LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cada dia, quan sona l’últim timbre a l’institut, agafo la motxilla i me’n vaig a dinar i descansar, sovint a casa dels meus avis i a vegades a casa meva. Un cop he acabat de dinar i he descansat, és hora de posar-se a estudiar, però no és tan fàcil.

Hi ha dies que ens han posat molts deures, i els començo a fer, però al cap de dos o tres quarts d’hora ja me’n he fartat, i potser en el camí de l’habitació al lavabo ja he trobat una distracció que m’ocupa un quart d’hora, dos, tres, o tota la tarda. I què passa amb aquests deures? Doncs que queden sense acabar potser fins a la nit, o fins l’endemà al matí, o si no, sense acabar. I si en lloc de fer deures he d’estudiar per un examen, passa el mateix, amb l’única diferència que el resultat final és pitjor ja que em costa un examen o fins i tot un trimestre.

La solució que sempre m’ofereixen davant d’aquest problema és, per exemple, estudiar amb antelació als examens, i més d’un cop se m’ha passat pel cap de provar-ho però m’ha acabat passant el mateix que en aquelles tardes de molts deures o de llargs examens, i he pensat: Bé ja estudiaré quan toqui. Però després m’acaba passant factura.

I és que, en la meva opinió, he abusat tant d’aquests mals hàbits, que ara que m’interessa abandonar-los, em trobo amb que els tinc tant gravats al meu cervell que se’m fa pràcticament impossible de deixar-los d’una vegada per totes.

He de dir que no és la primera vegada que faig aquesta mateixa reflexió, és més, cada cop que ve una mala nota els meus pares i jo mateix m’insisteixo en canviar-ho, peró quasi mai m’ha acabat servint de gaire, simplement m’ha fet entendre millor la meva situació. Clar que intentaré que aquest cop sigui més efectiu que els altres.

Per acabar voldria aclarir que res del que he escrit ho vull utilitzar per exculpar-me dels problemes acadèmics que pugui tenir i dir a la gent que li passa igual que a mi, que aquesta actitud ja no ens serveix per a aprovar, i que hem de deixar enrere aquests costums i centrar-nos tant aviat com sigui possible.

Lluís

Vaig seure a l’escriptori de la meva habitació com cada tarda per posar-me a fer els deures de la setmana, però primer de tot, com de costum, vaig mirar per la finestra mentre pensava per dins en tot allò que m’envoltava.

A l’altra banda del carrer hi ha un seguit de cases adossades que són el primer que veig al mirar a través del vidre, però un petit detall em va cridar l’atenció. En una de les finestres d’una de les cases del carrer oposat hi descansava un gat gris, atrapat entre dos vidres en aquell petit espai, contemplant la vida humana des d’aquell punt alt.

A partir d’aquell dia vaig mirar sempre amb curiositat si em trobaria  aquell gat gris allà quiet com un estaquirot. Dia rere dia me’l trobava, fins que un dia una pregunta va començar a perseguir-me cada vegada que el veia: és real? Hi havia la possibilitat que fos un simple gat de peluix que donava pas a l’habitació d’una nena, o que no estigués atrapat simplement es posés allà per gust mentre veia el paisatge, o que no es mogués del lloc i passés dia i nit sense moure’s esperant menjar i aigua del seu amo… Mil coses se’m van passar pel cap en un instant, el més probable és que cap d’elles sigui la correcta. Tot i així, segueixo asseguda al meu escriptori, esperant algun moviment d’aquell maleït gat.

Carla

Sempre m’he sentit diferent a la resta, i al contrari del que es diu, no sempre m’he trobat satisfet amb això, no estic descontent ni amb el que soc, ni com soc, ni com penso, vesteixo o visc, ni com semblo per fora o per dins, estic descontent per com la majoria de gent em veu, per ells ser diferent en alguns aspectes es sinònim de ser pitjor.

Quan jo dic “doncs jo penso que val més sobreposar la felicitat dels altres a la teva pròpia” o “trobar un amic es fàcil, trobar una bona persona es difícil” la gent em mira amb cara rara. I quan dic “sí, tinc un problema ossi de hiperflexibilitat a les cames” mes lluny de que la gent ho accepti tinc la sensació que s’en riu. La gent pensa que he viscut una vida plena, en certa manera es així: plena de terror, plena d’inseguretats, plena de amargor, dolor que dia a dia m’esforço per no treure.

