LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa un parell d’anys vaig anar de vacances a El Toro un poblet de Castelló, a la Comunitat Valenciana. Jo tenia moltes ganes d’anar-hi perquè el meu avi me’n parlava molt i tenia curiositat per veure on s’havia criat i on havia viscut la seva joventut, el meu avi Josep.

En arribar al poble, em va sorprendre que bàsicament era un carrer principal i poca cosa més. Era molt petit. La majoria de gent era gran i hi havia tan pocs nens que anaven tots a la mateixa classe, encara que fossin de diferents edats, el que ells anomenen escola rural. Quan acabaven la primària se n’anaven a estudiar interns de dilluns a divendres a Terol. No hi havia piscina, ni poliesportiu, només un camp de futbol de sorra… La majoria de gent que trobaves pel carrer era gran, només es veia jovent els caps de setmana.

El que més em va agradar va ser que era un poble molt acollidor, tothom es coneixia i malgrat que fa tants anys que el meu avi viu a Catalunya, encara el coneixen. Anàvem passejant pel carrer i el cridaven per fer una cervesa o una partida a cartes o de dòmino, donava la sensació que no havia passat el temps per a tots plegats.

Allà em vaig adonar de què per a ells el més important és la família, esperant amb candeletes que arribin les vacances d’estiu, la Setmana Santa o Nadal per retrobar-se amb els seus familiars i amics que treballen i viuen sobretot a València i a Barcelona i mentrestant, els veïns es cuiden uns als altres com si es tractés d’una gran família.

Eva

Aquest any m’he tornat a canviar d’escola. La veritat és que ja han estat dues les vegades que m’he canviat d’escola: la primera va ser quan estava a tercer de primària, que vaig haver d’anar-me a una altra escola, per poder tenir més punts per entrar a un institut on al final m’he hagut d’anar just abans d’acabar l’ ESO.
La primera vegada que em vaig canviar d’escola tenia nou anys i com encara era un nen no em vaig capficar gaire i com que ja tenia algun conegut a la nova escola, no vaig començar gens avergonyit.
Arribar a un lloc desconegut és estrany, ja que com que no coneixes a ningú i tens vergonya és bastant complicat fer amics, però et pot sorprendre amb la velocitat que t’acabes adaptant, i sobretot si la gent que t’envolta és tan càlida com la d’aquest institut.

Guillem

La publicitat és molt enganyosa. Diuen i fan qualsevol cosa per vendre el producte que s’està anunciant.

Per exemple, si et volen vendre una coca-cola, la sensació que diuen que et dóna és la felicitat, però si beus una coca-cola no seràs feliç per aquest fet.

En un anunci fan servir la imatge, fins i tot fan servir les imatges subliminars, que avui en dia està prohibit, encara que ho segueixen fent però d’altres formes.

Per cada anunci el seu escenari és diferent i el canviant perquè arribi a qualsevol públic.

Tots els anuncis o gairebé tots són enganyosos, si tu et menges un màgnum no et transportara a altres èpoques o llocs, si tu arribes a casa tal com arriben les persones que surten als anuncis de roba, no estiguis tranquil perquè la teva mare si et veu així de brut, no somriurà.
No creieu?

Àfrica

Allò que ens ha de passar, d’aquí uns segons, hores , dies o anys. A vegades el triem, però d’altres és inevitable. Potser les coses ens passen per una raó, podria ser que el nostre destí ja estigués predestinat. Però qui sap.  Això és el que creien els grecs. Segons ells no podies fugir del teu destí. Les històries en que intentaven fugir-ne, eren les tragèdies.

