LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Dilluns al vespre, amb el meu germà petit ens vàrem posar a mirar els àlbums de fotos de quan érem petits. Ens va fer il·lusió mirar-los ja que ara tot aquest món ha canviat totalment i la gent ja no guarda les fotos en àlbums.

Sembla increïble la quantitat d’emocions que es van produir dintre meu al recordar tots aquells moments. D’alguna manera els tornava a viure, tornava a sentir la màgia d’aquells dies de Nadal, dels meus aniversaris, de les festes de fi de curs…milers i milers de records que em feien sentir milers i milers d’emocions.

Aquelles tardes d’hivern en família jugant a jocs de taula, les festes de disfresses amb les amigues, els matins d’estiu amb tots els cosins a casa els avis mentre els pares treballaven…i moltíssims dies més que quedaran per sempre reflectits en aquelles fotografies… Sembla increïble com passa el temps, com canvien tant les coses.

Per una part em fa feliç recordar tots aquells dies especials. Per altra banda me n’adono que tot era fàcil, les meves màximes preocupacions eren les petites baralles amb els meus germans o amb les amigues que al cap de 5 minuts estaven oblidades, però que jo en feia una gran muntanya. Ara tot és diferent, tinc més coses en les que pensar, haig de dedicar més temps a les coses que em toca fer que a  les que m’agraden. Tinc més responsabilitats, menys temps lliure i sóc conscient dels problemes que m’envolten i em preocupo.

També vaig sentir pena i tristesa en veure persones molt importants per mi que ara no m’acompanyen. Però alegria al veure els moments tant feliços que vaig viure al seu costat i saber que en  molts moments els vaig fer riure amb les meves tonteries i disfrutar al màxim de la seva nena petita.

Cal viure el present el millor possible, omplir-lo al màxim de bons moments i bona companyia, per tal que d’aquí a uns anys, quan torni a mirar enrere, em vingui a la memòria un bon grapat de felicitat.

Mariola

Quan era petita els meus pares em van apuntar a l’escola la Immaculada. Tinc breus records dels primers anys a parvulari però això sí, sé que m’agradava molt jugar a fer cases a les formigues amb el paper d’alumini de l’esmorzar, jugar amb els pneumàtics que ens donaven per fer rodar-los per tot el pati, cantar sobre els bancs amb les amigues, canviar cromos… Era molt feliç, però malauradament vaig créixer i vaig pujar a cicle mitjà. Vaig notar una mica de canvi, ja que ens van posar deures i ens van retallar mitja hora de pati (i això no li agrada a ningú…). Durant el cicle mitjà ens vam anar unint més i érem com una família, coneixíem a tots els professors i a la nostra classe hi havia un molt bon ambient, encara que sempre hi havia alguna baralla però no durava gaire. Els dies anaven passant i ens fèiem més grans, fins que vam arribar al cicle superior. Aquest dos últims cursos els vam aprofitar molt, per la majoria van ser els millors. Era molt difícil pensar que al cap de poc ens hauríem de separar, alguns ja tenien plans per marxar cap a instituts d’altres llocs, altres van repetir… Era estrany, portàvem molts anys junts.
Fins que un dia, la nostre última estada a la Immaculada va arribar. Hi va haver una allau de llàgrimes, però allà es va veure que per molt diferents que fóssim ens estimàvem molt tots.

Hi ha moltes coses que trobo a faltar de la Immaculada, una d’elles era carnaval. El carnaval de l’escola, era molt original. Durant tota una llarga setmana, havíem de preparar-nos la disfressa amb diferents materials que hi havia. Aquells dies eren molt divertits, però fins i tot podien arribar a ser estressants. A vegades, quedava poc per la rua i encara ens faltava bastant per acabar-la. Ens portava molta feina, però ho fèiem a gust i en sortien molt bons resultats.
També trobo a faltar fer panellets. Fèiem uns quatre grups a la classe i cada grup s’organitzava a l’hora de coure’ls, portar ingredients… I al mateix dia que els fèiem, després de dinar, anàvem a fer el “Concurs de Panellets”. Hi havia diversos premis: el panellet més original, més tradicional… i cada grup guanyava en un tema. La veritat és que no ens donaven cap premi i cap grup es quedava sense guanyar, però a tothom li feia molta il·lusió.