La gent pensa que riure molt es ser feliç, jo ric per no plorar, no mostro aquesta faceta meva per una raó, no vull provocar dolor a la gent a la que realment caic bé, de fet, soc incapaç de crear qualsevol tipus de dolor i quan ho faig per error ho recordo durant anys, i no me’n sento orgullós. Prefereixo guardar-me el dolor que mostrar-lo a gent que aprecio, no vull preocupar-los. Doncs, llavors, per que escric això? No ho sé. suposo que alguna cosa dintre meu crida.

Sempre m’he imaginat com seria un jo normal, algú que la gent veiés com un igual, algú que pugui anar pel carrer o llocs coberts sense burles, sense insults, sense violència, tinc una vida mes difícil del que la gent pensa. I a això responc: jo seria incapaç de fer que algú es senti tan similar a una merda com la resta de persones m’ho han fet sentir a mi, jo no sóc un d’ells, és per això que la pregunta no es  “qui soc?”, la pregunta es “què sóc?”

Una cosa que m’agrada de mí?  continuo dia a dia trobant forçes per continuar rient.

Firmat: Nil

Sóc a quart de l’ESO i quan acabi aquest curs, haig de decidir què fer, és a dir, si faig móduls o bé batxillerat.

He escollit l’itinerari tecnològic, que era el que em cridava més l’atenció, però en aquestes tres setmanas estic canviant d’opinió, ja que no m’acaba d’agradar gaire. Per saber què vull fer, ho decidiré a partir de com m’ensurti aquest curs; si trec bones notes, entre sisos i sets, passaré a batxillerat, però si no, seria preferible anar a móduls, ja que si trec menys d’un sis a les asignatures, voldrà dir que a batxillerat segurament no m’anirà molt bé. Per les meves observacions d’aquests últims dies, han sigut una mica dolentes, ja que han estat més díficils del que em pensava, i trobo que encara no m’he adaptat del tot. Però estic agafant el ritme.

En conclusió el que trec d’aquest raonament, és que ara mateix no tinc cap idea sobre el meu futur i del que faré, encara que els meus familiars diguin que encara sóc massa jove, però en veritat nomès tinc aquest any per decidir, i espero trobar-hi la solució.

Pablo

El dia 28 de juny de 2013 va ser, possiblement, el pitjor dia de la meva vida. A la meva mare li va agafar un mal de cap molt fort que al cap de res es va saber que era un derrame cerebral bastant important.

Abans de saber-ho els meus pares van marxar a l’hospital i vaig dormir sola a casa. Al dia següent em vaig aixecar sense fer soroll per no despertar a la meva mare que pensava que estava dormint a la seva habitació. Va passar una estona i el meu pare em va trucar, tenia una veu molt fina i dèbil, em va dir que la meva mare esta a la UCI de l’hospital universitari Germans Trias i Pujol esperant una operació per poder evitar més pèrdua de sang al Cervell.

En aquell moment em vaig sentir impotent i també espantada. Mai havia sentit a parlar d’aquesta cosa tan estranya per mi i per tant tenia por, por a no poder veure més a la meva mare, a no poder abraçar-la i estimar-la tant com ho havia fet fins aquell moment. Però el que més vaig sentir va ser incertesa, no sabia si la operació o simplement la recuperació d’un cop tant fort sortiria bé o no, si la meva mare tornaria a casa igual que quan va sortir o si simplement no hi tornaria.

Vaig passar un estiu prou dur a causa de que la meva mare va trigar bastant en recuperar-se però ho va fer, va sortir endavant i amb un 15% de possibilitats de quedar perfectament igual que va començar se’n va en sortir.

Aquest gran fet m’ha fet pensar en aquest dia dia, en les petites baralles contínues amb ella, aquells moments en que tens ganes de que et deixi per sempre perquè se’t fa pesada… i m’he adonat que entre la vida i la mort hi ha molt poc i per tant que hem d’aprofitar tots els moments al màxim amb aquelles persones que de veritat estimem perquè en un dia, una tarda o tan sols en un segon tot pot canviar per sempre.

