LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Divendres passat vaig anar al cinema amb la Valentina, per veure Amanecer Parte II, ja que ella volia veure-la i jo la vaig acompanyar. La veritat és que no anava gaire convençuda, perquè hi ha alguna de les anteriors que no he pogut veure, però, al final, vaig sortir de la sala eufòrica.

Ens va ser difícil trobar la manera de poder assistir, perquè havíem d’anar en autobús i després no teníem combinació per tornar, però, al final ens van poder venir a buscar i vam solucionar aquest problema. Per un moment vam dir d’anar un altre dia, però teníem tantes ganes que res no ens va fer detenir-nos.

A l’autobús ens vam posar a escoltar música al MP3 de la Valentina i no ens vam adonar que hi havia més gent, perquè vam començar a donar cops al ritme de la música i res no ens podia fer parar, però de cop en aixecar el cap, vam veure que tothom ens mirava i vam decidir posposar l’espectacle. Vam trigar quatre vegades més que anant amb cotxe i anàvem molt justes de temps, ja que quedaven deu minuts per a l’inici del film i encara no teníem les entrades ni res per menjar. Vam començar a córrer pel centre comercial i la gent ens mirava amb cara estranya, però nosaltres teníem massa coses al cap per parar-nos a pensar que és el que estàvem fent perquè la gent ens mirés d’aquesta manera. Vam pujar a dalt de tot, vam comprar les entrades i només ens quedaven uns cinc minuts, però nosaltres volíem menjar, així que vam baixar ràpidament al supermercat i en un temps rècord vam comprar un refresc i quelcom per acompanyar-lo.

Arribem a la sala, fem un sospir profund com si ens haguéssim jugat la vida per arribar a temps i ens mirem el rellotge: dos quarts de sis, la hora que començava la pel·lícula, però passaven els minuts i no donava senyal de vida. En aquell moment vam pensar que havíem fet la cursa de la nostra vida per arribar a temps i, resulta que va començar un quart d’hora més tard. Vam gaudir del film com si fóssim nenes de tres anys i, en sortir de la sala, no paràvem de comentar el final de la pel·lícula. És un final inesperat. Ningú no es pot imaginar el què succeirà.

Com que encara no era l’hora de marxar, vam decidir anar a la sala dels jocs a riure encara més, així que vam anar a les cistelles de bàsquet i vam començar a llançar pilotes. Després vam anar a una màquina que llança una pilota i es fica en un forat. Depèn del número que posa al costat et donen uns punts o uns altres. La pilota es va quedar parada i no se’m va ocórrer una altra idea que donar-li un cop. Em vaig deixar la mà vermella per res, perquè ens van tocar 2 miserables punts! Però vam riure tant que no recordava el cop que m’havia donat i, això, és el que realment importava en aquell moment, riure.

Finalment ens van venir a buscar i, com la Valentina encara no havia de marxar, ens vam posar a jugar a bàdminton. Aquest joc té una història molt especial que va començar fa un parell d’anys a la festa del meu barri. Ella va venir amb mi i com no teníem res a fer vam començar a jugar. Al principi no li donàvem a la ploma, perquè no havíem jugat mai, però vam acabar donant-li de totes les maneres possibles. Així que vam acabar el dia de la millor manera possible, com comença, possiblement la nostra gran amistat.
Si no haguéssim viscut totes aquestes coses el mateix dia i simplement haguéssim anat a veure la pel·lícula, ara no tindria res per escriure i recordar, però diuen que els petits detalls marquen la diferència i, tot això que ens va succeir, va fer d’un dia normal un dia inoblidable.

T’estimo Tina!

Itziar

Hace tiempo que me llama la atención una película, El diario de Noa, casi todas las personas que la han visto hablan muy bien de ella y dicen que es muy bonita. Siempre he querido verla pero no he tenido tiempo para ponerme en Internet y buscar alguna web a ver si está disponible. Ayer, gracias a mi aburrimiento y falta de sueño por la noche, la vi.

