LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

La vida

| 4 desembre 2012

Nosotros nos conformamos en vez de arriesgarnos, sin pensar que cada día que pasa, no volverá.

En la vida nada esta escrito, nada es imposible, ni siquiera posible… todo depende de nuestra voluntad, de esas fuerzas que nos salen de dentro, decir de dentro es decir que puedo afrontar cada desafío. Tenemos el poder cuando estamos convencidos, cuando estamos decididos, cuando de verdad queremos alguna cosa. No hay obstáculo capaz de imponerse, si queremos podemos llegar mas lejos, si queremos podemos llegar más alto, si queremos podemos hacer lo que sea… solo hay que proponérselo…

“La vida es algo hermoso, siempre y cuando la hagas a tu manera, sin dejar que nada ni nadie opine por ti”

La vida es algo hermoso, siempre y cuando la hagas a tu manera, sin dejar que nada ni nadie opine por ti, que se te meta en tus asuntos queriendo arreglarlos. Nunca dejes que nadie te arruine la vida. La vida es una sola, vívela paso a paso y no dejes de hacer nada, probablemente te arrepientas y cuando te des cuenta será demasiado tarde. Tampoco dejes de vivir los sueños y las ilusiones, sin ellos, la vida no tiene sentido. Trata de ir siempre de frente, sin vueltas…

No confíes en toda la gente que te rodea, a veces piensas que es la mejor persona del mundo y en realidad es un verdadero enemigo. Anda siempre con la verdad, por más dolorosa que sea, porque vale mucho más que una mentira. Si algún dia te sientes solo y tienes ganas de llorar, hazlo, muchas veces te ayuda a que te desahogues.

Ante cualquier problema; no huyas por el miedo a enfrentarlo, y NUNCA olvides esto:

LUCHA COM SI FUERAS A VIVIR SIEMPRE Y VIVE COMO SI FUERAS A MORIR MAÑANA!

Toni

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Toni Acosta, Vida
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El saber escuchar

| 4 desembre 2012

No es más sabio el que sabe sino el que escucha. ¿Por qué digo esto? Pues sencillamente porque durante estos días, previos a las elecciones del Domingo, la gente solo hablaba de un único tema, “Independencia”. Bien, me gusta la palabra Independencia! ¿Pero sabemos realmente que significa en todos los contextos? no lo creo, ya que cada persona debido a la edad, situación social, ideología política etc…Tiene una definición, que para cada uno es la mas correcta, sin tener en cuanta las demás.

“no está de más escuchar lo que piensan los demás, incuso a veces sus pensamientos nos pueden hacer razonar”

Lo que realmente quiero decir, es que cada vez las personas nos escuchamos menos. Pensamos que siempre tenemos la razón y nos importa muy poco lo que los demás piensen. Creo que a veces nos tenemos que hacer un poco los sordos, pongo un caso un poco más de críos, pero cuando alguna persona te dice cosas malas, como por ejemplo: Que eres feo, se ríe porque llevas gafas, estás gordo… Uno tiene que hacer como si escuchara llover, pero en otras situaciones no está de más escuchar las opiniones de los demás, o simplemente lo que piensan. Un claro ejemplo es cuando estamos en clase de ética, que nos ponemos a discutir sobre temas en concreto. Cada uno tiene su opinión, claro está, pero muchas veces no nos queremos escuchar, porque creemos que nosotros tenemos la razón y todo lo que dicen los demás es absurdo e ilógico. Creo que estamos un poco equivocados. Pienso que no está de más escuchar lo que piensan los demás, incuso a veces sus pensamientos nos pueden hacer razonar e incluso cambiar nuestra opinión.

Pero bueno, hay mucha gente que no se sabe estar callada y respetar la opinión de los demás, pero así es la vida, unos escuchan y callan mientras otros hablan y se hacen los sordos. Pero que podemos hacer? Cada uno es como es.

Mariona

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Mariona Ros, Opinió, Paraules, Respecte
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Lo más bonito

| 4 desembre 2012

Siempre he sido una persona extremadamente sensible, (especialmente con los perritos y los gatitos, pero eso es otro tema.) Como decía, soy muy sensible, podría decirse que hasta un poco demasiado empática.

