LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

No solo es un deporte

| 11 maig 2013

La palabra Fútbol todo el mundo la asocia al deporte más importante en el mundo, yo el primero, pero también vivimos lo que es el sentimiento del Fútbol en todo momento. A veces me pregunto si podría vivir sin él y lo que no entendería es que una persona acostumbrada a vivir el Fútbol como lo vivo yo, pudiese hacerlo.

No hay persona que no haya disfrutado con este deporte, no haya demostrado felicidad, alegría, impotencia, tristeza, rabia… son una serie de sentimientos increibles, ya que, en el momento en que tu equipo o selección marca un gol importante, sientes como si se parase el mundo, y despúes viene el momento que te abrazas, gritas, saltas, ríes o incluso a veces, lloras por ese gol.

El Fútbol es un sentimiento, no como lo interpretan algunas persones que se piensan que se trata de 22 personas llevando una pelota a la portería contraria, a la que le dan patadas y cabezazos, para que al final salga de un cuadrado o la pare una persona a la que le llaman portero, pero la realidad es que esas 22 personas entrenan desde pequeños para poder llevar el balón con sus pies a la portería. Todo para alcanzar un gol, ese gol que produzca la alegría que tanta gente está esperando durante los 90 minutos que dura el partido.

Me encanta el fútbol y todo lo que esta relacionado con él.

Eric

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Eric Fernández, Futbol, Sentiments
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Santa Coloma

Valldo | 7 maig 2013

Tot va començar un dissabte del mes passat. Era un dia molt important perquè jugàvem contra el primer classificat de la lliga. Per a nosaltres era una motivació el fet d’anar a Santa Coloma i guanyar al líder. A les 5 estàvem tot l’equip en el punt de sortida cap allà. Bé, tot l’equip no estava, el porter suplent estava de vacances i un dels jugadors estava lesionat. Érem set jugadors i l’entrenador.

Durant el trajecte, el porter del nostre equip (i un bon amic meu), es va començar a sentir malament. Estava pàl·lid i tenia la necessitat de sortir a prendre l’aire.

Al girar vam veure una rotonda i un pont. Li va demanar al meu pare que parés, i així ho va fer. En Ferran (així es diu) va sortir del cotxe i va estar-se per allà. Mentrestant el meu pare va sortir del cotxe per dir als altres que anessin tirant. Mentre els ho comunicava tots vam veure com en Ferran queia inconscient. Vaig sortir del cotxe com un coet i vam anar a veure què li havia passat, per sort ja havia recuperat la consciència. Va tenir sort de caure de cantó, perquè les valles de protecció estaven baixes. Vam trucar a l’ambulància i van venir rapidíssim. El meu entrenador va haver d’acompanyar-lo, ja que no estant els seus pares ell era el màxim responsable.

Després de tot l’enrenou havíem de jugar el partit sense entrenador ni porter. Vam arribar i l’àrbitre em va dir –Os ha ido por poco, un minuto más tarde i perdéis el partido, jugad sin calentar-. Per acabar d’adobar-ho, un pare no podia fer d’entrenador, ho havia de ser un jugador que, a sobre, no tenia dret a jugar el partit. El Pol es va sacrificar.

Quan va acabar el partit (l’haviem perdut per la minima) vaig anar a parlar amb l’àrbitre i li vaig deixar clar que la salut del meu amic i de qualsevol persona està molt per sobre a un simple partit de futbol, ja sigui de primera divisió o tercera.

Me’n vaig anar al vestuari i vam trucar tots per veure com estava el nostre company.
Per acabar, només dir que aquell dia em vaig sentir orgullós del meu equip, perquè tots vam pensar abans en el Ferran que no pas en els tres punts.

Valldo

Comentaris
2 Comentaris »
Categories
Futbol, Marc Valldosera, Solidaritat
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El meu propi taló d’Aquil·les

Valldo | 7 maig 2013

El dijous passat era una tarda normal i corrent, jo estava esperant per anar a entrenar i mentre arribava l’hora vaig anar a preparar-me el berenar. Vaig preparar-me un sandvitx de Nutella, un berenar fàcil i que no costa gens de mastegar. Mentre em disposava a fer-li la primera mossegada vaig notar una sensació que em resultava familiar: m’havia partit la dent del davant. Vaig trobar-me el tros de dent que em faltava en el sandvitx. Vaig pensar que de les quatre vegades (o cinc? No ho sé, ja he perdut el compte) que m’havia trencat la mateixa dent aquesta era la manera més ridícula de fer-ho.