Trata sobre una chica, Allie, y un joven llamado Noa que se enamoran a pesar de sus diferencias. Discuten a menudo y les cuesta ponerse de acuerdo pero hay algo que tienen muy claro, están locos el uno por el otro. Por problemas personales un día se tienen que separar. Cada uno rehace su vida y Allie conoce a un chico con el cual se compromete. Pasan los años y Noa vuelve para conquistarla. Allie se da cuenta que durante todos estos años no lo ha olvidado y por fin vuelven a estar juntos, se casan y tienen hijos. Toda esta historia se la cuenta un anciano a una anciana y al final de la película se desvela que estos ancianos son Noa y Allie.  Allie padece Alzheimer y Noa cada día le lee su diario para que recuerde.

Me gusta mucho la frase que dice  Noa cuando ya es mayor: “He llevado una vida corriente. No me han hecho ningún monumento y mi nombre pronto quedara en el olvido. Pero según como se mire he tenido mucho éxito como muchas otras personas en la vida. He amado a otra persona con todo mi corazón y eso para mi siempre ha sido suficiente”.

Sinceramente, me imaginaba que me iba a gustar la película, pero no sabía que tanto. Es una de las más bonitas que he visto juntamente con Titanic. Parece increíble que alguien pueda llegar a amar tanto a alguien hasta el punto en el que notas que ya no existes, que no importa lo que pase y que estar con esa persona ya es suficiente. Un amor puro, increíble y alucinante. Un amor especial como hay pocos.

PD: Para aquellos que no han visto la película pero la quieren ver y están leyendo esto, lo siento… ¡ahora ya saben como acaba!

Silvia

A finals d’aquest estiu, un dia d’aquells en que et trobes a casa sense fer res però amb ganes d’aprofitar el poc estiu que et queda i de fer coses que no havies fet durant l’estiu. Vaig decidir que allò no podia seguir així, per tant, vaig agafar el meu mòbil i vaig trucar a molts amics per anar al cinema. En total érem 4,  no masses per tampoc pocs, els suficients.

A les quatre i mitja vam agafar l’autobús de Vilassar i una hora més tard vam arribar a l’Hospital de Mataró, al costat de Mataró Parc.

La pel·lícula començava a les vuit, per tant teníem molt temps abans de veure la pel·lícula, i què vam fer? Doncs per matar el temps vam estar passejant-nos pel centre comercial, mirant botigues, comprant alguna cosa i quan ens va entrar la gana vam anar al Burger King on vam omplir-nos una mica l’estómac per pocs diners.

Quan faltaven cinc minuts perquè comences la pel·lícula vam anar a l’entrada del cinema a comprar les entrades i directes cap a la sala vuit on feien la pel·lícula que teníem tantes ganes de veure, Batman, després dels anuncis, és clar, però a mi els anuncis en el cinema m’entretenen molt i fins i tot m’agraden.

Després de veure la pel·lícula vam sortir al carrer directament i vam dirigir-nos cap a la parada del autobús que ens portava de tornada a Vilassar. On vam arribar a les onze de la nit.

Ens ho vam passar d’allò més bé i no només veient la pel·lícula sinó durant tota l’estona que vam estar rondant pel centre comercial, en definitiva, va ser un dia per recordar.

Alan.

Hace unos años me fui de vacaciones a Ribadesella, un pueblo de Asturias. Después de el viaje fuimos a dar un paseo por un camino que había en la costa. Aún recuerdo la brisa que llegaba de las olas del mar, los viejos barcos blancos que estaban en la arena y esa ermita que se veía encima de una pequeña montaña. Un puente dividía el pequeño pueblo en dos partes, en una había casas y tiendas, y en el otro lado una urbanización con grandes hoteles. Todos eran completamente diferentes, con diversas formas y colores. La casa en la que estábamos alojados estaba en las afueras del pueblo.

