LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir, un dia que feia molt de fred i plovia em vaig quedar a ordenar un petit i desastrós armari que tinc a la meva habitació. Em vaig fer una cua per que els cabells no em molestessin i vaig sentar-me al terra com els indis.

Només obrir-lo al davant de tot vaig trobar-me una bossa gran amb uns 50 nusos fets sobre d’ella, després de 5 minuts llargs vaig aconseguir treure’ls tots, allà dins només hi havien sabates de quan era petita, velles i trencades, però que en el seu moment eren les millors i corrien moltíssim.

En un racó de l’armari hi havien un munt de cables, els típics cables que et molesten quan estan sobre la taula i dius: “els deixo aquí i quan els necessiti els agafo”. Però justament el dia que els necessites no els trobes, no saps on els has deixat i els dones per perduts. Davant del niu de cables -ple de pols per cert- hi havien un 5 o 6 bolsos. Els clàssics bolsos comprats per la mama en alguna fira del poble o a una botiga que dius que els portaras a sobre a tot arreu, que els faràs servir dia si dia també, intentant convèncer a la mama perquè te’ls compri i que, al cap i a la fi només els portes un o dos dies perquè ja t’has cansat d’ells, i els deixes a l’armari.

No obstant això, és curiós remenar els meus bolsos de fa tants anys, et trobes una quantitat de coses dins d’ells que rius en veure-ho i penses: com ha arribat això aqui? Per exemple en un d’ells hi vaig trobar: una pinta de cabell amb un color blau desgastat i una enganxina d’una granota molt simpàtica, un paquet de mocadors (sempre havia pensat que si portava un a sobre semblava més gran), un collaret format per perles blanques de plàstic, uns 20 fils per fer polseres i una goma d’esborrar. En fi, el món dels nenes petit és molt difícil d’entendre.

Dins del meu armari, hi havien 3 diaris, en el primer diari que vaig agafar per llegir-lo, casualment estava tancat amb un candau i em faltava la clau i no vaig poder llegir res, em vaig quedar amb la intriga. L’altre estava buit, només hi havia escrit el meu nom i una data (suposo que el dia que ho vaig escriure). L’últim diari estava obert hi havien un munt de pàgines escrit, i no em va faltar temps que me les vaig llegir totes. De totes aquelles pàgines vaig treure la conclusió de que havia canviat molt al llarg dels anys, no només en la forma d’escriure, la lletra, les faltes i tot, sinó en la forma de pensar, sobretot això. Com a tradició meva, a la següent pàgina en blanc, vaig escriure un resum dels últims mesos, així quan un altre dia el llegeixi pensi en tots aquells moment.

Després dels diaris, em vaig trobar un boli de color rosa amb el tap ficat i que ara mateix estic escrivint amb ell, i dic amb el tap ficat perquè normalment la gent perd els taps del boli, però es que jo perdo els bolis i trobo els taps. Total que havia trobat un boli molt bonic.

Per acabar, el que més gracia em va fer trobar en tot l’armari va ser una ràdio que ara mateix estic escoltant. Quan la vaig veure per primer cop, sincerament no sabia ni què era, és molt rara realment, té forma de capsa quadrada de color negre amb un cable de la corrent òbviament. No té res més, a part de les freqüències i tot això, vaig decidir a connectar-la i funcionava de miracle, perquè ves a saber quan de temps portava aquella ràdio allà dins. La vaig posar a una cadena que es sentia música i em vaig ficar a ballar. Com que la meva tele fa mesos que no funciona, aquesta ràdio ja té lloc a la meva habitació, almenys em distrec amb ella.

Em sento original tenint una ràdio a l’habitació, sé que no és gran cosa i que possiblement quan m’arreglin la tele ja no la faré servir però gràcies a ella avui m’he aixecat ballant del llit i m’ha donat un tema per escriure.

Gràcies ràdio.

Emma

Quan em llevo cada dia i faig la meva rutina habitual, no en sóc conscient, però els objectes que m’envolten i m’acompanyen en les meves accions quotidianes, em recorden constantment qui sóc jo.

M’aixeco del llit i vaig a les estanteries, les fotos que recullen instants importants de la meva vida: tinc la foto del dia que vaig anar al camp del Barça i vaig sortir a la gespa per acompanyar els jugadors; al costat, n’hi ha una altra on ens veiem la meva germana i jo felicitant el nadal quan érem petits, també, l’última foto del grup classe de 6è i a la tauleta de nit, la fotografia del meu equip de futbol.

