LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El mal ús de la tecnologia

| 5 octubre 2013

What’s app, facebook, twiter, etc.. Avui en dia tenim tota mena de programes que no sabem controlar.

Relament el perill que nosaltres imaginem que podem tenir no està només davant nostre, però això només amb anys, experiència i sobretot responsabilitat podem arribar a aquesta conclusió.

La clau de tot aquest perill és que nosaltres no som conscients que quant una cosa ja està enviada o penjada, immediatament perdem el control d’aquella informació.

I una cosa que no s’ha d’oblidar és que està també molt de moda tenir converses per facebook amb gent que no coneixes, i això si que és el perill real. Perquè tu només pots veure les fotografies i el que t’escriu però ja està; no pots veure com és en realitat, si té 50 anys i aparenta 15, si és noi i aparenta ser una noia, si és noia i aparenta ser un noi…

La tecnologia pot facilitar, millorar o en el cas contrari, destruir la vida de moltes persones; només cal que se’n faci un bon ús.

Alejandra

Comentaris: 1 Comentari »
Categories: Alejandra Montemayor, Avantatges, Perill, Tecnologia
Comentaris RSS
Retroenllaç

Un canvi d’idioma

albamenino | 4 octubre 2013

Fa dos o tres anys els meus pares em van dir que m’enviarien un temps a Anglaterra per millorar i controlar més l’anglès. Jo sempre ho negava, no me’n volia anar i estar allunyada de la meva família perquè pensava que em sentiria sola i sense l’ajuda de ningú, hora d’espavilar-se.

Ara el meu pensament sobre això ha canviat. Fa un any que he començat a anar a una acadèmia d’anglès i ara controlo millor l’idioma. Costa combinar els estudis amb l’anglès, però la majoria de vegades me’n acabo ensortint.

A l’estiu de l’any que ve m’agradaria anar a Anglaterra o als Estats Units, ja que és l’idioma en que es comuniquen la majoria dels turistes quan van de visita. Tinc amigues que cada estiu se’n van de colònies a l’estranger i s’ho passen la mar de bé, així que per què no intentar-ho?

Aquest canvi d’opinió se’m va passar pel cap quan vaig veure que gent coneguda se n’anava o se’n va a l’estranger a estudiar o a treballar, sigui on sigui.

Després d’acabar els estudis, possiblement no hi hagi feina enlloc, i una de les possibilitats sigui anar a treballar a un altre país.

Alba

Comentaris: 1 Comentari »
Categories: Alba Menino, Anglès, Aprendre, Treball, Viatges
Comentaris RSS
Retroenllaç

Pasado, presente, futuro

blancamarin | 4 octubre 2013

Yo no sé sobre qué escribir, no tengo un tema concreto, he pensado mucho y no se me ocurren ideas o más bien no sé cómo plasmarlas.

Tengo 16 años, hago cuarto de la ESO, soy nueva en el instituto, he repetido primero, y sí , lo reconozco, podéis pensar que repetir el primer curso de secundaria es de ser tonta o, como lo llamáis, de ser ”cortita”. La verdad es que mi fuerte no es estudiar, no lo era, soy una adolescente y muchas veces he pensado que estoy en una edad difícil, de cometer mil y un errores, de tropezar con la misma piedra una vez tras otra y de salir con chicos. Nunca me paré a pensar qué sería de mi futuro.

Un día, me paré a pensar, después de muchas charlas que me daban mis padres sobre qué seria de mi vida, de mi futuro, en que si no me ponía las pilas no sería nadie. Hoy vuelvo a pensar en el tema, en todo lo que me han estado diciendo mis padres todos estos años, después de tanto tiempo… Y me doy cuenta que todo ha cambiado, que he pasado de ser una ”rebelde” a ponerme a estudiar y a sacar notas decentes, a rectificar todos mis errores y a tener segundas oportunidades en muchas cosas y aspectos, empezar a tener una relación seria con una persona maravillosa y a aprender realmente qué es querer a una persona.

Con este escrito no digo que los cambios sean inmediatos, pero si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar muchas cosas. Hay gente que dice que las personas no cambian, yo digo todo lo contrario, todo el mundo si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar, si no, miradme a mi.

Blanca

Comentaris: 1 Comentari »
Categories: Blanca Marín, Canvis, Futur, Passat, Present
Comentaris RSS
Retroenllaç

Bàsquet

carlamarco | 4 octubre 2013

Vaig començar a jugar a bàsquet al Vilassar de Dalt quan tenia vuit anys. M’hi vaig apuntar per tal de practicar un esport i estar amb les amigues no per res més, ja que m’havia cansat de natació. Aquell any era el primer per quasi totes les nenes. Jo i com totes les jugadores els primers dies d’entrenament anàvem una mica perdudes, però a mida que passaven els dies anàvem millorant. Jugavem els dissabtes i els pares ens acompanyaven a tots els partits, i ens donaven suport, sempre animant. Hi ha hagut moments per tot: tristos, alegres, derrotes, victòries…

Ja feia sis que jugava a bàsquet, totes les jugadores havíem passat moments bons i dolents juntes però ja ens fèiem grans, i no estàvem tan pendents d’aquest esport, per culpa dels estudis, començavavem a faltar als entrenaments per estudiar o per qualsevol cosa, i les jugadores s’anaven desapuntant.

