LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Yo acostumbraba a dejar las cosas para hacerlas mañana. Pero ¿Si no hubiese mañana? Entonces me di cuenta que no podemos perder las oportunidades. Y tenemos que aprovechar el tiempo, porque los días pasan.

Por ejemplo: Te está pasando o te irá pasar alguna cosa. Tú te planteas ¿Debo hacerlo o no? Te quedas com la duda, porque si no lo haces quedarás con ganas de saber lo que pasaría. Y si lo haces, mejor, pues te has decidido y no te arepentirás de no haber rechazado para quedarte sin saber lo que ocurriría.

Nunca dejes nada para mañana si puedes hacer hoy. Puede que mañana no venga, porque mañana es un misterio que ninguno de nosotros podemos adivinar.

” Hoy es el mañana sobre el cual tú preocupaste ayer”.

Carla

Recordo quan era ben petit que gaudia i em divertia de qualsevol cosa que feia. Cada any esperava ansiós que arribés el desembre, això només pel Nadal. M’encantaven els desembres amb fred, el Pare Noel, els reis, etc. Totes aquestes il·lusions han anat desapareixent a poc a poc. La infancia és la millor etapa de la vida, sent petit ho veus tot més feliç i alegre. A molta gent li agradaria tornar a aquesta etapa de la vida.

Estic parlant sobre el Nadal. Aquest any, ha arribat el desmbre en un tres i no res, i ja tenim el Nadal quasi tocant-lo. Penso que ha arribat tan d’hora perquè ara veig el Nadal amb uns altres ulls… Ara, m’importen més les vacances de Nadal per tal de poder fer el que vulguis aquests dies, que els reis i aquestes coses. El Nadal ja no és tan màgic com ho era abans.

A mesura que he anat creixent, he anat veient que la vida no és tan dolça com creia quan era més petit. No vull ser pessimista, però penso que quasi tot el món ho veu així. Tot i això, no perdo la il·lusió de reunir-me amb la familia per Nadal, cap d’any,etc., però igualment, el Nadal no és el que era.

David

Us vull parlar d’una cosa a la que li tinc molta mania, l’art. L’art mai m’ha agradat, sobretot la part dels pintors. Hi ha gent que diu que els pintors són persones que estan més avançades a l’època i que per això són tant especials. Jo més aviat penso que estan tots xalats. Quan parlo de pintors em refereixo a pintors importants, com Picasso que va pintar el quadre de Gernika. Per a mi, és el quadre més lleig que s’ha fet a la història amb aquelles formes i aquell estil de pintar que sembla fet per un nen de tres anys. No sé com allò tant espantós ha pogut arribar a un museu. Estic segur que qualsevol podria fer-ho millor. Al igual que els pintors que fan obres abstractes, que diuen que el seus dibuixos simbolitzen coses, jo l’únic que hi veig són una pila de gargots mal fets. Els pintors que valen de veritat són els que intenten fer un paisatge amb el màxim realisme, aquells si que m’agraden. A part els quadres que venen, els venen a un preu raonable, no com els pintors bojos que com que són famosos es pensen que poden posar els quadres a la venta per una quantitat indignant de diners, encara que siguin lletjos.  Ara, que hi ha gent que els compra tot i ser una cosa que simplement serveix per decorar, però jo sense dubte em compraria qualsevol cosa abans.

Pol

La història de la depilació es remonta a l’era de las cavernas, més concretament, a l’época de l’home Neanderthal. Aquests, van començar a utilitzar eines i a efectuar la depilació per varies causes com: evitar que l’exces de cabell els fes més vulnerables en front dels animals depredadors, prevenir ser afectats per certes malalties…Potser alguns deveu estar pensant, i a mi què?

Però us ho havíeu plantejat mai això? Sobretot les noies que acostumem a depilar-nos més, per mala sort. Doncs així és, els principals culpables són els Neanderthals, encara que després van seguir fent-ho i perfeccionant-ho de manera més higiènica i completament estètica els egipcis, grecs… Jo portava uns dies pensant-hi i no tenia clar d’on provenia aquesta tècnica que consisteix en eliminar el pèl d’algunes zones del nostre cos. Possiblement seguiu pensant, i a mi què?

