LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa unes setmanes vaig anar a una botiga d’esport a comprar-me uns guants i unes botes noves, amb els diners que m’havien donat per Reis, però no sé si ho arribaré a estrenar, ja que tampoc no sé si vull seguir jugant a l’esport que em marca com a persona, el futbol.

La qüestió és que aquesta temporada està sent bastant dolenta, ja que estic en una lliga que no és gens competitiva i la relació amb les companyes d’equip i amb l’entrenador no és massa bona. Surto de casa sense ganes d’anar a entrenar, però arribo al camp i em proposo intentar-ho, però després comença l’entrenament i se’m treuen les poques que tenia. Les companyes d’equip s’ho prenen tot a broma i l’entrenador s’uneix a elles, però a mi m’agrada prendre’m l’esport seriosament, perquè tinc un somni que vull complir, però pel que veig, a aquest pas ho porto malament.

Cada dia d’entrenament treballem menys, fem menys exercicis i ja no recordo com s’entrena. No sé què vol dir la paraula pilota, porteria o parar i, la veritat és que m’entristeix molt. És per aquesta raó que ahir em vaig cansar de tot i li vaig dir al meu pare que no sabia si volia continuar jugant, però el problema és que no sé si li vaig dir de debò o li vaig dir perquè en aquell moment estava enfadada. Suposo que finalment deixaré que passi el temps, com faig sempre i l’any vinent que passi el que hagi de passar. Em faria molta ràbia haver de deixar l’esport que més m’agrada per tenir gent incompetent al meu voltant i la veritat és que vull estrenar els guants i les botes!

Itziar

El dimecres 20 de Febrer vaig estar nerviós tot el dia perquè a les 20:45 jugava el Barça a San Siro. Era el partit d’anada de quarts de final de la Lliga de Campions contra el Milan. Jo estava segur de que trauríem un bon resultat d’allà. Estava segur per diverses raons però sobretot perquè confio plenament en aquest equip que ens ha portat tantes alegries.

El fet és que el partit va anar fatal, va ser un partit desastrós. Al final del partit estava desconcertat, i també estava cabrejat amb els jugadors. No volia saber res del Barça ni de la plantilla. Però a l’endemà ja havia reflexionat, llavors em vaig sentir malament, perquè els jugadors ho donen tot i ells també estaven decebuts. A més, si he estat allà per a celebrar tots els títols ara toca estar allà per patir i perdre. Això és com quan un amic de veritat amb el qual has compartit grans moments s’equivoca un dia i tu li gires l’esquena. No és just perquè al cap i a la fi tots som humans i ens equivoquem. Un cop més, del futbol es pot extreure una lliçó de la vida.

A part de la reflexió vaig adonar-me de que el que està fent el Barça actual no ho havia fet cap equip. A més, s’havien passat un bon grapat d’anys perdent lligues i finals. El que estem podent gaudir avui en dia és un regal ja que els nostres avis no van poder veure el seu equip guanyar tants títols com ara ho estem fent.

Per acabar, només dir que tots els companys amb els qui he parlat m’han dit que no remuntarem i la veritat és que jo tampoc hi creia molt. Però a mesura que passen els dies vaig confiant més en que ho traurem endavant i que passarem a la següent fase. Es tracta d’una barreja de confiança i convicció, virtuts que en qualsevol aspecte de la vida et poden ajudar a aconseguir els teus objectius.

Marc

Si algo había aprendido desde que era consciente de lo que era el dolor, el sufrimiento, el odio… Y todas esas cosas deplorables de la vida… Cuanto más mal se pasa, más se sufre, más te empujan y te caes… Cuanto más te apuñalan, te desangras, te rompes poco a poco… Cuando se dejan de contar las veces que has recogido los trocitos de tu asquerosa existencia para pegarlos con superglu… En ese momento, cuando ya no quedan más lágrimas, ni aliento, ni ser… Entonces, sólo entonces, uno se da cuenta de lo que es vivir. Ahí es cuando se desea con todas las fuerzas ser feliz, querer, aunque te vuelvas a tropezar. Cuando ya no piensas “Otro día más”, ni “Menuda mierda de día”… Cuando intentas, solo eso: ser feliz, y lo aparentas… Intentar conocer gente, sonreír, olvidar el pasado… No es fachada, es VIDA, esa VIDA que ansias, que sueñas…

Y es que para comenzar a aprender, a vivir, tienen que romper tus sueños y tus ilusiones…

PD: Cuando hayas vivido lo mismo que él, podrás decir “Que asco me da”, podrás juzgarle y reirte de su forma de ser… Divertida, alegre, dicharachera… Entonces, solo entonces podrás decir cuán triste es su mirada, qué oscuro es ese recuerdo… Así que… deja de gastar lágrimas y sonrie. Tu vida y tu suerte son mayores que la mía o la de él… No desperdicies esas oportunidades… Porque el día que sepas lo que él vivió… Te vas a arrepentir.

