LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Després de molts anys, puc afirmar que és molt fàcil perdre tot el que has aconseguit durant temps amb esforç i sacrifici. Per dir això em baso en fets viscuts en primera persona.

Quan jo era petit, els meus pares, tot just abans de començar el curs escolar i la rutina, em van dir que m’havia d’apuntar a algun esport, per fer alguna activitat extraescolar. Jo, tal com m’ho van dir, els vaig respondre que volia apuntar-me a futbol, ja que feia temps que jugava amb els amics a l’escola o al costat de casa meva, i era el que més m’atreia. Als meus pares no els va semblar malament i vam anar al camp del Vilassar de Dalt en quant vam poder, i després d’entrenar uns dies amb l’equip per comprovar que era l’esport que volia practicar, m’hi vaig acabar apuntant.

Des de aquell moment vaig començar a evolucionar, i al cap d’un temps, al veure que m’agradava molt, vaig anar a la Fundació Sànchez Llibre, a fer les proves per si m’agafaven. Tenia 7 anys, si no m’equivoco. En aquells temps, la ‘Funda’, conegut popularment, era un dels millors equips que hi havia, jo veia difícil poder entrar-hi, però el meu pare estava convençut que ho podia fer. L’entrenador em va dir que podia intentar-ho, però que era quasi segur que no m’agafarien, degut a que ell volia 12 jugadors per a l’equip, i aquella temporada ja els tenia tots. I no simplement hi havia aquest inconvenient, sinó que les possibilitats eren més baixes al haver tretze jugadors més fent les proves, després que jo. Tot i així, ho vaig aconseguir, vaig entrar a l’equip i per mi, el dia que m’ho van dir, ha estat un dels millors dies fins ara. L’alegria era molt gran, no hi havia cosa que em fes més il·lusió, i hi vaig dipositar totes les meves forces per poder seguir avançant. La veritat és que ho vaig aconseguir, vaig millorar durant anys, i seguia amb la mateixa il·lusió per jugar que de petit. Quan jugava era realment feliç, tots els problemes se n’anaven, no patia per res més que per poder arribar a la següent jugada i fer-ho bé, i suposo que per aquesta dedicació vaig arribar a un punt bastant alt, un punt que em va costar moltíssim arribar-hi, però no res baixar-hi. Ja quan, potser estava al millor moment de la meva ‘carrera’, quan un dels millors equips de Catalunya es va interessar per mi, vaig cometre un error. Va arribar un dia en que teníem un partit molt important, però ja des d’uns dies enrere em feia mal l’abductor, i jo no volia jugar-lo, no em sentia a gust al camp i preferia descansar, però el meu pare i l’entrenador em van dir que havia de jugar, que era important per l’equip aquell partit, i que s’havia de guanyar. Jo seguia pensant que no havia de jugar, però m’hi vaig sentir obligat. A aquell partit hi vaig anar amb por del que pogués passar, no tenia ganes de jugar. Vaig començar l’escalfament i em feia mal, però vaig seguir, ja que al comentar-li a l’entrenador em va dir que seguís, que si al començar el partit em feia mal em canviaria, i així va ser, em van canviar, però el problema va ser com. Quan no portàvem quasi ni vint minuts, vaig recuperar una pilota al costat de la línia de banda, i al veure un dels companys a l’altre banda vaig intentar desplaçar la pilota, però al impactar la pilota vaig notar un dolor molt intens a l’abductor, vaig caure rodó. Em van haver de canviar i treure’m a braços, no podia caminar. M’havia trencat les fibres de l’abductor. Aquella lesió em va portar tres mesos de fisioterapeuta cada dia, alternant un dia a Premià de Dalt i un altre a Argentona. Al acabar, vaig haver de començar a entrar al camp, entrenava apartat dels companys, corrent i fent exercicis físics. No era divertit. Però no simplement el problema va ser que em va portar un temps de recuperació, sinó que em va portar molt més que això. Des de aquella lesió, n’he tingut varies al mateix lloc, suposo que degut a que no es va recuperar bé, un altre cop, perquè pogués jugar abans. També em va treure la il·lusió per una de les coses que més estimava, i vaig deixar de gaudir del meu esport. Des d’aquell punt vaig començar a decaure, totes les possibilitats que veia a l’abast se’n van anar. Fins l’any passat he estat intentant erròniament  tornar a recuperar les ganes de jugar i passar-m’ho bé, de tornar a tenir el nivell d’abans, però ja no podia, arribava tard.

