LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa pocs dies vaig veure un vídeo en el que a quatre els hi feien un experiment en el que a cada dona li feien una sessió fotogràfica professional com per sortir a la portada d’una revista. Uns especialistes les maquillaven, les pentinaven i els hi deien com posar-se per fer la foto. Després un expert en el Photoshop va retocar les fotos perquè sortissin perfectes.
Quan els hi van ensenyar el resultat final van quedar al·lucinades. Una deia que era tan perfecte que ni tant sols s’assemblava a ella, una altra que les seves pigues li donaven caràcter i si no estaven ja no sabia ni qui era ella. Una altra deia que algú altre et maquillés, et pentinés i et digués de quina manera havies de posar el cos, i després de treure les imperfeccions, després de tot això no et quedava molt de lo que realment ets. És així com sempre es volien veure elles, perfectes, però ara que ho havien vist, es preguntaven el per què. Sempre quan havien vist a una revista a famosos i models havien dit “oh jo també em voldria veure així” però, qui es veu així realment?

En comptes d’intentar ser una persona que no som hauríem de sentir-nos còmodes amb el que som i treure el millor de nosaltres mateixos. Una cosa que tothom hauria de tenir en la ment és que és normal ser crítics amb el nostre cos i que a vegades no el tinguem com ens agradi, però hem de pensar que “l’ideal” simplement no existeix.

Anna

Ara mateix estic escrivint i em costa mantenir la concentració. El meu veí està fent obres i se senten cops contínuament. M’estic atabalant i no puc pensar amb claredat, ja que, el soroll del martell contra la paret és del tot estressant. La veritat és que no hi ha dia a casa meva que no se senti un soroll. Quan no és el veí, és el meu germà amb el clarinet i si no, l’extractor de la cuina.

Si et fixes i et pares a pensar mai no hi ha silenci absolut, sempre hi haurà alguna cosa que faci més o menys soroll. He provat alguna vegada de quedar-me dins l’habitació sense fer res, escoltant i prou, però sempre hi ha algun so que destaca i distorsiona l’ambient. Se senten els cotxes del carrer, alguna veu de fons o, fins i tot, el tic-tac del rellotge de la paret. Així que, vivim en un món en el qual estem envoltats de sons constantment. És clar, que si visquéssim a la muntanya o al camp aïllats del guirigall de les ciutats no sentiríem els cotxes, però escoltaríem el piular dels ocells o el mugit de les vaques.

A vegades el soroll, però, també ens pot ajudar. La música, per exemple, ens fa pensar en altres coses i oblidar-nos del dia a dia, ens allibera de l’estrès. Un altre soroll bastant agradable són les onades del mar, ja que, és un so constant molt relaxant i tranquil.

En conclusió, vivim envoltats de sorolls i rarament, per no dir mai, trobarem un moment en la nostra vida en el qual hi hagi silenci absolut. Cal gaudir dels instants en silenci per entrar en contacte amb un mateix, reflexionar i trobar la persona que hi ha dins teu, que t’aconsella i t’ensenya en els moments més difícils. Perquè com diu la dita: un silenci val més que mil paraules.

Marina

La meva habitació, desordenada segons els meus pares, m’agrada molt. Ara mateix m’hi estic i penso que és el lloc on em sento més còmoda, més lliure i més tranquil·la. M’agrada recórrer l’escala cap amunt, girar a l’esquerra, a la dreta i entrar-hi; entrar al meu petit món.

L’estimo, n’estic enamorada, m’agraden les seves virtuts i els seus defectes. Està tot al meu gust, i sí, tot, fins i tot el llapis que m’acaba de caure al terra està col·locat de manera que a mi m’agrada. Bé, potser ara he exagerat una mica, però no exagerem quan ens enamorem?

Porto casada amb ella des de la primera nit que hi vaig dormir, ara fa quinze anys. Em sap greu no haveu-vos convidat al casament però em sembla que encara no sabíem caminar. Aquella nit, la primera nit, va ser fantàstica i vam compartir llit. No ens vam regalar cap anell ni vam fer viatge de noces, però ja ens vam encarregar de fer altres coses.