Quan obro l’armari per vestir-me veig les samarretes dels llocs on he estat, que porten al pit estampades els noms: UCLA, LONDON, MIAMI… Quan baixo a esmorzar, agafo la meva tassa de l’starbucks i es barregen sensacions contradictòries, els hiverns freds i la xocolata ben calenta després d’un dia de compres nadalenques i els estius calorosos amb el gelat frapuccino quan surto a fer un vol desprès d’un dia de platja.

I mentre bec la llet, miro de reüll la nevera i allà hi ha col·locats tots els imants que em transporten en segons a quilòmetres i quilòmetres lluny de casa i em passen pel cap paisatges, cultures, menjars i llengües diferents.

Quan agafo la moto per anar a l’escola em poso els guants i el casc, regal de reis de l’any passat, i agafo les claus que estan subjectades amb un clauer que em va dur un amic com a record d’un viatge seu.

Tot això són objectes que, potser, un dia es perden o es fan malbé, però no és l’objecte en si el que té valor, sinó el record que a mi em queda per sempre.

Jofre

Hi ha gent que pensa que la felicitat s’aconsegueix mitjançant diners o coses materials. Si us sóc sincera, jo sóc molt més feliç tenint una família que m’estima, em valora tal i com sóc i la qual m’ajudarà sempre que pugui.

Malauradament tinc la meitat de la família a Cehegin, un poble de Murcia i l’altre meitat aquí. Els meus avis, tiets i cosins per part de mare, viuen a Murcia i això no em permet gaudir d’ells com m’agradaria. Per aquest motiu, quan anem a veure’ls al Nadal o a l’estiu si podem, gaudim tots els moments com si fossin els últims, ja que mai no sabem quan ens faltarà algú.

L’altre meitat de la família, és a dir, per part de pare vivim “tots” a Vilassar. Per què “tots”? Doncs perquè per desgracia no hi som tots físicament. Aquí és on volia arribar:

La matinada del dia 30 de desembre de l’any 1997 va succeir un esdeveniment que ens quedaria marcat per tota la vida. El meu padrí, Sergio Fernàndez Martínez va tenir un accident amb el cotxe, juntament amb la seva novia, la germana d’ella i la seva parella. Tornaven cap a casa després de sopar junts, però només la seva cunyada va tenir la sort d’arribar. Aquesta desgracia ens va afectar tant que fins i tot encara, se’ns fa complicat poder parlar d’ell. Pel que m’han explicat, el meu padrí era una persona d’aquelles que hi ha una entre un milió. Era responsable, ajudava a casa, estudiava, era educat… La meva tieta, és a dir, la seva mare i el meu pare, sempre han dit que els àngels no estan fets per estar a la Terra i que per això ell va marxar. Tot el que jo puc saber d’ell, és perquè amb els anys m’ho han anat explicant, ja que quan va succeir només tenia nou mesos.

Per aquest motiu, quan la meva mare em va explicar el que jo feia quan tenia dos anys em vaig quedar glaçada. Resulta que jo anava al cotxet, quan de sobte aixeco la mà i començo a parlar. Els meus pares em van preguntar: “Itzi què fas?” i jo els vaig respondre: “Doncs què voleu que faci? Estic parlant amb el meu padrí”. Si ara pogués fer això, tindria tantes preguntes per fer que segurament no acabaria en molt de temps. Molta gent em diu que m’arregli les celles, però jo no vull, perquè és l’únic que em queda d’ell. Miro les fotos i em sento orgullosa de les meves celles per ell.

He escrit aquest text perquè mai no havia pogut parlar del meu padrí d’aquesta manera i penso que ja tocava. M’ha costat llàgrimes i uns quants fulls, però poc o molt ho he aconseguit.

Itziar

Estimada Cristina,

Com estàs? Què fas? Com va anar el examen que et quedava? La setmana passada, quan t’ho preguntava semblava que t’ho sabies prou bé, així que la pregunta la podríem considerar com a inútil. I per Barcelona, què tal? Clar, et passes els dies a casa del xicot i no sé res de tu!  Ahir vàrem parlar pel Whatsapp però ja saps que les nostres converses per xat no se’n poden dir converses.

T’escrivia aquesta carta sense cap tipus de finalitat, simplement per que m’encantava, i m’encanta, escriure’t cartes i ara feia molt, potser anys, que no te’n escrivia cap. En teoria ara hauria de començar a dir-te tot el que t’estimo, que ets la millor germana del món i totes aquestes xorrades però aquest cop ho evitaré per que ja t’ho començaries a creure.