Qué es la empatía? Para los que no lo sepan, la empatía es “saber ponerse en la situación de otra persona”, pues bien, yo soy de esas personas, que si ven a alguien mal a la mínima se ponen peor, o que si ven a alguien feliz ellos se ponen el doble de contento.

“si alguna vez tenéis un día malo, yo lo notaré y estaré todo el rato pensando en cómo poder ayudaros”

¿Y qué es lo que nos quiere decir Cris con todo este rollo? Pues que a veces es bueno ser un poco empáticos con los demás, es decir, intentar ayudar a cualquiera que lo necesite, yo es lo que hago, porque si no luego cuando lo recuerdo, pienso que podría haberlo hecho y me siento como, hablando mal, una mierda.

Sale solo lo de pensar en los demás, siempre intento que todos estén felices.

Tened en cuenta que si alguna vez tenéis un día malo, yo lo notaré y estaré todo el rato pensando en cómo poder ayudaros. O si estáis enfadados y me contestáis un poco mal, yo estaré hecha polvo durante todo el día, hasta incluso me entraran ganas de llorar.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Era una vez que se era, yendo yo hacia mi casa, me encontré a un anciano con su mujer bajando del coche de ésta. Él, claramente enfermo, sin poder casi andar, solo con la ayuda de un “taca-taca”, quiso salir del coche por si solo (un todo-terreno con un peldaño de hierro). Su señora rápidamente salió del coche a ayudarlo.

Todo fue bien hasta que la señora se puso nerviosa, (había dejado el coche en mitad de la calle y se estaban amontonando los coches detrás nuestro), quiso ir deprisa a la hora de subir a su marido a la acera, para que la esperara mientras aparcara, pero no podía con el peso de este. Me empecé a poner nerviosa también. Veía que se caía y que la gente que pasaba a su lado no hacia nada para ayudarlos, así que salí del coche y me fui hacia ellos. (Cabe decir que los conductores de los coches de detrás eran unos energúmenos, ya que no paraban de pitar y de gritar por la ventanilla, porque claro, con gritos las cosas se solucionan por arte de magia).

Cuando llegué a donde estaban, la señora ya estaba apunto de llorar y su marido le pedía perdón mientras dirigía la mirada al suelo.

-Tranquila, ves a aparcar que yo le cuido.

La señora fue a aparcar lo más rápido posible, y yo agarré con todas mis fuerzas a ese señor que le flaqueaban las piernas cada dos por tres.

Cuando estaba con él, me contó que de joven había sido nadador profesional, y que como le habían dado muchos infartos últimamente, a sus hijos ya les daba igual. (Aquí fue cuando casi me pongo a llorar). Después vino su señora, (tenía cara de cansada, con muchas ojeras), me contó que acababan de salir del hospital, de haber pasado una semana ahí, y que su marido solo quería ir a casa a nadar en la piscina. Entre sonrisas me dieron las gracias y se fueron a su casa.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Creo que nunca olvidaré lo que sentí después de ayudarles, y ahora siempre intento hacer cosas para sentirme igual otra vez, y recordarlo, y que se me humedezcan los ojitos, y sonreír, y sobretodo hacer sonreír a los demás.

Sentir empatía es a veces lo más bonito que te puede pasar.

Deberíais probarlo, porque a veces un pequeño gesto, ayuda más de lo que te piensas, y del mismo modo, te ayuda a ti a ser mejor persona.

Cristina Sirvent.

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Cristina Sirvent, Emocions, Empatia
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Somos Libres

| 4 desembre 2012

Desde mi punto de vista, las personas somos libres, pero también tenemos una serie de normas que hemos que cumplir y eso hace que no seamos del todo libres. Por un lado, somos libres, pero responsables de nuestros actos, somos libres en cuanto a nosotros mismos, siempre y cuando no nos dejemos manipular y llevar por los demás. Somos libres si no nos dejamos llevar por la vergüenza innecesaria de ser diferente y vestir o actuar diferente, somos libres si no tememos expresarnos como somos realmente, somos libres, pero para ser libre, hay que atreverse a ser libre, hay que estudiar y conocer el mundo para poder elegir, porque de eso se trata la libertad, elegir y saber elegir. Pero si no se sabe entre que se puede elegir entonces nunca vas a ser libre, pues nunca vas a saber que elegir.

