LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dia 19 de Maig es va celebrar el cinquanta-setè  festival anual d’Eurovisió a Malmo (Suècia). Aquest any, degut a la crisi econòmica que estem vivint, molts països han decidit no participar-hi, ja que això comporta grans despeses. Per exemple, cada participant ha de pagar pel seu escenari  i això costa uns tres milions d’euros. Tot i això,  Espanya va optar per participar.

Jo crec que no hauríem d’haver concursat per vàries raons:

Principalment, perquè no ens convé guanyar, ja que el vencedor,  s’ha d’encarregar d’organitzar el festival l’any següent al seu país. Això vol dir, fer noves infraestructures per acollir a tanta gent només per uns dies.

En segon lloc, perquè en els últims anys les votacions no qualifiquen l’actuació en si, sinó que es basen en la relació que tenen els països entre ells. Per exemple, Noruega rep sempre la màxima puntuació de Finlàndia, Suècia i Dinamarca. Aquest any, una de les raons d’haver quedat en un lloc tant baix, és perquè ni Portugal ni Andorra han participat i per tant, només hem rebut dos punts d’Itàlia i sis d’Albània.

Finalment, crec que si participem, no hauríem de cantar una cançó en una llengua que només comprenem nosaltres. Molts països, com per exemple Rússia i Alemanya, opten per cantar en anglès ja que és l’ idioma més internacional i per tant gairebé tothom pot entendre el missatge que vol donar la cançó.

En conclusió, crec que hauríem de ser autocrítics i pensar si participem per guanyar o només per intentar donar una bona imatge, ja que no participar seria acceptar que estem a un nivell inferior a la resta dels països europeus.

Pau Cuenca

Tancat a l’habitació, desde fa 20 minuts, pensant en què puc escriure a la Tertúlia. Sempre em passa el mateix. Sobre quin tema escric? La pregunta que em volta pel cap tot el temps. Com que sóc un amant del cinema, us parlaré sobre una pel·lícula molt curiosa que acabo de veure. Es titula: El Show de Truman.

El Show de Truman és un film protagintzat per Jim Carrey. Un actor que des de ben petit que m’agrada per les seves comèdies. Sempre m’ha tret un somriure amb alguna pallassada de les seves. El Show de Truman explica la història sobre un home que es diu Truman Burbank que viu en un poble ben petit i ell té una vida ben normal. El que passa és que ell no sap la veritat. En realitat, ell viu en el plató de televisió més gran del món. Dins d’aquest plató hi ha un milió de càmeres: com pot ser en un arbre, en una habitació i, fins i tot, en una tassa de te. Les càmeres tenen l’objectiu de grabar tota l’activitat de Truman. Però ell no sempre viurà enganyat. Van passant coses extranyes que ell va detectant i sospita de que tot no va molt bé. Mentre passen els dies va deduïnt que la seva vida no és normal i lluita per descobrir que és el que està passant.

Potser molta gent diu que aquesta pel·lícula és una porqueria i que és molt aburrida. Però no sempre els films s’han de mirar amb els ulls. També s’ha de pensar i reflexionar sobre els fets que passen, quin missatge ens vol dir. Sincerament m’ha distret molt. Mai havia pensat que existís una pel·lícula així. Aquests tipus de films que et deixen enganxat tots els minuts que dura, m’encanten.

Dídac

Cuenta la leyenda, que solo las mujeres afortunadas encuentran a su hombre perfecto.  También cuenta la leyenda, que cuando se encuentra a ese hombre perfecto, eres la más feliz del mundo mundial. Pues bien, como su propio nombre indica se trata de una “leyenda”, en las leyendas no siempre es cierto lo que dicen, ¿Por qué? Os preguntaréis, fácil, porque no sabes quién es ese hombre perfecto, que hay gente que lo nota a simple vista y que incluso sabe de qué color será la ropa que le comprará a los hijos que tenga con él, sí, seguro que hay muchas “iluminadas”, pero las mujeres normales como yo, no tienen por qué saber ese tipo de cosas. Nos fijamos demasiado en el físico y poco en cómo es la persona.

