LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui, com un dia qualsevol, en tornar del colegi i desprès de dinar, m’he posat a ordenar el garatge, la qual cosa ja feia un bon temps que em rondava per el cap. Desprès de ordenar-ho tot i inflar les rodes de les meves bicicletes he pensat en vendre-me-les, així que m’hi he posat, he passat un drap moll per tal de tornar-les-hi el seu antic aspecte i les hi he fet unes fotografies. Portat pel sentiment de melancolia que sentia per les meves antigues bicicletes les hi he donar una volta pel veïnat, quan, de cop i volta m’he adonat de que la maneta del canvi d’una de les bicicletes estava trencada així que l’he guardat i he rumiat durant un bon rato si de debò aquella maneta era trencada l’últim cop que jo vaig agafar la bicicleta. Convençut de que no era aquell el seu estat l’últim cop que jo la vaig utilitzar, he començat a pensar en la facilitat que tenen les coses per trencar-se.
Com una de les lleis universals dicta, ”si alguna cosa dolenta pot passar, passarà”, he arribat a la conclusió que les coses en el moment precís que ens fan falta, de cop i volta no funcionen, no les trobem, o en el meu cas estan fetes malbé. Això em sembla una idea molt lletja ja que és molt trist aquest fet, però com tot en aquesta vida s’ha de lluitar pel que volem i pel que ens estimem així que m’he posat a buscar recanvis, una acció força inútil però tant és. Desprès m’ho he pensat bé i he arribat a la conclusió de que al decathlon hi haurien recanvis així que m’hi he posat en marxa i per sort tot ha anat bé i he pogut arreglar la meva antiga bicicleta, aquella bicicleta que un cop vaig estimar tant.
Àlex