De seguida vaig trucar a la meva mare perquè ho sabés i no s’emportés un ensurt al veure’m sense dent. La meva mare ja s’ho va prendre amb una serenitat i paciència digna dels experts. Doncs sí, sí que ho és, aquesta mala noticia ja l’ha sentida bastants cops, i cada vegada ho porta millor. Aclareixo, la reconstrucció d’una dent et pot costar un ull de la cara, i això als meus pares no els fa cap gràcia (ni a ells ni a ningú).

A mi es al primer que li sap greu això, però es que tinc molta mala sort, a vegades penso que no hi puc fer res. Tots els cops em van a parar a les dents, el meu punt fràgil. Però no sóc l’únic que li passa això, sinó que li preguntin al pobre d’ Aquil·les.

Pels que no ho sàpiguen, Aquil·les va ser un guerrer grec que el van batejar amb una aigua que el feia ser immortal, però el van agafar del taló i aquell lloc era el seu únic punt feble. A la guerra de Troia li va caure una llança, endevineu a on li va caure? Pels que hagueu pensat en el taló heu encertat. Va tenir la mala sort de que li caigués en el seu punt fràgil.

He escrit aquest article perquè més d’un company m’ha dit “patós´´, burro, empanat, i altra mena de petits insults, només pel fet de que se m’hagin trencat les dents diverses vegades. Que quedi clar que m’ho diuen en broma, però si ho diuen es perquè ho pensen.

Doncs, només dir que a Aquil·les li va passar el mateix. Bé, no exactament, a ell li va passar una vegada, suficient perquè s’hi quedés, ja m’heu entès. Però estic ben segur que si se n’hagués sortit li hauria tornat a passar una altra vegada.

Marc Valldosera Martinez

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Dents, Fortuna, Fragilitat, Marc Valldosera
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Un mal ús de l’aigua

| 7 maig 2013

Plogui o no, l’aigua és un be escàs durant tot l’any i no n’hem de fer un ús irracional i innecessari. Racionalitzar-ne el consum no és tan difícil i, sobretot el que hem d’evitar és malgastar-la.

Hem crescut en una societat en la que amb tan sols girar un mànec se’ns proporciona aquest bé tant necessari per a la subsistència de l’home i, segurament, degut a aquesta facilitat amb la que podem disposar del bé sigui la raó per la qual moltes persones encara no es fan a la idea de la necessitat d’aquesta i les conseqüències que poden derivar-se del mal ús. Tot i les facilitats que se’ns presenten pel consum de l’aigua, aquesta és un bé escàs. Ja sigui a les escoles, com a les cases, esplais… es treballa per conscienciar a la gent per a que no es malbarati però, tot i això, la feina que es fa no és suficient.

Per tant, tot i viure una realitat que no ens acaba de deixar veure les conseqüències que les generacions futures podrien patir, hem de treballar per a conscienciar que no es malgasti l’aigua. És una realitat que les persones es pensin que l’ús particular que fan elles mateixes de l’aigua ja és suficient per treballar el no malbaratament d’aquesta, però no és així, o com a mínim, no hauria de ser així. Mai són suficients les restriccions que puguin fer les persones d’aquest bé mentre existeixi l’escassetat, per tant, sempre hem d’intentar fer un ús el menys malbaratador possible

Pol

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Aigua, Consum, Malbaratament, Pol Samon
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El pinzell de la meva habitació

juliamontagut | 5 maig 2013

Des de ben petita tinc un pinzell al pot dels llapis i bolígrafs que està sobre el meu escriptori. La veritat és que no sé què fa allà tot sol, ja que a mi pintar no m’agrada massa i menys amb pintures perquè et deixen les mans brutes i ho repel·lo bastant.

El cas és que aquest pinzell l’he utilitzat bàsicament per entretenir-me o millor dit per distreure’m quan estic estudiant i el cansament que porto a sobre m’impedeix seguir estudiant; qualsevol cosa que veig passa a ser la font del meu entreteniment i per què no dir-ho, de la meva pèrdua de temps.

