LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir a migdia vaig arribar a casa amb l’humor força capgirat, empipat amb mi mateix perquè m’havia oblidat de fer una classe. No ho tinc per costum, això de deixar-me les classes, i de  fet no m’havia passat mai, però ara ja no ho podré dir. Quan després de l’esbarjo vaig tenir la mala pensada de fer una ullada a l’horari per confirmar que tenia classe amb quart C, havia trobat que a la franja de quarta hora hi havia escrit “TR” i que, al contrari del que em pensava, no tenia classe fins a l’hora següent! Així doncs, després d’expressar la meva sorpresa als companys presents a la sala de professors em vaig posar a treballar, tot esperant la classe següent.

A  l’hora de començar la classe em vaig adreçar ben carregat a quart C. Era la primera classe amb ells i em feia il·lusió començar el curs, però vaig trobar-me la porta tancada i, a través de l’ull de bou es veia l’Àngeles fent classe. Em va venir una suor freda mentre buscava el meu horari a la cartera i, en mirar-lo em vaig adonar que l’havia pifiat: La famosa TR ocupava la franja de l’hora d’esbarjo i no era cap classe! Em volia morir.

La pregunta va sorgir immediatament: com és que no m’han vingut a dir res? com pot ser que s’hagin quedat a l’aula tota l’hora sense dir ni piu? No sé què em feia sentir més malament, si haver comès un error, o notar que als meus alumnes no els sabia gaire greu (gens, en realitat) perdre’s aquella la primera classe del curs que a mi em feia tanta il·lusió. Era per tot això, ja ho veieu, que ahir a migdia vaig arribar a casa amb l’humor tan capgirat. Estava desconcertat i desil·lusionat.

Josep Maria

Ha passat el temps i, definitivament, cal que abandonem el “quart pis” que ens ha acollit al llarg del curs. Però com que no podem deixar la nostra tertúlia, ens traslladarem a un pis nou que es diu “Enraonar”. De fet, això d’enraonar (no sempre de forma ordenada, no cal que m’ho recordeu!) és el que hem anat fent i el que seguirem fent: és el que ens fa humans, al cap i a la fi!

Accedireu al nou espai a través de http://blocs.xtec.cat/enraonar, usant el vostre nom d’usuari i la vostra contrasenya habituals. Al llarg de l’estiu encara podreu penjar escrits als dos blocs sense problema, però quan comenci el curs (encara falta molt per això, no patiu!) tan sols podreu escriure a “Enraonar”, perquè deixarem “La tertúlia del quart pis” per a uns nous llogaters. Us convido doncs, a estrenar el nou espai tot explicant les vostres aventures d’estiu, per exemple.

Josep Maria

Ahir va ser un dia especial. Era el darrer dia d’en Jaume a l’institut, després d’un munt d’anys de dedicació. Tal com ens va dir en un emotiu discurs de comiat, fa trenta-tres anys que hi treballava i alguns dels seus primers alumnes faran els cinquanta l’any que ve. Quan el vaig conèixer (fa trenta-dos anys) tothom li deia “Jimmy” i a l’institut hi havia una marxa molt diferent. Ni millor, ni pitjor, simplement diferent. Érem molt joves (entorn dels vint-i-cinc anys), estàvem molt a prop dels alumnes: els portàvem poc més de deu anys i pertanyíem a la seva mateixa generació!. Ha passat el temps com qui no vol la cosa, i en Jaume -ja ningú l’anomenava “Jimmy”- s’ha jubilat. La seva vitalitat i la seva força han deixat una empremta inoblidable en la biografia de l’institut, i en la dels que hem tingut la sort de compartir amb ell un munt d’hores, esforços, projectes, discussions, patiments i, sobretot, il·lusions.

Ahir, quan després de la festa de comiat vaig veure que travessava la porta de l’institut i marxava carrer avall cap al seu cotxe amb el seu caminar tranquil, no vaig poder evitar que se’m fes un nus a la gola. Ja sé que es mereix unes bones vacances després de tant de treball, però m’hauria agradat tant retenir-lo! Les coses bones no fa gens de gràcia que s’acabin, així que, Jaume, enhorabona per la jubilació, però et trobaré a faltar molt.

