LA FLAUTA TRAVESSERA

Aquestes darrers dies a la classe de quart hem parlat de la flauta travessera i, com que l’Eudald la sap tocar, li hem demanat que ens la portés. Ens ha explicat com es munta, les parts que té, com s’ha de cuidar, la neteja obligatòria després de cada ús i també com es fa per tal que soni adequadament. Hem après que té tres parts: el cap, el cos i el peu. A la part de dalt, el cap, hi ha l’embocadura, que s’adapta als llavis de l’instrumentista. El cos té un mecanisme de claus que permeten tancar i obrir els forats, i al final de tot, al peu, el tub és obert. Les notes es fan obrint o tapant i mig tapant els forats, i d’això se’n diu digitació, una funció que permet modificar la llargada i el volum de la columna d’aire de l’interior del tub.
La flauta travessera rep el nom per la manera com es toca, a diferència de la de bec, i es col•loca transversalment des de la boca cap a la dreta de l’intèrpret. Les flautes travesseres a Europa són datades del s. XVI però es creu que abans ja n’hi havia. En segles posteriors es van anar perfeccionant i l’alemany Theobald Boehm, l’any 1874, va idear el sistema de claus que coneixem. Com que fins llavors s’havien construït de fusta, actualment encara se les classifica dins els instruments de vent-fusta, però avui són totes de metall, freqüentment d’alpaca o argent. A més hem descobert que hi ha una altra flauta molt més petita amb la mateixa forma: el flautí o piccolo, que sona molt agut.
Tots els alumnes hem pogut tenir la flauta a les mans observant el mecanisme de claus i a més li hem fet preguntes a l’Eudald. Per acabar ens ha interpretat un dels estudis que fa habitualment i el tema central de la pel•lícula Titànic, que ens ha agradat molt.