Segurament és una d’aquelles coses que posseeixo i quan realment el necessito no recordo que tinc. Quan la professora de plàstica va demanar que ens compréssim un pinzell número 9 ja que l’utilitzaríem durant tot el curs no vaig pensar en el pobre pinzell que tinc abandonat al pot dels estris d’estudi. I com el pinzell, moltes altres coses. Tenim moltes coses que no utilitzem per a res o simplement ni recordem que tenim. Coses que potser ens podrien ser útils però que amb la quantitat de coses que tenim i desitgem, ni recordem que són nostres i que potser no necessitaríem comprar-ho per duplicat ja que no són tant indispensables.

El punt on vull arribar dient tot això és que som una societat (sóc la primera que m’incloc en aquest món) que posseïm milions de coses materials que segurament són innecessàries i que quan realment necessites alguna cosa no saps ni que ho tens, ja que totes les altres coses cobreixen la seva presència. I com si fos poc, encara volem aconseguir més coses ja que pensem que tenim manca d’aquell sector i volem arribar més enllà.

Simplement aquesta societat està globalitzada en coses materials que no sabem ni que tenim i dels petits detalls ni ens n’adonem.

Júlia

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Excessos, Júlia Montagut, Necessitats, Societat
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Despiste ocasional

| 4 maig 2013

Me desperté una mañana muy contenta, me fui a la ventana y vi que el sol brillaba con todas sus fuerzas. Era el típico día de verano que hace un calor que te mueres, esos días que la playa está llena de gente, que ni te puedes mover, madre mía como odio la playa. Bueno lo que decía, como era un día soleado y todo eso, decidí llamar a mis amigas, las “Titis”. Las Titis son unas amigas que tengo en mi antiguo colegio, jo, como las echo de menos. Pues eso, las llamé y les dije que les parecía pasar el día todas juntas en la Isla Fantasía. Sin pensarlo me dijeron todas que sí. Mucha gente dice que sí a las propuestas de sus amigos solo para quedar bien, pero yo sabia que las Titis se morían de ganas de ir.

Quedamos todas a las 10:00 de la mañana en la puerta. Yo soy siempre puntual, pero ellas no. Llegaron unos veinte minutos tarde, jo, como odio las personas que llegan siempre tarde. Al fin llegaron, las vi a todas andando con sus fabulosos bolsos divinos y eso, esos bolsos que te cuestan un pastón, donde simplemente pagas la marca, que rabia me dan. Yo solo llevaba una típica bolsa para ir  a la playa, la cual me costo 5 euros en el mercadillo.

Una vez dentro, decidimos dejar los bolsos, mi bolsa y las toallas en las taquillas. Estuvimos unos diez minutos intentando poner todos los chismes dentro de aquel diminuto “armario”. Fue bastante difícil, ya que se caían las gafas, la crema solar y esas cosas. Pero al fin lo logramos, jo, que ganas tenía de tirarme por los toboganes. Primero de todo fuimos al tobogán más alto del parque acuático, tengo que decir que me encantan las alturas. De repente oí una voz que salía de la boca de Anna, una de las Titis, la típica rubia, ojos verdes, holandesa y todo eso. A Anna le daban pánico las alturas, así que decidió quedarse abajo. Jo, yo quería tirarme con ella en el tobogán. Subimos las otras Titis, mientras Anna se quedaba abajo observando, nos tiramos por el tobogán, disfrutando como unas niñas de cinco años, que divertido fue! Una vez abajo, no vimos a Anna, así que decidimos buscarla por todo el parque. No podíamos llamarla porque todos los móviles estaban en las malditas y pequeñas taquillas. Estuvimos todo el día buscando a Anna, pero a la vez nos íbamos tirando por los toboganes, sin preocupación ninguna. Pasaban las horas y Anna no aparecía.

Cuando llegó la hora de marchar, milagrosamente vimos a Anna esperándonos en las taquillas. Jo, que alivio y descanso me dio al verla. Fuimos hacia ella, y nos contó que cuando estaba esperando debajo del ”Kamikaze”, se encontró a un viejo amigo. Decidió irse con él y dejarnos solas.., tirándose con él por los toboganes y esas cosas. Anna me dejó sin habla. Al fin cojimos todos los chismes de las taquillas, cojimos las puerta del parque y nos fuimos para casa. Anna se disculpó ante nosotras por lo sucedido, pero las otras Titis no le dimos importancia, ya que son cosas que pasan el la juventud, la adolescencia y toso eso.