He de reconèixer que per molt que maleeixi que algú digués: -“Ai Kleopatra si et treguessis aquest pèl de la cella estaries més guapa!”, no hi ha res com anar depilat, és molt còmode i estètic (para estar guapo/a hay que sufrir).

Ara ja em podré depilar tranquila i donar-li les culpes a algú a l’hora de fer-ho, però tot i així a vegades pensaré : -Per què depilar-me? Si diuen que on hi ha pél hi ha alegria. Doncs no, per als humans es veu que no. Som una raça molt presumida.

Si encara seguiu pensant “i a mi què?” vol dir que no us heu depilat mai i per tant no us interessa qui podria ser el creador de la depilaçao.

Joana

Aquella planta a la que al principi ningú li feia cas cada cop s’està convertint en un fet important.

Pels que no ho sàpiguen a la meva classe (quart C), tenim una planta. Tot va començar a principi de curs quan el nostre tutor ens va dir que no estaria de més tenir una planta, li podria donar un toc d’alegria a la classe. Tots vem pensar que la classe seguiria sent igual, però que podria ser divertit, i vem acceptar la proposta de tenir-la. Quan l’esperada planta va arribar ningú es va adonar de la seva existència: ningú la regava, no la trèiem perquè li toqués el sol… En resum no la cuidàvem, la planta cada cop semblava més pansida. Fins que va arribar un pont (un d’aquets esperats caps de setmana llargs, de quatre dies) i ens la vam deixar dins de la classe amb les persianes, finestres i la porta tancades. El següent dilluns al tornar al institut tot semblava normal: els companys, les taules i les cadires tot com sempre. Però al arribar el dijous (que tenim tutoria) el nostre tutor ens va preguntar si trobàvem a faltar alguna cosa en especial, després de pensar una estona ningú va notar res estrany, i ens va dir que la planta no hi era, només quedava un lloc buit a dalt de l’armari, tots pensàvem que ens l’havien pres. En aquell moment ens vam començar a preocupar per ella, però ja no podíem fer-hi res. Al dia següent, en entrar per la porta i mirar el seu lloc esperant que aparegués per art de màgia… Allà estava! Tornàvem a tenir planta, tot això va ser cosa del nostre tutor, i gràcies a ell ara tots ens preocupem molt més per ella.

Actualment a la famosa planta li estan sortint fulles noves de color verd clar, fa goig de veure-la. També en molts aspectes representa la feina en grup de tota la classe, que poc a poc anem aprenent.

Laura

Dicen que el amor de verano es fugaz, pero, a veces, lo que comienza como un tirar puede conducir a algo serio. Un simple viaje a la playa es todo lo que se necesita para despejar nuestras mentes y abrirnos los ojos y escribir un nuevo fin para una vieja historia.

Están aquellos que se quemaron por el calor, sólo quieren olvidar y empezar de cero. Mientras que hay otros que quieren que ese momento dure para siempre, pero todo el mundo puede estar de acuerdo en una cosa: el moreno se pierde, las luces se oscurecen y todos acabamos hartos de la arena en nuestros zapatos, pero el fin del verano es el principio de una nueva temporada, así que, terminamos mirando hacia el futuro.

Andrea

Els dissabtes m’agrada sortir,  diuen alguns… Els diumenges m’agrada dormir, et diuen altres… És millor el futbol sala, et diuen els teus amics… Alguns diuen que mai arribaré a res i altres, que els jugadors famosos de la tele són millors que tu… Pensa en estudiar i treballar, et diuen els teus pares…

Però penses per dins i somrius… què saben ells del que significa el futbol per a mi?  Què saben ells de la tensió i els nervis que no et deixen dormir un dia abans del partit? Què saben ells dels partits que vaig jugar lesionat o malalt? Què saben ells del que sents quan fas un gol i els teus companys s’abalancen sobre tu desesperadament? Què saben ells de les patades i el dolor que provoquen? Què saben ells de la impotència que se sent quan estàs de suplent assegut a la banqueta?  Què saben ells del que és guanyar o perdre un partit a 5 minuts del final? Què saben ells del que estàs pensant mentre estires 10 minuts abans del partit? Què saben ells dels cops de colze i de peu que reps i que ens aixequem una vegada i una altra? Què saben ells el que pateixes quan no pots jugar per culpa d’una lesió?  Què saben ells de com estimes aquest esport?