Durante la semana que estuvimos allí fuimos a visitar ciudades, como Gijón y Oviedo. Y pueblos tanto de costa como de interior. También fuimos a pasar el día a muchas playas. La marea subía y bajaba, y en ocasiones se alejaba tanto que para darte un baño tenias que caminar muchos metros para llegar al agua.
Pero sin duda, lo que más me gustó de ese viaje fue el día en que fuimos a visitar un pueblo llamado Lastres. Nos dijeron que allí se rodaba una serie de antena 3 llamada Doctor Mateo. Entramos en el pueblo, y había carteles donde ponía: CASA DEL DOCTOR MATEO →. Vimos la casa, la panadería y el bar. Una mujer nos dijo que si queríamos ver a los actores y actrices nos dirigiéramos al colegio, donde estaban grabando una escena. Un hombre nos dejó pasar a mirar cómo filmaban. Nos dijeron que llevaban desde las 4 de la tarde grabando, es decir que tardaron 3 horas en rodar una escena de tan solo 5 minutos. Cuando acabaron nos dejaron hacernos una foto con las actrices. Luego también vimos el famoso faro que sale en la serie. Fue una experiencia nueva y tengo un buen recuerdo.

Paula

Hoy en día existen millones de películas de todos los géneros; de comedia, de terror, de ciencia ficción… Entre muchos otros.

Sin embargo, el cine de terror se caracteriza por provocar en el espectador sensaciones de pavor, miedo y preocupación. Generalmente estas películas están basadas en personajes malignos, criminales o en hechos sobrenaturales, ya que provienen de la literatura o de leyendas tradicionales.

De aquí surgen los personajes básicos de las películas de este género; los vampiros, el hombre lobo, zombis, fantasmas y muchos más.

También son característicos los espacios abandonados y oscuros. Y sobretodo una música principal con un poco de suspenso y escalofrío.

Daniela.

Ésa es la fecha en que el Buque de vapor del Correo Real, más conocido como el Titanic chocó contra un iceberg, y a las 2:20 de la mañana del día siguiente se hundió. Este año se cumplen 100 años desde que ocurrió esa desgracia en la que murieron muchísimas personas. Por eso, el 6 de abril de 2012 se reestrena en los cines la película en 3D que se había emitido anteriormente en el año 1997.

Una historia cuyo tema principal es el amor entre los protagonistas Rose, una joven de clase alta y Jack, un joven de clase baja que tiene la suerte de haber ganado en una partida de cartas los pasajes para embarcar en el buque. La película, también mezcla elementos como la desesperación, la tragedia, la venganza y las diferencias entre las clases sociales. Para muchos, el Titanic era el buque de los sueños, un barco insumergible. Pero toda esa alegría y felicidad llega a su fin cuando el 15 de abril se hunde en el océano Atlántico, a las pocas horas de haber zarpado del punto de origen. Esa noche, cuando los tripulantes estaban todavía despiertos, empezó la tragedia. El barco chocó contra una masa de hielo que se encontraba ante él. Murieron 1.517 personas, la mayoría hombres y miembros de la tripulación.

Para mi, esta película es una de las mejores que he visto. Es increíble cómo en tan solo 180 minutos, el director James Cameron, es capaz de exponer todo el suceso que marcó un hecho tan importante en la historia, en el que el mundo entero quedó conmocionado.

Paula

L’altre dia estava estirada al sofà, em cobria una manta dels peus a la cintura i la veritat és que s’hi estava realment bé. La tele estava engegada, i no feien res del meu interès. Llavors va ser quan vaig trobar un canal on acabaven de posar una pel·lícula: “Pocahontas” .

La meva mare em va explicar, que quan era petita, deuria tenir uns quatre o cinc anys, em passava els dies davant de la tele mirant “Pocahontas”. Quan s’acabava, cridava als meus pares perquè me la tornessin a posar, i així podia estar-m’hi hores!

La pel·lícula tracta sobre l’amor entre una noia indígena que vivia a Amèrica, i un conquistador anglès explorador del nou món. La història de Pocahontas, simplement m’encantava, perquè ella li demostra a un estrany que es poden estimar malgrat l’opinió dels altres i les seves diferències.