Però ara, estem en aquella edat de trànsit d’un passat infantil a un futur adult. Ara tot són preguntes sobre el nostre avenir: Què estudiaràs? De què treballaràs? Què faràs amb la teva vida? Tothom ho pregunta. I jo no sé quina resposta donar a tants interrogants. Primerament et fan triar entre lletres, ciències o tecnologia. Un cop tries un, es divideixen en moltes més branques. Faràs alguna carrera? Quina? N’hi ha tantes! Que si biologia, magisteri, enginyeries, programació, telecomunicacions, …. I finalment, la feina.  Un dia vull ser cirurgiana (cardiòloga, traumatòloga, dermatòloga,…?), l’endemà enginyera (aeronàutica, industrial, de ponts i camins…?) i el dia següent física (o potser millor química?). I el pitjor de tot, quan et decideixes més o menys per una i et diuen: vols dir que té gaire sortida? No ho sé jo!

Segurament sabria de que m’agradaria treballar si estudies sobre tot. Després tindria coneixements suficients per saber que m’agrada o que no. Però com que això es gairebé impossible (per no dir totalment), em conformaré arriscant-me. Tal com deien a un anunci, si t’arrisques fins a les darreres conseqüències potser, i només potser, arribis a ser qui ets. I és que a vegades, estem tan preocupats pensant en el futur que casi ni vivim el present.

Aina Ros Alsina

Últimament me n’estic adonant que ens estem fent grans. I no és que no m’agradi fer-me gran, però a vegades es fastigós.

Sembla que va ser ahir quan anàvem a la llar d’infants. I de cop i sobte com en un tancar d’ulls ja som a 4t ESO. Ja hem de començar a decidir el nostre futur, cap a on volem caminar, quin camí volem agafar i tot això no m’agrada gens. Sota el meu punt de vista no em vull fer gran, tothom t’exigeix més, el pares, els professors. I tampoc no m’agrada gens això de haver de triar, penso que nosaltres encara som petits, i alguna vegada em ronda pel cap la idea de què passarà si m’equivoco escollint batxillerat o escollint la carrera.

En conclusió no m’agrada fer-me gran, el que abans eren coses senzilles cada cop es compliquen més, però suposo que aquesta és la gràcia de la vida.

Jesús

Us heu parat mai a pensar què seria un món sense música? Jo sempre he pensat que un món sense música seria avorrit, no tindria emoció i estaria ple de tristesa. La música són sentiments, expressions, maneres de pensar i de viure la vida. Avui en dia tot té música, les botigues de roba, els anuncis de la televisió, qualsevol programa de ràdio…
La música és tot un món. Hi ha diferents estils de música: blues, rock, pop, hip-hop, reagge, música electrònica… i tots són completament diferents.

Sembla mentida com en 3 minuts, una cançó et pot despertar tantes emocions, com et pot fer sentir de tantes maneres diferents. La música serveix per ballar-la, escoltar-la, disfrutar-la, entendre-la o simplement reflexionar.
Mireu, jo faig patinatge, i ballo música clàssica majoritàriament. No es poden ballar músiques que tinguin lletra, i us asseguro que si balles una música lenta que t’agradi, els braços i el cos se’t mouen sols. No fan falta coreografies perquè improvises, et sents lliure.

Anna

What’s app, facebook, twiter, etc.. Avui en dia tenim tota mena de programes que no sabem controlar.

Relament el perill que nosaltres imaginem que podem tenir no està només davant nostre, però això només amb anys, experiència i sobretot responsabilitat podem arribar a aquesta conclusió.

La clau de tot aquest perill és que nosaltres no som conscients que quant una cosa ja està enviada o penjada, immediatament perdem el control d’aquella informació.

I una cosa que no s’ha d’oblidar és que està també molt de moda tenir converses per facebook amb gent que no coneixes, i això si que és el perill real. Perquè tu només pots veure les fotografies i el que t’escriu però ja està; no pots veure com és en realitat, si té 50 anys i aparenta 15, si és noi i aparenta ser una noia, si és noia i aparenta ser un noi…

La tecnologia pot facilitar, millorar o en el cas contrari, destruir la vida de moltes persones; només cal que se’n faci un bon ús.