Toni

Ahir, estava dormint plàcidament i somiant amb coses impossibles com de costum… Quan de sobte, a les 7 del matí, obren la porta de la meva habitació i sento crits i salts dient: Laura, està nevant!

I efectivament, estava nevant. Ma germana em va treure del llit i em va fer pujar al terrat de casa per ensenyar-m’ho i fer alguna que altra foto de record, això no passa cada any! Tot i llevar-me tant d’hora crec que va valer la pena, les muntanyes estaven blanques i a les teulades del costat no es veia ni un sol forat que no estigués cobert de neu. Vaig anar a buscar la càmera de fer fotos; per tenir les mans lliures li vaig dir a ma germana que m’aguantés el mòbil, no només jo estava dormida sinó que ella també, i per aquesta causa, li va caure dins d’un piló de neu. No només vaig tenir “sort” amb això, sinó que en entrar a casa, vaig caure per les escales… No m’he fet res, però entre una cosa i l’altra vaig tenir un matí d’aquells que no et pot parlar ningú.

Personalment no m’agrada l’hivern, pel tema del fred, d’abrigar-nos, de no poder sortir tant… Però dies com el d’ahir crec que superen qualsevol dia d’estiu.

Laura

A la mayoría de las chicas nos encanta que el chico que nos gusta nos depierte con un sencillo pero bonito: “Buenos días, princesa”. Es como cualquier otra muestra de cariño pero, proviniendo del chico que te gusta, es mucho más especial. Aunque, a veces, algunos chicos solo lo dicen por interés, ya que saben que con esto se ganan nuestro cariño.

Todo esto viene a que, el otro día, me compré un libro llamado “Buenos días, princesa”. El autor, Blue Jeans, ha escrito ya cuatro libros, tres de la trilogía “Canciones para Paula” y el último que ha escrito es el que me compré, de la nueva trilogía: “Buenos días, princesa”. Está previsto que, para febrero, salga a la venta el segundo libro de la segunda trilogía, se titulará: “No me sonrías que me enamoro”.

Son libros juveniles y románticos pero, sobre todo, realistas. Las historias no son tan perfectas como en las películas, al contrario, el autor se adapta a la sociedad actual de jóvenes y la refleja en las historias de los personajes.

Recomiendo todos los libros de Blue Jeans a los adolescentes que les guste leer este tipo de lectura. Estos libros suelen hacer reflexionar a sus lectores, hasta pueden servir de ayuda. Nunca me cansaría de leerlos.

Ruth

El passat 23 de gener em van convocar amb la selecció catalana sub-16 per fer un entrenament. Em va portar el meu pare amb el cotxe. Quan vam sortir de casa no feia vent i encara era de dia, però en arribar al camp, ja era fosc i hi havia un vent esgarrifós.

En sortir del cotxe vaig anar cap a la porta del meu pare, per esperar-lo, però de cop i volta sento que em crida i em diu:
– Itzi vine, corre! Agafa el meu mòbil que m’ha caigut!
En un principi no sabia què m’estava dient, però vaig mirar a terra i vaig veure el telèfon desmuntat. Aleshores el vaig intentar agafar, però el vent va rebufar i es va emportar la tapa carrer amunt. El meu pare va sortir corrents al seu darrere, però no hi va haver sort. Quan vaig acabar l’entrenament li vaig dir al meu pare que si volia podíem anar a buscar la tapa, però em va dir que ja ho havia fet i que ara la tapa devia estar prop del Tibidabo.

En arribar a casa vam explicar a la meva mare i al meu germà tot el que ens havia succeït i no van passar ni tres segons, que ja reien. Tot seguit li vaig dir al meu pare que ja li donava jo la tapa del meu mòbil, ja que tenim el mateix model. Li vaig donar perquè ell utilitza el telèfon més que jo, ja que gairebé sempre estic a casa.
Així doncs, la meva tapa del mòbil són un parell de tires de cinta adhesiva i, la veritat és que és bastant incòmode, ja que el mòbil se’m bloqueja sovint i per treure la bateria tinc certs problemes, però com m’estimo al meu pare faig el que sigui necessari per ell.

