LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Desde mi punto de vista, las personas somos libres, pero también tenemos una serie de normas que hemos que cumplir y eso hace que no seamos del todo libres. Por un lado, somos libres, pero responsables de nuestros actos, somos libres en cuanto a nosotros mismos, siempre y cuando no nos dejemos manipular y llevar por los demás. Somos libres si no nos dejamos llevar por la vergüenza innecesaria de ser diferente y vestir o actuar diferente, somos libres si no tememos expresarnos como somos realmente, somos libres, pero para ser libre, hay que atreverse a ser libre, hay que estudiar y conocer el mundo para poder elegir, porque de eso se trata la libertad, elegir y saber elegir. Pero si no se sabe entre que se puede elegir entonces nunca vas a ser libre, pues nunca vas a saber que elegir.

Por otro lado, no somos libres ya que no existe la libertad total, ya que nuestra libertad termina o debería terminar donde empieza la ajena, aveces lamentablemente y otras veces afortunadamente no estamos solos y vivimos en una sociedad donde hay ciertas normas que cumplir por ejemplo: en el trabajo, en la escuela…

Stuardo

Demà dia 3 de Desembre farà 15 anys que vaig néixer. Per a molts, això tan sols significa una allau de regals, el poder tenir moto, o simplement creure’s encara més superiors a la resta. Però jo no ho veig així. A part de les felicitacions i regals, això vol dir que faré un pas endavant, un pas endavant que em farà créixer més com a persona. Demà, deixaré enrere un altre any de la meva vida, juntament amb una gran quantitat de records inolvidables. I ara el que toca és esperar el millor d’aquesta nova etapa que s’acosta.

Sempre hi ha algú que es creu que per tenir un any més vol dir que has avançat en els conceptes de la vida, que ja no ets pas un nen, que has madurat i comences a ser gran. Totes les coses que feies abans se’t fan absurdes perquè creus que ja ets quasi adult. Quan un nen petit (per petit entenem d’un curs menys) fa una tonteria el mires amb despreci com si sigués un idiota, sense adonar-te de que no fa gaire temps, això és el que feiem dia a dia. Tenim tantes ganes de créixer que deixem enrere un munt de coses que quan siguem grans, ja no podrem fer. Ningú t’assegura que demà puguis fer el que no has volgut fer avui a causa de la vergonya, perquè tu no ets pas un nen, no? Tu ja ets gran.

I així, aniran passant dies i dies, i després passaran anys, i tu aniràs creixent fins que arribarà un dia en que t’arrepentiràs de no haver fet tot allò que en aquells moments et va fer vergonya fer. El cos ja no et permetrà moure’t com podies fer abans, però ja no hi ha marxa enrere. Ara ja ets vell i no podràs tornar a ser el nen que abans odiaves ser.

Ara que podem, hem d’aprofitar els dies al màxim, fer el que ens agrada sense preocupar-se de res, perquè demà  ja serà tard per viure l’avui i no hi haurà manera de poder tornar enrere.

Arnau

Des de ja ben petita que he hagut de respondre preguntes que ni tan sols jo no entenia. El meu pare i la meva mare es van separar quan jo era una nadó i dos persones molt especials van aparèixer a la meva vida: la Maria i en Xavier. Mai se m’havia donat bé explicar qui eren, què eren o per què eren. Donava respostes del tipus “la novia del meu pare”, “el pare de ma germana” o “la seva parella”. I tot així em costava explicar-ho i que s’entengués força bé.

Moltes vegades em preguntaven per què no els anomenava padrastre o madrastra si de fet, era el que eren. Però per a mi això volia dir que ells eren un pare o una mare més, quan en realitat jo ja en tenia. A més a més, trobava molt lleig dirigir-me al Xavier o la Maria per aquest nom, quan per a mi significaven molt més que això.

La Maria, el meu pare i jo solíem anar al cine junts, fins que el meu pare va deixar de venir i ens va deixar soles. Per aquest motiu sempre vaig amb la Maria al cinema, i s’ha convertit en la nostra activitat juntes. Sempre anem a comprar gominoles d’amagat del meu pare perquè ell ens renya quan n’agafem moltes. No puc dir que és la meva madrastra, ni que es la meva amiga. És una relació estranya.

