LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Les noies que em van perseguir, atacar i tirar quètxup pel cabell necessitarien una bona dosi d’ètica y moral, Altés, pobretes.

Tot va començar al Mc Donald’s, estava jo tan feliç esperant per demanar uns nuggets quan em vaig trobar a una amiga. Això que parlant em comenta que vigili perquè hi ha un grup de noies (concretament de la raça Choni) que van buscant problemes. Jo tan innocent com sempre penso: “Apa! Mai he tingut conflictes perquè sóc com sóc i aquestes situacions no em passen a mi.” Més tard sopava a la terrassa amb la Joana i tres amics. Quan ens vam quedar soles a la taula van aparèixer les cavernícoles amb pírcings buscant diversió. Se m’acosta una i amb la millor excusa que el seu cervell va poder improvisar em deixa anar: -Por-qué-me-has-mirado-mal? Al sentir-ho al·lucino de lo patètica que es la situació i se m’escapa riure. Buf! Abans no vaig poder ficar-me el nugguet a la boca que me’l va tirar, no em vaig preocupar gaire pel fet de que la paia m’hagués “agredit”, en aquell moment no vaig reaccionar, vaig localitzar el nugguet i me’l vaig menjar. Per quan em vaig adonar de la situació va ser massa tard, estava rodejada per totes elles, alguna va aprofitar el moment per estirar-me del cabell ( segurament  comprovava si feia servir champoo anti-caída), però un amic de cop i volta em va agafar en braços i em va treure d’allà no sé ni com encara. Allunyada una mica de la multitud la cosa es va calmar, fins que havien de tornar a buscar-me aquelles infelices, que eren com quinze però no podien divertir-se soletes. Una d’elles que era una croqueta tenyida de ros i embolicada en un xandall rosa, va començar a discutir sola amb mi, perquè jo preferia callar: digués el que digués, li demanes perdo o l’amenaces s’ho prendria a males de totes formes. Fins aleshores no sabia que la frase “dos persones no discuten si una no quiere” es qüestionable.

Al final la vaig deixar allà i vaig marxar, però no compàvem amb que elles també podien sortir del recinte. Quan vaig mirar enrere, ens plovien escopinades i refrescos. Així que vaig comprendre que si no fèiem res ens menjarien, llavors, vam començar a córrer fins que l’exèrcit de salvatges va parar perquè algunes queien rodolant i altres devien sofrir una hiperventilació. Molt surrealista sí.

En arribar a casa em va venir tota la ràbia i la impotència, així que l’únic que vaig poder fer va ser exercici per desfogar-me. La veritat es que em vaig sentir fatal, no volia deixar que m’afectés però no vaig poder, vaig entendre com es deuria sentir un toro quan no pot fugir de la plaça o com es deuen sentir les balenes quan les persegueixen vaixells japonesos.

Ara que ja ha passat un dia tinc les coses clares; els meus plans de venjança els anul·lo perquè seria rebaixar-me al seu nivell, i jo tinc els meus propis valors; i si cap dia us passa res semblant i no us podeu fer els valents perquè t’apallissen, us recomano que o correu tant com pugueu o feu que el vostre atacant pensi que estàs més boig que ell i simuleu que us ha posseït el dimoni. Perquè al cap i a la fi sempre hi ha gent així, que per molt que facis o desfacis seguiran sent iguals o pitjors. Per tant, si sou capaços de poder veure que el que fan està malament, deixeu-ho corre i alegreu-vos de que no sou com ells.

Maria

Avui, dia 21 de desembre m’han donat les notes. M’esperava unes molt pitjors que les que he tret finalment. No han estat del tot malament, però per variar, per als meus pares no ha estat suficient. D’acord que podrien haver estat molt millor, però no pots esperar unes notes impressionants d’algú al que li costa estudiar.