Querido diario,
Espera.
En realidad, la presentación está mal hecha. ¿Querido diario? Tú no me conoces ni yo a ti, así que dejémonos de confianzas. Ahora empezaremos a hablar como si nada hubiera sucedido, volvemos al principio anónimo que todo diario debe tener.
Hola diario,
Vuelve a esperar.
He aquí otro problema. ¿Qué clase de ente levantador de ánimos eres si ni siquiera tienes nombre? No sé tú, pero no suelo explicar mis problemas a la gente desconocida, (y menos escribírselos en una libreta verde con un lazo color crema). ¡Menuda estupidez! Cierto es que tú tampoco sabes el mío, pero ahora te toca aguardar a que yo te lo explique todo y después juzgas si soy digna de confianza. Para resolver conflictos, te voy a poner un nombre sencillo, fácil de escribir, bonito. Te llamarás Andromeda023. Porque sabías que no eras la primera, ¿verdad? De hecho, no eres ni la última. Eres uno de los tantos diarios que me han regalado en mis cumpleaños. ¿Es que tengo cara de tener serios problemas? Porque la gente se empeña en que escriba todo, a todas horas, haga lo que haga. Pero como comprenderás, no voy a llevarte a mi lado mientras voy al baño…. ¡Oh, no te entristezcas! Que no seas la única no significa que no te tenga aprecio. De hecho, mi color preferido es el verde. Está bien, Andromeda023. Volvamos al principio.
Hola Andromeda023,
Me voy a presentar. Me llamo Valentina Araya Piqué y tengo 16 años…
Lo siento, me gusta interrumpir. Es que, verás, ahora tengo dieciséis años, pero dentro de unos meses tendré diecisiete, como toda humana normal y corriente. Y el problema es que si tengo que hacer una presentación cada vez que haga años es un poco complicado. Así que para evitar confusiones te especificaré cuando tendré diecisiete y cuando tuve quince.
Hola Andromeda023,
Me presento. Me llamo Valentina Araya Piqué y tengo dieciséis años, aunque dentro de ocho meses y dieciocho días cumpliré diecisiete. No creo que escribir un uno y un siete cambie mi vida de alguna manera, pero la verdad es que tengo ganas de cumplirlos.
Hoy es el cumpleaños de mi hermana, cumple ocho. Esa es la edad que yo tenía cuando ella nació, así que si haces cuentas, (porque sabes matemáticas, ¿verdad?), ahora tengo el doble que ella. No es la mitad de mi estatura, ni tampoco de mi peso. Ni siquiera es la mitad de algo mío, así que la edad es solo un detalle sin importancia este día. Pero a mí me sorprende. Cómo pasa de rápido el tiempo, cómo la he visto crecer. Las veces que ha llorado, reído, se ha enfadado… Su primer “novio”, su primer diente. La primera caída, el primer salto. El primer puñetazo seguido de un abrazo. Porque mi hermana es peleona, se parece a uno de esos perros enanos-¿Cómo se llaman? ¿Chihuahuas?- que ladran y saltan como locos por las casas. Mi hermana no tiene ni hocico ni cola, pero muchas veces tenerla al lado saltando es como estar pendiente de lo que desea un perro, algo que no puedes descifrar. Vas tanteando y probando cosas esperando que te deje ya en paz y poder acabar los deberes de ética.
Lo cierto es que yo no tengo perro, solo dos gatas. Ayer una de las gatas – Blanqueta, la del pelaje más negro de las dos- maullaba todo el rato, pidiendo (supuse) comida. Pero a la que le llené el plato me siguió y sus maullidos se me clavaron en el cerebro. Me daba tanta pena que hice de todo: le llené el cuenco de agua, la dejé pasar a casa por si quería comodidad, le di comida de humanos, le cambié la arena aunque no la usa nunca y la acaricié un rato. Nada de esto surgió efecto, así que harta de todo me fui fuera a dar una vuelta. Cuando llegué a la casa de madera que hice a la edad de seis años, vi cinco gatos pequeños con la madre de Blanqueta. Resulta que había parido, y lo que quería no era comida. Ahora me siento aún más estúpida.
¿Tú qué opinas? Por supuesto, como sólo eres un cuaderno en blanco al que la gente le cuenta sus cosas como si le estuviera escuchando, no puedes responderme. Y ya que no puedes escucharme –porque ni siquiera tienes oídos – ni responderme, significa que he pasado minutos detallándome a mi misma mis preocupaciones, por si no me sentía bastante ridícula ya con 25 diarios. Gracias por nada, Andromeda023.
PD: ¡Tenía razón con lo de las confianzas!

Valentina

Fa dos trimestres que vaig a un taller per a joves escriptors a l’Ateneu Barcelonès. És una experiència nova, fresca, que m’aporta una mica de canvi a la rutina de l’Institut cada dia. Estic intentant exprimir-la al màxim i fruir molt el temps que em queda, que aviat s’acabarà. I no és difícil, perquè m’agrada molt escriure i llegir i és pràcticament tot el que fem al taller. Però el que sobretot em facilita això és la gent que hi ha. Persones que, com jo, volien passar dues hores a la setmana fent el que més els agradava. Som nou noies; el trimestre passat érem nou noies i un noi.
Una d’aquestes noies es diu Pati i al primer moment ja em va sorprendre. Estava des del primer trimestre i escrivia una història que em va enganxar molt. Però just la setmana passada vam descobrir que tenim moltes coses en comú i que tenim els mateixos gustos. Em va dir que li recomanés llibres, però resulta que tots els que li deia se’ls havia llegit. El mateix va passar amb la música, totes les que li deia les tenia al mòbil, preparades per escoltar-les. Llavors em va preguntar si coneixia Studio Ghibli, un estudi japonès d’animació. Em vaig quedar de pedra. Es clar que el coneixia! Ha fet pel·lícules increïbles que ara faig mirar a la meva germana, per descontaminar-la de les sèries que fan a la televisió. Ens vam emocionar molt i vam començar a dir-nos títols de pel·lícules per veure.
A causa d’això m’he enganxat a mirar un altre cop els films i gairebé no he sortit de casa. Ara tinc una llista pendent de títols, poc temps per fer deures, però una noia que fa por, perquè és gairebé la meva clon.