Por otro lado, no somos libres ya que no existe la libertad total, ya que nuestra libertad termina o debería terminar donde empieza la ajena, aveces lamentablemente y otras veces afortunadamente no estamos solos y vivimos en una sociedad donde hay ciertas normas que cumplir por ejemplo: en el trabajo, en la escuela…

Stuardo

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Llibertat, Stuardo Infante
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Per què volem anar tan ràpid?

arnausaborit | 3 desembre 2012

Demà dia 3 de Desembre farà 15 anys que vaig néixer. Per a molts, això tan sols significa una allau de regals, el poder tenir moto, o simplement creure’s encara més superiors a la resta. Però jo no ho veig així. A part de les felicitacions i regals, això vol dir que faré un pas endavant, un pas endavant que em farà créixer més com a persona. Demà, deixaré enrere un altre any de la meva vida, juntament amb una gran quantitat de records inolvidables. I ara el que toca és esperar el millor d’aquesta nova etapa que s’acosta.

“Ningú t’assegura que demà puguis fer el que no has volgut fer avui a causa de la vergonya, perquè tu no ets pas un nen, no? Tu ja ets gran”

Sempre hi ha algú que es creu que per tenir un any més vol dir que has avançat en els conceptes de la vida, que ja no ets pas un nen, que has madurat i comences a ser gran. Totes les coses que feies abans se’t fan absurdes perquè creus que ja ets quasi adult. Quan un nen petit (per petit entenem d’un curs menys) fa una tonteria el mires amb despreci com si sigués un idiota, sense adonar-te de que no fa gaire temps, això és el que feiem dia a dia. Tenim tantes ganes de créixer que deixem enrere un munt de coses que quan siguem grans, ja no podrem fer. Ningú t’assegura que demà puguis fer el que no has volgut fer avui a causa de la vergonya, perquè tu no ets pas un nen, no? Tu ja ets gran.

I així, aniran passant dies i dies, i després passaran anys, i tu aniràs creixent fins que arribarà un dia en que t’arrepentiràs de no haver fet tot allò que en aquells moments et va fer vergonya fer. El cos ja no et permetrà moure’t com podies fer abans, però ja no hi ha marxa enrere. Ara ja ets vell i no podràs tornar a ser el nen que abans odiaves ser.

Ara que podem, hem d’aprofitar els dies al màxim, fer el que ens agrada sense preocupar-se de res, perquè demà  ja serà tard per viure l’avui i no hi haurà manera de poder tornar enrere.

Arnau

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Arnau Saborit, Canvis, Créixer
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Una entrada al cine i una relació indefinida

valentinaaraya | 3 desembre 2012

Des de ja ben petita que he hagut de respondre preguntes que ni tan sols jo no entenia. El meu pare i la meva mare es van separar quan jo era una nadó i dos persones molt especials van aparèixer a la meva vida: la Maria i en Xavier. Mai se m’havia donat bé explicar qui eren, què eren o per què eren. Donava respostes del tipus “la novia del meu pare”, “el pare de ma germana” o “la seva parella”. I tot així em costava explicar-ho i que s’entengués força bé.

Moltes vegades em preguntaven per què no els anomenava padrastre o madrastra si de fet, era el que eren. Però per a mi això volia dir que ells eren un pare o una mare més, quan en realitat jo ja en tenia. A més a més, trobava molt lleig dirigir-me al Xavier o la Maria per aquest nom, quan per a mi significaven molt més que això.

“Són relacions que abans no podia explicar i ara he descobert que són indescriptibles, inexplicables i increïbles”

La Maria, el meu pare i jo solíem anar al cine junts, fins que el meu pare va deixar de venir i ens va deixar soles. Per aquest motiu sempre vaig amb la Maria al cinema, i s’ha convertit en la nostra activitat juntes. Sempre anem a comprar gominoles d’amagat del meu pare perquè ell ens renya quan n’agafem moltes. No puc dir que és la meva madrastra, ni que es la meva amiga. És una relació estranya.