Itziar

Fa poc vaig veure en un programa de televisió sobre els estudiants de la nostra edat a Corea. Una noia ens explicava la seva vida i començava aixecant-se a les set del matí per entrar a l’escola a les vuit. Feia un horari més o menys com el nostre però el que em va sorprendre va ser el que feia desprès de l’escola. A l’acabar l’escola es quedava durant dues hores i mitja a una gran aula d’estudis que tenia l’institut i ens explicava que la gent allà es passava nits senceres estudiant. Al acabar d’estudiar a aquella aula sobre les set de la tarda tenia que anar a fer classes amb un professor particular de matemàtiques durant dues hores més. Quan acabava les classes la seva mare o el seu pare l’anava a buscar per portar-la a fer més classes particulars a l’altre punta de la ciutat a una hora de camí i la noia havia d’estar estudiant o fer els deures durant el camí. Feia dues hores més de classe i al acabar els seu pares l’esperaven a un restaurant/cafeteria preparats per tornar a casa. Arribava a casa cap a les dos de la matinada i s’havia d’aixecar a les set de matí per repetir-ho tot un altre cop només dormint cinc hores.

En el documental també ens explicaven que un vint per cent dels estudiant ho deixaven, i fins i tot hi havia que es suïcidaven per no aguantar-ho, deixar els estudis allà era una deshonra per la família. El vuitanta per cent de la població anava a la universitat.

Marc

Molts cops durant el cap de setmana em passava que quan trucava per quedar amb alguns amics em deien que no podien, però més aviat era que no volien perquè preferien quedar-se a casa jugant a la play3 amb els seus jocs de guerra. A mi això em feia moltíssima ràbia perquè molts cops em quedava sol avorrit sense fer res de res. Els meus amics em deien que em comprés la play3 però jo no sóc d’aquestes coses jo prefereixo sortir amb bicicleta o anar a la muntanya. Però em vaig adonar que també hi havia jocs de cotxes i a mi sempre m’han agradat, i perquè no em passes sempre el mateix vaig decidir comprar-me-la des de aquest moment que a vegades em passo hores jugant, i quedo menys ara que quan no en tenia. Aquestes màquines ens aïllen del món i dels nostres amics, però tot i així ho passes tant be jugant que no ho canviaries per res. La play3 em serveix molt per no avorrir-me quant no tinc res a fer. Fins i tot jugo a els jocs de guerra que tant odiava. Però també he de vigilar de no jugar massa perquè diuen que si hi jugues masses hores pots tenir malt de caps.

Pol

Domingo 17 de febrero del 2013 asistí como otro fin de semana cualquiera al campo del RCD Espanyol, pensaba que sería, como siempre, un partido interesante pero nada del otro mundo. Estaba equivocado, ya que esta semana nos visitaba el Betis, octavo clasificado de la liga española y hasta ahora había goleado casi siempre a sus rivales. Esta vez sería diferente.

El RCD Espanyol conocido por toda persona que le gusta mínimamente el futbol, es un equipo que hasta hace bien poco ha estado en zona de descenso y al que todo el mundo daba por perdido; menos sus seguidores fieles. Que es precisamente de lo que os voy hablar hoy.

Yo soy culé y en teoría debería odiar al español como hacen la mayoría de personas que son del Barça. Pero en mi caso es totalmente diferente, yo no odio al Espanyol, y sé que la mayoría de personas que vivieran solamente un par de partidos rodeado de tanto sentimiento sabrían el porqué de mis razones; “La Curva” (que son los hinchas situados como su propio nombre indica en un extremo del campo) es lo que viene siendo la mejor afición de la liga y se quiera o no, cuando uno está en el campo y ve como no dejan de saltar, gritar, animar, etc se contagia. Su plantilla me gusta porque no es una plantilla de nivel 10 ni 9, como mucho es una plantilla 6 y, a pesar de todo, van sacando los partidos adelante, y eso me encanta.

Y eso pasó esta semana, me contagié con su afición; animé, grité y sobretodo me lo pasé super bien.Y vi como nuestro equipo le arrebataba los 3 puntos a tan gran rival como el Betis.

En definitiva lo que quiero decir es que a mí me encanta el futbol y, por eso puedo decir que soy culé y perico.

Eric

Porto mes o menys 2 mesos sense anar a ballet. El ballet es l’esport que més m’agrada practicar per tant ha sigut bastant dur. Si no hi he assistit no ha sigut perquè em fes mandra, sinó perquè he tingut una lesió greu a la cama que m’ho impedia.

Avui després de tant de temps hi he anat i no recordava la meitat de passos i balls, ja que independentment de la meva absència les classes han seguit avançant. M’ha agradat molt tornar-hi i ara tant sols em queda retrobar el ritme de vida que tenia abans de la lesió.

Anna