Alejandra

Fa dos o tres anys els meus pares em van dir que m’enviarien un temps a Anglaterra per millorar i controlar més l’anglès. Jo sempre ho negava, no me’n volia anar i estar allunyada de la meva família perquè pensava que em sentiria sola i sense l’ajuda de ningú, hora d’espavilar-se.

Ara el meu pensament sobre això ha canviat. Fa un any que he començat a anar a una acadèmia d’anglès i ara controlo millor l’idioma. Costa combinar els estudis amb l’anglès, però la majoria de vegades me’n acabo ensortint.

A l’estiu de l’any que ve m’agradaria anar a Anglaterra o als Estats Units, ja que és l’idioma en que es comuniquen la majoria dels turistes quan van de visita. Tinc amigues que cada estiu se’n van de colònies a l’estranger i s’ho passen la mar de bé, així que per què no intentar-ho?

Aquest canvi d’opinió se’m va passar pel cap quan vaig veure que gent coneguda se n’anava o se’n va a l’estranger a estudiar o a treballar, sigui on sigui.

Després d’acabar els estudis, possiblement no hi hagi feina enlloc, i una de les possibilitats sigui anar a treballar a un altre país.

Alba

Yo no sé sobre qué escribir, no tengo un tema concreto, he pensado mucho y no se me ocurren ideas o más bien no sé cómo plasmarlas.

Tengo 16 años, hago cuarto de la ESO, soy nueva en el instituto, he repetido primero, y sí , lo reconozco, podéis pensar que repetir el primer curso de secundaria es de ser tonta o, como lo llamáis, de ser ”cortita”. La verdad es que mi fuerte no es estudiar, no lo era, soy una adolescente y muchas veces he pensado que estoy en una edad difícil, de cometer mil y un errores, de tropezar con la misma piedra una vez tras otra y de salir con chicos. Nunca me paré a pensar qué sería de mi futuro.

Un día, me paré a pensar, después de muchas charlas que me daban mis padres sobre qué seria de mi vida, de mi futuro, en que si no me ponía las pilas no sería nadie. Hoy vuelvo a pensar en el tema, en todo lo que me han estado diciendo mis padres todos estos años, después de tanto tiempo… Y me doy cuenta que todo ha cambiado, que he pasado de ser una ”rebelde” a ponerme a estudiar y a sacar notas decentes, a rectificar todos mis errores y a tener segundas oportunidades en muchas cosas y aspectos, empezar a tener una relación seria con una persona maravillosa y a aprender realmente qué es querer a una persona.

Con este escrito no digo que los cambios sean inmediatos, pero si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar muchas cosas. Hay gente que dice que las personas no cambian, yo digo todo lo contrario, todo el mundo si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar, si no, miradme a mi.

Blanca

Vaig començar a jugar a bàsquet al Vilassar de Dalt quan tenia vuit anys. M’hi vaig apuntar per tal de practicar un esport i estar amb les amigues no per res més, ja que m’havia cansat de natació. Aquell any era el primer per quasi totes les nenes. Jo i com totes les jugadores els primers dies d’entrenament anàvem una mica perdudes, però a mida que passaven els dies anàvem millorant. Jugavem els dissabtes i els pares ens acompanyaven a tots els partits, i ens donaven suport, sempre animant. Hi ha hagut moments per tot: tristos, alegres, derrotes, victòries…

Ja feia sis que jugava a bàsquet, totes les jugadores havíem passat moments bons i dolents juntes però ja ens fèiem grans, i no estàvem tan pendents d’aquest esport, per culpa dels estudis, començavavem a faltar als entrenaments per estudiar o per qualsevol cosa, i les jugadores s’anaven desapuntant.

Aquesta temporada ja seria el seté any que jugaria al Vilassar, però finalment ho he deixat, els entrenadors es cansaven de nosaltres, cada cop érem menys jugadores i ja es feia molt pesat anar als partits amb cinc jugadores i havia de dedicar més temps als estudis. M’ha fet pena deixar-ho, però sé que les coses m’aniran molt millor. No m’emporto un mal record d’aquest esport.

Carla