Aquest mes d’octubre hem dedicat el menú musical a la Nova Cançó, un tema que han treballat els alumnes de sisè de primària a classe. Cadascú ha fet la recerca sobre un parell d’intèrprets, s’han explicat les línies generals del moviment i s’han après algunes cançons.
La Nova cançó no només va ser un moviment musical sinó un front de lluita contra el franquisme, en un temps en què la radiodifusió estava controlada pel règim i la llengua catalana es trobava absolutament marginada. Només el 1957 es comença a albirar un nou horitzó amb l’edició de cançons en català per part de Manuel Ausensi, les germanes Serrano i Josep Guardiola. Però la gran massa de població, a l’hora d’expressar-se musicalment repetia les cançons de la ràdio i la televisió, totes en castellà, i la majoria impregnades d’una sublim propaganda del règim.
Així a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat un grup d’intel•lectuals es va plantejar l’objectiu d’aconseguir que la gent del país s’expressés musicalment en català. Amb la idea “Ens calen cançons d’ara”, article de Lluís Serrahima publicat a la revista Germinàbit, van teixir tot un entramat que va donar aviat els fruits corresponents. Agafant com a referent inicial la cançó francesa, volien que sorgissin cantautors capaços d’escriure lletres amb contingut divers però que tinguessin com a base la llengua catalana. Miquel Porter, Josep M. Espinàs i Remei Margarit van ser dels primers a apuntar-s’hi i aviat van crear un col•lectiu que amb el nom d’Els Setze Jutges van anar incorporant nous valors com Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafel Subirachs o Lluís Llach. De Xàtiva va arribar Raimon, que amb la cançó Al vent, composta el 1958, aconsegueix un dels primers èxits de la Nova Cançó i del barri de Sants sorgeix Núria Feliu, que edita entre 1965 i 1968 onze discos. En els primers temps doncs ja hi ha una combinació de temes de composició pròpia, versions d’èxits internacionals, cançons crítiques i cançons de caire més comercial.
La ràdio, un dels mitjans més escoltats en aquell moment, també col•labora en la difusió de les noves propostes i així el programa diari Radioscope, de Salvador Escamilla, apropa al públic les noves veus en català. Igualment es crea el segell Edigsa (Editora General, Societat Anònima), que difon aquests primers èxits, i més endavant Concèntric, al mateix temps que s’obre la Cova del Drac a Barcelona, primer local estable de la cançó.
Uns anys més tard, un grup de joves interessats per la recuperació del cançoner tradicional català i el folklore nord-americà i europeu funden el Grup de folk, on destacaran entre altres Xesco Boix, Jaume Arnella, Jordi Roura, Albert Batiste, Pau Riba, Jaume Sisa, Falsterbo 3, Ovidi Montllor o Oriol Tramvia D’aquí en sorgiran dues línies, la que parteix de la cançó tradicional catalana i que més endavant donarà origen entre altres al festival Tradicionàrius, i la que es fonamenta en el món anglosaxó i que serà una de les bases de la nova onada del rock català dels vuitanta.
CALENDARI
Meta