Per les valentes i valents que practiqueu les arts de l’alquímia culnària, ací teniu dos enllaços prou interessants:

Bloc De re coquinaria

Pàgina Cuinant

Si us hi llenceu, ja me’n dareu el retorn!

Magna Celebratio al Museu de Badalona.

I visiteu virtualment el museu d’aquesta ciutat: visita virtual.

+ falses traduccions
En una altra ocasió ja vaig comentar el mal que poden arribar a fer els traductors automàtics. Per això cada dia em sembla més necessari resoldre el problema de la “barreja” que la màquina no pot destriar (sobretot quan tradueix del castellà i no del llatí o no distingeix les diferents classes de paraules) i que dóna uns productes ben esperpèntics. Tot i que amb el cas de “Polifem” reciclat en “Poliestiércol” n’hi hauria prou sobradament, com que havia promès més exemples, aquí us deixo quatre nyaps que m’han vingut a la mà darrerament (tot i que La Vanguardia en català és un niu). Segur que no s’hi pot fer res?

· in medias res: “in mitges cap de bestiar”
· Eneas mata a Turno: “Eneas mata a torn”
· Pasífae esposa de Minos: “Pasífae emmanilla de Minos”
· el nombre de Selene como Luna: “el nom de Selene menjo Lluna”

Enllaç a la font

Barcelona obre al públic la seva primera ‘domus’ romana

1. • El Museu d’Història recupera una casa del segle IV i la incorpora a la ruta sepulcral
2. • L’espai també manté sis sitges medievals alçades durant el segle XIII

Una arqueòloga treballa en el nou jaciment romà de Barcelona. Foto: SERGIO LAINZ
Una arqueòloga treballa en el nou jaciment romà de Barcelona. Foto: SERGIO LAINZ

HELENA LÓPEZ
BARCELONA

«Barcelona ja té domus». Amb aquestes paraules –i amb una satisfacció evident a la cara– va presentar ahir Joan Roca, director del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) el nou espai de l’equipament al carrer de la Fruita, número 2, just darrere de la plaça de Sant Jaume. No en va és el primer casalot –domus– romà rescatat i obert al públic a la capital catalana, i que servirà per culminar la ruta sepulcral romana que comença en el també nou espai museístic de la plaça de la Vila de Madrid. El nou centre obrirà demà, coincidint amb el dia de Sant Jordi, i l’entrada serà gratuïta fins al pròxim 31 de maig.
A més de la sorprenentment ben conservada domus del segle IV, la nova instal·lació cultural de Ciutat Vella ofereix al visitant l’oportunitat d’observar en primera persona sis sitges medievals que van ser construïdes entre els segles XIII i XIV sobre l’antiga casa. Així, gràcies a un encertat joc de llums, el visitant pot realitzar dues visites en una i saltar 10 segles prement només un interruptor, que el fa passar del llac del jardí d’una de les domus més importants de Bàrcino –tant per la seva estratègica ubicació com per les seves dimensions, que no són gens menyspreables– a la Barcelona medieval, a través d’un dels punts forts dels jueus de la Barcelona medieval: el comerç.
«Aquest nou espai ofereix als barcelonins [i als visitants] dos aspectes fins ara inaccessibles», explica. És a dir, a partir de demà serà més fàcil imaginar on i com vivien els ciutadans (els ciutadans acabalats, és clar) a la Barcelona del segle IV i com comerciaven els jueus molt més endavant, al XIV.
El valor afegit d’aquesta instal·lació –un nou centre patrimonial de primer ordre, com el descriu Roca–, és precisament això. Que és capaç de sobreposar-se al gran repte de l’arqueologia, camp destructiu per naturalesa. Conviuen en un mateix jaciment vestigis de la Bàrcino romana i restes d’un casalot del Call. «Normalment en l’arqueologia cal elegir. Et quedes en una època o segueixes cavant [i destruint]. El que té de magnífic aquest espai és que permet veure la diacronia. De la domus als magatzems medievals del Call. I fins i tot més lluny, mirant cap amunt i veient les bigues de la Casa Morell, construïda el 1851», explica Roca.

LES PRIMERES TAVERNES DEL GÒTIC / De l’època romana se’n conserven part de les estructures i la decoració d’un conjunt que està format per una residència senyorial i tres establiments comercials –coneguts com a tabernae–, ubicat molt a prop de l’antic fòrum romà, el centre neuràlgic de Bàrcino.
Del casalot medieval se n’han recuperat sis sitges de grans dimensions, que probablement havien de formar part de l’alfòndec, la instal·lació del Call que acollia els mercaders i els seus productes.
Així, a partir d’ara, la visita urbana a la història de Bàrcino i al patrimoni romà incorporat a la ciutat contemporània que el MUHBA posa en pràctica des que es va obrir el centre de la Vila de Madrid, afegirà una visió més completa, amb la nova instal·lació al carrer de la Fruita, de la mateixa manera que guanyaran les visites programades al Call jueu, que també sumaran la inspecció a aquestes sitges monumentals.
La Casa Morell, edifici que té a sota aquest jaciment, és propietat de la Generalitat i acull dependències de la institució.

