LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja fa temps que sóc entrenadora de básquet, més concretament, segona entrenadora de nenes d’entre nou i deu anys. L’entrenadora principal és la meva mare, per això vaig tenir avantatge a l’hora d’escollir segon entrenador.

La veritat és que al principi la idea no m’agradava gaire, ja que tinc una germana d’onze anys, i si amb prou feines l’aguanto a ella, com podré entrenar deu nenes de la seva mateixa edat? Però tot i així vaig decidir intentar-ho.

Actualment estic molt contenta amb les que ara denomino “les meves nenes”, m’encanta entrenar-les, ensenyar-les coses noves i alegrar-te quan els surten bé, i sobretot ajudar-les amb. el que puc, ja sigui de básquet o del cole, hi ha vegades que fins i tot les he ajudat a estudiar per un examen.

Segurament l’any que ve ja no les portaré , però mentrestant disfrutaré dels moments amb elles, perquè són genials!

Paula

Ja fa molt de temps que escric un diari, és un petit llibre de color lila ple de fulles blanques, que tens que escriure tu amb els teus pensaments i les teves experiències del dia a dia … mai t’adones de la importància que té fins que un dia te’l llegeixes des del principi, et fa recordar tot allò que has viscut , inclús alguna cosa de la qual no t’enrecordaves.

Un diari recull tots els teus records , els que t’agrada recordar i els que cada vegada que llegeixes recordes aquelles paraules que vas dir a una persona i de les quals t’arrepenteixes tant…

També serveix per desfogar-te, tot allò que li has volgut dir a algú, o els sentiments que sents, els escrius i d’alguna manera et sens millor .

No l’escric cada dia , principalment perquè no tinc tantes coses per explicar, només les coses importants, i així saps que totes les teves històries estan ben guardades i que qualsevol dia pots llegir-les i recordar tots els detalls.

Paula

Ara ja farà un any i mig que estàvem, la meva família i jo, asseguts al porxo de casa meva dinant, la veritat és que era un diumenge de lo mes normal. Quan ja anàvem pel postre, la meva tieta es va aixecar mentre demanava un brindis, ens havia de donar una noticia: estava embarassada!. No va haver-hi reacció de part de ningú, a mi no m’entrava al cap, principalment perquè la tieta tenia quaranta-cinc anys. La meva mare va anar a donar-li la enhorabona, mentre els altres anàvem acceptant la noticia a poc a poc, menys el meu avi, que va trigar una estona mes!

Actualment tenim un nou membre a la família, es diu “Marc”, i és el nen petit mes guapo que he vist en la vida. Té un color d’ulls blau preciós, i és ros, igual que el seu germà. Ara ha aprés a “parlar”, ja sap dir “Paula ” però va costar…

Els seus pares treballen, així que està a casa meva quasi sempre, espero tornar-lo a veure aquesta setmana, perquè quan no esta, la veritat és que el trobo a faltar.

Paula

L’altre dia estava estirada al sofà, em cobria una manta dels peus a la cintura i la veritat és que s’hi estava realment bé. La tele estava engegada, i no feien res del meu interès. Llavors va ser quan vaig trobar un canal on acabaven de posar una pel·lícula: “Pocahontas” .

La meva mare em va explicar, que quan era petita, deuria tenir uns quatre o cinc anys, em passava els dies davant de la tele mirant “Pocahontas”. Quan s’acabava, cridava als meus pares perquè me la tornessin a posar, i així podia estar-m’hi hores!

La pel·lícula tracta sobre l’amor entre una noia indígena que vivia a Amèrica, i un conquistador anglès explorador del nou món. La història de Pocahontas, simplement m’encantava, perquè ella li demostra a un estrany que es poden estimar malgrat l’opinió dels altres i les seves diferències.

Aquella tarda al sofà vaig gaudir mirant-la altre cop, i encara recordava tots els moments que transcorrien, inclús la lletra d’alguna cançó. I altre cop em va tornar a encantar.