Portem ja quatre anys sense anar a la Immaculada, però no us penseu que no ens hem tornat a veure mai més amb els de la classe, sinó que durant l’any, fem com a mínim dos sopars i anem a veure professors. Tots hem canviat molt i ens hem distanciat més, però ens fa molta il·lusió recordar tots els moments que vam passar. Per mi aquests anys, han sigut uns anys molt bons i m’he endut uns grans amics!

Anna

Com alguns ja podran saber, el meu avi es va morir farà unes cinc setmanes. El seu nom complert era Ángel Carnicero Hernández, però nosaltres  l’anomenàvem Abuelo. Per si algú es pregunta el perquè dels accents tancats a les A i de dir-li Abuelo en comptes de Avi, es ja que ell no va néixer ni es va criar a Catalunya.

Des del moment en què vaig néixer, ell va estar al meu costat. Fins als 6 anys aproximadament, passava tots els caps de setmana amb ell. Era una persona a qui estimava molt, de fet encara l’estimo i no crec que ho deixi de fer.

Ell era un gran aficionat de l’espanyol i, encara que jo fos del barça, anàvem sovint a veure partits al camp. El primer dia que vam anar, vaig veure un semàfor en verd i sense mirar la carretera em vaig llençar a creuar-lo i, un cotxe que tenia intencions de passar-lo en vermell, casi m’atropella. Ell em va agafar ràpid i em va dir: “Has de mirar sempre abans de creuar una carretera, no importa el color en el que estigui el semàfor ni la prioritat que tinguis en aquell moment, el que realment importa es que no et passi cap desgràcia”. Aquesta va ser una de les milions coses que em va ensenyar.

Ell, també, em va portar de vacances a molts llocs: a la Costa Brava, concretament a Cadaqués, Begur, Palamós i Palafrugell; a França, concretament a París; a Andorra; a Suïssa… I puc assegurar que han sigut els millors llocs on he pogut anar, no pel turisme, sinó per la companyia.

El dia que el van ingressar a l’hospital, tots ens vam preocupar molt. Ell va patir un atac de cor i el van haver de portar a la UCI on només anaven persones en estat crític. Als dos dies li van haver d’induir un coma, perquè es veu que anava a pitjor. Després de dos setmanes en coma ens van informar de que ja no podien fer res més per ell i que l’endemà una mà l’havia de desconnectar. Suposo que es millor que et facin acceptar la mort del teu avi abans de succeir, dels quals et deixen dir-li unes últimes paraules, que trobar-te-la de cop. Encara que el mal pugui ser el mateix.

M’ha sigut molt difícil acceptar que s’ha mort. La meva família i alguns amics (suposo que aquests són els únics amics de veritat que tinc) m’han ajudat a superar-ho. Em deien que ell em seguia cuidant des del cel, però la veritat es que aquí a la Terra em fa molta falta. Jo diria que ja ho he superat i això no vol dir que l’hagi oblidat, que es l’última cosa que vull, ja que apart que no s’ho mereix, es impossible per a mi oblidar a una persona que m’ha donat tant per recordar.

Santi

Quan era petita, m’agradava rentar-me les dents molt ràpid, posar-me corrents al llit i esperar que pugessin els meus pares. Sempre esperava que entressin a l’habitació (que compartia amb les meves dues germanes) per fer-nos el petó de bona nit. Algun cop, quan entraven, em feia l’adormida (per donar la nota segurament), però no sempre anava com esperava. De vegades com que veien que ja m’havia adormit, pujaven sense venir a dir-me bona nit. Però com que jo era incapaç d’anar a dormir sense aquell petó, els anava a buscar corrents, i fins que no ho havia aconseguit, no podia estar tranquil·la. Una altra cosa que m’agradava molt, era “guardar-lo”. M’imaginava que un cop la galta tocava amb el coixí, quedava allà guardat per sempre, i quan no podia dormir, els intentava recordar.