Igual d’estranya que la que tinc amb el Xavier. Ell i jo no som gaire d’expressar els sentiments, però fa tan que ens coneixem que ja ho sabem tot de nosaltres. De petita feia negocis de mentida amb ell, i quan anàvem als restaurants i demanava xipirons, sempre me’n donava. M’han explicat que quan el vaig conèixer li vaig dir que ell seria el pare de ma germana. I així ha sigut. No podria desitjar-li un pare millor a ella.
Són relacions que abans no podia explicar i ara he descobert que són indescriptibles, inexplicables i increïbles.

Valentina

Antes de empezar quiero presentarme. Todos me conocéis. En mi especie somos todos muy diferentes. La mayoría somos redondos pero los hay cuadrados, triangulares… todo se moderniza y nosotros también hemos evolucionado. El primero de nuestra especie era muy simple. Tenía un solo brazo que le salía del medio y la luz del sol reflejaba su información en su cuerpo mediante la sombra de su extremidad. Fuimos evolucionando y la tecnología nos hizo más prácticos. Solíamos ser grandes y ruidosos y con un esqueleto muy complejo. Bueno, tampoco quiero hablar demasiado de la historia de los relojes. Sí, así es, soy un reloj. Un reloj de cuco. Muchos de mis amigos me dicen que soy un viejales. Ellos son digitales, no tienen ni agujas ni números romanos. Incluso los hay que marcan la hora en el techo… ¡Madre mía!

Mi mejor amigo es un reloj de pared. Es un poco plasta por eso. Todos los de nuestro grupito de amigos le dicen que se calle, aun así se pasa el día que si tic y que si tac. Yo de vez en cuando también tengo mis momentos pero no es culpa mía. Es el pajarraco que tengo como corazón… A pesar de eso soy muy útil porque tengo la cabeza muy normal, como yo hay miles, ya sabéis: números romanos, dos agujas muy antiguas y una casita. En la puerta de esta casa, mi boca, es de donde sale mi corazón. Nadie sabe lo mal que lo paso. Es como si vomitara. Y lo peor no es cuando sale, sino cuando vuelve a entrar. Creo que me estoy haciendo viejo… A los humanos les gusto porque siempre les llamo cuando más lo necesitan.

Lo que quería contar en este texto es muy breve. La larga introducción era para que os dierais cuenta que, a pesar de ser muy diferentes, todos somos amigos, no hay diferencias, todos tenemos los mismos derechos. Son los humanos los que nos califican, nos condenan a una política absolutista con una sociedad estamental. Yo soy bastante caro pero creo que tengo los mismos derechos que un reloj de pulsera. Pero entre nosotros no somos ni racistas, ni machistas, ni acloqueros (relojes que insultan a otros por la falta de mecanismo). Aun así yo siempre he envidiado a aquellos relojes que tienen cronómetro, pulsímetro y todo lo demás. Pero soy feliz, tengo a mis amigos, mi familia y mi vida.
Creo que los humanos cada vez me tienen más olvidado. Solo usan los relojes más jóvenes y me tratan un poco mal. Lo cierto es que, a veces los más viejos somos los más sabios. Bueno tengo que dejaros, que el tiempo es oro y tengo mucho trabajo. ¡Hasta otra!

Pau

A finals de setembre ja comencem a canviar els armaris amb roba més abrigada, pantalons llargs, bufandes… Hem passat l’estiu, i com ja sabem ara toca la tardor. La tardor és una de les estacions que més m’agraden perquè tens ganes que s’acabi d’un cop la color i posar-te la teva roba d’hivern que fa tant que no la veus. A la tardor fas moltes coses diferents com ara anar a buscar bolets, menjar castanyes, ja no vas a banyar-te a la platja i una de les coses que m’agrada més és beure com cauen les fulles dels arbres.

L’hivern com ja sabem tots és l’estació freda del any, a molta gent li agrada perquè a finals de novembre es comencen a decorar amb les llumetes de Nadal tots els carrers dels pobles i ciutats i et poses més content quan penses en els regals del Pare Nöel i dels Reis Mags.

Al final quan ja comença febrer estàs trist perquè tens ganes de tornar a tenir les celebracions de Nadal, però per un altra banda penses que tornaràs acabar l’institut i tindràs festes d’estiu, anar a la platja…

Marc

El dia 25 de novembre del 2012 es van convocar unes eleccions a Catalunya ja que el president va dimitir per poder fer unes noves votacions i treure majoria absoluta, però sembla que no va anar la cosa com ell esperava i no va treure majoria absoluta sinó que a més va perdre uns escons que no esperava perdre.