L’altre dia vam discutir. Ella es queixava perquè de tant en tant marxo durant molt de temps amb el cau i es pensa que l’enganyo amb la tenda de campanya. A més a més feia temps que la cosa no anava bé, ja que ella no estava d’acord en que canviés el quadro que tinc penjat fa un milió d’anys; diu que li recorda als vells temps. Serà possible! Si aquell quadro és horrorós! Però bé, l’he deixat penjat perquè no s’enfadi. Tot i així ahir ho vam arreglar i li vaig demanar perdó per haver-li tancat la porta als nassos. De fet, quan me’n vaig anar a dormir, li vaig tancar el llum com a ella li agrada i em va dir que m’estimava.

Maria

El 18 de febrer va ser el meu aniversari i aquell mateix dia ja vaig rebre uns quants regals. Al mig dia un cop vaig tornat de l’institut va venir ma germana corrents a felicitar-me molt alegrement i em va dir que el seu regal me’l donaria el cap de setmana, que en aquell moment no el tenia i que seria molt gran. Estava a dimarts i m’havia d’esperar fins dissabte.

Divendres vaig quedar amb els amics a casa meva per jugar una estona tots junts que feia molt temps que no quedàvem. A les 7 casualment tots tenien alguna cosa a fer… Un bàsquet, l’altre havia de netejar, l’altre tenia classes d’informàtica… A les set tots ja eren fora i com no tenia res a fer vaig posar-me a llegir. Al poc rato va venir ma germana a l’habitació, no podia esperar més, havia de fer-me entrega del regal que estava molt nerviosa perquè el veies. Jo no m’esperava cap sorpresa. Vam agafar el cotxe i ens vam dirigir on estava guardat el regal que segons ma germana era molt gran i a casa no l’hauria pogut guardar. Jo pensava què podia ser això tan gran però se m’acudia res. Un cop aparcat el cotxe vam anar cap a la casa on estava guardat el regal, em va donar la clau a mi perquè obris la porta que ella “estava” amb el mòbil. Vaig obrir i hem vaig trobar allà tots els meus amics! No sabia què dir ni què fer. Ma germana em va demanar que no fes gaire rebombori, allà teniem sopar per tots i postres. Érem deu persones i entre tots em van fer tres perfectes regals. Van regalar-me tres samarretes, una de futbol personalitzada amb el meu nick  “RICKI” i dos samarretes de vestir molt guapes per cert.

Aprofito aquest text per agrair a ma germana per fer-me aquest regal que és millor que qualsevol altre regal material i als amics per venir-hi (Montse, Aina, Sara, Lluís, Oscar, Narcís, Marc, Ferran i Marcel) i acabar d’alegrar-me aquell divendres tan perfecte. Moltes gràcies.

Ricki

Ahir, dia 24 de febrer del 2014 tenia hora al metge, concretament a les 4:40pm. El fet es que jo a les 4:38pm, aproximadament, estava a la sala d’espera esperant a que sortís el metge amb la seva llista, i digués el meu nom. Vaig estar esperant, i al cap de quinze minuts em vaig començar a posar nerviós, però després vaig pensar que al CAP és normal que triguin una mica. La cosa em va començar a estranyar quan a les 5:30 encara no havien dit el meu nom.
Estava cansat de perdre el temps, d’haver perdut 50 minuts de la meva tarda, així que em vaig aixecar i vaig baixar al pis de baix per preguntar què havia passat. Jo portava un paperet en el que hi deia la data i l’hora de la cita amb el metge. Quan estava a recepció els vaig ensenyar el paperet, i em van preguntar quin era el problema. Jo els vaig explicar tot el que havia passat, així que la recepcionista va entrar les meves dades al ordinador per mirar què havia succeït. Resulta que per un error informàtic la meva visita s’havia esborrat, però ningú m’havia dit res.
En definitiva, després de 50 minuts esperant assegut a una cadira, resulta que per un problema informàtic no em van poder atendre. Potser si no retallessin tant en sanitat podrien tenir un sistema que funcionés… però és millor fotre als pacients, al cap i a la fi… ja demanaran hora per a una altra visita.

