Cançó de bressol

Sola amb sa filla hi reposa
i al plor dels llavis per fer-li un petó,
canta una mare tranquil·la i xamosa,
per adormir-la aquesta cançó.

Dorm filla meva, te’n vetlla la mare,
dorm sense pena, turment ni recel,
que al bressolar-te devallen encara
aquí la terra los àngels del cel.

No em ploris no, fillet meu de la mare,
no ploris no que jo canto cançons.
I et duré atmellas i coca ensucrada
i et duré neules, confits i torrons.

Tot lo tropell d’amargures i agravis,
i de la terra “los” aspres esculls,
i el desfà el tendre mirar dels teus llavis,
i el desfà el riure mirar de “tes” ulls.

Tu ets l’esperança més bella i serena,
tu ets la pubilla gentil del meu cor.
Jo sense tu moriria de pena
i en tes mirades jo en moro “de” amor.