LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de ben petita tinc un pinzell al pot dels llapis i bolígrafs que està sobre el meu escriptori. La veritat és que no sé què fa allà tot sol, ja que a mi pintar no m’agrada massa i menys amb pintures perquè et deixen les mans brutes i ho repel·lo bastant.

El cas és que aquest pinzell l’he utilitzat bàsicament per entretenir-me o millor dit per distreure’m quan estic estudiant i el cansament que porto a sobre m’impedeix seguir estudiant; qualsevol cosa que veig passa a ser la font del meu entreteniment i per què no dir-ho, de la meva pèrdua de temps.

Segurament és una d’aquelles coses que posseeixo i quan realment el necessito no recordo que tinc. Quan la professora de plàstica va demanar que ens compréssim un pinzell número 9 ja que l’utilitzaríem durant tot el curs no vaig pensar en el pobre pinzell que tinc abandonat al pot dels estris d’estudi. I com el pinzell, moltes altres coses. Tenim moltes coses que no utilitzem per a res o simplement ni recordem que tenim. Coses que potser ens podrien ser útils però que amb la quantitat de coses que tenim i desitgem, ni recordem que són nostres i que potser no necessitaríem comprar-ho per duplicat ja que no són tant indispensables.

El punt on vull arribar dient tot això és que som una societat (sóc la primera que m’incloc en aquest món) que posseïm milions de coses materials que segurament són innecessàries i que quan realment necessites alguna cosa no saps ni que ho tens, ja que totes les altres coses cobreixen la seva presència. I com si fos poc, encara volem aconseguir més coses ja que pensem que tenim manca d’aquell sector i volem arribar més enllà.

Simplement aquesta societat està globalitzada en coses materials que no sabem ni que tenim i dels petits detalls ni ens n’adonem.

Júlia

Tot ésser humà posseeix uns drets imprescindibles, o almenys hauria de ser així, però aquest no és el tema que vull tractar en aquest escrit. Els drets imprescindibles a que em refereixo corresponen per exemple: els aliments, i per tant, el menjar, un sostre on poder refugiar-se, aigua potable i en condicions de consumir, o bé, per a rentar-se un…

Totes aquestes coses les entenem per imprescindibles, són coses que necessitem per a la nostre existència, per a una vida mínimament correcte. Però n’hi ha que en són de prescindibles, ja que, en podríem viure sense elles, com per exemple: un peluix, un sofà, un televisor, unes ulleres de sol, un reproductor de música…

El darrer exemple que he anomenat ( reproductor de música ) per a mí, per al meu petit món intern, està completament dins del grup de les coses imprescindibles. Un reproductor de música, reprodueix música, i aquesta és totalment imprescindible per a la meva vida diària. Aquesta m’ha fet molts cops allunyar-me del dolor més profund, i d’altres d’endinsar-m’hi ben endins.

A vegades, et trobes amb cançons que et recorden a una persona en especial, una persona que et fa somriure cada dia, o bé, fa temps que no la veus, i per tant, l’enyores…

Sense saber el per què, inconscientment hi ha cançons que fan que les relacionem amb gent molt propera a nosaltres, generalment importants o que ho han sigut.

Aquest tipus de cançons et fan principalment recordar, recordar tot allò que ja havies oblidat, tot allò que ja feia temps que no hi pensaves.

La música ha participat , també, en els moments més divertits i despreocupats que he pogut protagonitzar. Ha estat sempre una forma de relativitzar les coses i de perdre la noció del temps per uns minuts, fet que trobo que de tant en tant sempre està bé.

En definitiva, penso que la música és una manera molt interessant i efectiva de marxar, de traslladar-se un en un món diferent però sempre relacionat amb el real.

També cal dir que un bon i durader silenci sempre és benvingut.

Laura Morales

Hi ha vegades en què vols fer una cosa i sortir-te’n tu sol, però en realitat no pots fer-ho sense ajuda.

És el que li passa al meu avi, que li han de fer una operació de pròstata i hauria d’anar un parell de setmanes a una residencia, on li farien la rehabilitació que li cal, i tindria les instal·lacions correctes per no haver de fer esforços. Ell s’hi nega rotundament a anar-hi, perquè diu que allà no s’hi sentirà a gust. Encara que sigui poc temps no vol renunciar al seu silló, el seu diari, el seu telenotícies… Jo crec que les coses desconegudes li fan una mica de por, però això li passa a tothom.

Però ho ha de superar, perquè quan tingui la cicatriu de l’operació no es podrà moure gens ni mica. Si es quedés a casa, la meva àvia no podria cuidar d’ell perquè ella te problemes de memòria i es cansa de seguida.

El meu avi ha d’acceptar que s’està fent vell i que necessita l’ajuda de la família, la que fa el possible per que sigui feliç.

Cinta

A vegades estàs comprant, et pares i penses:

-Realment ho necessito això?

A mi em passa moltes vegades. Per exemple, comença el curs i em compro tot el material nou: els bolígrafs, els llapis, les llibretes, la motxilla…

Podria aprofitar tot això de l’any passat perfectament, però és la sensació de començar un nou curs i estrenar-ho, el que fa que m’ho compri.

També em passa amb la roba. Me’n compro tot i tenir-ne a l’armari, oblidada en un racó, que no em poso.

Vas a comprar i dius:

-M’encanta aquesta samarreta! Me la compro, total, només són 20€.

I això amb moltes coses.

Per això penso que aquesta pregunta ens l’hauríem de fer tots més sovint. En comptes de gastar-nos diners en coses que no necessitem o que ja tenim, podríem donar-ho a països del tercer món, estalviar-ho per quan veritablement ho necessitem o gastar-nos-ho amb alguna cosa que ens faci més falta.

Judith Maltas

No hi ha dia que no em queixi per alguna cosa. Si un dia no em queixo pel que toca per sopar, ho faig perquè no em deixen sortir. El cas és que mai en tinc prou, sempre hi ha quelcom que trobo que falta. Quan em queixo no m’aturo mai a pensar en el que tinc, no ho sé valorar.

Per fer-ho m’haig de posar a escriure un escrit com aquest. És aleshores quan m’adono que visc en una societat privilegiada. Tinc una bona educació, disposo de sanitat pública, tinc un sostre per dormir, cada dia tinc tres àpats esperant-me a taula, etc. El cas és que tinc tot el necessari per viure i més. A tot això se li ha d’afegir la despreocupació amb la que visc, ja que els pares s’encarreguen de tot, jo només em limito a estudiar i ajudar en algunes coses de la casa.

No tothom pot dir que té tot això. Hi ha gent que viu en pèssimes condicions, i no es queixen. Simplement es limiten a lluitar pel que necessiten per sobreviure. Aquest és el tipus de gent que realment valora el que té. I després d’aquesta reflexió que en poques ocasions faig em pregunto: ho haig de perdre tot per veure el que tinc?

Laura