LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No ens enganyem, ens passem moltes hores davant de la televisió i, potser, ara a l’hivern, encara més. Segurament a l’ordinador li dediquem també molta estona, però la majoria és acompanyada, ja que hem après a mirar la “tele” i connectar-nos a Internet alhora.

Actualment hi ha una gran diversitat de canals per escollir, i més si com és el cas de casa meva, podem veure el canal plus. Però gairebé sempre triem els mateixos programes.

D’entrada, hi ha canals que per principis no mirem mai com TV1 – TV2 o Tele 5, en canvi n’hi ha que són ja una institució com TV3, on destaco el telenotícies vespre , crakòvia, Polònia, A.P.M o zona zàping.

Una norma que complim tots els membres de la família és no enganxar-nos a telenovel·les o “serials” i no en mirem cap, però si que veiem sèries d’humor americanes a canal plus cim “big bang”, “dos hombres y medio”, “como conocí a vuestra madre” i també dibuixos animats per adults com els “simpson” o “padre de familia”, la pega d’aquestes sèries és que repeteixen els episodis moltes vegades i, al final, te’ls saps de memòria, i ara les mirem sempre en versió original i així, a part de passar un a bona estona, practiquem l’anglès.

La secció esportiva queda coberta amb la televisió de pagament, podem veure tots els partits del Barça i el que també m’agrada a i és el futbol de la premier: cada dissabte a la tarda emeten un partit de la lliga anglesa.

Les pel·lícules també les miro per antena, sobretot la dels divendres a la nit, que és d’estrena i no té interrupcions per publicitat.

Pel que fa a la part més nostàlgica, recordo programes com el granprix i alguns dibuixos animats que mirava quan era petit, que em van ajudar a aprendre i créixer metre també em divertia.

jofre

Fa aproximadament dos anys va estrenar-se, a la famosa cadena americana “MTV”, l’il·lustre reality show, Jersey Shore. El programa segueix la vida de vuit participants que conviuen a la costa de Jersey a l’estat dels Estats Units, Nova Jersey. Al cap d’un any va fer-se l’adaptació britànica, anomenada Geordie Shore, vuit joves que passen l’estiu vivint junts a la costa de Newcastle upon Tyne. Ja fa gairebé un mes va estrenar-se la primera temporada de Gandía Shore, el reality espanyol, segueix el mateix instint que la versió nord-americana i britànica.

La família de Gandía Shore està formada per quatre joves: Jose “labrador”, es defineix a si mateix com el “macho alfa” i té el propòsit de no enamorar-se; Cristina “core”, la catalana de Vic a la qual li encanta ballar Hard Core; Abraham “cachorrín”, educat, simpàtic, una mica maniàtic i amant de la bona vida; Cristina “gata”, es considera la diva de la casa; Alberto “clavelito”, tranquil, bondadós i honest, és el noi bo de la casa, el millor amic de tots; Ylenia, l’objectiu de totes les mirades, ella trenca les normes quan surt de marxa, enamorada de la seva ciutat, Benidorm; Esteban, el que sempre diu: “ -Las feas ‘pa’ los feos, y las guapas ‘pa’ mi”; I per últim, Arantxa, impulsiva, esbojarrada, espontània, amant de la festa i la veritable reina de les tarimes.

Tot i el peculiar caràcter dels participants, el reality va tenir la millor estrena de la història del canal i el millor debut de la TDT. L’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ja ha demanat el boicot a les marques que s’anuncien en un programa que va tenir més de nou-cents mil espectadors. L’esmentada associació per al boicot són, entre d’altres que el format, tot i emetre en horari protegit, “va dirigit al públic adolescent, que veu un estereotip irreal i profundament negatiu d’ells mateixos”, segons els esmentats incita a tenir “hàbits poc saludables, el culte, al cos i al sexe sense una finalitat educativa”.

És cert que aquest reality dona una mala imatge a Espanya, però penso que la mitjana de la població és així, gent com ells.

Obstant això, cada diumenge a les 22 hores estic dins el llit, preparada per veure un nou capítol. Acostumo a comentar-lo amb un bon amic a través del whats app. El més habitual és no parar de riure sobre les coses que fan, però, sempre, abans d’anar a dormir, parlem de fer alguna cosa semblant aquest estiu, fer les maletes amb l’essencial, instal·lar-nos al seu apartament a la Costa Brava, repartir-nos durant una setmana les tasques de casa, com cuinar, netejar… i així doncs, arribar gaudir del millor estiu amb la millor companyia.

Lidia

El diumenge 27 de maig vaig veure la Marató per la pobresa que va fer TV3. Tot i que, havia sentit a parlar de la crisi actual que afecta la majoria dels països occidentals i havia escoltat comentaris d’economistes a les tertúlies de la ràdio.