Igual d’estranya que la que tinc amb el Xavier. Ell i jo no som gaire d’expressar els sentiments, però fa tan que ens coneixem que ja ho sabem tot de nosaltres. De petita feia negocis de mentida amb ell, i quan anàvem als restaurants i demanava xipirons, sempre me’n donava. M’han explicat que quan el vaig conèixer li vaig dir que ell seria el pare de ma germana. I així ha sigut. No podria desitjar-li un pare millor a ella.
Són relacions que abans no podia explicar i ara he descobert que són indescriptibles, inexplicables i increïbles.

Valentina

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Família, Valentina Araya
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Igualdad entre relojes

paucastillo | 27 novembre 2012

Antes de empezar quiero presentarme. Todos me conocéis. En mi especie somos todos muy diferentes. La mayoría somos redondos pero los hay cuadrados, triangulares… todo se moderniza y nosotros también hemos evolucionado. El primero de nuestra especie era muy simple. Tenía un solo brazo que le salía del medio y la luz del sol reflejaba su información en su cuerpo mediante la sombra de su extremidad. Fuimos evolucionando y la tecnología nos hizo más prácticos. Solíamos ser grandes y ruidosos y con un esqueleto muy complejo. Bueno, tampoco quiero hablar demasiado de la historia de los relojes. Sí, así es, soy un reloj. Un reloj de cuco. Muchos de mis amigos me dicen que soy un viejales. Ellos son digitales, no tienen ni agujas ni números romanos. Incluso los hay que marcan la hora en el techo… ¡Madre mía!

Mi mejor amigo es un reloj de pared. Es un poco plasta por eso. Todos los de nuestro grupito de amigos le dicen que se calle, aun así se pasa el día que si tic y que si tac. Yo de vez en cuando también tengo mis momentos pero no es culpa mía. Es el pajarraco que tengo como corazón… A pesar de eso soy muy útil porque tengo la cabeza muy normal, como yo hay miles, ya sabéis: números romanos, dos agujas muy antiguas y una casita. En la puerta de esta casa, mi boca, es de donde sale mi corazón. Nadie sabe lo mal que lo paso. Es como si vomitara. Y lo peor no es cuando sale, sino cuando vuelve a entrar. Creo que me estoy haciendo viejo… A los humanos les gusto porque siempre les llamo cuando más lo necesitan.

“Yo, de vez en cuando, también tengo mis momentos, pero no es culpa mía. Es el pajarraco que tengo como corazón”

Lo que quería contar en este texto es muy breve. La larga introducción era para que os dierais cuenta que, a pesar de ser muy diferentes, todos somos amigos, no hay diferencias, todos tenemos los mismos derechos. Son los humanos los que nos califican, nos condenan a una política absolutista con una sociedad estamental. Yo soy bastante caro pero creo que tengo los mismos derechos que un reloj de pulsera. Pero entre nosotros no somos ni racistas, ni machistas, ni acloqueros (relojes que insultan a otros por la falta de mecanismo). Aun así yo siempre he envidiado a aquellos relojes que tienen cronómetro, pulsímetro y todo lo demás. Pero soy feliz, tengo a mis amigos, mi familia y mi vida.
Creo que los humanos cada vez me tienen más olvidado. Solo usan los relojes más jóvenes y me tratan un poco mal. Lo cierto es que, a veces los más viejos somos los más sabios. Bueno tengo que dejaros, que el tiempo es oro y tengo mucho trabajo. ¡Hasta otra!

Pau

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Igualtat, Pau Castillo, Rellotge, Temps
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El fred ens menja

| 27 novembre 2012

A finals de setembre ja comencem a canviar els armaris amb roba més abrigada, pantalons llargs, bufandes… Hem passat l’estiu, i com ja sabem ara toca la tardor. La tardor és una de les estacions que més m’agraden perquè tens ganes que s’acabi d’un cop la color i posar-te la teva roba d’hivern que fa tant que no la veus. A la tardor fas moltes coses diferents com ara anar a buscar bolets, menjar castanyes, ja no vas a banyar-te a la platja i una de les coses que m’agrada més és beure com cauen les fulles dels arbres.

