Teresa Bruna
Barcelona
Ult. Act. 27/04/2010 01:21

La vallenca Pepa Plana estrena a la Muntaner el seu últim espectacle, ‘Penèlope’, a partir del relat homèric

Quan va començar, l’any 1998, encara no hi havia pallasses. De fet, encara no són al diccionari, però demà, a la Sala Muntaner n’hi haurà dues, importantíssimes, de les millors del món: la Pepa Plana, creadora i intèrpret de Penèlope, i Nola Rae, que l’ha dirigit amb els seus 40 anys d’experiència i ha baixat expressament d’Anglaterra per anar-la a veure. Anem a trobar la Pepa i ens rep amb una piruleta com a collaret i una ungla de cada color. No porta el nas, però el té sempre a la butxaca per si s’ha de defensar d’alguna cosa. Amb nosaltres, no cal. Ja sabem que, amb o sense nas, sempre va de bones.

Com és la teva Penèlope?
És de creació, és diferent. He pres com a punt de partida el mite perquè, com que no hi ha paraules, el públic ja té una part d’informació. Treballo amb unes cordes que lliga i deslliga. Ella explica la seva història amb un fil vermell que es va estirant i fent gran.

I passa 20 anys amb el fil?
Mira: jo, aquesta història no la puc defensar. No puc entendre ni entendré mai, ni com a dona ni com a pallassa, algú que espera 20 anys un home. Jo pregunto: “Què passa quan estàs sol i la persona que esperes no arriba”. Tothom ha esperat: un amic, una feina, un familiar… És un drama profund de solitud. Intento explorar la solitud fent riure.

Penèlope està sola a l’escenari?
Bé, és que jo no sóc Penèlope, sóc la Pepa que fa de Penèlope i espero el Ramon, saps? Quan sóc la Penèlope és més xulo perquè no és de debò. En canvi, esperant el Ramon pateixo més, perquè no ve… És que la de Penèlope és una història pallassa. Com es pot guanyar una guerra amb un cavall de fusta? Com pot ser que uns homes tan valents van deixar-lo entrar? Explicar-ho és feina de pallassa.

Com és que t’ha dirigit la Nola, us coneixíeu d’abans?
Ha estat un regal de la vida! Ens vam conèixer al Festival de Pallasses d’Andorra i em va dir que volia fer alguna cosa amb mi. És perfeccionista al límit, és supertècnica. I quan ja ho controla tot, fa com una llista de la compra amb el que cal. No improvisa gens. Jo li vaig explicar la idea i ella em va donar unes pautes molt estrictes perquè pogués assajar sola. No és com una direcció d’actors, cap pallasso pot fer el que faig jo, no hi ha dos pallassos iguals. El mes de juliol va venir i em va deixar les portes obertes perquè retoqués. Veurem què pensa demà quan em vegi, perquè ara, l’espectacle ja l’he fet meu, ja he fet 17 funcions! No, segur que li agrada.

Quantes funcions necessites?
Sempre dic que 25. I les compliré a la Muntaner, que és com casa meva. Aquí vaig començar amb De Pe a Pa i encara la faig! Tot ho he estrenat aquí menys L’atzar, perquè estaven en obres. Però demà estrenaré unes sabates. Sóc la Imelda Marcos de les pallasses, ja en tinc sis parells per a l’obra!

Teniu escenografia?
Una màquina de cosir, un tamboret, els fils… Ah! I un ocell, el Xispa, que es pensa que és un gos. Substitueix una mica en Telèmac, el fill d’Ulisses.

Encara continues amb el primer espectacle? El deus actualitzar…
No, no. No ens cal. Als pallassos ens diuen Poetes en acció, perquè agafem l’essència de les coses. Un humorista diu noms i nosaltres fem gestos. Si un pallasso mata una mosca, està explicant totes les guerres. El pallasso commou. És imprescindible que toqui la fibra. Som fràgils, patètics, simples… I el públic s’hi veu reflectit. La Julietta té 10 anys i encara camina i ara fa poc he anat a Àustria amb L’Atzar. Cap espectacle té data de caducitat. A Viena vam coincidir amb la Nola i em va proposar fer La casa de Bernarda Alba, en versió pallassa. Però vaig dir que no, aquests en equip són diferents.

De fet, el teu últim treball va ser el de Blanche Dubois a ‘Un tramvia anomenat desig’. Com et vas trobar treballant amb altres actors?
Ho vaig disfrutar molt. Tenir rèpliques és… xulo! Però a mi m’agrada molt estar sola, hi estic acostumada. Als pallassos ens diuen excèntrics perquè si estem sols hem de fer d’August, de Contraaugust… Aquí no estic sola del tot. La Penèlope té molts pretendents, hi ha molts espectadors que em miren… Mira, la meva aventura va sola, però a la propera, faré un trio. I no estic sola: hi ha la Nola i un equip meravellós: el Lluís Cartes m’ha fet la música i fins i tot hi ha treballat el Mag Lari, que ha fet uns efectes que em sorprenen fins i tot a mi!

És un espectacle per a adults?
Sí, com tots els meus. Per a adults, però que poden venir amb nens o sense. La grandesa del pallasso és quan arribes a tots els públics, amb diferents lectures.

Enllaç a l’Avui