A més, em vaig quedar petit per el que se m’exigia a les categories més altes, per un migcampista, és difícil jugar bé a aquestes edats amb una estatura bastant més baixa. Per tant, fa uns mesos vaig decidir deixar el futbol base i vaig passar-me a futbol sala, on estic gaudint després de molt de temps, i seguiré lluitant, ara amb més forces per aconseguir el que vull: arribar a ser algú en aquest esport.

Aleix

Todo comenzó un verano en 2008, nuestros caminos se juntaron con un único objetivo, ser CAMPEONAS, un reto difícil de conseguir, pero no imposible. Día a día hemos unido nuestras virtudes y hemos aprendido de nuestros defectos, sacrificio, broncas, cansancio, lloros, carencias… A pesar de todo somos capaces de ver el lado positivo y tirar hacia adelante. Los sueños no siempre son posibles, hagamos que el nuestro se haga realidad.

10 personas todas diferentes, cada una con sus características correspondientes: La concentración de Júlia, la motivación de Anna, la gran sonrisa de Núria, la tranquilidad de Andrea, la seguridad de Clara, la expresión de Aina, la energía de Alba, la juventud de Júlia. N, la fuerza Laia, el positivismo de Paula.

Pero en el fondo no somos tan diferentes hay algo que nos une, y ese algo es el sentimiento de un equipo que es capaz de conseguirlo todo cuando esta unido.

Andrea

Per a mi i molts altres mes el nadal és una època feliç, amb molta alegria i temps per passar-lo amb la família. Totes les preocupacions desapareixen perquè hi ha vacances. Per nadal m’encanta retrobar-me amb els cosins y compartir regals, encara que el millor regal és el de tenir temps lliure per fer el que vulgui.

Però per a molta gent és diferent. Durant aquest període tan feliç d’estar amb la família, no tenen ningú amb qui compartir-lo, ni amics ni familiars i llavors se senten desgraciats perquè se n’adonen de que ningú els vol ni els necessita, ja sigui perquè els seus familiars han mort o perquè han caigut en addiccions o perquè simplement no tenen amics. El que vull dir amb això és que per a molts com jo el nadal és un temps molt feliç mentre que per molts altres que no han tingut tanta sort a la vida, aquesta època de l’any pot ser un infern.

M’agradaria que tothom fos igual de feliç com ho soc jo ara, perquè només de pensar com viuen altres persones m’entristeixo. Però el mon és així i no se li pot fer res.

Pol

A muchos de los que estáis leyendo, el título del escrito seguramente os llamará la atención.

Yo soy de esas chicas que lloran y se deprimen viendo una película romántica. Pero cuando estoy mal, bajo las escaleras dirección a la cocina, abro la nevera y cojo la tableta de chocolate, que normalmente está en el cajón de arriba. Hay muchas marcas de chocolate en todo el mundo, pero solo hay una que marca la diferencia, la Nestlé.

Cuando voy a comprar con mi madre, siempre me quedo mirando todos los tipos de chocolates que puede haber, pero con el único que no me fijo, es el chocolate negro, ya que tiene un sabor muy intenso y fuerte. El chocolate me lo puedo comer de muchos modos; derretida, con galletas, con un trozo de pan, o simplemente sola.

A veces pienso que no debería comer tanto chocolate por las consecuencias que pueda tener después, como por ejemple, que te salgan una multitud de granos en la cara. Y por supuesto, a nadie le gusta esto.

Mucha gente piensa que el chocolate es una ayuda contra la depresión, pero hay otras que piensan todo lo contrario. – Vosotros que pensáis? Desde mi punto de vista, creo que el chocolate le puede ayudar a mucha gente cuando estás deprimida, pero también podemos pensar que es Psicológico.

Judith

Aquest Nadal ha passat molt ràpid i m’he quedat amb ganes de més vacances. Tot i que m’han semblat curtes les vacances de Nadal, penso que l’he aprofitat al màxim juntament amb la familia i els amics. Aquest trimestre he aprovat totes les assignatures, i era el meu objectiu, més enllà de si treia molt o menys bones notes.

Després d’això, no m’esperava tenir els millors regals del món. Així ha sigut, però no em puc queixar de res. M’han donat diners perquè hi vagi jo a comprar la roba que m’agrada, cosa que veig bé perquè tries la roba personalment. Considero que aquest any els ‘reis’ s’han portat força bé, crec que he tingut la recompensa justa pel treball realitzat a l’escola i pel meu comportament.

