LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tengo un amigo que no sé qué hacer con él. Se llama Marc, es de piel bastante moreno, aunque no le guste nada la playa, este verano se ha puesto bastante moreno. Es más alto que yo, pero reconozco que no hace falta ser muy alto para superar mi altura. Tiene unos ojos medio marrones medio verdes, son preciosos, que envidia le tengo. Es muy buena persona, me atrevo a decir que una de las mejores personas de las que he conocido en mis 16 años. Tiene la personalidad mas extraña y divertida que conozco, no se como se lo monta que cada vez que nos vemos una tarde a la hora de irme me voy con un dolor de barriga de reírme impresionante, es el mejor.

Solo hace seis meses que nos conocemos, la verdad se que no es mucho tiempo a su lado pero inexplicablemente ha hecho que en estos momentos este yo delante de un ordenador escribiendo de él, cosa que no hago ni para mis amigas, siempre le digo que para mi no es uno más y que lo quiero mucho, él no me cree y dice que me quiere más y empiezan las peleas tontas. Nos queremos tanto que nos enfadamos por pequeñas cosas y no nos damos cuenta de que perdemos el tiempo peleándonos y dejándonos de hablar en vez de aprovecharlo para vernos un rato y reír.

Nuestra amistad es un sin vivir agradable y molesto a la vez, su forma de hablar, de ver las cosas, de afrontar los problemas es diferente al resto. No me he acostumbrado mucho a nuestra típica y graciosa rutina. Os explicare en que consiste: trata de estar unos días muy bien, quedar, reírnos, hablarnos a todas horas, ir a sitios juntos, hacernos bromas y otras muchas cosas más y en un momento determinado enfadarnos por cualquier tontería, como he comentado antes. Vais a pensar, que amistad tan rara tienen estos dos, si te soy sincera un poco si, pero como dice el refrán Cada loco con su tema.

Para sacar algo en concreto, cada amistad es un mundo diferente, pienso que sin peleas y reconciliaciones de amigos es un poco aburrida. Siempre va bien tener amigos distintos.

Te quiero Marc

Emma.

Sempre he sigut molt addicte a tot el tema de consoles i li he dedicat molt de temps, inclús massa. Per això aquest estiu he decidit canviar una mica l’estratègia i n’estic totalment satisfet.  Aquest any m’he mentalitzat que passaria menys hores davant de la tele i passaria més estona amb els amics i així ha sigut! Es poden fer moltes més coses del que pensem, des d’anar al cinema, fins anar a Barcelona per canviar una mica d’ambient o bé anar a fer un partidet de futbol al poliesportiu d’aquí Vilassar. M’ho he passat tan bé aquest estiu que m’havia oblidat per complet que tenia una consola a la qual abans li havia dedicat tant del meu temps. No he parat ni un dia per casa! De fet l’any passat els meus pares es queixaven perquè estava tot el dia “viciat” a la consola, aquest any al revés, que perquè no estava mai a casa i que no havia de sortir tant, però que hi farem… Qui em coneix no ho hauria dit mai que faria un canvi tan radical. He fet de tot! Que si vaig al cinema, que si quedar a les nits per donar una volta i parlar amb els amics, jugar a futbol, anar a la platja o piscina a refrescar-nos una estona… Increïble!

Per què escric això? Per un motiu ben simple, perquè no passeu més estona a casa i us animeu més a sortir al carrer amb els amics. Proveu-ho no us en penedireu!

Ricki

Tal con va ocórrer amb la connexió a internet, actualment els mòbils intel·ligents, i més concretament l’aplicació de comunicació instantània Whatsapp, s’han convertit en una eina gairebé indispensable per a la vida pràctica d’una persona. Aquí és on entro jo. Un individu plantat davant d’una multitud, una ovella negra, bé tampoc ens passem, el cas és que no tinc Whatsapp.

Fins fa ben poc no m’importava gens. Però recentment vaig descobrir que això tenia una dimensió molt més gran del que esperava. El cas ens porta a divendres 4 d’octubre, cap a les 11:50 a la classe de física. En Manel, el professor, va tenir la idea de crear un grup d’aquesta aplicació per a la classe. Fins aquí tot bé. En Manel va donar permís perquè tothom alliberés els seus brillants smartphones i s’apuntessin al grup. Jo, aliè al que succeïa al meu voltant, vaig seguir completant la formula del moviment rectilini accelerat que em mantenia. Fins que en Sergi, el meu company d’armes a física, va deixar anar: “En Narcís no té Whatsapp”. Llavors vaig observar les cares de tota la classe girant-se cap a mi amb cara de sorpresa, i en Manel va dir: Tranquil, ja arribarà el moment”.

La veritat és que aquell comentari em va sonar al que se li dóna a algú amb una malaltia terminal. Mireu, jo no sé si pensar que sóc un malalt terminal, o bé un acèrrim supervivent en una apocalipsi zombi interconnectada, el temps ho dirà.