Marc

Quan era petita, m’agradava rentar-me les dents molt ràpid, posar-me corrents al llit i esperar que pugessin els meus pares. Sempre esperava que entressin a l’habitació (que compartia amb les meves dues germanes) per fer-nos el petó de bona nit. Algun cop, quan entraven, em feia l’adormida (per donar la nota segurament), però no sempre anava com esperava. De vegades com que veien que ja m’havia adormit, pujaven sense venir a dir-me bona nit. Però com que jo era incapaç d’anar a dormir sense aquell petó, els anava a buscar corrents, i fins que no ho havia aconseguit, no podia estar tranquil·la. Una altra cosa que m’agradava molt, era “guardar-lo”. M’imaginava que un cop la galta tocava amb el coixí, quedava allà guardat per sempre, i quan no podia dormir, els intentava recordar.

Malauradament això no em va durar per sempre, de fet, segur que no sóc l’única. Aquest costum de fer-nos un petó, es va perdent quan anem creixent. A mesura que ens anem fent grans, el típic petó a la galta per dir adéu als nostres pares quan marxes de casa, o el d’abans d’anar a dormir, es perd. Però mai marxa del tot, més aviat s’acaba el període de rebre’ls, ja que al créixer, és quan en fem més, sigui a la teva parella, als teus fills, als teus néts… Trobo que haver de definir-ne un seria difícil, ja que n’hi ha de molts tipus: els petons de benvinguda, els petons a les persones que estimes, els de comiat, els de reconfort… I no tenen tots el mateix significat.

Recordo quan era petita, tenia un llibre que es deia “La caça del petó” on un rei se’n feia un a la mà i el llençava al seu fill, que estava estirat al llit apunt d’anar a dormir. Però el petó sortia volant per la finestra i marxava cap al bosc. El nen es va posar a plorar i els soldats del seu pare el van anar a buscar fins que l’aconseguien caçar i portar-li. M’agradava perquè el dibuixaven com un estel petit i brillant, i els petons són així, simples i bonics.

Anna

El món de l’esport és dur, requereix esforç i sacrifici i a vegades no et recompensa per igual, has d’aguantar la pressió que suposa jugar en un equip i donar la talla, has d’aguantar la pressió de voler guanyar sempre i no permetre’t fallar i has d’aguantar la pressió del teu entrenador. Un entrenador que intenta treure el millor de cada un de nosaltres, que t’exigeix, que et fa repetir les coses fins que et surten bé, que et fa sofrir i et crida, i per això en molts casos queden com “els dolents de la pel·lícula”.

Fa set anys que vaig entrar en el món de l’esport, i per primera vegada he trobat un entrenador que no només treu el millor de nosaltres, sinó que ens anima, ens aconsella i de vegades, si cal, ens renya, però per sobre de tot confia en nosaltres, confia en el nostre potencial, quasi més que tot l’equip junt. Ens valora, ens respecta i ens admira tant, com nosaltres a ell.

Ara farà unes setmanes, per culpa de baixes en l’equip, ens vam haver d’enfrontar a les primeres de la lliga només amb deu jugadores. Tot i que només és una de menys del normal, es nota. Jugar en inferioritat durant vuitanta minuts és tot un desafiament, però el nostre entrenador no va dubtar ni un segon que nosaltres els hi plantaríem cara, ens va dir que érem capaces de tot allò i més, i que lluitéssim fins a l’últim moment. I no anava gaire desencaminat, vam mantenir la portaria a zero fins a la mitja part, però a la segona part i fruit del cansament, l’equip contrari es van acabar emportant la victòria. Quan l’àrbitre va xiular el final, el nostre entrenador, emocionat, ens va abraçar a totes i cada una de nosaltres i ens va donar les gràcies per haver jugat, per haver donat la cara.

I per tot això, crec que tinc un entrenador excepcional.

Àurea