Malauradament això no em va durar per sempre, de fet, segur que no sóc l’única. Aquest costum de fer-nos un petó, es va perdent quan anem creixent. A mesura que ens anem fent grans, el típic petó a la galta per dir adéu als nostres pares quan marxes de casa, o el d’abans d’anar a dormir, es perd. Però mai marxa del tot, més aviat s’acaba el període de rebre’ls, ja que al créixer, és quan en fem més, sigui a la teva parella, als teus fills, als teus néts… Trobo que haver de definir-ne un seria difícil, ja que n’hi ha de molts tipus: els petons de benvinguda, els petons a les persones que estimes, els de comiat, els de reconfort… I no tenen tots el mateix significat.

Recordo quan era petita, tenia un llibre que es deia “La caça del petó” on un rei se’n feia un a la mà i el llençava al seu fill, que estava estirat al llit apunt d’anar a dormir. Però el petó sortia volant per la finestra i marxava cap al bosc. El nen es va posar a plorar i els soldats del seu pare el van anar a buscar fins que l’aconseguien caçar i portar-li. M’agradava perquè el dibuixaven com un estel petit i brillant, i els petons són així, simples i bonics.

Anna

En enero hará un par de años que mis padres se divorciaron. No me parece un hecho extraño porque se ve que se ha puesto muy de moda en los últimos años. Los divorcios en muchos casos sorprenden a la gente porque las parejas parecen felices y llevan muchos años juntos pero eso solo es una falsa ilusión. En el caso de mis padres la gente se sorprendía, pero eso pasaba porque el punto de vista desde fuera es distinto al de dentro. Yo veía que tarde o temprano pasaría pero no acababa de llegar el momento hasta que un día, de la noche a la mañana, sucedió.

Las cosas desde entonces han cambiado mucho. Yo nunca lo he llevado del todo bien pero voy acostumbrándome a la situación aunque de vez en cuando me paro a pensar en momentos que estábamos toda la familia riéndonos o haciendo cualquier cosa y siento nostalgia porque me gustaría volver a vivir esa clase de momentos pero sé que eso no ocurrirá.

Carla

L’altre dia estava a la cuina amb la finestra oberta i em va venir una onada de vent . El primer que vaig dir va ser “fa olor a All !!!”.  La meva família es va acostar i tots vam tancar els ulls i vam somriure. Pensareu que estic parlant de l’All que acostumem a menjar però ja veureu com no es així.

Quan jo era petita anava amb la meva família a All, un petit poblet de la Cerdanya.  La veritat és que no és molt gran. És un poblet discret en el qual no et dona temps de perdre’t. Té uns 150 habitants, una església i unes quantes casetes. Sempre anàvem per a la època de la castanyada perquè teníem una casa llogada amb uns amics.

D’aquesta casa recordo moltes coses com per exemple que era una d’aquelles típiques cases velles a les que vas de vacances,  tota de fusta i amb aquelles escales que sempre grinyolen. Amb els sostres no molt alts i que al final acabes fart de donar-te cops contra ells  i amb no gaires habitacions. Una casa en la que tens fred però que això és el que la fa més acollidora i en la que al encendre la llar de foc voldries quedar-te atrapat allà per sempre.  Amb un menjador gran en el que ens reuníem cada nit per parlar dels anys que feia que no ens vèiem i que sempre tindríem aquella casa com a excusa per veure’ns. Amb un jardí molt gran que donava  a un bosc amb un petit rierol que passava per allà i en el que de petites havíem construït cabanyes.

El que mai oblidaré és aquella olor a vell tant acollidora, una olor a fred, a hivern, a foc, per a mi una olor a felicitat. L’altre dia la vaig olorar i em vam venir tots els records que tinc sobre All i sobre la casa. La veritat és que ja fa molt que no vaig a All per això l’altre dia vaig intentar aprofitar aquell moment que a vosaltres us semblaria insignificant però que a mi em va fer reviure la meva infància.

