Cançó dels Miquelets

La desgràcia d’un pare i mare
tenien sinó una filla
i Miquelets la n’han robada.
No la n’han robada, no,
que ella se n’hi és d’anada.
A les onze de la nit,
“con” és hora retirada,
son pare no és al llit,
son pare se n’hi anava.
Filla n’era a la vora del foc
amb un punt d’or que en brodava.
I a les dotze de la nit
“con” n’és d’hora retirada,
Miquelets pugen l’escala.
-Anem, Maria, anem,
que l’hora d’anar serà arribada.
– Primer em vull despedir
del meu pare i de la mare.
– “Despedeixe-te” també de cor
que de boca no pots ara.
– De boca vull despedi’m,
i adéu-siau pare i mare,
que no ens veure mai més la cara.
Si l’agafen per al braç
i escala avall l’emportaren.
Quan al fons d’escala són,
vestit d’home li posaren.
També barret rodó
i també les mateixes armes.
– Anem, Maria, anem
i passar-ne llargues muntanyes.
Quan ne són per un tros enllà
se “n’encuentra” del seu pare.
Jo us diria los bons minyons
si n’han vista passar una dama.
Respongué la traïdora:
– No hi ha molt que n’és passada.
Seu pare n’és molt trist
i jo que no trigaré gaire.
– “Anem-se’n” los minyons, anem!
I en passar-ne llargues muntanyes,
quan ne són per un tros enllà,
“n’encuentren” una casa,
se’n pugen escala amont
“con” si fos la seva casa.
Quan al cim d’escala són,
la mestressa se’ls mirava.
Respongué la traïdora:
– De què ens/em mireu mestressa?
De què ens/em mireu tant ara?
Si és que ens/em conegueu
o si és que ens/em preneu per “atre”.
– No en prenc un per “atre”, no,
que en sóc germana del teu pare.
“Avanceu”? los bons minyons,
que jo aquí hi tinc pas posada.
Quan ne són per un tros enllà,
la dama sospirava.
– De què sospires, Maria?
De què sospires, tu ara?
De lo que en sospiro jo
del meu pare i de la mare
que tenien sinó una filla
i Miquelets la n’han robada.
– No la n’han robada, no
que ella se n’hi és anada.