Simplement vull que deixis la ment en blanc per un moment i que facis amb mi un recordatori dels nostres moments, els moments que ens pertanyen i, que només tu i jo coneixem amb exactitud. Les meves orelles recorden les nostres rialles mentre ballàvem juntes a la teva habitació o mentre tu feies el pallasso. Les meves mans recorden els massatges que et feia les nits que dormíem juntes perquè feia molt de fred. El meu olfacte recorda la teva colònia quan abans de marxar cap a la “uni”, cada matí, em dones un petó. El meu gust recorda els teus espaguetis a la carbonara i seguidament la teva pregunta; els falta sal?!. NO, pesada no, mai els hi falta sal! Els meus ulls recorden les notetes que alguns matins em deixaves damunt la taula desitjant-me sort per l’examen que tenia. Òbviament també recordo les tardes que m’obligaves a anar a aeròbic amb tu i no és un record molt agradable, filla meva.

No vull que creguis que tot això ho faig per que pensis i diguis: oh que mona la meva germaneta petita! No, per res, vull que valoris el que hem estat i el que som. Vull que sàpigues que aquests moments m’han fet el que sóc i que no els canviaria per res.

Ha estat un encant poder-te conèixer, Cris, Criii, Krispy, Antonieta, Burrota, Amiga, Germana.

De la teva  Andrea, Andree, robadora de “bolis”, Tonta del cul; de la teva Germana petita.

T’estimo

Andrea

Vivim per recordar el que ens va fer feliços i per oblidar el que ens va fer mal. La vida seria impossible si tot es recordés, el secret està en saber escollir el que has d’oblidar.

Tot i això, hi ha coses que recordem però hauríem d’esborrar de la memòria. El dolor que ens provoquen els records és inútil, no ens fan cap bé. De vegades, estant dolguts, recordem moments feliços que ens provoquen encara més dolor obrint ferides que ja van ser curades en el passat.

Que un record ens provoqui dolor, pot significar sofriment, pot ser que tornis a necessitar allò que vas tenir i que et va fer sentir que eres tu mateix. Ho necessites per tenir una vida plena i gratificant. En aquest cas, el record i la necessitat estan unides. Recordar que ho vas tenir et fa tornar a necessitar-ho i és ara quan te’n adones que no sabies el que tenies fins que ho tornes a necessitar i faries qualsevol cosa per recuperar-ho, però tot hi així, sovint, ho veus impossible. Perquè a la vida, el més trist no és ser desgraciat del tot, sinó que ens falti molt poc per ser feliços i no ho puguem aconseguir.

De vegades sentir dolor ens fa sentir vius, i que algú en senti per culpa nostra ens fa sentir superiors. Però al final no t’acaba important el dolor causat més que el dolor que tu estàs patint. Sovint el camuflem, però explota quan recordem què el va originar, aleshores intentes oblidar i evadir-te de la realitat, deixar de pensar, però és un record i està tancat dins del teu cap, no es pot esborrar tan fàcilment.

Hem de somriure, i igual que hi ha moments perfectes i inoblidables, també hi ha d’altres que no aconseguim treure’ns del cap per culpa del dolor que ens han causat, quan més hi pensem, més dolorós es fa. Hem de recordar els bons moments i oblidar els dolents, perquè arribarà el dia en que acabarem vivint d’ells i seràs feliç només recordant-los.

S’acosta el dia en que els records seran la nostra riquesa.

Alex Giménez

Normalment, a la nostra habitació tendim a tenir molts calaixos on guardem un munt de coses. La majoria les tenim oblidades i no sabem com han anat a parar allà. Aquests objectes que mantenim i no ens en recordem segurament els acabem tirant amb el pas dels anys.

Si em paro a pensar, em sorprèn el nombre de calaixos que tinc a la meva habitació i que d’aquests n’utilitzi menys de la meitat. Els únics calaixos que realment sé el que tinc són els que guardo la roba, als altres calaixos vaig acumulant coses que no m’atrevia a tirar en el seu moment, però que com he dit abans, les acabaré llançant amb el temps o simplement es perdran.

En resum, no sé com és que guardem tantes coses als calaixos si tard o d’hora ens en desfem de la majoria. Potser perquè cada una d’aquestes coses té una historia i uns records que en guardem i pensem que si aquestes desapareixen els records també ho faran. Per això ara intento buscar el per què guardem tants objectes si després ens resulten totalment innecessaris i ens acabem desfent d’ells.

Sandra

Un dia dolent dels que tothom té, no tens ganes de res, sents impotència i ràbia a la vegada perquè no vols sentir-te així però no ho pots evitar. I cada minut t’endinses més en aquest sentiment i comences a pensar més en el que et preocupa o et fa estar així de malament. I cada cop la muntanya es fa més grossa sense voler, i es va convertint en tristesa.