Cristina

Estic a la cuina, asseguda davant l’ordinador, escolto com el rentaplats està en marxa amb l’aigua caient pels plats, sorolls de vehicles em despisten, fa un dia gris, però m’agrada. M’encantaria estar: al sofà amb una manta i dormir, tocant el piano, viatjant per tot el món observant llocs nous o en una creperia; fent qualsevol cosa menys aquesta: deures. No és el fet que tingui mandra, sinó és el fet que no tinc idees per escriure. El problema és que se m’acudeixen molts temes variats, però no sé com descriure’ls i reflexionar sobre ells.

Ara m’ha vingut a la ment quan es va morir el meu avi, tenia 10 anys i va ser una mort molt dura. No perquè hagués passat molts moments amb ell, sinó perquè me’n penedeixo de moltes coses que no vaig poder-li dir o fer amb ell. Sempre, quan trucava a casa preguntava per mi, volia parlar amb mi i saber com estava; però jo sempre deia alguna excusa per no parlar amb ell. Encara em pregunto per què tenia aquest comportament, suposo que no ho valorava prou.  Quan només li quedaven uns dies de vida, va néixer la meva cosina Mariamma. Va ser com l’alegria d’aquella tristor. Tornant al tema del meu avi vull dir que era d’aquelles persones que tothom el saluda i li pregunta que tal tot, que troba els somriures de la gent només dient unes paraules que t’alegren,  fins a l’últim moment ell va estar rient; encara que no tingués dents i anés amb dentadura postissa, sempre reia. Al cap d’unes setmanes de la seva mort, jo sortia del col·legi i vaig veure un senyor gran que era idèntic a ell, em va venir un calfred que em va recórrer tot el cos. Sempre tindré un record preciós d’ell, i cada cop que hi penso me’n penedeixo més de no haver pogut passar més moments amb ell, però si va ser així és per alguna raó. Tot té alguna raó, tot té una causa encara que sigui desconeguda.

Al final m’ha sortit un tema per escriure i tot, tinc una sensació de felicitat i enyorança. Recordar un familiar teu del qual t’han parlat tan bé i el veies que tenia una ànima tan neta i pura de vegades fa mal, però per sort el vaig poder conèixer. Siguis on siguis, gràcies i ho sento pels meus errors que vaig cometre. T’estimava, t’estimo i t’estimaré.

Marta

Mentira, una palabra que recurrentemente en mi vida estos últimos días, recordando las cosas que se vivieron entorno a una persona que fue la más importante en un largo periodo de tiempo, las canciones que acompañaron su despedida cuando decidió decir adiós, esa canción con la que lloré abiertamente en la sala de un cine, es la misma canción que hoy me acompaña, pero existe una diferencia.

Recuerdo aquella noche se sentía muy dentro, que lastimaba hasta los huesos de tanta tristeza que provocaba, los ojos llenos de recuerdos y llenos de silencios, el alma llena de ausencia y desesperación por esperar y extrañar a alguien que claramente no quiso quedarse, pero hoy después de unos meses de esa ultima ocasión, aquí estoy escuchándola de nuevo y me doy cuenta que, aún está llena de sentimientos pero diferente, escucho las palabras, y ahora no son las palabras aquellas que lograban tanta tristeza, digamos que es una etapa superada, como cuando regresas a un lugar solo para probarte a ti mismo que ya lo olvidaste, es por eso que elegí esta canción, para escribir, solo para darme cuenta que ahora puedo escucharla y puedo recordar al causante de aquellas lagrimas y ahora no sucede nada más.

Hablando de mentiras, tengo la opinión de que cuando te pasa algo, las cosas, los lugares, las canciones te recuerdan en repetidamente estas situaciones, así que algo relacionado con la mentira. Si Algo de lo que dijo fue real, ahora no lo sé, lo único que puedo pensar es que yo conviví con el chico, que dejó tantas enseñanzas en mi vida, tal vez apareció en el momento adecuado y duró el adecuado. Y aún cuando Las personas mienten puedo darme cuenta, que su mentira fue una gran parte de mi verdad, no hay raza, ni pueblo, ni nación que haya sido capaz de vivir sin mentiras.