 Narcís

Mentira, una palabra que recurrentemente en mi vida estos últimos días, recordando las cosas que se vivieron entorno a una persona que fue la más importante en un largo periodo de tiempo, las canciones que acompañaron su despedida cuando decidió decir adiós, esa canción con la que lloré abiertamente en la sala de un cine, es la misma canción que hoy me acompaña, pero existe una diferencia.

Recuerdo aquella noche se sentía muy dentro, que lastimaba hasta los huesos de tanta tristeza que provocaba, los ojos llenos de recuerdos y llenos de silencios, el alma llena de ausencia y desesperación por esperar y extrañar a alguien que claramente no quiso quedarse, pero hoy después de unos meses de esa ultima ocasión, aquí estoy escuchándola de nuevo y me doy cuenta que, aún está llena de sentimientos pero diferente, escucho las palabras, y ahora no son las palabras aquellas que lograban tanta tristeza, digamos que es una etapa superada, como cuando regresas a un lugar solo para probarte a ti mismo que ya lo olvidaste, es por eso que elegí esta canción, para escribir, solo para darme cuenta que ahora puedo escucharla y puedo recordar al causante de aquellas lagrimas y ahora no sucede nada más.

Hablando de mentiras, tengo la opinión de que cuando te pasa algo, las cosas, los lugares, las canciones te recuerdan en repetidamente estas situaciones, así que algo relacionado con la mentira. Si Algo de lo que dijo fue real, ahora no lo sé, lo único que puedo pensar es que yo conviví con el chico, que dejó tantas enseñanzas en mi vida, tal vez apareció en el momento adecuado y duró el adecuado. Y aún cuando Las personas mienten puedo darme cuenta, que su mentira fue una gran parte de mi verdad, no hay raza, ni pueblo, ni nación que haya sido capaz de vivir sin mentiras.

Andrea

Eren les 7 de la tarda del dimecres 25 de setembre. Estava fent classe de ballet quan en mig d’un exercici vaig perdre totalment l’equilibri. Quan vaig obrir els ulls em vaig espantar molt. Estava asseguda a terra i vaig veure que la ròtula de la meva cama dreta ja no estava al seu lloc. Se m’havia descol·locat!!!! Mentre les meves companyes em donaven conversació la professora trucava a l’ambulància i a la meva mare. En mitja hora ja estava dins l’ambulància.

Vam arribar a l’hospital de Mataró a les 8 i vam entrar a urgències. En aquell moment em vaig sentir com si estiguessin rodant una pel·lícula ja que era la típica escena que veus la llitera corrent per els passadissos i la gent apartant-se del camí. Em van trobar un box buit, em van estirar en una llitera i vaig intentar assimilar tot el que havia passat. Després va aparèixer una doctora que em va agafar la ròtula i, a poc a poc, me la va posar al seu lloc. Passats uns 10 minuts, va entrar un home i em va portar a fer unes radiografies. Vaig tornar al box i em van dir que havia sigut una luxació de ròtula neta, sense cap fissura i que això es recuperava ràpid. El següent pas era immobilitzar-me la cama. Em van posar guix al darrere la cama i com 6 capes de benes a sobre. A continuació,  les infermeres em van dir que hauria de portar el guix durant una setmana.

He de reconèixer que el meu vestuari era un tema de conversació entre els metges ja que anava amb un mallot negre, unes mitges que m’havien trencat els de l’ambulància,  una sabatilla de ballet al peu esquerrera ja que l’altre me l’havien tret i el monyo tot desfet.

Els dies a casa es feien eterns ja que no podia fer gairebé res. Ja estava farta de les crosses i del guix. Aquest dijous vaig anar a el traumatòleg i per fi em van treure el guix i me’l van substituir per una genollera. Ara estic més animada perquè ja puc doblegar una mica el genoll dret però encara he de portar les crosses. Sé que hauré de fer una mica de recuperació per a recuperar múscul i perquè la meva cama torni a ser com abans, però al cap i a la fi, estic contenta perquè dintre de poc podré tornar a fer vida normal.

Cristina

Fa un parell d’anys vaig anar de vacances a El Toro un poblet de Castelló, a la Comunitat Valenciana. Jo tenia moltes ganes d’anar-hi perquè el meu avi me’n parlava molt i tenia curiositat per veure on s’havia criat i on havia viscut la seva joventut, el meu avi Josep.

En arribar al poble, em va sorprendre que bàsicament era un carrer principal i poca cosa més. Era molt petit. La majoria de gent era gran i hi havia tan pocs nens que anaven tots a la mateixa classe, encara que fossin de diferents edats, el que ells anomenen escola rural. Quan acabaven la primària se n’anaven a estudiar interns de dilluns a divendres a Terol. No hi havia piscina, ni poliesportiu, només un camp de futbol de sorra… La majoria de gent que trobaves pel carrer era gran, només es veia jovent els caps de setmana.