El que no entenc d’altra gent és que no fan gaire cosa durant l’any, i la poca que fan no la fan gaire bé, i després es permeten el luxe de rebre regals prodigiosos. A mi em figura que els regals prodigiosos són per les persones que han tingut un comportament prodigiós. Aquest Nadal no he parat de sentir: ‘’M’han comprat l’Iphone 5, m’han comprat una moto, m’han comprat una Tablet…’’ Però llavors, a aquest pas, quan tinguin un bon comportament, s’esforcin a l’escola, etc. no em puc imaginar el que obtindran com a compensació…

Això no es considera maltractament, per dir-ho d’una manera? No us parlo de cap violència i res relacionat, però penso que no se l’ha d’habituar d’aquesta forma a un fill, per molts diners que tinguis. A un equip que no ha guanyat el campionat, no se li pot donar la copa de campió. Un mateix ha de treballar per tenir la seva recompensa merescuda. Jo encara estaré rumiant si hi ha gent que viu massa bé.

David

La amistad es un término que puede abarcar muchas definiciones, dependiendo de cada una de las persones. Mi reflexión personal sobre la amistad es: muchas personas han entrado y salido de mi vida, pero solamente los verdaderos amigos han dejando marcas en mi corazón. Siempre habrá aquella persona que nos cambiará la vida solo por estar en ella.

Una amistad verdadera es aquella que nace de un simple gesto de cariño y dura para toda la vida. Por ejemplo, cuando me peleo con mis amigos, como mucho puedo pasar unos días sin hablar con ellos, pero toda la vida no. Aunque haya una gran distancia nunca dejaré de estar en contacto con ellos y apoyarlos en todo lo que necesiten. Siempre recordaremos todo lo que hicimos juntos y cuando hablamos recordamos cosas de la infancia. La amistad de verdad es aquella que dura y perdura para toda la vida, para lo bueno y para lo malo. He conocido mucha gente pero sólo unos pocos son mis amigos.

En conclusión, para mi, un amigo es aquel que está a nuestro lado en todos los momentos, nunca nos abandona, se queda para siempre y es nuestra otra mitad. Es una persona que nos ayuda , nos apoya y nos complementa.

Carla

L’any passat, el grup d’amics, vam proposar de fer-nos una arrecada. Al principi sonava rar ja que no és el nostre estil, però jo, al final, em va semblar una bona idea.

Tenia moltes ganes de fer-me-la, el problema va ser que els meus pares no em deixaven fer-me’n una. Deien que era de ”killos” i no volien que jo en portés. Alguns dels meus amics desde el principi van dir que no, i alguns que si, però ningú se la va fer.

Al cap d’uns mesos, cap a finals d’estiu, ho vaig tornar a proposar als meus pares, i els vaig convèncer. Em van dir que si, encara que no els hi feia molta gràcia. Uns dies després, vaig anar amb un amic meu a una farmàcia perquè ens fessin el forat. La noia de la farmàcia em va dir que em sentés, i em va advertir de que no feia mal. Tenia raó, casi ni ho vaig notar. Però al cap d’uns minuts si que feia mal, i era constant. La primera setmana havia de portar una provisional perquè no se’m tanqués el forat.

Ara ja porto 6 mesos amb el forat fet, però la veritat és que ja casi no me la poso, perquè? No ho sé. Suposo que serà la mandra.

Dídac Abril

Hace ya mucho tiempo que conocí a mi media naranja, no es del sexo opuesto, pero tampoco estoy diciendo que yo sea bisexual, me gustan mucho los hombres.  Hoy voy a hablaros de mi compañera Silvia. Es pecosa, atractiva, encantadora y le apasiona  salir a divertirse ¿qué más puede desear un hombre? Ella desde siempre me ha entendido mejor que nadie incluso mejor que yo, en cada caso que yo tuviera un problema ella está  allí apoyándome y dándome soluciones para que me sienta mejor, siempre sabe sacarme una sonrisa. A las dos nos encanta empacharnos de dulces o de fast food en general, ir de compras, salir con amigos, los chicos…

Podríamos decir que lo compartimos todo menos los hombres y la ropa ya que soy bastante más alta que ella, una vez incluso llegamos a compartir un accidente de coche.