Laia

Tengo un amigo que no sé qué hacer con él. Se llama Marc, es de piel bastante moreno, aunque no le guste nada la playa, este verano se ha puesto bastante moreno. Es más alto que yo, pero reconozco que no hace falta ser muy alto para superar mi altura. Tiene unos ojos medio marrones medio verdes, son preciosos, que envidia le tengo. Es muy buena persona, me atrevo a decir que una de las mejores personas de las que he conocido en mis 16 años. Tiene la personalidad mas extraña y divertida que conozco, no se como se lo monta que cada vez que nos vemos una tarde a la hora de irme me voy con un dolor de barriga de reírme impresionante, es el mejor.

Solo hace seis meses que nos conocemos, la verdad se que no es mucho tiempo a su lado pero inexplicablemente ha hecho que en estos momentos este yo delante de un ordenador escribiendo de él, cosa que no hago ni para mis amigas, siempre le digo que para mi no es uno más y que lo quiero mucho, él no me cree y dice que me quiere más y empiezan las peleas tontas. Nos queremos tanto que nos enfadamos por pequeñas cosas y no nos damos cuenta de que perdemos el tiempo peleándonos y dejándonos de hablar en vez de aprovecharlo para vernos un rato y reír.

Nuestra amistad es un sin vivir agradable y molesto a la vez, su forma de hablar, de ver las cosas, de afrontar los problemas es diferente al resto. No me he acostumbrado mucho a nuestra típica y graciosa rutina. Os explicare en que consiste: trata de estar unos días muy bien, quedar, reírnos, hablarnos a todas horas, ir a sitios juntos, hacernos bromas y otras muchas cosas más y en un momento determinado enfadarnos por cualquier tontería, como he comentado antes. Vais a pensar, que amistad tan rara tienen estos dos, si te soy sincera un poco si, pero como dice el refrán Cada loco con su tema.

Para sacar algo en concreto, cada amistad es un mundo diferente, pienso que sin peleas y reconciliaciones de amigos es un poco aburrida. Siempre va bien tener amigos distintos.

Te quiero Marc

Emma.

Sempre he sigut molt addicte a tot el tema de consoles i li he dedicat molt de temps, inclús massa. Per això aquest estiu he decidit canviar una mica l’estratègia i n’estic totalment satisfet.  Aquest any m’he mentalitzat que passaria menys hores davant de la tele i passaria més estona amb els amics i així ha sigut! Es poden fer moltes més coses del que pensem, des d’anar al cinema, fins anar a Barcelona per canviar una mica d’ambient o bé anar a fer un partidet de futbol al poliesportiu d’aquí Vilassar. M’ho he passat tan bé aquest estiu que m’havia oblidat per complet que tenia una consola a la qual abans li havia dedicat tant del meu temps. No he parat ni un dia per casa! De fet l’any passat els meus pares es queixaven perquè estava tot el dia “viciat” a la consola, aquest any al revés, que perquè no estava mai a casa i que no havia de sortir tant, però que hi farem… Qui em coneix no ho hauria dit mai que faria un canvi tan radical. He fet de tot! Que si vaig al cinema, que si quedar a les nits per donar una volta i parlar amb els amics, jugar a futbol, anar a la platja o piscina a refrescar-nos una estona… Increïble!

Per què escric això? Per un motiu ben simple, perquè no passeu més estona a casa i us animeu més a sortir al carrer amb els amics. Proveu-ho no us en penedireu!

Ricki

Tal con va ocórrer amb la connexió a internet, actualment els mòbils intel·ligents, i més concretament l’aplicació de comunicació instantània Whatsapp, s’han convertit en una eina gairebé indispensable per a la vida pràctica d’una persona. Aquí és on entro jo. Un individu plantat davant d’una multitud, una ovella negra, bé tampoc ens passem, el cas és que no tinc Whatsapp.

Fins fa ben poc no m’importava gens. Però recentment vaig descobrir que això tenia una dimensió molt més gran del que esperava. El cas ens porta a divendres 4 d’octubre, cap a les 11:50 a la classe de física. En Manel, el professor, va tenir la idea de crear un grup d’aquesta aplicació per a la classe. Fins aquí tot bé. En Manel va donar permís perquè tothom alliberés els seus brillants smartphones i s’apuntessin al grup. Jo, aliè al que succeïa al meu voltant, vaig seguir completant la formula del moviment rectilini accelerat que em mantenia. Fins que en Sergi, el meu company d’armes a física, va deixar anar: “En Narcís no té Whatsapp”. Llavors vaig observar les cares de tota la classe girant-se cap a mi amb cara de sorpresa, i en Manel va dir: Tranquil, ja arribarà el moment”.