L’hivern com ja sabem tots és l’estació freda del any, a molta gent li agrada perquè a finals de novembre es comencen a decorar amb les llumetes de Nadal tots els carrers dels pobles i ciutats i et poses més content quan penses en els regals del Pare Nöel i dels Reis Mags.

Al final quan ja comença febrer estàs trist perquè tens ganes de tornar a tenir les celebracions de Nadal, però per un altra banda penses que tornaràs acabar l’institut i tindràs festes d’estiu, anar a la platja…

Marc

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Marc Gasulla, Tardor
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Eleccions

guillemespelleta | 27 novembre 2012

El dia 25 de novembre del 2012 es van convocar unes eleccions a Catalunya ja que el president va dimitir per poder fer unes noves votacions i treure majoria absoluta, però sembla que no va anar la cosa com ell esperava i no va treure majoria absoluta sinó que a més va perdre uns escons que no esperava perdre.

L’afavorit de d’aquestes eleccions va ser ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) que va guanyar els escons perduts per CiU (Convergència i Unió) i Ciutadans va triplicar els escons respecte les eleccions de fa dos anys.
Si jo hagués pogut votar, votaria CiU perquè sé que ERC no treuria majoria i l’únic que faria seria perjudicar la feina de CiU.

La gent que va votar a la CUP (Candidatura d’Unió Popular) i ICV (Iniciativa per Catalunya Verds) pel dret a l’autodeterminació, l’únic que van aconseguir va ser treure vots a els partits majoritaris, i tot això va fer que CiU perdés els escons que va perdre.

Els partits unionistes només van treure 48 escons que representa un 35% del parlament. Això vol dir que només un terç de la població catalana vol la independència de Catalunya.

Guillem

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Eleccions, Guillem Espelleta
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Un esport desconegut

perelloveras | 27 novembre 2012

Acabo d’arribar de veure un torneig de tennis taula, per alguns, un esport desconegut. És un dels tornejos més importants, ja que apareixen els millors jugadors del planeta. S’ha jugat a Barcelona i les grades s’han omplert al cent per cent.

He anat amb el meu pare perquè estem federats i ens agrada veure el màxim nivell de joc. La veritat és que un any més, he quedat impressionat dels increïbles cops que ens han ofert. S’ha de dir que aquests individus s’entrenen un mínim de vuit hores diàries per poder arribar a jugar d’aquesta forma. Crec que la gent s’estranya quan els dic que vaig a veure un torneig d’aquest tipus. Tothom té sobreentès que el “ping pong” només és un joc, però cal concretar que també és un esport. Si m’acompanyessin en algun d’aquests actes, es quedarien sorpresos de la varietat de cops i l’espectacle que mostra aquesta competició.

“la importància que aquí té el futbol per a nosaltres, allà la té el tennis taula. És molt freqüent que els nens xinesos entrenin cada tarda per millorar els seus cops i la seva habilitat”

Un altre fet que m’ha sorprès més ha sigut els diners que cobra cada jugador. Cada un d’aquests, adquireix un mínim de monedes independentment dels resultats que obtinguin en el torneig. Qui l’ha guanyat, s’ha emportat el doble de diners que els altres. Cal destacar que els jugadors que han vingut d’altres països han cobrat més. Clar que són professionals, com els de futbol, però trobo que els  paguen molts diners per només un torneig. No obstant això, fan la seva feina i són professionals.

Per acabar el meu escrit, m’agradaria fer saber que aquest “joc”, per alguns, és l’esport nacional de Xina. Podríem dir que la importància que aquí té el futbol per a nosaltres, allà la té el tennis taula. És molt freqüent que els nens xinesos entrenin cada tarda per millorar els seus cops i la seva habilitat. Una diferència que tenen respecte a Europa, és que els jugadors cobren molta més quantitat de diners.

Recomanaria a la gent que anés a veure aquest tornejos perquè són divertits i ofereixen molta exhibició.

Pere

 

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Pere Lloveras, Tennis taula, Torneig
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

« Previous Entries Next Entries »

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

octubre 2026
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox