofeno, hielo y caminar con muletas y el lunes tengo que volver a Meditrauma y depende cómo vea el médico la rodilla, me hará una radiografia, ya veremos porque la sensación que tengo no es muy buena, espero no tener que volver a operarme y si es así “cuelgo las botas”. Mira ya he encontrado el TITULO.

Mañana iré con “las dichosas muletas” al instituto y espero poder guardarlas lo antes posible y recuperarme rápido ya que me quería apuntar a una maratón en diciembre para la cual me estaba preparando.

Héctor

Avui m’he comprat un joc per a la “PlayStation3”, aquest es diu “Call of Duty: Black Ops 2, i m’ha costat aproximadament uns 50€, i vet aquí que m’he posat a calcular que si cada persona que l’ha comprat a 50€ o 60€, i ha venut més de 10 milions d’exemplars en tan sols dos dies des del dia de la seva sortida al mercat, aquesta empresa, realment s’ha fet d’or.

La gent no para de queixar-se de “la crisis”, però empreses com aquesta, opino que no la pateixen pas, ja que cada joc que treuen al mercat és un autèntic èxit arreu del món, perquè tot i que la gent no té diners, les seves ventes no han baixat gens en el seu número.

I vet aquí la decisió que he pres per al meu futur, penso estudiar tecnologia per a poder entrar a treballar en alguna empresa d’aquestes, i si de pas hem regalen algun que altre joc gratis, millor que millor!

Manel Rodríguez

Molta gent ha arribat al objectiu que es proposava, tant esportistes com polítics com estudiants… Estic ben segur que han tingut confiança en ells mateixos i han cregut que podien conseguir el seu objectiu. La confiança és la clau de l’èxit. Ho sé perquè he passat per aquestes situacions i he vist gent que no aconseguia el que volia per la falta de confiança.

Un es pot dir en el seu pensament: Jo puc!, i sembla una tonteria, però pot arribar a ser essencial si vols arribar a la teva meta. Un exemple pot ser el de l’Obama, amb el seu lema polític: ‘Yes, we can’, on volia que la gent veiés que ell estava prou preparat per ser president i que ell podia fer-ho.

També podem anar al món de l’esport. En un equip, una de les coses més esencials és la confiança en un mateix i en els companys. Jo, com a esportista, noto quan jugo amb confiança o sense. He arribat a sentir-me inferior als demés, de cop i volta, semblava que hagués enpitjorat, tot em sortia malament. Això només va durar unes setmanes, perquè amb l’ajuda dels companys vaig aixecar el cap i vaig pensar que jo podia, que havia arribat on sóc perquè jo m’ho he treballat i penso que jo valc per això. El que estic dient no és tirar-se floretes, és creure que pots.

En la vida, molta gent haurà passat per això. El que s’ha de fer és posar un graó més al límit que tu creguis que tinguis, perquè no sabem on és el nostre límit, tot depen de l’esforç i la CONFIANÇA.

David Egea