O a veces pasa, que nos imaginamos a un hombre perfecto, con todos los rasgos que nos gustaría que tuviera, y le ponemos la cara de alguien conocido, luego, ¿qué pasa? Que te acabas enamorando de ese ser creado a partir de tu mente, y esperas que la realidad sea como tú te la has imaginado. Claro está que siempre no es lo que uno espera, y, ¿luego qué ocurre? Que te decepcionas de él. Pero si la culpa es nuestra, por ingenuas, que pensamos que todos los hombres serán buenos y nos harán felices, y que los hombres malos son aquellos que aun no han madurado lo suficiente para nosotras… ¿o quizás somos nosotras a las que les falta madurar?

No lo sé, pero si sé una cosa.  Nos dejamos llevar, y hablo en “nos” porque yo también me incluyo, mucho por los sentimientos que imaginamos en la cabeza, es decir, que nos enamoramos de nuestra imaginación.

Pero no todo es malo y decepcionante, a veces pasa que nos enamoramos de alguien que de verdad es perfecto, perfecto para uno mismo, es decir, no hace falta que sea el hombre más guapo el  mundo, ni el más simpático, ni el más listo, simplemente te tiene que gustar a ti, tiene que complementarte, tiene que hacerte sentir bien.

Hay gente que no puede darse cuenta de que quizás el amor de su vida está delante suyo. No se puede dejar pasar las oportunidades que la vida te da, “lamentarse por lo que no tenemos es desperdiciar aquello que poseemos”.

Cristina Sirvent

¿Amor? Acaso es cierto eso que dicen, que el amor no entiende ni de edades, ni de culturas, ni de razas, ni de nada superficial, ¿o sólo es una patraña que nos han inculcado desde bien pequeños con esas típicas películas cursis donde su lema es “en el amor  todo vale”? Yo creo que el amor es algo que surge y que cuando surge ya no se puede parar, es como un volcán en erupción, una vez empieza a expulsar lava, no hay nada que pueda pararlo, y arrasa todo a su paso. No digo que el amor sea algo malo, pero si no se sabe llevarlo bien, puede acabar muy mal. En parte es algo peligroso, hace vulnerables a las personas, son más sensibles, y por decirlo de alguna manera, se vuelven más idiotas.

Dejemos opiniones aparte, y centrémonos en el amor a base de los años, qué pensábamos que era, y qué pensamos que es ahora, como nos afectaba antes y ahora.

Cuando éramos pequeños, y hablo de unos ocho nueve años de edad, si teníamos hermanos o hermanas mayores, veíamos como tenían “novio/novia”, y claro nosotros también queríamos tener uno, faltaría más. Pero entonces lo veíamos como una tontería absurda, ¿Qué era para entonces un novio a nuestra edad? ¿Una persona que por alguna manera es tuya, que tienes un cierto dominio en ella?

No sé, pero enseguida le decías a algún niño que si quería ser tu novio, y te decía que si, como quien dice que si a la pregunta de que si quería espaguetis para cenar. Todo muy espontáneo, pero claro, éramos niños, qué íbamos a saber.

Bien, ya tenias novio, ¿ahora qué?, ¿le dabas la mano en el recreo y fardabas de lo mayor que eras por tener un novio antes que tus amigas? Seguro que sí, y seguro que a los dos días dabas por finiquitada esa “relación”, como quien juega dos o tres días seguidos con los juguetes de los reyes, pero a la semana o así, ya te cansas y los dejas guardados en algún baúl. Claro que antes, poner fin a las relaciones era más fácil, -Oye, ya no somos novios, ¿vale? Y poco más. Porque claro, tú para qué querías tener novio, si tenías la nueva Barbie, con nuevos complementos, eso era mucho mejor, ¡dónde vamos a parar! Es decir, que ahí no había ni rastro de amor, solo era un juego, culo veo culo quiero.