Amb aquest programa em vaig adonar de la proximitat que la tenim, de la gran quantitat de persones, de catalans, que ho estan passant molt malament i ja no els queda més recursos que la solidaritat i l’ajuda d’ entitats com Càritas que els proporcionen menjar i roba per anar sobrevivint i fer que no caiguin en exclusió social.

Alguns casos que van explicar em van posar la pell de gallina, i em van fer adonar que també molts nens, uns més petits i altres més grans que jo,viuen per sota el llindar de la pobresa. Em va fer reflexionar i pensar en l’afortunats que som i el poc que ho agraïm i ho valorem.

Alhora vaig estar content de veure que la societat catalana un cop més s’ ha mobilitzat i s’ ha compromès i jo també vaig voler aportar el meu granet de sorra.

Pau

Fa menys d’un segle que es va inventar la televisió, i tot i així ens resulta impossible imaginar-nos la vida sense ella. Avui en dia en la majoria de cases no hi ha només una televisió, sinó, varies en diferents habitacions.

Com tots els avenços tecnològics, no és bo ni dolent, sinó que depèn de l’ús que en fem.
Si fessim una enquesta y preguntéssim a la gent sobre si la TV és bona o polenta, el 90% dels enquestats, optarien per dir que és bona, però no ens adonem fins a quin punt estem influïts per ella.

Gran part de la programación de la TV són els anuncis, en ells sens menteix descaradament sobre el que és bó del producte que s’està anunciant i que ens volen vendre, y quan això t’ho repeteixen tants cops, t’ho acabes creient.

Moltes persones arriben a ser tan dependents de la TV i arriben a creure tant en ella que considera com a veritat tot el que diuen els anuncis, i això pot acabar sent un problema.

Laia

El otro día en la clase de tescri,estuvimos haciendo una actividad en la cual había cuatro temas diferentes,y teníamos que formular preguntas sobre cada uno de ellos. Uno de esos temas era los concursos de televisión. Todos fuimos formulando preguntas como éstas:

-Son divertidos?

-Quién participa?

-Dónde se hacen?

-Quién los hace?

-etc

Pero hubo una pregunta que se formuló ,que me llamó la atención y esa era “Por qué nos llaman la atención los concurso de televisión ?”. Esa pregunta me gustaría contestarla según mi punto de vista.

Hay concurso de televisión como “Pasapalabra”,”Atrapa un millón” o “Ahora caigo” que son entretenidos y divertidos,porqué puedes ir contestando las mismas preguntas que le formulan al concursante,es decir puedes hacer como si tú fueras el concursante. Además puedes pasar un rato entretenido y aprender cosas nuevas.

Para finalizar, me gustaría que vosotros me dijerais por qué os gustan los concursos de televisión o no.

Rosa

A principis d’aquest estiu van fer l’últim programa de “Buenafuente”. Quan l’Andreu i en Berto van anunciar que el programa s’acabava no m’ho podia creure. Podria dir perfectament que “Buenafuente” era el meu programa preferit i, encara que no em cansi de veure capítols repetits per internet, saber que ja no podria riure’m cada nit d’un programa en directe em va afectar molt.

Però hi havia un altre motiu: estic enamorada d’en Berto Romero. Moltes altres noies tindran com amor platònic al Mario Casas o algun d’aquests. Però jo no. Jo em vull casar amb en Berto, i sóc perfectament conscient que no és un home especialment atractiu i que té un nas de grans dimensions, però l’amor és així.

Per aquesta raó, encara em va afectar més quan Buenafuente va arribar a la seva fi. Això volia dir que no tornaria a veure el meu futur marit fent monòlegs, fent la seva secció d’anàlisi de noticies: Bertovisión. Tampoc el podria veure imitant a la perfecció a Freddie Mercury, o a Eduard Punset o a l’Agatha Christie. I el que era pitjor, ja no podria tornar a veure’l fent “Doblaos Flamencos”.

Però quan la meva desesperació i el meu amor reprimit eren, fins i tot, dolorosos, em van regalar unes entrades per Terrat Pack: Andreu Buenafuente, Ana Morgade, José Corbacho i Berto Romero en directe. Va ser impressionant. I em van demostrar, una vegada més, que el que fan és art en estat pur i que gràcies al seu humor sóc una mica més feliç dia a dia. I també, per què no dir-ho, vaig arribar a la conclusió que en Berto Romero és l’amor de la meva vida.

Paula

L’altre dia estava estirada al sofà, em cobria una manta dels peus a la cintura i la veritat és que s’hi estava realment bé. La tele estava engegada, i no feien res del meu interès. Llavors va ser quan vaig trobar un canal on acabaven de posar una pel·lícula: “Pocahontas” .