Aquesta temporada ja seria el seté any que jugaria al Vilassar, però finalment ho he deixat, els entrenadors es cansaven de nosaltres, cada cop érem menys jugadores i ja es feia molt pesat anar als partits amb cinc jugadores i havia de dedicar més temps als estudis. M’ha fet pena deixar-ho, però sé que les coses m’aniran molt millor. No m’emporto un mal record d’aquest esport.

Carla

Comentaris: 1 Comentari »
Categories: Bàsquet, Carla Marco, Record
Etiquetes: Bàsquet, Entrenar, Equip, Esport
Comentaris RSS
Retroenllaç

Segle XXI

martagarciaaroca | 4 octubre 2013

Un dia de la festa major d’aquest any, en Jaume, un amic, es va trobar una pila de revistes “Muy interesante” i vaig agafar una de l’any 1985 per mirar el que pensaven en aquella època.
Quan la vaig començar a llegir, vaig veure que hi havia un test sobre com es pensava que seria l’any 2000 i al final es donaven les respostes que havia escollit l’Arthur C. Clarke, un científic.
Hi havia preguntes que ara poden sonar molt ridícules, i esmentaven molts cops una mena de drogues de rejoveniment.

Una de les preguntes era: en quin any creus que l’home del carrer serà capaç de conduir un vehícle espacial?
El científic va contestar que els podríem conduir a l’any 1997, estem al 2013 i encara no els conduïm.
També pensava que l’efecte hivernacle no causaria cap dany en els darrers 40 anys, segons l’Arthur, estaríem vivint a la lluna l’any 2019 i al segle XXI una aula típica seria: un grup d’alumnes en una classe escoltant a un ordinador o a un robot.

No entenc com podien pensar que en 15 anys canviarien tant les coses.
Encara que algunes respostes eren molt absurdes, el científic, sorprenentment, va encertar en unes altres, com per exemple, va encertar en quina seria la població a l’any 2000.

Marta

Comentaris: 1 Comentari »
Categories: Futur, Marta Garcia Aroca, Prediccions
Comentaris RSS
Retroenllaç

¿Acaso existe un mundo perfecto?

jordihernandez | 4 octubre 2013

La gente en gran parte, busca un mundo perfecto pero, siempre hay alguien que tiene codicia y siempre quieren dinero y poder.

Un buen ejemplo sería el medioambiente. La gente codiciosa sigue usando energías contaminantes aunque haya otras alternativas solamente porque les saldría más caro.

Otro ejemplo, el gobierno. Se dice que ellos organizan más o menos la sociedad. En cambio, muchos políticos son codiciosos y por culpa de gente como ésa el mundo está tan mal, esa gente no piensa en su país, sólo piensan en ellos.

Al fin y al cabo lo único que quiero mostrar con esos ejemplos es que sólo una sociedad fundada sobre igualdad, con respeto al medioambiente, con gente que no sean codiciosos, ni timadores puede llegar a ser una utopía. El primer paso de este mundo perfecto es la confianza y el respeto a sus semejantes y a sus creadores, de lo contrario no existe ese mundo al que queremos llamar, perfecto.

Siempre habrá conflictos, pero no ayudamos si nosotros los causamos.

Jordi

Comentaris: 1 Comentari »
Categories: Injustícia, Jordi Hernández, Perfeccció, Societat
Comentaris RSS
Retroenllaç

Què vol dir ser independent?

| 4 octubre 2013

Des de fa dos anys es parla molt de la independència, degut a les manifestacions massives que hi han hagut per celebrar l’11 de setembre, el dia de la diada, però jo em pregunto: Què vol dir ser independent? Quines consenqüències ens aportarà? Independents d’Espanya, però també d’Europa? Quina moneda utilitzarem? Són moltes preguntes que no trobo resposta, perquè els polítics no ens expliquen quin seria el futur de Catalunya separada d’Espanya.

Es diu que si ens independitzéssim, el Barça continuaria a la lliga, però…Quina lliga, l’espanyola? Si serem independents, no ens voldran! Entenc que Catalunya vulgui ser independent, perquè el govern d’Espanya, l’únic que fa és anar contra el nostre poble no acceptant les nostres lleis, la nostra llengua ni la nostra cultura. Però una Catalunya com a país s’ha d’aclarir bé per saber el que ens podria perjudicar.

M’agradaria que els polítics em responguessin aquests dubtes i si en algun moment fóssim independents, que fos per un bé del nostre poble i no aclamant sense sentit la independència.

VISCA CATALUNYA!!