Es en aquet moment quan la necessito. Sembla mentida però només ella em sabia calmar, només ella em feia sentir bé. I és això el que més trobaré a faltar, perquè per molt independent que fos sempre la tenia allà, calmada amb aquella harmonia que ens encomanava a tots. Aquella delicadesa amb la que actuava i aquell silenci amb el que es movia.

Per aquest motiu li he volgut dedicar aquest escrit, perquè ha sigut una ajuda immensa en els mals moments, i ella sempre m’ha ajudat a aixecar-me, sense ser conscient. Sempre la recordaré i amb mi sempre la portaré.

Tots necessitem alguna cosa/persona que ens serveixi per recolzar-nos, per calmar-nos i per reflexionar.

Alba

Hace unos cinco años que no le veo. No me hace reír, no observo su sonrisa perfecta que en cualquier momento te hacía sonreír, tampoco me hace uno de sus regalos tan originales, ni me dibuja esos pollitos tan divertidos en las libretas, que cada vez que los hacía una sonrisa pícara surgía en mi cara.

Mi abuelo, esa persona que tanto quería, sigo queriendo y recuerdo en mi mente. Era un hombre bastante grande, de piel blanca como la harina y un número incontable de pecas en la nariz. Era muy alegre, no aparentaba la edad que tenía y siempre había sido un hombre muy libre. Nunca le había gustado que le dieran las cosas hechas, siempre lo quería hacer él.

Su muerte fue muy inesperada. Mi abuelo estaba en el hospital, ya que el viernes le había dado una embolia. El domingo por la mañana los médicos nos dijeron que se estaba recuperando perfectamente y que esa misma tarde podían trasladarle al hospital de su pueblo. Mi madre estaba allí con él y mi padre, mi hermana y yo, le fuimos a visitar. Unos minutos después de entrar en esa sala blanca y fría, él empezó a tambalearse en la cama, le estaba dando otra embolia. Recuerdo el momento como si fuera ayer. Su cuerpo se desplomó en la cama. Todo había cambiado. Mi abuelo ya no estaba. Lágrimas y lágrimas cayeron de mis ojos.

Siempre le recordaré sentado en su butaca, fumando esa pipa de madera de roble.

Sandra

Encara que ells diguin que són grans, en Dídac de vuit i en Gerard de sis anys, són petits. Ja feia uns quants anys que no em despertava a les sis del matí per veure què havien deixat els reis sota l’arbre de Nadal i per veure si els camells s’havien menjat tot el pa sec que els deixàvem la nit anterior. En fi, em vaig despertar aixafada per peus, mans i crits d’en Dídac i en Gerard:
-Cristina! Cristina! Han vingut els Reis! Vine, corre!

Vam baixar tots tres corrents per les escales, i efectivament, estava tot el menjador ple de regals, amb els nostres noms , els dels pares i els dels tiets. També teníem cucurutxos plens de llaminadures dins les nostres sabates!
Veure les seves cares de felicitat em va recordar a quan era petita, la il·lusió que em feia veure tots aquells regals amb el meu nom escrit…

Van baixar els pares i els tiets en sentir tot aquell escàndol, i finalment els vam convèncer per obrir els regals. Vam fer fotos, vídeos i vam estar jugant i rient tot el matí i tota la tarda.

M’ha agradat molt aquest dia i espero que l’any que ve sigui igual o millor.

Cris

L’altre dia estava estirada al sofà, em cobria una manta dels peus a la cintura i la veritat és que s’hi estava realment bé. La tele estava engegada, i no feien res del meu interès. Llavors va ser quan vaig trobar un canal on acabaven de posar una pel·lícula: “Pocahontas” .

La meva mare em va explicar, que quan era petita, deuria tenir uns quatre o cinc anys, em passava els dies davant de la tele mirant “Pocahontas”. Quan s’acabava, cridava als meus pares perquè me la tornessin a posar, i així podia estar-m’hi hores!

La pel·lícula tracta sobre l’amor entre una noia indígena que vivia a Amèrica, i un conquistador anglès explorador del nou món. La història de Pocahontas, simplement m’encantava, perquè ella li demostra a un estrany que es poden estimar malgrat l’opinió dels altres i les seves diferències.

Aquella tarda al sofà vaig gaudir mirant-la altre cop, i encara recordava tots els moments que transcorrien, inclús la lletra d’alguna cançó. I altre cop em va tornar a encantar.

Paula