LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja comença la conta enrere per acabar el curs , i com sempre aquests últims mesos són un pèl estressants. Però quan et poses a pensar que estem quasi tocant les vacances, et marxen tots els mals. Aquest estiu, no serà molt de “relax”, es podria dir, perquè em passaré la meitat de les vacances fora de casa. Les meves amigues i jo, hem decidit que aniríem una setmana a Sant Feliu de Guíxols, on una d’elles té un apartament, i així podem desconnectar de tot una mica. També, com cada any marxo a l’estranger un parell de setmanes, perquè la meva mare diu que és una bona oportunitat per aprendre bé l’Anglès.

Farà uns quants anys vaig amb una companyia que prepara colònies a l’estranger. Vas a un tipus de col·legi on fas tres hores de classe pel matí i per la tarda fas activitats o sortides. Però també tens l’opció d’anar amb famílies voluntàries. Jo sempre havia anat a Londres en un d’aquets col·legis, però ja estava una mica farta de sempre visitar el mateix cada any, i l’estiu passat vaig provar d’anar amb família voluntària als Estats Units, ja que la meva germana ho havia provat i li va agradar molt.

A mi tampoc em va desagradar del tot, però la família que em va tocar no era molt agradable ni polida, inclús es podria dir que eren una mica estranys. La meva mare em va dir que tingués present que els americans no solen ser persones molt netes, però en el cas de la família que em va tocar a mi no era normal allò. Vaig demanar que em canviessin (amb aquella gent no podia passar tres setmanes ni boja). No era per la brutícia, sinó que casi ni menjava, els matins només em donaven un sandvitx de melmelada. Però un cop em van canviar, m’ho vaig passar molt bé.

Per tant, aquest any volia tornar anar a Estats Units, però tenia por que em tornés a tocar una família com aquella. Vam estar mirant-ho amb la meva mare, però no hi havia cap lloc que em cridés tant la atenció com per deixar de banda la petita mala experiència que vaig tenir. Després de dies rumiant on podia anar, la meva germana ens va dir que preguntéssim a la família de Washington amb la que ella va estar. Ens va semblar una bona idea, eren molt bona gent i a més per Nadal sempre ens envien postals i durant l’any ens escrivim e-mails per saber com va tot. Per tant els vam enviar un missatge preguntant si podria anar aquest estiu a casa seva, ens van dir que no hi havia cap problema, l’únic que ens havíem de posar d’acord amb els dies. Ens van dir que aquestes setmanes estarien una mica ocupats però quan poguessin ens dirien alguna cosa.

Durant aquestes setmanes he estat una mica nerviosa, perquè tenia por que no ens poséssim d’acord amb els dies. Però finalment ahir a la nit ens van enviar un e-mail dient que ells la primera setmana de juliol els anava perfecte. Així doncs les primeres setmanes de juliol ja estan reservades.

Mariona

…hace un par de semanas empecé a mirar una serie llamada The Vampire Diaries. Es una serie estadounidense de género dramático, creada por Kevin Willliamson y basada en la saga de L. J. Smith. El argumento gira en torno a la vida de Elena Gilbert, una joven de 17 años, Stefan Salvatore, Damon Salvatore y otros habitantes de Mystic Falls. La ciudad esta repleta de seres sobrenaturales: vampiros, como los hermanos Salvatore; brujas como Bonnie, la mejor amiga de Elena; hombres lobo, como Tyler; incluso híbridos que son una mezcla de hombre lobo y vampiro como Klaus.

No penséis que es una saga como la de Crepúsculo. The Vampire Diaries no tiene nada que ver.
Cuando ya había visto media primera temporada comencé a obsesionarme por los vampiros. Me encantaría ser uno de ellos. Según la Real Academia Española un vampiro es un espectro o cadáver que, según cree el vulgo de ciertos países, va por las noches a chupar poco a poco la sangre de los vivos hasta matarlos.

Veréis si yo fuera una vampiresa me gustaría serlo de la siguiente manera: sin aspecto de cadáver, fuerte, con habilidades para hipnotizar y rápida. Me alimentaría de la gente mala, y con mala no me refiero a la chica que empiece a salir con el chico que me gusta, sino de gente que roba, asesina o se aprovecha de niños.

A pesar de mis “buenas” intenciones como vampiresa, preferiría que la gente pensara que soy mala, porque si ven que soy “buena”, esperarían que fuera buena, y no quiero cumplir las expectativas de nadie.

Ya que es poco probable que me convierta en vampiro voy a pensar cómo acabar con la gente que roba, asesina y se aprovecha de los niños.