El fet es que m’han fet una bronca impressionant al arribar a casa, però de tot això una cosa m’ha sorprès: el meu pare. Del que tenia més por era dels crits meu pare, però m’he quedat sorprès, ja que quasi no m’ha cridat. Estava clar que em cridaria, però m’esperava algo molt més bèstia. El meu pare és una persona increïble, si està content amb ell pots passar moments increïbles, però si està enfadat ja pot estar ben preparat per passar por.

En canvi ma mare és més comprensiva. Ella intenta veure el costat bo de les coses, en canvi el meu pare només s’hi fixa en lo dolent, fins hi tot quan no n’hi ha.

Tot i així, el meu pare i la meva mare són les persones més importants de la meva vida, i m’agraden tal i com són i espero que no canviïn mai!

Manel

No ens enganyem, ens passem moltes hores davant de la televisió i, potser, ara a l’hivern, encara més. Segurament a l’ordinador li dediquem també molta estona, però la majoria és acompanyada, ja que hem après a mirar la “tele” i connectar-nos a Internet alhora.

Actualment hi ha una gran diversitat de canals per escollir, i més si com és el cas de casa meva, podem veure el canal plus. Però gairebé sempre triem els mateixos programes.

D’entrada, hi ha canals que per principis no mirem mai com TV1 – TV2 o Tele 5, en canvi n’hi ha que són ja una institució com TV3, on destaco el telenotícies vespre , crakòvia, Polònia, A.P.M o zona zàping.

Una norma que complim tots els membres de la família és no enganxar-nos a telenovel·les o “serials” i no en mirem cap, però si que veiem sèries d’humor americanes a canal plus cim “big bang”, “dos hombres y medio”, “como conocí a vuestra madre” i també dibuixos animats per adults com els “simpson” o “padre de familia”, la pega d’aquestes sèries és que repeteixen els episodis moltes vegades i, al final, te’ls saps de memòria, i ara les mirem sempre en versió original i així, a part de passar un a bona estona, practiquem l’anglès.

La secció esportiva queda coberta amb la televisió de pagament, podem veure tots els partits del Barça i el que també m’agrada a i és el futbol de la premier: cada dissabte a la tarda emeten un partit de la lliga anglesa.

Les pel·lícules també les miro per antena, sobretot la dels divendres a la nit, que és d’estrena i no té interrupcions per publicitat.

Pel que fa a la part més nostàlgica, recordo programes com el granprix i alguns dibuixos animats que mirava quan era petit, que em van ajudar a aprendre i créixer metre també em divertia.

jofre

A les classes d’ètica hem estat comentant sobre la llibertat d’escollir el que volem i el que no. Que som lliures de triar l’opció A o la B, però tenint en compte les conseqüències que té cada una. També hem dit que moltes vegades hem de decidir entre dos coses que ens agraden, però solament tenim l’oportunitat de fer-ne una.

Mai m’havia trobat en una situació com aquesta, d’haver de triar entre dues coses que t’agraden molt, o en el cas de que m’hi trobés no era un situació molt important. Farà un parell de dies sí que vaig trobar-m’hi en una. La professora de castellà, ens va dir que el viatge de fi de curs seria segurament l’última setmana del curs, cosa que em coincidiria amb els assajos de ballet. Podria assistir al festival, ja que el viatge seria fins el divendres , i el festival es fa durant el cap de setmana. El problema és que a l’aula de dansa a la que jo vaig, i crec que a qualsevol altre escola de ball, assistir els assajos és molt important, per tant si no assistís a cap d’ells no podria sortir al festival.

Ens van dir que intentéssim canviar els dies del festival i, si no, hauríem que decidir una de les dues coses. A la mateixa tarda jo i una amiga meva, que es troba en la mateixa situació que jo, vam anar a preguntar-ho. Quan ens van dir que no era possible, vam saber que era el moment d’escollir. Vaig estar tota la tarda i nit rumiant-ho, primer em decantava més pel ballet, ja que ens dediquem tot l’any a preparar els balls pel festival, però després de parlar amb alguns amics, em decantava també pel viatge, perquè es una cosa que portes esperant des de 1r de la ESO, i és una cosa que no es fa sempre.