Aquella tarda al sofà vaig gaudir mirant-la altre cop, i encara recordava tots els moments que transcorrien, inclús la lletra d’alguna cançó. I altre cop em va tornar a encantar.

Paula

Ahir em vaig llevar sobre les deu del matí i vaig esmorzar. Després, vaig anar a vestir-me. Llavors vaig pujar a l’ordinador a esperar que arribés el meu cosí per agafar l’autobús per anar a Mataró.

El dia pintava d’allò més bé. Ens vam trobar tots a la parada d’autobús del Videoclub. A Premià, van pujar uns altres amics. Érem set en total. Vam arribar al Mataró Parc a la una del migdia. Vam decidir quina pel·lícula veuríem. Ens vam decidir per “Fuga de Cerebros 2” una pel·lícula d’humor. A continuació Vam anar al McDonalds a dinar. Després vam anar a fer un tomb pel Centre comercial i finalment vam anar al Media Markt a jugar amb les consoles on et deixen provar jocs. Llavors vam anar a l’Alcampo a comprar begudes i menjar per la pel·lícula, i quan vam pujar a dalt per comprar les entrades hi havia una cua immensa. La pel·lícula començava a les quatre i encara no teníem les entrades. Vam comprar-les just i vam entrar a la sala quan la pel·lícula no havia començat. La pel·lícula va ser molt divertida: va durar dues hores però no es va fer pesada de veure. Quan va acabar faltaven deu minuts perquè l’autobús marxés. Tornant vam comentar la pel·lícula i parlant sobre altres temes. Vaig arribar a casa a un quart de vuit molt content.

Quim

“Any 2041. Un futur proper en què els éssers humans viuen acompanyats de criatures mecàniques. Álex, un prestigiós enginyer cibernètic, torna a Santa Irene amb un encàrrec molt específic de la Facultat de Robòtica: la creació d’un nen robot. Durant deu anys d’absència, la vida ha seguit el seu curs per al seu germà David i per Lana que, després de la marxa d’Álex, ha refet la seva vida. La rutina d’Álex es veurà alterada de forma casual i inesperada per Eva, la increïble filla de Lana i David, una nena especial, magnètica, que des del primer moment estableix una relació de complicitat amb Álex. Junts emprendran un viatge que els precipitarà cap a un final revelador.”

Ara farà tres setmanes vaig anar a veure una pel·lícula al cinema de Mataró. Es deia “Eva”. És un film de ciència-ficció que parla de robots i coses per l’estil. I a més es nota moltíssim quan els actors són espanyols, perquè les paraules se senten molt més nítides i fluïdes.

Té de tot: suspense, intriga, moments d’aquells que et regiren l’estomac i un final inesperat. Us la recomano, tot i que ja no sigui a la cartellera, perquè les últimes paraules de la pel·lícula em van quedar gravades: “¿qué ves cuando cierras los ojos? Te veo a ti, papá, y a mamá y a mí jugando… por siempre…” Eva diu això mentre el cel es va quedant sense estrelles.

Xavi H

El dissabte passat, amb uns companys de bàsquet, vam anar al cinema a veure la nova pel·lícula d’en Rowan Sebastian Atkinson, així, us semblara un actor qualsevol però també es conegut com Mr.Been. La comèdia va durar unes dues hores, i jo la resumiria com una “parodia” de James Bond (007).

Però anem al tema del que vull parlar, la qualitat del cinema actual.
M’explico:
Abans cap als anys 70 i 80 es feien unes pel·lícules que encara ara, són reconegudes per la seva qualitat com: “La guerra de les galàxies”, “El planeta dels simis”, “Alien el vuitè passatger”…
Ara en canvi, ja no sabem que més fer. Si és cert que de tant en tant es treuen pel·lícules bones, com la d’Avatar. Però el que crec, és que no ens hauríem de fixar tant en els efectes especials i treure idees noves per fer un guió més coherent. Així que o el cinema millora o jo no pago 7 euros que val una entrada per acabar veient una pel·lícula que no valgui la pena. Aquí deixo el tema per debatre.

Gerard