Lídia

Això s’acaba. El curs arriba al seu final i amb ell es tanca un cicle, la qual cosa em fa pensar que aquest és l’últim escrit que em toca fer. La veritat és que tenia uns quants temes guardats en el disc dur del meu cap com ara de quina manera una cartera havia arribat al seu propietari després d’haver sigut robada i passar per tres mans diferents abans de tornar al seu lloc o, també, com un Jofre adult recordava des de l’any 2028 com havia estat el seu 4rt d’ESO i si, després de quinze anys, s’havien complert les seves expectatives. Mentre dubtava entre escollir l’un o l’altre, vaig adonar-me que en realitat l’objectiu final d’aquests “petits escrits” no era res més que PENSAR, aturar-se un moment i reflexionar sobre nosaltres i el nostre món interior i, per tant, els dos temes queden descartats i em decanto per valorar aquesta experiència.

Per a mi ha estat com obrir una finestra. Jo em considero una persona molt tancada i vergonyosa i mai m’ha agradat explicar les meves coses a ningú. Aquests escrits han significat un exercici de buscar en el meu interior tot allò que potser ni era conscient que hi tenia. Però el fet d’escriure-ho en un paper en blanc no em dóna la sensació que vagi destinat a cap receptor, sinó que penso que els meus pensaments esdevenen paraules que, al cap i a la fi, no són més que lletres que s’han de pitjar en el teclat.

En conclusió, afirmo que aquesta activitat que ha durat tot el curs m’ha aportat dos resultats. D’una banda, m’he hagut d’esforçar per a escriure millor, cosa que he aconseguit. D’altra banda, he après a organitzar les meves idees i a expressar-les d’una manera clara i sincera. Finalment, vull dir que aquesta manera de treballar en l’assignatura m’ha semblat molt encertada i gens pesada, ja que hem estudiat els continguts que tocaven d’una forma diferent que ha fet més dinàmic i interessant l’aprenentatge que havia d’adquirir i que he adquirit.

Jofre

Avui he sortit a córrer per la muntanya com cada dia. Sempre m’acompanya el meu fidel amic Llamp. Durant la nostra ruta (que els dies entre setmana sol ser la mateixa) ens trobem un seguit d’autèntics personatges de pel·lícula.

Mentre pugem, acostumem a trobar-nos un senyor amb una gossa. És un home d’uns 50 anys, amb aspecte hindú i que hem fa pensar amb Gandhi. El moment en que ens trobem és breu, ja que jo no puc parar a mitja pujada, però tot i així, és intens. Ens mirem i ens diem quatre coses sense gaire importància, em transmet la seva pau interior i seguim els nostres camins. Després de veure’l sempre penso que algun dia pararem i seurem, que mirarem les vistes en silenci i, llavors, em donarà un consell savi d’aquells que et fan pensar tota la vida.

Un cop a dalt, normalment estic sola. Avui,en canvi, m’he trobat un home que devia tenir uns trenta-cinc anys,era moreno i tenia uns ulls blaus que em captivaven. Jo estava recuperant l’alè i ell m’ha dit bon dia (cosa que eren les vuit de la nit), en adonar-se’n, ha rigut i ha opinat: -Magnifiques vistes,eh?- he assentit amb un somriure, ens hem mirat i ha marxat. Quin individu més atractiu!

Finalment, durant la baixada ens trobem un noi molt especial. Va passejant amb la seva gossa i mentre camina va llegint un llibre. Mai ho havia vist fins que el vaig conèixer. No para mai de llegir, a vegades si tens sort aixeca el cap i et diu adéu. Més d’un dia l’he vist a punt de caure perquè no mira per on camina, no té temps, prefereix llegir.

Aquests personatges fan que la passejada sigui més agradable, que se’m oblidi tot el que no té importància i el dia acabi “yenial”.

Joana

Són les dotze del migdia i m’he llevat fa poc. Estic escrivint aquest text mentre esmorzo unes galetes Milka de xocolata boníssimes i alhora miro per la finestra el dia tan lleig que fa. Quina pena, jo que volia anar a la platja… tota la setmana fent sol i pel cap de setmana pluja. Espero que per la nit no plogui ja que a les nou hi ha a Can Rafart la botifarrada que hem organitzat els de 4rt.  El meus pares, els meus tiets i jo hi anirem i com que jo he d’estar allà abans i a més a més em toca fer pastís doncs no puc fer gaire cosa per la tarda.
Després de dinar hauré de fer el pastís amb la meva mare, em fa molta pena fer un pastís de xocolata amb tan bona pinta i que no sigui per mi… després d’haver-lo fet, he pensat que en comptes de desaprofitar la tarda estirada al sofà mirant la televisió podria posar-me a ordenar l’armari de la meva habitació. L’hauríeu veure, està tan desordenat que gairebé mai trobo fàcilment el que vull posar-me. Ja és hora de canviar la roba de lloc i posar més a mà les camisetes de tirants que els jerseis. Em fa molta mandra però estic segura que quan ho hagi fet em sentiré millor i la meva mare es posarà contenta ja que sempre em diu que no sap com m’aclareixo amb aquest armari. A més a més, m’alegrarà obrir l’armari i veure roba acolorida d’estiu, m’animaré pensant que cada vegada queda menys per acabar les classes i que en res podré passar-me els dies tranquil·lament a la platja i a la piscina gaudint del bon temps.