Els professos ens van dir que s’intentaria fer alguns petits canvis perquè poguéssim anar de viatge i també poder assistir al festival de ballet. De moment espero a les dates definitives del viatge, si no tindré una gran decisió a prendre.

Mariona

Si et proposen un cap de setmana a la Vall de Bohí i t’agraden els esports de neu i contemplar paisatges d’alta muntanya, és interessant i força atraient. Aquesta possibilitat l’he tinguda aquest darrer cap de setmana.
El pla no podia ser millor, arribar a l’hora de dinar de dissabte, agafar forces i amb tota l’energia participar d’una caminada nocturna per la Vall amb raquetes de neu, sota la llum de la lluna plena i amb l’ajut d’una lot frontal, amb la companyia del meu pare i un amic seu. Al final de la travessa caldo reconstituent i sorteig entre els participants: gorra, samarreta, buf…
Tornada cap a casa: llar de foc i celebració d’aniversari, un bona sopa calenta, pastís i riure en companyia d’uns bons amics.

M’he aixecat d’hora aquest matí per fer les cinc hores que ens separen de Vilassar a Barruera, estic cansat, pujo a les golfes on dormiré, una son dolça em va envaint, mentre sento els meus pares i els seus amics parlar i riure, la tranquil·litat del cap de setmana ens reconforta a tots.

Diumenge matí, el despertador sona ben d’hora, si volem esquiar cal aprofitar les hores de llum. Tinc la sort de pujar al pic esquiable més alt de Catalunya: el Puig Falcó. M’atreveixo amb les pistes vermelles. El paisatge que contemplo és impressionant, muntanyes blanques m’envolten, et sents insignificant davant la magnitud de l’entorn, però alhora satisfet perquè l’esforç ha valgut la pena.

Si busques, si et mous, si surts… aprens, vius, comparteixes.
L’alternativa podia haver estat quedar-se davant el televisor amb una sensació d’apatia i embrutiment. No ho dubteu, no deixeu passar una bona oportunitat, la vida te les posa al davant, però cal estar amb els ulls ben oberts i amb l’energia a punt.

Andreu Ruf

Si no recordo malament, l’estiu de fa dos anys, va ser una època que em va canviar la vida. Era un dia totalment normal, jo sortia d’entrenament i em disposava a agafar la bicicleta per tornar cap a casa com feia cada dilluns, dimecres i divendres de tot l’any. Era fosc; serien les 9 de la nit i no hi havien molts cotxes a la carretera.
Tot s’ha de dir -el trajecte de casa meva fins al camp no és gaire llarg. Però es veu que és suficient perquè et passin moltes coses… Estava ja a la carretera i els cotxes m’anaven avançant com és normal, ja que ells van més ràpids que jo.

Quant ja quedaven 2 minuts per arribar a casa, un cotxe es posa a fer-me llums i jo “com qualsevol persona hagués fet” vaig apartar-me. Amb la mala sort que el cotxe en intentar avançar-me no va calcular bé les distàncies i en tornar a incorporar-se al seu carril, la seva part davantera del cotxe va arrossegar-me de cop. Jo en el moment del impacte no sabia què pensar. Notava com tot el meu cos anava lliscant pel terra a una velocitat bestial fins el moment que em vaig quedar inconscient.

Un cop em vaig despertar, ja estava a l’ambulància i de camí a l’hospital. El primer que vaig veure en arribar va ser a la meva mare plorant al costat del meu pare que la intentava calmar. Jo em preguntava per què plorava si no tenia res. Pero va ser entrar a l’habitació i veure’m la cara, l’esquena, la panxa i els braços i llavors, va ser quan em van entrar tots els dolors de cop. Gràcies a Déu no vaig tenir cap fractura ni coses d’aquest nivell. “Això sí, de cremades en tenia per donar i per vendre, i aquestes sí que eren greus.