El que més em va agradar va ser que era un poble molt acollidor, tothom es coneixia i malgrat que fa tants anys que el meu avi viu a Catalunya, encara el coneixen. Anàvem passejant pel carrer i el cridaven per fer una cervesa o una partida a cartes o de dòmino, donava la sensació que no havia passat el temps per a tots plegats.

Allà em vaig adonar de què per a ells el més important és la família, esperant amb candeletes que arribin les vacances d’estiu, la Setmana Santa o Nadal per retrobar-se amb els seus familiars i amics que treballen i viuen sobretot a València i a Barcelona i mentrestant, els veïns es cuiden uns als altres com si es tractés d’una gran família.

Eva

Aquest any m’he tornat a canviar d’escola. La veritat és que ja han estat dues les vegades que m’he canviat d’escola: la primera va ser quan estava a tercer de primària, que vaig haver d’anar-me a una altra escola, per poder tenir més punts per entrar a un institut on al final m’he hagut d’anar just abans d’acabar l’ ESO.
La primera vegada que em vaig canviar d’escola tenia nou anys i com encara era un nen no em vaig capficar gaire i com que ja tenia algun conegut a la nova escola, no vaig començar gens avergonyit.
Arribar a un lloc desconegut és estrany, ja que com que no coneixes a ningú i tens vergonya és bastant complicat fer amics, però et pot sorprendre amb la velocitat que t’acabes adaptant, i sobretot si la gent que t’envolta és tan càlida com la d’aquest institut.

Guillem

La publicitat és molt enganyosa. Diuen i fan qualsevol cosa per vendre el producte que s’està anunciant.

Per exemple, si et volen vendre una coca-cola, la sensació que diuen que et dóna és la felicitat, però si beus una coca-cola no seràs feliç per aquest fet.

En un anunci fan servir la imatge, fins i tot fan servir les imatges subliminars, que avui en dia està prohibit, encara que ho segueixen fent però d’altres formes.

Per cada anunci el seu escenari és diferent i el canviant perquè arribi a qualsevol públic.

Tots els anuncis o gairebé tots són enganyosos, si tu et menges un màgnum no et transportara a altres èpoques o llocs, si tu arribes a casa tal com arriben les persones que surten als anuncis de roba, no estiguis tranquil perquè la teva mare si et veu així de brut, no somriurà.
No creieu?

Àfrica

Allò que ens ha de passar, d’aquí uns segons, hores , dies o anys. A vegades el triem, però d’altres és inevitable. Potser les coses ens passen per una raó, podria ser que el nostre destí ja estigués predestinat. Però qui sap.  Això és el que creien els grecs. Segons ells no podies fugir del teu destí. Les històries en que intentaven fugir-ne, eren les tragèdies.

Però ara, estem en aquella edat de trànsit d’un passat infantil a un futur adult. Ara tot són preguntes sobre el nostre avenir: Què estudiaràs? De què treballaràs? Què faràs amb la teva vida? Tothom ho pregunta. I jo no sé quina resposta donar a tants interrogants. Primerament et fan triar entre lletres, ciències o tecnologia. Un cop tries un, es divideixen en moltes més branques. Faràs alguna carrera? Quina? N’hi ha tantes! Que si biologia, magisteri, enginyeries, programació, telecomunicacions, …. I finalment, la feina.  Un dia vull ser cirurgiana (cardiòloga, traumatòloga, dermatòloga,…?), l’endemà enginyera (aeronàutica, industrial, de ponts i camins…?) i el dia següent física (o potser millor química?). I el pitjor de tot, quan et decideixes més o menys per una i et diuen: vols dir que té gaire sortida? No ho sé jo!

Segurament sabria de que m’agradaria treballar si estudies sobre tot. Després tindria coneixements suficients per saber que m’agrada o que no. Però com que això es gairebé impossible (per no dir totalment), em conformaré arriscant-me. Tal com deien a un anunci, si t’arrisques fins a les darreres conseqüències potser, i només potser, arribis a ser qui ets. I és que a vegades, estem tan preocupats pensant en el futur que casi ni vivim el present.

Aina Ros Alsina

Últimament me n’estic adonant que ens estem fent grans. I no és que no m’agradi fer-me gran, però a vegades es fastigós.

Sembla que va ser ahir quan anàvem a la llar d’infants. I de cop i sobte com en un tancar d’ulls ja som a 4t ESO. Ja hem de començar a decidir el nostre futur, cap a on volem caminar, quin camí volem agafar i tot això no m’agrada gens. Sota el meu punt de vista no em vull fer gran, tothom t’exigeix més, el pares, els professors. I tampoc no m’agrada gens això de haver de triar, penso que nosaltres encara som petits, i alguna vegada em ronda pel cap la idea de què passarà si m’equivoco escollint batxillerat o escollint la carrera.

En conclusió no m’agrada fer-me gran, el que abans eren coses senzilles cada cop es compliquen més, però suposo que aquesta és la gràcia de la vida.

Jesús