Sílvia Meca

La palabra Fútbol todo el mundo la asocia al deporte más importante en el mundo, yo el primero, pero también vivimos lo que es el sentimiento del Fútbol en todo momento. A veces me pregunto si podría vivir sin él y lo que no entendería es que una persona acostumbrada a vivir el Fútbol como lo vivo yo, pudiese hacerlo.

No hay persona que no haya disfrutado con este deporte, no haya demostrado felicidad, alegría, impotencia, tristeza, rabia… son una serie de sentimientos increibles, ya que, en el momento en que tu equipo o selección marca un gol importante, sientes como si se parase el mundo, y despúes viene el momento que te abrazas, gritas, saltas, ríes o incluso a veces, lloras por ese gol.

El Fútbol es un sentimiento, no como lo interpretan algunas persones que se piensan que se trata de 22 personas llevando una pelota a la portería contraria, a la que le dan patadas y cabezazos, para que al final salga de un cuadrado o la pare una persona a la que le llaman portero, pero la realidad es que esas 22 personas entrenan desde pequeños para poder llevar el balón con sus pies a la portería. Todo para alcanzar un gol, ese gol que produzca la alegría que tanta gente está esperando durante los 90 minutos que dura el partido.

Me encanta el fútbol y todo lo que esta relacionado con él.

Eric

Tot va començar un dissabte del mes passat. Era un dia molt important perquè jugàvem contra el primer classificat de la lliga. Per a nosaltres era una motivació el fet d’anar a Santa Coloma i guanyar al líder. A les 5 estàvem tot l’equip en el punt de sortida cap allà. Bé, tot l’equip no estava, el porter suplent estava de vacances i un dels jugadors estava lesionat. Érem set jugadors i l’entrenador.

Durant el trajecte, el porter del nostre equip (i un bon amic meu), es va començar a sentir malament. Estava pàl·lid i tenia la necessitat de sortir a prendre l’aire.

Al girar vam veure una rotonda i un pont. Li va demanar al meu pare que parés, i així ho va fer. En Ferran (així es diu) va sortir del cotxe i va estar-se per allà. Mentrestant el meu pare va sortir del cotxe per dir als altres que anessin tirant. Mentre els ho comunicava tots vam veure com en Ferran queia inconscient. Vaig sortir del cotxe com un coet i vam anar a veure què li havia passat, per sort ja havia recuperat la consciència. Va tenir sort de caure de cantó, perquè les valles de protecció estaven baixes. Vam trucar a l’ambulància i van venir rapidíssim. El meu entrenador va haver d’acompanyar-lo, ja que no estant els seus pares ell era el màxim responsable.

Després de tot l’enrenou havíem de jugar el partit sense entrenador ni porter. Vam arribar i l’àrbitre em va dir –Os ha ido por poco, un minuto más tarde i perdéis el partido, jugad sin calentar-. Per acabar d’adobar-ho, un pare no podia fer d’entrenador, ho havia de ser un jugador que, a sobre, no tenia dret a jugar el partit. El Pol es va sacrificar.

Quan va acabar el partit (l’haviem perdut per la minima) vaig anar a parlar amb l’àrbitre i li vaig deixar clar que la salut del meu amic i de qualsevol persona està molt per sobre a un simple partit de futbol, ja sigui de primera divisió o tercera.

Me’n vaig anar al vestuari i vam trucar tots per veure com estava el nostre company.
Per acabar, només dir que aquell dia em vaig sentir orgullós del meu equip, perquè tots vam pensar abans en el Ferran que no pas en els tres punts.

Valldo

El dijous passat era una tarda normal i corrent, jo estava esperant per anar a entrenar i mentre arribava l’hora vaig anar a preparar-me el berenar. Vaig preparar-me un sandvitx de Nutella, un berenar fàcil i que no costa gens de mastegar. Mentre em disposava a fer-li la primera mossegada vaig notar una sensació que em resultava familiar: m’havia partit la dent del davant. Vaig trobar-me el tros de dent que em faltava en el sandvitx. Vaig pensar que de les quatre vegades (o cinc? No ho sé, ja he perdut el compte) que m’havia trencat la mateixa dent aquesta era la manera més ridícula de fer-ho.