Gracias a todas esas maravillosas cosas, puedo decir que sí, ella es mi media naranja y ningún hombre podrá sustituir su sitio.

Clara

Ja fa uns dies quan estava al Twitter – Twitter és un servei de microblogging que permet els seus usuaris enviar i llegir missatges – vaig llegir un Tweet que va fer-me reflexionar molt, va ser el següent: “Cuando yo tenía 5 años, mí madre siempre me decía que la felicidad es la clave de la vida. Cuando fui a la escuela, me preguntaron qué quería ser cuando fuera mayor, yo respondí “feliz”. Me dijeron que yo no entendía la pregunta y yo les respondí “ustedes no entienden la vida” “

Penso que gairebé tot el que fem a l’escola, no ens servirà per gaire cosa, bé, almenys a mi. Estic d’acord amb que necessitem tenir alguns coneixements de cultura bàsica, però tanta? Vull dir, la meva expectativa a la vida també és ser feliç i estic segura de que per ser-ho no necessito saber el nom de les pedres que podem trobar a la Terra, no necessito saber contar les síl·labes dels poemes, no necessito saber combinatòria, no necessito saber tanta història, història? Crec convé més saber que ha passat ARA al nostre país, quins són els personatges que l’han provocat… Això ningú ens ho explica a classe, està clar que nosaltres som el futur i hem d’estar ben preparats, però necessitem saber bé el que ha passat per poder-ho arreglar i no deixar que torni a passar.

Molts no estareu d’acord amb mi, pensareu que vull ser una inculta, però no és això, jo simplement vull viure la vida disfrutant-la i no sabent coses innecessàries per a mi. No sé si demà m’atropellarà un camió, espero que no, però què? Tot el que hauré aprés anant a l’escola de que m’ha servit per acabar morta? Diuen que “el saber no ocupa lugar” , no ocupa lugar, però temps SÍ, temps què podria aprofitar fent coses molt més divertides amb la meva família i amics.

Bé, tocant de peus a terra, demà serà dilluns i tots haurem d’anar a l’escola. Amb la meva opinió que pot donar a entendre el text no vull menysprear la feina dels professors ja que també ens ensenyen coses importants, però ho feu d’una manera molt avorrida!

Lídia

Un dia de la meva vida molt llunyà, quan encara gatejava i anava amb bolquers, vaig anar amb la meva mare a una manifestació per no sé quina causa, però que va canviar la meva vida. Casualitats de la vida, una nena de la meva edat amb el cabell curt i castany va decidir posar-se a passejar just quan jo havia decidit fer el mateix. Pel que jo sé, tot i que desconec la raó, aquella nena i jo vam començar a gatejar juntes, i es va convertir en la meva primera amiga. Pot ser que per aquells volts no la considerés com a una germana, tot i que sent tan petita no me’n puc recordar.
La meva mare i la seva es van portar bé de seguida. Tant, que van decidir posar-nos a la mateixa escola. Anàvem les dos juntes al Parc de la Ciutadella, on si que van conèixer molta més gent, però que a causa de la bona relació de les nostres mares sempre hem tingut més proximitat. Ella es diu Susana, li encantava dibuixar i es llepava el dit, exactament igual que jo.

Ella és simpàtica, divetida, amb caràcter, i amb un do especial per trobar películes, que ens ha portat molts problemes per les llargues estones davant del televisor. Li encanta llegir, la fotografia i els còmics. Fa uns mesos s’ha fet vegetariana i cada cop que ve a casa s’ha de portar els raviolis perquè mai ens en recordem de fer-li menjar, a la pobra. És oberta, inteligent, una mica sapastre, però tot i així té molta habilitat i precisió pels dibuixos. És especial.
Tots els anys que he estat amb ella m’han fet veure qui són els que de veritat sempre estan allà, no importa si fa mesos que no parlem. Sé que sempre podré comptar amb ella i això la fa molt important per mi. Juntes hem passat mals moments, si, però també de fantàstics, que a la llarga són els que més m’agradara recordar.

Tenim un desig de Nadal. Volem anar a la nostra petita illa on solíem estiuejar cada estiu, on els records es guarden per sempre i ens entra una sensació de felicitat cada cop que hi anem. M’agradaria poder-la conservar per sempre , perquè sé que de veritat val la pena. Com amiga, com a germana, com a ànima bessona.

Sempre donaré les gràcies al dia que vaig anar a aquella manifestació.

Valentina