L’afavorit de d’aquestes eleccions va ser ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) que va guanyar els escons perduts per CiU (Convergència i Unió) i Ciutadans va triplicar els escons respecte les eleccions de fa dos anys.
Si jo hagués pogut votar, votaria CiU perquè sé que ERC no treuria majoria i l’únic que faria seria perjudicar la feina de CiU.

La gent que va votar a la CUP (Candidatura d’Unió Popular) i ICV (Iniciativa per Catalunya Verds) pel dret a l’autodeterminació, l’únic que van aconseguir va ser treure vots a els partits majoritaris, i tot això va fer que CiU perdés els escons que va perdre.

Els partits unionistes només van treure 48 escons que representa un 35% del parlament. Això vol dir que només un terç de la població catalana vol la independència de Catalunya.

Guillem

Acabo d’arribar de veure un torneig de tennis taula, per alguns, un esport desconegut. És un dels tornejos més importants, ja que apareixen els millors jugadors del planeta. S’ha jugat a Barcelona i les grades s’han omplert al cent per cent.

He anat amb el meu pare perquè estem federats i ens agrada veure el màxim nivell de joc. La veritat és que un any més, he quedat impressionat dels increïbles cops que ens han ofert. S’ha de dir que aquests individus s’entrenen un mínim de vuit hores diàries per poder arribar a jugar d’aquesta forma. Crec que la gent s’estranya quan els dic que vaig a veure un torneig d’aquest tipus. Tothom té sobreentès que el “ping pong” només és un joc, però cal concretar que també és un esport. Si m’acompanyessin en algun d’aquests actes, es quedarien sorpresos de la varietat de cops i l’espectacle que mostra aquesta competició.

Un altre fet que m’ha sorprès més ha sigut els diners que cobra cada jugador. Cada un d’aquests, adquireix un mínim de monedes independentment dels resultats que obtinguin en el torneig. Qui l’ha guanyat, s’ha emportat el doble de diners que els altres. Cal destacar que els jugadors que han vingut d’altres països han cobrat més. Clar que són professionals, com els de futbol, però trobo que els  paguen molts diners per només un torneig. No obstant això, fan la seva feina i són professionals.

Per acabar el meu escrit, m’agradaria fer saber que aquest “joc”, per alguns, és l’esport nacional de Xina. Podríem dir que la importància que aquí té el futbol per a nosaltres, allà la té el tennis taula. És molt freqüent que els nens xinesos entrenin cada tarda per millorar els seus cops i la seva habilitat. Una diferència que tenen respecte a Europa, és que els jugadors cobren molta més quantitat de diners.

Recomanaria a la gent que anés a veure aquest tornejos perquè són divertits i ofereixen molta exhibició.

Pere

Fa més o menys un any, va sortir a la gran pantalla la penúltima pel·lícula de la saga crepuscle. Vaig quedar amb una amiga per anar a veure-la juntes un diumenge a la tarda, ja que a totes dues ens agrada molt la saga i un dels actors en concret. La pel·lícula ens va agradar però vam pensar que l’última de totes havia de ser millor i que havíem d’anar juntes a veure-la. Així va ser, el dia 16 de Novembre a les 8:15 del vespre ja estàvem a Mataró Parc esperant que la pel·lícula comencés. Va ser tot un èxit, vam sortir molt contentes, però encara més perquè hi havíem anat juntes, com tot estava previst.

Però, la saga ha acabat i ja no tenim noves pel·lícules per anar a veure. Això, no és cap problema perquè si vols disfrutar d’un dia amb una persona magnífica com ho és ella, no cal tenir d’excusa una pel·lícula, amb una simple mirada ja dius tinc ganes de repetir una tarda amb tu. I així va ser, una mirada va fer dir: “Quan tornem a quedar plegades?” el dia 15 de Desembre seré tota seva i ella tota meva. Anirem per Barcelona i disfrutarem com mai.

