Ramon Muntaner

Ramon Muntaner és un dels quatre famosos cronistes medievals. En la seva crònica els protagonistes ja no són els reis, sinó el mateix Ramon Muntaner que va viure els fets.

L’època de la qual parla va del naixement de Jaume I fins a la coronació d’Alfons el Benigne.

Parla sobretot de les empreses militars pel Mediterrani dels reis catalans.

Alguns alumnes han enviat el seu escrit literari a partir del capítol 228 de Ramon Muntaner. Havien de canviar el protagonista de la història i explicar-la des d’un altre punt de vista.

EL MOSSO,  per Joel Fernández
Era molt d’hora (crec recordar), quan el meu germà gran em va despertar nerviosament amb un fil de veu tremolosa i espantada: «Alguna cosa està passant al castell», va dir, però jo, creient que era una de les seves típiques bromes no li vaig fer cas. Vaig acabar d’esmorzar i em vaig dirigir a l’estable per realitzar l’entrenament diari dels cavalls , quan un missatger del cap de Gal·lípoli em va ordenar que preparés els cavalls i els armés per un enfrontament. Això era molt estrany, vaig pensar. Per aquest motiu vaig anar a la taverna, per preguntar, o més ben dit confirmar els rumors del meu germà. Sí, alguna cosa passava i no era pas bona:  els genovesos s’estaven preparant per atacar el castell!
Ràpidament vaig tornar a l’estable per completar l’ordre que havia rebut. Em vaig espavilar i cap al vespre una gran tropa de cavalls estava preparada. Com que jo tenia quinze anys, no podia combatre i el dia següent em vaig dedicar a repartir menjar arreu del poble.

Era impressionant la quantitat de projectils que hi havia al cel. Produïen grans ombres al terra i he d’admetre que em vaig emportar dos o tres cops de pedra. Sense saber per què, la pluja de cairells va parar i hores després els genovesos es van retirar.

Aquella nit es va celebrar la victòria en una gran festa local on vaig conèixer una noia molt bonica, però aquesta ja és una altra història.

EL METGE, per Sandra Esquerrà

«Jo, per què jo havia de ser metge?» Em van avisar que hauria d’estar preparat per als homes que estiguessin ferits.

Amb els meus companys vam anar a preparar les cambres i els medicaments, i mentalment jo també m’estava preparant. Això de veure morts i ferits no era gaire agradable, però és el que toca. Em vaig aixecar del llit al dia següent; era el dia. Durant tot el dia se sentien crits, sorolls de les armes… Em vaig apropar a la finestra era de nit, però es veia tot el cel ple de cairells, un minut després ens van cridar que el cuiner estava ferit. Vaig anar-hi corrents. Aquell home era simpàtic, tenia dos dits clavats en una sageta. Després de mitja hora li van treure la sageta, però no va tindre sort. Estàvem sopant fins que van començar a arribar gent a la porta del castell. Vaig atendre a una dona –no sé per què lluiten, només serveixen per estar a casa netejant–, però no vaig dir res, no volia problemes. Aquesta dona tenia ferides de ganivetades a la cara, els homes estaven pitjor. De sobte tots van callar, «què ha passat?» Un cavaller va entrar i va dir que el capità havia mort… Molta gent va començar a plorar o a resar dient que Déu el cuidaria allà dalt. Tots van ser atesos i ens em vam anar a dormir molt tard. Vaig asseure’m al meu llit i vaig rumiar si allò, aquesta feina, em feia feliç. Això de lluitar i cuidar el meu poble Gal·li polí, em feia sentir orgullós. Però ja no podia, era una mica gran.

Vam guanyar nosaltres el nostre poble. Tot el poble es va aplegar i estàvem feliços de la gent que hi havia. Per molt més de temps.