La veritat és que aquell comentari em va sonar al que se li dóna a algú amb una malaltia terminal. Mireu, jo no sé si pensar que sóc un malalt terminal, o bé un acèrrim supervivent en una apocalipsi zombi interconnectada, el temps ho dirà.

 Narcís

Mentira, una palabra que recurrentemente en mi vida estos últimos días, recordando las cosas que se vivieron entorno a una persona que fue la más importante en un largo periodo de tiempo, las canciones que acompañaron su despedida cuando decidió decir adiós, esa canción con la que lloré abiertamente en la sala de un cine, es la misma canción que hoy me acompaña, pero existe una diferencia.

Recuerdo aquella noche se sentía muy dentro, que lastimaba hasta los huesos de tanta tristeza que provocaba, los ojos llenos de recuerdos y llenos de silencios, el alma llena de ausencia y desesperación por esperar y extrañar a alguien que claramente no quiso quedarse, pero hoy después de unos meses de esa ultima ocasión, aquí estoy escuchándola de nuevo y me doy cuenta que, aún está llena de sentimientos pero diferente, escucho las palabras, y ahora no son las palabras aquellas que lograban tanta tristeza, digamos que es una etapa superada, como cuando regresas a un lugar solo para probarte a ti mismo que ya lo olvidaste, es por eso que elegí esta canción, para escribir, solo para darme cuenta que ahora puedo escucharla y puedo recordar al causante de aquellas lagrimas y ahora no sucede nada más.

Hablando de mentiras, tengo la opinión de que cuando te pasa algo, las cosas, los lugares, las canciones te recuerdan en repetidamente estas situaciones, así que algo relacionado con la mentira. Si Algo de lo que dijo fue real, ahora no lo sé, lo único que puedo pensar es que yo conviví con el chico, que dejó tantas enseñanzas en mi vida, tal vez apareció en el momento adecuado y duró el adecuado. Y aún cuando Las personas mienten puedo darme cuenta, que su mentira fue una gran parte de mi verdad, no hay raza, ni pueblo, ni nación que haya sido capaz de vivir sin mentiras.

Andrea

Eren les 7 de la tarda del dimecres 25 de setembre. Estava fent classe de ballet quan en mig d’un exercici vaig perdre totalment l’equilibri. Quan vaig obrir els ulls em vaig espantar molt. Estava asseguda a terra i vaig veure que la ròtula de la meva cama dreta ja no estava al seu lloc. Se m’havia descol·locat!!!! Mentre les meves companyes em donaven conversació la professora trucava a l’ambulància i a la meva mare. En mitja hora ja estava dins l’ambulància.

Vam arribar a l’hospital de Mataró a les 8 i vam entrar a urgències. En aquell moment em vaig sentir com si estiguessin rodant una pel·lícula ja que era la típica escena que veus la llitera corrent per els passadissos i la gent apartant-se del camí. Em van trobar un box buit, em van estirar en una llitera i vaig intentar assimilar tot el que havia passat. Després va aparèixer una doctora que em va agafar la ròtula i, a poc a poc, me la va posar al seu lloc. Passats uns 10 minuts, va entrar un home i em va portar a fer unes radiografies. Vaig tornar al box i em van dir que havia sigut una luxació de ròtula neta, sense cap fissura i que això es recuperava ràpid. El següent pas era immobilitzar-me la cama. Em van posar guix al darrere la cama i com 6 capes de benes a sobre. A continuació,  les infermeres em van dir que hauria de portar el guix durant una setmana.

He de reconèixer que el meu vestuari era un tema de conversació entre els metges ja que anava amb un mallot negre, unes mitges que m’havien trencat els de l’ambulància,  una sabatilla de ballet al peu esquerrera ja que l’altre me l’havien tret i el monyo tot desfet.

Els dies a casa es feien eterns ja que no podia fer gairebé res. Ja estava farta de les crosses i del guix. Aquest dijous vaig anar a el traumatòleg i per fi em van treure el guix i me’l van substituir per una genollera. Ara estic més animada perquè ja puc doblegar una mica el genoll dret però encara he de portar les crosses. Sé que hauré de fer una mica de recuperació per a recuperar múscul i perquè la meva cama torni a ser com abans, però al cap i a la fi, estic contenta perquè dintre de poc podré tornar a fer vida normal.

Cristina