A la edad de doce o trece años, ya tienes claro qué es un novio. Pero dudo mucho que se hable de amor verdadero, normalmente la gente confunde atracción y deseo, por amor. Atracción es eso de decir, -Uy, que guapo es Pepito, creo que me gusta. Y en el deseo, también puede haber unos celos por en medio. –Pepito es tan guapo, quiero que sea mi novio para que Fulanita no me lo robe.

También se podría decir que es una especie de juego, el juego de haber quien consigue salir con Pepito primero. Es entonces cuando piensas, que simplemente con cogerle la mano no hace ver que es TU novio. Es ahí cuando surge el primer beso, un tímido pero cálido beso en los labios, hace entender que es tuyo y de nadie más, ya que habéis compartido algo especial para los dos.

Has dado un paso importante, ahora piensas que ya eres mayor, te arreglas más (en el caso de las chicas), te pones ropa más bonita, incluso te maquillas, para que ese vinculo que tienes con esa persona no se rompa, si él ve a una chica más guapa o más arreglada que tú. Te empiezas a preocupar más por lo que dicen los demás de ti, y por tu aspecto. Ahora todo es superficial.

A continuación viene la difícil etapa de los 20-25 años, ya no quieres un noviete, ahora quieres una pareja. El término pareja se refiere a compartirlo todo con esa persona, la casa, el baño, el perro… es algo más serio, digamos. Como siempre todo está a flor de piel, conoces un día a un chico que te parece perfecto y en seguida le das las llaves de tu casa. Podríamos llamarlo también, “desesperación por encontrar a tu príncipe azul, antes de que las amigas de tu madre digan que ya te puedes dar prisa o se te pasará el arroz y nadie te querrá”. Es todo una carrera, a ver quién se muda de casa primero, quién se casa antes que nadie, quién decide tener hijos… y finalmente, quién se separa primero.

No te das ni cuenta y ya han pasado 10 años, tienes un crio a tu cargo que te pide juguetes y chocolate en todo momento, y muchas facturas por pagar.  Y si no tienes a nadie que te ayude, aun es mucho peor.

Creer que sabías qué era el amor, que lo dominabas a la perfección, que pensabas que nunca se acabaría, te ha llevado a la soledad. No todo tiene que ser perfecto en este juego, mucha gente suele perder la batalla, y se queda más solo que la una, piensa que ya no podrá vivir más sin aquella persona especial, y se amarga en un rincón de la habitación escuchando baladas tristes de Alex Ubago.

No siempre las cosas salen bien, no te debes ilusionar con cualquiera, al fin y al cabo, solo es un juego.

Cristina Sirvent.

Ara mateix només queda una setmana per a que acabi el curs i comenci l’estiu.

Però abans d’arribar a la millor època de l’any, la més esperada per tothom, toca suportar la setmana més dura i més pesada de tota l’ ESO. La setmana d’exàmens finals, on molta gent, en la qual m’hi incloc, es juga passar de curs i aconseguir el títol de l’ESO. És una setmana molt difícil, cosa lògica ja que tots els alumnes de 4t ja tenim el cap posat en el viatge de final de curs a Itàlia.

Durant aquest període d’exàmens és quan toca deixar de banda els hobbies, els amics, la festa, i canviar-ho per hores d’estudi. Dit així sembla una bogeria, però quan en el futur et diuen que has aprovat tot et puja un sentiment d’alegria i d’orgull, que fa que tot el que has sacrificat, que tot allò que has deixat de banda hagi valgut la pena haver-ho fet.

Jo no sóc el més indicat per parlar de temes d’estudis ja que les meves notes no són gaire altes, però almenys puc dir que a vegades val la pena sacrificar algunes coses per tal d’aconseguir els teus propòsits.

Manel

Per fi s’acosta el final d’aquest curs i conjuntament l’estiu. Ara és el moment de que cadascú triï el camí que vol seguir al llarg de la seva vida. És un moment molt dur, ja que comences una nova vida: nova gent, nous paisatges, nous aires.

