LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia vaig treure a passejar el meu gos. Sempre anem pel barri i a un parc que hi ha aquí aprop; a ell li agrada molt, però no sé perquè aquell dia vaig voler anar a un altre lloc així que vaig començar a caminar en una altra direcció.

Vam arribar a una carretera amb una reixa al costat on darrere hi havien molts arbres, uns quants gossos molt grans i, al fons de tot, una casa molt gran. Allò em va cridar l’atenció i vaig començar a observar-la; era una casa vella, amb un jardí inmens, amb moltes plantes de tots els tamanys i rodejar pels arbres d’abans. L’edifici era de color tronja, un tronja trist degut als anys que devia tenir, amb un parell de fanals per il·luminar l’entrada, una porta per al garaig i una àmplia porta d’entrada. Imagino que a dins d’aquell petit palau hi hauria un munt de coses de valor inpensable: quadres, sofàs de pell d’animal, catifes exòtiques, estàtues de marfil… Pensar allò va fer que comencés a fer-me preguntes per molt improvables que fossin: ”Què passaria si algun dia hi pogués entrar? Coneixeria, doncs, als senyor que hi vivien a dins? Quina edat tindrien? I com serien? A què es dedicarien?..”

El meu gos va bordar i em va fer despertar d’aquell somni, tot allò va quedar només en un lleu pensamensament. Vam tornar a casa al nostre ritme, pel mateix camí que haviem fet per ariibar fins allà. I no he tornat a pensar en aquella casa fins a dia d’avui.

Àlex

El domingo no es mi día favorito la verdad, casi que lo odio. Es un día deprimido ya que tienes que estudiar y hacer todos los deberes. Y, además, el día siguiente es lunes, el peor día de la semana.
Para mi, no todo es malo en los domingos, disfruto de ellos a mi manera. Primero, me levanto lo más tarde que puedo, me encanta dormir. Para desayunar, me como unos churros con chocolate caliente para animarme un poco y darme fuerzas. Más tarde, empiezo los deberes y a estudiar, no acabo hasta el mediodía y, normalmente, me desespero porque creo que no lo podré acabar todo. Después de comer, viene lo bueno: cojo el coche y paso a buscar a una amiga para salir y desestresarnos. Normalmente, vamos a la playa hasta que se va el sol, luego vamos a merendar mientras nos dejamos la voz cantando en el coche. Los conciertos que hacemos dentro del coche son únicos y, sobretodo, se quedan dentro del coche.
Creo que esto es lo único que me gusta de los domingos y, la verdad, es que no lo cambiaría por nada.

Ruth

L’esport, odiat per alguns i estimat per altres. A mi personalment sempre m’ha agradat molt fer esport perquè em sento bé i m’ajuda a desfogar-me, a passar-m’ho bé amb els amics i a oblidar-me dels problemes.

Quan era petit ja m’agradava l’esport, concretament el futbol. A l’escola, a tots els nens ens agradava molt el futbol i al pati, encara que no tinguéssim pilota, ens ficàvem a jugar amb un suc o una bola de paper de plata, no importava el que fos perquè sempre acabàvem trobant alguna cosa que servis per jugar, sempre que podíem aprofitàvem per formar equips i ràpidament començar el partit.A part del futbol, m’agradaven tots els esports en general i a gimnàs m’ho passava bé mentre el joc fos de córrer: m’agradava jugar a l’aranya, a matar, al pilla-pilla…

L’any passat em vaig desapuntar de futbol perquè notava que ja no m’ho passava tant bé com abans, em feia molta mandra anar a entrenar, l’entrenador no m’agradava gaire, els caps de setmana no podia quedar amb els amics… Per això vaig decidir provar altres esports i vaig començar a practicar el tricking amb en Sergi i altres amics, encara avui dia segueixo fent-ho i m’ho passo d’allò més bé.

Per això crec que quan algun esport et deixa d’agradar pels motius que siguin és millor solucionar-los o canviar d’esport encara que sempre s’hi pot tornar, perquè si ho passes malament durant molt temps pot ser que et deixin d’agradar tots els esports pel mal sabor de boca que et va deixar un en concret.

