Conte: La Vella i els lladres.

La vella i els lladres 

Això va anar i era, si era bé i si no també, una vella que vivia als afores d’un poble.

Una nit estava escalfant-se a la vora del foc amb l’única companyia de les roges flamerades.

De sobte va sentir un soroll per dalt de la cambra tota estranyada es va dir:

– Què deu ser aquest soroll? O m’ho haurà semblat?

Aleshores va sentir molt clarament uns passos que anaven d’ací cap allà i es va adonar que eren uns lladres que anaven a robar-li.

Com que estava sola i no tenia ningú que la pogués ajudar, es va posar a pensar:

– Què podria fer per tal de fer fugir aquests lladres? Ah! Ja ho sé!

I sense pensar-s’ho més, se’n va anar a la porta de l’escala i començà a cridar:

– Bernat, puja al terrat! Marieta, treu l’escopeta! Martí, tira-li! Tu, Pere, pega-li al darrere! Ramon, compta quants són!

En sentir els crits de la vella els lladres es van espantar molt i deien:

– Doncs no hi ha poca gent en aquesta casa… Ràpid! Anem-nos-en, que si ens agafen entre tots…

Després, asseguda la vella a la vora del foc, va començar a riure amb grans riallades, i… conten que encara riu.

Joan Amades
Folklore de Catalunya. Rondallística.