Enllaç a la font: El Periódico de Catalunya

Teresa Bruna
Barcelona
Ult. Act. 27/04/2010 01:21

La vallenca Pepa Plana estrena a la Muntaner el seu últim espectacle, ‘Penèlope’, a partir del relat homèric

Quan va començar, l’any 1998, encara no hi havia pallasses. De fet, encara no són al diccionari, però demà, a la Sala Muntaner n’hi haurà dues, importantíssimes, de les millors del món: la Pepa Plana, creadora i intèrpret de Penèlope, i Nola Rae, que l’ha dirigit amb els seus 40 anys d’experiència i ha baixat expressament d’Anglaterra per anar-la a veure. Anem a trobar la Pepa i ens rep amb una piruleta com a collaret i una ungla de cada color. No porta el nas, però el té sempre a la butxaca per si s’ha de defensar d’alguna cosa. Amb nosaltres, no cal. Ja sabem que, amb o sense nas, sempre va de bones.

Com és la teva Penèlope?
És de creació, és diferent. He pres com a punt de partida el mite perquè, com que no hi ha paraules, el públic ja té una part d’informació. Treballo amb unes cordes que lliga i deslliga. Ella explica la seva història amb un fil vermell que es va estirant i fent gran.

I passa 20 anys amb el fil?
Mira: jo, aquesta història no la puc defensar. No puc entendre ni entendré mai, ni com a dona ni com a pallassa, algú que espera 20 anys un home. Jo pregunto: “Què passa quan estàs sol i la persona que esperes no arriba”. Tothom ha esperat: un amic, una feina, un familiar… És un drama profund de solitud. Intento explorar la solitud fent riure.

Penèlope està sola a l’escenari?
Bé, és que jo no sóc Penèlope, sóc la Pepa que fa de Penèlope i espero el Ramon, saps? Quan sóc la Penèlope és més xulo perquè no és de debò. En canvi, esperant el Ramon pateixo més, perquè no ve… És que la de Penèlope és una història pallassa. Com es pot guanyar una guerra amb un cavall de fusta? Com pot ser que uns homes tan valents van deixar-lo entrar? Explicar-ho és feina de pallassa.

Com és que t’ha dirigit la Nola, us coneixíeu d’abans?
Ha estat un regal de la vida! Ens vam conèixer al Festival de Pallasses d’Andorra i em va dir que volia fer alguna cosa amb mi. És perfeccionista al límit, és supertècnica. I quan ja ho controla tot, fa com una llista de la compra amb el que cal. No improvisa gens. Jo li vaig explicar la idea i ella em va donar unes pautes molt estrictes perquè pogués assajar sola. No és com una direcció d’actors, cap pallasso pot fer el que faig jo, no hi ha dos pallassos iguals. El mes de juliol va venir i em va deixar les portes obertes perquè retoqués. Veurem què pensa demà quan em vegi, perquè ara, l’espectacle ja l’he fet meu, ja he fet 17 funcions! No, segur que li agrada.

Quantes funcions necessites?
Sempre dic que 25. I les compliré a la Muntaner, que és com casa meva. Aquí vaig començar amb De Pe a Pa i encara la faig! Tot ho he estrenat aquí menys L’atzar, perquè estaven en obres. Però demà estrenaré unes sabates. Sóc la Imelda Marcos de les pallasses, ja en tinc sis parells per a l’obra!

Teniu escenografia?
Una màquina de cosir, un tamboret, els fils… Ah! I un ocell, el Xispa, que es pensa que és un gos. Substitueix una mica en Telèmac, el fill d’Ulisses.

Encara continues amb el primer espectacle? El deus actualitzar…
No, no. No ens cal. Als pallassos ens diuen Poetes en acció, perquè agafem l’essència de les coses. Un humorista diu noms i nosaltres fem gestos. Si un pallasso mata una mosca, està explicant totes les guerres. El pallasso commou. És imprescindible que toqui la fibra. Som fràgils, patètics, simples… I el públic s’hi veu reflectit. La Julietta té 10 anys i encara camina i ara fa poc he anat a Àustria amb L’Atzar. Cap espectacle té data de caducitat. A Viena vam coincidir amb la Nola i em va proposar fer La casa de Bernarda Alba, en versió pallassa. Però vaig dir que no, aquests en equip són diferents.

De fet, el teu últim treball va ser el de Blanche Dubois a ‘Un tramvia anomenat desig’. Com et vas trobar treballant amb altres actors?
Ho vaig disfrutar molt. Tenir rèpliques és… xulo! Però a mi m’agrada molt estar sola, hi estic acostumada. Als pallassos ens diuen excèntrics perquè si estem sols hem de fer d’August, de Contraaugust… Aquí no estic sola del tot. La Penèlope té molts pretendents, hi ha molts espectadors que em miren… Mira, la meva aventura va sola, però a la propera, faré un trio. I no estic sola: hi ha la Nola i un equip meravellós: el Lluís Cartes m’ha fet la música i fins i tot hi ha treballat el Mag Lari, que ha fet uns efectes que em sorprenen fins i tot a mi!

És un espectacle per a adults?
Sí, com tots els meus. Per a adults, però que poden venir amb nens o sense. La grandesa del pallasso és quan arribes a tots els públics, amb diferents lectures.

Enllaç a l’Avui