Andrea

Vaig començar a jugar a bàsquet al Vilassar de Dalt quan tenia vuit anys. M’hi vaig apuntar per tal de practicar un esport i estar amb les amigues no per res més, ja que m’havia cansat de natació. Aquell any era el primer per quasi totes les nenes. Jo i com totes les jugadores els primers dies d’entrenament anàvem una mica perdudes, però a mida que passaven els dies anàvem millorant. Jugavem els dissabtes i els pares ens acompanyaven a tots els partits, i ens donaven suport, sempre animant. Hi ha hagut moments per tot: tristos, alegres, derrotes, victòries…

Ja feia sis que jugava a bàsquet, totes les jugadores havíem passat moments bons i dolents juntes però ja ens fèiem grans, i no estàvem tan pendents d’aquest esport, per culpa dels estudis, començavavem a faltar als entrenaments per estudiar o per qualsevol cosa, i les jugadores s’anaven desapuntant.

Aquesta temporada ja seria el seté any que jugaria al Vilassar, però finalment ho he deixat, els entrenadors es cansaven de nosaltres, cada cop érem menys jugadores i ja es feia molt pesat anar als partits amb cinc jugadores i havia de dedicar més temps als estudis. M’ha fet pena deixar-ho, però sé que les coses m’aniran molt millor. No m’emporto un mal record d’aquest esport.

Carla

Fa un temps vaig escoltar per primera vegada una cançó de la que tinc molt bon record. Em va picar la curiositat des del primer moment en que vaig sentir el títol, ja que es extremadament llarg. Vaig preguntar “De qui és?”. Van respondre “Maldita Nerea”. I el meu pare ja va començar a fer bromes sobre el nom del grup i una amiga que es diu Nerea. Jo reia i pensava “No seran tan bons”, perquè per aquells volts havia perdut el gust per la música.
Al sentir-la per primer cop, a tot volum, amb una amiga cantant –cridant– la lletra, alguna cosa se’m va moure a dins. Era emoció barrejada amb ganes d’aprendre’n la lletra, de cantar-la fins quedar-me sense veu. No és la millor cançó del món, però és el que em feia sentir una de les raons que va fer que ara sigui tant important per mi.
Setmanes després, quan ja sabia la cançó de memòria i estàvem sopant amb amics a un bar, van posar la cançó a la televisió. Em vaig quedar embadalida mirant les tres pantalles per on sortia la mateixa imatge: un hospital. Tot aquell temps havia pensat – sospito que les meves amigues també- que era una cançó d’amor entre un noi i una noia. Però el que hi havia a la pantalla era una sala d’aquestes a les que ningú li agrada anar plena de nens i nenes malalts. Tothom estava rient i fent cas omís al videoclip. Puc recordar les llums grogues contra les parets del bar, el soroll de les copes que xocaven mesclats amb les rialles i converses dels clients, l’olor en aquell precís instant. Vaig guardar aquell flash en el meu subconscient i de tant en tant apareix en somnis, mentre dormo, sense que me n’adoni.
Llavors algú va dir-me “No és una cançó d’aquest tipus d’amor”, em vaig girar estranyada buscant el propietari de la veu. “Parla d’amor entre germans, amics, o família, i el desig que la malaltia no se’ls emporti”. Al acabar la frase vaig saber que aquesta cançó no sortiria mai més del meu cap.
A partir de llavors només escolto cançons que em facin sentir alguna cosa. Rabia, tristesa, alegria, melancolia, ganes de ballar… Sons que evoquin un sabor, una olor, una imatge. Que em recordin a moments precisos de la meva vida, llibres que he llegit, pel·lícules o moments tristos. Perquè al capdavall, tot i que tristos, són retalls del que he viscut que puc presumir de recordar, cosa que potser d’aquí uns anys no podré fer.

Valentina