Valentina

Un 24 de desembre de fa 6 anys, el meu germà i jo ens vam emportar una gran sorpresa. Abans de fer cagar al tió, els meus pares ens van dir que no sortíssim de l’habitació del meu germà i que no deixéssim de cantar cançons de nadal fins que ells no ens diguessin el contrari.

Després de varies cançons ens van avisar que ja podiem sortir i anar a fer cagar el tió; Caga tió, atmetlles i turrons, si no cagues bé et donarem un cop de bastó! Pam. Sota la manta hi havia una caixa, la vàrem obrir intrigats i es va alçar un cap que girava d’un costat a l’altre. No m’ho podia creure, era un gos! Havia donat resultat que dies abans les úniques paraules que pronunciàvem fossin: volem un gos. Ens va costar triar el nom, però al final ens vam decidir: Fosca. No és un nom molt original ja que és blanca amb taques marrons, però a vegades ho penso i sé que és el millor nom que podria tenir perquè ella és fosca i em segueix a tots llocs, com la meva ombra.

És irònic com una cosa tan petita, pugui significar una cosa tan gran. I és que ella no és com tots els gossos. A vegades penso que no sap bordar perquè rares vegades l’he sentida. És molt tranquila i si et veu trist no es mou del teu costat; sembla que entengui el que li dius i fins i tot és millor que alguna persona.

Carla

Com ja sabreu, una de les coses que em caracteritzen, és que sóc un apasionat del futbol. Des de ben petit que hi jugo. Vaig començar jugant a l’equip del meu poble, al Vilassar de Dalt, però quan era petit vaig rebre trucades d’entrenadors que estaven interessats en mi, i vaig marxar. Estava indecís per marxar a un equip o l’altre, que encara que un fos millor, per la categoria a la que jugava, vaig decidir finalment anar a l’altre. Ja fa cinc anys que jugo a aquest equip, el Premià de Mar. Quan vaig arribar, vaig trobar-me a una gent fabulosa, no només perquè siguin bons jugadors, també són grans persones.

Durant aquests cinc anys, han anat marxant gent i arribant d’altres. He passat per experiències que m’han marcat molt, i que no oblidaré mai a la vida. Al final de cada temporada, l’entrenador em deia que volia comptar amb mi per la temporada vinent, i aquest any no ha sigut menys. Fa uns dies, abans de començar el partit que podria ser l’últim amb aquest equip, l’entrenador em va dir que em volia per la temporada següent.

Aquesta temporada ha sigut molt difícil per a mi, perquè he estat lesionat de l’esquena força temps, i m’ha impedit ser el jugador que era al principi de la temporada. Ha sigut un any dur, no confiava en mi mateix, i ja no jugava els minuts que ho feia abans. Tot això, m’ha fet pensar que hauria de tornar a l’equip del poble, amb els amics de la infància, però em costa moltíssim prendre aquesta decisió… I a més, l’any que ve hauré d’agafar l’autobús si vull seguir jugant al Premià, cosa que em fa molta mandra. Ja hi tornem, un altre cop indecís!

És molt trist deixar a companys que fa anys que coneixes i que t’han tractat tan bé, i que potser no els tornis a veure mai més. És una de les coses que té el futbol, les amistats que hi fas. S’ha acabat la temporada i ja haig de decidir què fer la temporada vinent. El més segur és que marxi, però em costa molt fer-ho…

David

Tothom troba canvis al llarg de la seva vida: alguns poden ser bons, altres dolents i altres que simplement giren les coses però no són, per així dir-ho, bruscos. Aquests canvis, siguin del tipus que siguin, poden agradar o no. Segons la meva opinió, tot depèn de cada persona i la seva forma de ser. Hi pot haver gent que sigui amant de les aventures i sense elles consideri la vida massa monòtona. En canvi, n’hi pot haver d’altra que prefereixi estar tranquil·la i dur a terme una vida més o menys constant.

