Mig perdut a l’estanteria, entre milers d’objectes, allà hi vaig trobar el paperet blanc que contenia l’essència d’aquell sopar tant meravellós que havíem estat engolint les darreres hores:

“Les coses importants són aquelles que no ho semblen”

Segurament hi havia passat força vegades per davant, però mai hi havia prestat la suficient atenció. Infinites eren les vegades que havia pensat en com poder aconseguir una explosió de sabors i sensacions tant gran en un sol àpat. En com aconseguir que un simple tall de carn et fes viatjar des de la dolçor més intensa de la xocolata fins a l’acidesa més profunda dels cítrics de tardor. Un món de fantasia posat a sobre la taula per a que en gaudíssim sense cap vergonya. Una experiència íntima, encisadora, que de tant increïble que era ens feia regalimar llàgrimes d’emoció a cada mossegada, a cada descobriment…

I el secret no era cap altra que el que ens deien els nostres pares de ben petits, i que tantes i tantes vegades hem oblidat.

Probablement, en el nostre estimat món de l’ensenyament, aquest principi de vida que em van recordar els amics de Can Formiga, és quelcom que hauríem de tenir una mica més present i que caldria que, dia a dia, any rere any, assolíssim que els nostres alumnes fessin seu. Segurament així, podríem començar a canviar part dels principis d’aquesta societat que cada dia està més perduda, que cada dia té més dubtes alhora d’escollir les prioritats que han de regir-la.