És una època de molt canvis, on tot el que havies obtingut durant tota la teva vida, tot allò a lo que estaves acostumat podia canviar per a sempre. Quan passes de ser un adolescent a ser un adult i has d’aprendre a prendre decisions importants, decisions que repercutiran en el teu futur. Moltes seran bones i t’ajudaran en una millora de la teva vida, d’altres potser seran dolentes, però la vida és un cúmul de decisions bones i dolentes, on qualsevol cosa que facis estarà feta perquè tu ho has volgut, sense que ningú t’hagi de dir què fer ni que dir, on tu mateix podràs ser l’amo de la teva vida.

Serà un canvi molt difícil per a tothom, per a uns més que per a altres, però és un canvi que s’ha de fer sí o sí. Serà difícil, però ningú va dir que la vida seria fàcil i els canvis que l’acompanyen tampoc.

Manel

Tenir amics és molt important. És necessari i recomanable. Ets pots trobar en situacions difícils en què ser escoltat per un amic o una amiga t’ajudi a sentir-te millor. Potser no et sabrà donar bons consells, però això és igual; tu valoraràs que hagi estat pendent de tu una estona, que t’hagi fet costat i, principalment, que t’hagi escoltat. No cal tenir gran quantitat d’amics, sinó pocs i que t’entenguin.

Generalment els nens i els joves tenim amics de la mateixa o semblant edat. Els pares no són amics, han de fer el paper que els pertoca: el de pares. Els avis tampoc són amics, han de fer el paper d’avis. Els germans són germans, tot i que tinguem molta confiança en ells.

Jo crec que ha de ser molt trist sentir-se sol, no tenir llaços d’amistat amb ningú. No obstant, també penso que és molt difícil no tenir-ne cap d’amic.

Una cosa està clara: per tenir amics s’ha de saber ser amic.

Marc Ariza

El dimarts d’aquesta setmana, vaig anar a fer-me una anàlisi de sang, per un tema de problemes a l’esquena. Vaig arribar al CAP de Vilassar de Dalt a les 8:15 com em van dir, nerviosa perduda perquè odio les agulles.

Eren les vuit i mitja passades quan va sortir una infermera molt jove, d’uns vint anys, que va cridar el meu nom; només veure-la vaig pensar que estava de pràctiques i ja em van entrar els marejos. Una altra infermera, aquesta més madura, em va fer seure a la cadira mig tombada de color blau trist, vaig fer-li cas i en un tres i no res, ja m’estaven lligat la goma verda dalt del braç. Va veure la meva cara d’espantada i va preguntar-me si em trobava bé, òbviament li vaig dir que si, encara que li respongués un no em punxaria igual. Ja notava la pressió de xuclar la sang que feia aquella xeringa esgarrifosa però en seguida vaig adonar-me que portava massa estona. La meva cara es va empal·lidir i notava una suor freda que em rondava pel cos, estava marejada. Va treure’m l’agulla i la goma verda i em va preguntar diversos cops com em trobava, la meva resposta ja era un malament rotund. Va explicar-me que no m’havia tret sang, i m’havia de punxar l’altre braç, lògicament vaig cedir-hi. Vaig sortir del CAP tapant-me amb cotó els dos braços i vaig marxar cap a l’institut.

A mig matí, em tocava classe de català, vaig trucar a la meva mare per a que em portés al metge. No podia moure el braç esquerra, el que m’havien punxat per primer cop i no havien aconseguit treure’m sang. Tornàvem a ser al CAP, els marejos augmentaven i de tant en tant sem queien llàgrimes del dolor. Em van enviar d’urgències.

Eren les 11 que arribava a l’Hospital de Mataró, em van cridar pel meu nom de seguida, cosa ben estranya. Van estar mirant-me, marejant-me el braç com van poder i finalment van anunciar-me que m’havien punxat un tendó enlloc d’una vena. No sabia on ficar-me… Només d’imaginar-me que no podria moure el braç amb certa facilitat durant tres o quatre dies, que no podria jugar a volei, que hauria d’estar prenent antiinflamatoris durant uns dies i que en una setmana marxava de viatge, vaig posar-me de molt mala llet.

És diumenge i encara no puc fer anar el braç com voldria, m’ha sortit un blau, demà tinc un torneig de volei i en tres dies marxo a Itàlia… Desitjo trobar-me la infermera el pròxim cop que hi vagi.