La meva mare em va explicar, que quan era petita, deuria tenir uns quatre o cinc anys, em passava els dies davant de la tele mirant “Pocahontas”. Quan s’acabava, cridava als meus pares perquè me la tornessin a posar, i així podia estar-m’hi hores!

La pel·lícula tracta sobre l’amor entre una noia indígena que vivia a Amèrica, i un conquistador anglès explorador del nou món. La història de Pocahontas, simplement m’encantava, perquè ella li demostra a un estrany que es poden estimar malgrat l’opinió dels altres i les seves diferències.

Aquella tarda al sofà vaig gaudir mirant-la altre cop, i encara recordava tots els moments que transcorrien, inclús la lletra d’alguna cançó. I altre cop em va tornar a encantar.

Paula

Les famoses retallades del govern arriben també a TV3. El seu pressupost disminuirà un 13% l’ any vinent, representen uns 40 milions d’euros. Una de les conseqüències més immediates serà la supressió de dos canals dels sis que té la Corporació. Potser s’hauran de fusionar canals o fer sacrificis laborals. Els treballadors estan d’acord en rebaixar-se un 5% del seu sou a canvi de mantenir tots els llocs de treball.

La Corporació porta cinc anys reduint els seus ingressos i aquesta retallada representarà un dèficit difícil suportar. Mònica Terribas, la directora de TV3, diu que veu perillar el lideratge d’ aquest canal ja que segurament s’eliminaran les retransmissions dels partits de lliga de futbol.

Davant la competència dels altres canals, la televisió nacional de Catalunya es troba a la corda fluixa, en un estat de fragilitat. El govern no pot oblidar que és la que més es veu i que fins ara ha tingut una qualitat respectable. Cal conservar aquest model i la qualitat.

Pau

Algun dissabte al vespre, mentre faig “zàping” a la televisió, em fixo què fan uns programes que et fan creure que pots guanyar diners fàcilment o que et poden predir el futur i ajudar-te en problemes quotidians.

Aquests programes són els que jo classifico com a “programes estafadors”, i presenten un joc de dificultat mediocre amb la finalitat que l’espectador truqui a un número de tipus 905, en què normalment et mantenen en espera indefinidament mentre et solen cobrar la trucada a 1’80 euros al minut + IVA o més.

En aquest tipus de programes no només hi consten els de guanyar diners, sinó que també n’hi han dels que et pretenen fer creure que et poden ajudar en els problemes familiars, físics o psicològics que puguis tenir.

Personalment no crec que aquesta gent et pugui ajudar en res, potser a augmentar la teva autoestima i a tenir ànim de recuperació, però penso que només són persones que ja estan preparades per fer aquest tipus de programes i que juguen amb els problemes de tothom amb la finalitat d’obtenir un únic objectiu: incitar l’espectador perquè truqui.

En la meva opinió, aquests programes s’haurien de prohibir, però el que més em sorprèn és que canals com Antena3, La Sexta o canals privats de TDT que fa un temps es queixaven de l’estafa d’aquests teleconcursos, actualment permetin l’emissió d’aquests en els seus propis canals!

Xavier Cañellas Mestres

El dilluns passat a TV3 van passar la pel·lícula Herois. Al principi em va fer una mica de ràbia que la fessin aquest dia, ja que normalment fan Polseres Vermelles i només queda un capítol perquè s’acabi. Aquest sentiment però, va canviar només començar la pel·lícula.

És una pel·lícula preciosa. Tracta sobre un publicista sense vida personal que només es preocupa per la seva feina. La pel·lícula té lloc durant un viatge a contrarellotge per arribar puntual a una reunió. Pel camí coneix una noia amb la qual, malgrat les seves diferències, acabarà connectant i recordant una època de la seva vida molt emotiva: l’últim estiu que van passar junts al poble d’estiueig. Durant la pel·lícula es van fent flashbacks que mostren el primer amor del protagonista, la lluita per aconseguir la cabanya màgica i moltes altres aventures. Al final de l’estiu el poble acabarà convertint-se en un pantà. Aquests records faran que el publicista es pregunti què n’és de la seva vida i si realment li agrada el que fa.

Al principi costa una mica entendre de què va ja que els viatges al passat fan que sigui complicat comprendre les dues històries paral·leles que es narren. Un cop diferencies les dues histories, tot és molt clar. El títol d’aquest escrit és la cançó del final de la pel·lícula. M’encanta i a més està molt ben pensada per al final de la pel·lícula. Crec que el que vol transmetre és que tot i que el poble ha desaparegut, l’amistat entre els de la colla mai es trencarà, sempre seran nens.

Laura Fernández