Paula

Comentaris
2 Comentaris »
Categories
Festa, Illa Fantasia, Paula Lombarte
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

¿Buenas noches?

| 4 maig 2013

El miércoles se celebró “La Nit Jove” en Vilassar. Siempre que hay esta fiesta vamos unos cuantos a dormir a mi casa, unos cuantos son 9 personas en un garaje, con herramientas de mi padre, muebles sin utilizar, comida y esas cosas que los padres no saben dónde meter y las acumulan en los garajes y sótanos. Para poder dormir decentemente puse 2 camas de matrimonio y 2 individuales, ocupaban mucho  espacio, pero quedó chulísimo.

Bueno, yo no quería contaros la chorrada de la organización del garaje-dormitorio. El caso es que después del fiestón, hacia las 6 de la mañana que ya no podíamos más, aparecimos por casa. Nos pusimos el pijama, nos lavamos los dientes y esas cosas y cuando ya estaba todo listo me dí cuenta que faltaba alguien… ¡Jo! Faltaba Anna.

Para dormir me pongo lo más horrendo que tengo en mi armario, no se por qué siempre es lo más cómodo. Estaba ya lista para acostarme pero tenía que ir en busca de Anna; pensaréis que con una llamada a su móvil sería lo más lógico para encontrarla, pero resulta que su teléfono estaba en casa. Así que tenía que ir por huevos, jo, menudo palazo me daba. Pedí a alguna amiga que me acompañara y se ofreció Marina, ésta sí que está igual o más loca que yo, pero me la quiero un montón. Y nos fuimos con las pintas más horribles del mundo, vaya tela, que penoso!

Cuando andas por la calle y no quieres encontrarte con nadie es cuando te encuentras a todo el mundo, así que ese momento era el mismo. Por lo menos 3 personas nos preguntaron qué puñetas hacíamos en pijama; el grupito de Dídac, David, Toni y demás se rieron de nosotras; y para colmo, unos de no sé donde nos dijeron “¡En pijama no, hombre!”, “mujer” gracias. Para que os hagáis una idea de nuestro trayecto, tuvimos que ir hasta el poli y yo vivo en la otra punta de Vilassar. La suerte no podía acompañar más que buscamos por toda esa zona y no encontramos ni a Anna ni a nadie, así que decidimos volver a casa y pensar que ella deduciría que estaríamos ahí, en verdad me sentí mal y todo.

Llegamos a casa y casi todos estaban durmiendo, excepto una parejita sin ser parejita que se estaban peleando cariñosamente, ¡jo! son monísimos en verdad. Decidí acostarme, al cabo de 5 minutos me llamó un número desconocido, era Anna preguntándome dónde estaba… y yo pensando “¿Dónde estás tú, lista?. Resulta que estaba con un chico y se habían escapado, que monos, la perdoné por eso. Bueno, hablando con ella por teléfono me dijo que en nada y menos llegaría y llamaría a la puerta del garaje para que la abriera. Tardó por lo menos una hora y, obviamente siendo lo más normal a esas horas, me dormí.

En una de las camas de matrimonio dormía yo con mi chico, os hablo de esas camas hinchables que duran media hora, se deshinchan y esas cosas, total que terminé que el culo me tocaba el suelo. Estaba de los nervios porque no podía dormir y me levanté, eran las 9 de la mañana, jo, solo había dormido escasamente 2 horas. Fui a desayunar, miré la tele con Marina que también se había despertado aunque no por mi misma razón, nos lavamos los dientes, miramos la tele y básicamente hicimos el vago. Después de todas las chorradas nos estiramos en el sofá para intentar dormir más o menos bien, y que menos que de repente escuchamos el sonido de tambores, flautas y demás chismes que venían del final de la calle… No lo podía creer, eran “els gegants”. En ese momento intuí que ya era el fin de mi descanso. Y que menos que obligué a todos que se levantaran y se pusieran a ver “els gegants”. ¡Jo! Menuda nochecita me dieron entre todos.