Guillem

Aquest 1 de gener vaig fer-me el propòsit de llegir-me tots els llibres que tenia pendents abans d’acabar l’any. Però, malauradament, van arribar els reis i van dificultar encara més la meva intenció d’acabar tota la meva biblioteca. En total són uns 24 llibres. He calculat que si trigo tres dies de mitjana a acabar-me’n un (tot i que a la pràctica trigui més), hauré d’estar mesos llegint. Encara no veig el final d’aquest camí. Però aquest temps de lectura intensiva m’ha aportat coses bones.

La primera és la sensació que vaig tenir al acabar-me cinc llibres en un dia. No me’ls vaig acabar seguits, com una màquina, i amb els ulls anant-me d’aquí cap allà a la velocitat de la llum. Una de les raons perquè tinc tants llibres per llegir és que acostumo a començar-ne molts i a no acabar-ne cap. I llavors se’m van acumular cinc llibres que no havia acabat, però que em faltava poc per fer-ho. Va ser una sensació que em va omplir molt, ja que amb cada final m’enrecordava de tota la història, i em va fer reviure moments divertits, tristos o fins i tot terrorífics. Aquell dia el recordo com un dels que em va pujar l’humor de sobte.

L’altre és la petita joia que he trobat. És un llibre que em va regalar una amiga del meu pare per reis. No és llarguíssim, ni d’amor, ni amb tot de detalls, ni fa servir un munt de recursos literaris. És de mida mitjana, amb una portada de color blau cel que emmarca una cara amb un sol ull. Les pestanyes són el títol del del llibre, Wonder. M’agrada, (m’encanta), perquè no és un llibre on el personatge principal és guapíssim, o té alguna habilitat amagada. Ni tan sols té la meva edat! És l’història d’un nen de deu anys que mai ha anat a escola. La seva mare li feia classes, però no és ni professora ni aspira a ser-ho. Té una germana, la Via, que la pobra sempre ha hagut de renunciar a l’atenció dels seus pares, perquè l’August, el protagonista, no és un nen normal. Ha nascut amb una deformació a la cara a causa d’un encreuament de nosequins gens que ha provocat que durant la seva curta vida s’hagi fet unes vint-i-una operacions. No són poques, oi?

El que m’agrada d’aquest llibre és els diferents punts de vista dels personatges. L’August m’explica la seva vida tal com la veu un nen de deu anys. Em ric molt amb ell quan de sobte treu importància d’una cosa greu, i ploro quan els altres es passen amb ell pel seu aspecte. Per a mi, la frase “l’essencial és invisible als ulls” ha cobrat molt més sentit al llegir aquest llibre.

“Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant.” August Pullman

Valentina

Pienso que este es un tema suficiente interesante como para escribir un texto de ética. Como bien dice el titulo muchas personas mienten sobre algo que les falta y creo que normalmente es a causa de sus deseos. Un ejemplo sería una persona que cuenta a todo el mundo que ha estado comiendo con Messi en su casa, habrá personas que se lo crean y otras que no. Otro ejemplo muy habitual, un chico o una chica se inventa el número o los nombres de todos los ligoteos que ha tenido. Por qué miente? Supongo que para estas personas las mentiras son como un mecanismo de defensa donde la persona que lo utiliza es para protegerse de la inferioridad ya que tiene su autoestima muy baja. Yo en este caso no estoy de acuerdo con mentir para sobresalir, pienso que cada persona tiene muchas cualidades positivas y quien te quiere sabe aceptarlas, no hace falta ser el centro de todo el mundo, es suficiente con serlo de las personas que te rodean  y que de verdad están a tu lado cuando lo necesitas. Ellos harán que no te sientas inferior a nadie.

Carla Sánchez

Muchas veces las personas hablamos mal de los demás, puede ser tanto en su cara como a sus espaldas pero este hábito es bastante destructivo para nosotros. Cuando lo hacemos lo único que pensamos es dañar a esa persona con nuestras “criticas”, pero al criticar lo positivo que encontramos en los demás, y convertirlo en algo negativo en nuestros comentarios, simplemente estamos demostrando la envidia que nos causan estos aspectos positivos y conseguimos dañarnos más a nosotros que al que escucha cierta critica.

El hecho de estar tan concentrado en alguien más, roba la atención que debemos prestar sobre nosotros mismos y sólo arruinamos nuestra felicidad y tranquilidad mientras la otra persona sigue con su vida y nosotros también nos concentramos en la suya.