Maria

Comentaris: 1 Comentari »
Categories: Catalunya, Independència, Informació, Maria Palomeras
Comentaris RSS
Retroenllaç

Del bàsquet al futbol

aureagrau | 3 octubre 2013

Durant 6 anys he jugat a bàsquet, i fins fa ben poc m’hi veia molts anys més, però no sempre les coses van com un pensa. Les coses canvien i canvia la manera de veure-les.

Ara fa uns 8 mesos vaig decidir deixar el bàsquet, alguna cosa dins meu em deia que necessitava un canvi. I sí, vaig canviar; el poliesportiu, per un camp de gespa artificial; el sostre de bigues, per un cel estrellat; una calor asfixiant, per l’aire de Vilassar de Mar; les bambes, per unes botes de tacos i finalment vaig canviar un equip de bàsquet per un de futbol.

No tot va ser fàcil, el primer dia d’entrenament les cames em tremolaven, no coneixia a ningú i tenia por. El començament en un lloc nou mai és fàcil però gràcies a 12 noies fantàstiques, de seguida vaig sentir-me una més de l’equip, i mica en mica em vaig anar guanyant la seva confiança.

Però no sempre vaig tenir-les totes, 6 anys de bàsquet no s’esborren en dos dies. Dubtava de si era el correcte, o de si més tard me’n penediria, però el meu instint m’obligava a tirar endavant i no mirar enrere.

A dia d’ara, no tinc cap dubte de que vaig escollir el camí correcte, i es pot dir, que ja sóc una peça més d’un equip que marxa sobre rodes i va a per totes.

Àurea Grau Loire

Comentaris: 1 Comentari »
Categories: Àurea Grau, Bàsquet, Canvis, Futbol
Comentaris RSS
Retroenllaç

Injustícies

nuriamartinez | 1 octubre 2013

Farà una setmana vaig veure per les notícies que una nena d’uns 13 o 14 anys s’havia suicidat perquè li feien bullying. Quan ho vaig veure se’m va quedar el cos com amb un malestar, com si m’ho haguessin fet a mi o algú del meu entorn, quan en veritat a mi no tenia per què afectar-me. Vaig reflexionar, em preguntava com algú és capaç de fer-li una cosa així a una altra persona fins que arribi a aquest punt, a suicidar-se.

Suicidar-se és una paraula molt dura, però per tota aquesta gent que sofreix aquest tipus d’assatjament simbolitza la solució a tots els seus problemes, treure’s la vida els suposa la llibertat i felicitat que busquen perquè no troben cap altra alternativa.

El que més em va sobtar és que la nena no era grassa, lletja, anormal… ni res d’això, ja que normalment quan la gent es fica amb algú es fica amb el seu aspecte físic, per la seva manera de vestir o pensar… i ningú té dret a jutjar a un altre sense saber jutjar-se primer a un mateix.

Jo penso que coses com aquestes són injustícies i haurien de ser castigades com un delicte, inclús més que un delicte. Perquè la diferència que hi ha entre la pèrdua de coses materials (en el cas dels robatoris) no és res comaparat amb la pèrdua d’una vida com és en aquest cas.

Núria

Comentaris: 1 Comentari »
Categories: Assatjament, Injustícia, Núria Martínez, Suïcidi
Comentaris RSS
Retroenllaç

Una nova experiència

martafigueras | 1 octubre 2013

Aquest estiu vaig viure una nova aventura.

Vaig anar a un campus per aprendre anglès als Estats Units. Mai havia viatjat sola tan lluny.

Quan em van dir que m’havien acceptat, no estava segura. Sempre diuen que davant els nous reptes, la inseguretat crea una certa por. Però quan ja estava al seient de l’avió, vaig veure-ho tot diferent. Potser si que al principi no em sentia del tot integrada, érem 20 persones i només coneixia a una, però al cap de pocs dies ja érem com una família.

A mesura que passaven els dies, noves sensacions s’apoderaven de mi; em sentia independent, emocionada, feliç, lliure i integrada.

El campus pertanyia a Western Washington Univeristy, a la ciutat de Seattle, estat de Washington, al nord-oest d’Estats Units. Les instal·lacions eren grandioses, tenien un gimnàs, piscina, residències, menjadors, pistes de: bàsquet, tennis, beisbol, futbol i d’atletisme… per unes 2000 persones. Estava tot net i cuidat.

Una de les coses que no em va agradar va ser que tots els meus companys eren de Madrid i de Catalunya, així que només parlàvem en anglès a les classes i quan fèiem activitats per les tardes amb estudiants voluntaris amb parla anglesa. A part, els monitors eren bastant estrictes amb nosaltres, perquè un dia anant amb el mini-autocar per fer una visita a Canadà no ens van deixar dormir durant el viatge, perquè segons ells volia dir que no havíem dormit durant la nit. Però bé, ja diuen que tot té la seva part positiva i negativa.

Ha sigut un viatge únic, on he conegut a gent que sempre recordaré. Si teniu l’oportunitat de fer-ho, no us ho penseu dos cops, us ho recomano! Madures com a persona.

Marta