Un cop van acabar de fer-me totes les proves i dir-me que havia tingut molta sort i que ja podia donar gràcies, em van deixar anar a casa. A casa desprès de abraçar-me mil cops amb els meus pares, vaig preguntar-los si sabien el que m’havia passat i em van dir que la meva veïna els va trucar dient que m’havien atropellat i que el cotxe que ho havia fet ni tan sols va tenir la decència de parar-se per veure com estava sino que va continua amb el seu trajecte. I ella havia trucat a la ambulància.

La sort que tinc és que ara dia 28 de Gener del 2013 puc estar escrivint aquest escrit.

Eric

Avui en dia la Tecnologia de la Informació i la Comunicació està molt avançada.  Això evidentment és bo, però en el meu punt de vista també té coses negatives.

Fa més o menys una setmana em vaig trobar pel carrer a un nen d’uns 10 anys, el qual anava cap a l’escola, i no treia els ulls del seu mòbil, un Iphone. També  he llegit una notícia per Internet que diu que s’estan produint moltes ventes de “smartphones” i “tablets” per als nens, d’una banda per aprendre a llegir i més coses relacionades amb l’aprenentatge , perquè hi ha aplicacions que ho faciliten, i d’altra banda simplement s’ho compren per jugar a determinats jocs.

Tot això em sembla bé fins el punt en que penso que jo a les seves edats el màxim que sabia utilitzar de la tecnologia era el Paint, per dibuixar.  Penso que s’estan perdent una part de la seva infància que es basa en jugar amb qualsevol tonteria que et trobes i no en fer-te un compte de facebook als 7 anys.

La meva infància no s’ha basat en la tecnologia, però el meu present sí. Estic mirant el mòbil constantment fins i tot quan no tinc res a mirar i quan estic a casa quasi sempre tinc la televisió posada i l’ordinador encès per molt que no estigui mirant res interessant. És una bogeria, ho sé.

Per últim vull parlar del WhatsApp. Gairebé tota la joventut  tenim aquesta aplicació i cada vegada més nens petits i persones grans també la tenen.  A vegades penso com seria si tornéssim en aquells temps en que els missatges pel mòbil només es feien a través de S.M.S, ens costaria  tornar-nos a acostumar, almenys a mi. El WhatssApp fa que podem estar més comunicats amb algunes persones i inclús conèixer a gent nova amb molta més facilitat i això està molt bé, però tot té els seus avantatges i inconvenients,  també fa que ens tornem addictes i que estiguem amb el mòbil en moments que no toca com per exemple en alguna classe avorrida o en algun dinar familiar, cosa que és de molt mala educació.

A qui no li han dit mai els seus pares que deixi estar el mòbil?

Silvia

Habíamos quedado a las 8:30 pero, para variar, había tres o cuatro que llegaban tarde. El autobús nos esperaba, esperaba a que estuviésemos todas listas para emprender nuestra excursión. Quiero remarcar este “todas” porque en pocas ocasiones tenemos el placer de estar el grupo de amigas al completo y, en efecto, aquel día no era una de estas pocas ocasiones. El caso es que una de las once chicas no pudo venir. Después de una agobiante deliberación decidimos partir sin ella, rumbo Portaventura!

Ahora que ya estamos cada una en su asiento puedo explicaros con más calma el por qué de nuestro pequeño viaje. Nos situamos en principios de Setiembre; meses antes había sido el cumpleaños de una de nosotras y, aunque ya sabemos que 15 años no son motivo de gran celebración, nos invitó a pasar un día en Portaventura. Ya hacia tiempo que planeábamos hacer algo juntas para volver a los tiempos anteriores al verano, en que todas nos habíamos esparcido por diferentes lugares y andábamos con nuevas compañías. Lo uno llevó a lo otro y allí estábamos; once chicas en un autobús, cantando y riéndose de lo mal que lo hacen, esperando su llegada a Salou.