Si us he de ser sincera, no sé quina de les dues classes de vida prefereixo per mi. Per una part, odio fer les coses d’esma, les rutines o similars ja que, a la llarga, acaba cansant tanta monotonia. Sé que pensareu que pel que estic dient tinc molt clar que vull una vida amb canvis, però no és així del tot. És cert que no em desagrada canviar, sempre i quan no perdi l’estabilitat que tota persona necessita. Així doncs, una barreja de les dues seria el més ideal.

Hem quedat en què m’agraden els canvis, però que pensaríeu si la vostra vida fes un gir de 360º? Doncs això és el que a mi em passarà i la veritat és que encara ho estic assimilant: l’any vinent marxo a estudiar a Canadà, cosa que no entrava en els meus plans de futur.

Un dia em van informar sobre una beca a la qual podia optar. Aquesta beca consistia en els estudis equivalents a primer de Batxillerat a Canadà completament pagats. Com que no podia perdre-hi res m’hi vaig apuntar, tot i que ho veia com a alguna cosa molt llunyana. Però finalment em van dir que l’havia aconseguit, fet que no m’esperava per res.

Ara que sóc conscient de què marxaré durant deu mesos a l’estranger, sense possibilitat de tornar a Catalunya durant el període escolar ja que el programa de beques no ho permet, considero aquesta experiència bastant dura i difícil. Per una banda, podré perfeccionar l’anglès com a llengua materna i coneixeré noves cultures, entre moltes altres coses. Però d’altra banda, no podré veure a la família ni als amics i m’hauré d’acostumar a un estil de vida bastant diferent al que tinc actualment.

Finalment, he arribat a la conclusió de què encara que sigui una experiència difícil és una oportunitat única que no es pot desaprofitar. Us trobaré a faltar.

Xènia Caballero

Josef Mengele, ¿reconocéis este nombre? Fue el medico nazi que experimentaba con gemelos durante la segunda guerra mundial, en varios campos de concentración.  Siempre fue un interesando en saber qué ocurría dentro de las personas, y por ello tenía una gran fijación en hermanos gemelos; enfermaba a uno hasta su muerte, y al mismo tiempo mataba al otro, para una vez abiertos en canal, examinar sus órganos y poder ver las diferencias que la enfermedad en cuestión había producido en ellos.

Él, como muchos otros “científicos locos”, habían sentido curiosidad por el cuerpo humano, hasta tal punto que matarlos para hacer sus propias investigaciones no les resultaba inmoral. Sinceramente, pienso, que sin todos ellos, muchas de las enfermedades que ahora están erradicadas, seguirían pululando entre nosotros, y nadie sabría qué hacer con ellas. No quiero que penséis que estoy loca o algo parecido, pero pensadlo, la ciencia ha hecho muchos avances, avances de los cuales muchos han sido por examinar cadáveres que sufrían algún tipo de enfermedad. También es verdad que no hacía falta matar a nadie, pero muchos lo hicieron por querer saber más, querer controlar nuestro organismo, y saber qué nos ocurre, y por qué se estaba muriendo todo el barrio.

Ahora diréis que es inhumano hacer este tipo de cosas, pero si no fuera por gente como ellos, casi todos estaríamos muertos  por un simple resfriado, por la peste, por la lepra o cualquiera de ese tipo de epidemias que arrasaron por completo ciudades y países.

Para que la ciencia avance hay que haber algún tipo de sacrificio, no sacrificio de entregar a esa persona a los dioses de la lluvia, sino de que el que algo quiere algo le cuesta. Si tuvieras una enfermedad mortal, y necesitaran tu ayuda para intentar erradicarlo y poner fin a tantas muertes, ¿no harías ese sacrificio? Es decir, para salvar a X personas tienes que morir, ¿no pensarías que vale la pena sacrificarte? Yo sinceramente me sacrificaría, pero claro todo depende de los valores morales y éticos de cada persona. Mi vida es importante, ¿pero por ello tengo que pensar que la de los demás no lo es? O cambiándolo todo, si una persona tuviera que morir para que tú te salvaras, ¿no te gustaría que se sacrificara? Tu vida es una cosa muy valiosa, pero no por ello tenemos que despreciar la de los demás.

