Sobre col·laborar de veritat, ser crítics o enderrocar per no fer res després

Com a Director d’aquesta escola no vaig poder assistir a l’assemblea de l’AMPA perquè em trobo de baixa en aquests moments i espero tornar ràpidament a l’escola. Em sap greu no haver pogut presentar el curs i els nous i les noves mestres. Tanmateix sé que igualment s’ha fet i recordo que funcionem tots plegats en equip. Ara, des de casa, puc malgrat la meva baixa escriure alguna cosa sobre un tema que fa temps ens comença a preocupar.
Qualsevol institució és millorable i per a que això sigui possible és necessari que hi hagi interès en que això sigui possible. Per aquest motiu és important que existeixi un esperit crític dins del mateix col·lectiu i a la vegada una bona auto-crítica que ens permeti donar-nos-en compte dels errors i canviar cap a la millora. Bé, dit això, vull posar el dit a la llaga en el sentit més literal de l’expressió i el que diré no agradarà a algunes persones però penso que és la meva obligació dir-ho i expressar-ho clarament.
Dir d’entrada que les persones del col·lectiu de famílies que esmercen part del temps seu, personal, en millorar i fer que funcionin els serveis que ofereix l’Ampa es mereixen un respecte i un reconeixement que no s’acostuma a donar. Estem massa acostumats tots plegats a carregar-nos els sistemes sense aportar veritables solucions o alternatives: diem però no fem, opinem però no ens arremanguem per a executar les coses. Estem acostumats a pensar que els que gestionen cobren per a la seva gestió i que nosaltres els paguem per fer-ho i en aquest cas hem de parlar com he dit abans d’una acció voluntària i desinteressada. L’interès ha de radicar en la millora de la formació dels nens i nenes de l’escola en la seva totalitat. Hem d’anar cap a la mateixa direcció tots plegats i sense encallar-nos en camins que no porten enlloc i que fan més mal que bé al col·lectiu.
Totes les famílies que volen col·laborar i participar ho poden fer des del seu “possible” i moltes vegades queda poc temps per a fer-ho i els qui s’hi posen esgarrapen sens dubte temps que dedicarien a d’altres coses…i moltes vegades tenen com a compensació una crítica despiadada i destructiva que només porta a cremar-los o frustrar la il·lusió que hi han posat.
Hi ha pares i mares que han concretat la seva aportació en els tallers o sessions en algun grup-classe al voltant d’un tema en el qual en són més experts que els mestres o les mestres. Des de l’escola s’ha de valorar molt positivament aquestes aportacions: tallers de cuina, obres de teatre gratuïtes per a tots desenvolupades dins l’escola i que no s’han pagat als qui les han fet desinteressadament, tallers d’arts plàstiques, de fotografia, de massatge, xerrades sobre algun tema concret, creació de llistats de correu que han permès enviar d’una sola vegada el correu electrònic,
decorar l’escola a la festa de la primavera, gravar festes o aconteixements, fer un calendari, fotografiar a tots els nens i nenes, elaborar un butlletí per a tothom, tenir contacte proper amb les famílies que tenen problemes econòmics per a recolzar-los i cercar solucions a la seva morositat,…, participar i prendre decisions en el sí del Consell Escolar…i segurament em deixo moltes altres coses que considero incloses en els punts suspensius.
Vull recordar que com a col·lectiu no estarem tots sempre d’acord amb tot i que allò que creiem i pensem individualment moltes vegades no serà assumit per la majoria la qual cosa no vol dir que deixem de lluitar per allò que nosaltres pensem i creiem…tot plegat, però, s’ha de fer des del respecte als altres i des d’una perspectiva autènticament democràtica.
Cal saber escoltar i no està tancat en una sola visió, tenir empatia (posar-se al lloc de l’altre)…això garanteix pujar uns quants graus en el respecte i la tolerància.
És bo que hi hagi debat, és bo que hi hagi crítica, és bo que hi hagin aportacions alternatives però tot plegat s’ha de materialitzar a través del respecte i de l’acció real, concreta,
autèntica. Torno a allò del “no solament dir sinó fer”. L’Ampa sap molt bé la dificultat que hi ha en trobar persones compromeses de veritat i això no és un fet solament detectat a la nostra escola sinó una tendència social actualment.
Quan va acabar la festa de la primavera del curs passat no totes les famílies van recollir les coses que quedaven pel pati…algú devia suposar que hi havia ja gent pagada per a fer-ho?
Els pares, mares, monitores, monitors i mestres que vàrem quedar-nos fins el final ja sabem el que va quedar quan havíem de tancar tot plegat.
I això que dic en general no va pels altres, va per a mí i per a cadascun de tots nosaltres.
Siguem positius, posem il.lusió i caminem-ho amb respecte i sentit comú: és pels nens i nenes i també per a nosaltres mateixos.
Aprofito per a dir que la finestra oberta que ha de ser la pàgina web està en aquest moment aturada ja que hi ha hagut canvis a l’equip de mestres i cal omplir el forat que en alguns casos s’ha creat…de moment tenim el blog que és ràpid com a eina de comunicació.

Una abraçada a tothom.

Joan