De seguida vaig trucar a la meva mare perquè ho sabés i no s’emportés un ensurt al veure’m sense dent. La meva mare ja s’ho va prendre amb una serenitat i paciència digna dels experts. Doncs sí, sí que ho és, aquesta mala noticia ja l’ha sentida bastants cops, i cada vegada ho porta millor. Aclareixo, la reconstrucció d’una dent et pot costar un ull de la cara, i això als meus pares no els fa cap gràcia (ni a ells ni a ningú).

A mi es al primer que li sap greu això, però es que tinc molta mala sort, a vegades penso que no hi puc fer res. Tots els cops em van a parar a les dents, el meu punt fràgil. Però no sóc l’únic que li passa això, sinó que li preguntin al pobre d’ Aquil·les.

Pels que no ho sàpiguen, Aquil·les va ser un guerrer grec que el van batejar amb una aigua que el feia ser immortal, però el van agafar del taló i aquell lloc era el seu únic punt feble. A la guerra de Troia li va caure una llança, endevineu a on li va caure? Pels que hagueu pensat en el taló heu encertat. Va tenir la mala sort de que li caigués en el seu punt fràgil.

He escrit aquest article perquè més d’un company m’ha dit “patós´´, burro, empanat, i altra mena de petits insults, només pel fet de que se m’hagin trencat les dents diverses vegades. Que quedi clar que m’ho diuen en broma, però si ho diuen es perquè ho pensen.

Doncs, només dir que a Aquil·les li va passar el mateix. Bé, no exactament, a ell li va passar una vegada, suficient perquè s’hi quedés, ja m’heu entès. Però estic ben segur que si se n’hagués sortit li hauria tornat a passar una altra vegada.

Marc Valldosera Martinez

Plogui o no, l’aigua és un be escàs durant tot l’any i no n’hem de fer un ús irracional i innecessari. Racionalitzar-ne el consum no és tan difícil i, sobretot el que hem d’evitar és malgastar-la.

Hem crescut en una societat en la que amb tan sols girar un mànec se’ns proporciona aquest bé tant necessari per a la subsistència de l’home i, segurament, degut a aquesta facilitat amb la que podem disposar del bé sigui la raó per la qual moltes persones encara no es fan a la idea de la necessitat d’aquesta i les conseqüències que poden derivar-se del mal ús. Tot i les facilitats que se’ns presenten pel consum de l’aigua, aquesta és un bé escàs. Ja sigui a les escoles, com a les cases, esplais… es treballa per conscienciar a la gent per a que no es malbarati però, tot i això, la feina que es fa no és suficient.

Per tant, tot i viure una realitat que no ens acaba de deixar veure les conseqüències que les generacions futures podrien patir, hem de treballar per a conscienciar que no es malgasti l’aigua. És una realitat que les persones es pensin que l’ús particular que fan elles mateixes de l’aigua ja és suficient per treballar el no malbaratament d’aquesta, però no és així, o com a mínim, no hauria de ser així. Mai són suficients les restriccions que puguin fer les persones d’aquest bé mentre existeixi l’escassetat, per tant, sempre hem d’intentar fer un ús el menys malbaratador possible

Pol

Des de ben petita tinc un pinzell al pot dels llapis i bolígrafs que està sobre el meu escriptori. La veritat és que no sé què fa allà tot sol, ja que a mi pintar no m’agrada massa i menys amb pintures perquè et deixen les mans brutes i ho repel·lo bastant.

El cas és que aquest pinzell l’he utilitzat bàsicament per entretenir-me o millor dit per distreure’m quan estic estudiant i el cansament que porto a sobre m’impedeix seguir estudiant; qualsevol cosa que veig passa a ser la font del meu entreteniment i per què no dir-ho, de la meva pèrdua de temps.

Segurament és una d’aquelles coses que posseeixo i quan realment el necessito no recordo que tinc. Quan la professora de plàstica va demanar que ens compréssim un pinzell número 9 ja que l’utilitzaríem durant tot el curs no vaig pensar en el pobre pinzell que tinc abandonat al pot dels estris d’estudi. I com el pinzell, moltes altres coses. Tenim moltes coses que no utilitzem per a res o simplement ni recordem que tenim. Coses que potser ens podrien ser útils però que amb la quantitat de coses que tenim i desitgem, ni recordem que són nostres i que potser no necessitaríem comprar-ho per duplicat ja que no són tant indispensables.

El punt on vull arribar dient tot això és que som una societat (sóc la primera que m’incloc en aquest món) que posseïm milions de coses materials que segurament són innecessàries i que quan realment necessites alguna cosa no saps ni que ho tens, ja que totes les altres coses cobreixen la seva presència. I com si fos poc, encara volem aconseguir més coses ja que pensem que tenim manca d’aquell sector i volem arribar més enllà.

Simplement aquesta societat està globalitzada en coses materials que no sabem ni que tenim i dels petits detalls ni ens n’adonem.

Júlia