Pienso que cada uno de nosotros debemos preocuparnos de nuestra vida y intentar mejorar cada uno de nuestros defectos, al fin y al cabo hablando mal de los demás no conseguiremos que nada cambie.

Carla Sánchez

Començaré explicant-vos la meva situació: Són les sis i mitja de la tarda, hora ideal per berenar. És diumenge i per tant estic d’un vago impressionant. Fa molt de fred, exactament estem a 6ºC. Sento olor a xocolata que ve des de la cuina; i per acabar, aquesta dolçor és una de les meves debilitats.

Ma mare m’acaba de preguntar si vull una tassa de la deliciosa xocolata que ha preparat, i tot i sabent en les condicions en que em trobo, he dit que no. Alguns no us ho creureu, de fet, no m’ho crec ni jo. Però, envejo els cossos de les models i sense anar a cap extrem, també els de noies que no tenen cap professió on s’exigeixi físic i com diuen el nois: “estan boníssimes”; jo vull estar com elles. El meu desig es podria complir o no , és cert que no totes som iguals i cap tindrem un cos perfecte mai, hem de saber que la constitució influeix i sobretot acceptar-nos i que els demés ho facin també.

És veritat el que he dit anteriorment, però a mi no m’acaba de convèncer. Vull sentir-me bé amb mi mateixa, mirar-me al mirall i dir: “és que estic boníssima”, lluir el bikini que més m’agrada i que ningú digui res del meu físic si no és per elogiar-me. Aquest repte no és bufar i fer ampolles, porta temps, esforç i sacrifici. Si m’ho proposo puc, i si aconsegueixo posar-m’hi puc arribar a sortir-me’n.

Amb aquest escrit no vull dir que totes les que vulguin un cos espectacular es posin a dieta i es deixin la pell fent esport. Sinó que si tens un objectiu i el desitges, lluitis per aconseguir-lo. Per molt que diguin que tot està bé o que estàs bé, si tu no ho veus així o t’agradaria millorar-ho, ànims, ja tens un objectiu per al que lluitar i una vegada complert, et sentiràs orgullós de tu mateix.

Laura

Casi todos hemos experimentado un sueño que provoca ansiedad o miedo. Algunas personas sueñan con la misma pesadilla repetidas veces. Otros sufren pesadillas cuyo contenido cambia a pesar de contener el mismo mensaje. Me he informado sobre sueños y son comunes sueños en los que la persona se cae, es perseguido, atacado o es incapaz de moverse o gritar, incluso he leído que es común soñar que estas desnudo en público. Todos estos sueños tienen varios significados.

Recuerdo que de pequeña soñaba muchas veces que me deslizaba por un tobogán, que parecía que no terminaba nunca, y al final del tobogán caía bruscamente en la bañera de mi casa, pero sin golpearme ni sentir ningún tipo de dolor. He buscado información y he encontrado que los sueños en los que caemos sin obstáculos significan que nos espera una vida amorosa, saludable y placentera.

Sin embargo, ahora casi nunca sueño con caídas. Últimamente sueño muchas veces que me persiguen, normalmente es un hombre que tiene la cara borrosa y es bastante siniestro, esto me provoca miedo y me pongo a correr como si no hubiera mañana. He buscado el significado de sueños de persecución y resulta que significan que en la vida real te está sucediendo algo que te asusta y te escabulles, huyes y no das la cara. La conclusión ideal de esta pesadilla sería no intentar escapar, dar la cara y dialogar con el que nos persigue.

Es curioso darte cuenta que un sueño al que no le das ninguna importancia puede significar mucho e incluso te pueden ayudar a solucionar problemas o inquietudes de la vida.

Silvia

Sincerament, he escrit el títol abans de pensar quines idees podria plantejar en el text. He teclejat la primera frase que se m’ha passat pel cap, ha estat un impuls, res més. Però ja que estem, puc donar dos explicacions a aquest fet. Per una banda, “No t’hi matis” és una broma que tenim la meva amiga Lidia i jo, no puc dir gaire cosa més d’aquesta anècdota ja que només ella ho entendria i, possiblement, també només ella riuria. Per altra banda, és un clar exemple del comportament de les persones; fem les coses abans de pensar-les.