Paula

Aquest any no he fet unes vacances normals, la meva família i jo vam decidir anar-nos de creuer per les illes gregues. Ja havia preguntat a la gent que hi havia estat abans, si els va agradar, la majoria van dir si, altres van dir no i alguns van comentar que les tenies que veure amb els teus propis ulls. Al cap d’una setmana ja hi era, la primera illa, em va enamorar. Santorini és un poble enlairat a dalt d’unes muntanyes les quals estan envoltades d’una aigua neta i transparent, no com les d’aquí. Només arribar-hi vaig sortir al balcó, els meus veïns, americans, no paraven de senyalar al mar i una de les nenes petites cridava. Quan em va donar per mirar, vaig veure allà nedant al costat del vaixell una manada de dofins, potser eren quatre o cinc, quina meravella! per pujar-hi vam tenir que agafar el telefèric, ja que L’altre opció era pujar amb burro les al menys mil escales que hi havia, i el burro no es un animal que em caigui especialment bé. Una de les altre illes va ser Mikonos, diuen que es una illa de turisme Gay, i us puc assegurar de que es totalment cert, però l’encant d’aquell lloc és inimaginable, les platges de Mikonos van ser les maques que he vist mai: l’aigua era tan cristal·lina que es veien tots els peixos sense tenir-te que comprar ulleres de busseig, és mes, si allargaves la mà, era possible que algun peix s’acostés a tu. Les platges estaven recobertes de tumbones amb sombrilles, allò semblava el carib. La gent a Grècia no anava amb cotxe, quasi be tota la població es desplaçava amb motos o sobretot quads, hagués donat el que fos perquè m’haguessin deixat conduir un!

Els segons, els minuts, les hores en aquells llocs van ser únics… allà vaig ser capaç d’oblidar el passat, d’oblidar els problemes, d’oblidar a les persones . A Grècia em vaig trobar a mi mateixa, i no ho oblidaré mai.

Paula

La meva avia tenia parkinson, des dels seixanta anys que li van detectar fins l’estiu passat. Quan vaig nèixer ja en tenia, i bastant avançat; és a dir que no podía ni parlar ni escriure ni caminar per ella sola, era el meu avi el que desde sempre havia cuidat d’ella. Mai he mantingut una conversació am la meva àvia, no perquè no vulgués sinó perquè sempre que ho intentava, ella simplement no em podía respondre. Era una sensació d’impotència tan gran que sortia de casa els meus avis deprimida, veure-la allà sentada sense moure’s d’aquella cadira blanca enmig del menjador i que les necesitats bàsiques per sobreviure els hi fes una altre persona, simplement em posava de mal humor, i a vegades penso:
-perquè va tenir que ser la meva àvia la que tingués parkinson ?.

Sempre anàvem d’ hospital en hospital perquè amb un simple refredat ja podia convertir-se en greu … fins l’estiu passat , que va agafar una infecció a la vesícula, és una operació fàcil i amb pocs riscs de mort, però la meva àvia tenia parkinson i els metges van dir que no es podia fer res, que la deixarien ingressada fins que arribes el dia… jo no m’ho podia creure, què injust, sempre recordaré quan el meu va entrar a la meva habitació per dir-me que s’havia mort, primer no m’ho vaig creure però després ho vaig anar assimilant fins que un dia, em parlaven d’ella i vaig deixar de plorar .

El que ho va passar pitjor va ser el meu avi, des de sempre amb ella pel bo i el dolent i de sobte ja no la tenia. Jo admirava el meu avi, era un home fort, valent i amb un carácter una mica especial, és a dir, es barallava amb totom, però sempre amb el seu sentit de l’humor, que ens feia riure a tots, era per mi el millor home del món!
Quan la meva àvia va caure malalta, el meu avi va estar amb ella sempre, a ell semblava que li agradés estar per ella tot el dia, alguna gent no ho entenia, però jo si, va ser el millor marit del món.

S’acababa de morir la meva àvia i el meu avi estava destrossat, nosaltres per animar-lo, li vam regalar un viatge a Càdiz amb la inserso, quan va tornar, ens va dir que no es trobaba bé. En portar-lo a l’hospital li van detectar càncer al fetge. S’acabava de morir la meva àvia i al cap de dos mesos es va morir el meu avi , el meu ídol , el vaig perdre .

Recordo que estava sentada a una cadira de fora , la mateixa de fa dos mesos , una enfermera em va venir a veure i em va dir que molt sovint passa , que cuan una parella s’estima tant l’un a l’altre i un dels dos mor , l’altre , de tanta pena es mor al cap de poc . És veritat allò que diuen que el temps ho cura tot , els trobo a faltar un munt , però sempre els recordaré amb molt d’apreci i amor.

Paula