Retomemos el hilo de la historia. Nos saltaremos la hora y pico de trayecto y empezaremos en el punto en que el autobús llega al aparcamiento. Salimos con energía y ilusión del vehículo, no os penséis que no habíamos estado nunca allí, pero es que llevábamos demasiado tiempo encerradas. Desde el momento en que entramos en Portaventura hasta el que salimos no paramos de reír, cantar, subir, bajar, dar vueltas, hacia atrás, hacia adelante… Fue un no parar. No nos habíamos reído tanto desde hacía ya mucho tiempo y, como todo en la vida, ese día tan completo nos pasó factura al poco tiempo de ocupar nuestros asientos en el autobús de vuelta. Pues nos dormimos todas como marmotas, digo como marmotas porque he oído varias veces esta expresión pero, en realidad, no sé si las marmotas duermen poco o mucho.

Con este inciso sobre las marmotas, también podéis llamarle tontería, doy por finalizada esta historia. Podría escribir sobre este mismo tema año tras año y lo haría igual (exceptuando, espero, algunos progresos a la hora de escribir), pero lo que quiero decir es que recordaré tanto tiempo como pueda esta pequeña aventura.

Laia

La confianza es un fenómeno esencial para poder fluir y relacionarnos con los demás. No solo la confianza en uno mismo y en las personas más cercanas a nosotros, sino la confianza en el mundo. La desconfianza arruina las posibilidades de la interrelación. Por el contrario, si tú confías en mí, yo crezco y me desarrollo. También es una cualidad propia de los seres vivos, especialmente los seres humanos, ya que aunque los animales la posean, estos lo hacen de forma instintiva, al contrario que los humanos, que confían conscientemente.

La confianza genera respeto. El respeto es el juicio de aceptación del otro como un ser diferente de mí. La confianza puede clasificarse en términos individuales por ejemplo: la confianza en uno mismo, y también, en términos sociológicos la confianza que los demás tienen de nosotros y viceversa.

La confianza se sustenta en tres juicios que distinguimos en el lenguaje para poder trabajar sobre ellos de manera independiente:

Sinceridad.-La sinceridad no es algo que debemos esperar de los demás, es un valor que debemos vivir para tener amigos, para ser dignos de confianza…

Competencia.- Son las capacidades de poner en operación los diferentes conocimientos, habilidades, pensamiento, carácter y valores de manera integral en las diferentes interacciones que tienen los seres humanos para la vida en el ámbito personal, social y laboral.

Credibilidad.- Es un concepto que las personas utilizan para decidir si creen o no una información de la que no son testigos directos… La Credibilidad es probablemente la más débil de las tres dimensiones porque es obvio que no tenemos manera de saber lo que va a ocurrir en el futuro a ciencia cierta. Y sin embargo, actúa con enorme eficacia en nuestras relaciones. El viejo dicho “créate fama y échate a dormir” tiene algo que ver con esta dimensión.

Stuardo

Podríamos decir que es una celebración un poco especial ya que las familias se reúnen y la celebran juntas. Pero a veces podemos llegar a tener un concepto de la Navidad que no es adecuado ya que nos hace pensar en cosas que no son las más importantes de estas fechas. Un claro ejemplo son los regalos, ¿deberíamos o no pensar que la Navidad es una época de regalos? A lo mejor simplemente nos han acostumbrado así.

Desde pequeños nos piden que hagamos la carta a los Reyes Magos para pedirles los regalos que queremos que nos traigan; ya sean juguetes, ropa, aparatos tecnológicos o material escolar. Lo más fácil sería echar la culpa a los niños por ser tan avariciosos y pedir tantos regalos mientras que otros menos afortunados les sobra con tener algo para llevarse al estómago.

La culpa también podrían tenerla los padres y las madres. Ellos son quienes nos enseñan a sentar nuestras bases morales y las cosas que necesitamos saber a lo largo de nuestra vida. En este caso son ellos quienes nos consienten más o menos las cosas y quienes nos dicen de pequeños que por Navidad traen nuestros regalos son los Reyes Magos. Si desde pequeños nos dijesen que en realidad eso es mentira a lo mejor perderíamos lo que se dice “la ilusión de la Navidad”, o a lo mejor no.

Si reflexionamos a fondo en este tema podemos sacar varias conclusiones, que cada uno coincidirá con la que más le guste.

Alan