Amb ella l’avorriment no existeix, tot són riures al seu costat. Al seu voltat tot olora a amistat, confiança, “carinyo”, riures, plors, pel·lícules, tardes increïbles… És la meva amiga des dels 2 anyets i ho seguirà sent perquè una persona així no es pot deixar escapar, no es pot deixar que el temps guanyat de forma especial es perdi com si res…

Així que avui faré un brindis per ella, per mi, per la nostra amistat, pels dies plegades, perquè no perdi mai el meu lloc al seu cor. T’estimo princesa!

Júlia

Digamos que preferimos empezar por la primera página, sin saber cómo es la portada ni la ilustración que aparece (a veces te delata ya de qué va el libro, vamos a ser arriesgados esta vez). Empiezas a leer y ves que es bastante aburrido, primero tienes que aprender y descubrir, algo bonito pero largo. Sigues pasando páginas y ahora es cuando encuentras el sentido de las cosas y a relacionar conceptos; como cuando una palabra está dividida en dos, luego la juntas y ves lo que hay en ella.

Te emocionas al ver que este libro es de lo más interesante y no dejas de leer. Te apresuras… Llegan a advertirte que tienes que dejar un poquito para cada día, ir despacio y leyendo bien (es ahora cuando el libro es difícil de leer y tu no lo sabes, ni si quiera te das cuenta). Descubres tantas cosas que aprendes de ellas y experimentas de golpe, te das mil y una hostias y aun así sigues leyendo, no aprendes aun… Puede que no haya llegado la página indicada.

Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir

Capítulo 16, encuentras la palabra “madurez” y hay tres páginas seguidas de su definición… ¡Vaya!. Ahora no te emociona tanto el libro, te lo ha fastidiado todo, no te ríes a carcajadas con sólo leer un “hola”, ni te enfadas de golpe con leer algo decepcionante. En esta larga definición te hacen ver lo que querían decirte en capítulos anteriores… Estas páginas te abren los ojos. Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir (aunque a veces se te escapa alguna página de más y das un pequeño tropezón).

Pasa el tiempo y no has dejado de leer, ya no es tan emocionante, aparece la palabra “adulto” y al pie de la página aparece “responsabilidad”. Estos capítulos son largos, entretenidos y algún que otro pesado, pero has aprendido del todo a leer solo un poquito cada día y es aquí cuando encuentras la felicidad en lo más simple.

Llegan ya los últimos capítulos, notas la debilidad de las palabras y en tu mano izquierda el peso de todo el libro que has ido leyendo. Ahora es cuando ya lo tienes todo destapado, todo leído o a lo mejor casi todo, siempre hay algo que aprender… Cierto. Conoces bien a tu personaje, a los secundarios y a los que han ido saliendo, te acuerdas de muchas de las cosas que has leído aunque en otras la memoria te falla un poco, sabes qué capítulo te ha gustado más y el que menos y tienes un gran aprecio incluso a algún que otro personaje.

Estás en la última página, y hay una posdata en una página en blanco que dice: este libro, es único.

La portada naturalmente no estaba en blanco, aparecía una bonita foto con el título de un precioso nombre. En la portada de este libro sí que aparece algo que delata claramente su contenido.

Laura

Es domingo por la noche y pensando en que escribir, se me vino a la cabeza una de mis mejores amigas, está pasando un año en California, concretamente en San Diego. Es un sitio maravilloso donde ella disfruta de la playa, de nuevos amigos y de compras casi todos los días. Yo misma estoy encantada de que tenga estas oportunidades de poder desconectar completamente e irse a la otra punta del mundo, aunque está lejos, cada día intento hablar con ella para que no se sienta sola y que tenga un pedacito de mí allí.

No solo es una amiga, es parte de mi, toda mi familia la adora y tiene tantas ganas como yo de que nos venga a visitar estas navidades. Ya hace cuatro meses que no la vemos y creo que estoy empezando a desesperarme. Todo con ella es mucho más fácil y soy muchísimo más feliz, he pasado un verano alucinante gracias a ella, cuando parecía que sería uno de los peores veranos de mi vida. Mis padres han comprado un regalo más de navidad para ella, puede que eso lo diga todo.

Después de que venga y pase un mes entero aquí, aparte de que estará muy ocupada porque todo el mundo la adora y no tendrá mucho tiempo para mi, volverá a irse para seis meses más.

Intentaré aprovechar el mayor tiempo posible con ella aquí, y como siempre no la dejaré en paz cuando vuelva a irse. Supongo que así no se olvidará de mi.

Te quiero princesa,

Clara