No sé si es un tema muy adecuado para escribirlo en un blog de instituto, pero ha sido algo en lo que siempre he pensado.

Cristina

Mentres passeges pel carrer, vas veient com tothom esta connectat al telèfon, tant sigui escoltant música o xatejant. Tot ve arrel de l’altre dia, que per premia de mar un home es va topar amb mi . L’home anava xatejant i alhora escoltant musica amb un altre aparell.

Aquest fet em va fer pensar que per tot arreu diuen que els de la meva generació estem sempre connectats, però el cas és que l’home devia tenir casi uns cinquanta anys. Si més no, la nostra generació no és l’única. Avui en dia tothom té un telèfon amb Internet amb el qual es comunica amb l’altre gent. Amb l’excepció d’alguns avis que no volen aprendre.

Les noves tecnologies ens estan afectant molt, ja que las persones ens concentrem més pel telèfon que en altres coses, en cas dels alumnes, els estudis. Els grans diuen que estem molt enganxats i que així no aprenem res. Però jo crec que sí, perquè aprenem a relacionar-nos, a viure amb els demés i a informar-nos.

Hi han coses que no m’agraden sobre els usos del mòbil: com els casos de dependència, aquella gent que ja no pot estar sense ell. Penso que el telèfon hauria de ser una eina i no una necessitat. L’altre cas, és quan les persones substitueixen les relacions cara a cara per les converses on-line, aïllant-se de la societat.

En conclusió, les coses poden ser bones o dolentes depenent del moment i de l’ús que se’n faci.

Laia

Miro enrere i m’adono que malauradament tornem a la trista rutina de sempre. Amb lo maques que han sigut les vacances de Setmana Santa… Crec que,  després de tants mesos esperant-les, és injust que siguin tan curtes. Però les coses són com són  i no em puc passar la vida fent el gandul.  I al cap i a la fi, què és fer el gandul? Es tenir mandra per tot. Us posaré un exemple: Jo, cada divendres, després de dinar, em proposo  fer tots els deures de la setmana següent, però havent dinat m’estiro al sofà per descansar. Al cap d’una estona em pregunto a mi mateix: “Faig els deures ara?”  I responc: “Ja els faré després, tinc tota la tarda”. No obstant mai és així, passa i passa el temps fins a arribar el diumenge a la tarda.

Si us sóc sincer, m’entristeix saber que sóc tan mandrós. Tanmateix, sóc feliç i això és el que importa. Quan aconsegueixi equilibrar la balança i no ser tan mandrós crec que les coses m’aniran molt millor.

Marc Ariza

Fa poc, algú que ara mateix no recordo em va dir que si mires el sol una estona acabes esternudant. Jo al principi no m’ho vaig creure, no trobava cap relació entre el sol i el nas, i la veritat és que encara no la trobo. Però ara tinc curiositat així que m’he documentat sobre el tema, atenció.

Aquest tipus d’esternut es diu esternut fòtic, i li passa a entre el 15 i el 25% de les persones, és una condició en la que les persones exposades a la llum brillant responen involuntàriament amb un esternut. Aquest fenomen ocorre únicament després d’haver adaptat la vista a la foscor durant més de cinc minuts. Aquest tret és transmès genèticament, en el cervell tenim un nervi anomenat trigemin que aparenta ser el responsable d’aquests esternuts. Algunes persones posseeixen una relació entre aquest nervi i el nervi que transmet els impulsos visuals al cervell.

Aquí teniu un petit resum de tot el que m’he llegit. Després de tot això li trobo una mica més de sentit als esternuts, però tot i així no m’ho acabo de creure. De totes maneres la millor manera de saber si és veritat és comprovant-ho, tots a mirar el sol.

Laura