Laura

Fa un temps vaig escoltar per primera vegada una cançó de la que tinc molt bon record. Em va picar la curiositat des del primer moment en que vaig sentir el títol, ja que es extremadament llarg. Vaig preguntar “De qui és?”. Van respondre “Maldita Nerea”. I el meu pare ja va començar a fer bromes sobre el nom del grup i una amiga que es diu Nerea. Jo reia i pensava “No seran tan bons”, perquè per aquells volts havia perdut el gust per la música.
Al sentir-la per primer cop, a tot volum, amb una amiga cantant –cridant– la lletra, alguna cosa se’m va moure a dins. Era emoció barrejada amb ganes d’aprendre’n la lletra, de cantar-la fins quedar-me sense veu. No és la millor cançó del món, però és el que em feia sentir una de les raons que va fer que ara sigui tant important per mi.
Setmanes després, quan ja sabia la cançó de memòria i estàvem sopant amb amics a un bar, van posar la cançó a la televisió. Em vaig quedar embadalida mirant les tres pantalles per on sortia la mateixa imatge: un hospital. Tot aquell temps havia pensat – sospito que les meves amigues també- que era una cançó d’amor entre un noi i una noia. Però el que hi havia a la pantalla era una sala d’aquestes a les que ningú li agrada anar plena de nens i nenes malalts. Tothom estava rient i fent cas omís al videoclip. Puc recordar les llums grogues contra les parets del bar, el soroll de les copes que xocaven mesclats amb les rialles i converses dels clients, l’olor en aquell precís instant. Vaig guardar aquell flash en el meu subconscient i de tant en tant apareix en somnis, mentre dormo, sense que me n’adoni.
Llavors algú va dir-me “No és una cançó d’aquest tipus d’amor”, em vaig girar estranyada buscant el propietari de la veu. “Parla d’amor entre germans, amics, o família, i el desig que la malaltia no se’ls emporti”. Al acabar la frase vaig saber que aquesta cançó no sortiria mai més del meu cap.
A partir de llavors només escolto cançons que em facin sentir alguna cosa. Rabia, tristesa, alegria, melancolia, ganes de ballar… Sons que evoquin un sabor, una olor, una imatge. Que em recordin a moments precisos de la meva vida, llibres que he llegit, pel·lícules o moments tristos. Perquè al capdavall, tot i que tristos, són retalls del que he viscut que puc presumir de recordar, cosa que potser d’aquí uns anys no podré fer.

Valentina

Tictac, tictac, tictac, tictac… Me levanto, busco a tientas el reloj y le quito las pilas.

Clic, clic, clic, clic… Oigo a mi madre que está trabajando en el ordenador.

Ploc, ploc, ploc, ploc… Me he dejado el grifo del lavabo mal cerrado. Voy allí y lo aprieto bien.

Niinoo, niinoo, niinoo, niinoo… Ha pasado una ambulancia por la carretera de Cabrils. Debe de venir de la autopista. Después la volveré a oír bajar.

Din don, din don… Son las dos de la madrugada. Sólo han sonado dos campanadas de la iglesia.

Tengo sed y me levanto a beber agua.

¡Achís, achís, achís, achís! Ya le ha vuelto a dar la alergia a mi hermano pequeño.

Miau, miau, miau, miau… El gato de mis vecinos se dedica por las noches a visitar la comunidad.

¡Rrrrrrrrrrrrrr! Me levanto y voy a la habitación de mis padres. Mi padre ronca como una locomotora. Como mi madre está trabajando abajo en la sala, le doy unos golpecitos a ver si deja de rugir.

Plic, plic, plic, plic… ¡Vaya, ahora empieza a llover!

Cof, cof, cof, cof… Mi hermano mediano lleva una semana resfriado y tosiendo.

Esto es lo que me pasa los domingos por la noche. Me levanto tarde por la mañana, porque salgo el sábado y después me cuesta coger el sueño.

Probaré a contar ovejitas.

Marc Ariza