Terra, gespa, cautxú… 10 persones amb tu, 11 contra tu a l’altra banda, gent animant-te i gent insultant-te, una pilota, un xiulet llarg i sec… Aquesta és la meva vida. Què saben ells… ?  Molta gent diu que el futbol no té res a veure amb la vida. No sé quant saben de vida, però de futbol ben poc.

Marc Ariza

Todavía no puedo creer que estés detrás de un cristal y en un ataúd. Sé que suena muy fuerte y que no es recomendable para gente sensible, pero te estoy escribiendo esto en la sala de al lado, cuando tan solo han pasado trece horas tras tu muerte.

Toda la familia estamos muy orgullosos de ti, de lo luchador que has sido estos siete años de constante lucha a un cáncer. Quiero que sepas que mientras estabas en el hospital, toda la familia hemos estado a tu lado apoyándote, sin apenas dormir y vigilando cada movimiento que hacías.

Me va a costar mucho acostumbrarme a tu ausencia. Recuerdo nuestras últimas palabras, el viernes por la noche: – Que María, cómo van los novios?- creo que no hizo falta ni que te contestara con palabras, porque la sonrisa que me devolviste me dió la vida.

Estamos todos a tu lado en este mismo momento y no parece que nos vayamos a mover de aquí y dejarte solo. Las lágrimas no dejan de caer y no hablo solo por mi, además, los asientos del Tanatorio son extremadamente incómodos.

Hoy ha sido un día demasiado duro para todos, desde el momento que a las 05:45 de la mañana ha dejado de latirte el corazón ya estábamos todos los Robles a tu lado hasta ahora, que la sala sigue llena de gente que apenas conozco más allá de los de siempre.

Mereces que esté llorando a dos metros de ti y que esté escribiendo un escrito para ética, pero es muy duro porqué los recuerdos no dejan de pasar por mi mente y son todos recuerdos buenos.

Para ti, un hombre ejemplar, porqué te mereces mucho más que esto y porqué te quiero con todas mis fuerzas.
Siempre presente.

Maria

El futur és el temps que està per venir, el demà. La humanitat s’ha esforçat des de temps immemorials a descobrir el que esdevindrà. Per què tenim aquesta necessitat de saber que ens passarà en un futur? Pot ser la necessitat característica de molts animals, la curiositat. O per una altra banda potser es tracti de que tenim por al que ens pugui arribar a passar. Per exemple, a l’antiguitat els grans guerrers recorrien a un oracle per a saber que els passaria a ells i al seu regnat després d’una guerra que encara devien emprendre, per així poder influir sobre el futur i el que els passaria. Però si sapiguèssim el futur, el recorregut fins arribar-hi seria d’alguna importància? Algunes persones creuen que el futur no pot canviar i que per tant el que fessin elles no servirà de res. Alguns altres per la seva part, diuen que el futur se’l construeix un mateix, però si hi ha un futur ja escrit no podem fer-hi res per aturar-ho, no? Per tant, no podem decidir el nostre futur, som els seus esclaus? Personalment crec que el futur no és pas res escrit, ja que el temps no s’atura mai i per tant no podem viatjar fins el futur, donar una ullada i dir que dintre de 20 anys seré una cosa o m’agradarà una d’altra .El que em refereixo és que el temps no es pot ni aturar, ni trencar, ni fer-hi una escletxa, per tant el futur és una cosa subjectiva, i de la qual no s’hi pot dir res per davant. Clar que si tinguéssim en compte tots els factors possibles que poden passar, una facultat molt limitada per a qualsevol, llavors sí que podríem dir que podem endevinar el futur.

Àlex