Josep Maria

La Tertúlia del quart pis va néixer al setembre amb voluntat de ser “un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim” i, després de nou mesos, tancarem el curs amb prop de sis-cents articles, més de set-cents comentaris, més de cent cinquanta pàgines i unes trenta vuit mil visites. No està gens malament.

Al contrari del que sostenen alguns pessimistes incurables, els adolescents escriviu molt per comunicar-vos, encara que en formes molt diferents de les usuals anys enrere. Rarament redacteu cartes, ni tan sols postals, però escriviu. L’escriptura és un mitjà de comunicació més important per a vosaltres que per als vostres besavis. Ells, com a molt, havien d’escriure cartes, i per això la seva comunicació era bàsicament oral. En canvi, vosaltres teclegeu al telèfon mòbil o a l’ordinador per comunicar-vos per escrit, fins i tot amb persones que us són absolutament desconegudes.

Però, com tot a la vida, això d’escriure es pot fer millor o pitjor, i d’això en depèn que us entenguin bé o no tan bé. Però fer un escrit entenedor no és senzill, prou que ho heu vist al llarg del curs. Per això, el propòsit de la Tertúlia ha estat donar-vos l’oportunitat de ser escriptors amb lectors reals, tot partint de la constatació que l’escriptor i el lector es necessiten mútuament, i que el destinatari del missatge escrit no pot ser, ni tan sols ni principalment, el professor.

Acabeu l’ESO i comenceu noves etapes a la vida, i al bloc hi queden una bona colla de vivències escrites pels companys amb qui heu compartit aules, treballs i alegries. Enhorabona per la tertúlia i, sobretot, no deixeu d’escriure! A reveure.

Josep Maria Altés

Les xifres rodones sempre són un bon pretext per a construir un comentari sobre un personatge o un esdeveniment: els cinquanta anys d’aquella persona, el centenari d’aquella situació històrica, els cinc-cents anys d’aquell esdeveniment, etc. El cas és que avui, vint-i-tres d’abril, el marcador del bloc ha arribat a la xifra rodona de trenta mil visites. Precisament avui, dia del llibre.

Ja sé que tan sols és una coincidència, però m’ha fet pensar que el bloc és un esforç més en defensa de la comunicació escrita i de la seva qualitat. Em direu que el bloc no és ben bé un llibre, però en plena revolució de les tecnologies de la informació, la definició de què és un llibre resulta força complicada. Deixant de banda les definicions però, el dia del llibre és el dia dels escriptors, i tots vosaltres heu fet d’escriptors i heu creat una mena de “llibre” col·lectiu.

Les xifres no ho diuen mai tot, però no per això deixen de ser importants. I és que trenta-mil lectors (encara molts siguin visites ocasionals) no són cap broma. D’altra banda, en aquest moment, aquest llibre vostre que no para de créixer és compost per quatre cents vint-i-set articles, cinc cents vuitanta-nou comentaris i cent cinquanta-una pàgines. Darrera de tot plegat hi sou tots vosaltres: vuitanta-un escriptors.

Enhorabona per l’efemèride, i feliç Sant Jordi!

Josep Maria

L’Anna Pinero, dinamitzadora de Xtec, ens comunica que el nostre bloc ha estat triat com a Bloc destacat. Aquestes són les seves paraules:

Benvolguts/benvolgudes,
Ens plau comunicar-vos que hem triat el vostre bloc, com a Bloc Destacat de la Setmana de l’espai de XTEC Blocs.
Apareixerà com a Bloc destacat, des d’avui, dia 24 de febrer, fins al proper 6 de març.
Us felicitem per la feina que esteu realitzant per millorar l’expressió escrita dels alumnes. Desitgem que el Bloc creixi i sigui model per a altres centres educatius.
Salutacions cordials

Anna Piñero
Dinamitzadora de XTEC Blocs
Departament d’Ensenyament
Generalitat de Catalunya

Agraïm aquest reconeixement de la feina col·lectiva, que ens encoratja a seguir millorant el bloc.

Moltes felicitats a tots per la vostra tasca!

Josep Maria

Hi ha moltes ocasions en què trobo escrit allò que voldria haver sapigut escriure, i dit amb tanta claredat i senzillesa com m’hauria agradat poder-ho expressar. Aquest és és el cas de l’editorial de l’Ara de dimecres. Es titula “Gent normal, problemes normals” i el signa el director del diari, Carles Capdevila. Diu així:

“* Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

* Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre’ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

* Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

* Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

* Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

* Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l’han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

* I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d’amenaces que jo consideri reals.

* I sempre, però sempre, plantaré cara.”

Avui, en entrar a l’institut m’han explicat el significat de “vaga salvatge”: Significa que hi ha uns salvatges que fan vaga. Han estat els mateixos salvatges els que m’han aclarit el sentit de l’expressió, amb lletres ben grosses al mur d’entrada. Era una llarga paret grisa sense cap gràcia, fins que amb motiu del la Setmana de la Ciència d’enguany algú va tenir la fantàstica idea de col·locar-hi el sistema solar. Al llarg d’uns quinze metres de ciment s’arrengleren uns cercles metàl·lics que i·lustren els tamanys dels planetes i les distàncies que els separen. A sota de cada cercle, el nom del planeta i la seva distància al Sol. Feia goig. Fins avui.

Els salvatges en qüestió han tingut el detall poc elegant d’afegir la seva informació al damunt d’aquesta informació astronòmica. Les grans lletres negres ens fan saber que ells fan vaga i que la vaga és salvatge. De passada s’han entretingut a posar silicona als panys de l’institut, suposo que deu ser la seva forma de convèncer els no salvatges.

Ja sé que em direu que no hi he de fer cas, que són quatre arreplegats que no tenen dos dits de front. Potser sí, però no puc evitar d’indignar-me en constatar la facilitat amb què es pot fer malbé el que ha costat tants esforços. És tan fàcil destruir i tan difícil construir! Avui hi ha al mur un exemple més de la lluita inevitable entre la civilització i la barbàrie, perquè ser civilitzats, i no salvatges, no és gaire més que mirar de no fer als altres el que no voldríem que ens fessin a nosaltres.

Caldrà seguir treballant.

Josep Maria

Fa dies vàrem debatre a classe sobre el consum. Us convido a veure aquest impactant documental passat a TVE sobre el tema: Fabriquem coses amb instruccions de que no han de durar, perquè si duressin, no consumiríem, i si no consumíssim el sistema faria fallida. És a dir, deixaríem de generar aquesta peculiar “riquesa” que en realitat ens empobreix. Comprar, llençar, comprar… És un documental sobre la obsolescència programada, o dit d’una altra manera, la reducció deliberada de la vida d’un producte a fi d’incrementar-ne el consum.

Comença el documental presentant-nos una bombeta centenària: Està encesa sense interrupció des de 1901 i és a internet les 24 hores del dia. De moment ja ha agotat dos webcams i va per la tercera! Curiós, no?

Obsolescència programada a YouTube

Obsolescència programada 2

Obsolescència programada 3

Obsolescència programada 4

Ens sembla una cosa per a infants, això de la carta als reis. Però suposo que també es pot convertir en una bona ocasió per preguntar-nos pels nostres desigs més profunds. Què és el que realment vull amb la meva vida? Faig el que m’agradaria fer? On m’agradaria arribar? Estic en el camí correcte per arribar-hi?

En un context on es valoren les persones més pel que tenen que pel que són, no resulta estrany que la “carta als reis” sigui sempre un llistat, més o menys llarg, del que m’agradaria tenir. O, si es vol, un llistat del que m’agradaria rebre: mai una reflexió entorn del que m’agradaria donar.

Tenim de tot, (i llencem de tot) però som el que ens agradaria ser? El problema més important, davant d’aquest interrogant, és que ens sorprèn desarmats i sense resposta, perquè encara no podem contestar la pregunta prèvia: què vull fer i ser, en realitat? Aquesta és, tal vegada, una pregunta massa ambiciosa, però segurament la podem simplificar si ens qüestionem: de tot el que sóc i faig, què no m’agrada gaire i què puc fer per canviar-ho?. Ho provem? És una altra carta als reis.

Josep Maria