Com ja us imagineu, agafaré el segon raonament per desarrollar el meu text, ja que podríem definir-lo com més profund, si més no, el tema té més serietat.
Repeteixo; fem les coses abans de pensar-les. (Parlo en plural, generalitzant, per donar un sentit impersonal als temes que tracto però, sapigueu que, en tot moment em refereixo a mi.). Tendim a actuar deixant-nos portar per impulsos, emocions instantànies que no ens deixen reflexionar sobre aquelles accions que estem a punt de efectuar o aquelles decisions que estem a punt de prendre. Sí que és cert que pensem què passarà amb això o amb allò altre que acabem de fer, però el cas és que l’acció en qüestió ja està feta. El problema està en què per molt poc temps que passi entre que actuem i pensem, ja fem tard.

Pot ser que siguem afortunats i l’encertem, i la nostra decisió no ens provoqui cap maldecap, i ens quedem tan amples. Però de ben segur que a la pròxima caurem i ens equivocarem. A partir del moment que cometem un error, l’única cosa que es pot fer és pensar com ho arreglarem o, almenys, com ho afrontarem. Donar-hi voltes imaginant que les coses podrien haver anat d’una altra manera no serveix de res, per tant, no t’hi matis.

Sílvia

Tot va passar un dia que feia molt de fred. La meva germana havia anat un moment a fora i al tornar vaig veure que estava buscant alguna cosa ansiosament. Quan li vaig preguntar si la podia ajudar, em va dir que el nostre hàmster s’havia escapat.

El nostre hàmster es diu Stuart Little, és tan gran com la meva mà i és de color negre. No s’assembla gens al ratolí de qui té el nom. És un hàmster que es passa el dia dormint a la seva gàbia, en una caseta plena de cotó fluix. La meva germana acostuma a agafar-lo i obligar-lo a fer qualsevol cosa, ja sigui un circuit amb tot d’obstacles com mirar la tele amb ella. Gairebé sembla que necessiti tenir-lo tot el dia a prop. És un hàmster que sempre li ha sigut fidel, perquè sembla ser que només se’m pixa a mi a sobre. Jo evitava agafar-lo, perquè té aquesta rara mania, però sempre m’havia agradat molt observar-lo corretejar per la taula amb aquestes potetes rosades que té.

Es veu que la Cinta, la meva germana, havia posat el hàmster a la taula, i se n’havia anat confiada de que quan tornés l’Stuart l’estaria esperant. Però quan va arribar i no el va trobar es va posar a plorar i va anar corrents a la seva habitació. Tots els membres de la família anàvem bojos buscant-lo, perquè tenim dos gats que no són precisament pacífics amb els ratolins. Després de buscar-lo tres vegades seguides pel mateix lloc, vaig decidir anar a parlar amb la Cinta. Jo creia que si no el trobàvem aviat el podíem donar per perdut, perquè conec els gustos de la meva gata i adora els ratolinets i si casualment arribava a fora de casa es trobaria amb el bosc inhòspit i salvatge. Vaig entrar a la seva habitació i estava estirada al llit plorant, amb la manta per sobre. Sentia per fora de l’habitació el soroll que feia el meu pare i la seva parella buscant el hàmster perdut. No podia dir-li a la Cinta que si no el trobàvem s’oblidés d’ell, era massa cruel. Així que vaig inventar-me que potser el hàmster estava cansat de la seva gàbia i volia anar a veure món, viatjar i conèixer altres hàmsters. Sospito que no em va creure des del primer instant, però va deixar de plorar i m’anava fent preguntes. “I si no torna?”. Vaig dir-li que l’Stuart mai s’oblidaria de com l’havíem tractat aquí, mai s’oblidaria d’ella i que el més probable era que tornés al dia següent o unes hores després. I just quan ella anava a dir alguna altra cosa, el meu pare va dir cridant que l’havien trobat.

Va incorporar-se amb pressa, i vam anar juntes a la cuina. El hàmster estava al costat de la sal, molt a prop dels fogonets. El meu pare havia anat a posar-li sal a la truita, un cop havia deixat de buscar-lo, i se l’havia trobat allà, olorant el menjar. La Cinta es va posar molt contenta i va tenir-lo agafat tota l’hora de sopar. Ara sempre que s’escapa ella té més esperances de que torni, i a mi ja no em fa res agafar-lo, perquè ja no se’m pixa a sobre.

Valentina