Laura

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Festa Major, Nit, Nit Jove
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

More Than Friends

| 4 maig 2013

I recently started something serious with a guy that from two years ago, and we were more or less a ” couple”. He is a very good person, smart and very handsome but the thing is that he’s my best friend, don’t know if that is a problem or makes for good in the relationship. It’s the first time I have boyfriend and is quite rare, it is as if it were des of long ago, and it isn’t. I mean, having a boyfriend is not a name, a word … It isn’t for children, I guess you have to be mature enough to realize that you share great experiences with a person you dialed, a person you’ve chosen specifically because it is special. Now society is a little crazy, and children ten years say you want the first guy that makes them feel special. “I love you” is a very strong and powerful phrase, do not think anyone deserves it. To me at least I can’t say it’s on your mind, if not my parents, relatives … Or to him, but because I think its special enough.

Beware, do not talk without thinking!

Clara

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Amistat, Amor, Clara Canals
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El día esperado

didacabril | 4 maig 2013

Ayer por la noche se celebraba la fiesta más esperada del año. La fiesta consistía en música, bebida y mucha gente en el polideportivo del pueblo.Yo, por supuesto, no podía faltar.
Mis amigos y yo teníamos pensado ir a cenar juntos y todo eso y luego salir por el pueblo hasta que empezara la fiesta. Jo, como pintaba esa noche.

Fuimos a cenar a un restaurante un poco malo y muy caro. La noche ya no empezaba bien. Me comí un bocadillo de lomo, ese lomo me dejó sin habla, estaba malísimo. Después de cenar nos fumamos un cigarrillo y fuimos a dar una vuelta y esas cosas. Era una noche especial, así que necesitábamos nuestra fanta y nuestro vodka. Jo, que ganas teníamos de hacernos un cubata. Hasta las 12 no nos hicimos el primero. Para mi gusto estaba asqueroso, de verdad. No se porqué no tenía ganas de beber. Pero por no beber no quiere decir que no pueda pasarmelo bien. Que esto es lo que piensan la mayoria de los jóvenes. No les entiendo. Se creen más grandes por emborracharse, que ostia tienen, me ponen nervioso, de verdad.

Después de que mis amigos se bebieran el vodka, fuimos a dar una vuelta por el pueblo. Había todo tipo de gente. Gente vomitando a la1, cuándo la fiesta empieza a las 2, me dejó sin habla. Más tarda de ver este espectáculo decidimos ir al sitio de la fiesta, en el polideportivo.

La entrada valía 5 euros. 5 euros para ver a cientos de viejos bailando. Los jóvenes estaban por las afueras del polideportivo haciendo el botellón, igual que mis amigos. Al final estuvimos toda la noche dando vueltas. Me encontré con un amigo que lo único que buscaba era pelea. Estaba loco, muy mal de la cabeza, de verdad. Pasaba alguien por su lado, lo cogía por la capucha y le daba un bofetón, si él se volvía había pelea, si no, no. Como esta la gente de hoy en dia.

Ya eran las 4. Me fumé el último cigarrillo, me despedí de la gente y todo eso y me fuí a casa. Jo, pensaba que habría estado mejor.

Didac

Comentaris
2 Comentaris »
Categories
Desencís, Dídac Abril, Festa Major
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Què és millor?

polbattestini | 2 maig 2013

Jo sempre he sigut d’aquestes persones a les que els agrada la naturalesa: anar a caminar a la muntanya, contemplar paisatges i seure al peu d’un arbre, però no sempre puc fer-ho, una de les coses és perquè visc en un poble de la costa, i les muntanyes que tinc més a prop són les del litoral i no és que siguin del meu estil, a mi m’agraden més les del Pirineu ja que tenen uns arbres més bonics i s’hi respiren aires més bons. M’agradaria poder estar-hi més a prop, i una de les coses que m’ho impedeix és haver de viure com a una persona normal, com una persona més, integrada en la societat, és a dir haver d’anar a l’escola per després poder treballar. A vegades penso si seria millor viure a la muntanya, i produir per a un mateix, penso que seria una vida més tranquil·la on es podria gaudir d’un ambient net, sense contaminació i així no hi hauria tantes desigualtats. No fa gaire vaig veure una pel·lícula d’indis i encara que vivien com molts dels prehistòrics se’ls veia molt feliços, sense cap compromís ni cap obligació, amb les seves pròpies normes. A mi m’encantaria viure d’aquesta manera, però per desgràcia no crec que estigui ben acceptat en la societat en la que vivim. No seria fantàstic poder viure d’aquesta manera?

Pol

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Il·lusió, Natura, Pol Battestini, Vida
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

« Previous Entries Next Entries »

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

maig 2013
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« abr.   juny »
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox